Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 de gener 2013

UN TOMB PER RIBES

Coincideix la sortida del setmanari al carrer amb la festa major d’hivern de la veïna població de Sant Pere de Ribes. La celebració de la festivitat de Sant Pau aconsegueix reunir els elements més destacats d’una festa dedicada a honorar el Sant i també per oferir, a ribetans i als seus veïns més propers, les singularitats camperoles amb les quals ens obsequia el paisatge que envolta l’ermita. En un temps en què el camp, la vinya, els arbres, la natura en general, està dormida i regna una frescor ambiental que condiciona aquest paisatge.

Un dels actes que revestia un cert encant, era la ballada de sardanes que tenia lloc a l’era de l’ermita un cop finalitzat el res del rosari, el qual presidia el senyor Rector, mossèn Jesús Mañé i recolzat per una fluixa concurrència, la majoria de les allà presents eren ribetanes. Els músics de la cobla sempre pretenien gaudir del privilegi del sacerdot per tal que aquest enllestís aviat les preceptives avemaries. Contribuïa a magnificar aquell moment,la posta de sol. El seu resplendor fugaç, tenyia aquest recer amb una ampla pinzellada de color, barreja d’ocre i mangra. El resultat era una llum rogenca, impressionant, encisadora, a mena de colofó al protagonisme que havia tingut l’ermita, de manera especial, cap al migdia, quan el més atractiu del nostre folklore dansava entre vinyes i marjades. Tot passant per davant del petit oratori a qui els nadius anomenen Sant Pau xic, desconec si encara la vesant de les seves dues taulades inclinades són plenes de pedres, penyores d’un amor desitjat, després d’haver estat llençades amb el propòsit de trobar amb qui emmaridar-se. On el so de la gralla, els redobles dels tabals, els trons dels coets, esquincen un silenci empallegós, si més no, asserenat i extremadament dosificat durant la resta de l’any. Els mateixos balls s’havien apropat fins algunes de les masies del seu terme. L’evolució del ball, davant la porta d’entrada de la casa, ja ens podem imaginar la sublimitat del moment. Com si el temps hagués retrocedit més d’un segle enrere i volgués retre homenatge als amos i masovers. Perquè Sant Pere de Ribes conserva el privilegi de que encara pot presumir de tenir un bon nombre de masies habitades i nuclis tan ben endreçats com Sota Ribes, Puigmoltó. Un dels seus resident més popular, en Peret, anava cada dia a treballar a Sitges a peu . Ja més cap a casa nostra, les Torres, fent costat a les Casetes. En aquesta masia, ara sense masovers, hi acudien, el diumenge següent al de Pasqua, els components de la colla de Caramelles del Patronat, a fer-hi una costellada. Així, doncs, un indret també abraçat a la tradició sitgetana. Com ho era, pels aficionats al vi, can Baró de la Cabreta, a l’altra costat de la carretera., amb un celler impressionant. Una masia de la qual en van ésser masovers, durant molts anys, la família Grau-Paretas , de solides arrels sitgetanes.

Estava, però intentant descriure aquella audició de sardanes, subjecta a la perspectiva lluminosa d’una hora en la qual el sol inicia la seva retirada. Amb el so de la tenora, vençut per les estridències de les tibles, trompetes i fiscorns, expandien des de damunt d’aquest turonet, la identificació més sonora de la nostra dansa, com a contrapunt d’un festa que feia poc havia deambulat per aquests camins de terra que porten a les xarmades , masies i fonts d’aigua fresca i cristal•lina . I d’allà cap el Montgrós, espadat i símbol de la muntanya més emblemàtica del terme. Mentre, els dansaires s’entrellaçaven les mans en aquella anella de sardanistes de fortes arrels ribetanes, Com en Josep Roig, fill de Ribes i sitgetà adopció a qui la veu popular li va plantificar el mot, pel qual se’l coneixia, en “Cotxu”. Tot sota l’amatent mirada del Sr. Jacas, amb el seu inseparable traje fosc i un portentós cigar Havà.

Tanmateix la claror anava minvant, perquè el sol tenia pressa en marxar i res l’entretenia en la seva fugida, ja prou que havia escampat llum i escalforeta per damunt la solana que s’estén per aquesta porció de terra, conreada i amb una ermita aixecada damunt uns fonaments de fervor i estima popular, amb un disseny d’una rigorosa simplicitat que es fa visible des de lluny. Escortada per la majestuositat de la palmera i envoltada de figueres de moro. Ja era nit quan sonava l’ultima sardana. La llum de sobre la porta de la casa de l’ermità repartia més ombres que claror i la fredor del capvespre enravenava els peus dels músics.

Quedava tornar a desfer el camí i altre cop el silenci planava per cada racó del llogaret. Fins que aquesta calma es va imposar abans d’hora, degut a la manca d’assistència al rosari i per consegüent a la ballada de sardanes que s’havia de programar a una hora que ja comença a fer mandra sortir de casa, després d’un bon dinar, dels de festa major, com no podia ésser d’altra manera.

Tot tenia lloc en un dia on hi havia hagut soroll de sabres, si més no, en aquella hora del capvespre, el seu remor ja s’havia apaivagat. A prou feines se’n podia trobar algun de despariat en els obradors de les pastisseries. Els sabres de Sant Pau tenen ben assolit el seu rol en la tradició d’aquesta festivitat. Es converteixen en una arma convincent al paladar que ajuda a endolcir la vida , sense necessitat de fer ús de la força, ni d’haver d’esmolar el fil del tallant.

Sant Pere de Ribes, igual que Sitges, gaudeix d’unes interessants cases modernistes, promogudes pels seus indians. I curiosament projectades per l’arquitecte vilanoví Josep Font i Gumà . El mateix que també va projectar l’edifici de l’Hospital de Sitges, del qual fa ben poc que acabem de celebrar el seu centenari. Cases com ca la Brígida, can Quima. La casa Simón , la Casa de la Vila, també can Pau Artigas, can Punxes i així com l’artística font que dóna nom a la plaça on està ubicada.

Amb l’ermita de sant Pau coberta d’ombres i foscor, la música continuava a la població. On es celebra el concert i poc després el ball. Cal recordar que Ribes ha estat i ho continua essent poble de bons músics. Antigament el Sr. Josep Rossell, en “Quirico” amenitzava balls amb músics locals. També componia i feia arranjaments, l’home tocava el piano. I el fill va heretar del pare l’afició per la música i va estudiar la trompeta i el violí. Ja fa uns anys sota la iniciativa d’un altra músic ribetà, l’Esteve Molero, va organitzar una orquestrina, “La Moderna”, amb la finalitat de fer ressorgir els balls que interpretava el conjunt del Sr. Rossell. Fins i tot, en aquells anys, la població de Ribes es podia vanaglorià de tenir un professor de maraques i panderetes, mestratge difícil de trobar en altres llocs, em refereixo al popular Alfons Ramos, en “Xipennai”, gran aficionat a la música i que amb les targetes de presentació s’anunciava com a professor de maraques i panderetes. Una llicenciatura que no s’aconsegueix en cap conservatori, sinó a base de practicar i de bona oïda i sentit del ritme.

Dos dels músics de la cobla vivien a Ribes, en Manel Rius i Ramos, de Ginestar, hi va parar casa i en Sadurní Mestre que era ribetà de soca-rel i home de barret. I és que als ribetans els ha agradat lluir-ne. Han estat gent de barret. Una peça que confereix un toc d’elegància i fa senyor.

                                                                                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de gener del 2013 )

21 de gener 2013

L'APLEC DE SANT SEBASTIÀ

Feia molts anys que no tenia lloc l’aplec de Sant Sebastià, jo no el recordo, tot haver sentit comentar que per aquesta diada es feia festa a la placeta de l’entrada i a més dels corresponents oficis religiosos, sobresortida en aquesta tradició el costum de posar paradetes que entre altres entreteniments, venien el fruit del margalló, l’anomena’t pa de llop. Aquest any es vol aprofitar que s’escau en diumenge per celebrar els 150 anys de l’ermita, tot i que l’esdeveniment es portarà a terme fora de temps, em refereixo que quan va coincidir la data es feien les obres de restauració i condicionament de la teulada i per tant l’ermita no estava en condicions per ser visitada ni per oficiar actes litúrgics.

L’ermita blanca és una icona de l’entorn sitgetà. La seva situació, la simplicitat de la construcció i el blanc de la façana,, conjuntament amb la petita espadanya que salvaguarda la campana, s’ajusta als cànons de la bellesa paisatgista que presideix aquest turonet acariciat pel mar. La platja que s’estén als seus peus guarda l’encant d’un poble típic mariner. És molt adient en aquest entorn la disposició de les cases que han prevalgut a una modernització, la qual s’ha emportat per davant bona part de l’encant que prevalia en tot el seu conjunt. S’ha construït, però la construcció nova guarda una certa relació amb les antigues edificacions. Així es conserva intacta la casona del rellotge de paret, des don el recordat Ramon Planes guaitava, en l’estudi de dalt de tot, a aquest mar tan ben recollit dintre una mena de recolleta badia. I aprofitava aquest enclavament tan privilegiat per escriure llibres i també la seva col•laboració setmanal per aquestes pàgines, sota el títol genèric de Carnet de Caminant.

Platja i roques que han aportat el plaer del bany i l’afició dels pescadors de canya. Ells han llançat l’ham en totes les direccions i aquest desplegament amb la imatge de l’ermita al fons, ha ofert una visió molt singular i apreciada per tota la gent del poble, que ens hi apropàvem per seguir l’evolució de la tirada, formulant la pregunta de rigor: ¿Què piquen? Continua la presència d’aquests pescadors, tot i que no amb tanta assiduïtat, ni en nombre, perquè també han minvat el nombre de captures. Essent el lloc més concorregut l’espai de la Torreta, per estar tan a peu pla. Un lloc on s’ha assentat càtedra entre pescadors, curiosos i seguidors d’aquesta pràctica, uns i altres aprofiten l’espera per fomentar una agradable i esporàdica tertúlia, la qual ha aconseguit moments i situacions d’una algidesa sublim.

Entre aquells llançadors de canya, els germans Serra, els quals a més eren un experts en fer cucs per fer servir d’esquer. O en Capilla amb una afició tan gran que no deixava de plantar les canyes fins i tot el dia de Nadal. I en Daniel Monzó, ell que tan bé coneixia aquesta llenca de mar, per haver treballat, guaitant-la, mentre tenia cura d’ensenyar el Cau Ferrat als visitants. Porto el seu record a aquesta pàgina, per anomenar-ne una petita representació, perquè qui els coneix bé és en Genís Muntaner que ha entaulat llargues converses i ha estat testimoni de picades importants que desprès ha explicat sense l’apassionament del pescador que té per costum exagerar la mesura del peix que ha pescat.

L’aplec de Sant Sebastià s’afegeix a la llarga i popular tradició dels aplecs sitgetans. Com el de la Trinitat i el del Vinyet. I per rememorar la tradició ho farà amb processó inclosa per tal d’acompanyar l’imatge del Sant fins a l’ermita. En aquests moments de preparatius, trobo encertat dedicar un record a l’Enriqueta Pujades, ella, durant molts anys, en va ésser l’administradora. Amb un pressupost, minso havia de fer mans i mànigues per poder fer front a les més essencials tasques de conservació. Era quan les portes de l’ermita s’obrien només el dia de la festa i durant la novena que la precedia. Fins que també va arrelar el costum de celebrar l’ofici del dia de la festa de les Cases Noves.

Durant el transcurs d’aquests anys, va fer donació d’un dels altars laterals, els germans Vidal i Quadres que disposen d’un important panteó en el interior del recinte del cementiri i vivien en aquesta majestuosa casa que també guaita al mar i que sobresortia de les casones petites, les de pescadors, com la dels germans Lluís i Felicià Magrans i Almirall, can Malavida. Una mica més enllà, un dels primers bars que es va obrir en aquest sector el va regentar el Sr. Esteve de can Mamita. Quasi costat per costat es va obrir un dels primers establiments de restauració, encara existeix, sota el comandament del xef Albert Bigaire Paixó i la seva família.

En la platja que tots anomenem de Sant Sebastià, tenia lloc la benedicció dels animals, en la festivitat de Sant Antoni Abat que va coincidir ahir dijous. Fotografies d’aquells anys il•lustren la celebració, on si pot apreciar un bon nombre de carruatges amb la corresponent vela. I de totes les cases que si veuen la que sobresurt i encara conserva la façana principal, és precisament aquesta on està ubicat el restaurant de can Paixò Faig referència als anys en què el mitjà de transport més utilitzat en el poble era el carro. S’hi havien d’afegir tots aquells que venien de les masies del terme. Actualment aquesta tradició es conserva amb totes les seves essències a la veïna població de Vilanova. On els tres tombs han assolit una importància tal que la converteix en un dels principals atractius de les festes d’hivern de la comarca.

Tots aquests aspectes es succeeixen durant aquests dies del mes gener, en la setmana anomenada dels Barbuts. Quan una frescor ambiental ens recorda que estem en els dies més rigorosos de l’hivern. Mentre la claror del dia s’allarga de cara a la nit, tot i que a primeres hores del matí encara es mostra mandrosa, com a reticent que la llum diürna venci les tenebroses escorrialles de la foscor.

L’ermita de Sant Sebastià obra les portes desprès d’una acurada restauració. A recer de 150 anys d’història que la fan protagonista i testimoni d’excepció de l’encant d’aquest bocí de Sitges. I que millor per celebrar-ho que aquest esclat festiu que és apunt de començar. El qual, sense cap mena de dubte, aproparà a la gent de la vila a la blanca ermita dedicada al Sant. Envoltada de noves cases construïdes allà on hi havia vinyes de moscatell i on fins i tot una porció de l’aigua del mar era dolça, degut a que hi desemboca el riu subterrani de la Falconera. D’aquí la denominació d’Aiguadolç amb que es coneix aquest indret. Una altra singularitat del paisatge l’oferia la Bufera, un forat que es comunicava amb el mar i quan aquest estava una mica enfurismat, escopia cap a l’exterior la farigola que prèviament havíem llençat. Un entreteniment de molts diumenges a la tarda.

Aquest proper diumenge és dia d’aplec a l’ermita de Sant Sebastià, en coincidir amb festiu fa de bon celebrar. El de la Trinitat sempre s’escau en diumenge. El del Vinyet és variable però s’acarona en els primers dies d’agost i per tant es pot aprofitar la tarda. En canvi el de Sant Sebastia quan es celebra en dia de cada dia no llueix tant perquè a la tarda es fa aviat fosc i fa fred. Aprofitem, doncs, tantes coincidències per fer de l’aplec una festa ben lluïda.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de gener del 2013 )

13 de gener 2013

EL FULL PARROQUIAL

Aquesta és la definició més emprada quan ens referim al full que setmanalment es complementa amb la fulla dominical que editen les corresponents diòcesis. El full parroquial sembla ésser que és una realitat des de l’any 1881, amb la denominació de Full Diocesà, el qual va fer sortir al carrer l’arquebisbat de Barcelona, essent el més antic del país. Aquests dies és notícia per haver estat modernitzat, en quant al contingut o la compaginació i, sobretot, la seva inclusió en les xarxes socials i també perquè, part de la informació es pot descarregar amb el mòbil mitjançant el innovador sistema de codis QR. Surt amb una tirada de 55.000 exemplars I es pot trobar, com és de suposar en els llocs destinats al culte. Cal dir que no totes les parròquies ofereixen aquest suplement, com ho fa la nostra, amb la temàtica relacionada a les activitats i fets destacats que tenen relació amb la comunitat de fidels.

El fet és que els feligresos l’han anomenat, indistintament, full i també fulla, segons l’àmbit, si fem referència a l’extensió local o al més general, quan el contingut abraça a tota la diòcesis. Ha tingut i segueix tenint fidels lectors, els quals aprofiten el compliment del precepte per fer-se amb aquesta breu publicació que els seus responsables posen en circul•lació cada cap de setmana. Ve a ésser el portaveu eclesiàstic de la demarcació d’àmbit provincial i també de l’entorn local. Amb la publicació de la Paraula i on també hi opinen des de l’arquebisbe, bisbes i els rectors de les parròquies, els quals informen dels batejos, defuncions, matrimonis i altres temes d’interès local concernents a les activitats de la parròquia i altres temes del seu interès.

A tot arreu s’acostuma a trobar en un lloc preferent de l’entrada principal. Al seu costat, la caixeta per dipositar-hi el import corresponent. Independent de l’aportació voluntària que s’aporti a la safata, tot i que recordo que havien passat oferint-la a qui l’interessava. Però d’aquesta manera el full no té unes limitacions en quant a horari i moment de venda, sinó que es pot adquirir en qualsevol moment en què l’església estigui oberta, sense necessitat d’haver d’assistir a missa.

El full parroquial s’ha modernitzat com, prèviament, ho han fet molts altres aspectes del format litúrgic i eclesiàstic. El més rellevant va tenir lloc quan el sacerdot va començar a oficiar la missa de cara als feligresos i es va canviar el llatí per la llengua pròpia de cada territori, mentre les sotanes també van ésser substituïdes per altres formes de vestir. Fins el punt que actualment un capellà no es distingeix d’un altre ciutadà, cosa que també el diferenciava la preceptiva “coroneta” que es feia visible en la part de darrera del cap. I no se si abans o entre aquestes, les senyores van quedar exemptes de cobrir-se el cap amb la, fins llavors, obligatòria mantellina. La sagrada Forma es pot aclucar damunt el palmell de la mà i s’agafa amb els dots dits, quedant en desús la patena. En quant a la pròpia demarcació local, entre altres singularitats, es va suprimir l’haver de pagar, en dèiem, la cadira. Una mena de simbòlic impost celestial que s’encarregava de cobrar la mare d’en Virgili Lanau i després el recaptava ell mateix.

Les innovacions han fet possible eliminar un dels formulismes previs al sagrament del matrimoni, el qual consistia a publica,r en un lloc visible de l’entrada del temple, ho anomenaven: les amonestacions, els noms i cognoms de la parella que acudia a l’església amb el convenciment de voler, com s’acostuma a dir, passar per l’altar. Aquesta exposició pública durava unes setmanes i es feia amb el propòsit que si algú podia aportar detalls que no s’ajustessin a les normes bàsiques de la moral, ho pogués manifestar abans que fos massa tard. Desconec si aquesta disciplina va aportar resultats satisfactoris, o va contribuir a embolicar més la troca. El que sembla clar és que ha prevalgut, per damunt de altres raons, el sentit de la discreció i la voluntat d’adaptar-se a la realitat, tot i emmirallant-se en la recomanació bíblica que diu: “Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra”.

En la vida parroquial, com és lògic, no tot són parenostres, avemaries i altres cerimonials propis de les complexes obligacions sacerdotals, també queda temps per a dedicar a les aficions del sacerdot que n’és responsable, en aquest cas, el senyor rector. Recordem la dèria que tenia mossèn Pasqual Prats Boira, el qual durant molts anys va ésser rector de la parròquia i acèrrim seguidor del Barça. No es perdia cap partit quan tocava jugar al camp de les Cols. Hi acudia vestit de sacerdot, càrrec que no l’eximia de poder fumar un bon cigar Havà. Tot i que no vaig arribar a ésser testimoni del seu comportament a la grada, estic convençut que, davant la situacions adverses, aquelles que provoquen acaloraments apassionats, la seva actitud s’avindria amb algun dels manaments, vull dir, que es de suposar que feia honor a l’hàbit que vestia. D’altra manera no seria ben vist a un capellà renegant, vociferant calúmnies, per molt maldades que anés el partit. Tot i que la processó anés per dins i amb el mateix capellà presidint-la. Una altra dels seus mèrits requeia en ser un gran defensor de la nostra llengua, era, en termes col•loquials, molt de la ceba. Fins l’extrem que el fet de no voler baixar del burro, li va ocasionar problemes amb els seus superiors, als quals els hi arribaven denuncies de part d’aquells que eren de l’altra ceba.

Per norma, però, tots els senyors rectors, han de fer gala de molta mà esquerra. Procurar tenir al costat tots els estaments del poble, socials i de caire polític. Acollir a tots els feligresos per igual. I aquests també han de mostrar respecte a la seva persona. L’exemple que més bé ens ho demostra, ha estat el protocol que ha perdurat amb la cantada de Caramelles de la nit del dissabte de Glòria. Les tres colles comencen a l’ajuntament, en honor a les autoritats i al poble. Després seguia a la rectoria, que ha estat durant molts anys, fins que l’horari de la missa ha modificat el costum, una tradició dintre una altra. D’un encant sublim, hi contribuïa la penombra i l’aureola del ble dels llums de carbur. Amb tota la cúpula sacerdotal en el peculiar balcó, amb majordoma inclosa.

Mossèn Josep Pausas , actual rector de la parròquia, domina la virtut de saber adaptar-se als nostres costums i a les tradicions que hi van aparellades. La seva bona disposició per fer costat a societats i entitats del poble, li ha valgut el títol de soci honorífic de la Penya Barcelonista, que no significa que hagi golejat a la espanyolista , res més lluny de la realitat. Perquè és allò que els comentava de la mà esquerra. Potser demà ho serà de la penya contrincant i si avui sopa al Retiro, un dia d’aquests també soparà al Prado.. Cosa impensable en aquells socis acèrrims d’una o altra entitat. I és que un senyor rector ha de fer gala d’una ostensible imparcialitat. I aquesta facultat, el saber trampejar, igualar, situacions i posicions, es correspon amb una merescuda popularitat.

Aspectes i observacions que no acostuma a detallar el full parroquial, però sí que ho reflecteixen les conclusions que s’extreu de les moltes reflexions que s’hi publiquen.

J. Y. M.

( Article publicat el 11 de gener del 2013 )







PREPARATS PER A REBRE ELS REIS


Hi ha nits que aixopluguen un interès especial. Una de les que arrosseguen un simbolisme majúscul és la nit de Cap d’Any. Els instants previs a les 12 de la nit arrastren un bagatge que resumeix, en l’ambient, l’any que s’acomiada. Després de les campanades s’inicia el marcador que anirà desenvolupant cada un dels 365 dies que el conformen. En aquest llindar hi caben les celebracions que no per tothom té el mateix interès per celebrar. Perquè aquests darrers anys la situació de les famílies s’ha complicat degut a un desgavell generalitzat que, principalment, els polítics amb les seves maneres d’actuar, la rauxa de la banca, i els humans que ens havíem cregut que érem rics, hem arribat a una situació molt delicada i complicada, on posar ordre costarà.

Fins el punt que les tornes s’ha canviat; els de la meva generació, personal que vàrem arribar quan els efectes de la postguerra ja s’havien moderat. Fins el punt que no passàrem gana i paulatinament la nostra joventut va gaudir d’unes certes prebendes que no era nedar en l’abundància, situació que també va propiciar que sabéssim valorar les petiteses. Per contra els nostres pares van patir els estralls de la guerra, gana i moltes dificultats per tirar endavant. Dificultats a les quals, amb el pas dels anys s’han sobreposat i han aconseguit acariciar una vellesa prou digna. Davant el panorama actual, nosaltres, de joventut més o menys gratificant, planera, se’ns preveu una vellesa complicada i als nostres fills els assetgen les dificultats d’aquest panorama complicat i incert que ens toca viure. Fins el punt que han de sortir a l’estranger a la recerca d’una feina acord amb els seus estudis i especialitats.

I entre ells estic segur que n’hi haurà de més preparats que els governants que regeixen qualsevol dels àmbits de comandament del país. Sembla com si el món girés al revés. La política i, amb ella, ells seus màxims representants, contribueix a malmetre les millores aconseguides i per consegüent ajuden a crear molt malestar. Totes aquestes circumstàncies, els temors que fomenten, fan que al començar un nou any un recel se’ns apodera en no saber, per tantes raons adverses, com l’acabarem. Aquesta situació és nova, o al menys no l’havíem viscut tan implicats. Tot i que sempre ha existit, en aquests començaments, una sensació de complicitat aventurera, per no saber com s’arribarà al final. No obstant la incògnita sempre acostumava a recalar en l’aspecte de la salut, perquè qualsevol desgavell pot malmetre la felicitat personal i familiar. En canvi es donava per fet que l’aspecte laboral continuaria sent favorable. Aspectes que han canviat perquè s’ha de fer front a unes obligacions contretes i si falla un bastió que sustenta l’economia familiar les repercussions poden arribar a ser dramàtiques.

Comencem aquest nou any amb tots els ingredients propis d’aquests primers dies del mes, amb les peculiars i meravelloses minves del mes de gener. Quan el mar sembla recular, amb una calma que fa que l’aigua a prou feines es bellugui. Una situació que ofereix una espectacularitat sensacional, a la qual s’hi afegeix, també, unes magnífiques postes de sol. Sitges en aquest inici d’any conserva tots els ingredients que el fan diferent. I aposta per una sensació més íntima, apropada al tarannà dels seus habitants. Com la sensibilitat que mostren alguns dels seus veïns, quan obren els pocs quartos de reixa que encara queden, a les mirades dels vianants, amb la disposició del pessebre a prop de la finestra. Aquest detall acumula molts anys de perseverança amb la tradició, amb el neguit per tenir bona cura d’aquests espais tan entranyables de la vida sitgetana. Com ho fa fer, durant molts anys, el recordat Sr. Sabater en el seu admirat “quarto de reixa”. On a cada esdeveniment hi mostrava un ben disposada representació del que més s’adaptava a la tradició.

Així també, les germanes Alexandre del carrer Sant Sebastià, amatents i entusiastes de tot el que fa referència al nostre poble, exposen en el seu ben endreçat “quarto de reixa”, el símbol més destacat del Nadal. Entre la blancor de les parets i l’entusiasme que es rebolca per les seves interioritats, sempre amb una renova il•lusió que tant distingeix el seu tarannà. En la mateixa planta baixa on la seva mare despatxava llet i elles l’ajudaven.

En el mateix carrer Jesús, veïns i comerciants, amb la col•laboració de l’Agrupació Pessebrista local, disposen un artístic pessebre, en el quarto de reixa de la casa de l’Antoni i la Gloria, just allà on amb la seva mare, la Rosita, despatxaven el pa que pesaven en una bascula, de peu de marbre, de la qual encara recordo la lluentor dels seus plats i el tarannà cordial i servicial de les dependentes.

No gaire lluny, en el carrer Sant Bartomeu, un altre “quarto de reixa”, el de la casa d’en Francesc i la Carme mostren un naixement amb unes boniques figures. Curiosament en un espai on també els familiars de la Carme, en el conegut forn de can Juanola, amassaven, coïen i despatxaven el pa.. Amb la remodelació de la fleca, els ha quedat aquest testimoni, el qual disposaven moltes cases sitgetanes i que els que queden quasi bé es podrien comptar amb els dits de la mà.

Això té lloc mentre esperem, amb il•lusió renovada, l’arribada dels Reis. Un esdeveniment que ha influït, enormement, en els anys més innocents de l’infantesa. Tot i que les nostres cartes difereixen molt de les actuals. També nosaltres, els de la meva generació, ja vam començar a escriure’n unes que es diferenciaven amb la dels nostres pares. Amb tot res a veure amb les actuals. Per demanar no quedàvem però la resposta acostumava a diferir de les peticions. El regal que més predominava era la cartera per anar a escola, el plumier i una capça de colors “Alpino”. Com és de suposar aquests tres presents no entusiasmaven gaire al personal. I fins i tot els Reis feien gala d’una singular picardia. De les poques coses que distribuïen per entre les sabates, d’haver-hi alguna a la qual no en fèiem massa cas, a la que ens adonaven desapareixia com per l’art de l’encanteri, sota el pretext que els Mags s’ho havien tornat a emportar. I com feien gala de molta memòria, al proper any tornava aparèixer entre l’escampall. Un regal més gràcies a una inversió, molt minsa, a llarg termini, que en el seu moment havia fet el seu efecte i que ho tornaria a provocar en el de la seva reaparició, aquesta vegada per sempre.

Som a les vigílies d’una festa molt peculiar. D’una altra nit única i màgica. Amb el predomini d’un son neguitós, mentre una remor llunyana de timbals contribueix a posar aquesta pàtina enigmàtica que tan caracteritza aquestes hores de la matinada, abans que la claror matinal il•lumini i ajudi a descobrir el contingut d’uns regals, darrera els quals hi ha la complicitat de petits igrans.

Que els Reis ens portin salut i bones perspectives de futur.

J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de gener del 2013 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez