Hi ha el costum d’avançar la rotació de
determinades estacions. Així quan s’ha acabat la Festa Major ho associem a què
l’estiu també se’ns en va de les mans.
Amb tot ha estat
un estiu suau, en quant a temperatures. Fins i tot caracteritzat per un seguit
d’inclemències meteorològiques que l’ha convertit en una mica atípic. Amb un
mar molts dies esvalotat. Fins que, aquestes darrers setmanes, quan en teoria
la calor havia d’anar a la baixa, ha estat quan més en fa. Després d’un juliol
suau. Ideal per a treballar, per a descansar a la nit. No estaran igual de
satisfets tots aquells que el calor és la base fonamental dels seus negocis. Si
el temps no acompanya no és té set, ni ganes de consumir gelats.
El contingut de
les neveres i geladores s’ha mantingut en uns nivells de normalitat. Cal
apuntar que les neveres ha estat un invent molt pràctic, ara d’una normalitat
absoluta, però els qui hem viscut la transició entre el gel i aquests
sofisticats aparells de refrigeració i congelació, ens adonem que, amb poc més
de mig segle, l’avenç ha estat extraordinari. Si ho comparem amb aquelles
neveres, com les que fabricava el Sr. Pujadó, avi d’en Joan Roca, amb carcassa
de fusta i interior recobert de zenc. Quasi bé cada dia s’havia d’anar a
comprar un tros de gel, a la bodega de ca la Candelària, a cal Javier o a la
mateixa fàbrica del gel, ubicada al carrer Espalter, de la qual n’eren els
encarregats la família López, que vivien a dalt el pis. La irrupció de les
barres damunt de la plataforma produïa
un fort terrabastall, degut que els grans dipòsits de ferro, amb les formes de
la barra, s’abocaven i aquestes relliscaven fins arribar a l’aturador. A
continuació trossejaven les barres segons
la demanda.
Aquesta
temporalitat fresquívola, era efímera, s’anava diluint a mesura que es fonia el
gel. Aquesta circumstància propiciava que la gent no pogués acaparar gaires
provisions, es pot dir que havien d’anar a comprar cada dia, no com ara que
pots carregar i la nevera ho conserva. Associat amb la nevera de gel existia un
armari que anava fixat a la paret, amb tots els costats i portes obertes,
protegides per una tela mosquitera i que es col·locava en el lloc més fresc, Però
la temporalitat d’emmagatzematge era d’una immediatesa, limitada a unes quantes
hores. Atenent-nos a aquesta circumstància, les mestresses de casa havien de cuinar
amb la mesura exacta, per tal de que no sobrés menjar. Amb la diferència que si
ara en sobre, el desem a la nevera i en qualsevol altra menjada s’escalfa i s’aprofita.
Les persones
que van viure, fins i tot, els
començament de les neveres de gel,
explicaven que el vell Torrens, pare del músic i d’ofici barber, l’últim
emplaçament de la barberia va ser al carrer Bonaire, on hi ha la redacció del setmanari, també tenia cura de la cantina del Prado. Els
socis que la freqüentaven li exigien al cantiner que havia de comprar una
d’aquelles neveres. Tan van insistir que al final l’home va accedir i la va
disposar en el local. Però la sorpresa de la concurrència va ser quan les
begudes que es servien no tenien el grau de frescor desitjat i, ben aviat,
esbrinaren que el cafeter no l’omplia de gel. Li van fer l’observació i la
resposta els va deixar glaçats: “sí home,
amb el que m’ha costat, a veure si encara haig de comprar gel”.
Paral·lelament
els gelats es convertiren en una delicadesa de l’estiu, com els que elaborava el popular xé. I els posava a la venda amb aquells peculiars carretons que disposaven
en els punts més estratègics del Passeig. Si més no va ser un italià qui va oferir una gran
varietat de gelats mai vista per la gent de Sitges. El Mateo Olivier i la Lluïsa
la seva muller van obrir la seva primera gelateria al carrer Major, en un local
reduït situat a davant del carrer Tacó. Quan la família Solé, van obrar en la
casa del carrer Jesús, on hi tenien el forn i la fleca, els baixos van quedar dividits en dos espais.
La Societat el Retiro, sempre amb el projecte de poder disposar d’un accés obert
a un enclavament més cèntric, va llogar una d’aquestes parts i va veure complert
les aspiracions de tenir una entrada i sortida al rovell de l’ou del poble. En
aquell temps se’n va parlar molt d’aquest accés, el qual va representar una
millora per a les aspiracions retiristes. La mateixa veu popular, a la qual m’hi refereixo moltes
vegades, a aquests pas el va batejar com el “túnel”. En el tros que va quedar
lliure, la família Olivier hi va ubicar una altra gelateria. Que desprès va
traslladar on havia estat la bodega d’en Javier de cal cafetó. Curiosament a un
espai on el gel també n’havia estat protagonista.
Aquest pas, per
on s’accedeix als jardins del Retiro, li va venir de primera a la Montserrat de
cal Sr. Torrens, perquè la dona el transitava moltes nits d’estiu i, des de
l’entrada al jardins copsava l’ambient dels balls de nit. Un cop havia espiat a
la societat rival, s’afanyava a portar les novetats al mestre Torrens, se li apropava
per un costat de l’escenari i li cridava: “Sr.
Manel, al Retiro la gent ja balla”.
O a la inversa: “aquí hi ha més gent
ballant que al Retiro”. Si el nombre de parelles ballant era més favorable
al Retiro, en Torrens mostrava un nerviosisme que no podia dissimular. I és que
el mestre tenia gran passió pel Prado.
I arribem al setembre que es caracteritza per
una davallada de gent. I els carrers tornen a una normalitat relativa, perquè
per aquestes dates els qui més hi transitaven eren els carros, carregats amb
les portadores, en els seus recorreguts cap els cellers. Quedava, igualment,
poc estiu, si més no s’oferia un imatge
camperola, que també s’ha perdut. Mentre no perdem l’ oremus ...
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de setembre del 2014)