Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

28 de setembre 2010

EL PRIMER MANTER DE SITGES



Totes les capitals i molts pobles d’arreu afronten un problema greu, el d’haver de conviure amb la que ha estat la vinguda massiva de gent de diferents procedències i condicions. Fins que els vents de l’economia han estat favorables i que es traduïa amb l’amplia oferta de feina, tothom hi tenia cabuda. Amb la sotragada i la maleïda recessió la situació ha canviat, però ells han arrelat aquí i tot estar malament de ben segur que estan millor que en els seus respectius països, d’aquí que es resisteixin a marxar. Aquesta presència ja està generant situacions crítiques que molts tracten de pal·liar mitjançant la venda ambulant. I com que no disposen de llicències ni permisos, la seva activitat és il·legal. A més tractant-se de que els productes que venen són copies dels originals, fan un mal a les empreses que els fabriquen i a les botigues que els venen i paguen, per a tal activitat, els impostos pertinents per poder tenir obert l’establiment. Perseguits pels agents encarregats de vetllar per l’ordre, han ideat com les teles del parany, en aquest cas serveix una simple manta, llençol, de manera que quan ensumen la seva presència tiren de la corda i tot queda recollit en el seu interior i cames ajudeu-me.
Estem assistint a molts canvis en quant el comportament social. Jo no he viscut amb tota plenitud, si més no recordo que en la façana de la casa del baster Sr. Salvador Bové, situada a l’entrada del poble per la banda del Passeig de Vilafranca, hi havia un cartell fixat a la paret on es llegia.: “ ARBITRIOS “ . De jovenalla sempre ens havia encuriosit aquell anunciat i com que hi acudíem per a que ens cossis algun repunt escapat de la pilota de cuir, ho mig relacionàvem amb el futbol quan, mal intencionats, hi trèiem la segona i de l’enunciat. Ja més modosets ens assabentàvem que el cartell informava que es tractava d’un lloc recaptatori del tribut que s’havia de pagar per entrar determinats productes al poble. Molta gent particular per burlar aquest impost i per pal·liar les mancances de determinats aliments, anaven a buscar la mercaderia ells mateixos a altres indrets i desprès la revenien, d’amagat, en les seves cases, sense haver satisfet cap impost, ho anomenaven: “ Estraperlo”. Aquesta modalitat, si es podien burlar els controls pertinents, va aportar un cert alleugeriment a la gana que no entén de lleis ni de tributs.
La condició humana és àvida en picaresca i sempre rumia la manera de poder esquivar impostos i altres despeses imposades per les administracions. La venda ambulant ha estat un primer signe minoritari del comerç exercit de forma inestable. No vull dir amb això que tots els qui l’han practicat ho hagin fet al marge de la llei, perquè els ajuntaments s’han encarregat de controlar-ho, malgrat que en determinats moments se’ls hi hagi pogut passar per alt determinades transaccions, totes, de molt poca envergadura.
Gosaria dir, però, que la primera persona que va interrompre en les normes comercials i es va permetre la gosadia de fer un escampall, al terra d’un carrer cèntric, de la mercaderia que comercialitzava, va ser un tal Sr. Serra que vivia de lloguer, junt amb la seva esposa i fill, en un habitacle de l’Esperança de Miralpeix, en el carrer Sant Bonaventura. L’home durant la temporada d’estiu, aglutinava tota mena de quincalla a recer de la paret de la casa que havia estat propietat del poeta Trinitat Catasús, en el carrer Parellades cantonada amb Sant Josep. Tot un poema, Últimament ja en la mateixa porta del banc existent. La quincalla no cotitza en borsa, però quin millor aparador que l’entrada d’un banc per a fer-nos adonar que la vida no sols es compon de riqueses, sinó que també del petits detalls que la complementen. Ell posava la mercaderia i el banc acollia la baixa rendibilitat, paradoxes de la vida, d’un home de carrer que en tenia prou per viure amb el que es treia de la venda de tots aquells articles, al marge de la puja i baixa dels interessos i de la serietat d’una entitat de tal categoria. En certa manera, una lliçó d’humilitat.
