ENTRE EN BANKSY I LA BARCA D'EN MILÀ

    

 

    Els grafiters de tot el món tenen per ídol a en Banksy, el sinònim d’un nom que ningú coneix. Nascut a Bristol i poques vegades l’han vist portar a terme la seva obra, perquè acostuma a fer els garfits quan la gent dorm, camuflat sota una indumentària que no ajuda gens a identificar-lo. I quan desperten es troben amb una obra d’art que a més transmet un missatge. Obres que acostuma a realitzar damunt la nuesa de les parets. Tampoc no és que aquests grafits els faci amb massa assiduïtat, sinó que quan la gent menys s’ho espera apareix un treball seu, que pot haver estat realitzat en qualsevol ciutat del món.

      Aquesta obra de carrer té l’inconvenient que pot ser malmesa en qualsevol moment, hi ha els grafiters que li volen fer la competència i que tot sovint li produeixen un desgavell. Però fins i tot els responsables dels governs, perquè quan el grafit transmet una protesta, segons la repercussió que provoqui a l’opinió pública, els mateixos governants s’encarreguen de fer desaparèixer. També el pas del temps juga en contra d’aquestes obres realitzades a l’aire lliure.

     Conscient que la seva obra és efímera, l’artista  treballa en el seu taller realitzant originals i imprimint litografies que desprès signa i enumera. Treballs que assoleixen elevades cotitzacions en el mercat i en les cases de subhastes. En una d’elles una versió de la seva coneguda nena amb globus, desprès d’haver aconseguit ser venuda per una fortuna, va i la mitat de l’obra s’arria  del marc al mateix temps que s’autodestrueix. El que semblava un desastre, aconsegueix que l’obra es cotitzi encara més. Genialitats d’un geni que de qualsevol detall del paisatge urbà en sap treure un excel·lent profit, per admiració de tota la gent del planeta que resten amatents d’on apareixerà un nou treball seu. 

    Existeixen molts imitadors de la seva manera de dibuixar, amb esprais i amb una rapidesa asombrant al moment de realitzar-los, però també els hi ha que embruten les parets de manera descarada i sense cap altra finalitat que empastifar, aquests transmeten un missatge que mostra la seva manca de cultura i de sensibilitat. 

      D’un temps cap aquí, a casa nostra, veiem com moltes persianes de tancaments de locals mostren boniques i ben treballades obres. Ho podem apreciar en la casa que havia estat propietat d’en Jaume Milà, fill d’en Pepito del mas d’en Liri, al carrer Sant Josep, on en la porta del garatge en Ramon Artigas Ferrer ha encarregat pintar la barca que va construir el propi Jaume i amb la qual va sortir a pescar. A l’obra no li falta detall, fins i tot el nom que va posar a l’embarcació. Un treball ben fet el qual, a més d’atorgar protagonisme a l’esmentada porta, ens recorda que darrera d’ella en Milà l’havia construït i a estones lliures també confeccionava nanses, davant les mirades encuriosides de la gent: els qui el coneixíem i sabíem de la seva destresa i altres que, al ser de secà, els meravellava encara més la seva feina.

     Aquests dies en el Museu del Disseny de Barcelona  i en un altre punt de la ciutat,  s’exposa una àmplia mostra del grafiter de Bristol. Obres poques vegades exposades en públic i que plasmen l’actualitat i també la que ja va quedant enrere i que gràcies la història, aquesta s’encarrega de recordar-nos moments i situacions. Mentre que aquí, artistes com en Robby  Franco i l’autor de la barca d’en Milà, entre altres, mostren prou sensibilitat  com per merèixer la nostra admiració. 

    De Banksy, però, només n’hi ha un. D’imitadors, molts. Tots els seus treballs, realitzats damunt de noves i rònegues parets, tenen un rerefons que va més enllà. Com la persiana de la casa del carrer Sant Josep, on la barca de l’antic propietari ens trasllada a la tradició marinera del poble. En Banksy quedaria bocabadat. 

