PER SANT JOSEP, EL BROT AL CEP

La natura és sàvia, més que tots els avanços com aquest que es coneix com a intel·ligència artificial. L’únic que la fa anar una mica de bòlit és això del canvi climàtic. Per exemple, a causa de la bonança hivernal que fa que les temperatures siguin suaus, tot i que potser aquest any ha estat una excepció en què ha fet més fred i ha nevat molt a les muntanyes. També la pluja ha estat constant i han bufat vents que no estem acostumats a suportar, mentre els temporals de mar quasi no han deixat treva.

   És així com, a causa d’aquestes progressives pujades de les temperatures, observem que els ametllers, que floreixen ja ben entrat el gener, s’avancen una mica més del normal. També una de les flors més primerenques a florir és la mimosa. Però estaran d'acord amb mi que la flor de l’ametller és una petita obra d’art amb la qual la natura ens obsequia en ple hivern. És tan fràgil com bonica, i engalana els arbres com un esquitx de color que es vol avançar a la primavera contra tot pronòstic, perquè quan això passa encara falten uns mesos per arribar-hi.

     Ho ha descrit molt bé el ribetà Lluís Giralt i Vidal en el seu article de la setmana passada en aquestes pàgines de L’Eco, quan es refereix a les ravenisses blanques que, també durant l’hivern, posen un toc de color a les vinyes esmorteïdes; aquestes semblen sobresortir damunt una terra erma, però no és així.

   Aquestes ravenisses em tenen el cor robat: un altre esquitx de blanc que ens fa adonar que la terra mai no dorm del tot. Són tan fràgils, tan poca cosa, que el vent, per poc que bufi, no els dona treva. En aquests moments de calma, d’impàs al camp, la seva espurnejant blancor resulta tan dissimulada en un sol brot com molt vistosa quan les observem agrupades a sota les soques dels ceps.

   La gent de pagès és qui millor coneix l’evolució de la natura pel que fa a allò que tenen plantat. Amb el retorn d'aquestes pluges generoses, els sembrats verdegen i estenen una immensa catifa pels camps on s'ha sembrat. Mentrestant, no treuen l'ull de la vinya per observat si es compleix la predicció que diu: “Per Sant Josep, el brot al cep”.

   La festivitat de Sant Josep va ser la setmana passada i aquest cronista -a qui agrada caminar pel camp, escoltar-ne el silenci i seguir l’evolució d’aquesta natura que dona vida a tot el que creix sota la seva protecció- ha pogut observar com, efectivament, la vinya ja rebrota. Curiosament, ho ha fet una varietat, amb una insinuació de pàmpol, diminuts, mentre que l’altra té els brots embotornats, a punt d’esclatar, però li falta un no res per fer-ho.

   Com que els ametllers han florit abans , les fulles ja engalanen d’un verd elegant les branques, com es pot apreciar en el fons de la fotografia. També aviat, pels volts de Sant Joan, hauran crescut els ametllons que tant ens agradava menjar; inclús la seva pell vellutada ens semblava bona, fins que arribàvem a l’ametlla tan tendra que se’ns desfeia a la boca.

     Era un petit privilegi per a una joventut que gaudia de petits detalls que ens oferia la natura durant els passejos que fèiem, tot sovint, pel camp. Avui em costa pensar que hi hagi algú que es presti a menjar ametllons que, és clar, s’havien de menjar amb mesura per tal de no causar un col·lapse intestinal. 

   I amb tot això arribem a les portes de la Setmana Santa, quan també s’ha dit que, quan Nostre Senyor està exposat al Monument, les farigoles són més flairoses. Una altra herba boscana la florida de la qual és potser la més tímida de totes, però la seva flaire és tan captivadora que ens delatava quan, el Divendres Sant, després d’haver anat a menjar l’arengada a la muntanya, en portàvem un pom lligat a la motxilla o al sarró. Avui, si no portes l’arengada cuita de casa i no amagues les farigoles de la vista, et poden sentenciar a no sé què.

   Ben aviat les vinyes de les entrades del poble vestiran de verd el paisatge i faran honor al poema de Josep Maria de Sagarra: “Vinyes verdes vora el mar”. Per sort, encara la vinya ens saluda quan arribem a casa, vinguem pel cantó que vinguem. I amb la seva verdor, donem la benvinguda a una nova primavera, flairosa i ufana.

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març del 2026)

LA PUNTUAL DE GIRONA

    La fleca La Puntual de Girona, on els clients esperen a la vorera

    Voltant per aquests mons de Déu, tot sovint et trobes amb sorpreses agradables que van associades a uns costums destinats a satisfer i donar gust al paladar, sobretot quan es tracta de cercar el pa més bo. Avui dia, la cultura del pa té molts seguidors i és extensa i variada; una varietat destinada a satisfer totes les preferències o, també, a seguir un règim alimentari que requereix un determinat tipus de pa. D’aquí ve la gran diversitat que els forners elaboren: pa de sègol, de kamut, integral, de llavors, pa moreno, pa amb nous, pa de coca... I n’hi ha que diuen que fan:  “un pa com unes hòsties”. Bé, això ja és un altre tema.

   Era l’època en què el pa es venia a pes i, si demanaves una barra de quilo, aquesta es pesava; si no arribava al pes, es complementava amb el que es coneixia com la torna. Un tros que no acostumava a arribar a casa perquè es menjava pel camí i sabia a glòria.

   A Girona hi ha una fleca molt original que porta per nom La Puntual, i que recorda el negoci que va immortalitzar Santiago Rusiñol (en record d'aquest, la botiga dels Museus de Sitges també porta el mateix nom). La de Girona és molt singular: la fleca no té espai físic per al públic; els clients esperen a la vorera del carrer que els toqui el torn i són atesos en una de les dues obertures laterals. A la part central de la vidriera hi ha exposats tots els productes: pa, coques, brioixeria, pastes i tota mena d’especialitats de la casa. La resta de l'interior és tot obrador.

     Quan la clientela sobrepassa uns límits, els dependents de La Puntual obren els diferents espais existents en les obertures que hi ha a la façana, ben delimitades i amb mostradors de treure i posar originalment preparats, de manera que els punts de venda s’amplien. Per tant, els espais s'obren o es tanquen segons la demanda del públic.

    En Joan Pujades és l’amo i junt amb la seva muller i fills, està envoltat d’una bona plantilla de treballadors/es que, en tot moment, mostren una simpatia i una atenció admirables. Tot sovint t’obsequien amb un detallet del que elaboren, fet que recorda aquella “torna” a la qual em referia. És un gest que s’agraeix i que fa que la clientela els sigui fidel, no només per aquesta generositat, sinó també per la bona qualitat de tot el que fan.

    I, per a més sorpresa, quan en Joan té els encàrrecs preparats per als clients de sempre, ell mateix els va a repartir. Ho fa valent-se d’un mitjà que ens recorda els anys 20, quan molts establiments feien servir una bicicleta a la qual enganxaven un remolc molt singular: un petit espai tancat, més alt que ample, amb l'anunci de la casa pintat a les parts més visibles. En Joan pedala arrossegant aquest annex, on a l'interior disposa el pa i la resta d'encàrrecs pels establiments de la restauració i l'hostaleria, que prèviament li han fet. El nom de "La Puntual" fa honor al seu significat gràcies a l’eficiència del forner que, amb el davantal enfarinat i el casquet -semblant a aquella gorra allargada que també es feia amb paper de diari-, fa que els encàrrecs arribin puntuals a la seva destinació.

   Girona és capital de província, però conserva molts detalls que l’agermanen amb els costums dels pobles, com aquest fet tan curiós d’una fleca on el nucli principal el trobem a la mateixa vorera. D’aquesta manera, els ciclistes -que a Girona n’hi ha molts- poden comprar el que necessiten gairebé sense haver de baixar de la bici, i els gossos no s'han de separar dels amos. Són un bon nombre d’avantatges, també sostenibles, pel fet de trobar-se a l'aire lliure, on tothom respecta el torn sense ni tan sols haver de recórrer a l’aparatet que dispensa el número. Tot plegat amb un contacte directe amb l'amabilitat del personal i la generositat de l’amo. En un temps on encara amassen i couen el pa a la nit per tal que, a primera hora del matí, els clients el trobin calent, acabat d’enfornar. Els de La Puntual porten la son endarrerida per ser puntuals quan el dia neix. Tot plegat, en un espai envoltat d’originalitat i on es pot entreveure un caire rusiñolià que fa honor al nom de l’establiment.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de març del 2026)

"L'INFLUENCER " DE L'ECO

   

   L'Ivan Moreno, a la porta de l'estació, amb un bocí de Sitges a les mans

Als que tallen el bacallà a internet se’ls anomena influencers. L’Ivan Moreno Remolar influeix en la venda de L'Eco de manera directa i personalitzada, sense haver de recórrer a les xarxes socials. La seva presència es fa visible cada divendres de bon matí: només arribar l’important volum de relligats que contenen el setmanari acabat d’imprimir, l’Ivan els espera impacient  per, tot seguit, dirigir-se a l’entrada de l’estació.

    Aquest fet ens recorda quan els diaris eren llançats a l’andana de la mateixa estació, perquè viatjaven en el primer tren que arribava de Barcelona. Allà els esperaven els responsables dels quioscs que llavors hi havia a la vila -de tots només ha quedat el de la Bibi Rufete-, els carregaven a les “carretilles” i els portaven als seus respectius establiments, on ja els esperaven els lectors.

    El rotatiu barcelonès La Vanguardia, a més dels exemplars que es venien en aquests quioscs, comptava amb uns repartidors oficials que els lliuraven als subscriptors. Entre els qui s’han alternat en aquesta tasca, recordo la família de l’Angelito Hernández, que va haver un temps que es va dedicar a dibuixar i en tenia molta traça. Fins i tot va fer una rèplica del Guernica de Picasso: l’Ajuntament li va facilitar l’opció d’exposar-lo, i un dia li va desaparèixer com per art d’encanteri. Desconec  si a hores d’ara l’ha recuperat...

   Doncs bé, els seus familiars s’encarregaven de repartir La Vanguardia. Recordo el seu pare, que es valia d’aquelles crosses antigues de fusta per caminar, fins que un dia l’home va prescindir-ne i va caminar amb tota normalitat. Vivien als pisos que hi havia al damunt de la bodega de can Juanillo, situada en un dels quatre cantons de can Perico, costatper costat d’on avui hi ha el quiosc de la Bibi.

   Si a la història de Rússia hi va haver un Ivan el Terrible, conegut pel seu caràcter terrorífic, aquí a la vila tenim el nostre propi Ivan Moreno, que de “terrible” només en té la persistència. Divendres rere divendres, exerceix el seu domini sobre l'accés a l'estació. Però la seva “tirania” és ben diferent: no governa amb mà de ferro, sinó amb el nostre setmanari a la mà, convencent fins i tot els més reticents que no es pot passar el cap de setmana sense llegir L'Eco. La seva capacitat de convicció és constant, la seva presència és esperada i la seva victòria només és una: acabar la jornada amb el carro buit de diaris.

    Això passa aquí o a Sant Pere de Ribes, on es trasllada per completar la jornada i on també fa sacsejar L’Eco entre les seves mans. Allà, l’Ivan té una clientela que li treu els exemplars dels dits; sembla que en ven més que a Sitges, potser perquè Ribes és el seu poble. A diferència d’altres, ell sí que és profeta a la seva terra i ha sabut influenciar els seus convencent fins i tot els més rebecs. Sap que el que té entre mans són 140 anys d'història: un setmanari que no només s’ha referit a Sitges, sinó que, en aquesta llarga trajectòria, també ha fet ressò de les gestes protagonitzades pels ribetans.

   Les relacions entre les dues poblacions no sempre han estat bones. Sobretot entre sitgetans i ribetans busca-raons que se les tenien  a cops de pedra mentre s’empaitaven per la carretera que els unia. Majoritàriament, aquestes reaccions es produïen quan s’enfrontaven, futbolísticament parlant, el Ribes i el Sitges; o també quan els esmentats esvalotadors freqüentaven els balls que se celebraven a Ribes. A causa de la “valentia” mostrada per uns i altres, aquells balls acostumaven acabar amb repartiment de llenya i corredisses per la carretera quan, sota ràfegues de pedres, eren expulsats dels dominis ribetans i els tocava córrer. Cap a casa falta gent.

    Vet aquí que l’Ivan també corre, però les seves corredisses són exclusivament de caire esportiu. Tant corre que fins i tot ha guanyat competicions importants, i ha aconseguit fer-se un nom en el palmarès on s’inscriuen els millors en l’àmbit comarcal i, de vegades, més enllà. I quan no corre, aquest Eco que tant estima, li produeix la satisfacció de sentir-se’n col·laborador. Perquè no només ho som els qui hi escrivim, sinó també els qui ens acompanyen en el recorregut; com ell, que l’ofereix a la porta de l’estació i a Sant Pere de Ribes, on una i altra capçalera formen part de la història dels dos pobles.

   Gràcies, Ivan, per ajudar a fer-ho possible. Potser això “d’influencer” sona massa tècnic, deixem-ho en el fet que ets un crac.

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març  del 2026)

DOS DIARIS DE QUASI UN SEGLE I MIG D'EXISTÈNCIA CADA UN

   

   Rares vegades els diaris esdevenen el centre de la notícia; habitualment en són el canal i solen passar gairebé desapercebuts. Tanmateix, aquests dies La Vanguardia és protagonista en celebrar el 145è aniversari de la seva fundació. Molt a prop el segueix un històric de l'àmbit local, L’Eco de Sitges, que aquest  passat primer de març ha arribat als 140 anys.

    Un altre fet destacat és que el rotatiu barcelonès sempre ha estat propietat de la família Godó. El nostre setmanari  ha estat vinculat a la família Soler fins que, el gener del 2014, va iniciar una nova etapa de renovació sota el segell de Premsa de Sitges. Aquest projecte, que refermava el compromís de mantenir la cita setmanal amb els lectors, va néixer amb Santi Terraza de Velicourt com a president; Marçal Sintes i Olivella, com a president del Consell Editorial; i l'enyorat Antoni Sella i Montserrat, al capdavant de la direcció. 

    La figura de l'Antoni Sella va ser cabdal per definir el tarannà d'aquesta nova etapa; periodista de convicció i amant profund de Sitges, va saber imprimir al setmanari la seva saviesa i passió. Malauradament, una greu malaltia ens el va arrabassar prematurament, deixant un buit immens en la cultura i el periodisme local. Tot i la seva pèrdua, el seu llegat va romandre en bones mans quan Magí Fortuny i Poch va assumir el relleu a la direcció, tasca que continua exercint fins avui.

    L’actual editor de La Vanguardia, en Javier Godó, comte de Godó, havia estudiat la carrera universitària junt amb el sitgetà Ferran Benazet i Lluís. Fet que, durant alguns dies de l’estiu, el propi Javier Godó havia freqüentat  la casa del seu amic Ferran, al carrer Sant Francesc, cantonada amb Sant Bonaventura.

    Anys després, ara que em refereixo a en Ferran, aquest va formar part de la Colla del Cep, una tertúlia on també s’hi trobaven en Josep de l’Eco i en Josep Serra -pare d’en Salvador Serra, que ens ha deixat fa ben pocs dies-. El grup el completaven personatges com en Marcel Maluquer, mític participant del Ral·li de Sitges que s'acaba de celebrar i apassionat lector d'aquest setmanari, en Joan Marsal,  l’Emili Comas i l’Esteve Sucarrats, entre d’altres.  Les trobades tenien lloc a la Bodega El Cep, al carrer Espalter, l'emblemàtic establiment que regentaven en Salvador Camps i la seva muller, la Rita Vidal. 

    De tot aquest llegat popular se n'ha fet ressò l'Eco, un setmanari que, a l’igual que La Vanguardia, ha comptat amb col·laboradors d'alt nivell que sovint han escrit per a ambdues capçaleres. Això va ser possible gràcies al tarannà extraordinari d’en Josep; quan demanava una col·laboració als periodistes més influents del moment, ningú no li sabia dir que no.

   Ell mateix era una persona generosa que no tenia mai un "no" per a ningú, una actitud noble que, tanmateix, li va portar més d’un maldecap amb la censura de l'època. En diverses ocasions va rebre notificacions de multes que posaven en risc la publicació, però les seves amistats i la seva influència personal sempre acabaven servint de revulsiu, aconseguint que les sancions s'aixequessin.

    Amb tot plegat, vull subratllar que la trajectòria del setmanari no ha estat mai un camí planer. Tanmateix, aquesta longevitat és la prova de la seva immensa vitalitat, una història viva a la qual ens hem anat incorporant col·laboradores i col·laboradors al llarg del temps. En bona part, això ha estat possible gràcies a aquesta generositat d’en Josep, qui no només ens obria la porta, sinó que ens encoratjava perquè no decaigués mai la nostra afició. Tot plegat, al costat dels seus dos fills: l'enyorat Ramon i en Josep, juntament amb els fills d'aquest darrer, en Josep i l'Albert, que continuen mantenint el cognom vinculat al setmanari tal com el coneixem avui.

     El passat 1 de març, l’Eco va assolir una xifra rodona: el seu 140è aniversari, una fita que l'apropa al segle i mig de vida i que li permet compartir protagonisme amb els grans diaris del país. Tot i ser una publicació més modesta i no disposar dels grans mitjans de capçaleres com La Vanguardia, el seu mèrit és igual o fins i tot superior. A tots els qui hi col·laborem ens omple de satisfacció saber que, juntament amb els lectors, formem un sol cos i l’ànima que el manté dret. Que sigui per molts anys més!

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de marca del 2026)

RESTAURANT LA PILARÍN

   El Restaurant Pilarín es trovaba a l'avinguda general Sanjurjo ( Avui Artur Carbonell ) feia cantonada amb el carrer Sant Bartomeu

   A la dècada dels cinquanta, anar a menjar al restaurant era poc habitual, sobretot en els restaurants locals que hi podia haver en el nostre poble. Potser perquè la gent ho considerava una mica fora de lloc que, podent menjar a casa, s’hagués d’anar a menjar a fora. De ben segur pel motiu que la gent era molt primmirada i prevalia el “què diran” a altres aspectes que es podien presentar. En aquest cas, al ser vistos entaulats, es pogués prestar a una pregunta tan maliciosa com inoportuna: “què, no tenen menjar a casa seva?”. Atenent a tots aquests miraments, que es fonamentaven en suposicions, era poc freqüent que la gent anés a menjar a un restaurant del mateix poble.

   

   I es va començar a posar en practica amb motiu de casaments i després es va allargar a les comunions. Abans, per exemple amb els casaments, aquests també s’acostumaven a celebrar a casa del nuvi o de la núvia, amb reposteria servida per les pastisseries locals, acompanyat de cava de pet i fum i més contents que unes pasqües.

   Ja no diguem els treballadors que s’havien de desplaçar i quedar-se a dinar al lloc de treball. Recordarem la gent que venia de Vallcarca i d’altres pobles de la comarca que portaven la carmanyola a dintre d’aquelles simples cistelles de vímet que tenien tapa abatible, amb una ansa a la part superior d’aquesta. Potser eren els viatjants que es desplaçaven els qui freqüentaven les fondes que es trobaven en la seva ruta per anar-hi a dinar. Tot i que alguns d’ells, dintre la cartera barrejat amb els papers de la feina, hi portaven també el dinar. Curiosament, en els temps actuals coincidim amb gent que s’acompanyen d’aquelles cistelles, en versió modernitzada, molt més elegants i no tan voluminoses, folrades de teles discretes, però que fan la mateixa finalitat: encabir el dinar de la persona que la porta.

   Una dècada després, concretament la dels seixanta, els establiments de restauració sitgetans havien augmentat en nombre i especialitat, sent els menús del dia l’oferta més generalitzada en tots ells. I les famílies ja havien superat el recel del “què diran”.

   

   Un dels  que hi havia a la vila era el Restaurant la Pilarín, que l’any 1963 va obrir a la llavors avinguda del General Sanjurjo, 14 (avui Artur Carbonell) i que feia cantonada amb el carrer de Sant Bartomeu, i del qual n’era responsable la Micaela Sánchez Carrasco. Que era vídua i va heretar la casa, els seus fills la van animar per obrir un restaurant en aquells baixos, perquè alguns d’ells tenien molta habilitat per la cuina. Els germans Hernández-Sánchez eren: la Teresa, Pilar, Annita, en Pepe, Genís i en Miquel  (  que és l’únic supervivent de tots els germans).

   

   Al comandament dels fogons  hi eren: la Micaela, l’Annita, la Pilar, la Teresa i en Genís, la resta feien de cambrers i també la Carme Lorente que era l’esposa d’en Genís. També hi col·laboraven els fills.

    Amb la particularitat que a la casa del costat hi vivia una senyora, la Beatriz, que era geperuda; va quedar sola i la van incorporar a la plantilla del restaurant: s’encarregava de rentar els plats. Amb l’afegit que, quan van tancar el negoci l’any 1975, la van adoptar i se la van emportar a viure amb ells com una més de la família.

   

   Servien molts menús entre la gent del poble que hi anava, atrets pel bon servei que oferien, i també als turistes, a qui agradava el que cuinaven. Uns i altres gaudien del tracte tan familiar que hi trobaven. Amb tanta família al capdavant, més familiar no podia ser.

   

   Just a l’altra cantonada s’hi trobava la bodega Candelaria; dos establiments amb nom de dona: un dedicat al menjar i l’altre al beure, i tots dos disposaven d’una populosa clientela. Perquè, com deia aquell: “Això del comercio i del bebercio té l’èxit assegurat”. 

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de febre de 2026)