Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

17 d’abril 2014

FETS I PERSONATGES DE LA SETMANA SANTA


   Avui, dijous Sant, és un dia  de molt significat dintre el calendari litúrgic. I degut a aquesta rellevància els llocs destinats al culte ofereixen un aspecte diferent. Quan a la tarda queda exposat el que es coneix pel monument. Amb el sagrari com a protagonista destacat, entre una exuberant engalanada de palmes i palmons.

    Era un dels pocs dies que es tallava el trànsit rodat i no per una raó d’acoblament entre la gent i els cotxes, sinó per fer efectiu el silenci que havia d’imperar en aquelles hores de recolliment. Davant de casa hi havia el convent de les monges vetlladores. Entrant, a l’esquerra, es trobava la capella, la qual  s’obria  per la festivitat de Sant Josep  i el dijous Sant. La meva àvia Consol, benefactora del galliner del convent, al  proporcionar tots els rosegons del pa que es que quedaven durs en el paner, era de les persones que li agradava anar amb temps per aconseguir un bon lloc, per poder seure, junts, el matrimoni i els dos fills. Uns vailets que havien d’administrar aquella previsió horària amb paciència i bones maneres. La capella s’anava omplint i quan ja  era el moment de començar l’ofici religiós, apareixien  les senyores de més rang social del moment. Mudades i enjoiades, es trobaven que no disposaven de cap cadira, si més no sabien que les monges els hi proporcionarien. I efectivament, la mare superiora acudia a la recerca de l’àvia i li demanava si cediria les cadires on estaven asseguts els fills. I com que no era lloc ni moment per armar la de Sant Quintí, ja tens aquells vailets, que s’havien passat més d’una hora  en posició d’espera, aixecats i relegats a darrera de tot.

      L’àvia que era de temperament, no es mossegava la llengua, quan acabava l’ofici anava a l’encontre de la superiora per queixar-se del  que ella considerava una injustícia, perquè hi anaven amb temps més que sobrat per aconseguir un lloc, per al final acabar perdent  les posicions aconseguides. Els arguments de la religiosa eren d’una realitat inqüestionable: “ Consuelo, en aquest món tot és una conveniència.....”. Donant a entendre que l’àvia com  a benefactora del galliner amb rosegons de pa i peles de patata, tals senyores ho eren  amb un  material del qual en treien més profit. Sense haver de patir per la procedència de les virolles, perquè en aquells temps de caixes B ni se’n parlava, ni existien. Les seves donacions es comptaven per duros. Algunes avantatges havia de tenir tals generositats. I si els nens perdien la cadira, paciència. Tot i que n’extreien  un exemple prou alliçonador: “pagant Sant Pere canta”.

        Un altre dels actes més tradicionals i populars d’aquests dies són els cants de les Caramelles. Amb tres colles que surten al carrer per cantar la joia de la Pasqua. Al llarg d’aquesta dilatada trajectòria, han mantingut el caliu de l’aspecte associatiu i, desprès de tants canvis en l’estructura  de la societat actual, continuen sortint. A redós de la música dels mestres locals: Manel Torrens, Gabriel Pallarès, Jordi Pañella i les noves incorporacions, que embolcalla la mètrica de les estrofes que poetes i poetesses han escrit.

    Les tres colles de Caramelles, Prado, Retiro, Patronat -ara anomenades Caramelles Sitgetanes- han aplegat  un nombre molt important de sitgetans. Cal dir que aquesta tradició ha estat una plataforma des d’ on han sobresortit els aficionats al cant. Els seus solos han ratllat, i ho continuen fent, la perfecció.  També cal dir que en els anys de dificultats, altres hi acudien per l’al·licient del ressopó i del suculent dinar de Caramelles. Cants i gastronomia que ha estat el complement gratificant. Sobretot quan a les tantes de la matinada, a l’entrar a les Societats, l’olor a carn amb pèsols o a sípia ofegada desbarataven l’harmonia de la música i de la poesia. El paladar i la tos acumulada, podien més que totes les bones arts juntes.

      Qui ha participat , com un servidor, d’aquesta tradició, hem tingut el privilegi de compartir moments estel·lars, d’una genialitat suprema. Exclusiva dels personatges populars que hi han col·laborat. Com alguns dels portadors del pal de la cistella, que si s’haguessin hagut de superar unes oposicions per aconseguir  la plaça,  hagués estat difícil l’elecció. També cantaires  esvalotadors del galliner, músics peculiars i mestres disciplinats.

     Sense oblidar-nos de dos sitgetans irrepetibles, que en aquestes diades aconseguien acaparar un protagonisme que els feia feliços. Com en Josep Mirabent Lluís de can Mostela el qual, a més de ser un fidel acompanyant de tots els enterraments,  quan  la banda de música sortia al carrer, conservant el mateix  posat seriós i respectuós, feia costat, al davant de la formació, al mestre corresponent a qui ajudava a portar la carpeta de les partitures.