I és que el producte que oferia era totalment contrari a la serietat. Entre els articles de broma exposats igual et podies trobar amb una ben imitada cagarada de plàstic, com amb una ben aconseguida ratota de goma. L’escampall era d’un surrealisme total, però que entre tantes indecències, entre cometes, hom hi pogués trobar la delicada mirada d’una nina, contrarestava l’efecte que les bromes poguessin comportar, amb la gentilesa dedicada a la mainada que acollia aquella mirada amb la il·lusió que implica.
Si més no el protagonista principal, l’element que va assolir l’èxit de l’espontaneïtat, a la simplicitat més absoluta, va ser un no res aguantat per quatre fils invisibles que tenia per nom Jaimito. El personatge en qüestió va esdevenir un espectacle de carrer, on la gent s’aglutinava per seguir les evolucions. L’amo de la parada, al qual un ganivet ensangonat li travessava el cap de banda a banda, es dirigia al diminut personatge amb tot un seguit de propostes, mentre els fils el feien saltironar, l’home s’hi apropava i apuntant-lo amb una escopeta de tap de suro li ordenava abans de disparar: “Jaimito, muerete”. I allà quedava estès, sense pols ni alè. I l’actuació continuava amb una indicació més compromesa: “Jaimito, que ve la sogra”. I ja els tens trincant d’una banda cap a l’altra. Fins que la cosa decantava cap a la ballaruga amb la cançó de moda d’aquell moment: “Juanita bananaaa...”. Un suggestiu final de festa que engrescava al públic espectador que aplaudia i alhora es quedava absolutament perplex i admirat, mentre no acabava d’esbrinar com es movia aquell diminut personatge.
Per contra, els qui coneixíem el responsable de la tramoia que feia possible aquella simpàtica mobilitat, ens fixàvem en el posat seriós del seu responsable. Ell en el biaix mateix de la cantonada, sense immutar-se, oferia una caiguda d’ulls sensacional, única. Talment com si estigués en un altre món, el seu posat era un altre espectacle que sols els gaudíem els qui coneixíem la seva implicació. Alt i prim, emparentat amb els Palma, era la persona idònia per aquella comesa, no calien convocar oposicions, la plaça la tenia sobradament guanyada abans de sotmetre’s a cap prova de selecció.
Durant uns anys més va continuar l’èxit d’en Jaimito i el tàndem que formaven l’amo i l’operari. A cap dels dos, però, l’èxit els va canviar. L’un va continuar amb la seva peculiar americana, signe d’home de negocis. I l’altre sense oferir, en cap moment, un somriure de felicitat o un moviment enjogassat de les parpelles. De ben segur que si hagués canviat la seva faisó absent, per l’alegria i intromissió, hagués perdut el lloc de treball.
He gosat qualificar-lo com el primer manter de Sitges, tot i que no sigui la denominació més correcta. Però ningú em negarà que va formar part del paisatge local i que va aportar una dosis d’alegria. I quan apareixia amb el ganivet clavat, ben bé se’n podia despendre el missatge que diu: “ A les penes punyalades”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 de setembre del 2010 )

ELS SANTS PATRONS



A la nostra Vila les devocions locals s’han centrat massivament entre la mare de Déu del Vinyet i la Santíssima Trinitat, si més no als nostres Sants Patrons, Sant Bartomeu i Santa Tecla, la gent del poble els ha dispensat un fervor puntual, sobretot durant les seves respectives festivitats i poca cosa més. Ampliant l’àmbit més generalitzat, em ve present aquelles caixetes que anaven de casa en casa amb la imatge de Sant Josep, la Sagrada Família, l’Ecce Homo... Aquestes capelletes ambulants han esdevingut el testimoni i el referent, simpàtic, d’una devoció eloqüent i rotativa, itinerant, entre les persones que professen un culte a un Sant determinat i assumeixen el compromís que, quan els toca la rotació, fer un lloc preferent dintre de la intimitat de la casa, resant-li i encenen una llàntia. Esgotat el termini de permanència, plegaven la mena de petits porticons de la caixeta i la transportaven a la casa que corresponia en l’ordre de la llista establert. Era una singularitat, un petit detall, que formava part de la quotidianitat de l’anar i venir de la gent pel carrer. A hores d’ara sembla ésser que ja no té continuïtat, o potser una representació, més aviat testimonial, la d’una sola d’aquestes caixetes, ho escric perquè fa temps que no veig cap moviment al respecte.
Dintre de pocs dies sortirà al carrer l’imatge de la patrona i altra vegada l’acompanyarà el seguici festiu. Massificat de diables i timbals, que fa interminable el recorregut de les processons. La Festa Major ha canviat i els canvis també a voltes comporten degeneració. Amb tant gruix de timbals i foc, sóc de l’opinió que l’essència del nostre folklore s’ha devaluat. Quan una cercavila, o processó d’aquesta índole, aconsegueix avorrir i cansar als qui ens ho mirem, quelcom falla en les seves estructures i de continuar així, fins i tot, pot arribar a un extrem en què es perdin espectadors entre la gent de casa nostra, pels forasters sempre serà una novetat.
La festivitat de Santa Tecla aconsegueix un equilibri entre la tradició i el sentit religiós . Ho corrobora el populós seguici de senyores que acostumen acompanyar l’imatge. Que si ho comparem amb el de Sant Bartomeu la diferència és ostensible. Perquè en aquella processó el seguici religiós queda relegat a una representació simbòlica, de la qual en són fixes uns quants sitgetans i la resta la componen familiars del pendonista de torn i alguna amistat que s’hi sent compromesa. És un fet curiós que em recorda quan per setmana Santa es feien dues processons el dimecres Sant, reservada als homes i el divendres a les dones. Com sempre la dels homes va anar perdent concurrència, no així la de les dones, fins que es va trobar un equilibri just, al unificar les dues processons. En el cas que exposo no es tracta de suprimir-ne cap.
Els costums enraigant i acaben consolidant-se com un fet inamovible, perquè ni Sant Bartomeu va perseverar per a que el seu seguici fos reservat exclusivament al homes, ni Santa Tecla a les dones. Les voluntats de participació, en aquests temps on tant s’enalteix i pondera l’igualtat, haurien d’ésser indistintes, m’explico, que tant poguessin acompanyar homes i dones a un i altra. Però el que intueixo que els homes acabaríem per quedar-nos a casa i tot esdevindria acompanyament femení. O potser tindríem sorpreses. Reconec que el plantejament és molt agosarat, si més no també és molt desequilibrant que concorri un gran nombre de participants mixtes durant l’evolució dels balls i un cop arriba el pas del Sant l’acompanyament sigui tan exclusiu. Una descompensació que no s’avé amb l’autèntica finalitat de la processó.
La mateixa sensació de desigualtat la vaig tenir quan el so de les gralles encara s’escoltava en el Cap de la Vila i els qui guaitàvem a l’imatge exposada del Sant érem relativament pocs, en canvi en els establiments destinats a l’avituallament de cervesa i altres xarops, la clientela ocupava quasi bé tot el carrer. Un capgirament del sentit comú o de les preferències. És curiós com només estrenar-se la festa, produeixi una xardor tan generalitzada, de tal manera que no s’abandona el vas fins que tot ha acabat. Una mal favor a la festa i un altre signe de degradació. És un fenomen, un tema d’estudi pels qui aprofundeixen en els comportaments socials.
D’aquí que la festivitat de Santa Tecla aconsegueixi aglutinar millor les essències a les quals sóc tan procliu a escriure. Em recorda més a aquelles festes majors d’antany, no tan populoses com les d’ara, però més entranyables i amb un rerefons que les feia diferent a la resta. Amb la comparació hi plana una certa enyorança, tanmateix quan es tracte de ponderar qüestions com aquesta, hi ha preferències i opinions per a tots els gustos. Les respecto totes. Simplement expresso la meva, que no vull pretendre, ni molt menys, que sigui la millor, en sóc conscient.
La pendonista d’aquest any, la Sra. Ramona Vendrell, representa les virtuts del nostre Sitges, aquests detalls que s’han anat perdent, com ho són, entre molts altres, el respecte i l’estima pel nostre poble, demostrat en aspectes d’una simplicitat absoluta. Perquè desprès de tants canvis i evolucions que ha experimentat la Vila, ella encara escombra i rega el seu tros de carrer. Conjuntament amb la seva veïna la Maria Matas i, fins que ens va deixar, amb la Pepita Soler. Crida l’atenció justament ara, quan es pot dir que s’ha perdut el costum, que unes senyores, en ple centre de la Vila, matinegin per escombrar l’espai que els pertoca i si s’escau repassar la blancor del baixos de les seves cases. Aquests detalls les consolida com unes sitgetanes que no han sucumbit davant els canvis que ha propiciat la progressiva implantació de l’anomenada modernitat, la qual ha millorat molts aspectes, si més no ha manllevat molts altres que eren comuns a tots els pobles.
La Ramona té en el seu palmarès sitgetà aspectes tan senzills que, per ser-ho tant, impacten i ens causen admiració, perquè ja fa temps han deixat de formar part de la quotidianitat del poble. Per davant la seva casa han passat totes les processons hagudes i per haver i en les de Setmana Santa tenia la complicitat del seu marit, en Pere Sanahuja, que era un dels puntals de la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors. Filla de can Panxo Sardí, durant la seva joventut es va envoltar de sabates, d’olor de la cola que feien servir els sabaters i quan es va casar va estar en contacte amb l’abnegada tasca dels recaders que anaven i venien de Barcelona carregats amb un gran embalum de paquets, aplegats dintre aquells immensos mocadors de farcell de quadrets marrons i negres. Es familiaritzà, també per part del seu marit, amb les formules i potingues de la farmàcia, amb els noms dels medicaments que tan dominava en Pere durant els anys que va treballar en la farmàcia de can Felip Font. Fins que la premsa escrita, les revistes del cor, aquest setmanari, s’arrengleraven en l’entrada de la seva casa. Quan la notícia de la seva designació de pendonista va sortir publicada a primera plana de l’Eco, els diaris ja no formaven part de la seva activitat comercial. Però sí que ho continua sent , en el seu dia a dia, l’escombra que tan net deixa el seu portal. Entre tantes simplicitats, sobresurt la feina d’una sitgetana que amb aquests detalls, sense adonar-se’n, imparteix una magistral lliçó d’urbanitat.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de setembre 2010 )

12 de setembre 2010

LES PÍFIES D'EN JYM


Equivocar-se forma part de la condició humana, per tant tots estem exposats a concórrer en equivocacions, de la seva magnitud, però, dependrà les conseqüències que en puguin derivar. Hem de diferenciar, també, quan l’equivocació es produeix mentre parlem, perquè sempre hi cabrà que ha hagut un malentès, o s’ha interpretat malament.. Un exemple força freqüent el trobem en els polítics, quan diuen quelcom que no es presta a cap confusió, sinó que entenem a la perfecció i, quan s’adonen de la pífia, sense cap mena d’escrúpols diuen que ho hem interpretat malament. Aquest sistema el trobo impresentable ja que sembla que siguem uns ineptes en el moment d’assimilar la informació.
Quan el que és diu o es pensa queda escrit la cosa canvia, més si queda reflectit en la premsa. Tot i que a aquesta gent, a la qual m’he referit, també et surten que allò ha estat una equivocació del qui ho ha apuntat. Diferent sort, menys capacitat de maniobra, tenim gent com jo que escrivim en una columna assignada. Fins no fa gaire encara podíem culpar, segons fos la pífia, a la persona responsable de tornar a picar els originals. Però ara, amb les noves tecnologies, gràcies a les quals passem directament, via internet, l’article a la redacció i allà sols els cal, prèvia revisió ortogràfica, passar-ho a la pàgina que ja està maquetada, l’equivocació no té cap altre responsable que el propi autor.
Tants anys escrivint en aquest setmanari he protagonitzat pífies de diferent índole. A vegades per negligència meva, altres per una mala informació rebuda, de la qual no en tinc culpa tot i que sóc el responsable i cap visible d’aquesta secció i per tant haig d’assumir la crítica i les repercussions a que poden tenir lloc si s’ofèn a les parts interessades. I encara que ningú s’enfadi, tan sols sigui considerat com un anècdota més, amb aquest pífies es fa un mal favor a la història local.
La més sonada, sembla ésser, la que vaig apuntar en el meu pregó del clavell. La pífia em va costar perdre la credibilitat davant de la intel·lectualitat sitgetana. Dit en termes més populars, els hi vaig caure de la figuera. Amb el temps i a base d’observar m’he adonat que les pífies no són exclusiva dels aficionats, sinó que es reparteixen a cor que vols. De ben segur que influeix el que deia al començament, que som humans. El cas és que en aquella ocasió, recorrent a una fantasia de la collita pròpia, amb motiu de la visita del Rei Alfons XIII a Sitges per inaugurar l’Exposició de Clavells que estava ubicada en el recinte de La Vall, vaig apuntar que el insigne visitant es va dirigir a en Rupert Roca que es trobava, en condició de guàrdia municipal, acompanyant la comitiva, per preguntar-li si la banda de música l’integraven músics de la Vila. Una invenció que em va costar, com he dit, el prestigi. Ja no solament per la inexistència de la pregunta, sinó perquè en aquella època en Roca no formava part de la plantilla de la guàrdia urbana, es dedicava a treballar en el ram del calçat. Sabatot de mi, volent fer una gràcia i potenciar als nostres músics locals, em vaig ficar de quatre potes a la galleda.
L’equivocació més comuna acostuma a fer-se palesa amb els noms i els cognoms dels protagonistes dels articles i a voltes amb el parentesc. I l’error, a banda de la possible mala informació que s’hagi pogut obtenir, quasi sempre va acompanyat duna confiança excessiva amb la que et creus la teva veritat i que desprès t’adones que la que tenies per una veritat absoluta s’hauria d’haver comprovat abans de posar-la per escrit.
M’ha passat, també, quan m’he referit a les Maries del voltant de casa, mal informat, vaig fer ballar-li el cap a en Pepe Perea, atrafegat com estava en ultimar detalls amb la Viki del pregó. Resulta ser que la Maria Mirabent, que vivia en aquesta casa del carrer Sant Francesc, on predominaven les dones, no era pas la tia rica, sinó que era la mare del Sr. Perea i, per tant, la seva àvia. Si més no, voleu millor riquesa que aquesta? Posats els punts sobres les is, en Perea va marxar de casa satisfet, perquè malgrat els anys transcorreguts, la identitat de la seva família no la podia capgirar ni en JYM ni ningú.
Entremig d’aquesta puntualització, la família del qui havia estat fabricant de gasoses i sifons i que la veu popular coneixia més pel nom de Tomasset a tota la descendència masculina d’aquell iniciador del negoci, el cognom de tota la nissaga és Solé i no Soler com equivocadament vaig apuntar. Llençant una llança al meu favor, aquesta pífia acostuma a ser molt comuna, com ho és escriure Montaner o Muntaner, una lletra que és decisiva per canviar, sense voler, la identitat a la persona.
Continuant amb les Maries, resulta que ultrapasso els límits del carrer Sant Francesc i escric que en la casa propietat d’en Pau Benazet, quan en realitat ho era del Sr. Josep Benazet, em fixo amb la Teresa, una de les filles i em deixo a dues Maries, jo que hi anava a la recerca, ni més ni menys que a la muller del Sr. Benazet i a una de les seves Filles, la Maria Benazet esposa del Sr. Gregori Hill. Tots ells, junt amb l’altre germà Pau i els fills del matrimoni, van ser els últims estadants de la casa del Passeig de Vilafranca.
I arriben les vigílies de la Festa Major i apunto alguns dels personatges populars que la feien possible i en una d’aquestes li carrego el mort del Drac a en Blai que l’únic lligam que hi tenia era ésser cunyat d’en Jordi Roig Martínez, ara sí, alies en Tai-Tai i integrant de la colla de portadors, potser la més original i surrealista de tot el seguici de la fera foguera.
Un variat repertori de pífies que han comptat amb la tàcita comprensió de les famílies que hi han estat involucrades, les quals no sols no m’han renyat, sinó que m’han esperonat a no defallir . I com si es tractés d’un càstig a tota aquesta gosadia, apareix en el programa oficial de la Festa Major, en l’article dels pregoners, el meu segon cognom canviat, Tarrés en lloc de Martínez. L’amic Lluís Curtiada, autor de l’article, es va afanyar a demostrar-me, original en mà, que de la seva ploma no va sortir l’errada. És el que els hi deia.
L’equivocació forma part de l’acompanyament de la vida, el que passa que una pífia és molt més protagonista que tot un devessall d’encerts. Sap molt greu quan una errada et juga una mala passada, perquè desvirtua la resta de l`article. Malgrat tot continuaré escrivint i, com sempre, intentant emprar la màxima cura possible, però això no m’eximirà de què la torni a “pifiar”. Perquè sóc humà, una condició que és la mare de la imperfecció.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de setembre del 2010 )

07 de setembre 2010

QUAN ENCARA NO ERA FESTA MAJOR

El dia a dia, no ho sembla, però és la conjunció de moltes particularitats i circumstàncies. I si ens posem a pensar un dia dóna molt de si. I, curiosament, no acaba igual per a tothom, tot i que puguin haver moltes afinitats. Sobretot quan es tracta de compartir festes. La Festa Major no n’és una excepció, perquè té molts factors que ens són comuns, la més ponderosa la successió d’actes de cercaviles, processons... que apleguen a quasi bé tots els convilatans que en volem gaudir. Deixant de banda les preferències, perquè fins i tot amb això dels actes de la festa hi ha predileccions, a uns ens agrada la Sortida d’Ofici, a altres la simple presència dels gegants ja els captiva.
I mentre la festa no irromp en aquesta quotidianitat, els estadants de l’Hospital de Sant Joan, com cada setmana, repassen les interioritats d’aquest setmanari i ho fan en animada tertúlia, comentant les opinions dels col·laboradors. I quan s’apropen diades com les que ens ocupen, expliquen les vivències de festes majors passades. Alguns en van ésser protagonistes, altres entusiasmats espectadors, i d’aquest garbuix per entre experiències viscudes i llambregades a la festa, en surt un recull de les essències més nostrades, amb el testimoni estimat dels qui en van ser els protagonistes, participants i espectadors. Uns i altres de ben segur que, en un moment donat, quan la conversa ho porta, expliquen costums particulars. Aquells detalls que es pot dir que són exclusivitat de cada família: “A casa per la Festa Major fèiem...” Qualsevol cosa, ni que sigui una insignificança que posada en pràctica cada vegada que arriba aquell moment, esdevé una tradició particular, la qual de segur que ha passat de pares a fills.
Quan encara no s’escolta el so de les gralles, els sorolls provinents de les eines del operaris, desbaraten el silenci d’un dels llocs més calmosos i bonics del poble, el Racó de la Calma. Ara la situació no fa honor a la denominació i el lloc és abarrotat de bastides i pilars que les aguanten i el pas és tancat i barrat als vianants durant els dies de feina. Se’ns fa estrany i ens colpeix una mena de tristor no poder passejar per aquest indret quan ens plagui. És comprensible que per poder portar a terme els treballs de restauració de totes les façanes exteriors, requereixi tota aquesta parafernàlia, ja sigui per poder treballar amb més comoditat i per la seguretat dels treballadors i del públic en general. La curiositat és de les coses més atrevides, així aprofitant un descuit dels treballadors, hom ha gosat guaitar al interior del Cau Ferrat i com vulgarment es diu, l’ànima et cau als peus al comprovar l’enrenou, el desgavell que ofereix qualsevol obra quan són esventrades les seves parets i els terres. Són circumstàncies transitòries que ara ofereixen un aspecte desolador, però que milloraran amb el pas del temps, i la perícia de tots els qui ho han de fer possible, així és el desig de tots.
Si més no quan encara no és Festa Major, o també quan ja ho és, sense respectar els preparatius ni l’esclat festiu de la diada, des de fa uns anys, un cúmul de circumstàncies tràgiques es repeteixen i impacten en els ànims de la gent de Sitges. Aquesta vegada quan encara no ho era, lluny d’aquí, la muntanya ha engolit a un sitgetà, just quan ja havia fet el cim, en aquells moments quan la satisfacció es fa palesa i la calma, el silenci abraça a tots els qui tenen el privilegi d’arribar-hi. A en Lluís en el moment de girar-se per emprendre el camí cap a casa el mon va sucumbir sota els seus peus i el muntanyenc va marxar per un camí desconegut, aquest que puja més amunt que qualsevol dels cims existents arreu del món.
Havíem compartit amb ell i amb l’Anna, la seva muller, caminades per alguns dels camins del nostre Massís i altres de més llunyans, sempre amb la companyia de la resta de membres del nostre Grup Excursionista, del qual n’era el president. I al vesprejar de tots els dijous sabíem que el podíem trobar en el reduït local adossat a les instal·lacions esportives dels Pins Vens, per canviar impressions, o per comentar detalls de les properes sortides. Ara t’adones de la immensitat de les muntanyes, dels enigmes i les traïcions que amaga. Però els perills es troben, fins i tot, en els ambients més fàcils de dominar. La fragilitat de la persona, és com una sorpresa latent i persistent que quan et vol impressionar, calçat.
La primera impressió de tots els qui coneixíem el deliri que sentia per la muntanya, després dels trasbals que produeix la notícia, és que s’ha anat un cop ha abraçat el cim que és com secundar aquella expressió que quan es compleix un anhel pel qual havíem batallat, complaguts, ens hi referim d’aquesta manera: “ara ja em puc morir”. Aconseguir objectius, viure la vida amb l’entusiasme per les coses importants, però també amb apassionament pels detalls adjacents que ho complementen i li donen sentit, és una satisfacció que, en definitiva, ajuda a viure. Quan arriba el moment en què la pròpia vida s’aparta, et deix a mig camí, queden els records que han estat viscuts amb tota plenitud. De ben segur, però, que sempre pensem que és massa aviat per dir adéu. La veritat és que no trobaríem mai el moment. I per afrontar aquests desgavells també necessitem estar preparats, com ho estava en Lluís per pujar i baixar muntanyes que és comparable amb les dificultats que hem de trampejar per sobreviure i per fer front a les sacsejades que es presenten quan menys t’ho esperes.
Quan encara no era Festa Major, en mig dels preparatius, el poble presentava la imatge característica dels llocs d’estiueig . Molta gent pel carrer i veus dissonants amb el silenci de la nit, el qual desapareix durant aquests mesos . Aquesta bonança estival s’ha vist interrompuda, durant aquestes vigílies, per la força de la pluja, que l’agraíem pensant amb la fresca que l’acompanyaria. S’ha notat en les primeres hores, però després la sensació de xafogor ha tornat a prevaldre. Una climatologia que sembla que formi part dels actes de la Festa Major, aquesta, com ja ha passat altres vegades que ha esdevingut plujosa i sense la sensació tan sufocant, la festa no seria el mateix.
La vida segueix , malgrat tants entrebancs i dissorts, i mentre l’esclat irromp en el panorama festiu de la Vila, la gent de la pagesia no estan per festes, han començat la verema i els neguiteja aquestes tempestes d’última hora, perquè poden malmetre la collita o fer intransitable les màquines de collir per entre els ceps. Un altre invent, la de la mecanització de la verema, que estalvia feina, però va deixant pel record l’encant d’aquelles veremes on les vinyes s’omplien de veremadors i d’algaravia de veus i xerinola.
Entre l’abans i el després poden passar moltes coses, a segons quines, no ens hi acostumarem mai. Però ens quedarà el bon record dels dies viscuts entre els familiars i amics que ens han deixat
J. Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de setembre 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez