DETALLS DESAPAREGUTS DEL NOSTRE PAISATGE

      Els dies empenyen a les setmanes, aquestes als mesos i aquests als anys. Entremig es van alternant detalls que apareixen i desapareixen segons van canviant els aspectes i els costums del viure quotidià.  Aquest viure té per companyia un seguit  de paisatges i cap és igual, només es manté amb una certa  perspectiva el que emmarca una mirada, però només que aquesta es mogui una mica, el paisatge ja és un altre. El mateix que es transforma amb el pas dels anys. Els de la meva edat encara hem tingut el privilegi de poder guaitar, per poc temps, al paisatge sitgetà que mantenia la tònica de recrear-se en un poble net i ordenat.

      Passava quan, caminant per la voreta del mar, t’allunyaves només una mica i et giraves  per guaitar al que havies deixat enrere, i es repetia la imatge de sempre: la platja, el mar i les muntanyes, les quals conservaven un aspecte que mantenia pocs canvis, amb les barques varades a aquesta platja de sota l’església i les muntanyes que sorgeixen del seu darrera es mostraven tal com eren, muntanyes esquitxades de verd que contribuïen a conferir aquesta sensació de redós, de protecció davant les bufades dels vents que venen de no saps  on, però intueixes que  de molt lluny. Fins que les van començar a gratar per plantar-hi cases, allà on hi creixien els pins, farigoles, romanís i espígol. Poc a poc ha anat  desapareixent  la muntanya com a tal i amb ella aquella sensació de protecció. Fins i tot  quan passeges per la mateixa voreta del mar, estàs exposat a les moltes mirades que sorgeixen de sota la creu de sant Isidre i es perden en els límits de Vilanova.

    D’això els més urbanites ho atribuiran a la grandesa de la modernitat, si més no em vull fixar en un petit detall que aglutina i resumeix molts aspectes. Al reduït replà de quasi el capdamunt de les escales petites que permeten accedir al Baluard des de la Fragata, allà damunt de l’estreta barana de pedra, on aquesta ja no es mostra inclinada, sinó planera, hi havia dos cossis, més o menys grans, que lluïen una impactant florida de geranis vermells, només protegits, per tal de no caure al buit, per una simple protecció de ferro. Hi sobresortia aquell esclat de vermellor, que no es  podeu imagiar el goig que feia. No sabria dir si en tenien cura els veïns de les casetes que s’arrengleraven en el tram final de l’escala o  jardiners d’ofici. Fos qui fos, els dos cossis mostraven el testimoni d’una acurada sensibilitat i també una gran exemple d’urbanitat. Els geranis van contribuir a engalanar un espai on, degut a la proximitat amb la grandiositat de l’església parroquial, no hi podia existir  comparació possible, però sí un petit detall que en concentra molts altres.

     Com el que aquells cossis van estar en aquests enclavament durant molts anys i sense que la maliciosa cuca, que ara els ataca, hi fes acte de presència. Una cuca que ha vingut per quedar-se, una petita mostra de les plagues i  virus que ara ens assetgen. Un altre aspecte a tenir molt en compte és que mai ningú va gosar arrancar cap gerani, ni molt menys llençar els cossis  al buit. Era quan la gent del poble i les persones que ens visitàvem estàvem educats en uns principis que resultava impensable fer una cosa així. El mateix pas del temps va fer recomanable treure els testos d’aquest lloc, perquè el més suau que podia passar seria que no deixessin créixer el geranis i el més greu que els llencessin a l’esplanada de la Fragata, amb el consegüent perill que això suposa. Un petit exemple dels canvis que es produeixen en la societat en la qual vivim i ens relacionem.

       El mateix ha succeït  amb el blanc de les cases, que era una identificació tan neta com admirada, que de seguit va inspirar un eslògan que ho magnificava: La Blanca Subur. La permissivitat o la poca sensibilitat han anat matisant aquella blancor i la que persisteix està exposada a l’acció despietada de  pintades i guixades. Un altre detall que nosaltres, i ja no dic els nostres pares i avis, mai ens hagués passat pel pensament fer cas omís al missatge que transmetia el contingut d’aquelles rajoles: “No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització”. Una civilització que dona mostres de flaquesa i, el que és pitjor, d’agressivitat.