    El va rellevar en el càrrec l’Antoni Roig, el qual  va abraçar totes les tradicions. Director  honorari de la banda que acompanya a la confraria de la Mare  de Déu dels Dolors, en Toni gaudia fent vibrar la pell del bombo i tot senyalant al cel, manifestava : “tona, tona”. I de les marxes fúnebres a l’alegria de l’obrador de  l’Estrella que, per raons de proximitat, freqüentava. Sabedor que els pastissers li deixaven provar les seves creacions. En aquestes vigílies hi entrava  amb una petició única: “mone, mone”. A en Toni se li acumulava la feina: la processó, les llaminadures pasquals i el suculent  ressopó de les Caramelles de la colla del Retiro. Des de ben jove, mà dreta del mestre Pallarès a qui ajudava a portar la carpeta o quan, degut al retard del  mestre, perquè caminava amb pas pausat, en Toni es posava davant de cantaires i músics amb intenció d’establir l’ordre que el mestre exigia. En Toni no estava per punyetes, si algú gosava riure’s de la seva momentània serietat, mostrava un posat d’intransigència i  el vocabulari menys apropiat per una ocasió de tan significat: “mala puta!”. I és que el xicot estimava i gaudia de les tradicions amb uns sentiments nobles. No obstant, quan calia, feia gala del geni que el caracteritzava.

                                                                                                                    J. Y. M.
Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 abril del 2014 )                                      

11 d’abril 2014

EL CAMP DE FUTBOL DE CAN PERICO


Descrivia, fa un parell de setmanes,  la cruïlla de can Perico com un punt estratègic, on la popularitat dels mecànics, que hi vivien i treballaven, va aconseguir quallar en la toponímia local. De forma que tot el contorn s’identificava amb aquesta peculiar  denominació  Així, a frec del  pinar s’estenia una considerable esplanada de terreny, de la qual n’eren propietaris dues famílies emparentades entre si, els Robert – Gorgas. Els primers ho eren de la part que tocava a la via del tren i els Gorgas de la part de baix.  Antigament hi havia plantats presseguers i després vinya. Fins acabar en una esplanada erma, un espai idoni per jugar a pilota, sense molestar.

    En aquells anys l’equip del Sitges tenia a la reserva un bon nombre de jugadors que no disposaven de l’oportunitat de poder jugar de titulars.  Per trobar una sortida es va pensar en formar un nou equip. El projecte es perfila i es fa realitat en les tertúlies que, un grup d’aficionats locals, entaulen en el cafè de la Societat el Retiro.  Fins que a l’agost del 1964 neix la Blanca Subur i d’allà mateix  sorgeix el primer president, persona molt vinculada a la Societat  retirista, el Sr. Sergi Cavallé. La resta de la junta la componen: Vicepresident,  Pere Fusté. Secretari, Lluís Curtiada. Tresorer, Abdon Vidal. Vocals, Francesc Rodríguez, Manuel López, Josep Lorenzo. Josep Alonso, Àngel Chacón. I entrenador, l’Àngel Sánchez, en “Periquin”.

   Hi havia prous jugadors com  per formar equip i moltes ganes de posar la pilota en joc. Els primers anys van jugar al camp del Sitges, aconseguint  èxits rellevants. De ben segur es feia difícil compartir un únic camp, fins que l’esplanada de darrera el garatge dels germans Balcells, es considera un camp idoni. I com no podia ser d’altra manera, no és necessari posar-li nom, perquè l’enclavament el té ja designat pels motius que he esmentat al començament: el camp de futbol de can Perico.

    Per vestuari es fa servir un altre garatge d’activitat  mecànica de cotxes, el de la Seat, d’en Tort i en Paco que es trobava situat  molt proper al camp. Part del primer equipament que vesteixen els jugadors de la Blanca Subur és finançat pel Sr. Justino Cañivano Sánchez. Pel nom a ben segur els serà difícil d’identificar, si més no un detall molt fresc serà suficient per a que els lectors sàpiguen de qui els parlo. La família Cañivano tenia la representació dels gelats Camy. I el primer establiment on van instal·lar les neveres estava ubicat en el carrer sant Bonaventura,  en els baixos de la casa de l’Esperança Gavaldà, vídua i mare dels dos germans Gual. Família que la gent de Sitges els denominaven de Miralpeix per haver tingut cura d’aquesta masia. Altres despeses són alleugerades mitjançant rifes, en les quals tots els números sobrants els compra el Sr. Eudald Viñas que vivia en una casa amb esplèndid jardí  en el torrent d’en Llopart.

