Els ajuntaments dels pobles i ciutats han fet arribar la informació que incumbeix als seus habitants de diferents maneres. Per exemple, els pobles de l’Aragó han substituït el personatge del “alguacil” que es servia de la típica trompeta de pregoner, amb la qual executar el toc corresponent i tot seguit llegir el comunicat oficial, i han modernitzat aquest costum instal·lant un altaveu a dalt de tot del campanar. L’avís consisteix: primer amb una breu melodia d’una jota, per a desprès donar pas al susdit comunicat oficial que s’escolta per tot el poble.
Quan a Madrid va ser alcalde el professor Enrique Tierno Galván és va tornar al popular “bando”. Que a més estaven redactats amb una certa gràcia que feia que la ciutadania -cada vegada que n’apareixia un- s’afanyava a llegir-lo amb interès. Perquè s’aprofitava la ironia per a transmetre un missatge concís que, publicat amb aquest sistema tan castís, calava en l’opinió publica que era el que es pretenia.
En els temps actuals -sense anar més lluny- a casa nostra en dates concretes com: Carnaval, la Festa Major, per la festa de l’11 de setembre... la màxima autoritat de la Casa de la Vila publica en aquestes mateixes pàgines el corresponent “Ban”, en el qual s’informa de les normes i recomanacions a seguir durant aquestes celebracions.
Però tots recordem al pregoner oficial, en Rupert Roca, que era l’encarregat de pregonar disposicions que, els responsables de la casa de la vila, havien acordat transmetre als habitants del poble amb la intenció de que fossin ateses. En Roca, com ja he dit en altres ocasions, feia servir dos tocs de trompeta: un indicava si el contingut era oficial i l’altre: per informar de temes menys intranscendents, com podia serà la cartellera cinematogràfica. Es plantava en les cruïlles més cèntriques i pregonava. Desprès de cada intervenció manifestava la seva jocosa opinió.
En Roca quan no tenia res a pregonar feia les tasques de guàrdia municipal, per tant en contacte directe amb els seus veïns. El compliment del seu servei va coincidir amb el bum del turisme, que a la vegada va coincidir també amb l’arribada d’unes agències sueques que portaven a la vila un nombre important de turistes d’aquesta nacionalitat. Van tenir molt bona acollida aquelles sueques que lluïen una bellesa per la qual es feien mirar. Una de les moltes es va adreçar a en Roca, (que anava uniformat) per demanar-li alguna informació i el municipal va voler castellanitzar el sentit d’apropament: aquell acostis que s’emprava i li va sortir: “Acuéstese conmigo” . Sortosament com que la sueca no va entendre el significat de la paraula, l’oferiment involuntari no va tenir més reconegut, avui potser hagués estat denunciat per aquest atreviment.
L’afició que més valorava en Roca era el cant, l’home disposava de molt bona veu i era membre del cor d’homes que cantaven durant les misses solemnes. Sobresortia en el repertori eclesiàstic la missa Pontifical de Perosi, de la qual tenia travessada una nota concreta que la qualificava de “filla de putesca”. A la colla de Caramelles del Prado, que en formava part i n’era un dels solistes, li reservaven el solo dels populars popurris, la lletra dels quals escrivia l’Enric Almiñana i musica del mestre Torrents, que acostumaven a ser arranjaments dels cuplets populars.
L’Home feia bon paper a l’hora de cantar i també quan estava assegut a la taula, sobretot quan cantava en les cerimònies de casament i desprès els nuvis el convidaven al dinar. També alguna vegada he escrit de la importància que havia tingut el dinar de Festa Major. Una vegada quan s’apropava aquesta, en Roca li va comunicar a la seva esposa que cada setmana estalviarien per tal de que per aquell dinar li fes una escudella on no hi faltés de res. Aquell dia en Roca vestit amb l’uniforme; amb la casaca blanca, amb els guants també blancs, cordat fins al capdamunt, desprès d’acompanyar a les autoritats a l’Ofici i a la sortida, en plena solejada. Només li va faltar arribar a casa i trobar-se amb l’escudella bullint servida a la taula. Amb tanta calentor acumulada a en Roca li va agafar el que se’n deia: un treball. Amb tan mala sort que va treure tot el que havia menjat. Tant estalviar, tant esperar aquell dinar, per a res. El nunci es planyia de la seva dissort.
Des de l’any 1985 Sitges torna a recórrer a la figura del pregoner, per tal de que aquest pregoni les excel·lències de la nostra Festa Major. El primer encarregat de fer-ho va ser el periodista Josep M. Lladó i Figueres. Després va deixar de ser d’exclusiva masculina per incorporar a la dona en aquesta entranyable comesa. L’última pregonera ha estat l’Eva Martín, amb un pregó que encara es gronxa en el folgat bressol de l’admiració.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de setembre del 2021)
