CÒRRER ENTRE CARRERS REFORMATS

     

     El dissabte passat la lluna que lluïa no era plena, per tant l’anunciat de la Cursa de la Lluna Plena no es corresponia amb la realitat. Però també és cert que en altres ocasions, que sí que ho era, els núvols la tapaven i que més donava la forma si no la podíem distingir amb tot el seu esplendor. 

   En aquest cas el que importa és la raó que motiva que unes 1.500 persones es solidaritzin amb la causa per la qual es porta a terme. Ni més ni menys que per recaptar fons per a la investigació del càncer infantil. Els seus promotors, en Xavi Lahoz i la seva muller l’Estela Campañà. Darrera d’ells, una història commovedora: el seu fill Pol Lahoz Campañà, quan tenia tota una vida per davant, la malaltia li va desbaratar totes les il·lusions i projectes que un jove, en aquesta edat somia  consolidar. Ens va deixar quan encara no tocava.

    I els seus pares, d’entre la tristesa per la pèrdua del fill, van saber sobreposar-se a aquest infortuni. De la mateixa manera com en Pol va saber afrontar la seva malaltia, amb el coratge de la persona que no es dona per vençuda i lluita fins al final, donant un exemple del tot alliçonador. Ens ho va dir el seu pare, en Xavi, al final de la cursa, enmig de l’ambient festiu que hi havia en el pati de l’Institut Vinyet. Un ambient que s’avenia molt amb el tarannà del xicot. Una festa solidaria, en van 10,  per poder ajudar a la mainada  que passa per aquestes situacions difícils que ens depara la vida. On s’ha d’aplaudir, també, la gran tasca que fa l’Hospital de Sant Joan de Déu en aquest camp de la investigació i en el tractament mèdic  que es dispensa a aquests nens i nenes.

      Qualsevol estat de la lluna és bona per mostrar la nostra solidaritat, aquesta del primer d’octubre era creixent. El motiu pel qual els organitzadors no s’han esperat que fos plena, obeeix al fet de coincidir, aquests dies, que a Barcelona s’està celebrant un congrés mundial sobre el càncer infantil. Que millor ocasió que per portar-la a terme  aprofitant el ressò d’aquest esdeveniment amb ressò arreu del món.

    I mentre corríem o caminàvem,  ens vam adonar de que un bon nombre de carrers de Terramar, un projecte que precisament, tal dia com avui, el 7 d’octubre de l’any1918 es va aprovar portar-lo a terme i el 2018 vam celebrar que Terramar, després de cent anys, sigui una realitat consolidada. Succeeix que, ara, els seus carrers  acaben de ser remodelats. Sobretot les voreres que han quedat molt dignes. Vist l’estat d’abandonament en què es trobaven.

    Es calcula que fa més de cinquanta anys que va començar la seva decadència i, cada vegada a pitjor, fins a culminar una part del projecte de millora que es fa evident  en tots els aspectes: les susdites voreres, clavegueram, pavimentació dels carrers i enllumenat dels mateixos.

   Durant tots aquests anys s’han alternat molts ajuntaments i cap, davant les evidències del mal estat dels carrers, amb el consegüent perill de prendre-hi mal, ningú no van trobar mai el moment de dedicar-hi l’atenció, ni tan sols prendre’s la molèstia de retirar els trossos de rajola que es trobaven disseminats per sobre les voreres, cosa  que encara les feien més intransitables. Fins que l’Ajuntament actual  ha fet possible el que semblava impossible. I quan això succeeix, ho faci qui ho faci, s’ha de  dir i felicitar-los per la gestió portada a terme.

      És cert, també, que encara falten carrers i voreres per arranjar, però és molt bon senyal que s’hagi començat a actuar. Una obra d’aquesta envergadura val molts diners i aquest cronista entén que s’ha de fer per fases. Així, abans de portar-ne a terme un altra, aquesta s’ha de pressupostar  i desprès mirar d’aconseguir el màxim de subvencions, per tal  de que no tot el cost hagi de recaure damunt de les arques municipals . El que fa tants anys que està malmès no es pot solucionar d’avui per demà. 

   Ens feia estar  de mala lluna, veure com els carrers d’una de les primeres urbanitzacions, si no la primera, que es van portar a terme a l’Estat, aquesta de Terramar, tingués els carrers en tan mal estat de conservació. Ara que hi estem posats, acabem-ho el més aviat possible.

          

                                                   J.Y.M.

/Article publicat a l'Eco de Sitges, 7 d'octubre del 2022)

MIRADES ENLAIRADES

 

  Va passar com altres vegades ha passat, que plou en el moment menys oportú. Està dies sense fer-ho i espera la festivitat de Santa Tecla per ploure. Aquesta vegada, però ha respectat la matinal infantil que, de tots els actes, sembla que és el més sensible, perquè hi entren en joc el protagonisme  i la il·lusió de la mainada, la qual fa molts dies que preparaven dracs i gegants, assajaven l’evolució dels diferents balls i esperaven, amb deliri, per a que arribat el dia poguessin sortir al carrer. . 

    Als grans no és que no es desencisin aquestes adversitats meteorològiques,  si més no estem més acostumats a afrontar adversitats que, per cert, totes fossin com aquesta: que no pugui sortir la processó per culpa de la pluja. El que és més preocupant és que aquesta esperi aquesta festivitat  per repetir unes adversitats que, sovint, ens fan la guitza. Tanmateix hem de saber extreure la part positiva, aquesta es fa notòria en la frescor, sobretot a primera hora dels matins i al vespre, que aquestes pluges ha deixat en l’ambient. Fins ara predominava una xafogor asfixiant. La satisfacció és complerta al poder apreciar que ha plogut de manera moderada i no ha provocat danys, com els que s’han produït en terres del tarragonès. 

    Per poques hores la pluja no ha permès que poguéssim concloure una Santa Tecla del tot exitosa, com així ho han estat tots els actes que s’han pogut fer. Ressaltant l’exposició de la imatge en el domicili de la pendonista, la Sra. Dolors Ojeda. A qui han acompanyat les seves filles, la Carme i la Carla Artigues Ojeda, com a cordonistes. En mig d’un marc excepcional, aquest que sap transformar de manera sublim, l’Esteve Ferré i el seu equip. 

     I l’emotivitat s’ha esplaiat a cor que vols, durant les ofrenes que els Gegants de la Vila, van realitzar en el moment de l’ofrena en el transcurs de l’Ofici Solemne. En els moments previs, en Ricard Vicente, que en va fer la presentació, va enumerar un seguit de detalls i fets importants, del quals els gegants n’han estat testimonis durant aquest 125 anys d’existència: canvis polítics, guerres, moments difícils i canvis profunds en el si de la societat... Coronats, o amb sense corona, han sortit al carrer quan l’ocasió ho ha requerit. Sempre mostrant la seva majestuositat, que trobem única.

     Durant els seus primers anys d’existència i més enllà, el pas dels gegants pel centre mateix del carrers de la vila, ho feien franquejats per unes cases, la majoria de les quals, oferien una senzillesa arquitectònica que es feia molt evident. Cases, quasi totes elles, de només baixos i un pis. Aquest amb unes simples obertures, que era per on entrava la llum de l’exterior. O amb un petit balcó, on la gent de la casa podien guaitar a l’exterior amb més comoditat. Aquests construccions feien que els gegants passessin traient els caps fins a l’alçada de la finestra o balcó. Més amunt ja no hi havia res més, tan sols la teulada. Aquesta simplicitat permetia que la seva presència oferís una imatge encara més captivadora, la qual també ressaltava degut a la blancor de la calç amb la qual estaven emblanquinades totes aquestes cases.