    El camp  va ser vàlid fins que la Blanca es va traslladar a un camp que se li va habilitar en el sector dels Pins Vens, era l’any 1973. Tot i que es pot dir que quan aquesta entitat trepitjà el camp de can Perico, ja s’havia convertit  en una escola de formació de jugadors.

   Coincidia aquests avanços amb l’augment del nombre de cotxes que passaven per aquella cruïlla, degut a estar situada en un lloc estratègic de l’entrada al poble. Davant les evidències, es va creure oportú habilitar l’esplanada  com aparcament. Primer els mateixos conductors se’l feren seu, després es va regular el servei i si no recordo malament, durant un temps en va tenir cura l’Andrés Abellán. El mateix que amb la seva esposa, disposaven un carretó al Passeig, on elaboraven aquella mena de coto fluix ensucrat i pomes acaramel·lades que contribuïen als incentius dels dies de festa.

    Limitava aquesta extensió de terreny, com he dit, la via del tren. A l’altra costat, les vinyes continuaven donant fruit, amb companyia de vaques, el cant dels galls i la disponibilitat de la família Ferrer- Comas que tenien cura de l’anomenada Sínia Robert. Una de les sínies que  es trobava més a prop del poble  i que va desaparèixer durant l’urbanització de la zona, on avui s’estén el també anomenat Parc Robert.

     Casualitats del destí, un reconegut i acèrrim aficionat del futbol local, en Salvador Montserrat Sanz  , barber de professió, va obrir  la barberia en els baixos d’un dels edificis que es van aixecar damunt el terreny de joc del camp de can Perico. En donava testimoni de la coincidència amb l’enclavament, unes fotografies emmarcades que en Badó tenia disposades per les parets del reduït local. Que mostraven el camp abans d’urbanitzar-se,  l’indret  prengué el nom d’Oasis. On un dels primers edificis que van sucumbir va ser el celler on s’elaborava la Malvasia Vda. Robert, independent de l’embotellada per en J. Robert que tenia el celler en el carrer Sant Pere i s’estenia fins el de Bonaire  L’edifici de la carretera era propietat dels Gorgas, sogre del Sr. Robert de can Milà. L’últim llogater dels baixos en va ser En Javier Carbonell que hi guardava la reserva de xarops de la bodega que tenia al carrer Jesús. I en el pis de sobre hi vivia la família Vallès.

    De tot això, de la fundació de l’equip de la Blanca Subur,  ara es compliran els 50 anys. Una xifra important, que guarda relació amb un entorn que ja forma part de l’historia local. L’últim enclavament, inaugurat el 24 de novembre del 2007,  està arrecerat al carrer d’en Marianet. El pintor Marià Carbonell Llopis, qui de futbol també en sabia el suficient com per entaular tertúlia, aquesta en el Prado, tot i que el seu fort eren els escacs.

                                                                                                  J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 d'abril del 2014 )

10 d’abril 2014

LA MOTO DEL DOCTOR ALMIRALL



 
   La moto del doctor  Rafel Almirall i Carbonell en el seu retorn a Sitges, amb el seu actual propietari el Sr. Artur Bujaldon, com a participant de l'edició d'enguany del Ral·li.
   Una moto molt vinculada a la vida de la gent de Sitges, quan el metge anava a passar visita. Que en aquest diumenge festiu, la seva presència ha revifat records, sobretot a les seves filles i a tota la gent  que  guarda en la memoria la vinculació del doctor amb la moto. Detalls  que, per la seva pàtina de popularitat , he intentat  treure llustre en l'article d'aquesta semana. L'ocasió s'ho mereix.
 
 

EL DOCTOR ALMIRALL I LA SEVA MOTO


Podem presumir d’un paisatge que captiva i aquest entorn és el que fa que un poble sigui diferent a un altre. Si més no les persones que habitem, el conjunt de tots ells, tenim certes semblances o afinitats. Perquè els oficis, les arts, la ciència..., fins i tot les aficions, no és una  exclusiva de cap col·lectiu en concret, sinó que s’obren a les preferències i aptituds de cadascú.

     Altra cosa diferent és la popularitat que es recrea entre els seus habitants. A casa nostra aquesta particularitat aconsegueix involucrar a un bon nombre de convilatans.  Avui em plau recavar en el record d’un sitgetà que va vetllar per la salut de la seva gent. I aquesta aciençada faceta el va convertir en un metge molt popular. El doctor Rafel Almirall i Carbonell, vivia i tenia la consulta, en la casa pairal del carrer de l’Aigua, just en aquest revolt on la ciència i la música s’han agermanat per complementar, encara més, la popularitat dels dos veïns més propers, el doctor Almirall i el mestre Pallarès.