    Un altre dels detalls que han desaparegut del nostre paisatge i aquest amb un ben raonat sentit comú, han estat les travesses de pedra que s’alternaven, al mig del carrer, com les que existien en la pujada de l’Ajuntament, i que estava  destinat a la seguretat dels cavalls que, enganxats al carro, hi transitaven per arribar fins a la plaça. Aquests intervals de pedra i terra tenien per finalitat que no rellisquessin en la seva embranzida per tal de superar la pujada . El mateix entramat es trobava en la baixada de la Biblioteca i al davant del Cau ferrat.  Al desaparèixer els cavalls i carros,  aquest detall del terra, ja no tenia raó d’existir

      Pel camí hem perdut molts altres detalls, alguns de comprensibles i altres amb el raonament que els temps han canviat. Total, que no podem exposar a la vista res amb cara i ulls. Sabem d’on venim però no cap on anem.

   

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de febrer del 2021 )

EL CARNAVAL DEL SILENCI

    Estic convençut que mai les festes de Carnaval s’havien anunciat ni havien tingut incidència amb aquest afegitó del silenci, excepte en els anys difícils de la guerra. Perquè la festa de Carnestoltes va associada a una disbauxa on el silenci hi té la partida perduda. Si més no en aquests darrers dies, quan sorties al vespre bans del tot de queda, els carrers ja estaven solitaris i predominava aquest silenci tan anormal per les dates.

   També, tot sigui dit, quan el Carnaval s’anunciava com a “Fiestas de Invierno”, degut a les circumstàncies per les quals el Carnaval no es celebrava com ara, perquè si no estava del tot prohibit, quasi. Degut a tot això, pels carrers tampoc hi havia massa rebombori, però no era un motiu per a que  els veïns no sortíssim  de casa per a veure el degoteig de disfresses que s’anaven alternant. Ara passava un o una disfressat de monja, altre fent el coix, no hi faltaven els pirates ni tampoc els toreros... atenent que es prioritzava la sàtira al lluïment. I  no anava organitzat amb això que ara coneixem per les rues, sinó que cadascú anava per ell, aquell silenci només el desbaratava, amb rialles i mostres d’admiració per part del públic que ho presenciava, que tampoc era gaire nombrós, perquè de gent de fora no en venia, podem dir que només érem els de casa, un Carnaval familiar. I quan aquestes disfresses havien fet un parell de passades pel Cap de la Vila, el seu recorregut quedava limitat entre el Prado, el Retiro i viceversa, que és on, en les seves interioritats,  es feien populosos balls. Així que aviat els carrers tornaven a  quedar en silenci.

    Va ser en el primer Carnaval de la democràcia, el 1976, quan el Retiro i el Prado van organitzar un Carnaval que acabaria tenint el carrer com el centre neuràlgic de quasi tota la festa, en detriment de les Societats, on aquells balls, amenitzats per les millors orquestres del moment, es pot dir que  han passat a la història. A partir d’aquí les músiques van apagar les veus del carrer. De primer el recorregut estava amenitzat per les bandes de música locals i no va tardar gaire a incorporar-se xarangues, fins que les carrosses es van equipar d’un potents altaveus, amb els quals la música que amplifiquen, és tan potent que fins i tot  fa vibrar els vidres de les cases i han acabat ofegant el so de la música interpretada pels músics. 

   Entremig de tota aquesta moguda va sorgir un  mitjà de televisió local que va ser de molta utilitat per les persones que preferien veure l’evolució del Carnaval sense moure’s de casa. Em refereixo a Telefot incorporat al 1986. Que gràcies a un personal molt perseverant,  van fer possible que la connexió fos una realitat. No fa gaire en Josep Mª. Alegre, que per cert, m`ha facilitat tota la informació que trobaran més endavant,   explicava les dificultats que van haver de vèncer per trobar un canal  des d’on enviar el senyal per a que aquest fos difós,  sense interferir amb els altres canals de televisió que tenien una emissió consolidada. 

   Els components de “Telefot”, quan ara es compleixen els 35 anys i salvant alguna omissió involuntària, eren: En Lluís Marcé, que va tenir la idea. Li va posar nom i a més va ser el responsable del guió, en Blai Fontanals; l’Albert Solé Baqués, responsable de l’emissió; la realització a càrrec d’en Ramon Ibáñez; retolació, de la mà d’en Lluís Albors; material tècnic, Josep Maria Ruiz; tècnic electrònic, Josep Mª. Alegre. A la redacció: locutors, Josep Mª Rosés, Vinyet Sánchez. Responsable dels esports, Paco Muñoz. Home del temps, Trino Carbonell. Càmeres: Josep Mª: Ruiz, Josep Lluís Ferret. Tècnic de so: Albert Solé Pascual, Carles Fusté, Fede Comas. Grafisme electrònic: Josep Mª. Alegre. Regidor: Joaquim Torrents. Atrezzo: Felipe Amate. Perruqueria Sunsy Tort. Maquillatge: Angi Torras. 

    En una de les primeres emissions en Jànio Marti i en Talino Plana, van fer un bolo d’home del temps degut a que el titular, en Trino Carbonell, tenia la grip. A l’any 1987 es va incorporar en Carles Sánchez, ell i en Josep Mª. Alegre, amb la retirada el 1988 d’en Ramon Ibáñez que s’incorporava a la TV de Ribes,  van ser els responsables de les retransmissions.

  A principis dels anys 90 s’incorpora la Mónica Gallardo que posa veu a la retransmissió de les rues. Mentre que en Vicenç Morando realitza la feina de càmera mòbil. Que es va fer popular per la seva feina i per l’anorac lilós, amb el qual es resguardava del fred. Va coincidir també amb la incorporació d’en Toni Plana a la il·luminació i en Samuel Juarros com a regidor. En els últims anys, la Sira Puig i en Joan Tutusaus, també varen col·laborar en les retransmissions en directe.  

    Darrera el “Telefot” hi havia un gran i eficient equip. A davant dels televisors a molts sitgetans/es que  gaudien de la seva bona feina. Avui, gràcies als mitjans actuals, podem seguir  al moment les incursions carnavalesques que els sitgetans fem a Vilanova i les que els vilanovins fan a Sitges. Amb el més complert silenci, per a no ser descoberts i que provoca molta expectació, en aquest temps de silencis en benefici de la salut.

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de febrer del 2021 )

AMOR EN TEMPS DE GUERRA

"L'amor en Temps de guerra és un amor especial i la resta és història, som nosaltres". Conclusió  de l’amic Ramon Bucley, referint-se als seus pares i que he trobat apuntada en la  interessant exposició “Nunca se save”.

     Sitges en poc temps ha esdevingut com un corresponsalia de guerra, en temps de pau, per a recordar les penúries que van passar gent nascuda o vinculada al nostre poble. Primer va ser l’interessant exposició que va organitzar el Grup d’Estudis Sitgetans, comissionada per en Jordi Milà, dedicada a posar en relleu el sofriment que van patir els nostres protagonistes en aquells nefasts camps d’extermini, dels quals era molt difícil poder sobreviure.  

       La segona aportació,  il·lustrada, està també relacionada amb la guerra, tot i que té una lectura molt diferent. Es tracta de posar en relleu detalls de la trajectòria d’un periodista anglès, Henry Bucley, corresponsal de guerra del diari “Daily Telegraph” i que amb la missió de donar cobertura  de la nostra Guerra Civil, un dia  va fer cap a Sitges. On, coses de l’atzar, aquí va conèixer a la que seria la seva esposa i mare dels seus tres fills, la Maria Planes Izabal. 

     La Patrícia Bucley, la seva neta, va trobar en la casa familiar abundants fotografies, oblidades a l’interior d’un armari. Moltes tenien com a rerefons imatges de guerres que el seu avi havia presenciat i altres de l’entorn familiar. Un material amb el qual va tenir la brillant idea de donar a conèixer. I així, amb l’ajuda de l’Anna Nicolau, la Judit Porta, amb el disseny de la Natàlia Butí, han recreat, al Miramar, el testimoni del corresponsal que dóna a conèixer  la  duresa de les confrontacions bèl·liques i en mig d’aquestes,  com la vida íntima recobrava sentit.                            

      La Maria s’havia criat en un ambient distingit, degut a la personalitat del seus pares,  en Josep Planes i Robert , el noi de can “Xiquillo”. i la Maria Izabal Ferrer, filla de la matalasseria del mateix carrer Major. En Josep va ser batlle de Sitges i propietari de la fàbrica del gas. Càrrecs que li conferien  un status social que complementava  amb l’efervescència cultural del poble. La Maria,  junt amb el seu germà Ramón -en Francesc i en Josep van morir joves- van estar sempre associats a aquests corrents culturals. Coincidia amb que la casa familiar del carrer Major, tenia a poca distància altres fòrums  establerts. Una mica més enllà hi vivia en Salvador Soler i Forment, i tot seguit la casa del doctor Benaprés. Per aquestes tres cases hi van passar tot el bo i millor dels representants de les lletres i les arts que vivien a la vila o hi venien a fer una visita.

     Tal com li va passar a en Henry Bucley, com he dit,  quan va visitar Sitges  un dia de l’any 1938 i el destí va fer que coincidissin ell i la Maria Planes que estava acompanyada de la Maria Dolors Bertran. Es dona la coincidència que elles dues, junt amb la Pepa Gumà, van ser les fundadores i copropietàries de la botiga “Tres” al Cap de la Vila. D’aquí l’enunciat tan concret, inspirat en la suma total d’aquelles empresàries de la moda. Un establiment de prestigi, que va continuar molts  anys obert i que últimament  regentaven les dues filles de la Pepa, la Marta i la Sílvia.

    Una altra curiositat fa referència als costums que protagonitzaven el veïnat  del poble. Aquest consistia en acudir, ja avançada la tarda,  a l’estació del tren i  des de l’andana a la sortida a la plaça, es formaven dues files, una davant de l’altra, deixant un passadís al mig, i la distracció es nodria de veure arribar la gent que venien de Barcelona. Mentre els congregats, comentaven detalls dels coneguts, així com d’aquells que no havien vist mai i la seva visita els encuriosia.

     En una ocasió va ser anunciat que tal dia arribaria la Maria Planes, i que venia lluint embaràs. La notícia es va estendre ràpid, sobretot entre els tallers de modistes. Com el que tenia la Trini Curtida que estava situat  en el pis on vivia amb els seus pares i el seu marit, en Rodrigo Hill. També en el carrer Major, concretament en la casa de davant mateix de la de doctor Benaprés. 

   Aquella vesprada el vestíbul de l’estació era ple, formant les dues files. La massiva afluència de ben segur obeïa a que la Maria es feia estimar, amb la seva manera de ser tan senzilla i també influïa el  plus d’aventura que li aportava l’estar casada amb un corresponsal de guerra anglès. Les cròniques no parlen de com va ser exactament aquella rebuda, un dia de novembre del 1941, amb ella embarassada del seu fill Ramon, si més no ens podem imaginar on van anar dirigides totes les mirades.

     En Henry i la Maria havien iniciat el seu festeig passejant per la Ribera fins a Terramar. Potser en un dia lluminós, d’aquells que captiven i et deixen bocabadat. El corresponsal, enamorat  de la sitgetana, i en aquell entorn privilegiat, de ben segur  que pel seu interior es repetia: “si això és  guerra que no vingui la pau”. Si no fos perquè en totes les guerres la pau és molt necessària.  

                                                                 J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia 12 de febrer del 2021 )

FLORIDA HIVERNAL

      Es pot dir que la primera florida que alegra el paisatge hivernal és la flor de l’ametller, que reuneix una bellesa tan elegant com fràgil, que ens demostra que els detalls més simples es poden convertir en un plaer quan ens dediquem a la seva contemplació. L’ametller floreix conjuntament amb la mimosa, aquesta amb un groc d’una sublimitat espatarrant. 

      Per sota de l’ermita de Santa Bàrbara hi havia un camp, de dimensions generoses, en el qual tot eren ametllers. Curiosament era propietat d’un pescador, del popular “Americano”. En aquesta franja al llindar de la creu de terme, dels camps existents hi brotava quasi bé de tot: vinya, garrofers, ametllers i  també verdures. Allà hi havia la masia de can Lluçà i la terra adjacent de la qual en tenien cura els seus propietaris, en Pere Fusté Capdet i la seva muller Encarnació Franc Montsec,  tot el que collien ho venien a la plaça. Tenien dues filles la Rosa Maria Fusté que es va casar amb en Jaume Poch i la Lolita, Fusté aquesta es va emmaridar amb en Joan Camps que era fill dels del Fondac, la masia de l’altra costat de la carretera de Ribes. Per sobre del mas d’en Liri. 

        Una extensió de terreny que arribava fins a les vies de tren, amb un bon nombre, també de paranys. Amb la hisenda de can Milà, propietat dels Robert, de la qual en tenien cura la família Argilagós. Amb la bonica casa pairal que estan acabant de restaurar i es posarà al servei de l’atenció al turisme que arribi a casa nostra. 

     I a l’altra costat de la carretera, la sínia de ca la Dionisia que també tenia terra en aquesta franja que esmento. I la d’en can  Pairet, al costat del camí que conduïa a les cases de  ca l’Antoniet. Fins arribar a la sínia Robert de la qual en tenien cura la família Farré que tenien vaques, la llet la despatxava, una de les filles de la casa, la Teresina, mentre que els productes de la terra, cultivada pel seu pare, la seva altra filla Juanita,  el marit d’aquesta, en Joan Comas i el fill del matrimoni, la pròpia Juanita  els venia a la plaça, junt amb les seves filles, la Maria Dolor i la Montse.

     A la gent de mar, els pescadors els hi agradava decantar cap a les afores del poble,  deixant el mar a l’esquena. Donant plaer a l’olfacte amb les olors més refinades que les que desprenen  les ones quan es desfan damunt la sorra.  Tot  caminant  entre els colors que esquitxen el paisatge. Curiosament aquests pescadors acostumaven a portar a dintre el sarró uns quants grapats de sardines  per esmorzar i les  coïen al damunt d’unes vergues i, en aquesta època, acompanyades d’un manat  de ceballots  i entre espessigada i espessigada a la llefiscosa pell de les sardines, trago del bot amb  vi de can Baró, que es troba al capdavall del bosc de can Bruguera, just on comença la planúria de Ribes. A l’altra costat de Les Torrres i en línia amb les Casetes. 

     Va arribar el dia que aquesta terra es va deixar de treballar perquè la modernitat empenyia la transformació d’aquest sector, on avui llargues i amples avingudes limiten parcel·les on s’hi construiran cases. Mentre les màquines no van actuar, els ametllers del conegut pescador van seguir florint i la seva vellesa contrastava amb la decadència de l’entorn on l’herba s’aprofitava de la fertilitat de la terra per a créixer sense control.

     Amb tot l’ermita de Sant Bàrbara que quedava amagada, ara restaurada, es pot dir que ha ressorgit al peu d’una d’aquestes avingudes, junt amb la masia malmesa que porta el mateix nom, en uns terrenys propietat de la família Ballester. El mateix ha passat amb la masia de can Lluça, que la va comprar en Josep Mª. Tutusaus, ha quedat  a primera línia. Al construir aquesta avinguda va desaparèixer, però,  la finca Les Moreres que era propietat de la família Malivern. I de moment encara queda visible l’hort de la família Arbonès.

    En aquests verals conserven el protagonisme els horts que l’Ajuntament posa a disposició dels jubilats, pagesos ocasionals que ja sabien que la terra està molt baixa, si més no s’han pres l’activitat com una manera d’estar en forma i que a més són compensats quan la collita els hi és favorable i tornen a casa amb un cistell de faves, tomates, enciams... Fruit del sobtat cigró que un dia els hi va agafar per treballar-la.

    Uns horts que es troben en un enclavament privilegiat, des d’on el pintor Joaquim Sunyer va pintar la seva coneguda obra, Cala Forn.

    I degut a la pandèmia, fins aquí s’han traslladat els cultivadors de clavells. Situació que fa preveure que, en el moment de la florida, la seva flor engalanarà un entorn on, fins fa poc, hi florien els ametllers amb sintonia amb les flors de les herbes boscanes, com la  de les farigoles, el romaní, l’argelaga...

   Temps era temps, quan el nostre poble s’abocava al mar, en el qual hi trafegaven els pescadors de sempre. Avui, no estic segur si són només quatre o  cinc els patrons que surten a pescar. Un Sitges que donava l’esquena, literalment parlant, als camps i xermades, treballades per la gent de la pagesia. Actualment, majoritàriament representada, ves quines coses, per uns quants jubilats que han descobert que la  terra és el seu fort.

    Massa tard, en tots els sentits,  perquè ja no queda ni terra ni pagesos.

                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de febrer del 2021)

TEMPESTES DE GENER

    Totes les tempestes arriba un moment que deixen una certa treva. Entre una i l’altra, aquest dilluns, ha coincidit amb la festivitat de Sant Pau, la Festa Major de la veïna població de Sant Pere de Ribes, si més no el seu veïnat per la circumstàncies actuals no l’han pogut celebrar com estan acostumats. De totes les festes majors de la comarca, aquesta la trobo la més bucòlica, perquè transcórrer entre vinyes i camins que s’endinsen cap a les interioritats de les muntanyes. I amb aquests bardisses blanques que a mi em tenen el cor robat, potser per la  seva simplicitat que només floreixen durant aquests mesos de tardor i hivern i que sobresurten per damunt de la monotonia que es reflecteix entre els ceps despullats i on només es fa palesa les seves soques recargolades d’un marró que es confon amb el de la terra.

    Aquest lloc de Ribes, l'ermita de Sant Pau, per tot el descrit i altres singularitats camperoles que hi coincideixen, conserva un encant que els pas del temps, sortosament, no l’ha canviat. Sembla talment com si els anys transcorreguts hagin passat de puntetes per a no desbaratar el seu encant.

    Amb ell hi va assimilat el record de personatges que, per la seva peculiar personalitat, contribueixen a mantenir un lligam amb una gent irrepetible per la popularitat que els distingia. I que portat per la meva admiració vers ells, de tant en tant procuro recordar a mena de senzill però emotiu homenatge que en vida, degut a això, a la seva senzillesa tan evident, ningú es va preocupar de posar en relleu. Aquesta vegada em torno a  referir a l’Alfons Ramos, el qual es presentava cofoi dels càrrecs amb els quals es distingia i que es reflectia en la seva tarja de presentació, la qual s’afanyava  a lliurar al seu interlocutor. En ella es llegia: Alfons Ramos, “Xipennai” professor de maraques i pandereta.     

    L’home gaudia de la festa major del seu poble, simplement sense fer res. Però és que només guaitar a aquest paisatge hivernal, tacat pel colorit del folklore i desbaratat el seu silenci pel so de les gralles, Què hi vols fer més? L’Alfons, però, era diferent ostentava un càrrec honorífic de docència interpretativa, al referir-se a les maraques i panderetes,  que mostrava orgullós en la tarja de presentació i que es sentia important, quan al seu poble es celebrava quelcom. S’hi podia sentir, perquè la seva manera de ser, tan planera i gens maliciosa, era el reflex de les seus integres i exemplars principis, que el van acompanyar sempre.

    La festivitat de Sant Pau tornarà a sobresortir el gener del proper any. Esperem que ho puguem tornar a celebrar com sempre s’ha fet i conservant, també, en la memòria el record de tants ribetans i ribetanes que de la seva manera d’ésser, n’han sorgit tants records que, avui, complementen els petits, grans, detalls de la història ribetana. Que ni les grans tempestes, que ara porten nom, han pogut arrabassar.

    Com la del gener de l’any passat que s’identificava amb el nom de Glòria i que, al seu pas, va deixar un panorama desolador en tota la costa. I quan encara es patien les conseqüències ens va sorprendre una de silenciosa que en cara perdura i que els científics la van batejar com a Copvid-19. Amb unes repercussions per a la salut de les persones que fa feredat. 

    Som altra vegada a un nou gener i torna a sacsejar-nos una altra tempesta, la Filomena. Molts de nosaltres li hem afegit el sobrenom de la Filomena de can Mas, en record a aquella també singular sitgetana que està en el record de tots els qui la vam conèixer, la qual es va fer popular per les excentricitats que compartia amb la seva germana Maria.

    El divendres de la setmana passada, en poques hores, ens va sorprendre una altra, l’Hortènsia Amb aquest pas esgotarem el santoral, davant un fet que cada vegada més es produeixen tempestes, a les quals no estem acostumats i que deixen importants destrosses.

   I el més lògic seria que quan ha passat el temporal retorni la calma, però no és així. Perquè llavors són els polítics que sacsegen les bases de la convivència. Ara la tempesta ha sobrevingut   a causa de les vacunes, doncs hi ha espavilats que no respecten els torns establerts, i a l’ocupar un càrrec de privilegi, se les enginyen  per vacunar-se quan encara no els correspon. D’aquí que la gent que van a davant s’esvaloten, i amb raó. Curiosament són la mateixa ciutadania que quan es començava a planificar l’ordre vacunació, eren de l’opinió que primer se la posessin ells, referint-se al governants i assimilats. Tanmateix al començar a vacunar i observar que no s’han produït reaccions de massa complicació, ni risc, cada vegada són més els qui no volen cedir el seu torn. Fins i tot aquells que es mostraven contraris a que els vacunessin, ara sembla ser que, amb bon criteri, cada  vegada  són més els qui van canviant d’opinió.

     Sembla ser que la propera tempesta ja té nom assignat, he escoltat dir que es dirà Ignasi. Cal demanar-li que sigui comprensiu amb nosaltres, perquè de tempestes climatològiques i polítiques  ja n’estem farts.  

                                                    J.Y.M.

    

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de gener del 2021 )