    Quan es van posar de moda les serpentines, es va establir el costum, sobretot en les cases on hi havia mainada, que travessessin  el carrer les acolorides serpentines i tot seguit les fixaven entre balcó i balcó. Mentre esperaven que al pas de la parella de gegants trenquessin la fragilitat del paper i part d’aquestes anessin a ferrar-se entre la barba del gegant a la geganta ja no li arribaven  perquè era ell qui ho arrasava tot

   A partir d’aquí, a cada sortida de la parella, les transformacions obrades en els carrers es posaven de manifest davant el seu pas, igualment majestuós, però amb un entorn canviant. Que  indicava el progrés  s’anava obrint camí. Fins que les cases van deixar de ser blanques i el volum de construcció s’anava expandint cap a les alçades. 

     I ve que als gegants se’ls vesteix com el primer dia que van sortir al carrer. Mentre, en aquests, res és igual com llavors. Sortosament no ha canviat la seva espectacular imatge, ni ha deixat d’entusiasmar la seva presència.                                        

                                                                             J.Y.M. 

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de setembre del 2022) 

SANTA TECLA SURT AL CARRER I LA CAPELLETA ENTRA A LES CASES

Imatge realizada per en Robert Franco (Roby)

Capelleta restaurada per en Pep Pascual.

                         Fotografia realitzada  per en Josep Maria Alegre 

   La gent de Sitges celebrem la Festa Major de Sant Bartomeu com la mateixa paraula indica, la major. Mentre que la de Santa Tecla, va arribar un moment, en què quasi passava  desapercebuda. Recordo que no era festiu. Però això sí, a la vigília hi havia repic de campanes i s’enlairava un discret, però prou digne, Castell de Foc. I tot seguit una audició de sardanes. I cap a casa que l’endemà s’havia d’anar a treballar.     Si repassem programes, observem que  la celebració d’aquesta festa, fins que no és declarada festa local, els actes, sobretot els religiosos surten i entren de la programació. Així trobem que hi ha anys que el dia de la festivitat és fa un ofici al matí, però  no es fa sortida. Altres no es celebra el susdit ofici i al vesprejar surt la processó, amb pendonista i cordonistes. I el que més crida la curiositat és el recorregut, perquè  quan arriba al carrer Jesús, es decanta pel carrer Major i cap a l’església. Un recorregut relativament curt.

    Tampoc hi havia ballada final, perquè els balls, a partir de llavors preferien anar fins a fer una passada pel carrer Sant Tecla. Un dels primers que es van avançar al costum van ser les colles de diables. I allà, en aquest carrer, el qual la resta de l’any era un dels més tranquils del poble, sobretot quan hi havia la vaqueria de la Juaneta i l’Artur. Deia que en el dia la seva festa, quan la vesprada enfosquia aquell entorn, donava la sensació que tot l’infern s’hi feia present. I allà encenien tant foc, que semblava que s’havia fet de dia. En van ser uns incondicionals puntals els germans Martín, en Ramón i en Rafel. Es dona el cas que, quest, fa poc ha regressat difinitivament a l’infern. Que és on més li agrada estar, perquè a ell no li vinguis amb la pau i els estols celestials.    Triar per triar: dimonis, dimonis.

   I també dona de parlar que el poble, on els seus habitants, mostren lloances pels dos patrons: Gloriós Sant Bartomeu i Gloriosa Santa Tecla, al moment de fer-ne una relació dels sitgetans i les sitgetanes que portin el nom del patrons quedem curts. El qui encara fa honor al Sant és en Bartomeu Muñoz, en Tomeu Carbonell de l’Hotel Sitges, en Tolo Lago i en Tolo Almirall...

     Pel que fa al de Tecla, la joveníssima Tecla Duran Fort, que  s’ho diu en record de la seva besàvia la Tecla Camps, a la qual trobàvem a darrera el taulell de la tocineria del  carrer Major. Mentre rescatem del record la Tecla Caudet  esposa d’en Josep Soler , en Matet, que feia dipòsits i safareigs de ciment. També la Tecla Briba casada amb en Cueto que regentava una selecte perfumeria en el carrer Sant Pau. I fins fa poc podíem gaudir la companyia de la Tecla Gils, àvia del col·laborador d’aquest setmanari en Dani Piques. De les poques que tenim en nomina del sitgetanisme, ni que sigui adoptat,  però que se’ns ha anat a viure a València acompanyada dels seus cents anys. 

   La imatge de Santa Tecla,  aquests dies, tornarà a sortir  pels carrers del poble, i quan es reculli a l’església coincidirà en què entrarà en moltes llars sitgetanes la capelleta de la mateixa Santa. Una iniciativa que ha comptat amb la participació de la Tea Hill, la Vinyet Ferrer i la Beli Artigas.  A elles s’hi afegeixen una llarga llista de sitgetanes que han col·laborat per a fer-ho realitat i que, al mateix temps, s’alternaran en el torn d’acollir-la en els seus domicilis. 

   La capelleta és antiga i l’ha restaurat en Pep Pascual i la imatge és obra de l’artista sitgetà Robert Franco, Roby. Al coincidir amb ella pels nostres carrers, ens retornarà a la memòria aquelles imatges, tan freqüents en la quotidianitat de la vida sitgetana, com era el trasllat de les capelletes de la Sagrada Família, l’Ecce Homo... Que desprès trobàvem exposades quan visitàvem moltes llars sitgetanes. Al costat d’on visc hi vivia la Rosa Carbonell, la millones, al seu torn exposava la capelleta a l’entrada de la casa i obria el porticó de vidre de la porta, de manera que es pogués veure des del carrer, amb la tènue il·luminació que li proporcionava el ble d’una llàntia. 

    Hi ha moments en què sembla que tot torna. Mentre que siguin les coses bones...

     

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el  21 de setembre del 2023)

SENSE DEIXAR EL CARRER MAJOR

   

    Em referia, la setmana passada, al nostre carrer Major, com un referent de lloc i on les dones sitgetanes han estat, majoritàriament, al darrere del taulell de les botigues que hi havia. Deixo per altres ocasions continuar aportant, a aquestes pàgines, el protagonisme de moltes altres que han assolit, també, en els establiments d’altres carrers. Perquè en tots, la seva presència ha contribuït a aportar en els negocis, que eren de caire familiar, les bones aptituds de les venedores. Que sabien aconsellar el que més convenia.

  Un  tracte que, ara, el trobem molt a faltar, perquè  la venda s’ha despersonalitzat. Avui la gent entre a les botigues i, sense ni saludar, remenen i se’n van sense badar boca.  Són costums, aquests, adquirits en els grans comerços, on no cal ser gaire primmirat. Començant per ignorar, no tothom fa el mateix, la presencia del responsable/es de l’establiment. 

    Però tornant a la importància  del carrer Major, la té perquè en tots els pobles i ciutats hi és. Pel visitant, saber que es troba en ell, li dona la sensació de caminar pel carrer més important del poble que, curiosament, no sempre és així. Potser altres són més comercials i més freqüentats, que no pas l’anomenat major.

   Altra cosa és que sigui el que t’apropa a l’ajuntament i a l’església, com és el nostre cas. Que a més dels dos edificis més representatius del nostre poble, hi trobàvem el mercat, la biblioteca i per accedir als museus. Sortosament són edificis que no han experimentat transformacions, fora del mercat que fa anys va deixar d’acollir les parades on hi trobàvem tots els productes necessaris per la subsistència, però que manté l’edifici, sortosament recuperat per al poble.

   De totes les veïnes i veïns, de les botigueres, que s’hi han alternat, també ho han fet les cases que han estat reemplaçades per edificacions de construcció nova, però que amb bon criteri, moltes d’elles han mantingut uns elements que ens recorden el seu passat. Com per exemple la casa propietat de la Feliciana Ferret. Un edifici que conserva la seva elegant portalada i que dona a dos carrers. En el carrer Àngel Vidal, destacava  un pati de caire noucentista. De jovenets, la coneixíem com la casa de la Falange, perquè hi havia una seu. Altres que també es van enderrocar, la nova construcció ha respectat el disseny de finestres i balcons com eren abans, com és el cas de can Sales.

   A la part de darrera de la casa del poeta Magí Albert Casanyes, amb entrada també pel carrer d’Àngel Vidal, deia que hi tenia una botiga la Rosa Butí, doncs quan la van enderrocar i fer nova, en un dels locals s’hi va establir l’Amàlia i el seu espòs, que venien: bolsos, cinturons, cabassos, espardenyes... El tarannà alegre de la botiguera contribuïa a exemplificar la manera com les sitgetanes, ella no ho és però com si ho fos,  que estaven a davant d’un negoci, atenien a la seva clientela amb la familiaritat que tan agrada rebre.

     Una casa que ha mantingut intacte el seu traçat arquitectònic, és la casa que havia estat propietat del poeta sitgetà, Salvador Soler i Forment. On fins i tot s’ha mantingut la finestra de la planta baixa. Darrera  la qual hi va haver una botiga de calçat, propietat de la Carme Molina i la Pilar Vehíls. On va estar-hi molts anys de dependenta i encarregada, l’Anna Maria Camps Nicolás. Amb gran experiència en quant a atendre la clientela de les botigues que, al llarg de la seva vida laboral, n’ha estat responsable. Entre la sabateria “Amico” i una botiga de roba del mateix carrer, en el baixos de can Sardà, hi va passar onze anys de la seva vida . Circumstància que, una vegada retirada de la vida laboral, li ha permès mantenir una estreta relació amb els propietaris dels establiments on va treballar i amb la clientela que els van freqüentar.  

      El carrer Major ha estat, és, un carrer viu, si més no un punt de trobada obligat  pel qui ho deixava d’estar. Llavors el carruatge, tirat per cavalls, s’aturava en l’encreuament amb el Cap de la Vila. I allà, el sacerdot, situat al costat de la finestra de la botiga de can Mas, cantava les absoltes. I arri!, cap amunt. 

                                                    J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de setembre del 2022)

    

     

DONES I BOTIGUERES

  

     

  
    Aquests dies, al Casino Prado, s’ha celebrat el Festival Dona. I com el mateix anunciat especifica, les protagonistes són elles. 

    Les dones de Sitges han tingut una gran rellevància en la vida del poble. Sensibles, treballadores exemplars, també al front dels negocis familiars i, quan s’escau, han esdevingut artistes. Amb tot aquest cúmul de virtuts, han contribuït a que la Vila hagi estat un referent A mesura que elles, degut a les repercussions derivades del creixement urbanístic, van deixar d’escombrar el seu tros de carrer i ja no van poder emblanquinar les façanes de les seves cases, això ja no és el que era. 

     Per fer-nos una idea de la presencia de la dona a darrera el taulell, només cal guaitar al carrer Major, sense recular massa en el temps, per adonar-os del que acabo de dir.

   Un carrer que comença just en la plaça de l’Ajuntament, amb la Carmeta, esposa de l’Hermenegild Sabaté i l’Annita, la seva jove. La Maria Rosa Balcells Civit que despatxava les sabates de liquidació de la sabateria del seu marit, en Jordi Pañella.  La bacallaneria de la Montserrat i la seva mare. La Carme Barrachina i la Bienve,  de la Torra de les Hores. La Juanita i la seva filla, la Pepeta,  de can Badia, on també hi treballava la Pili Queralt. Davant, la rellotgeria Guillen, on mare i filla estaven al capdavant del negoci. La Roser del Major 4, I la Pili Sánchez de l’Snoopy.  La Pepita del forn, tota una institució i la seva jove, la Nuri Curtiada. El forn de les vídues, amb l’Antonia Martínez  i la Celeste Claramunt, que quan van quedar vídues mig es van associar, per tornar a ser-ne titular l’Antonia a qui ajudava la seva jove, l’Antonia  Arias  i ara la Marta, la filla d’aquesta i de l’Antonio. La mare de la  Delfina Climent i la Montse Cubillos, filla d’aquesta, que venien sabates i sabatilles, continua amb el negoci la neta, la Montse Aleacar. Les de can Juncosa, mare i filles que despatxaven porrons i terrissa. La botiga de queviures de la Dolors Torralbes, amb la seva filla la Dolors Curtiada. La filla d’aquesta, la Montse Paretas, hi va posar una botiga de roba, ara traslladada una mica més amunt.  La Maria Dolors, esposa de l’Eugeni Farrerons, que venia bolsos de pell. I la cadiraire, la Valeriana Martínez, especialitzada en cadires  i posteriorment la seva filla Carme,  amb jaquetes de pell. La Maria Sales que despatxava modernitat: rentadores, neveres, ràdios i televisions. A davant, la Maria Dolors Alemany que també va despatxar el pa que enfornava el seu pare. I desprès al capdavant de l’estanc amb la seva filla Carme i la seva neta Mireia. Al costat, la Mariona Corella, va obrir la botiga de l’Snoopy, posteriorment regentada per la Pili. Cantonada amb Tacó, la Josefina Gorgues treballava per una delegació de l’agència de viatges Marsans. A ca la Pascuala que quan van convertir la botiga de queviures  en bodega l’ajudava la Pili de l’Andana. Costat per costat: àvia, mare i filla de la sastreria Mas, especialitzats en camises. La Conxita Marcet i la Montse, la seva neboda, amb estris de cuina i per la llar. La Teresa Salvador, casada amb en Pedro Palacios, que despatxaven ous i gallina. Al costat la Rosa Llorens, casada, amb en Vidal, venia la producció d’articles de pell que ells mateixos confeccionaven. Cantonada amb el carrer Carreta hi trobàvem  la filla del senyor Vallet del banc, la seva botiga es centrava en la venda de  roba de criatura. La drogueria de can Balasch, amb la Juanita Sarrió i l’Antonia, muller de l’encarregat Antoni Reverter.  Les germanes Pañella, la Maria Dolors i la  Rosa,   que venien Joguines. Al costat la seva mare, la Tecla Camps, al taulell de la tocineria i a la qual ajudava la seva jove, la Lourdes Coll. Quasi al costat en l’escaire on el carrer s’eixampla , la Rosa Butí despatxava objectes de regal i cotxets de criatura. La merceria de les germanes Riambau. Les senyores de can Vidiella, amb la Mercè la neboda, que van ser dels primers establiments que van vendre maletes. La senyora Conxita de l’Estrella, amb la seva jove, la Carme Carreró. Costat per costat la Lucia Izabal al front de la merceria, ajudada per la Carme esposa d’en Josep de l’Eco. Paret per paret amb la farmàcia Font, amb totes les filles de la casa ajudant al seu pare. 

   A l’altra vorera, la sabateria Planas, atenien la clientela l’esposa d’en Jordi Planas, l’Enriqueta Estarlí i la Teresa que era la seva cunyada. Tot seguit la perfumeria de la Magdalena Costa, acompanyada per la seva germana Paquita Costa i per la filla d’aquesta, la Paquita Guinart i la seva filla Marta,  amb l’Adelina d’eficient enllaç, desprès s’hi afegiria l’altra  Marta de la família.  I d’allà a la bodega de la Candelaria Vías i la seva jove, la Nuri Llorens. I del vi als postres que proporcionava la Isidra Sabaté. Fins acabar a la botiga de la Filomena i Maria Lluís, una altra institució sitgetana on a més de les dues propietàries i treballaven la neboda, l’Angelina Masip i la dependenta Pilar Franco.

   Tan sols  en aquest carrer, es pot dir, que les dones eren les que tallaven el bacallà, tot i que només eren dues, al començament del mateix, les bacallaneres, les que realment el tallaven de veritat. Un exemple de dedicació i perseverança que compaginaven amb els detalls que han contribuït a fer de Sitges un referent mundial. D’aquí que tots els festivals dedicats a elles poden semblar pocs. 

                                                       J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de setembre del 2022 )

    

SUCA-MULLA

    Hi ha paraules, dintre del vocabulari comú,  que no s’han perdut del tot. No obstant, sí que es pot dir que pocs recorden el seu significat. Aquest de suca- mulla, en concret, s’associava  al fet de sucar una llesca de pa amb vi negre, estenent a damunt una generosa capa de sucre. Era uns dels berenars de la nostra infantessa.

    De la mateixa manera que ha passat a millor vida un altre d’aquests costums, considerats també tonificants i vitamínics, que consistia en prendre un rovell d’ou batut amb moscatell. Molt millor i mil vegades preferible abans de ser convidat a ingerir una cullerada del putrefacte -en quant el sabor- oli de fetge de bacallà, el nom ja ho diu tot. Sempre amb la raonada  finalitat, per part dels pares, de contribuir a vitaminar  les interioritats d’uns vailets en edat de creixement. 

     Reivindicar el pa sucat en vi no seria cap disbarat, perquè és bo i saludable. Encara recordo el sabor que tenia, així com el bon gust que et deixava al paladar el rovell d’ou batut en moscatell. Un aspecte, ara que ja som en temps de verema, que es podia associar amb el bon nombre de cellers que hi havia en els diferents carrers del poble. On les famílies hi anaven a omplir la garrafeta i així es produïa l’avituallament de vi, que anava de la bota al porró i, quan s’esqueia, per impregnar-ne la llesca de pa. 

     Desapareguts els cellers del nostre paisatge habitual, enterrat el costum d’aquells berenars de suca-mulla, queda entre la gent més gran el record d’aquesta paraula que no s’ha esborrat del seu vocabulari. Malgrat que el seu significat, sense adonar-nos, l’hem transformat adaptant-lo a uns costums que també s’avenen amb el “murapiu”. Això sí, sense precisar de quina mena de xarop  es tracta. La invitació, o la petició, gira a l’entorn d’alguna combinació de les que estan de moda. D’aquí que quan coincidim amb amics,  d’algun d’ells sorgeixi la invitació: “voleu prendre una mica de suca-molla?”. Tot i que la paraula  no especifica de quina beguda es tracta, o de la combinació resultant de varies, s’entén a la perfecció.

    Quan als anys cinquanta van arribar treballadors d’arreu, molts d’ells per anar a treballar a la construcció, van posar en auge el que anomenaven: “la barreja”. La combinació consistia en barrejar moscatell i anís. Un tonificant sorgit d’entre la classe treballadora, que no tota n’era consumidora del que jo mal anomeno tonificant. Però que era consumit, preferentment, només començar el dia, en dejú, que ja ens podem imaginar l’impacte que això representa per les interioritats més sensibles del cos. 

    Quan tothom encara recordava que  la beguda refrescant per excel·lència era la gasosa. Ens han explicat la gent de més edat, que quan anaven a ballar, en aquells balls  de les tardes dels dies de festa, acostumaven a convidar a la balladora: a res, o a una gasosa fresca. Les que tenien més acceptació eren les del Vendrell, perquè tenien fama de ser les més bones. Sembla ser que influïa la qualitat de l’aigua amb què estaven embotellades. Poc a poc es va anar fent pas la cervesa, la qual no a tothom agradava, degut al punt d’amargor. Va passar que quan els homes, aquells que convidaven, van continuar sent generosos amb la balladora, aquesta va seguir preferint la gasosa. Mentre que el ballador es va anar decantant per la cervesa. I de tant en tant s’anava a fer el vermut -de manera més generalitzada per la Festa Major- i la beguda per excel·lència era el vermut pròpiament dit,  acompanyat de sifó.

    Fins que el consum de cervesa és, avui, tan generalitzat, que es pot dir que s’ha convertit en la beguda preferida i que preval en qualsevol festa i encara que no ho sigui. Això no significa que la suca-mulla hagi perdut protagonisme. Quan actualment les dones i els homes beuen de tot, com així ha de ser. Però compte, de tot menys gasosa. Això ens demostra com les preferències per les begudes  s’han unificat. I ja ho podem anomenar: suca-mulla, o com sigui. La paraula  no fa la beguda, altra cosa són les sensacions gustatives que s’hi associen. Ho deia un amic, mentre es pessigava l’embolcall de la gola: “es el gustico que te deja”.  

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre del 2022)

       

     

GEGANTS I FERA FOGUERA

                                                       

 

   

   Els músics -professionals i aficionats- així com els grallers, tenim la sort de freqüentar pobles que celebren la festa major.  Compartint els seus costums, la qual cosa ens permet adonar-nos que molts coincideixen, en quant a la participació dels balls i entremesos . Així com la imatgeria festiva que surt al carrer.

   Sens dubte els principals protagonistes són els gegants. Per a la gent de cada poble, els seus  són els millors. Però  les seves expressions canvien d’un poble a l’altre,  així com les proporcions dels seus cossos que, tot i ser alts, no ho acostumen a ser massa. Tampoc no pesen  gaire, detall que justifica que fan de bon portar. Altres mostren unes expressions que delaten com una esgarrifança, que res té a veure amb la cara de respecte que sembla que han de transmetre. 

   En mig de tot això,  sempre s’escau fer la comparació amb els nostres. I no en trobem mai de tan seductors com aquests. La seva presència sempre causa admiració, mentre la seva majestuositat avança pels carrers, portats pels seus forçuts geganters, perquè aquests sí que tenen un pes considerable. El que fa que els seus moviments mostren una singular elegància. La mateixa que també es fa evident  quan ballen. 

    Els anys passen i els nostres gegants ja en sumen 125. L’ocasió ha permès poder veure fotografies de com eren abans. Coincidint amb la celebració d’aquesta data, s’ha aprofitat per adaptar les seves fisonomies al màxim de com eren i també vestir-los amb una replica exacte de com  anaven vestits. Aconseguint un resultats molt dignes. I sense oblidar-nos dels cabeçuts que hi van darrera, en Patufet en fa 100. I no ho sembla. 

    La nostra referència sempre serà de quan vam tenir la suficient consciència i els vam identificar, per sempre més, com els nostres gegants. També els vam associar amb els geganters de la nostra infantessa: En Pepito del Mas d’en Lliri, en Mingo d’en Met, en Pau Figa... Era quan  el servei de manteniment geganter anava a càrrec de la família Carbonell, en Jesús i l’Antoni. En Jesús i el seu fill els muntaven, i  fixaven tot el que calia subjectar bé, per no perdre res pel camí. Desprès l’Antoni els hi feia el retoc de pintura pertinent. I el perruquer, Francesc Esplugues, en Dandi, els pentinava. Es dona la paradoxa que, en Jesús Carbonell, revifava els gegants quan s’apropava la Festa Major, i els vestia. Mentre que quan algú dels nostres ja no hi havia qui el revifés, ell s’encarregava de posar-li l’últim vestit. 

   I dels gegants al Drac, més ben dit, a la Fera Foguera. Denominació que se li vol associar als seus orígens, dels quals ara es compleixen 100 anys. El seu creador, l’Agustí Ferrer Pino. Una aproximació als colors originals els va aconseguir en Pep Pascual quan al 2011 en va fer una restauració complerta.  

    En aquest any del centenari, el propi Josep, li ha propiciat una petita variació pictòrica, sense perdre els seu orígens. El Drac, ens costarà caviar la denominació, entre els anys 1975 fins al 2011 va ser de color verd amb escames grogues. D’aquí que va rebre una forta ovació quan va sortir i entrar de l’Ajuntament, en aquell magnífica i original desfilada, conduïda per en Sebastià Giménez i la Carola Fernández. Una exhibició que van mostrar les diferents pintades amb les quals ha sortit al carrer. La més prolongada, com deia, quan anava pintat de verd. Quasi totes aquestes repintades van ser obra del recordat Salvador Marcet  -en Teio- que també havia pintat quadres de temàtica festamajorenca. 

   En uns anys en què  la Fera Foguera no tenia tants admiradors, ni tants portadors com té ara. Durant un temps, també prolongat, els responsables van ser uns mítics: la família Palma, en Joan Sabaté i el fill de ca la cadiraire.   

     Cada dia més orgullosos de disposar de tant altius i centenaris personatges. Que causen admiració quan els veiem: “ja venen!, ja venen! I cames ajudeu-me, quan s’escau: “foc a la bèstia!”. 

       

                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 d'agost del 2022)