EL GLAMOUR DE LES CAFETERIES

     

La setmana passada em referia al costum de freqüentar determinats bars que han esdevingut punts de trobada, uns encontres que han fomentat la tertúlia o, millor dit, l’expressió popular del viure quotidià. Amb uns assidus  que no sempre, les seves conclusions,  tenen la raó absoluta  però donen una idea del que pensa el poble, sobre alguns aspectes que ens afecten, o de determinades generalitats que és el complement de tot plegat.

   Un cop publicat l’esmentat article, m’he permès fer-ne una continuació, aquesta vegada escrivint sobre les cafeteries, ara que una d’elles, el Café Roy (successor del Cafè Orient), compleix 70 anys d’existència. Tot un mèrit, i a més en el mateix lloc i sota la direcció de la família Matas Arnalot. Aquest cafè ha estat també bressol de tertúlies, fins i tot bohèmies i literàries, i, com no podia ser d’altra manera, igualment envoltades de la corresponent pàtina popular.

   Tot això ve a tomb perquè actualment existeix una gran cultura del cafè, d’aquí que proliferin les cafeteries anomenades d’especialitat i de proximitat. Quan aquí les de més proximitat que hi havia eren les del Prado i del Retiro, que han estat un exemple de la massiva afluència dels seus socis respectius per anar a fer el cafè. Avui costa de creure com aquesta beguda  va aglutinar tants homes a les seves dependències. Però el que encara crida més l’atenció era el costum que va prevaldre durant molts anys i que consistia a anar-hi cada dia després de dinar i després de sopar.

   Això no tindria més transcendència si no fos perquè les sitgetanes havien de tenir el dinar a punt per tal que, quan arribés el marit, pogués menjar per anar a fer el cafè abans de tornar a la feina. Una cosa semblant passava al vespre: sopar i cap al cafè. Em sorprèn aquesta disposició i resignació de les mestresses de casa quan el marit, es pot dir, passava més temps al Prado o al Retiro que a la seva pròpia llar.

   Tant en una societat com en l'altra, els responsables de la cantina eren anomenats “els cafeters”. Del Prado, un dels més coneguts va ser el pare del mestre Manel Torrents, que era barber i tenia la barberia al carrer  Bonaire, on després hi va haver la redacció de l’Eco. Expliquen d’ell que, quan van començar a sortir les neveres de gel, els socis no van parar de reclamar al cafeter que en comprés una fins que ho van aconseguir. Tanmateix, llavors es queixaven que la beguda no se servia prou fresca; el cas és que el cafeter feia una càrrega minsa de gel i amb ella esperava que la frescor durés tot el dia. Recriminat al respecte, l’home ho justificava dient que, amb el que li havia costat la nevera, només faltava que hagués de gastar més diners per comprar gel.

     Un dels cafeters  contemporanis va ser en Joan Ramon Gimeno i Puig, juntament amb la seva muller, la Carme Serrano, que hi van estar des de l’any 1951 fins al 1965. Un dels cambrers emblemàtics va ser en Quimet Bielsa, que abans havia fet de recader.

   Al Retiro va ser cafeter, entre d’altres, en Josep Ventura i Vigó, ajudat per la seva muller, la Manaleta. Ho va ser durant dos períodes: el primer, del 1931 al 1936, i el segon, del 1940 al 1953. Ella era una gran protectora del jovent; quan aquests anaven prims d’armilla i, acalorats de tant ballar, acudien a ella perquè els donés un got d’aigua, i la dona accedia a la petició amb amor de mare. També hi va ser cambrer en Salvador Serra Vivó, avi d’en Salvador Serra Cloquell, que ens va deixar per Carnaval. Era l'època en què el cafè se servia acompanyat d’una artística ampolla d’aigua que ajudava a treure’n l’amargor i per allargar la conversa a l’entorn del cafè. 

   Fills del matrimoni eren en Josep i la Carme, que van obrir un dels primers bars del llavors conegut carrer del Dos de Maig: “El Xiquito”. En Pepet del Retiro, tal com se’l coneixia, es va casar amb la senyora Nicoletti, que va fer un temps de professora als Escolapis.

   Al cafè també se l'acompanyava d'una copa i, fins i tot, del puro. Amb el temps, ens hem volgut decantar pels costums saludables i, amb aquests, s’ha prescindit d’una cosa i de l’altra. Només el migdia del Dimecres de Cendra el Retiro es fa ressò d’un suggestiu anunci: “cafè, copa i puro per un duro”. Si és així, un dia és un dia. 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juliol del 2026)

CAL NOI, EL BARÓN, LA BARATA I EL CABLE

Heus aquí les grans càtedres del bon menjar i del bon beure. Per les maneres de fer de la seva gent -propietaris i parròquia-, aquests establiments són també com les "universitats" del saber popular. El lloc ideal per assabentar-se de tot el que es cou al poble, així com vida i miracles dels qui hi viuen.

En una època en què s’ha posat de moda, a més d’anar a fer el tastet o anar de tapes, fer xarrups de vi en aquests altres establiments destinats a aquest menester i que coneixem com a vinoteques -i que al poble en trobem unes quantes-, el tema d'avui de l’article, però, es centra en els bars que formen encapçalament. Un d’ells, Cal Noi, és notícia perquè en Mingo López i la Rosa Carbonell s’han jubilat. Tants anys al capdavant del seu establiment els han comportat una gran popularitat, gràcies al seu tracte i a tot el que es coïa a la seva cuina. El xató era el plat estrella, per anomenar-ne només un d’entre tots els altres que tant s’avenien amb la cuina de casa nostra; una cuina que no és altra que la que sorgeix de les receptes dels pescadors, aquelles que anaven de boca en boca i que les sitgetanes i els sitgetans han sabut conservar per a delícia dels qui gaudim amb els encants de la gastronomia local i que no cal que sigui gaire sofisticada.

  Tots els esmentats  tenen una clientela que podem classificar com a fixa, i d'altres que volten i acaben rendits al que ofereixen i, sobretot, al fet que la cosa del beure i menjar també va associada amb la comunicació entre la resta dels clients. I no solament dins de l’àmbit local, sinó que aquests establiments també són coneguts internacionalment. Quan tenia la botiga, observava que a mig matí sortia un client de davant de l’hotel i, mentre estava de vacances aquí, cada dia freqüentava el bar Barón. El turista i ex militar anglès, assidu de Sitges, s’emmotllava i complia els horaris del bar; a la tarda-vespre quan tornava a l’hotel, la porta de l’establiment se li feia petita. Curiosament tot el temps que es passava a Sitges, que era quasi un mes, feia la mateixa rutina; de l’hotel a cal Barón amb alguna incursió a La Barata. Sembla ser que com el “murapium” d’aquí no el trobava enlloc. Turistes que s'asseuen a la terrassa i a qui la vermellor no tarda a acaparar el rostre, acompanyat  d’una gran facilitat de paraula, ganes de passar-ho bé, cosa que els permet establir relació amistosa amb la resta de clients.

   Sovint, a primera hora del matí, coincideixo amb un amic que em fa saber que va a la universitat, que no és altra que La Barata. Allà hi fa el cafè i diu que ha après a escoltar i observar, una posició amb la qual s’assabenta de tot el que passa al poble i més enllà. Lloc de menjar, beure i aprendre el que no s’explica als llibres i que, sembla estrany, però també instrueix. Els responsables de la càtedra gastronòmica i de les ciències socials i polítiques, dintre l’àmbit local  són la família Macías, on dominen els Pepes i la Maruja López -que va estar molts anys al front de la cuina-, amb una menció especial pel recordat Xavi.

   De tots ells, El Cable és el més antic, i trobo un gran encert que els descendents de la família Andreu, en Francesc i en Manel, hagin mantingut intacte el conjunt d’aquesta interioritat sitgetana per on ha passat més d’una generació de la gent de casa. I amb la particularitat que li han sabut aportar -deixant de banda la decoració del local- el que interessa a la clientela: una bona oferta de tapes i plats ben guisats. El Cable ha estat un referent, fins al dia d’avui que s’ha convertit en el que se’n diu un local de moda. I això diu molt al seu favor i a la memòria d’en Ciscu, que va saber mantenir el llegat dels seus pares fins a fer possible aquesta continuïtat.  

   Les capelletes locals -nom amb el qual també es coneixen aquests establiments- tenen molts seguidors, fins a esdevenir catedràtics d’això que anomeno universitats populars. Allà s’aprèn mentre es consumeix, i sempre sobresurt la voluntat de voler arreglar el poble. Com si fos tan fàcil. 

                                           J.Y.M.

       

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol del 2026)

2.000 COL·LABORACIONS I QUASI 70 ANYS D’AMISTAT

     

Amb en David Jou i Mirabent ens uneix, per sobre de tot, una gran amistat i també uns neguits poètics i literaris que ens han permès coincidir en aquestes pàgines fins a assolir la xifra de les 2.000 col·laboracions; un honor que, juntament amb en Josep M. Matas i la Vinyet Panyella, venim a ser els col·laboradors més antics del setmanari. Això no sé ben bé si és bo o dolent, perquè significa que ens hem fet grans a redós de l'Eco. Però, compte!, un no es pot considerar mai gran si presumeix d’acompanyar-se d’un cor jove. Curiosa manera de disfressar la realitat quan el cor batega amb tu des de fa, així ho sembla, una eternitat. Però sortosos nosaltres que d’aquest cor brolla, setmana rere setmana, una estima per aquest setmanari i els seus lectors.

   En David i un servidor vam coincidir als Escolapis i no només vam compartir les hores de classe, sinó que, sobretot els dissabtes al vesprejar, sortíem a fer un tomb junt amb altres companys com en Jacint Picas, el Rafel Nicolas, en Joan Martínez Benazet, l'Isidre Junyent, en Jacint Sastre, en Carles Martínez i en Josep Soler. Va ser aquest darrer qui em va apropar a la redacció, cosa que va voler dir entrar en contacte amb el seu pare, el qual no només em va oferir l’oportunitat d’escriure al setmanari, sinó que en tot moment em va animar a no deixar de fer-ho. A en David el va apadrinar el recordat i admirat Ramon Planes, amb qui coincidíem moltes vegades quan entràvem o sortíem de deixar la nostra col·laboració. I com ell amb tant altres històrics de la casa.

    En Ramon passejava una prominent elegància i un posat d’intel·lectual, una cosa i l’altra el feien  digne de la seva personalitat: home de lletres i empresari (era el director de la fàbrica de gas, des de que va  continuar amb l’empresa que havia fundat el seu pare i, quan la va absorbir la companyia actual, va seguir ostentant un càrrec important en la mateixa, amb oficina al carrer Espalter). Curiosament, existien uns col·laboradors que vestien amb una gran elegància i distinció quan anaven a lliurar la seva aportació; aquests eren el propi Ramon Planes i Izabal, en Salvador Soler i Forment, en Rafael Monzó i Valiente, en Josep Carbonell i Gener i en Rafel Casanova i Termes. Aquest darrer hi acudia amb l'uniforme de la Diputació, en ser l’encarregat del Museu Romàntic, que era tan a prop de la redacció i  que quasi van tancar el museu quan ell es va jubilar i que ja no s’ha tornat a obrir més. Aquesta presència de col·laboradors mudats amb americana  i corbata era més pròpia de les redaccions de diaris de capçaleres importants que no pas de la de l’Eco de Sitges; però qui ho havia de dir, en aquell temps, que la nostra capçalera sobreviuria i compartiria llarga trajectòria amb les de més prestigi.

   Tant en David com la resta de col·laboradors esmentats -els d’abans i els actuals- hem tingut la sort de participar de moments sensacionals, es pot dir històrics,  quan anàvem de la botiga a la rebotiga, passant pel menjador d’aquella casa del carrer de Bonaire. Hem vist com els mestres esmentats corregien les galerades enmig del soroll de les màquines. Allà on es rebia en Josep amb la seva bata blava i on, quan encara no érem col·laboradors fixos, ens fixàvem on deixava la nostra quartilla, perquè més d’una vegada es traspaperava; al cap d'unes setmanes de veure que no sortia publicat, li feies l’observació i ell remenava els papers fins que ho trobava oblidat entre tanta paperassa. Formava part de l’essència de l'Eco; ells mateixos no s’amagaven, quan els semblava que havien fallat  ho atribuïen a: “són coses de l’Eco”.

   I tots hem viscut l’evolució, la incorporació del nostre amic Josep i del seu germà Ramon a la impremta. I com, després de la mort de la Carme, l’esposa d’en Josep, aquest, ja resident a l’Hospital de Sant Joan, cada dia un dels seus nets el portava fins a la redacció i allà corregia proves. També hem passat per la dolorosa pèrdua d’en Ramon i en Toni Sella, que va colpir a tothom.

   Fins que va arribar Internet i vam deixar de freqüentar la impremta. Pel camí també hem perdut aquells mítics col·laboradors, però d’ells hem après a ser constants, a no defallir, a no perdre el contacte amb els lectors. Davant de tantes exemplars i meritòries trajectòries, ara em toca escriure: enhorabona, David! 

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol del 2026)

                         

DE CAMPDÀSENS AL TOUR

 Fotografia de l'any 1972 on hi apareixen aquells mítics "Amics del Garraf"

Aquest cap de setmana coincideixen moltes coses: unes amb connotacions populars i una altra amb segell internacional. Torna la festa de les Cases Noves i, com al Poble Sec, la seva característica més evident és l’afegitó de "popular" que caracteritza totes dues festes. Però també se li pot atribuir a la de Campdàsens aquesta denominació tan específica, una identificació que s’avé amb el tarannà de les persones que hi participen: la gent de casa nostra.

Tant al Poble Sec com a les Cases Noves, un dels actes que els distingeix i fa lluir la popularitat esmentada és la revetlla. Sobretot el ball que s’hi fa i que em recorda uns amics que hi sentien una especial predilecció, com en Josep Ferret i Camps, que va ser durant molts anys operari del taller de casa, i la seva muller, la Isabel Tutusaus Peñas; els quals, a més dels lligams de familiaritat que els unien, tenien passió pel ball. Eren d’aquells que ballaven des de la primera peça fins a l’última.

I això fa que, per a molts, aquestes festes de barri siguin un motiu de diversió que s’espera amb un cert deliri, cosa que fa que la gent del propi barri i dels que viuen en altres sectors del poble hi acudeixi i, una vegada allà, hom s’hi trobi bé. Perquè no calen gaires faustos per divertir-se: envoltar-se d’amics i coneguts en un ambient distès i festiu és suficient motiu per gaudir de la festa, mai millor anomenada, popular.

Consumida amb comptagotes la nit de revetlla, el ressorgir del nou dia promet. Fa anys que a Campdàsens s’hi anava a peu; els integrants de la fotografia així ho feien, i no només s’hi dirigien caminant el dia de la seva festa, sinó que també recorrien tots els camins del Garraf qualsevol diumenge de l’any. Amics als quals els entusiasmava la muntanya, amb predilecció per les que tenien tan a prop. Sospesades les circumstàncies referents a l’amistat i l’arrelament a la terra del massís, es van agrupar sota un enunciat: "Amics del Garraf". No haurien pogut trobar cap identificació més encertada que aquesta.

Caminar amb ells no era només fer exercici, sinó que també aprenies lliçons magistrals de toponímia local, de detalls carregats de popularitat i de vivències que els seus components havien viscut i les transmetien als qui freqüentaven la muntanya o el taller d’en Sebastià Yll Bages , que compartia saviesa amb el seu fill Joan. Sense oblidar-nos d’un altre dels puntals de la festa, en Joan Ferrer, de can Terradeus. Perquè tots plegats van voler recuperar aquesta festa camperola i no només ho van aconseguir, sinó que perdura fins als nostres dies gràcies al relleu de la colla d’amics que hi posa l’ànima i la il·lusió perquè aquesta no decaigui.

En el nostre poble hem tingut la sort de disposar d’uns entreteniments que s’han completat amb les obligacions que cadascú de nosaltres hem desenvolupat. Així mentre a uns els agradava anar a caminar per la muntanya, altres els agradava anar a nedar i també els qui tenien el cigró per la bicicleta. Era poble també de bons ciclistes i d’acollida d’altres, com es produïa cada diumenge en el Bar Español que regentava l’amic Joan Ossó. Sota el tendal de la terrassa s’hi repartien un bon nombre de bicicletes, mentre que els ciclistes esmorzaven sense mirament. Desprès, tips com a “guitllos”, totes les pujades els hi semblaven ports de primera categoria.

En Ramon Viñola va regentar un local de venda i reparació de bicicletes i motos. Mentrestant, “Ciclos Pérez” s’obria camí al carrer de les Parellades, i ciclistes com en Mela, els Ollé, en Bartomeu Lluís, en Salvador Paretas, en Bruno (aquest darrer cada dia pujava amb bicicleta fins a la Trinitat) portaven la seva afició a la bicicleta al màxim; molts estaven associats a la Penya Ciclista Maricel, que tot sovint organitzava curses, essent les més populars les que tenien lloc per la Festa Major.

Els qui tornin de Campdàsens, juntament amb els que haguem sortit al Passeig o a la carretera, serem testimonis d’un fet extraordinari: el pas del Tour de França pel nostre poble. Això són paraules majors, però una cosa no treu protagonisme a l’altra. Perquè viurem un cap de setmana amb connotacions festives, populars i de fama internacional. I tot plegat ho assimilarem  des de l’estima als valors que ens distingeixen com a poble. Al text dels cartells que trobem en el recorregut: “ Tu pots” hi podríem afegir un de molt emprat quan es tractava de donar suport a un esforç físic: “Apreta pigat “ .