A LES BOTIGUES TAMBÉ ÉS FESTA MAJOR

      La direcció del setmanari, a l’afrontar la nova singladura, va anunciar que arribaria als lectors totes les setmanes de l’any sense excepció. Un objectiu que s’està complint malgrat que, com aquesta setmana, de Festa Major, es fa difícil anar a la processó i tocar campanes, una conclusió que  avui ve com anell al dit. Prevenint que es solapava la festa amb el compromís de fer sortir al carrer el setmanari, la mateixa redacció va demanar als col·laboradors  avançar el dia de lliurament dels originals. Previsor, vaig enllestir el “tomb” amb prou antelació per així poder gaudir de tots ela actes previs a les intenses 36 hores.

   Malauradament  els fets de la Rambla de Barcelona i els succeïts a  Cambrils,  han colpit els nostres sentiments i principis, de tal manera, que els ànims no estan per a gaire festa. Davant la reacció extraordinària de la gent, de tornar a omplir aquesta universal arteria barcelonina i també els espais públics de Cambrils, com a mostra de normalitat i de no doblegar-se davant les urpes imprevisibles i malèfiques del terror,  he cregut convenient mantenir el contingut  de l’article i la capçalera que vaig deixar enllestit. No ho puc justificar com una mostra de pretesa normalitat, perquè encara tot és molt recent. Deixem-ho en aquest repunt de vida que ressorgeix entre la tristor i que vol ser  una aposta ferma per a  vèncer el terror. Aquesta vegada,  entremig del so de les gralles i l’olor de nards.   

     Avui, l’endemà de la festivitat de Sant Bartomeu, coincideix que la festa es diversifica. La setmana anterior a aquesta, celebraven la seva festa els veïns del poble de Garraf, que es troba dintre el terme de Sitges. Amb dues parts destacades, la banda de mar, amb una costa abrupta que, des del mateix mar, se’ns ofereix una visió molt diferent a la que estem acostumats a veure des de terra,. Amb un conjunt de cales i sobresortits rocosos de gran calat en la toponímia local, que va des del Port Ginesta, el port de Garraf,  al d’Aiguadolç. Enclavaments on el mar  s’entretén entrant i sortint  de entre les formacions rocoses i barrejant-se amb l’aigua dolça de la Falconera.  Amb el record  dels musclos de la Ferrosa, per haver estat els més apreciats d’aquest litoral. Un mar que, entre aquest anar i venir , besa els peus de  l’ermita blanca de la Trinitat.   

      Decantant cap a la muntanya, bordejant les runes d’una antiga fortificació , la ferida que han deixat les pedreres en el terreny és el resultat d’un progrés que ha portat  a no parar de gratar la muntanya. Només aquesta incursió a peu ens permet veure la magnitud d’un desastre del qual no se’n parla gaire. En mig de la devastació arribem a can Lluçà , la masia i vinyes de referència, d’un lloc encara habitat i on la terra es treballa. Des d’aquí ens podem dirigir a qualsevol indret del Massís, sabedors  que no tardarem gaire a  deixar el nostre terme per abraçar-nos al d’Olivella.

    I tornant a la voreta del mar,  a l’última llenca del terme, ajuntant-se ja amb el de Castelldefels, es troben les Botigues de Sitges. Situades just quan s’acaben els revolts de les  Costes  de Garraf. Sobre l’espadat que s’alça damunt de la carretera es troba la masia de Vallbona, que agafa el nom de la riera, una casa que  va fer construir Eusebi Güell, propietari també del celler de Garraf obra d’Antoni Gaudí. De masovers s’hi han alternat la nissaga dels Lloret, els últims, en Miquel Lloret i la seva muller Roser Congost.

     A mesura que es va anar fent assequible poder disposar de cotxe, aquest indret va tenir molt protagonisme, sobretot quan anant de Sitges cap a Barcelona s’havia de passar per aquestes Costes, un suplici per a les persones que es maregen. Arribats a aquest últim tram que acaba en baixada i que ens situa a les Botigues, és un alliberament, el pitjor ja ha passat. La gent que venia de Barcelona, amb la voluntat de passar el dia a la platja, molts feien parada en aquesta platja llarga a frec del túnel del tren. Aquesta afluència va conduir a la família Lloret a disposar un xiringuito a peu de platja. Els va secundar la família d’en Vicenç Lázaro  que van regentar  el Casablanca, un referent en la cuina especialitzada en peix que va tenir continuïtat en El Vivero de Sitges, situat als peus de l’ermita de Sant Sebastià, junt amb l’Alfons Sánchez i la seva família.

     Avui a les Botigues hi viuen un bon nombre de residents , vinguts d’arreu. Són gent amb neguits que mantenen viu l’esperit associatiu a aixopluc de l’Associació Cultural de les Botigues de Sitges , de la qual n’és el president el Sr. Francesc Garcia,  secretària la Sra. Conxita Salvador i president d’honor, el Sr. Llorenç León. Ells, junt amb la resta de components de la junta, organitzen la seva Festa Major i durant tot l’any porten a terme tota mena d’actes culturals i lúdics. Sobresortint el certamen literari que celebren coincidint amb la festivitat de Sant Jordi, el qual ha assolit un bon nivell de participació i de qualitat dels treballs presentats, signats per autors, novells i altres de consolidats.

    Quan el remor de les gralles de la Festa Major de Sitges s’afebleix i queda sospès en l’aire  un flaire decadent de pólvora, a les Botigues de Sitges encenen la metxa que precedeix a un esclat de renovades il·lusions festives, les d’uns veïns que, vet aquí,  han encarregat al Cronista els hi pregoni  la seva festa.  Que té com a base fonamental  la complicitat i l’estar ben avinguts. Només així   ens farà pregonar, a uns i altres, que el sitgetanisme també comença allà on sembla que s’acaba.

     El nostre terme no és gaire gran, però a cada raconet hi germina, com la farigola i el romaní, un rebrot  que  creix fins a donar els seus fruits. Aquests que els vivim amb tota la intensitat . Mimem tots els detalls d’aquesta convivència, gaudim-ne,  i treballem tots plegats per a que aquest mon pugui ser millor, sense els estirabots que, en el moment menys pensat,  tan mal ens fan.

                                                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 d'agost del 2017)

PETIT SANT BARTOMEU

    

       Un 25 de setembre d’un d’aquests anys passats, ens trobaven de pas per la ciutat de Pamplona i quina no va ser la nostra sorpresa quan vam coincidir amb un seguici festiu, amb gegants i tot el folklore corresponent. Ens afanyarem a preguntar el motiu de la celebració i ens van assabentar del que es tractava: “San Fermín chico”. Commemoren el martiri del Sant  i sembla ser que aprofiten per celebrar la festa petita.

     Això de les mides, quan es tracta de mesurar la magnitud de la festa, és molt relatiu. Perquè no hi ha cap celebració festiva que no sigui magnificada. A nosaltres ens passa, tenim una gran predilecció per la Festa Major, que celebrem en honor de Sant Bartomeu, però només amb un mes de diferencia tornem a estar de celebració, la festivitat de Santa Tecla, amb un seguit d’actes que poc es diferencien  entre una festa  i  l’altra.

     Tornant a les mides, ara ens centrarem en les mesures de la imatgeria. La imatge més alta que es venera a la comarca del Garraf és la de sant Pau, que a Sant Pere de Ribes celebren la seva conversió el 25 de gener i és considerada la festa major petita. Per la corpulència i alçada de l’Apòstol s’ha convertit en un referent, quan ho comparem amb una persona d’alçada  considerable , dient-li: “ets alt com un Sant Pau”.

    Si més no la  que aquests dies s’exposarà  on ha designat el pendonista i  sortirà al carrer en processó, la imatge de Sant Bartomeu, és una bonica talla d’estil barroc que es trobava a Campdàsens per ser propietat de la família Robert, fins que va passar a ser-ho del poble. Les mesures no són gaire grans.

    De les mans del nostre artista, en Daniel Monzó i Bertran, ha sorgit aqueta imatge de Sant Bartomeu, la fotografia de la qual he volgut que il·lustrés el meu article. En Daniel ens ha delectat amb totes les figures del nostre folklore, especialment  les parelles de gegants, el drac i l’àliga... i ara ens sorprèn amb una reproducció exacta d’un  Sant Bartomeu  petit. És una aportació més al conjunt de la seva obra festamajorenca.

    Com ho han fet altres artistes locals els quals han pintat la Festa. Com el propi Felip Masó i Falp amb la seva espectacular i fantasiosa  obra de la Processó de Sant Bartomeu. Un altre ha estat l’Agustí Ferrer Pino, autor del drac que el va pintar amb uns colors que van desaparèixer al repintar-lo de nou. Després dels anys, en Josep Pascual, el va restaurar i li va tornar el colorit original . Com que la moda de la fotografia està tan secundada, he pensat afegir-me a les pinzellades dels pintors/res que han dedicat obra a la nostra Festa. Entre altres el mateix Agustí Ferrer, que  va deixar pintats quadres d’aquesta temàtica, amb preferència pel ball de bastons i del  mític flabiolaire en Pep Capelles. Un altre artista que va pintar la Festa va ser el recordat Salvador Marcet, en”Teio” . També l'Agustí Albors, autor de les esperades i sensacionals portades de l'Eco dedicades a la festa. En  Ramon Cenzano, en Pere Ros . En Rafel Monzó, germà de l’autor d’aquesta petita i extraordinària obra d’art. La Núria Bartés i la Núria Corretgé, la Núria Fortuny. Així com la Blanca Benitez Montané, autora del cartell d’aquest any i el de la Festa Major del 2007. Que ens fa recordar a la seva mare,  la Blanca Montané que havia pintat amb aquarel·la els llocs més significatius de casa nostra. La filla ha superat a la mare, com ha de ser, i ens delecta  pintant  la nostra Festa amb una inspiració sublim.

  El Petit sant Bartomeu, obra d’en Daniel Monzó, el meu veí, és fruit del bon record que va deixar la presència del  gran, quan aquest va estar exposat al taller de casa. Allà on l’ombra dels plataners va acollir a la gent amiga que s’hi va apropar. Entre ells la Rosa, la mare de l’artista, a qui el detall de tenir la imatge tan a prop de casa seva la va fer molt feliç i en va gaudir plenament.  Ha passat un any i ara Sant Bartomeu i després Santa Tecla,  aquesta imatge obra de l’escultor Pere Jou, tornaran a tenir el seu protagonisme. Quan s’escaigui  seran exposades per a complaença i admiració de la gent del poble.  Després  d’intervenir-hi  les bones arts i el gust exquisit  amb el qual ens té acostumats l’amic Esteve Ferré i el seu equip.

   Que tinguem tots, una bona Festa Major.      

                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el18 d'agost 2017)

EN PEPI

      Les persones som fràgils en tots els aspectes, i aquesta fragilitat ja es fa palesa entre el complex procés de gestació dintre el ventre de la mare. Perquè  a la més mínima, un cromosoma de més,  i ja incideix en el resultat final. La vida guarda ombres a les quals l’aciençada  labor dels entesos, poc a poc, van aportant llum que permet avançar  en aquells aspectes que alteren la normalitat.

    En Pepi és un xicot que aporta una lliçó que costa d’aprendre quan les coses no han anat del tot bé. L’enteresa d’uns pares, dels germans i demés família,  la resignació i una comprensió molt ben assolida,  són el far,  la llum a la qual em referia, la mateixa que ha  d’il·luminar un recorregut que tampoc és fàcil. Perquè la normalitat de tot plegat és relativa i imprevisible, només l’amor, el saber interpretar el que volen transmetre, ajuda  a que la convivència sigui la més propera i planera i, fins i tot, gratificant possible. Un somriure, un petó, una carícia, poden arribar a ser tan importants com descobrir i gaudir d’ un petit tresor enmig del no res.

     En Josep Almiñana i Malivern  va néixer el 27 de novembre del 1958. Els seus pares l’Antoni Almiñana i Formento i la Carme Malivern i Sardà. És el petit dels cincs germans: l’Enric, en Toni, la Immaculada, la Carme i ell. El xicot està immers en un mon especial el qual sols ell hi sap trobar el sentit a cada situació, i desenvolupar-se amb una normalitat que és exclusivitat seva. La que ell sap interpretar i amb la qual s’hi troba bé i és feliç. Amb el seu posat de trapella el xicot passeja una popularitat fruit d’una simpatia i espontaneïtat molt seva. Detalls pels quals es fa estimar.   Es passa la major part dels mesos de l’any en una residència especialitzada que es troba a la població de Vilaseca, Villablanca, que depèn de la Fundació Pere Mata de Reus, amb cinc-cents residents i, com altres, treballa en un taller d’ocupació.      

     En el transcurs de festes  importants, alguns caps de setmana i les vacances  es trasllada a casa de la Immaculada, on els dos s’entenen només interpretant una mirada de complicitat. Quan en Pepi torna a casa, potser després de visitar la Carme, la seva altra germana, on sovint hi va  a dinar, el dispeser, tip com un “guitllo” , arriba al pis del carrer Jesús disposat a fer la migdiada, o si més no a estirar-se al llit i escoltar música del seu ídol, el immortal Pavarotti. Abans, però ha d’intercanviar aquell diàleg sorneguer que entaulen els dos germans. La Immaculada el tira de la llengua i si li ha de recriminat alguna actitud ho fa sense miraments, com ha de ser. Ell, que sembla tenir cua de palla, li deix anar la lletania que sempre té a punt  i sempre vol tenir l’última paraula. Així el minyó s’engresca sense adonar-se’n i amb la germana que tampoc es deixa prendre el pel,  el sainet està servit. Fins que el personatge desapareix i es tanca a l’habitació, on no s’adorm sense abans haver deixat tot ben disposat, perquè  ratlla la perfecció en quant a ser una persona molt ordenada.    

    En Pepi no sap interpretar el rellotge, però viu a l’hora, fins i tot al minut. El que fa pensar que el pas del temps el mesura el seu rellotge biològic.  Acompanya a la seva germana Carme i a les amigues d’aquesta a la platja, i quan es cansa de ser-hi, després de manifestar que vol marxar, i d’haver portat a terme totes les seves rutines, monòleg inclòs,  llavors  li fixen una franja horària i vet aquí que quan falten uns minuts es comença a preparar i, amb una exactitud sorprenent a l’hora acordada ja està a punt, per admiració de totes les acompanyantes.

 Aquests dies observa que quelcom d’especial s’està planejant  en el seu entorn. La Immaculada ha estat escollida la pendonista de Santa Tecla i l’Anton, el seu fill, junt amb la Carme els cordonistes. Li expliquen i mostra  aquell posat de desentendre’ns quan sap que la cosa no va per ell. Tot i que guarda un record especial de quan la Loli Suárez va ser la pendonista, sembla ser que el va captivar tant, que des d’aquell dia la Processó de Santa Tecla i tot el que hi està associat,  ho identifica com la processó de la Loli...

  Ara, quan ja es comença a ensumar la Festa Major , en Pepi viu una mica a l’expectativa de tot plegat, intueix que s’està preparant alguna de grossa, però no sap ben bé el que. De segur que la Mare de Déu de la Loli, o “la virgen pequeña”, com també l’anomena,  li farà reviure aquell esdeveniment que tant l’ha marcat. El seu rellotge  interior li marcarà cada instant que ell interpretarà a la seva manera . I és que en Pepi, com tots els de la nostra edat, hem  estat sitgetans que vivim amb un interès especial tots aquests esdeveniments. Com l’arribada de la fira, que significava  l’avantsala de la festa més important del poble. Que per cert, ho continuen vivint amb la mateixa intensitat els veïns dels carrers  de  Gràcia. Per a  ells una altra  Mare de Déu,  la d’agost, coincideix amb  la  festa de la que havia estat una vila. I ho celebren al carrer, engalanant-los i aportant la  seva relació amical,  la més característica i fructífera  del veïnatge ben avingut . Aquest any, les Festes de Gràcia,  compleixen 200 anys, que es diu aviat, i això ens fa adonar-nos que el temps passa  de manera molt ràpida.

    El dia a dia ens porta  a vigílies festives. A coincidir amb amics, com en Pepi, que sembla que visquin en un altre món, i res més lluny de la realitat. El seus sentiments són tan purs i nobles que ens ofereixen una lliçó de com els petits valors fan possible la grandesa d’una existència curiosa però exemplar. Viscuda des d’una altra perspectiva, ni pitjor ni millor, diferent. 

                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 d'agost del 2017)

      

LES CAMPANES DEL VINYET TOQUEN A FESTA

    En el campanar del Vinyet hi han disposades quatre campanes i ofereix  la curiositat  d’assentar-se a damunt una biga de fusta de considerables  dimensions, no tant per la seva llargada, sinó per la seva amplada i gruix. Entre els elements curiosos  que es guarden a l’ermita s’hi troba una maqueta en la qual se’ns representa tal com era a l’any 1870, el detall  més destacat el trobem en el campanar que apareix adossat a la banda dreta del la casa dels ermitans. A partir d’aquesta data  es construeix en el lloc on nosaltres sempre l’hem vist.   

    I  posats a buscar coincidències, el campanar del Vinyet es troba situat perpendicularment amb el campanar de la nostra església parroquial, que també és un campanar afegit a l’antiga construcció, quan aquesta constava d’una campanar pla, sense lloc per a les campanes. Si van afegir les arcades corresponents en el transcurs d’un projecte posterior. Fins que  a l’any 1863 es finalitzen les obres d’ampliació  i es col·loca, en la  part superior, una majestuosa imatge de pedra de la Immaculada, a la qual tots coneixem per la Mare de Déu del Campanar.

     Una altra coincidència, el campanar de l’ermita de sant Sebastià es va fer a l’any 1870. Així que quasi a les acaballes del segle XIX , en pocs anys de diferència,  es pot dir que es van vestir els tres campanars que es troben  en línea recta, d’un extrem a l’altre del poble.

    El so de les campanes és majestuós, i ho és més segons siguin les  mesures. Per tant les de més sonoritat són les del campanar de l’església parroquial, detall que podrem comprovar dintre de poc, durant el repic  de la vigília de la Festa Major i en el transcurs del dia de la festivitat de Sant Bartomeu, gràcies a l’equip de campaners que en tenen cura. A mi, en particular, m’agraden tots els tocs, però  sento predilecció pel que acompanya el recorregut  de la processó de Sant Bartomeu. Potser per la sobrietat que el fa elegant i majestuós. Simple, però de molt calat.

     El so de les campanes de l’ermita de Sant Sebastià, és fràgil,  molt de poble, que es fa notar el dia de la festa, quan s’ anuncia  que és a punt de començar l’Ofici.  D’aquest repic en són testimonis, no ens apartem de les curiositats, dues Vinyets que viuen molt a tocar de l’ermita, em refereixo a la Vinyet Ferrer Panyella de “can Terradeu” i a la Vinyet Cuatrecases Tomas de “can Lliberato”. Amb el mar molt proper i amb el lligam familiar que les dues han mantingut amb aquest, quan els seus avantpassats hi feinejaven.

   Més enllà, el senzill campanar de l’ermita de la Trinitat, també aixecat damunt la casa dels ermitans,  acull les dues campanes que repiquen el dia de l’aplec. El bosc no em deix veure més enllà, per poder comprovar si la seva situació està en la mateixa línea dels altres tres campanars. Potser massa obsessionat, com estic, en voler fer-los coincidir. Quan el més important és el motiu pel qual han estat construïts i pel missatge que transmeten els tocs de les seves respectives campanes.

      Demà, festivitat del Vinyet, el seu campanar tornarà a tenir el protagonisme que assoleix en les grans ocasions. El punt de referència que, des de lluny, fa possible la seva ubicació.

    Un fet destacable serà el retorn de l’escolanet centenari al seu lloc habitual, al peu de l’altar. Després que en Josep Pascual hagi enllestit una impecable restauració. La  seva presència fa possible que segueixi sent l’element testimonial més admirat per la mainada. Sobretot  quan, entre el silenci, s’escolta  aquest sorollet metàl·lic que, amb pulcre  nitidesa,  s’escapa des de  l’interior de la caixeta que custodia, cada vegada que s’hi deixa caure  una moneda.

    El Vinyet atresora detalls que, per la seva simplicitat o importància, tot i no ser del tot visibles, ens aporten elements imprescindibles per conèixer millor la part  d’història que li correspon en tots els aspectes. Així com altres detalls més simples, no per això deixen de ser importants, com  pot ser el repic de les campanes per anunciar-nos la joia de seva festa. Aquesta que, cada any, esperem amb renovat i encomanadís entusiasme.

                                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitgesel 4 d'agost del 2017 )