    El metge arrossegava les seqüeles de la poliomielitis que el va afectar quan tenia dos anys. D’aquí que el seu impediment per caminar era ostensible.  Per desplaçar-se feia servir una moto amb sidecar, on en lloc visible dels laterals hi tenia escrit el distintiu que l’identificava: “Medico”. Una especificació que per a la gent de Sitges era innecessària,  perquè tothom associava el conjunt  de les dues peces amb ell. Quan no estava de servei hi pujaven la seva muller, la Mª. Teresa Pelegrí i Mas i les seves filles, la Mª. Vinyet i l’Esperança. Era el moment de conduir amb prudència, no així quan anava sol que agafava el revolt del carrer de l’Aigua a una velocitat un xic temerària, perquè li agradava el brunzir accelerat del motor. El metge va obrir consulta en la casa d’aquest carrer a l’any 1928, fins a la seva mort ocorreguda a l’any 1957, quan tenia 60 anys. Abans d’estudiar la carrera de medicina, havia fet la de farmàcia. I va treballar com a farmacèutic a la farmàcia Font, preparant formules de laboratori. Si més no va considerar que la medicina li oferia un ventall de possibilitats més ampli i molt més complex.

     Prior de la Confraria de la Minerva, la veu popular i la sensibilitat de les persones afins a la poesia, el van declarar el poeta del Corpus. Degut a les delicades estrofes que aportava en les estampes que es repartien en l’ofici de la festivitat. La serenor que s’embolcallava en aquella casa compartint ciència amb  la vida familiar, així com la complicitat del metge i poeta, amb la música que sorgia dels baixos de davant, van contribuir a que el revolt posiciones les dues cases, amb uns estadants sensibles a l’art i, també, compartint una popularitat que la gent de Sitges els hi va atorgar.

    President d’una altra institució de molta trajectòria en el poble, el Moto Club, l’home, apassionat de la moto, organitzava excursions pels pobles de la nostra geografia i amb la càmera de fotografiar en deixava constància gràfica. Entre tantes facetes, s’inclou la d’haver estat un dels pioners de la secció fotogràfica local, en un temps en què l’art de la fotografia es complementava amb la feina de laboratori.

   L’espetegar  de la moto del doctor Almirall va emmudir quan l’home se’n va anar, no sense abans, haver deixat escrita una de les pàgines d’aquest conviure singular de la gent de casa nostra, les quals són recordades per detalls específics de tota una singladura. En els anys posteriors les seves filles li van perdre el rastre. Les casualitats de la vida han propiciat un retrobament amb la moto,  ara sense sidecar, del metge. Per elles la troballa les ha omplert de joia , ha estat el barber Pere Sánchez Andreu, del Cable, qui  les ha posat en contacte amb en Joan Merlos Navarro, gran entusiasta i entès en motos d’una certa antiguitat, ell guarda informació gràfica i ha estat qui les ha informat que un tal Artur Bujaldon, en el seu dia, va coincidir amb la moto que un veí de Sant Pere de Ribes  havia fet servir per repartir fruita. A la troballa s’hi associa una anècdota molt jocosa. El sidecar el van guardar en una mena d’altell i resulta que en aquell lloc hi van obrar, van tancar l’espai amb unes finestres i quan van voler treure el sidecar   no passava per enlloc. Propietari i comprador van arribar  a un acord i l’Artur l’ha restaurat amb molta cura. Paral·lelament va iniciar un seguiment per a saber a qui  pertanyia aquesta BSA del 1933. Estirant els fils arriba fins el doctor Rafel Almirall.

    El destí també ha volgut que aquest any el Ral·li obris la porta a la participació de motocicletes, d’aquí que hem gaudit del privilegi de  tornar  a veure transitar la moto del metge pels carrers del poble. Pels més grans el soroll del motor els haurà aportat el record d’aquell sitgetà que es valia d’ella per anar a passar visita. Per aquells que hem sentit parlar-ne, es converteix en un testimoni valuós, el poder apreciar com era. Amb el convenciment que la persona que l’ha conduït poc haurà hagut de bregar, perquè la moto quasi bé avançaria per inèrcia per uns carrers per on tantes vegades havia circulat . La desfilada acaba passant per davant de la casa del germà del metge, el Sr. Antoni Almirall, que junt amb la seva muller, la Loreto Andreu, guaitaven darrera el finestral de la planta baixa enlairada, oferint una imatge d’una familiaritat exquisida i d’uns costums molt arrelats a la vida sitgetana.

    Avui, aquesta secció, ha volgut convertir-se en una finestra, des on guaitar als detalls singulars d’un metge sitgetà, veí del carrer de l’Aigua i conductor de moto amb sidecar.

                                                                                                     J. Y. M.
  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 d'abril del 2014 )                                                     

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez