Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 d’octubre 2015

DEL CARBÓ A L'ELECTRICITAT

      Ens anem apropant a l’època del fred, a pesar que les temperatures acostumen a ser generoses amb el nostre poble. La gent més edat, nosaltres mateixos, recordem que es registraven unes temperatures molt més baixes  abans que ara. El mateix refranyer popular ho indicava: “per Tot Sants, capes i mocadors grans”.
    I quan aquesta fredor ambiental es fa notar, les persones hem  buscat l’escalforeta al costat del foc. Mantenir el caliu desitjat  es va aconseguir amb la llenya i el feia més durador el carbó, amb un destacat protagonisme de les carboneries. Al carrer de les Parellades, concretament el tram de baix, se’l coneixia  pel carrer de les sis pessetes, resultant de la matemàtica aplicada a la popularitat d’uns veïns que entre els dos sumaven aquesta quantitat: a cal duro i a "can pela". El Sr. Pascual, de cal duro”  va obrir una carboneria per allà  el començament d’aquest segon tram  de les Parellades i després la va traslladar al carrer del Marqués de Mont-roig.
   El carboner  disposava d’un burret per transportar el carbó i en la carboneria el producte més sol·licitat era la terregada, carbó esmicolat que es feia servir pels bracers. Un element, aquest, molt utilitzat en les cases, on presidia l’estança o s’acoblava a sota la taula per a mantenir els peus calents.
   A can Pela, la família Torralbas, disposaven de vinya i terra de cultiu. Essent el vi l’element principal. Un altre focus d’escalforeta per a les interioritats, la qual sempre hi havia qui la preferia a altres fonts d’escalfor.
    Quasi a davant de la Biblioteca, just al capdamunt de la pujada, si hi accedim  per la banda de La Vall, s’hi trobava la carboneria regentada pel matrimoni Mus Vendrell i l’Artèmia Figueras, als quals va ajudar la filla Montserrat Vendrell Figueras, una família dedicada a la venda de carbó  i encara avui a la façana de la casa hi trobem incrustada  una anella que servia per a lligar-hi el cavall. Un detall que fins no fa gaire alguns establiments del poble disposaven d’aquest singular i simple element, molt útil per lligar el matxo mentre es feien les gestions pertinents.
     En aquestes, circumstancialment, va arribar al poble un jove que  aconseguiria establir-se de carboner. En Joan Guirro Boquera,  trepitja per primera vegada Sitges de pas cap a terres vilafranquines i només parar a la vila, amb la intenció de pujar a l’autobús que l’havia de portar al seu destí, va assabentar-se que l’havia perdut . Mentre esperava una propera oportunitat, deambulava pel cantó de can Perico i d’allà va entrar al taller de Faust i tanta curiositat va demostrar, que l’amo li va preguntar si li agradaria treballar en l’ofici de ferrer. El passavolant,  s’ho va pensar poc i va acceptar l’oferiment. A remolc d’aquestes circumstàncies, el jove vingut de Vandellós, poc a poc  es va anar integrat plenament al poble i a la seva gent. Va treballar a la fàbrica de sabates que tenia la família Puighibet al Carrer Parellades.
    Un dia en el vell Puighibet i en Sanpedro parlaven de posar una carboneria en els baixos del local, una idea que ja tenien  gestionada i només els calia trobar la persona que se'n faria càrrec. En aquell moment en Guirro va escoltar la conversa i es va oferir a posar-se al capdavant de la carboneria. Oferiment que va satisfer als dos socis.
   Va passar un any i en Puighibet i en Santpedro va arribar a la conclussió que els beneficis a repartir no eren el suficient atractius. Que si bé no ho eren per a compartir entre dos, podien beneficiar a una família que s'hi dediqués en exclusiva. La d'en Guirro ja ho portava i a partir d'aquell moment el carboner va satisfer un lloguer a l'amo del local i es pot dir que es va establir pel seu compte. Emmaridat amb la Visitació Gómez, la carboneria s'anunciava: ” Carbones y leñas Parellades”. Negoci al qual, anys més tard, s’hi afegiria un dels fills del matrimoni, en Manel. Marca i activitat que es va traslladar a les Cases Noves, on el regentaven el progenitor, la Florència, la seva muller, i els fills del matrimoni. Uns i altres van  fer possible la combinació, estrambòtica, de carbó, petroli, patates i cebes, productes que distribuïen als establiments hotelers.
    El carbó havia entrat a les cases per escalfar a través de les estufes,  com les anomenades Salamandres, on es podia veure la incandescència a través de la ben ideada transparència que oferia una reduïda porta. I també per a cuinar en les cuines anomenades econòmiques.
   Per aquest motiu, el de cuinar, el carbó es feia servir durant tot l’any. D’aquí que en Jaume Fontfria, popularment conegut per en “Mec”, alternava la venda de melons i síndries amb la venda de carbó. Tenia la carboneria en el carrer de l’Aigua, davant de ca l’Eufràsia. Allà l’ajudava la seva filla Mercè que feia anar la pala amb molta destresa.
   Al final del carrer Jesús, emparentat amb els Pascual de cal Duro, la branca dels Grau, van obrir una altra carboneria que després se’n va fer càrrec en Salvador Martínez. Home de terres valencianes que, una altra curiositat, va venir aquí per a vendre gelats, contractat pelXe” i va acabar dedicant-se a vendre carbó. De la màxima fredor a la màxima escalfor.
     Del foc a les brases. Les necessàries per a torrar les castanyes. Que, en aquestes vigílies, pacientment dominava  en Ramonet, al front de l’única castanyera que hi havia al poble. Amb la seva muller, l’Angeleta, en el seu no gaire espaiós  lloc de venda. Era de les primeres escalforetes que s’abraçaven a la tradició i  la gent s’hi apropava per la curiositat de veure  com, a poc a poc,  les  castanyes s’anaven torrant.
   El progrés empenyia i amb ell els avanços fins               
 que el carbó va anar sent substituït pel petroli i en sorgiren les estufes. Fins llavors quasi només es feia servir pels quinqués els quals, amb l’arribada de l’electricitat, sortien quan es quedaven a les fosques.
   I del petroli al gas butà i per consegüent les corresponents estufes amb les bombones que també es fan servir per cuinar. Eren distribuïdors la família Buixens, del carrer Sant Francesc. Una de les filles de la casa, la Pepita, casada amb en Rafael Font, s’encarregava de rebre les comandes i de despatxar  aquesta bombona d’un  color característic, carabassa.
   Fins arribar a la calefacció de gas i a les estufes elèctriques, dues modalitats que t’escalfen de les dues maneres, quan se’n fa ús i quan t’arriba la factura. De primer una escalforeta agradable i després, més que escalfor, sufocació.
                                                                             

                                                                                     J. Y. M
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 d'octubre del 2015 )

25 d’octubre 2015

CONTINUEM TASTANT

   Es va acabar el Festival de Cinema Fantàstic i el poble recupera la normalitat i una certa calma que caracteritza aquests dies de tardor. I amb el retorn a aquesta rutina pobletana, torna a ressorgir el protagonisme de la mostra de tast que s’anuncia fins a finals de mes. Un ampli ventall de receptes culinàries que els xefs dels restaurants del poble, posen a l’abast de qui ho vulgui tastar. Que ve a ser com entrar a la cuina de cada casa i aixecar les tapadores de les cassoles i no resistir la temptació de tastar, ni que sigui sucant-hi  pa  en el suquet del seu contingut. Perquè tastar, durant aquest mes, aporta l’oportunitat de provar tot el que es cou en els fogons de les cuines de casa.
    Sitges, a més dels molt atractius paisatgístics i culturals, té el gastronòmic. Un complement molt preuat, també, per la gent que ens visita. I que, igual com fem nosaltres quan viatgem per altres indrets, coincideixes amb visitants que et pregunten: “perdoni, un lloc on poder menjar que estigui bé ?”. I aquest: “que estigui bé”, es pot interpretar de diferents maneres. Entre les més entenedores: “a la carta o al menú”. Detall que es perfila més quan et manifesten: “que estigui bé, però... Altres, darrera la pregunta, deixen entreveure que el preu no és el més important,  si el menjar s’ho val.
   L’amplia oferta que ofereixen els nostres establiments de restauració, permet adequar-se als gustos i a l’economia de cadascú. De la mateixa manera que qui preferia no sortir de casa a fer una celebració a mena de banquet, es requeria el servei d’unes cuineres experimentades, dones de casa, que s’havien molt de cuina, de preparar tota mena de requisits, i amb el seu mestratge, aprés en la pròpia llar, al costat de l’àvia i la mare, elles es prestaven a anar a cuinar per les cases on les requerien, se les coneixia pel nom de coquessa.
    Com era un fet comú  que moltes torres de la colònia d’estiuejants, tinguessin cuinera pròpia. Destacava, com a exemple d’una amplia diversitat d’oferta, dintre una mateixa família, el privilegi amb el qual gaudien els familiars del comte Rueda. A la seva torre del Passeig Marítim, disposaven d’un extens personal dedicat exclusivament a la cuina. Tant n’era el rang de la casa que, a cada àpat, la família menjava a la carta. Cadascú podia escollir  entre un ben assortit nombre de plats, els quals cada dia canviaven. Una modalitat impensable en les cases de rang inferior.
     Al front de la cuina de la mansió del Sr. Jaime de Semir i Carrós hi estava un cuiner mallorquí el Sr. Gaspar Enseñat que era d’Andratx,   el qual va estar a càrrec dels fogons de l’espectacular torre  de l’avinguda del Vinyet un bon nombre d’anys, fins que es va jubilar. En aquell moment i com agraïment als seus serveis, la família Semir li va apanyar una coquetona  torre al carrer Divina Pastora. Visitar les cuines d’aquestes cases, et donava la sensació de trobar-te en un establiment restaurador de categoria. El mateix Sr. Gaspar vestia de blanc impecable i amb el gorro tan característic dels cuiners professionals.
    En les cuines  dels hotels del poble, també hi van fer carrera un bon nombre de cuiners. Alguns sitgetans, com l’Albert Bigaire i Paixó que va estar al front de la cuina de l’Hotel Miramar unes quantes temporades. La família dels Paixó van viure al carrer Sant Bonaventura, en la casa on després hi va anar a parar la d’en Rafael Comas, “l’Asiset”. Les entremaliadures  dels jovenets Bigaire eren tan sonades que van deixar uns records simpàtics en tot el veïnat. Com quan la seva mare sortia a comprar i, com encara dormien, els deixava tancats al pis. Si més no si es despertaven, abans que la dona hagués tornat, lligaven els llençols i s’arriaven  pel balcó, a l’estil de fuga de presó, tan il·lustrada en les pel·lícules de cinema. Curiosament els quatre germans es van dedicar a la cuina o en van tenir relació. Van ser cuiners: en Daniel, l’Albert, en Josep Maria i es pot dir que també l’Anna. Ella tot, i no ser cuinera, es va casar amb en Jaume Grimau que sí que ho era i el matrimoni va regentar diferents establiments de restauració a la vila.
   L’Albert  va establir-se pel seu compte, obrint un restaurant, ajudat per la seva família, a la platja Sant Sebastià. Abans,  va  ser el xef de l’ Miramar. Propietat dels germans Vidal i Quadras: en Manuel, la Mercè i l’Elisa. Quan els amos es trobaven a Sitges  vivien en els baixos de la casa a la qual ells anomenaven, “la casa de los abuelos”, i anaven a dinar a l’hotel. A l’Elisa, que era  la petita dels germans,  no li passava per alt cap detall, així, quan veia que tornava a la cuina un plat en el qual  encara hi havia menjar, de seguida s’interessava, per mediació del maître, del perquè no s’ho havien acabat tot i si calia entrava a la cuina a parlar amb el cuiner.  
     l’Albert, avesat com estava a ensumar olors de sofregits i de tota mena de requisits, a les estones lliures gaudia olorant el flaire dels clavells, que cuidava amb passió i molta paciència. I s’entusiasmava quan veia la seva col·lecció, ben disposada, en l’Exposició de Clavells. El dia de la clausura ell i la seva muller, que també hi col·laborava, es mudaven i ho feien amb una elegància exquisida. Ell, amb americana de color blaumarí, pantalon i sabates blanques, com també  era del mateix color el mocador que s’insinuava per damunt de la butxaca de l’americana.
   Dos mons ben diferents, els fogons i els clavells. Però amb una mateixa passió, la que professava l’Albert que igual et preparava una sarsuela, on hi cantaven els àngels, que t’empeltava un clavell per a que oferís una atractiva combinació de tonalitats.
   En un moment, els actuals, on les flors també  es fan un lloc entre l’art culinari. Dos arts per a un sol artista, al qual tots el coneixíem més per en Paixó que pel seu nom.
                                                                                            J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 d'octubre del 2015 )

16 d’octubre 2015

QUAN LES INTIMITATS SURTEN AL CARRER

     Fa un parell de setmanes em referia al carrer Sant Sebastià, fent esment a una part del seu veïnat. Avui continuaré passejant-me per ell, perquè les vivències dels veïns també ens aporten la familiaritat i, amb ella, les extravagàncies i un recull de les intimitats que eren esventades sense que s’interposés ni el decoro ni la prudència. Allò tan ostensible, com és el que diran... Aquesta manera de conviure entre els veïns era la tònica que predominava en tots els carrers del poble. Perquè uns s’havien acoblat amb els altres i junts formaven una gran família i   compartien una confiança amb la qual no els calia amagar aspectes que van d’acord  amb la convivència, com poden ser: les alegries, les enrabiades, les tristeses i els estirabots del dia a dia.
    Per exemple, quan van néixer les bessones de la Salvadora i d’en Francesc,  al carrer Sant Sebastià es va formar un gran enrenou i tot el veïnat hi va acudir per celebrar tal esdeveniment. I compartir la joia d’un fet que, en tot el poble, no era un fet gaire habitual.
   Curiosament la gent ho manifestaven sortint a la finestra o al carrer i en tenien prou amb un crit i la veu corria i es colava a cada casa. Així, aquell veïnat, es va assabentar quan li va arribar  l’hora a l’home de la Vargas perquè,  des del seu llit,  cridava a viva veu: Mala dallonses que m’has enverinat i m’estic morint. Fins que la va guinyar, si més no, de manera molt diferent a la que ell pregonava.
  A casa  la Quima, mare de la Filomena,   que tenien vinya i hort i feien vi per vendre’l, la dona sortia a la reduïda finestra del pis i, creuant els braços damunt el sobresortit, sempre es planyia de la meteorologia. A tothom que passava els hi manifestava tal preocupació: “Noia, que no plou i se’ns assecarà tot el que tenim plantat”.  I quan es passava dos dies seguits plovent, malaia la situació perquè era del parer  de que plovia massa hi ho podriria tot. Igualment amb el vent hi tenia que dir.  Entre tantes lamentacions, trobava el consol dels veïns als quals els hi manifestava els seus temors. I aquets li influïen una dosis d’optimisme: “No res, dona, ja veuràs com no perdràs la collita...”.
     Quelcom semblant li passava a la Sofia Torramorell, però els temors d’aquesta eren diferents. Casada amb en Rafael Ferrer que era pescador, sembla ser que es discutien sovint, però quan l’home sortia a pescar amb la barca i el temps se’ls hi girava en contra, la dona es plantava al carrer i ,tota compungida i plorosa, es planyia que no tornaria a veure mai més al seu “Rafaelito”.
   Veïnes seves  eren les Tiranes, la Trini i la Lluïsa, a casa seva també tenien celler de moscatell i potser per provar-lo que no es tornés agre anaven fent xarrups, fins que s’engataven i aleshores es lliuraven a unes discussions, amb uns crits  que esglaiaven al veïnat. Arribat aquest extrem, més d’una vegada havien hagut d’anar a buscar en Pau “pollastre” que feia de jutge de pau i vivia al capdamunt del carrer. L’autoritat els hi impartia unes quantes advertències  i vet aquí que l’ordre tornava a imperar entre les dues germanes.
   Com podem apreciar els crits, rialles i plors, cada cosa quan s’esqueia i sempre de manera imprevisible, es feien notar al carrer i  tots els estadants se’n assabentaven. Fins i tot unes vigílies de Tot Sants, el Sr. Joan Domingo Rosés, en Tutut, va arribar a casa seva amb una paperina de panellets, amagada dintre la gavardina. Portava també a damunt un rampell de golafreria i, amb ell, es va tancar a la comuna i allà en menjava més dels que engolia, fins arribar a l’extrem que s’ofegava. I els fills, que eren jovenets, van sortir i cridaven, plorosos, que el seu pare no podia respirar.     
   Més matiners eren el laments d’en Pepet  de can “matatocinos”. La seva mare, la Roseta, cada dia anava a primera missa, que era a les 6 de la matinada, i quan tornava la seva obsessió era despertar al seu fill. Els crits d’en Pep, a la vegada, despertaven al veïnat, entre un avivat protagonisme d’uns certs ous: “deixim estar, no em toqui els dallonses...”   una  cridòria que es repetia cada dia degut a una missa on de la pau celestial es passava als renecs del fill de la casa. A qui, vulguis o no, la seva mare s’obsessionava a que es despertés. De ben segur perquè voldria fer el llit i endreçar l’habitació.
   Entre totes aquestes extravagàncies i exterioritzar la intimitat familiar, una nit, acabada de començar la revolta, en Peret Marcé,  com cada vesprada d’estiu, ell i el seu veí l’Enric Arnau, encarregat de la fàbrica de Vallcarca, s’havien assegut en el pedrís de la casa i feien petar la xerrada. Es van acomiadar i ja ficats al llit, van escoltar que arribava un cotxe, circumstància que els va estranyar molt, degut que pel carrer quasi bé mai en circulaven . Van entreobrir  una mica la persiana de corda i van poder veure com  prenien a l’Enric. Li van dir a la seva dona que era per declarar i ja no va tornar més. Els crits de l’Elvira eren d’angoixa i d’un sofriment extrem. Aquell fet va compungir  a tot el veïnat que van tardar molt temps a mitigar tanta tristor.
    Dels crits d’alegria davant el naixement de les bessones, es podia passar als plors per la pèrdua d’un veí. Perquè hi havia per costum que la gent sortien al carrer, o des de la finestra, exterioritzaven, de viva veu, tot allò que els passava. I si no era així, igualment s’assabentaven dels rifi rafes que tenien lloc dintre la intimitat de les famílies. I no passava res, la gent hi estava familiaritzada i sabien, com tothom, que després del temporal domina la calma. I la vida de les persones, associada a les circumstàncies, s’ha de trampejar entre aquests  temporals i calmes. Sempre amatents, però, que res se surti de mare.  


                                                                               J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 octubre del 2015 )

10 d’octubre 2015

LA REMEI DEL PEIX

    En el nostre poble a l’ofici de pescador s’hi han dedicat molts sitgetans, així com altres vinguts d’arreu. Tots han feinejat en aquesta llenca de litoral. Cada patró tenia la seva clientela, entre les peixateres que s’encarregaven d’anar a buscar el peix en panerons de vímet o simplement en galledes. I de la platja passaven a la parada que tenien a la plaça o a la peixateria.  
   I van venir peixateres de Vilanova,com la pròpia  Remei Guimerà Blasco, la qual va néixer  a l’any 1906 a Rossell, un poble de la província de Castelló de la Plana. Els seus pares van arribar a Vilanova quan ella era molt jove. I a mesura que la Remei va tenir edat de treballar, ho va fer a la peixateria que tenien els Victorino. Entre tot això es va casar amb l’Esteve Miró i Nolla, que era de Vilanova. Una de les particularitats més artístiques de l’Esteve era que tenia una veu i un posat de baix extraordinari. Ho demostraria quan, ja a Sitges, va formar part de les Caramelles del Retiro, encara els supervivents d’aquella formació, tan prolifera en solistes, recorden la potència dels greus de la seva veu, l’estil tan personal i el bon gust que hi esmerçava.
   Abans d’aquesta faceta, van passar per les calamitats de la guerra i per poder subsistir la Remei comprava sardines les salava i les ficava en els cascos de fusta i  carregava el cotxe amb les arengades desplaçant-se, per tal de fer intercanvi, a Vilafranca i als pobles veïns. Tenia un Ford que conduïa sense carnet i mai la van parar, ni va tenir cap absurd. No es filava tan prim, perquè molta gent conduïa sense  el corresponent certificat. La raó més  generalitzada  per saltar-se les normes era el cost del susdit permís que relativament costava pocs diners, comparat amb ara,  i no calien ni pràctiques, però per aquells anys  els podia semblar elevat i fins i tot hi havia qui el tenia tramitat i no l’anava a buscar. En una època en què poques dones es posaven al davant d’un volant.
   A Vilanova vivien a la Rambla de la Pau  i degut a la proximitat a l’estació de tren i de la fàbrica Pirelli, dos objectius  exposats als bombardeigs, les autoritats van considerar desallotjar aquelles immediacions i a alguns estadants els van traslladar a la masia del Padruell. Allà, m’explicava el fill del matrimoni, l’Esteve Miró i Guimerà,  va entrar en contacte amb la natura. Ell que tan familiaritzat estava en distingir tota mena de peixos, el canvi li va representar, conèixer totes les herbes i flors boscanes. Arbres i matolls que va arribar a conèixer  a la perfecció. Així com els ocells i a tot bitxo vivent. De la vora del mar a la muntanya i d’allà en cotxe cap a França. Van deixar el vehicle a  Puigcerdà i,  amb tren, van continuar fins a Bèlgica, on hi van estar una mica més de mig any. De tornada van recuperar el cotxe allà mateix on l’havien deixat.
    Va ser a l’any 1941, quan la família arriba a Sitges i comença a vendre peix en una parada, de treure i posar, a  sota la porxada  de la plaça, perquè totes les  de l’interior estaven ocupades. La Remei s’aixecava molt aviat per anar a Vilanova a comprar el peix, per tal de que a l’hora d’obrir  ja tingués la parada muntada. Encara pitjor va ser quan no hi havia gasolina per fer anar al cotxe, perquè havia d’anar amb tren fins al mateix destí, comprar el peix i esperar que un carro li transportés fins a l’estació. Mentre, l’Esteve, el fill del matrimoni, estudiava a Vilanova la carrera de pèrit químic i no va voler mai dedicar-se al negoci del peix, doncs veia que la seva mare tenia de matinar molt i també perquè els estius,  amb bicicleta, el feien anar a repartir per les torres.
   Ja amb parada pròpia, es combinaven el peix amb la Sra. Antonia de la Vega Sánchez, qui a l’any 1935 es va fer amb una parada i li van prendre quan la guerra, recuperant-la després. Era mare de la Maria i la Conxita Torrens, aquesta va passar a treballar a la parada i quan la família Miró es va establir a Andorra, li va comprar les que tenia la Remei.  I a les tardes , amb l’ajuda del seu marit,  en  Domènec  González, despatxava  a la peixateria que tenien en els baixos de la casa de la Plaça de la Industria.
     El canvi d’ubicació va ser coincidència del destí. l’Esteve i la Remei, anaven a passar uns dies de descans a Andorra. Allà van fer amistat amb l’amo de l’hotel on s’hostejaven i aquest els va animar a que obrissin una peixateria al Principat, on pràcticament no n’hi havia cap. Així ho van fer i el negoci va  funcionar molt bé. Ja havien deixat les parades de la plaça i  tancat la peixateria dels baixos de la casa del carrer Sant Pere, on vivien. En aquesta nova etapa la van seguir dues de les dependentes que tenien, l’Adela i la Irene. Aquesta última es va casar amb un milionari andorrà.
   El  marit de la Remei, junt amb altre soci, van comprar unes canteres on extreien sorra. El negoci el dirigia el fill del matrimoni,  ja casat amb la Carme Sabaté que vivia a Sitges amb la mainada.
  Al negoci del peix hi va entrar a treballar un altre sitgetà en Faust, fill del ferrer que ferrava els cavalls al costat de la bodega de can Diego. L’home, amb el camió, s’encarregava de transportar el peix de Vilanova fins a Andorra, en la intermitència d’un  parell de dies a la setmana.  
    La Remei del peix va ser una dona que dormia poc i  de la vora del mar va anar a parar a la muntanya. I fins allà la van seguir els peixos. En un territori on els seus habitants eren més de carn que de peix. I la seva presència va fer possible que l’olor de mar, i el sabor de la diversitat de les especies marines, es barregés amb les aromes que desprenen els prats quan les herbes són humides.
   Ella que es despertava quan el mar encara dormia, va passar de contemplar la seva immensitat, a guaitar a les crestes enfarinades de les muntanyes. Una vida entre dos mons. Abraçada a la seva família i a un ofici, al qual hi va dedicar bona part de la seva existència, el de peixatera.
                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 d'octubre del 2015 )    

03 d’octubre 2015

VEÏNES D'UN MATEIX CARRER

  S’ha parlat molt de que l’honor de portar el penó de Santa Tecla, en quant a que aquest any ha recaigut en dues germanes bessones. I a elles, com mana el protocol,  han hagut  d’anomenar a les corresponents cordonistes. Però la Joana i la Rosa Maria  Alexandre i Milà, venen gaudint d’un altre privilegi que els ha estat atorgat des de el dia que van néixer, com és el fet de  viure en la mateixa casa del carrer Sebastià. Una casa que el seu pare, paleta de professió, es va encarregar de transformar tal com és ara  i que saben mantenir en perfecte estat de conservació.
  Tot recordant a la seva  mare, la Salvadora Milà, darrera el taulell despatxant la llet i que en les darreries de la seva vida laboral es va anar alternant amb la venda de productes comuns als esmorzars i berenars. Elles l’ajudaven, oferint una imatge molt curiosa,  les tres dones vestides  amb davantal blanc, el color predominant de la casa.
   A aquest conjunt de detalls coincidents, s’hi afegeix la particularitat que aquest carrer encara conserva molts detalls genuïns. Perquè moltes de les cases que s’arrenglen a cada vorera, ofereixen els vertígens d’unes construccions tal com en els seus dia es van construir. Cases de planta baixa i pis, amb aquestes grans portalades que tanquen l’entrada principal i amb una finestra de mesures poc generoses, centrada a  sobre de l’arcada. A excepció de la casa de la família Serra, que té traç d’edificació senyorial, amb artístiques rajoles i un aleró molt distingit.
    El poble ha crescut i moltes de les seves cases han perdut els encants que tenien i tot això ha suposat una alternança de veïns. El carrer Sant Sebastià no ha estat una excepció però potser s’ha fet més pausadament. Fins el punt que m’atreviria a pensar que en aquest carrer alguns dels seus veïns encara ara surten a asseure’s a la fresca de les nits d’estiu, o simplement obren les portalades de les seves cases i a frec del pedrís d’entrada, fan companyia a la soledat de les nits estivals, perquè tot i ser un carrer cèntric té el privilegi de no ser gaire transitat. Això em va venir al pensament durant les vesprades dels dies que va estar exposada la imatge de Santa Tecla en aquest quarto de reixa, quan les visites s’asseien en les cadires que estaven disposades. I allà s’establia unes interessants tertúlies, entre la gent de Sitges. Una seqüència que servia per exprimir els records encara queden vius del poble i de la seva gent, que  passa temps que no la veus, però hi coincideixes  en ocasions com aquesta.
   Davant per davant de la casa de les dues germanes, hi viu la Mª. Dolors Noguero que fa poc que s’ha quedat sola, al morir la seva mare, la Dolors Vives, que a la vegada, aquesta, era filla de la Filomena. Modista de professió. Entre les dues famílies, amb tants anys de compartir veïnatge, s’ha establert uns lligams  que es consoliden  encara més quan les baixes forçoses van escapçant el pal de paller. Atesa aquesta proximitat i amistat, les pendonistes van pensar amb la  seva veïna per a que les acompanyés com a cordonista.
   En la mateixa vorera, unes cases més avall hi va viure en Rafael Munté i Pino, oncle del Sr. Antoni Garcia-Munté Nuño. En Rafael va ser uns dels primers taxistes de la Vila i se’l coneixia popularment per en Meleno. Després hi van viure els també parents, el pintor Marià Carbonell Llopis i l’Engracieta, la seva muller. Traspassats tots dos, la casa va ser remodelada i va anar a viure la seva actual propietària, la Sra. Emma Garcia-Munté i Garcia, filla de l’Antoni Garcia- Munté López. Pocs dies abans de que aquesta parcel·la del carrer Sant Sebastià assolis un destacat protagonisme, ella va pintar aquestes portes grans d’un blau de Sitges que supera l’expectativa del blauet característic. I allà hi va exposar el tabernacle, com a cordonista que també va ser. Junt mb la Vinyet Trull i Camps, l’única que no viu en el carrer, però la casa on va néixer, al carrer Barcelona, és de les mateixes característiques que aquestes i encara resta en peu. Filla d’en Jaume Trull i de la Josefa Camps de ca la Pepa Cirera.
    Un carrer on els seus veïns han participat de l’ambient festiu i l’activitat menestral. Amb artistes com el propi Marianet, o en Salvador Robert i Raventós, en Tirano, del qual tenim un quadre al museu, pintat per en Santiago Rusiñol. Agafat al violí, la seva afició quan deixava de fer de barber. Vivia  amb les seves germanes, les Tiranes, a la casa de davant mateix de la d’en Frederic Montornés i Pino. Aquest parent d’en Meleno i, durant uns anys, President de la Comissió de Festa Major, entre altres honors.
    Just al costat de la casa de les protagonistes, hi tenia el taller de forja la família Cenzano i que actualment han comprat un matrimoni que viu a Suïssa i li han posat el nom de la torre que els pares d’ell tenien al sector de Terramar, Sans Souci. Costat per costat la casa d’en Pepet Planas, de cal Matatosinos i la Maria. Cases com la que van viure la mare i germana de la Montserrat casada amb el fill de ca la Dionisia, que no han perdut l’estructura de la façana original i que totes les d’aquesta vorera tenen també sortida pel torrent d’en Llopart. Igual com la de la família Domingo.
   Carrer de pescadors com la família d’en Capdet, en Renego. En Ferret casat amb una filla de cal Liri. Pintors com en Mia, en Joan Carbó, en Serra i els Mirus joves. De carnissers com en Daniel Montané. I de personatges populars com la Dolors, la Vargas que per Carnaval es disfressava de dona seductora i feia anar de corcoll a més d’un. 
    Amb l’única  bodega que ha hagut, regentada per en Pere Curtiada, casat amb la Paquita Hill.  Que era a tocar amb el celler de can Sariol. I veïns de la família d’en Baltasar Comas, i la Maria Teresa Olivell i en Jordi surià Amb l’aroma del most, ara que som a la festa de la verema, deixo el carrer Sant Sebastià molt conscient que queden en l’anonimat a molts dels seus veïns, als quals demano comprensió, degut a que ja he esgotat l’espai.
   Només afegir que des d’ara serà, també,  un carrer  de pendonistes i cordonistes.
                                                                               J. Y. M.
  
     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'octubre del 2015 )

   

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez