Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

05 de juliol 2023

SENSE DEIXAR EL CARRER BONAIRE

   



   


     


     En la col·laboració del Cronista en el Programa Oficial de la Festa Major, m’he referit al protagonisme que han assolit els estadants de  dues cases del carrer Bonaire, una al costat de l’altre, que es feia més notori quan arribava la Festa Major. La casa de la família Roca-Vadell i la de l’Eco. 

    A la casa d’en Josep Roca, la primera que trobem,( erròniament en el Programa li vaig canviar el seu nom pel de Francesc), hi han coincidit detalls que van associats a la nostra Festa. Com quan  el propi Josep era el responsable de la bandes de música, les quals  s’alternaven a cada Festa. L’home es posava al costat del trio de ritme i feia el mateix recorregut que el músics i, una vegada acabada l’actuació els acompanyava al restaurant on dinaven, sopaven i fins on s’allotjaven. 

    En Josep era un gran aficionat a la música i en especial de la banda. Un festa d’aquesta índole,  sense la presència de la banda no seria tal. De les més importants que van venir va ser la Primitiva de Líria. El gran nombre de músics que la formen, des del començament fins al final, ells sols ocupaven tot un carrer. La seva presència va entusiasmar a tots els seguidors d’aquestes formacions musicals, els quals fins i tot es desplacen fins  a terres valencianes quan tenen lloc els  concursos de banda que s’hi celebren. 

    Durant uns anys també va venir la banda Militar del Regiment d’Infanteria Jaén Nº 25, amb ubicació a les casernes del Bruch  a Barcelona. Deixant  de banda l’aspecte militar que hi va associat, la música no estableix diferències i els músics que llavors la componien estaven avalats per la seva  excel·lència interpretativa. Tots havien guanyat la plaça per oposicions i a més formaven part de les millors orquestres del moment. La disciplina que imposava el capità, l’assaig diari, i la qualitat musical dels components, feia que la banda militar quasi assolis la perfecció interpretativa. El més complicat per als seus components era quan els hi coincidia una actuació de la banda amb una de l’orquestra. Quan això passava no els quedava altra opció que  formar amb la banda i si a cas havien de posar un suplent a l’orquestra, mai al revés. La seva qualitat musical, associada a la de la formació  orquestral, no els era fàcil trobar un substitut.

     En atenció a en Josep, que tenia cura de  tots els detalls referents la banda, quan aquesta passava per davant de la casa del carrer Bonaire , els director tenia la gentilesa d’aturar la formació  a sota els balcons i, sense avançar,  recreava uns quants compassos que eren molt celebrats per la família: la seva muller; la Maria, la filla i pel gendre, en Josep Vadell Milá. Un gran músic que sabia apreciar la qualitat interpretativa d’aquestes bandes. Tot i que la seva especialitat era la música de jazz, també va fundar i dirigir un conjunt que interpretava música ballable: el “Golden Beachs “ que havia amenitzats molts balls, aquí i arreu.

       A la casa del costat l’ambient encara flairejava a tinta. “l’Eco” potser feia pocs  que havia sortit al carrer. I  allà mateix,  els fills de la casa,  arribat el moment, tibaven la pell de la caixa, remullaven la canya de la gralla i compartien la tradició amb els estadants de l’altra casa. La de l’Eco amb en Ramonet, oncle d’en Josep, que ja tocava la caixa, com l’Albert Soler Marcé  i també en Josep Surià Guillaumes que treballava a l’impremta. Els redobles, doncs, predominaven aquí i entre les parets mitgeres. Amb el timbaler Albert Vadell Roca, juntament amb  el so de la gralla, la d’en Josep Soler Marcé i en Josep Vadell Roca

     Amb un testimoni d’excepció en Joan Sella Barrachina, que tenia l’adrogueria a davant mateix i té debilitat per la música de gralla, passió que va inculcar als fills d’ell i de la Maria Teresa, que van esdevenir també un grans intèrprets d’aquest instrument.

       En només dues cases i una adrogueria del carrer Bonaire, la Festa Major ha ressorgit en aquestes vigílies. Imaginem-nos la resta dels carrers, quantes coincidències no hi trobarem amb els seus estadants. Uns i altres han fet i fan possible  que la festa no decaigui i que sigui viscuda amb tota la intensitat.

  Bona Festa Major!    


                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 d'agost del 2022)

04 de juliol 2023

DESVETLLATS TOTS ELS SECRETS

     




     La presentació de la Festa Major s'ha convertit en un acte, on  cada any es superen les expectatives. Un format que es basa en el factor sorpresa, on desprès de submergir-nos en dubtes i suposicions, ens acaben anunciant els principals protagonistes: autor del cartell de Festa Major i el de Santa Tecla, pregoner i pendonistes.

      A partir d’aquí a tots els protagonistes els hi suposa un esforç haver de guardar el secret. Recordo, amb la mateixa satisfacció, quan em van confiar la responsabilitat de fer el pregó de la Festa Major de l'any 1995.  Va ser una tarda, just en el moment en què  marxava cap a treballar, em va retenir una trucada del telèfon. A l'altre costat de l'auricular hi havia l'Isidre Pañella que, sense preàmbuls, em preguntava  si voldria fer el pregó. Així de senzill. I un servidor, sense pensar-m'ho, vaig respondre que sí    

   Desprès d'uns, dies rebia la visita protocol·lària pertinent per formalitzar la proposició.  Van venir a casa, el propi Isidret, en Nacho Deó i en Lluís Curtiada – malauradament cap dels tres és entre nosaltres-. I dit tot  el que s'havia de dir, es van acomiadar mentre concretaven: “fins el dia 22 d'agost a les 19,30 h al Saló d'Or del Palau de Maricel”.  I van marxar entre somriures de complicitat, que es  podien interpretar com:  "aquí et deixem el gec".

     Quan ja tenia el pregó  imprès, va tenir lloc un fet luctuós, es produïa la mort sobtada del geganter Antoni Parra. Un fet que va entristir els ànims de tothom. I el pregoner es va  trobar amb el deure de dedicar-li unes paraules de record. Sense poder treure’m del pensament que dies abans l'Olga Mestres, la seva muller, m'havia comunicat que els dos assistirien al pregó. Poc ens podíem imaginar que aquell dia, i  a la mateixa hora, s'oficiaria  el funeral de l'Antoni. 

     A banda d'aquesta trista coincidència, em vinc a referir a que en Festes Majors passades, aquest setmanari, desprès s’hi va incorporar l’emissora de ràdio local,  eren el que es feien ressò de les novetats que un any per l'altre es produïen. 

    Actualment les sorpreses comencen quan els components de la Comissió, sense tu estar-ne assabentat, es presenten al domicili. Convertint el moment en una de les experiències més boniques que et regala la vida. Un factor sorpresa que  perdura fins a l’acte de la presentació oficial. 

     Sent el primer secret desvetllat, l'autor del cartell: en Modesto Caballero. Amb una obra molt representativa  del nostre de Sitges i de l'arribada del Drac centenari per mar. L'amic no cabia dintre la pell. I home, donat a abraçades i petons, només baixar de l'escenari del Retiro s'hi va dedicar en cos i ànima. Acompanyant-se de la paraula més carismàtica del seu particular vocabulari: “Amore”. Modesto, ho has brodat. La resta de protagonistes també els coneixem i celebrem que hagin estat escollits

   En el transcurs de la presentació hi ha una intervenció que no deixa a ningú indiferent. Es tracta de la del Senyor Rector, encarregat presentar a la Pendonista. Mossèn Pausas hi arriba inspirat i, acostumat com està a parlar des de l'altar, fa servir les mateixes dots de bon orador. Ara, però, desvinculat de les lliçons que sap extreure dels evangelis, hi posa de la seva collita. El sacerdot esdevé magistral, quan no segueix el guió que porta preparat i afegeix jocosos  comentaris i sorprenents revelacions. Com quan es va referir a que ell havia batejat al propi Modesto a l’església de Mollet del Vallés. Qui els hi havia de dir a tots dos que, desprès dels anys, un dia a Sitges compartirien   protagonisme en la mateixa Festa Major.

    Quan el Senyor Rector, Josep Pausas parla, tot sovint s'acompanya d'un  "eh". Abans o darrera d'aquest, hi sorgeix l'essència de les seves reflexions i, quan s'escau, hi deixa anar una ironia fina i brillant, que tan agrada als qui l'escoltem. Abans d'acabar la seva intervenció, va convidar a la confessió a algun dels responsables de la Festa. Just quan aquests ja ens  havien confessat els secrets que tenien més ben guardats. Poca cosa, doncs, els hi deu  quedar per confessar. El senyor Rector, però, no semblava que  ho tingués tan clar.


                                                                             J.Y.M.


(Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 d'agost del 2022)

 

    

 

 

 

 

 

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez