Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

23 de febrer 2014

ELLA


  Que una casa disposi d’oratori, no és un fet gaire habitual. Les interioritats de les cases sitgetanes, amb una certa antiguitat, acostumen a deparar sorpreses. Conserven l’encant i el romanticisme  d’un temps passat que les fa diferents, atractives, però sobretot acollidores. La casa d’aquest començament del carrer Sant Gaudenci és l’única que no desentona amb la veïna casa senyorial dels Llopis. Té tots els ingredients d’una construcció sense cap altra pretensió que l’elegància, a la qual influeix l’austeritat del projecte que es fa evident en la façana principal.

    He tingut la sort de furgar en les seves interioritats, d’explorar tots els racons, tot remenant calaixeres, llits, armaris i tot el que s’ha posat pel mig.  I ella, incansable i amb les idees clares, ha dirigit tantes mogudes com han desfilat pel seu pensament o les circumstàncies així ho han requerit.  Ultrapassant, fins i tot,  els àmbits locals, perquè, com la cosa més normal del món, el rebombori s’expandia fins als dominis de Barcelona, allà  la remenadissa continuava sense treva, entre el brogit de la capital, assolint un caire de notorietat  degut al bon gust que sempre ha imperat en la manera de disposar.

    En una d’aquestes mogudes necessitàvem unes cordes per baixar un moble i, a l’hora convinguda érem a la porta del pis de la casa del carrer Sant Gaudenci, trucàvem al timbre i ningú responia, el silenci era absolut. Fins que unes veus autoritàries ens deixàvem perplexos, una representació de la benemèrita, va irrompre  a l’entrada cridant el: “ alto quien vive...!”. I nosaltres, més morts que vius, no enteníem absolutament res del que passava. Resulta que l’autoritat competent  havia acudit a la trucada de l’àvia de la casa, la qual reclamava la seva presència en no reconèixer la identitat d’aquells personatges que es trobaven  plantats en el replà, amb un material  no gaire convincent. Una situació que, veritablement si no sabies de que anava la pel·lícula, es prestava a  confusió. D’aquí bé  que, enganxada al telèfon, ella els insistia: “los ladrones... los ladrones...” Una anècdota que quan ha hagut rebombori, que ha estat molt sovint, sempre s’ha fet present  aquesta versió  exclusiva, i amb la salseta que li sabia posar, en sorgia un “poti- poti” d’una aventura  de les  més sucoses de  lladres i policies. Sense els uns, però sí amb els altres.  Que una àvia, molt preventiva, va voler resoldre, amb decisió i valentia, una situació que va considerar anòmala.

    Ella comptava amb el suggestiu  privilegi, perquè no tothom pot dir el mateix, d’haver nascut en el Cap de la Vila, a sobre de la pastisseria Massó, cosa de la qual n’estava molt cofoia.  En aquests moments tan decisius del part, la seva mare, des del llit, veia el rellotge de la torre de la casa Bartomeu Carbonell.   Un detall significatiu, primer per allò d’una hora ben curta, doncs quina millor posició per comprovar si es corresponia amb la realitat.  I desprès per certificar, amb més exactitud impossible, l’hora del naixement.

     La seva vida ha transcorregut  a frec de  les dues arestes de l’escaire que forma el Cap de la Vila i el carrer Sant Gaudenci i entre un extrem i l’altre, la botiga de roba  de vestir d’home en el carrer sant Francesc.  Cop d’ull i tacte de bona comercianta, ha marcat una manera de fer, la de saber convèncer el client en el moment més oportú, i amb la formula  més adient. Que arrodonien els nois de “casa bien” quan davant de la botiguera, ells mateixos trobaven l’expressió que certificava la venda:  me queda de puta madre”. No en parlem més i embolica.

     La seva popularitat s’havia forjat  a base d’una espontaneïtat que la feia sobresortir per sobre de la monotonia. De la mateixa manera que va saber aprofundir en l’inesgotable repertori dialèctic que feien servir persones de Sitges agraciades pel  toc magistral de la  popularitat. Com la “Nitus”, dona eixerida i peculiar. Tot un nervi. Ella era l’enllaç que li recollia  pantalons i altres peces que requerien cosir la vora  i les tornava a portar una vegada el retoc estava enllestit. En el moment d’explicar-li  els detalls  de la modificació, escoltava amb atenció i  certificava l’entesa amb un sonor: “tupetu, tupetu “ . Expressió que no va tardar en adoptar,  quan les conclusions eren satisfactòries.   

      En una d’aquestes gratificants trobades, segurament per planificar projectes estructurals d’alguna que altra moguda,  va i em diu: “demà vaig al metge i em dirà el dia que m’haig de morir”. Ella que va néixer encarada al rellotge, amb la precisió horària que això comporta,  li semblava que el mateix rigor  es produiria en el moment d’ajupir el cap sota l’ala. Òbviament no va obtenir per resposta concrecions que li certifiquessin la data.        

      Pragmàtica, realista, raonava que quan fa temps que no veus a una persona coneguda, és que està als Camils.

    Feia dies que no la vèiem, s’havia complert la seva teoria?  Li va arribar el dia, aquell pel qual estava preparada. Un dia que ningú no li va saber concretar amb exactitud. Una mica apartada del Cap de la Vila, ens deixava la Mª. Victòria Peris Massó, la Toia. En el seu últim passeig va vorejar aquesta plaça tan cèntrica, tan nostra, entre la casa del rellotge i  aquella on va néixer. Paradoxes de la vida, però, per poder-ho fer  es va haver de demanar permís. I és que quan la vida ens abandona, fins i tot els petits  privilegis terrenals deixen de ser-ho. Queden els records d’una vida viscuda i compartida. I aquests sí que no moren mai.

                                                                                                                 J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febrero del 2014 )
 

14 de febrer 2014

LA SABATERIA I EL COCODRIL


   Vivim en una època on l’activitat comercial mostra  canvis constants, avui s’obre una botiga i al cap de res es tanca i. Quan precisament, aquests dies, és notícia el tancament d’establiments que són una icona dintre la seva especialitat  i que ha perdurat fins els nostres dies. La causa, la no renovació del contracte d’arrendament o que per fer-ho la propietat demana un lloguer molt superior al que es venia pagant. Al nostre poble queden pocs establiments que aportin una antiguitat que els converteixi en un emblema de determinada activitat comercial o bé sigui per la decoració que hi sobresurt i els fa diferent, motiu d’ admiració de clients i curiosos.  Pocs negocis han sobreviscut a tres generacions, perquè quan la  jubilació arriba als fills, continuadors del negoci dels pares,  arrien  la persiana i lloguen el local al millor postor. Sempre hi ha excepcions. Perquè generen més beneficis les rendes  del lloguer que estar  al peu del canó.

    Un dels darrers establiments que ha tancat, causant una nostàlgia continguda, degut a la singularitat del local i al mèrit d’haver-lo vist obert tota la vida, ho diríem els de la meva edat, sense exagerar, ni posar ni treure, ha estat el Bar Xatet. I del seu tancament ja en fa uns quants anys. Una mica més enllà, en el carrer Parellades, acaba de tancar  la sabateria Anna, la qual la regentaven, conjuntament, en Jordi Barrachina i la seva esposa, l’Anna Sala. Continuant d’aquesta manera amb la tradició de l’activitat comercial en el ram del calçat que va iniciar el pare d’en Jordi, el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu. El qual a més de ser-ne un expert, tenia oberta una reduïda sabateria en un costat de l’entrada de la casa del carrer Sant Pere, on vivien el matrimoni i els fills. En Samuel i en Jordi, van seguir l’ofici i a més, aquest últim, com ja he dit, tenia al seu càrrec la sabateria. L’altre fill, en Paco, també va estar relacionat amb la sabates, treballava en el magatzem de pells que  tenien  els germans Picas, al costat de l’entrada principal dels Escolapis. Deixant per l’Alícia la gratificant responsabilitat d’atendre la clientela de la sabateria.

    Ara a l’Anna li ha recaigut l’emotiva responsabilitat de tancar, per sempre més, la porta. Desprès de 52 anys d’activitat familiar en la venda de sabates  però sense la companyia d’en Jordi. I ho fa en el moment que ha considerat  més  oportú per donar per acabada la seva aportació a l’activitat comercial. En un dels carrers més cèntrics del poble, la sabateria ha estat un referent d’una solida continuïtat, avalada per la garantia que ofereix ésser de l’ofici o, el que és el mateix, haver viscut en la pròpia pell el contacte directe amb la pell de les sabates.  

    Amb el tancament s’ha produït un fet curiós, degut al  protagonisme que havia assolit un element que formava part de la decoració del local. Em refereixo a un impassible cocodril, més ben dit, una espècie  dels “Alligatos” . Dissecat, d’una mesura no massa gran,  col·locat damunt de la porta  de l’establiment. Un símbol que, com passa en altres  comerços que mostren detalls peculiars, ha mantingut desperta la tafaneria de la majoria de clients que han freqüentat el local. I com no podia ser d’una altra manera el cocodril, en qüestió,  atresorava en la silueta d’escames repujades , de color marró, una historieta gens complicada d’entendre quan els records familiars, d’una existència viscuda lluny de Sitges, la sustenten.

    El senyor Santiago Barrachina i Esquiu, germà d’en Samuel, en el seu dia, es va traslladar a  El Salvador, concretament en un poble anomenat San Miguel,  allà va treballar en una ferreteria, situada en una cantonada d’un carrer,  a l’altra costat  hi havia una farmàcia. El destí va voler que l’home s’emmaridés  amb la germana del farmacèutic i va ser així com el Sr. Santiago va passar a treballar en el negoci del seu cunyat. En un dels viatges a Sitges va convèncer al seu nebot, en Joan Sella i Barrachina,  per a que es desplacés  a aquell indret amb el compromís que el seu cunyat li donaria feina a la farmàcia, com així va ser.

   En un d’aquests anar i venir de Sitges, el germà d’en Samuel li va portar la bestiola la qual, per les dimensions que fa, l’embalatge seria voluminós.  Un cop aquí, i superada la sorpresa inicial, el van disposar en la paret de l’escala que pujava al pis. Allà hi va estar fins que en Jordi el va integrar en la decoració de la sabateria del carrer Parellades.

    En el moment de posar fi a l’activitat comercial, s’han  liquidat totes les existències, però quedava, damunt la porta, el convidat impertorbable que mantenia la boca oberta, ensenyant unes dents esfereïdores. L’amiga de l’Anna, la Montserrat Bartés Abella,  seguint el corrent de sentimentalisme que mostra pels detalls relacionats amb el protagonisme de les  histories de les famílies sitgetanes que, com el seu pare, han arrelat en terres llunyanes, ha adoptat, en regim de propietat absoluta i benefactora incondicional, un animaló que no reclama cap altra atenció que la de ser contemplat com un element més de la decoració. Amb la coincidència afegida que la Gabriela, que havia treballat set anys a la sabateria i era l’encarregada de treure-li la pols, es retroba amb ell, al qual li haurà de continuar passant el drap, mentre ajudi a la Montserrat en les feines de la casa. Quantes mans i mirades amigues acaronen la presència d’una bèstia que va acabar la seva vida, vagin a saber com, i s’ha eternitzat com un curiós element de l’entorn comercial i familiar.

                                                                                                        J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de febrer del 2014 )
                                                              

08 de febrer 2014

LES RAJOLES DE LES VORERES


   El traçat dels nostres carrers obeeix a un pla urbanístic que nosaltres, els de la meva edat, hem trobat fet. Com a molt hem estat testimonis de l’obertura de nous carrers, la major part  d’ells a l’extraradi del poble. Els de més edat ens han parlat de quan els carrers eren de terra, amb els consegüents comentaris del molest que resultava, sobretot quan plovia i es formava fangueig, el qual embrutava la blancor de les parets dels baixos de les cases. Tantes eren les incomoditats, que quan van ser pavimentats va significar una gran millora, amb l’afegit de  les corresponents voreres que són  l’avantsala del pedrís d’entrada a les cases.

    Les ciutats van optar per les llambordes per cobrir la part central dels carrers, en un temps en què el quitrà encara no estava inventat. Reservant per a les voreres unes rajoles que han derivat en aquesta popular i molt emprada  composició  que s’assembla a una presa de xocolata per estar formada per un repartiment de quadricules en cada rajola. La seva disposició es complementa amb la renglera de pedra viva. Són unes rajoles comunes en tots els àmbits urbans. La major part d’elles sorgides de l’empresa Escofet.

    A Barcelona, per qüestions de proximitat, podem veure,  amb tot detall, com s’han alternat diferents formes i models. La més comuna, a la part de l’Eixample, correspon a la que té forma de flor: un cercle central i uns altres de semicirculars, com si fossin els pètals, que l’envolten. Aquest model també ha estat el triat  com a símbol remarcable de l’anomenada ruta del modernisme, destacant el color vermell de la  rajola col·locada a la vorera, davant l’edifici catalogat. D’un temps cap aquí la rajola és promociona com un emblema més  de la ciutat i es pot trobar en les botigues especialitzats en oferir tota mena de  records. Un detall que servirà per recordar les anades i vingudes dels visitants  per unes voreres, les més cèntriques.  A excepció de les del Passeig de Gràcia que cada rajola, de forma hexagonal,  hi destaca un insinuat  relleu al·legòric al fullatge adscrit  al   modernisme.

     En els pobles, com el nostre, ha prevalgut el projecte de convertir els carrers més cèntrics en una transformació destinada  a donar prioritat als vianants. Amb aquesta modalitat de traçat o de manera d’entendre l’espai públic, s’ha prioritzat el fet de facilitar la  passejada mentre es pretén una vinculació  més còmode i  agradable  amb els establiments comercials. Una iniciativa, molt secundada, que ha propiciat un canvi, ostensible,  en el terra. Amb ell  han desaparegut les voreres, un detall en el qual molts veïns han coincidit amb l’opinió que d’aquesta manera el carrer perd una mica de la seva identitat. Per contra, s’ha prioritzat un enrajolat molt neutre per tal de passar el màxim desapercebut.

    De fa un temps venim observant que les voreres, quan són remodelades o les que es fan noves, es substitueix la peculiar rajola de quadrets, per uns panots allargats de ciment premsat, els quals són disposats amb un sistema de col·locació no gaire convincent, en sec, damunt un llit de pols de ciment, Això fa que poc a poc aquests panots, al no estar ben fixats, es belluguen. Fins i tot no tan sols la renovació d’algunes voreres relega la típica rajola a l’oblit, sinó que també, amb ella, desapareix la disposició d’aquestes  peces  de pedra que limiten la vorera amb la superfície del carrer.

       A Sitges, en un tram  relativament curt,  hi havia dos fabricants de mosaic, estaven situats a la pujada de l’estació,  en els baixos d’una casa que tenia en  Panxito Pagès, en el pis hi vivia la família Almirall-Viñola, i  més amunt  la dels germans Chacón que es trobava situada on ara comencen les dependències del mercat. Aquesta darrera  ubicació permetia veure, tot passant pel carrer, i a través de la finestra,  com la màquina barrejava el material i el removia. Fabricaven mosaic per cobrir els terres de les cases i posteriorment, quan es van dedicar a la venda de materials en continuaren subministrant, com aquestes rajoles per a les voreres

    En Panxito Pagès i el seu soci, en Joan Montroig, fabricaven rajoles de vorera, entre dues cases molt singulars: on hi havia ubicat el Bar Español, de la família Pagès, antiga fonda , se la coneixia  per  ca la Parcala,   i la casa d’en Gori. En aquesta última, durant una època, es va alternar l’agencia de transports amb la venda de material per a la construcció. Per tant, una vorera amb negocis molt afins. I és que en aquelles interioritats de la família Chacon- Palma, s’hi trobaven alguns magatzems dels constructors locals, com el d’en Ginés Rufete.

    Acabada la jornada laboral, en Panxito anava a fer de músic, havia tocat el trombó amb les orquestres dels Iberos del Jazz i la de la Mozart en el Prado, entitat la qual va arribar a presidir. En Panxo, com l’anomenava la Pepeta Arnabat, la seva muller, va ser un fabricant de rajoles de vorera que durant la jornada laboral  oferia una imatge de treballador incansable, tirant de carretó. Després es mudava i anava a fer de músic i quan va deixar aquesta l’afició musical es va dedicar a viatjar, dintre un utilitari de mesures molt reduïdes, massa per la complexitat grassoneta d’en Panxo i la Pepeta. El moment de la sortida era esperat pel veïnat que seguien, amb sorneguera atenció, tots els moviments que precedien a l’ acomodament a l’interior del vehicle. Ells que estaven  tan relacionats amb les voreres, circulaven feliços, que no vol dir còmodes, per la carretera.

                                                                                                        J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de febrer del 2014 )

01 de febrer 2014

ELS COSTUMS DELS DISSABTES


   El dissabte no és un dia qualsevol, és vigília de festiu i també una jornada amb uns determinats costums, alguns dels quals han  canviat amb el transcórrer  dels anys.  Per a tots aquells que la jornada laboral acaba el divendres, al dissabte se li encomana un repunt festiu del diumenge. Però això no ha estat sempre així, abans d’aconseguir les millores  laborals que han fet possible aquesta reducció de jornada, la gent el treballava tot el dia i els escolars anàvem a escola fins al migdia. I era a partir de quan plegaven la gent d’ofici que els preparatius decantaven a unes rutines que havien derivat en costums.

     Com que l’implicació de la dona, en el món laboral, no  era tan secundada com ara,  les mestresses de casa aprofitaven aquest dia, la mateixa paraula ho indicava, per a fer dissabte. A prop de casa tal xafarranxo era de domini públic. La Teresa Nebleza vivia en el pis de damunt del local social de l’Orfeó Sitgetà, on els de casa hi van disposar el taller i després el magatzem. Davant mateix de l’entrada principal de la fàbrica de can Benazet. Eren veïns de la mateixa casa, tot i que accedien per diferent escala, les famílies d’en Paco Viñola i d’en Julio Sales. I a l’altra costat del local, el Sr. Soler, més popularment conegut per en Tomaset, omplia sifons. Vinc a dir que  la Teresa, a primera hora del dissabte, desmuntava el parament del llit i treia, fins i tot, aquells somiers de fusta i de malla metàl·lica, els repenjava a la barana del balcó, els sacsejava  amb l’espolsador, passava el drap   de bancades i travessos, fregava a sota el llit i els tornava a posar al seu lloc. Lliure el balcó, abocava damunt la barana els matalassos i, amb el singular pica matalassos de vímet,  els propiciava una enèrgica i sonora pallissa. Passava el d’esteranyinador pels sostres i enllestida el repàs de la pols, es disposava a fregar tot el pis. Per tenir el camp lliure enviava al seu marit al carrer i ja tenim a en Lluís, el popular València, com així se’l coneixia per la seva procedència d’aquell territori, el qual entre altres dedicacions havia despatxat  patates, vins i vermut a la bodega de ca la Candelaria, en aquella hora tan crítica, l’home s’asseia  al pedrís de la porta esperant que la dona li permetés l’entrada. A ell li tenia reservada la part exterior quan, de tant en tant, li manava repassar amb calç les parts més principals de la façana. La gent que sabia de la l’extremada i maniàtica  disponibilitat de la Teresa per la neteja, a l’home li dedicaven tota mena de comentaris:  “una altra vegada castigat...?”. O quan veient-lo tan disposat amb l’emblanquinada, fins i tot mal imitant la parla, li feien el crit  “València, que emblanquexas la faxá”. I ell, sense tombar-se, els responia: “ Els dellonses t’emblanquexinaré “. 

     Ja acaronant-nos amb el  límit de la tarda amb el de la vesprada, quedava temps per acudir a les barberies, per a desprès integrar-se en els  grups de tertúlia que es formaven en el Cap de la Vila. I un altre detall que ocupava aquesta franja del dia, consistia en anar a omplir la garrafa en els diferents cellers del poble. Aquí hi coincidien dues preferències, el vi i la malvasia o moscatell. En quant al primer el contingut de la garrafa durava pràcticament una setmana. La garrafeta de moscatell allargava més, pel fet que no se’n bevia a cada menjada, es reservava per les festes per acompanyar els melindros. En aquelles vesprades, pel carrer de la Bassa Rodona, s’apreciava un anar i venir de gent amb garrafes més petites que s’encaminaven al carrer de Sant Antoni, al qual tots anomenàvem el carrer del gas, per estar-hi ubicada la fàbrica. Allà hi havia el celler  de cal Garcia Munté i el seu moscatell ho revifava tot. Després es va traslladar al carrer Jesús, on havia estat la fusteria d’en Ramon Martín i Munté.

    Altres costums del dissabte, a excepció de la neteja, es convertien en els preparatius pel diumenge. Així, els aficionats a la bicicleta  la despenjaven de la biga,  inflaven les rodes i la deixaven a punt. I aquells que tenien la dèria d’anar a caminar per la muntanya, anaven a comprar una arengada de casco per coure-la en un raconet del bosc.

    I un dels costums, el qual es barrejava entre tan bona i calculada disposició, i que contribuïa a la dinàmica  del dissabte, era la rebuda de l’Eco, cosa que tenia lloc quan la tarda esgotava els seus límits. Tots els qui hem tingut la sort de compartir la seva presència com una més de les  disposicions familiars, ho hem viscut ja no com un costum, sinó com una companyia inseparable  entre tants i tants dissabtes de compartida convivència. Durant aquest transcórrer del temps hem vist com el seu contingut creixia en nombre de pàgines i de col·laboracions.

    Fins que les noves tecnologies, aplicades a la compaginació i impressió, ha permès que actualment l’Eco arribi al quiosc a primera hora del matí del divendres. Aquest avançament ha influït en la data que apareix en  la capçalera,  la qual  es va  optar per a que reflecteixi el dia exacte de sortida. Avui, divendres 31 de gener, el setmanari torna a la seva cita habitual generant  molta curiositat. Alimentada, en bona part, per aquest procés de reestructuració, el qual influeix en aquesta enorme expectativa per veure com serà. D’una cosa podem estar convençuts, s’ha obrat en consciència i assenyada  responsabilitat per a que l’Eco continuí sent aquest bocí de Sitges  i no deixi de formar part dels costums del cap de setmana.

     Donem-li la benvinguda que es mereix i el suport que necessita.

                                                                                                               J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco renovat el 31 de gener del 2014 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez