Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

24 d’agost 2009

" EN FELICITO "



Les circumstàncies de la vida, tot sovint, et deparen un cúmul de sorpreses. Agradables unes i sense ser-ho tant altres. Avui , a les vigílies de la Festa Major, he volgut aportar la meva modesta col·laboració, fent esment a un d’aquests avatars al qual em refereixo. Agradable, des de la vesant anecdòtica, però desenvolupada entre unes circumstàncies luctuoses. El seu protagonista, no n’és cap altre que l’amic Àngel, de la nissaga popular dels “Periquin”. l’Àngel era en aquells anys un jove que es desenvolupava entre les peripècies i alegries que deparava la quotidianitat del “anar fent”. El que equivalia a que no es parava gaire atenció a dertimats detalls, diguem-ne, del protocol social, en definitiva, de les bones maneres de tractar determinats aspectes que es succeeixen en el transcórrer de la vida col·lectiva.
Un dia es va veure amb el compromís d’haver d’assistir a un enterrament. En el moment del comiat, quan els familiars del difunt s’arrengleraven a la sortida de l’església, entre la porta lateral i la capella de l’Ecce Homo, per tal de que els assistents els hi transmetessin el condol, generalment amb una encaixada de mans, quan li va tocar el torn, ell va seguir totes les pautes, si més no van ser les seves paraules les que no s’ajustaven amb el significat d’aquella acció. O potser va ser una enjogassada sinceritat la que es va interposar amb les formes establertes. El cas que l’Àngel, mentre agafava la mà del familiar més proper al difunt, li estibava aquest discordant, però original, condol: “et felicito”. Per sorpresa, és clar, del compungit familiar.
Per aquell temps el xicot trampejava per casa nostra i l’anècdota va ultrapassar tota intenció de transmetre un respecte davant la mort aliena. No va ser així perquè el formulisme emprat aconseguí els suficients mèrits, per tal de fomentar una conya mofeta que encara, com aquell qui diu, perdura quan ens retrobem. Al mot generalitzat de “Periquin” se li va afegir, des d’aquell dia, per mèrits propis aconseguits, el de: “en Felicito”.
Curiosament, després del temps transcorregut, se’l ha de felicitar pel protagonisme assolit pels anys d’haver estat el majoral del Cercolets, substituint a en Casildo Vivó que n’era una institució. També n’havia estat majoral l’Enric Capdet i en Ramon Aliaga que ho fou fins que va ser rellevat per en Toni Muñoz. Com tot sovint recorda la seva filla Angelina, la qual ha viscut amb intensitat aquests moments previs de la nostra festa, quan els preparatius desbarataven els costums de la vida familiar, per a dedicar-se en cos i ànima a tenir-ho tot apunt. I quan ja tot estava més o menys enllestit, el propi Casildo, un dia abans de la vigília, sortia a buscar el graller que venia a peu des de Begués. En Ciscu era pastor i tocava la gralla i el sac de gemecs. De manera que un any venia amb un instrument i l’altre canviava. Els feia sonar en el pati de la casa, per a satisfacció de grans i petits, ja que representava el preludi de la Festa.
Al mateix passava a la casa de la Mercè Fontfria, els de can Mec, en aquest raconet del carrer d’en Bosc, amb l’arribada de la Festa Major hi coincidien dues activitats força suggestives , la comercial i la festiva. En quant a la primera, era un dels dies de més transaccions comercials, per l’important volum de venda de melons i síndries que la gent comprava amb la intenció de menjar, a la platja, durant els transcurs de la revetlla i com a postra del propi dinar de la festa, abans que les sofisticades exquisideses de pastisseria suplantessin tan diatètica fruita. Quan es tractava de la vesprada de la vigília, abocaven la fruita a la voreta del mar, just que les onades les cobrissin i així, de manera tan simple, es refrescaven les seves interioritats. Ja en la intimitat de les cases, disposaven la síndria o el meló a dintre una galleda, entre el vi i la gasosa i ho arriaven fins aconseguir arribar a les fresques aigües del pou.
A la casa d’en Mec, a can Curt, la Festa Major representava un ball continu, encapçalat per la venda de la susdita fruita, les concebudes evolucions del ball dels Pastorets i per a culminar la jornada, unes intenses i ininterrompudes ballarugues als jardins del Retiro. De segur que quan la Festa tombava la cantonada i la tranquil·litat tornava a consolidar-se en el poble, en Jaume i la seva muller, dormirien, el que se’n diu, plans.
No voldria deixar aquest bocí de carrer, sense fer esment al veí més proper de Can Mec, els de cal Liri. La Lolita Vigó, filla de la casa, és dipositaria, també, de les vivències viscudes de joveneta quan el seu pare es feia, després de la corresponent subhasta, amb el bastió de la Moixiganga.
I vet aquí que quan una nova Festa Major truca a la porta de casa nostra, el que són les coses, els de dalt van trucar a la de l’amic Josep Montserrat i Torralbas. Un home que ha viscut de ple aquests preparatius i la posterior posada en escena. Vinculat durant molts anys a la Societat del Prado, va portar a terme, entre altres quefers, la responsabilitat de contractar orquestres i artistes que actuaven a l’escenari del saló teatre i a la pista d’estiu, durant el transcurs de totes les festes de l’any.
La de la Festa Major la vivia i la gaudia darrera un protagonisme que mai el va portar a escudar-se al costat d’unes pretensions. Tot el contrari, pocs sabien que ell era l’artífex de les actuacions que tenien lloc en aquelles vetllades, amb les quals s’acomboiaven les ballarugues de la festa més especial de totes les festes. Restava amatent per a que cap detall pertorbes els plans. Que cap soci, o visitant esporàdic, es trobés incòmode dintre les dependències de la Societat.
Amic i lector assidu d’aquest setmanari, d’aquesta modesta secció, de la qual tot sovint em comentava detalls del contingut de la mateixa. Molt eficient quan acudies a ell per demanar-li informació, es preocupava per tenir-la a punt en la major brevetat possible. En el moment de la seva jubilació, recordo que li vaig dedicar un article amb un anunciat que em va semblar original: “Un home del Prado en el Retiro “. Un joc de paraules que s’avenien amb el seu retir professional i pretenia ironitzar amb la rivalitat, que ha existit entre les dues Societats.
Ara, sense deixar de felicitar-lo, també a títol pòstum, pel seu ben portat sitgetanisme, per la seva eficient manera d’ésser, per la seva discreció i humilitat, pel seu saber estar. Per tantes coses bones, ens cal apuntar que el sitgetanisme ha perdut un soci dels bons. Que Prado, Retiro i Sitges, en general, trobarem a faltar.
En més d’una ocasió, la Festa Major ha esdevingut tristona degut a fets luctuosos. Forma part del deambular entre la fragilitat de la vida. Amb raó diuen que la felicitat no és mai completa. Felicitem-nos per haver tingut el privilegi d’haver compartit amistat amb tants amics que ja no hi són. Amb persones, com en “Felicito” que ens honoren amb la seva companyia i amb els records de les festes viscudes.
Felicitats, malgrat tot, pel fet de poder donar la benvinguda a una altra Festa Major.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 agost 2009 )

16 d’agost 2009

LA MARE DE DÉU DEL LLIT



He tingut en ment, a l’hora d’escriure l’encapçalament, dues opcions, si més no m’he decantat per aquesta perquè la considero més original que haver escrit, curt i ras , “Maria” que era l’altre títol, diguem-ne, candidat per encapçalar l’article d’avui.
I si la Mare de Déu d’agost, una altra opció a la denominació, s’avé amb la coincidència de celebrar-se en aquest mes, és perquè el calendari marca les pautes. Atorgar a la mateixa Mare de Déu una denominació acoblada al llit, s’ha de reconèixer que propicia una ben guanyada curiositat. L’església commemora en aquesta festivitat la seva mort, per tal motiu en molts llocs era costum parar un llit dintre l’església, el qual assolia un destacat protagonisme i pel que sembla ser era guarnit sense que li faltes cap mena de detall. De manera que les agulles que subjectaven el coixí eren apreciades car la fe feia pregonar que curaven del maldecap. Ara que en parlo em ve al pensament del Sant Crist de les agulles que hi ha a la Trinitat, on els fidels treuen hi posen les agulles de cap del coixinet, amb el convenciment que ens guarirà de les molèsties que de tant en tant assetgen la part frontal d’aquesta façana cabeçuda, i perdonin l’expressió, malgrat que moltes vegades d’estar normal a cabut, simplement es fa palès dintre les interioritats del pensament, també influeix la manera d’ésser de cadascú. De la mateixa manera que antigament la gent, quan el dolor es feia molest, s’entortolligaven un estrenyecaps moll d’aigua de Sanativa, d’una olor molt forta. Tant, que quasi ofèn.
Al poble veí de Vilanova, pel que sembla ser hi havia per costum, cobrir el terra de l’església amb ramatges d’espígol que després la gent recollia, amb preferència per aquelles que es trobaven més apropades al llit, i les guardaven per quan hi havia tempesta. Aleshores cremaven aquesta planta flairosa, amb el convenciment que feia campar el núvols, afeblint l’ímpetu l’aigua de la pluja, quan es converteix en una amenaçadora tempesta . La fe cura, o al menys ajuda a contenir la desesperació en moments difícils.
Desconec si aquí a Sitges es parava el llit, de ben segur que també. Però jo no recordo haver vist, ni escoltar parlar mai d’aquest detall tan específic, el qual formava part de la tradició eclesiàstica, secundada pels feligresos i congregacions que els hi feien costat. Una curiositat que s’involucrava amb altres aspectes, com pot ser el fet d’aglutinar, en aquesta festivitat, un gran nombre de festes majors que es celebren arreu.
A nosaltres ens queda pràcticament a una setmana vista. No obstant la disposició de la fira, en aquell primer tram de la platja, era com parar el llit als somnis més anhelats de la nostra infantesa. Quan havies d’esperar aquests diades per tal de vitaminar una mica la il·lusió, la qual es conformava amb poca cosa. Tots teníem ben assumit que no es podia estirar més el braç que la màniga. Que les virolles es necessitaven per altres afers més importants i necessaris Quan la fira va deixar de ser tal, per convertir-se en una mena d’improvisat parc d’atraccions, combinat amb degustacions per a acontentar el paladar, es va tancar una etapa molt bonica de la nostra vida, es va esfumar aquell encant que les paradetes, ben assortides, ens oferien i que tant es van ensenyar a saber valorar i a gaudir d’unes simplicitats que cuidàvem i guardàvem com un preuat tresor.
Des de fa un parell d’anys, el que queda de la simbòlica fira, s’instal·la a l’entrada del Parc de can Robert i aquest canvi ambiental sembla ser que s’adapta bé a l’entorn. O al menys projecta la imatge d’un poble en festa. Produeix una grata sensació quan hom viatja per aquests mons de Déu i a l’entrada d’un poble coincideixes amb les bambolines festives d’una celebració local. És el millor cartell anunciador de què el poble està de festa.
Si més no hi han altres detalls que encurioseixen les sensibilitats dels més amatents a cercar curiositats. Ja fa uns quants anys, en la vesprada de la vigília de la festivitat d’aquesta Mare de Déu d’agost, mentre guaitava l’anar i venir de la gent en ple carrer Sant Francesc, vaig coincidir amb l’amic Francesc Adell, en Ciscu de la llegum, denominació que li ve conferida per coure, durant molts anys, llegum i la seva posterior venda en la botiga del seu germà, “Marianu”, ubicada en aquest mateix carrer. Deia que durant aquest retrobament, dintre un ambient bulliciós de gent, sufocada pel calor, em va causar una agradable sorpresa veure el cistell de vímet que portava, penjat del braç, ple de rovellons. Degut a la meva ignorància boletaire, mai hagués raonat una tan eloqüent realitat: la de menjar rovellons, acabats de trobar, en ple mes d’agost, repeteixo, per a mi era, fins aquell moment, una qüestió impensable. Home, de cara al setembre em semblava més normal. Tot i que les muntanyes dels Pirineus, guarden dintre de les seves entranyes la humitat i la frescor, provocades per unes pluges, que si es produeixen en el moment escaient permet aconseguir troballes com les que obsequiaren a en Ciscu i en Ferran, ells que són uns experts i grans coneixedors de quan el terreny ofereix certes garanties d’èxit en aquesta vesant rovellonera. Fer-ne, diguem-ho en termes no gaire adients, una collita en ple mes d’agost, em sembla que cal tenir un bon ull clínic. O al menys d’especialista boletaire.
De totes maneres s’estan produint ostensibles canvis en aspectes tan establerts i tradicionals en el camp de la pagesia, com pot ser la verema que començava desprès de la Festa Major i s’allargava fins a l’octubre. Bé doncs, d’uns anys cap aquí, també hem observat que s’avança unes setmanes. No cal anar gaire lluny per comprobar-ho, en aquestes vigílies de la festivitat que ens ocupa, a la hisenda de l’Isidre Pagès, en el nucli camperol de les Torres, els va entrant, en les seves instal·lacions de celler industrialitzat, el primer raïm procedent de ca l’Amell, el seguirà el de can Planes, deixant fins a final del mes d’octubre la collita del raïm moscatell d’aquesta finca, per a satisfacció dels nombrosos porcs senglars que campen per aquells verals i es mengen, a cor que vols, la seva dolça polpa.
Tornant al fil conductor de l’article, la Mare de Déu del llit podria encapçalar el patronatge d’aqueta important peça del parament de la llar. Al qual ja fa molts anys li vaig dedicar un article, reivindicant un monument per al seu inventor. Desconeixent, en aquella ocasió, que el record de la Mare de Déu s’ajeia, cada 15 d’agost, en el llit que un populós nombre d’esglésies paraven per a l’ocasió. Jo que n’he remenat i en remeno tants, des d’ara, em serà un referent , on implorar per a que el llit no perdi el protagonisme que té, malgrat que les tendències l’han adequat a les modes de cada època. I per a que no falti mai una bona son per redimir entre els llençols que cobreixen el matalàs. Sols així el llit tindrà una ben guanyada perpetuïtat. I la Mare de Déu un proteccionisme molt vinculat a la seva festivitat.
Moltes felicitats a totes les Maries i Assumptes.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 d'agost del 2009 )

09 d’agost 2009

"LA CASA DE LOS ABUELOS "



Quan hom déu tenir més d’una casa, em fa l’afecte que ha de ser lògic posar-li un nom a cada una d’elles per tal de poder-les identificar amb facilitat. No passa el mateix quan, nosaltres, emprem una identificació, amb la qual generalitzem una mica, sense especificar quina casa en concret. És el cas de quan ens referim, per exemple, a les Cases Noves, les Cases Barates. La Casa Encantada, ubicada en la zona residencial. Les Cases del Sord...
Centrant-me en l’enunciat, de no haver acompanyat l’article amb la fotografia, pocs sabrien relacionar la denominació amb la casa de la qual vull escriure. Fins i tot els més grans potser encara la denominen els Maristes, degut a que durant uns anys s’hi van instal·lar per impartir classes. Propietat de la família Vidal i Quadres, els tres germans que encarnaven la descendència més directa, s’hi referien amb aquests termes cada vegada que l’ocasió propiciava parlar-ne. Degut a que en la casa havien viscut els seus avis.
Tres germans, en Manuel, la Mercedes i l’Elisa, els quals compartien un solteria crònica, de les longeves. Situació sentimental que els havia unit encara més, formant una pinya, on totes les decisions eren consensuades i preses de mutu acord. Se’n diu d’això, estar ben avinguts. Fent us d’una educació exemplar, la qual els distingia i els honorava.
Quan venien a Sitges, ocupaven la planta baixa, les finestres de l’esquerra. Curiosament a la vivenda del costat, cada vegada que s’hi referien, la denominaven: “la casa de los Rocha” per haver-hi viscut aquesta família. Un detall que delatava complicitat amb els seus estadants, el nom del qual va estar, per sempre més, relacionat amb aquell espai, com una mena d’homenatge a una família exemplar, de la qual guardaven uns grats records.
Perquè això també ho tenien, eren lleials al seu entorn, a la gent que els hi havia merescut confiança. I com que les seves maneres de ser eren tan educades, tots els hi teníem una gran consideració i apreci.
Durant un temps llarg, varen habilitar els pisos superiors com habitacions que servien d’annexe de l’hotel Miramar, també de la seva propietat, després d’haver reconvertit la casa pairal, en un establiment hoteler d’una certa categoria, on el personal que hi treballava havia contribuït a conferir. A dalt de tot de la casa, a la qual em refereixo, hi han unes golfes que ells denominaven “el altillo”. Un malson per tots els qui hi treballaven. Pel fet de quan estaven aquí, els mesos d’estiu, tocava pujar-hi i baixar infinitat de vegades. Els agradava la bellugadissa, em refereixo a fer canvis constants. Hi ajudava la bona memòria de que disposaven. Sabien amb exactitud on es trobava ubicada cada cosa. D’aquesta manera sempre anaven sobre segurs, la percepció del lloc la tenien ben assumida i, d’un any per l’altre, recordaven que tal peça es trobava en tal apartat i al costat de tal altra cosa. Els operaris se’n feien creus.
El que més feia la guitza a la germana petita, l’Elisa, era la seva aguda sordesa, degut a aquesta s’acompanyava sempre d’aquella mena de trompeta que s’apropava a l’orella per tal de poder escoltar una mica millor. Va esperar, amb resignació, que els avanços quirúrgics s’avinguessin amb aquest defecte i es va anar a operar a Suïssa. A partir de llavors hi va sentir perfectament. Avanços de la ciència. I objectiu del seu tarannà, sempre encuriosit, tafaner, però alhora fent ús d’unes estrictes normes del saber estar.
Els seus dominis es limitaven entre els costats d’un triangle, amb el vèrtex centrat en aquesta casa i amb els costats limitats per l’Hotel, la porteria , que havia estat el celler, i de la qual en tenien cura les germanes la Pepeta i la Maria Pañella. La primera era la titular, ja que la Maria treballava a la fàbrica de capses de cartró de Can Selva. La Pepeta desenvolupava un càrrec al Hotel, i a més havia de tenir cura de fer complir els encàrrecs que els amos li transmetien, deixant les claus de tots els dominis als industrials de confiança de la casa. Completava l’altre angle de la imaginativa figura geomètrica, el casalot de tocar a mar que anomenaven “ las cocheras” i que durant l’estiu llogaven al seu cosí, “ el conde Pries”. Home, de nom Adolf, tractant de borsa , en diuen agent i pel que es deduïa, d’important solvència, que es passava tots els dies tancat en el despatx habilitat en una habitació, on el mar s’esclafava sota mateix de la finestra. I la seva brisa refrescava una interioritat on els valors borsatils es bellugaven enjogassats , sempre amb el rerefons d’una desitjada pujada. Aquest casalot, a banda dels museus, és el més apropat al mar, destinat a vivenda particular.
Els de casa, hi va haver una època que disposaven d’un tricicle, per moure’s amunt i avall. Des del primer dia, el vehicle en qüestió, portava de cap a la Elisa. Es delia per pujar-hi, i com que els meus ho notaven, en una d’aquestes anades i vingudes per entre els seus dominis, se la va convidar a pujar. No s’ho va pensar dues vegades, malgrat que la posició de l’acompanyant del conductor no era gens còmode, tot el contrari i fins i tot un xic arriscada. Aquells passeigs la feien feliç, una dona que tenia a la porta el cotxe i el xofer corresponent a la seva disposició, gaudia pujada damunt un “carromato”. Altra vegada haig de parlar de que a voltes la senzillesa sobresurt per damunt els luxes.
La casa Vidal i Quadres guaita al mar, els qui hem guaitat una mica a les seves interioritats, recordem la patxoca que feien els tres germans, que s’avenien amb determinats costums de caire anglès i honoraven als seus avantpassats, tot recordant que aquella era “ la casa de los abuelos”.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 d'agost del 2009 )

01 d’agost 2009

COMENÇA L'AGOST




Durant els mesos d’estiu una característica comuna n’és la calor, xafogor que fa més palesa la pujada dels termòmetres. Tanmateix el fumut seria que ara fes fred, esdevindria la ruïna total en tots els aspectes. Quelcom hauria canviat, i molt, en la successió de les estacions i en les seves peculiaritats més afins.
Un mes, aquest, que s’abraça a la tradició i al lleure propiciat per les vacances. Al coincidir tantes festes i altres opcions, escollides entre una gran varietat, l’agost dóna la sensació que escurça els seus límits. Em refereixo que se’ns fa curt, passa com una volada. Com la dels mateixos falciots que l’endemà mateix de la festivitat de Sant Jaume, quasi bé desapareixen del tot, queden els més petis, és un fenomen molt curiós, el qual indica la precisió amb que la natura domina el seu medi. Quelcom passa amb els dies que van escurçant la seva claror diürna, fins arribar a la conclusió que ho referma: “Per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc”.
Si més no, deixant de banda totes aquestes curiositats, aquest mes acabat d’estrenar, ens apropa a una festivitat molt sitgetana, la de la Mare de Déu del Vinyet. No pot tenir, per tant, un començament millor. Sitges i el Vinyet representen dos àmbits integrats en un mateix entorn. El nom de la Vila és sinònim de beutat, d’hospitalitat, d’ambient i tarannà cosmopolita. Admirat i consolidat arreu del mon, per la diversitat cultural i paisatgista que ofereix. De manera especial el Passeig Marítim, el qual, a tothora diversifica els encants, consolidats entre dues opcions: la de passejar, o la de poder banyar-se en les seves ben cuidades platges. Com a curiositat cal destacar que el Passeig disposa d’uns caminants/es fixes, els quals cada dia i en diferent horari, començant en una hora ben matinera, s’alternen en la caminada, a la qual jo, en el seu dia, vaig propiciar-li una denominació: “La ruta del colesterol”.
Curiositats a banda, la Vila diversifica un variat entramat de l’art en totes les seves vessants. I els museus que hi donen aixopluc. Amb tot, el símbol més representatiu, és la imatge de la nostra església parroquial i les interioritats que s’apleguen per entre el seu entorn: Maricel, el racó de la calma, el Cau Ferrat... Contribueixen a engalanar el nom amb els adjectius més escaients per denominar tantes
El Vinyet, en canvi, és dipositari d’una intimitat més nostrada. Que fou erigit entre vinyes i ha acabat envoltat de senyorials edificacions. Si ens donessin a escollir, els més romàtics, ens quedaríem amb un Vinyet espurnejat pel verd dels ceps, amb el paisatge camperol que ofereix la ubicació de les masies que completaven la imatge de la vinya, amb el pagès ensulfatant i la seva muller tenint cura de la mica d’hort i del galliner. Però bé, això seria retrocedir massa en el temps. Equivaldria a viure en un passat, on el present ja ens hagués aixafat la guitarra. Els de la meva generació ja pràcticament hem vist l’entorn del Vinyet, més o menys tal com està ara. Tot i que encara vam ser a temps a coincidir en la darreres activitats camperoles, als estadants de la masia de can Marcé, la de can Rampí, la d’en Pixa Brosses, la de can Pei, can Lleuger. I més cap al poble la sínia Bor, potser l’última, d’aquest sector, que encara conserva la seva fisonomia. I llevat d’aquestes , poques més que jo recordi haver vist ni que fos el seu final.
Parlo de quan anar fins al Vinyet també representava un al·licient que motivava una de les excursions dels diumenges a la tarda. Els de casa, em refereixo en el sentit més ampli de la paraula, ens hi van familiaritzar, fins el punt que aquella pressa de contacte, ha perdurat per sempre més. De quan parlo, a falta de cap mitja mecanitzat, ni una simple bicicleta, ens hi apropàvem caminant. En arribar-hi, un al·licient afegit, corresponia al fet de poder veure aigua de la cisterna, la qual s’extreia pouant el cantiret de zenc, amb l’acompanyament del sorollet que produïen les anelles de la cadena al refregar per la curriola. Aigua fresca, quan això de beure aigua a fora de casa, des de sempre, no se per quina raó, ha motivat enormement a la mainada.
Fer la visita al santuari es convertia un altre fet ponderant, abraçat, però, a un sitgetanisme en el seu més pur estat. No obstant quan l’edat no es debat entre fervors pietosos, sinó que l’emotivitat es centra en altres detalls més insignificants, el motiu de la visita es fa flexible a certes preferències. Una de les més popularitzades, consistia en dipositar un centimet a la caixeta de l’escolanet, el qual, recordo perfectament que ja fa anys va complir una edat significativa, no em facin dir ara quants en té exactament, sols recordo que també vaig aprofitar per dedicar-li un article. El que si els puc assegurar és que ja deu ser grandet, pel nombre de gernacions que l’han afalagat amb el valor d’una ben intencionada almoina, potser no gaire copiosa, si més no lliurada amb tota l’estima i, sigui dit, per la curiositat, afegida, de poder escoltar el “cling “ nítid que sobresurt de entre el silenci., per a fascinació de tots els qui ho esperen, com si fos el comprovant del susdit ingrés.
Tornar al Vinyet, en aquets començament d’agost, és refermar la continuïtat basada en la devoció i l’estima per les coses que ens han ensenyat a respectar, a tenir-ne bona cura i que, a la llarga, es converteix en un far que ens guia a cada moment. El d’ara, els dels dies successius, ens permetrà apropar-nos, dia darrera dia, fins arribar a la Festa Major, que obre i tanca moltes etapes, la de l’esclat de la festa i pràcticament es pot dir que tanca les portes a l’estiu, turísticament parlant, malgrat que no s’hagi arribat al final de l’estació.
A partir d’ara, d’aquest començament, cada instant guarda un símbol, una referència, de tot plegat.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'agost 2009 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez