EL NADAL A LES ERMITES

    

   El paisatge de Nadal no és un paisatge qualsevol i l’encanteri que el fa diferent es troba en el mateix hivern. Però encara hi ha més, es fa més real i íntim quan el sol es retira i la foscor empeny. A cada minut que passa el paisatge s’assembla a un pessebre acabat de fer. I si la posta es fa mirar, el mateix passa quan el dia neix. A casa nostra ho fa per darrera l’ermita de Sant Sebastià. I deu venir a ser com aquella nit, quan tothom es va posar a caminar guiats pe la llum de l’estel.

     I és que el paisatge de Nadal  també  és més de poble que de ciutat, perquè en els pobles hi coincideixen detalls que el fan més singular. I quan més petit és el poble més pinzellades de tradició nadalenca  hi trobem.

    Potser el nostre  va perdent el pedregui nadalenc si el comparem amb altres indrets, si més no encara conserva uns llocs que s’inspiren en aquest propera nit de la vigília, quan Josep i Maria  busquen un aixopluc per poder descansar i passar la nit.

     L’ermita de la Trinitat quan la nit s’imposa, una capa desordenada d’estels posa el sostre més natural i bonic de tots els que hom es pugui imaginar. També el silenci s’hi arrauleix, mentre que un fred gebrador fa que el lloc aconsegueixi tots els ingredients per a que el pessebre sigui més semblant al de veritat. Més enllà, apartant-nos del mar, engolida pel Massís del Garraf hi ha la que havia estat església del llogaret de Jafre. És fàcil imaginar la gent que hi habitava, deixar l’escalfor de la llar de foc per anar a Missa del Gall, acompanyant-se d’un fanalet. Una tradició que veïns de casa nostra hi van continuar anant a peu amb la mateixa finalitat.

      Un altre indret amb moltes similituds amb el pessebre, el trobem a Campdàsens, amb la seva capella al peu de les vinyes, on el silenci també s’ha imposat i ha fet emmudir el batec de la   campana que només repica el dia de la seva festa.

         I tornem a la vila per aturant-nos en una capella, que en aquestes vigílies bé podria acollir a la parella que busca posada. La de l’Hospital de Sant Joan,  que des del primer  dia  dona  aixopluc a les persones que hi acudeixen a la recerca de la tranquil·litat que tota persona anhela quan el camí es fa una mica més costerut. 

    Reprenem aquest, el camí,  i l’ermita de Santa Bàrbara se’ns mostra senzilla, perfecta per fer una aturada en aquesta nit. La llàstima que es troba desendreçada, abandonada. Quan amb l’excusa de la modernitat es van obrir nous camins, aquesta mateixa modernitat la va recuperar i l’ha posat tan a peu del camí, tant, que potser tornarà a sucumbir, no al pas dels anys però sí davant de la desídia de les persones,

      I d’allà arribem a l’ermita del Vinyet, un far que il·lumina el recorregut en aquest nit tan fosca, però estelada. Una ermita que ha inspirat molts pessebres, desprès de que tots hem tingut la mateixa visió, el mateix pensament. Un redós perfecte per aquesta parella que implora a la comprensió i l’hospitalitat de la gent. Sabedors que podria ser el lloc escollit, hi han disposat un pessebre que també és molt semblant al de veritat i igual que aquell, està envoltat de silenci i sota la protecció de la Mare de Déu del Vinyet.

      Sola, també rònega i malmesa, trobem a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. On una mica més enllà de la seva ubicació hi ha  l’únic lloc del poble des d’on es veuen les muntanyes de Montserrat. Un altre punt de referència en aquest recorregut  de la Nit de Nadal. 

     I d’aquí el camí ens porta a l’ermita de Sant Pau de la veïna població de Sant Pere de Ribes. Situada entre vinyes, és potser l’indret on el pas del temps sembla que s’hagi aturat. Amb l’oratori del Sant Pau xic i no gaire lluny, el castell de Ribes i l’església vella. Un recorregut perfecte en una nit diferent.

     Josep i Maria tenen per escollir. Demà és Nadal i malgrat els moments difícils, la vida ens depara l’oportunitat de tornar a buscar, en aquest camí per on caminem, un recer on hi reneixin els petits detalls que tant ajuden a viure. Perquè els grans, aquests que de ben segur més anhelem, potser no fan la felicitat. 

    Que siguem molt feliços, ara i sempre.

                                    J.Y.M.

Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2021

       

MODISTES D'UN GRAN VESTIT

    

                     ( Merceria de la Lucia Izabal en el C/ Major)

     Una de les festes més significatives del cicle nadalenc és la de Santa Llúcia, que va ser el proppassat dilluns. Avui tenim tendència a avançar esdeveniments, així a finals de novembre, ciutats i pobles encenen l’enllumenat de Nadal. 

      Dic això perquè la festivitat de Santa Llúcia representava el començament de tot, no abans. La tradició es fa notòria en la fira que porta el seu nom, que cada any es celebra als peus de la catedral de Barcelona i on es  compra la figura  que, any darrera any,  s’afegeix al contingut de la caixa de les figures on,  embolicades amb paper de diari, esperen ressorgir. Arribat el moment, cada una que desemboliquem, produeix la sorpresa davant un nou retrobament. Era aquesta la finalitat d’anar a la Fira de Santa Llúcia, o continua sent avui, visitar-la per comprar aquesta figura o els detalls que pensem incorporar en el pessebre. I així, una vegada arribats a casa, començar a fer l’escampall per entre camins i muntanyes ben aconseguides pel suro i la molsa. Un curt recorregut que acaba davant la cova on hi és representat el naixement. En aquesta festa la tradició mana que s’ha de fer el pessebre, la mateix que aconsella que es tregui per la Candelera.  

    Tanmateix la festivitat que ens ocupa va acompanyada d’una altra simpàtica tradició, la que protagonitzen les modistes per honorar la seva patrona. En el nostre poble l’ofici de modista ha comptat amb unes bones professionals. Modistes, algunes d’elles, tenien obert taller on anaven a prendre de costura moltes noies. I allà on hi ha joventut hi ha alegria, era la que transmetien aquelles aprenentes de la costura.

   Una de les modistes que cada any era homenatjada  era la Trini Sabaté, filla del cap  de l’estació que va rellevar en el càrrec al meu avi Martínez.  La Trini vivia i tenia el taller al que havia estat la vivenda del xofer  de la família Barrabeig, en el carrer Illa de Cuba. Acompanyada per la seva madrastra  la senyora Concepció, casada amb el seu pare que havia enviudat.  La Trini era tan prudent com bona oficial de l’agulla. Va ser la modista oficial de l’Ecce Homo, tenint cura de la conservació del vestit de la imatge. En pocs dies de diferència la dona veia com el resultat del seu treball lluïa en el transcurs de la processó de Divendres Sant. I l’endemà, dissabte de Glòria, la cistella de la colla de Caramelles de l’Eschola Cantorum del Patronat, coincidia a la plaça de l’Ajuntament amb la  de les altres dues colles, Prado i Retiro.

    El dilluns de Pasqua, a la tarda, en agraïment a la seva desinteressada feina de vestir la cistella, la Colla de Caramelles del Patronat és distribuïa a sota la finestra de la casa, on la Trini i la Concepció hi guaitaven  per a delectar-se dels cants que la colla els hi dedicaven i contemplar la seva petita obra d’art que completava la seva elegància amb el pomell de flors del capdamunt del pal. 

     Un petit detall de deferència a una modista que tampoc era gaire gran d’estatura, que formava part del gran nombre de modistes que hi ha hagut al poble. En certa manera totes elles també contribuïen a vestir les nostres tradicions, perquè les seves clienteles, la gran majoria de les vegades, els hi encarregaven un vestit per assistir a alguna que altra festa o acte on els hi agradava lluir vestit nou. 

    Totes les modistes havien de recórrer a les merceries a buscar, fils, agulles i botons, aquests es mostraven fixats en uns trossos de cartons on s’acumulaven grans quantitats . Curiosament existia una merceria, on el nom de la seva propietària feia honor a la patrona, la Lucia Izabal. A qui  ajudava la noia que va acollir, d’entre les noies que van arribar al poble escapant dels estralls de la guerra, la Carme. Que seria l’esposa del recordat Josep M. Soler, el quan va continuar la tasca  del seu avi, el seu pare, ell mateix i els seus fills,  de vestir les pàgines de  l’Eco durant molts anys. En la redacció del carrer Bonaire, entre l’entrada i la impremta, hi havia el taller de modista de la Carme.

   El gran vestit que modistes i sastres han cosit durant tants anys: ahir, avui i sempre, contribueix a realçar l’elegància del nostre Sitges.

                                                                  

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de desembre del 2021)

ELS RIBETANS ENS VISITEN

   

  

   Tot sovint la vida et depara coincidències que et sorprenen, al mateix temps que et fan feliç. L’altre dia sortia de la botiga, quan un senyor s’apropa i em pregunta si he estat jo el qui ha publicat l’article de la barca d’en Milà. Quan ha verificat l’autoria del signant de l’article, s’ha interessat per saber també on era la casa que l’exhibia, doncs aprofitant que estava aquí aniria a veure-la. Tot i no conèixer a l’interlocutor la seva fisonomia m’era familiar. Davant la meva sorpresa,  l’home m’ha fet saber que era de Sant Pere de Ribes i que sovint, ell i la seva muller, venien a fer un tomb per Sitges. 

   Total, que s’ha tret la mascareta al mateix temps que s’identificava: “soc Albareda, el fill del ros “, a la vegada que m’informava que el seu pare feia just cinc mesos havia mor. Jo havia conegut a l’avi i a l’oncle, quan junt amb els seus fills tenien l’agencia de recaders al carrer Muntaner. Anaven i venien cada dia de Barcelona amb els camions. El ros en comandava un i era d’una eficiència absoluta, coneixia pam a pam la capital i per a ell res era impossible. De tarannà impulsiu, l’havies de saber portar, perquè de primer et deia: “ui! Allà, és molt complicat per poder aparcar el camió, si tinc temps hi aniré, però no t’asseguro que sigui demà” Total que, arribat el moment, la seva professionalitat superava els seus dubtes i et feia l’encàrrec sense més ni més.

    En aquells anys els ajudaven altres treballadors de Ribes i de Sitges i un de molt singular era el petit de la nissaga, que com que encara era  més ros que els altres, aquí i al seu poble, el coneixíem pel rosset de Ribes. D’ell, en el seu dia, ja vaig explicar el sentit d’una frase que pel meu cossi Joan i per a mi va ser lapidària, frustrant la idea que teníem d’anar al ball de nit que organitzaven a Ribes per la Festa Major de Sant Pau. El desencís va arribar després de coincidir amb ell i li vam preguntar quan valia l’entrada per poder accedir al ball. La seva resposta va ser poc aclaridora, però sí  molt entenedora: “ no ho se, però compta, compta...”, recreant-se amb el so de la “a”, tan característica de la parla ribetana. Com que la nostra economia era més pròpia dels escanyapits, ens vam estalviar calerons, tot i que mai vam saber quants exactament. De la mateixa manera que també  l’haver d’emprendre l’aventura de tornar a peu, a altes hores de la matinada, per la carretera. Suportant l’airet fred que bufa de Ribes i que per la gent de Sitges tanta mala fama té.

    Un treballador de la plantilla, que comandava un altre dels camions, en Julién també era d’una eficàcia extraordinària. Feia  anys que treballava a l’empresa i va acabar per ser-ne el màxim responsable, traslladant  l’agència a un local de les Cases Noves. Quan es va jubilar va tancar l’empresa que era una icona dels recaders de Sitges. Que es va alternar amb aquells que encara anaven a Barcelona amb tren carregats amb els mocadors grans de farcell.

    Ribetanes i ribetans tenen molta tendència a venir a Sitges, on alguns, com els Albareda hi tenien interessos en el nostre poble. La majoria simplement pel fet de venir a passejar. O com l’estanquer de Ribes, en Josep Maria Ramos i Cuadras, que junt amb el seu oncle, no es perdien cap cantada de caramelles. Els recordo amb els seus respectius barrets que els hi conferia un toc d’elegància, una peça de vestir molt habitual en els costums que distingien als  homes de Ribes.

      Per tant  existeix molta complicitat entre Sitges i Ribes, tanta  que la capçalera de l’Eco, i una part del seu contingut, s’ha desdoblat: per una banda l’Eco de Sitges, amb el director Magí Fortuny i Poch, amb molts lligams ribetans,  i per l’altra l’Eco de Ribes. Una complicitat que ha continuat l’Albareda, fill del ros, al no deixar perdre la subscripció que el seu pare tenia establerta  amb el setmanari. Un fet que a permès, a ell i a mi, ser protagonistes d’una anècdota que m’ha satisfet molt i que ha estat possible gràcies a que l’Abareda no només li agrada llegir el setmanari, sinó que tot sovint ens visita per a ser testimoni directe del que ha llegit en les seves pàgines.

                                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el10 de desmembré 2021 ) 

 

PREPARANT EL NADAL

   

     Tot i que la pandèmia ens torna a intimidar, el pas del temps fa el seu curs i aquest no té aturador. Just acabem de començar l’últim full del calendari i els preparatius de Nadal han donat pas a l’encesa, el passat divendres, de la il·luminació nadalenca. Per arribar a aquest punt, abans els responsables del servei d’enllumenat dels carrers, han anat disposant aquestes garlandes lluminoses. Van aprofitar de treure les banderoles del Festival de Cinema per reemplaçar-les per la decoració nadalenca. En aquells moments, a mitjans del mes d’octubre, a molts els hi sembla que es precipitaven en la seva comesa, si més no és una feina que comporta temps i s’ha de tenir enllestida per aquestes vigílies.

    A l’any passat les llums van lluir sense despertar l’entusiasme de la gent, perquè aquelles festes de Nadal, pels motius coneguts, vam haver de limitar les celebracions a la intimitat de les cases i sense sobrepassar-nos del número de comensals. Un any desprès la situació ha millorat,  però torna la incertesa davant l’augment del nombre de positius i l’amenaça d’una altra variant. I que per no haver de tornar a les restriccions d’aforament, caldrà presentar el certificat que acredita que estem vacunats en els espais on s’ha establert aquest control.

     Entre els detalls que vam deixar de poder contemplar, durant la prèvia i en el transcurs de totes les festes, va ser la sempre esperada decoració que presenta la teulada d’on havia estat el  “Bar Español”, en una de les escaires del cantó de can Perico. El motiu va ser que els seus entusiastes autors, en Garrit Vos i la seva parella, estaven a Holanda. Ara, que tornen a estar entre nosaltres, s’han afanyat a decorar, amb l’espectacularitat que ens tenen acostumats, el seu àtic. Acabada la feina, van anunciar el dia i hora de l’encesa, a la vegada que informaven que aquest any seria l’últim que ho presenten en aquest format tan generós. Han passat uns quants anys des de que realitzen tal decoració i ve que  s’adonen del perill que comporta disposar tot aquest muntatge. Així, com si es tractés de la traca final, l’extensa  teulada quasi queda petita per donar cabuda a les icones més emblemàtiques del poble, fins i tot amb l’afegit de  la sirena. 

      Una decoració nadalenca que ja forma part de la tradició d’aquestes festes. Que ha ressorgit amb més protagonisme desprès que a l’any passat, com he dit, la teulada va restar apagada. En aquells moments, com que la pandèmia havia fet estralls en les persones, desitjàvem que tal apagada no obeís a causes pitjors. Ens hem congratulat d’aquesta represa, que potser ve a representar que poc a poc caminem cap a la normalitat absoluta, quan encara anem fent passos enrere. 

     Hi ha també molts convilatans que en la intimitat, sense assolir gaire protagonisme, es passen moltes hores immersos en els preparatius. Recordo a en Vicenç Marrades, que tenia un problema en un ull, l’home treballava d’ajudant de la cadena de neteja de cotxes de l’Antoni Hernández Grau, aquest casat amb la filla de la casa, la Rosa M. Selfa. En Marrades era un aficionat a les ràdios i quan s’apropaven aquestes dates, tapava la finestra que dona al carrer i es lliurava també a tenir-ho tot disposat per aquests dies. Quan retirava el tros de tela es podia veure el pessebre que havia fet i els qui sabíem del seu costum ens hi apropàvem per a contemplar-lo. 

      No deixava de ser curiós com persones, en els seus llocs habituals de treball, mostraven les seves habilitats. Com  l’amic Tomás Lucas, que durant uns anys va disposar el pessebre en un raconet del seu taller de mecànic. El contrast era la bucòlica disposició del naixement i amb la resta de figures de simbologia hebrea, entre la modernitat i sofisticació que mostra la mecànica actual.  

     El mateix passa amb el Grup Pessebrista de Sitges, alguns dels seus components, fa mesos que estan confeccionant els artístics diorames. Uns preparatius nadalencs que culminen en l’exposició que  fan al Palau del Rei Moro.

    Que els preparatius que aquests dies es porten a terme i la culminació d’aquests, il·luminin el final d’un camí. Encara una mi tenebrós. 

                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de desembre del 2021)