       

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de novembre del 2011)

L'ALTRE REPERTORI DELS MÚSICS

 

   El calendari ens retorna, el proper dilluns,  a la festivitat de Sant Cecília, patrona de la música i dels músics.  Junt amb els companys de la música compartim moltes hores junts, les que ens  passem interpretant però també les moltes estones que, entre els viatges i el temps d’espera que es produeixen abans de començar l’actuació, s’hi alternen moments sublims. Tants que passen a engrandir l’altre repertori al qual em vull referir.

      En Cristòfol  Rubí potser era el que tenia un més ampli  repertori d’experiències viscudes, com també és veritat que de vegades tenia tendència a l’exageració i havies d’intuir on s’acabava la realitat i començava la ficció, però com que ho explicava amb tanta naturalitat es feia difícil trobar on estaven aquests límits. 

     La banda local cada any, el diumenge següent al de de Pasqua, anava a fer un bolo a la veïna població de Vilanova, en deien el combregar general, que consistia anar a portar la comunió als malalts que ho demanaven. A les vuit en punt del matí s’obrien les portes, les de darrera de l’església parroquial del capdamunt  de la Rambla, i sortia el sacerdot amb les sagrades formes i el seguici d’acompanyants. Un dels organitzadors era el Sr Serra, el popular locutor de la ràdio de Vilanova que posava veu al no menys popular “Lalo”. I també el metge Magriñá, germà del ballarí del Liceu, que tenia la clínica en una escaire de la plaça  de la Vila. Acabada la feina els músics tornàvem a la vila. En un d’aquestes travessies, a dintre el cotxe es va notar un soroll estrany. Com que en Rubí era el que estava assegut al costat de la porta, el conductor va arrecerar el cotxe a la cuneta i va convidar al músic a guaitar per si li havia passat res al bombo que estava disposat a la vaca del vehicle. Aquest l’obra una mica, incorpora el cos i mentre es torna a posicionar al seient i la tanca, diu: “no hi ha res, no”. Seguidament el conductor reprèn la marxa i només havia avançat uns metres quan el company recapacita: “Què vols dir que no hi ha res?”. I en Rubí es manté en la seva conclusió: “Que a dalt la vaca no hi ha res”. El bombo el van recuperar en un dels camps de la recta de la Mata. 

     Un altre que contribuïa a amenitzar aquestes hores buides, era en Josep Torrens. Que tenia el do de l’espontaneïtat, a la més mínima sabia extreure de la situació la part més humorística i transformar-la en un improvisat acudit. La seva sorna, però sobretot la seva manera de ser, l’havia fet protagonista d’alguna situació compromesa. Havia fet el servei militar a la banda de música del Regiment de Jaén 25, com també hi havien estat destinats l’Antoni Olivé i l’Antonet Pagés. La família d’aquest van fer molta amistat amb el responsable de la formació, el capità Francisco Sánchez Curto. Fins el punt que el seu fill passava uns dies d’estiu a la casa de la família Pagès. Un dels dies, el capità li va demanar a en Josep que abans de marxar cap a casa  passes pel seu despatx. Com que al músic no li venia mai d’un pam, al moment de sortir va pensar: “ja hi passaré demà”. I per aquest dia el capità ja l’esperava per conèixer les raons que el van portar a no atendre la seva petició. Li havia de lliurar una roba per a que el xicot es pogués canviar. Com que en Josep no tenia excusa, va ser enviat directament a la barberia de la caserna on el van pelar al zero. Una pelada que va tenir repercussions entre els companys de l’Orquestra Mozart amb la qual actuava al Prado cada nit. Quan els Pagès, en Clarà i altres primeres  espases de la formació el van veure arribar pelat com un jonc van posar el crit al cel. Però ser el fill del director, per respecte a aquest, una gorra el va salvar d’haver de plegar abans de començar. 

     Entre unes i altres malifetes que en Josep va protagonitzar durant l’època del seu pas per la Banda Militar, no li deixava temps per a que li creixes el cabell i així durant el dia portava la gorra militar i a la nit la gorra per tapar el caparró desmantellat. En va ser testimoni d’aquell tràfecs  un altre músic emblemàtic, en Manel Vendrell, més popularment conegut per en Sou.  

    Que quan vam viatjar a Polònia a l’agost del 1971, en aquells verals ja feia una fredor considerable i apareixia en Josep amb mànigues de camisa. Quan el veia en Manel el recriminava: “Però que no tens fred?” i en Josep li responia: “tu potser et refereixes a en Fred Astaire?“. S’obria les camises i en portava quatre, una a sobre de l’altra i, ensenyant la panxa, especificava: “i a més la samarreta de la mare, rentar i posar”. 

     En aquell mateix escenari en Josep dormia amb els homes del ballet i s’havia acabat de dutxar quan apareix envoltat d’una cortina i cantant: “Soy la reina de los mares...”. Això no hagués tingut cap repercussió sinó fos perquè en el mateix habitacle hi dormia un enllaç del regim polonès que no ens deixava ni de dia ni de nit. A l’home el va descol·locar  l’exhibició del músic. I ves per on  “l’espia”, que semblava tenir tanta autoritat, va quedar acollonit. 

                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de novembre del 2021)

EL CORRALÓ ESTRET

   Quan vaig ser cridat a anar fer d’aprenent de capità general, em va tocar desplaçar-me fins a l’Aaiun. En un corner de la ciutat, on unes passes més enllà s’estenia, imponent, el desert del Sàhara. Hi vaig estar-hi un any i un mes, tornava a Sitges per les vigílies de la Festa Major. Quan vaig arribar, des de l’entrada del carrer de Sant Francesc, em va sobtar la percepció d’estretor, la qual cosa em va provocar una sensació estranya que mai abans havia experimentat, semblava com si les cases d’una vorera i de l’altra s’ajuntaven. Aquesta estranya sensació de ben segur obeïa a que la vista s’havia acostumat a albirar una extensió immensa, inacabable, de sorra. Que es perdia fins a l’infinit i sense trobar un punt de referència, en el qual et poguessis arribar a imaginar que a partir d’allà el paisatge potser canviava. 

    Estem acostumats als nostres carrers, els més cèntrics, no són ni de bon tros espaiosos, més aviat són estrets i la mateixa sensació que vaig tenir, la deuen percebre també els visitants que provenen de la capital. Però que de segur canvia quan hom guaita des de la barana del Baluard a la immensitat de tot plegat. On la vista es perd fins a l’horitzó, vet aquí la línia de referència que, com en el desert, pots arribar a pensar que a partir d’allà el paisatge canvia. I tampoc és així. 

     D’aquesta grandiositat, en pocs metres, passem a l’estretor d’un corraló. Aquest que ara, amb molt bon criteri i professionalitat, acaben de restaurar. Enllestida la feina li han posat les rajoles que l’identifiquen com a: Corraló de la Rectoria. La lògica de l’anunciat preval per la seva proximitat amb la casa rectoral. Potser em sobra l’altre anunciat que, en certa manera, dona protagonisme a la denominació sorgida de la veu popular quan aquesta l’anomena “la 5 Avenue” i que també s’ha volgut posar en relleu. Si ens guiem per aquesta regla de tres, potser també ens caldria afegir altres denominacions per les quals coneixem alguns carrers, a més dels seus noms oficials, aquells que han sorgit de la veu popular: el de la Palma, el del Retiro, del Prado, del gas, el carrer del Pecat, el de la serp, el d’Onzinelles ( el qual la mateixa gent li canviaven la pronunciació del nom pel d“Enginelles” ). Com també el carrer de les sis pessetes, per la proximitat que existia entre a cal Duro i a can Pela, coraló del metro  Deixem-ho aquí, al corraló estret se li escau  millor  el Corraló de la Rectoria. Un espai que ha sorgit d’entre els Palaus que va fer construir l’americà Mr. Dearing.

     En aquest curt i estret espai hi trobem un seguit de detalls que no ens deixen indiferents. Un d’ells són les pròpies rajoles, que potser han estat de les últimes que ha dissenyat i que ha posat a coure en el forn el nostre ceramista, en Lluís Marce Gea. El qual fa poc que ens va deixar, però queda la seva obra. Una gran quantitat de rajoles dissenyades per ell i exposades en els llocs preferents de moltes façanes  i en les dels començaments dels carrers, on hi apareixen els noms d’aquests. En Lluís ha estat un artista que ha treballat l’obra coneixent les petites-grans històries que hi ha al darrera de cada una de les parets on s’han incrustat les rajoles. 

    Un altra artista, el fotògraf Joan Iriarte, va retratar des de la mateixa posició de la fotografia que acompanya l’article, aquest corraló. Amb un fons negre, va servir per il·lustrar la portada  d’un llibre dedicat a la Vila. El seu art, la seva professionalitat, va convertir aquest espai en una obra d’art. On l’estretor abraçada al blanc de les parets que la limiten, condueix fins aquest punt de blau que li confereix el mar. Li posa el toc de gràcia un veler amb vela blanca que en Joan va captar  just en el moment que quedava enquadrat al final de tot, com si el patró hagués aturat l’embarcació per sortir a la fotografia.  

    L’estretor del lloc no és obstacle per convertir-se en un pas de doble sentit, de pujada i de baixada. Els dos condueixen a un espai diferent, sent el de baixada el que ofereix una millor panoràmica. Per contra el de pujada ens apropa a la base prominent de la palmera on la  d’abans, més fotogènica que la d’ara,  també se li va posar nom: la palmera torta. I que complint-se les previsions va caure el dia 11 de gener del 2016, sense  ensorrar la teulada de la rectoria i tampoc refregar-se per la paret de l’Ajuntament. Una caiguda neta que va arrossegar 110 anys d’història. 

    Una palmera, un corraló i la casa on s’han alternat: senyors rectors, vicaris i també alguna majordoma. L’última l’Amparo, que tenia cura de mossèn Pascual Prats i Boira.  Quan vaig néixer ell era el rector  i em va batejar el vicari,  mossèn Salvador Nonell i Brú, que la veu popular el coneixia més per mossèn “Pinocho”.  

   És el que deia, els carrers i les persones tenim un nom, però fes-li  entendre a la gent quan s’afanyen a buscar i popularitzar altres identificacions.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de novembre del 2021)

LES FIGUES

 

 La figuera és un arbre fruiter molt comú en les terres de la Mediterrània. A casa nostra en trobàvem al costat de moltes casetes de vinya, on sota la seva frondosa ombra hi han descansat els pagesos que tenien cura de la vinya, del tros, de la xarmada. Algunes d’aquestes figueres, desprès d’urbanitzar-se les terres que quedaven des de can Robert fins a Santa Bàrbara i a can Pei, ara han quedat disseminades i és molt freqüent coincidir amb elles mentre es camina per aquests indrets.

     La figa ha estat un fruit molt apreciat que dona  dues collites a l’any ( juny-juliol i de l’agost fins a l’octubre). Quan els nostres camperols tenien cura d’aquestes terres, sovint coincidíem amb ells quan eren de tornada a casa i ho feien amb el cistell de vímet penjat del braç. En el seu interior hi disposaven unes quantes fulles de la figuera i al seu damunt una collita d’aquest fruit amb les seves peculiars formes i color. El seu arbre, la figuera, tan frondós a l’estiu a l’hivern queda totalment despullat i contribueix a l’aspecte decadent que ofereixen vinyes i camps en aquesta estació de l’any. És a l’estiu, però, quan aquests frondositat ofereix una ombra única, de les més apreciades, perquè  diuen que és una frescor diferent a la que proporcionen altres arbres. Amb tot existeix opinions  que expliquen  que no és gens bo quedar dormit a sota d’ella.

      Durant aquest temps de figues, molts són els establiments  de restauració que han incorporat el fruit als seus plats. Amb un resultat sensacional. Però pocs són  els que tenen un avi  que als noranta anys i escaig, encara va a l’hort a revessar. I dona la casualitat que en aquest espai tan productiu, i dels pocs que queden que encara es treballin, hi ha una figuera, on l’amo en fa  bones collites.

    En Valentí Mongay Colau és oriünd del poble aragonès de Castigaleu, d’on va arribar a Sitges de jove i, entre altres localitzacions, va viure a les cases de ca l’Antoniet. Jo el vaig conèixer quan tenia la barberia al carrer Sant Pau. En un espai aprofitat, doncs ell tallava els cabells i afaitava en l’altell que hi havia i la seva muller, l’Emília Castro, despatxava articles de platja al nivell de baix. Al cap dels anys la barberia i la botiga de flotadors,  galledes, pales, parasols... es va convertir en un acollidor restaurant que regenten els seus fills, i on es serveixen productes de proximitat. I més proximitat que les figues que proveeix el  pagès,  tan proper a ells, impossible. Fins el punt que a la carta donen rellevància a les figues de l’avi, que és com les anuncien. 

    Tot sovint aquest avi, en persona, entra a l’establiment i de vegades coincideix amb els comensals que estan entaulats, degustant un dels plats on la figa en té un protagonisme destacat. Llavors el seu fill Toni, que és el responsable de la sala, fa les presentacions pertinents. I les figues que són al plat, es consoliden amb una autenticitat que ho certifica la persona que les ha collit i que és allà per donar-ne fe. Per admiració dels presents que veuen en l’home a una persona que estima el camp,  que el treballa i estar cofoi que els  fruits de la collita satisfacin el paladar de la gent que van a menjar al restaurant dels seus xicots.  

      Una altra de les variants, molt apreciada en aquesta època de la tardor i també a l’hivern, és la figa seca, que es presenta amb una forma aplanada i amb la pell molt rugosa i d’un color més pàl·lid de com estem acostumats a veure en la figa acabada de collir de la figuera. En disposaven totes les botigues de queviures i les presentaven molt ben col·locades en unes caixetes que oferien una simetria molt ben calculada. També per proximitat a casa meva, els germans Ferret: en Jaume i en Josep,  popularment coneguts pels “hermanitos”, completaven la venda d’aquesta varietat  amb ametlles i avellanes a granel i les disposaven en unes paperines de paper que les confeccionaven ells mateixos, amb un simple full  que l’envoltaven  sobre si mateix i tancaven la part de baix amb un doblec, escanyant les puntes, el suficient per a que no s’escapés res del seu interior. Després, tots aquests fruits, s’acompanyaven amb un vaset de malvasia. Sense abusar, però, si no es vol que una figamenta sobtada aporti desconsol on ha de predominar l’alegria. 

    I una altra més: la figa-flor. Que és la més primerenca de totes, la seva denominació és fa servir quan ens referim a la persona de llàgrima fàcil. Davant de determinades circumstàncies  cal  baixar de la figuera si no es vol acabar fent figa.  

    De la mateixa manera que les figues han inspirat altres expressions, algunes d’elles  relacionades amb allò que no té res a veure amb el fruit. Així al qui s’enamorava d’una noia, fins a mig perdre l’oremus per ella, se’n deia, se`n diu encara, que està enfigat. Però això ja són figues d’un altre  paner.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de novembre de 2021)

     

EL DISSENY DEL CAFÈ AMB LLET

  

   Vivim en l'era del disseny, tot i que aquest sempre ha anat evolucionant segons les modes que predominen en cada època. Però potser és ara quan és més atractiu i es manifesta en els detalls més inversemblants. Fins el punt que quan ens serveixen un cafè amb llet, la persona que aboca aquesta damunt de la crema existent, té l'habilitat de dissenyar una petita però molt creativa obra d'art. La forma més repetitiva acostuma a ser un cor, una fulla... És de les obres més simplificades, limitada a les mesures de la boca de la tassa, i de les més efímeres, perquè a la primera xarrupada el disseny tan ben presentat es distorsiona ràpidament.

     Aquest simple i artístic detall és un exemple de com ha evolucionat la presentació de determinats elements que acompanyen el viure quotidià. I com també alguns costums han canviat. A Sitges els costum d'anar a prendre el cafè estava molt més generalitzat per part dels homes que entre les dones. Per a molts d'ells anar a fer el cafè era un costum ineludible, que es centralitzava desprès de dinar i de sopar. Majoritàriament freqüentaven  el Prado o el Retiro i les preferències eren quasi bé sempre les mateixes: cafè sol, cafè i copa, o “carajillo”. La llet hi tenia poca relació, s'hi va anar afegint desprès. Preferien aquests establiments perquè el servien de cafetera de braç. El que sí s'acompanyava era amb una ampolla d'aigua, la qual tenia unes característiques peculiars; de vidre, de broc allargat, de final bombat i del tancament en sortia la canalització per on s'orientava el rajolí d'aigua. El client que s'asseia en una taula  es podia passar tota un tarda només consumint el cafè que, una vegada s'acabava, s'allargava a base de rajolins d'aigua  que de seguit es tenyia de coloret que, a base d'afegir-ne, es convertia en un cafè cent per cent aigualit.

      Un dels altres detalls que s'avenia amb l'entorn d'aquests cafès de poble era l'uniforme que vestien els cambrers que el servien: pantalons i sabates negres, americana i camisa blanca i corbata negra. Uns cambrers que també havien esdevingut institucions en aquestes Societats. Per anomenar-ne un parell: en Quimet Bielsa al Prado i en Salvador Serra al Retiro. Servicials, que no els eximia de mostrar la seva vesant rondinaire quan consideraven que els calia fer-ne exhibició. La seva presència contribuïa a imprimir una imatge icònica dels cafès del poble.  

     He començat pel complement de desprès dels postres, en un dinar o sopar, tanmateix el disseny també ha entrat a la cuina, em refereixo a la presentació dels plats. Hi ha contribuït  les bones arts desenvolupades pels cuiners més carismàtics: en Ferran Adrià, els germans Roca i el nostre veí més proper, l'Oriol Castro. Que junt amb el seu equip del Disfrutar han escalat fins a la cinquena posició  d'entre els cinquanta millors restaurants del món. Tot un mèrit.

    Aquestes icones dels fogons han desenvolupat una cuina de disseny, que es transmet en la sofisticació de tot el  que cuinen i, molt important també, en la presentació.  Una projecció culinària a la qual si han sumat bona part dels altres cuiners, que no és que es dediquin a cercar noves sensacions gustatives, sinó que cuinant els plats que són més comuns, és en el moment “d'emplatar” quan tenen molta cura de la presentació, cuidant fins els més mínims detalls, com pot ser una gota de la salsa que taca la blancor del contorn del plat i que de seguit s'afanyen a eixugar. Així com la manera de disposar el menjar que també acompanyen amb el traç del disseny i el colorit que li confereix els rajolins d'unes salsetes que a més de ser decoratives són molt bones.

      Igual passa amb les postres que han evolucionat en quant a sabors i formes, totes elles inspirades en el disseny. Dels pocs que es mantenen inalterables són els vinculats a la propera festa de Tots Sants: els panellets. Formes i gustos que els identifiquen des de temps immemorials i que es combinen amb les castanyes, en aquesta bonica tradició de la castanyada. 

     Durant aquest temps de vida compartida, hem vist com han proliferat els forns que despatxen tota mena de varietats de pa, pastisseria i a més ofereixen la possibilitat de degustar el cafè asseguts en una taula. I al trobar tanta oferta es presta a anar a esmorzar o a berenar en un d'aquestes establiments, on per allò que dèiem que la llet s'ha associat a la perfecció amb el  cafè.  Ara l'oferta és àmplia: cafè sol, tallat, cafè amb llet, cappuccino, "flat white", cafè americà i un llarg etcètera. Mentre que el cafè amb llet ha estat el complement per excel·lència dels esmorzars i el berenars, on les àvies ja hi sucaven, en la intimitat de les seves cases,  les galetes Maries o melindros, tot i que aquests eren els preferits per sucar amb la xocolata desfeta.

    Això sí, en aquell temps, no existia el costum de decorar la cremosa superfície d'una tassa de cafè amb llet. I d’això que llavors n’haguessin dit una collonada ara en diem, disseny. 

                                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, 29 d'octubre del 2021 )

BARRAQUES DE PEDRA SECA

    

    L’instint d’aixoplugar-se ja va associat amb el fet de néixer, perquè la majoria dels mortals venim al món sota un sostre. Sí  que també és veritat que dissortadament no sempre és així, per tant ens podem considerar afortunats els qui hem tingut aquest privilegi. I per sempre més el cerquem, al mateix temps que considerem que poder viure a aixopluc és primordial.

     Potser influenciats per aquest instint, de ben jovenets, quan hem sortit de casa per endinsar-nos en jocs diversos, als minyons ens ha fascinat la idea de construir-nos, a recer d’un arbre de formes estrambòtiques, o en un lloc inhòspit de la natura, el que mal anomenàvem: “una cabanya”. On l’enginy feia possible que d’entre la simplicitat de tot plegat en sorgís un reduït espai cobert. Sense adonar-nos, era un exemple de l’instint de cercar un sostre al qual em referia. La “cabanya” era el nostre lloc secret, del qual ens sentíem propietaris, ( un altre dels sentits que mouen a la humanitat, el de la propietat)  on hi dipositàvem la nostra imaginació, de ben segur influenciats per les tendes que apareixien en les pel·lícules d’indis i “cowboys”.

     Per a nosaltres aquelles tan primitives construccions, ni així se les podria anomenar, tenien un especial valor i que també, sense adonar-nos,   desenvolupàvem un altre neguit, el de pensar com engrandir els dominis i fins i tot la voluntat de moure’ns per buscar un altre enclavament que estigués més ben situat. Vet aquí que ja de grans, ens han acompanyat aquestes mateixes aspiracions. I tant va arrelar  en el nostre   pensament  aquell ideari, que quan sortíem al camp i coincidíem amb una barraca de pedra seca, no podíem per més que anomenar-la: una cabanya.

      I tot obeeix als mateixos principis, la gent de pagès s’han vist amb la necessitat de poder disposar d’un lloc on resguardar-se en cas de mal temps, ell i l’animal que l’ajudava. Ells mateixos amb la pedra, com a principal i únic material, han fet pròpia la teoria que manifesta: “Tota pedra fa paret”. Els pagesos han estat especialitzats en cercar la bona disposició de les pedres, ja sigui per a construir aquetes barraques, o per a fer i reconstruir marges, amb els quals limitar els seus dominis. 

     Aquests dies s’ha clausurat a can Falç de Mar l’exposició que s’anunciava amb la ja vella conclusió: “Tota pedra fa paret”. Una mostra itinerant, organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aquí l’exposició ha comptat amb el recolzament del Grup d’Estudis Sitgetans.  per posar en valor el patrimoni cultural que representen aquestes singulars construccions de pedra seca. A tot Catalunya n’hi ha 29.000 d’inventariades. D’elles 1.133 es troben a la comarca del Garraf. 

    En la tasca de col·laborar per inventariar tot aquest patrimoni,  hi participa un grup sitgetà que responen a la identificació del Drac Verd, també vinculat al GES, del qual en són membres: en Josep Pasqual ( que ens va deixar l’any passat), Ramon Artigas,   Joan Trias, Andreu Camps i en Robert Rovira.  En el llenguatge habitual, a tot el que sobrepassa l’afició, se’n diu passió. Aquesta els mou per a que cada festa sortir a la recerca d’una d’aquestes barraques i la troballa agafa caire de descobriment, quan n’apareix una amagada entre la vegetació. 

   En Josep Pasqual, mentre els seus companys mesuraven les dimensions, ell feia un croquis on hi apuntava, a més de les mides, la característiques més rellevants. Pocs dies abans de la seva mort havia deixat enllestit el  que feia el número 7.419. 

     Una admirable tasca que en el seu dia van deixar constància en la publicació d’un llibre, i que per donar visibilitat a l’existència d’aquestes barraques, dues de les quals han estat traslladades des dels seus antics enclavaments per a col·locar-les en dos indrets molt apropats al nostre àmbit: a la rotonda de can Pei, procedent del Fondo de Montseva  i  a l’encreuament dels nous carrers  que s’han obert a frec de l’ermita de Santa Bàrbara i que es trobava en els camps de l’altre costat de l’ermita del Vinyet.

    La seva presència, l’elegància que transmet la senzillesa de la seva pedra,  contrasta amb les noves edificacions que les envolten, amb  parets d’això que anomenen “pladur”. Construïdes damunt les terres on hi havia hagut més d’una d’aquestes barraques, i ja no diguem dels paranys. Unes noves barraques, perquè encara hi ha qui diu: “vaig cap a la barraca”, quan es refereix anar a casa, que de compra costen una milionada i que al pas dels anys potser no faran el goig que seguiran fent moltes de les barraques de pedra que  es mantindran  de peu i sense haver de restaurar les seves façanes. 

                                                             J.Y.M.

( article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'octubre del 2021)