LA ROSA, AMB 92 ANYS ANAVA CADA DIA A LA DISCOTECA

A la meitat de la dècada dels seixanta aquells singulars balls de tarda, que tenien lloc, desprès de les sessions de cinema  a les sales del Prado i del Retiro  van passar a millor vida. I amb ells desapareixien dues institucions musicals de la vila; l’orquestra “Mozart”, que dirigia el mestre Torrens i  “els Iberos del Jazz”, de la qual n’era responsable el mestre Pallarès.

  Cal apuntar també que amb aquesta desbandada es trencava el cordó umbilical que unia a les famílies pradistes i retiristes que a cada festa acudien als balls i allà s’establia una  relació fraternal entre els grans i els joves. Això propiciava que tothom es coneixia.

  Els temps canviaven i aquests corrents d’aires  renovats havien començat a bufar des de fora de les nostres fronteres i no van tardar gaire que la seva repercussió es notés  a casa nostra. Hi va influir la irrupció dels conjunts musicals, on hi predominaven les guitarres elèctriques i el seu so era amplificat fins al punt d’ofegar les paraules.

   El jovent, que es feia pas, tenia altra concepte de tot plegat. Fins i tot preferien ballar desenganxats. Res tenia a veure amb aquells  balls melodiosos que propiciaven molts sentiments amorosos.  Està clar que la fiblada de l’amor tampoc necessariament sorgeix donant voltes en una pista de ball.

   I ja tens als pares i les mares tornar cap a casa després de la sessió de cinema, les filles i els fills ja anaven per les seves, al temps que les societats perdien bona part del seu protagonisme; aquell de donar acollida a la seva gent, als quals la música ballable els unia i al compàs de les seves melodies havien ballat tots plegats des de feia moltes generacions

   Els temps també havia passat pels músics, components de les dues formacions orquestrals, cada cosa al seu temps, per tant poc podien fer davant la irrupció d’aquells conjunts musicals, als quals els anomenaven “els guitarreros”.  Va ser l’excusa per plegar, desprès de dècades de fer ballar a la gent de la vila.

   Els Riky’s  es va convertir en el conjunt local de moda, que va abanderar aquell canvi  en quant els costums que feia anys que prevalien i, sobretot, a les músiques que s’interpretaven. En poc espai de temps es va passar dels balls de tarda a les interioritats fosques de les discoteques.

  L’única  mama que va continuant tenint el privilegi de guaitar a aquestes interioritats de l’oci nocturn,  va ser la Rosa Benazet. Quan amb el seu marit el Sr. Ricard Llorià van obrir una discoteca en els baixos de casa seva. Que regentaven junt amb els seus fills, en Ricard, en Jimmy i en Joan , sempre que els bolos del conjunt els hi permetien. I gràcies a aquest contacte tan directe amb el jovent que acudia al seu local, “la mami”, com així la coneixien, va ser l’única persona  que no va perdre el contacte amb la jovenalla  de tot temps, s’hi relacionava i era corresposta amb l’amistat del jovent de casa nostra i els que venien de fora.  I de la relacionar-se amb ells,   li van encomanar l’alegria que sempre ha transmès; el seu estat d’ànim tan jovial a pesar que la vida s’ha abraonat amb ella, patint en pròpia persona la mort de tres fills, que està dit aviat. 

    La vida de la Rosa ha estat condicionada al dia i a la nit. Filla de l’Antoni Benazet i de la Rosa Tutusaus va viure de prop l’auge de la industria del calçat que encarnava el seu pare i els germans d’aquest. La fàbrica dels Benazet, junt amb la d’en Termes, van  aglutinar el major nombre de treballadors/es. Famílies senceres  depenien d’aquella font d’ingrés

    Però van venir anys difícils per les nostres fàbriques de sabates, fins haver de tancar portes i la  Rosa i  també el seu marit, que  era viatjant de calçat, van canviar les sabates, que era una activitat de dia, per buscar, en els encants de la nit, la manera de tirar del carro.

   Des de llavors, fins l’altre dia, la Rosa anava cada dia a la discoteca, com aquell que diu havia de passar per dintre per accedir a la seva vivenda. Fins l’últim moment va estar en contacte amb aquest invent que va canviar la dinàmica de les nits, i la transformà, potser massa; com si fos de dia però a les fosques, a veure com s’entén això.  Tan fàcil com dir que, allà, de la nit se’n fa dia.  

     A la tarda del seu enterrament,  hi vam coincidir varies generacions, per les quals anar al Riky’s és com anar a casa. Aquesta del carrer Sant Pau on l’altre dia, quan la va anar a buscar la seva filla per anar a fer el passeig, va preferir   quedar-se a casa, a  la discoteca, el millor lloc per esperar el que ella intuïa. Allà, en el bressol, també, d’aquells “guitarreros” que tant va estimar i que eren com estrelles caigudes de la nit de veritat, damunt aquell raconet tan ambientat i on sempre lluïen . I la nit discotequera, competeix amb l’altra, la  de dalt: la fosca, la desconeguda  i silenciosa. Tot el contrari de les nits que s’acaronen al Riky’s   i  la Rosa ho sabia, s’hi trobava bé. De ben segur que amb la de sempre, no s’hi trobarà malament,  perquè estava acostumada a bellugar-se entre la foscor. Hi trobarà a faltar, això sí, la música, perquè  la que sona a dalt no és la mateixa que espetega a casa seva. Ells, els Riky’s, ja li cantaran les cançons  que més li agradaven. Però encara li faltarà una cosa, la copa amb gotes de. I és que com les nits de casa seva n’hi ha ben poques. Coneixedora d’aquest detall, ho va celebrar i gaudir fins l’últim moment.  

                                                                J. Y. M.

  

 (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de febrer del 2019)

EL CAP DE LA VILA I LA CASA GARCÍA

Els cognoms no els escollim, sinó que els adoptem del pare i de la mare. I d’un temps cap aquí el que sí es pot fer és invertir l’ordre, si de normal el primer és el del pare i el segon el de la mare, el d’aquesta pot passar a ser el primer .

   Garcia és un cognom molt habitual, com també ho són: López, Martínez, Sánchez... Si més no  s’ajusten a una procedència castellana. En canvi, per exemple: Carbonell, Rius, Obiols.... s’avenen a una identificació catalana.

   Fa pocs dies al Cap de la Vila ha obert un establiment de tapes, esmorzars, cerveseria...i han escollit  el cognom del propietari com enunciat. Crida l’atenció que en el centre mateix del poble la Casa García assoleixi un protagonisme destacat. Que no hi ha res que dir, doncs és un cognom que molts sitgetans/es porten amb molt orgull i, per tant, millor aquest que no un de més rebuscat com, que se jo, podria dir-se: Casa De Dios, amb tots els respectes pels qui aquest és el seu cognom, que aquí Sitges n’hi ha. No per res, només que tal enunciat podria crear confusió, encara més si es tracta d’un establiment de menjar i beure i que no té res a veure amb les finalitats d’un menjador social. Que si fos el cas, aquest providencial enunciat, quedaria molt acord amb la finalitat. 

  Avui dia no és freqüent que  els establiments comercials s’identifiquin amb el cognom del propietari, detall que s’havia fet molt, el meu propi cas és un exemple, però d’un temps cap aquí, observem que als establiments se’ls hi posen uns noms que, molts d’ells, ningú sap pronunciar correctament. Recordo que fa uns anys,  una botiga del carrer Major, portava per nom: “Don Jersey”. Mai aquesta peça de roba havia tingut un tracte tan rellevant. Que el portessin “els dons”, “els senyors”, ja té més argument. Però no  per això, de la categoria, no el poguessin portar “els pelacanyes”. Als quals potser els frenaria el preu, però si el seu era un capritx, res a dir. Els diners tenen el mateix valor estiguin a les mans de qui estiguin.

   Els lectors observaran que, tot sovint, intento fer la gracieta amb un enunciat que es presta a confusió, es tracta de les cases de barrets i que, malícies a part, el mateix nom indica un establiment dedicat a la venda d’aquests peces que són el complement per abrigar o decorar el cap. I que com és sabut al costat de cal Xatet  hi havia l’establiment del gorrista, com se’l coneixia al Sr. Gonzalo. Avui l’home bé podria enunciar el seu establiment amb aquests termes: “Casa de Barrets Gonzalo”. I ràpidament jo mateix o altre col·laborador, àvid de titulars sensacionalistes, escriuria en aquestes pàgines: “El Cap de la Vila i la Casa de Barrets”.

   Casa Garcia no és cap fantasia, ni un titular que es presti a doble intencionalitat. El cognom de la persona que regenta l’establiment es mereix tots els respectes, ja me’n cuidaré prou de faltar-li. A més l’home és de procedència manya, com la Carme. L’altre dia parlant amb ell, referent a on vivia a Saragossa, de seguida li vaig ubicar la situació dels carrers que eren més propers a la seva vivenda. I ell, amb un sentit encara més agut de l’humor, em deia  que per anar i venir de la  casa té dues opcions; o passar per la via de la “ Constitución” o si  per contra es vol posar del  nostre costat, transitar pel Passeig de la Independència. Que si no estic equivocat és l’única avinguda del país dedicada a la Independència.

    La plaça del Cap de la Vila, dels antics establiments que estiguin regentats pels descendents dels propietaris de tota la vida,  en queden tres: la farmàcia Ferret,  la pastisseria Massó, les dues centenàries,  i   a can Gassó. Encara trobo que deunidor els establiments que conserven la seva antiga titularitat i no només això, sinó que darrera el taulell hi trobem una alternança, avui, molt meritosa,  de les mateixes nissagues que en el seu dia van obrir l’establiment.    

   Enunciar un establiment de restauració interposant el detall de “Casa”, és sinònim d’hospitalitat. Aquí a Sitges, quan arribaven el turistes, era freqüent que preguntessin per Casa Julian, on la família Soto oferia bon tracte i bona cuina, de la qual després en va tenir cura el recordat Xavier, fill d’en Pere i la Pepita, un bon cuiner. Al qual sembla que el vegi treien el cap per l’obertura de la cuina, tot guaitant al menjador, amb cara de satisfacció quan veia que els comensal sucaven pa en el plat. Un bon senyal.

     La mateixa internacionalització va fer possible que quasi al final del carrer Parellades un matrimoni  suïs, obris un restaurant que s’enunciava com a Casa Willy, amb una cuina molt acreditada.

      Avui els establiments de menjar d’aquest poble, sembla que hagin optat per separar la susdita denominació i optar pel genèric de restaurant. Només, si no m’equivoco, en queda una, Casa Hidalgo.

   Que guarda relació amb l’enunciat d’altres cases de restauració acreditades com: Casa Leopoldo a Barcelona i Casa Lúcio a Madrid. I ara aquí, Casa Garcia.

  No hi ha res com una casa per aixoplugar el caliu que incentiva els neguits de la vida. Recordo la famosa Casa de les Mantes de Barcelona que tenia un bon prestigi i era sinònim d’escalforeta. Per tant, que a un establiment de restauració l’enunciïn  com a casa és garantia de benestar i  d’escalforeta, la que sobrevé  desprès de menjar i beure.

  A davant de la casa del rellotge del Cap de la Vila, hi ha la Casa Garcia. El pas del temps ens depara aquestes curiositats.

                                                            J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de febrer del 2019 )