EL VI I LA MÚSICA

     Aquests dies la vinya està dormida, amb les bardisses blanques que s’estenen, ufanoses, per entre les soques recargolades dels ceps. De Sitges a Ribes i d’allà a Vilanova. Quan els cellers, d’aquestes  tres  poblacions estaven en actiu, al començar el mes de novembre, posaven aixeta a la bota i el vi novell impregnava d’aroma l’interior de les dogues de les botes de fusta de roure i  de castanyer. Ho pregona el refranyer popular: “per Sant Martí tasta el vi”.

    Encara recordo, i aquest record, tot i que llunyà, tampoc ho és tant. Es recrea en el carrer de l’Aigua de Vilanova, on entrant des de la Rambla hi havia un celler, i damunt la seva gran portalada s’hi exhibia una branca de pi i una cadira de boga, visible a l’entrada. Uns senyals molt representatius que anunciaven que el vi novell estava a disposició de la clientela. Un costum que, fa relativament poc, tot i que el temps passa ràpid, va ser dels últims testimonis que vam poder observar, conscients que  els cellers ubicats en les cases de  dintre dels nuclis antics  de les poblacions, tenien els dies comptats.

      Per altra banda la tradició musical entre Vilanova, Ribes i Sitges, ha tingut molts bons representants. Amb balls durant les vetllades d’estiu  i a l’hivern que eren freqüentats per pescadors, pagesos, sabaters, menestrals... Els qui es dedicaven a la vinya, durant el mes de setembre, estaven atrafegats amb la verema i no tenien  gaires ganes de ballarugues. Es podien prendre un descans quan ja el vi fermentava a dintre el cup, fins que arribava el moment de trasbalsar-lo a la bota. 

    En mig de tot aquest procés, entre vinya i música, els músics i els estils, adaptats a les modes del moment, s’anaven alternant i a Vilanova, com en els altres pobles de la comarca, ressorgien les músiques tradicionals. A la capital del Garraf, entre gralles, ministrils, els Ministers de la Vila Nova. En els primers anys, amb la Paquita Puig , en Xavi Orriols, en  Pau Orriols... sobresurt un jove que encara vesteix amb pantaló curt i que toca el timbal, és l’Oriol Guevara Sendra.  La seva joventut avançava abraçada a la música, potser introduït a ella per l’influencia musical que exercien els seus parents, els quals acabo d’anomenar.

    Ben aviat, però, va donar mostres del seu interès per la vinya; amb més predilecció  pel fill, el vi, que per la mare, el raïm. D’aquí que comença els seus estudis d’enòleg, estudis que amplia en altres països del món, on adquireix uns bons coneixements. 

      De totes maneres, al començament,  la música segueix sent la seva afició preferida. Té aptituds i, amb elles, ben aviat domina el clarinet, el tible i la tenora, i és a aquest últim instrument  al que li dedica més hores d’estudi.     

     Nosaltres, els components de la Cobla Sitgetana, a la qual hi han tocat músics de Vilanova -com els seus parents- de Ribes, del propi Sitges i d’altres de més enllà de Vallcarca, quan s’esqueia li demanàvem a l’Oriol si volia venir a fer algun que altre  bolo amb nosaltres, i  no s’ho pensava dues vegades. El seu tarannà, alegre, rialler, de sortides espontànies i divertides, tot aquest currículum noble,  pel que fa a la seva  personalitat, coincideix amb la idiosincràsia que exhibeix la Sitgetana. I tal dit tal fet, ell i nosaltres, com s’acostuma a dir  ara, ens ho passàvem “pipa”. A quins uns nosaltres, per engrescar al jove Oriol, comentant-li que tocar amb la Cobla Sitgetana aconseguiria  un pedigrí que li serviria de targeta de presentació . Li comentàvem, perquè així havia succeït amb altres músics joves que havien debutat amb la Sitgetana, que després van arribar a tocar en les millors cobles i formacions musicals. L’Oriol reia amb la satisfacció d’un xicot, el qual no havíem vist mai trist. 

     Es va anar  fent gran i la vinya, l’elaboració del vi, el cercar entre les aromes,  noves sensacions i nous reptes; com la graduació,  la seva qualitat...Tot un món complex, sotmès a una immensa munió de gotims de raïm que s’embotinen sota la frondositat dels pàmpols, des de que broten els ceps, fins que és el moment de la verema. Quan per ell la música no desapareix del tot i la partitura decanta cap a uns compassos d’espera, una sortida potser pensada en el dia de demà. 

     L’enòleg, que havia assolit càrrecs importants dintre del món del vi,  feia embocadura  amb el vi humitejant els llavis, on abans hi ajustava la canya de la tenora. El xicot rialler, l’home del somriure permanent, viu, al costat de l’esposa, la filla i la resta de la família, els moments més decisius de la seva vida. I ve que ens acaricia una frescor sobtada, amb  la complicitat d’un aire fràgil i fred, que bufa en aquests primers dies de desembre, amb la vinya, com he dit, adormida. Tots els ingredients que aboquen a un ambient melangiós i trist. La mateixa tristor que produeix  l’acomiadament de l’amic, que deixa en suspens el que no ha pogut acabar. Els  compassos d’espera silencien la veu, la música, el ressò d’unes rialles perdudes en mig d’aquest silenci, al qual se li escapa un somriure. 

     Només el seu record , mantindrà viva la satisfacció d’haver-lo conegut.

  

                                                      J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de desembre del 2020)

EL ZURICH I EL XATET

         En quasi tots els pobles i ciutats hi trobem uns establiments, on els anys sembla com si s’haguessin recreat per deixar-los encimbellats amb aquesta  pàtina tan singular, que només la història s’ha encarregat de deixar-la que sobresortís  com un testimoni d’un passat, i per a que acabi sent l’admiració del present. 

     Malauradament, d’un temps cap aquí, establiments d’aquest caire tan peculiar, o per falta de continuïtat o bé per la posada al dia dels contractes de lloguer antics, han hagut de baixar la persiana definitivament. 

    Aquests dies el popular cafè Zurich de la plaça Catalunya celebra el cent anys d’existència. Sota la direcció d’Andreu Valldeperas, que ja forma part de la quarta generació davant el negoci i la cinquena ja s’obre camí. 

    Un local emblemàtic, amb l’altell que el fa molt peculiar, lloc preferit per artistes i sobretot per escriptors i periodistes, els quals aquell ambient de cerveseria i de cafè, on el clients s’alternaven, mentre ells anaven escrivint gasetilles, que desprès lliuraven, per exemple, a la redacció de La Vanguardia que tenien tan a prop i altres que estaven ubicades en els carrers adjacents de la Rambla. Perquè el Zurich tancava tard i obria aviat i de seguit es produeix un voluminós  escampall de taules i cadires que ocupen la seva espaiosa vorera. Un reclam per a tothom que passa per davant i sobretot per aquell que acaba d’enfilar, esbufegant, les escales de la sortida del metro i a només  un pas,  la terrassa del cafè el convida a seure i, sense pensar-s’ho, ho fa per descansar i per delectar-se amb una cervesa mentre contempla el anar i venir de la gent. Entremig d’un personal que es planten a davant de l’escampall, esperant la persona amb la qual han quedat per trobar-se en aquest punt que és un lloc de referència. 

    Les imatges antigues d’aquest local, testifiquen els costums de la seva clientela que es prenia un cafè, servit en aquelles tauletes rodones amb sobre de marbre i al costat  de la tassa s’hi distingeix les peculiars i eixatades  botelles d’aigua, amb un broc que facilitava un rajolí ben dirigit. Els cambrers amb americana blanca i pantaló negre. Crida l’atenció que la majoria d’homes vesteixen amb americana, encara que la fotografia està presa a l’estiu. Ve a exemplificar el que he dit en altres ocasions, que la gent es mudava per anar a la capital i els qui l’habitaven també ho feien per fer-se notar que eren gent de ciutat, Alguns  d’ells, mentre es prenien el cafè, aprofitaven per a que els hi netegessin les sabates, com és veu al “ neteja botes” amb el peu del client posat damunt el caixonet, amb tapes practicables ,on guardava els raspall i les cremes.

   Han transcorregut cent anys i el Zurich conserva la seva identitat i amb la internacionalització del seu enunciat.  I això són bones notícies, perquè demostra que, en algunes ocasions, la modernitat conviu amb ambients carismàtics que havíem vist, com s’acostuma a dir, tota la vida.

     El bar Xatet, del nostre poble, no podia presumir d’identificar-se amb un nom  tan internacional com el del Zurich, però el que sí podem dir que la seva clientela també ha estat  gent vinguda de qualsevol part del món. El Xatet va obrir el 1925, i per relativament pocs anys no ha esdevingut centenari.

    I una altra comparació que no podem establir, era la mesura de la seva terrassa, només i exclusivament limitada  per l’amplada, molt reduïda,  de la seva estreta vorera. Mentre que el posat dels seus cambrers recordaven  els de les terrasses parisenques: camisa blanca, pantaló negre i un davantal llarg i blanc cenyit a la cintura. 

   El nom de l’establiment feia honor al seu responsable, en Salvador Satorra, que tenia el nas xato. Baixet d’estatura, reunia totes les condicions d’un personatge singular, que s’havia convertit en un relacions públiques, degut a la nombrosa clientela que hi acudia per degustar el pernil que servia la casa. Estaven empatats, en quant a popularitat, amb el seu veí més proper, el Conco, l’ataconador que si el parell de sabates que li portaven era d’una numeració molt gran, quan obries la porta ja et refregaves amb la puntera, per a que es facin una idea del petit que era el local.

   En pocs metres a la rodona hi trobaves, el propi Xatet, en Pascaret, el Conco, l’Angeleta dels ous i en Ramonet, la Filomena i la Maria Can mas.  Una representació, ni escollida, de la gent popular del poble. Ells, en concret , en poc espai, van aconseguir que les estretors es convertissin en un referent d’àmbit mundial. On sabien  apreciar i valorar aquelles pinzellades d’originalitat, de traç quasi perfecte, si no fos pel surrealisme al qual s’havien abraçat i, amb ell,  van esdevenir irrepetibles.

   I si al Zurich es formen grupets a frec de les taules, al costat de cal Xatet, en les cantonades del Cap de la Vila, al vesprejar, es reunien, a peu dret,  grups de sitgetans que la feien petar. Curiosament aquestes peculiars tertúlies eren més reeixides  a la tardor i hivern, la raó la trobem en què en aquestes estacions hi ha futbol i el tema que més tractaven, ja se’l poden imaginar.

     El Zurich de Barcelona i el Xatet de Sitges, dos petits mons, però de fama mundial.

                                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de desembre del 2020)

EL CAIXER AUTOMÀTIC

   Vet aquí aquest invent que a passes gegantines ens està traient  de les entitats bancàries. Per altra banda la pandèmia, amb  les mesures d’aforament, els ha estat l’excusa perfecta per a quan menys trepitgem el interior millor. Fa poc vaig anar a cobrar un xec a una de les entitats bancàries de sempre, eren les 11 i estàvem sols els empleats i jo. Al fer saber al responsable de la caixa que volia cobrar el xec,  em va comunicar, per a sorpresa meva, que els xecs només els pagaven de 8,30 a 10,30. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar si per ingressar també hi tenien destinada una franja horària.

     Amb pocs dies de diferència, a una altra entitat, hi acudeixo per a fer un ingrés que superava els mil euros i el caixer automàtic  admetia fins a 900. Realitzat el ingrés al taulell ,en volia fer un altre de menys quantitat, però a una altra compte. Com la quantitat no sobrepassava del topall, em van fer saber que no me’l podien fer, que havia de recórrer al caixer. Un altra sorpresa majúscula, que si no ho veig no m’ho crec. Soc conscient que els empleats són uns manats i que obeeixen ordres i que les han de complir, del contrari els hi poden causar greus perjudicis. Però que s’assabentin les direccions de les entitats, que hi ha maneres d’obrar que són incomprensibles. I d’aquí bé, entre això i altres perles, que dels bancs la gent n’està desencisada. 

   Sempre que s’escau em refereixo al Sr. Fermí Grabulosa, el qual va ser director d’una caixa d’estalvis amb la central a Vilafranca . La seva manera de ser, les formes de tractar als clients, va permetre que en poc temps la clientela augmentes considerablement. El director sortia del seu despatx i acostumava a intercanviar unes paraules amb tots els qui s’esperaven ser atesos, interessant-se pel motiu de la seva visita i si considerava que la finalitat era més de la seva incumbència, els feia passar al seu despatx. Per a ell tots els clients eren iguals, tinguessin pocs o molts diners dipositats en l’entitat. Aquesta manera de procedir sempre l’he tingut com un exemple de com s’ha de tractar al públic, les atencions que es mereixen  i sobretot facilitar les solucions pertinents. 

    El mateix passava amb l’emblemàtic banc del carrer Jesús,  del qual  durant anys va ser director el Sr. Vellet, un altre diplomàtic  i un expert en les relacions que requeria el seu càrrec. També la seva clientela es trobava ben atesa. 

  Al banc de Biscaia , del qual n’era director el Sr. Enric Torras, ell i en Josep Bernad formàvem un tàndem que es compenetraven i la clientela ho agraïa. 

 En la caixa d’estalvis del carrer Major, els germans Corella es van alternar en la direcció. En Joan en la de Sant Pere de Ribes i en Toni en la de Sitges. Dues institucions, dintre la mateixa casa que aportaven experiència i elegància en el tracte amb els clients. 

    Fa poc totes les sucursals, menys una, han tancat portes i s’han traslladat al centre de tot, on abans et despatxaven pastilles i si t’assetjava un rampell de mal de panxa, sabien el remei per calmar-lo . Ara el mal de panxa t’agafa si el saldo surt de color vermell, hi has de recórrer al central assistencial del Cap de la Vila, que si no fos pels caixers que hi ja repartits per tot el seu perímetre, bé podria passar per un casal; taules i cadires  ben distribuïdes, cafetera... Però, compte! No hi pots entrar així com així, només s’hi pot accedir amb cita prèvia. 

     Els pensionistes que  van a buscar la paga,  no poden passar de la porta, l’operació s’ha de fer mitjançant el caixer. Les generacions anteriors a la meva, nosaltres vam tallar just, no solen dominar les tecnologies per simples que aquestes siguin i així l’operació a realitzar els representa una dificultat. Disposen d’uns  empleats per a orientar a les persones que, d’un mes a l’altre, ja no recorden el procediment a seguir. En altres entitats, el client ha de fer la preceptiva cua i quan li toca el seu torn, l’empleat del taulell  el convida que vagi al caixer. I al manifestar que no recorda com es fa, l’empleat l’acompanya fins a l’exterior i  l’ajuda a realitzar l’operació  Quan potser hagués estat més fàcil lliurar-li el diners, sense haver de deixar la cua en espera. Però les ordres són les ordres i ja no hi ha tornada enrere.

    Poc ens imaginaven que els caixers automàtics, que es van passar molts anys  com un mitjà per posar i treure diners fora dels horaris de l’entitat que ara, a tot hora, el caixer esta suplint  als empleats de l’interior, que es dediquen  a fer de venedors d’assegurances i altres productes que poc o gens tenen a veure amb la feina per la qual van ser admesos. El món al revés. 

   El caixer es complementa amb internet i aquí, si el domines, podràs estar en contacte amb el gestor  que tens assignat. Tot , menys facilitats per poder accedir al banc, amb tota llibertat , tal com s’havia fet sempre. Ja sabem que, ara, hi ha limitacions per tal de garantir les mesures de seguretat. Però quan això passi, potser ja es trobarem els mostradors buits de personal. El caixer serà l’amo i senyor. 

   La gent d’abans deien: o caixa o faixa. I vet aquí ara, s’ha imposat: o el caixer o res a fer.  

                                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de desembre del 2020 )