Aquests dies es
produirà un fet insòlit en la dilatada trajectòria del setmanari. Avui,
divendres, L’Eco com ja és habitual, sortirà al carrer i vet aquí que tornarà a
estar entre nosaltres el proper dimecres. Pocs dies de diferencia entre un i l’altre.
El nou consell de redacció ja va anunciar a l’iniciar la nova etapa que l’Eco,
fos Festa Major o Nadal, no serien raons per a deixar de sortir, per molt que
les susdites festes trenquin les normes de la casa, en quant al lliurament dels
originals per part dels col·laboradors, així com la compaginació de les pàgines
que s’han de deixar llestes per a ser impreses, responsabilitat que recau en la
gent del carrer Bonaire.
De fet
actualment l’Eco, gràcies a les noves tecnologies, pot esperar a la redacció,
per entrar en màquines, fins a última hora de la tarda del dijous. A partir
d’aquest moment el contingut del setmanari viatja a través d’aquest gran invent
anomenat Internet, cap a terres tarragonines, quan ja és foc. I torna a la
redacció, ja en format de paper, unes quantes hores després, quan les llums
encara són enceses. Tot un prodigi de les noves tecnologies.
Tots els qui fa
anys que hi col·laborem hem tingut el privilegi de poder seguir l’evolució de
tot el procés de planificació. De com anàvem a lliurar l’original, escrit amb
màquina d’escriure, i de com ens endinsàvem fins a les interioritats de la casa
del carrer Bonaire. Allà podies coincidir amb en Ramon Planes, amb el seu posat
d’intel·lectual. Amb l’elegància impecable del Sr. Josep Carbonell i Gener que
tenia per costum seure en un extrem del llarg taulell i des d’aquesta posició
corregir els fulls addicionals que es
disposaven entre les pàgines del setmanari, on detallava la Història de Sitges.
Tot transcorria entre el brunzir de les
màquines comandades pel propi Josep, l’Agustí Bertran, més conegut per l’Agustí
del Coro. Per en Fermí Martínez que també va ser uixer del Cau Ferrat i músic. Per
en Jordi de l’Eco. Com també per
l’Ernest Lligades, els germans Delgado, Rafa i el Pepe, entre altres. Era un no
parar d’entrar i sortir col·laboradors, alguns de tan meticulosos com el propi
Carbonell i Gener que no deixaven passar ni l’omissió d’una coma. En Rafael
Casanova a qui podies trobar assegut a la taula que es trobava abans de sortir al pati,
repassant les probes. A en Jacint
Picas que corregia tot el que li
presentava en Josep. En Salvador Soler i Forment, poeta i responsable de la
secció Destellos. Quatre eren, entre els
habituals, que hi acudien entrejats:
En Ramon Planas i Izabal, en Josep Carbonell i Gener, en Salvador Soler i
Forment i en Rafael Monzó i Valiente. L’altra gran majoria, amb roba de fer
feina.
Els
col·laboradors més antics encara van aconseguir l’època en la qual l’Eco es
feia manualment, em refereixo a la composició de les galerades, lletra per
lletra. Cal dir que tampoc sortia amb gaires pàgines. Desprès d’anys d’haver
estat confeccionat d’aquesta manera, la màquina que l’imprimia va ser
substituïda per poder adaptar-se a la tècnica resultant de galerades de plom sorgides
de la tècnica de la linotipia, impressió en tipografia. Els originals eren
enviats a la redacció del Noticiero i el recader Bielsa les recollia i a la
impremta del carrer Bonaire ho imprimien. Aquesta va ser l’etapa quan l’Eco
viatjava a Barcelona, fins que un linotipista, el Sr. Carles Iranzo, es va
establir a Sitges en uns baixos del barri de Sant Crispí. Aquesta proximitat va
propiciar una gran comoditat per a la gent de la impremta, perquè no calia
enviar tots els originals, sinó que anaven compaginant les pàgines a mesura que
el professional els hi anava lliurant la feina. I els responsables es podien
permetre avançar-la segons fossin les seves preferències de compaginació. Es va
anar fent així fins que li va arribar la jubilació al Sr. Iranzo, va ser
llavors que es va passar al sistema offset , el qual encara va representar una
més gran comoditat per a la gent de la casa. Des d’allà estant, mitjançant
l’ordinador, s’ha compaginat i es continua fent aquestes pàgines amb la
diferència que avui no s’imprimeixen a la rebotiga de la casa.
Tota aquesta
trajectòria signifiquen molts preparatius de Nadal viscuts entre olor de tinta.
On hi ha coincidit la implicació de molts col·laboradors que s’hi ha referit.
Alguns d’ells, com en Jacint Picas, que per aquestes dates anava a l’encontre
del follet de Viladellops, aquest petit poblet del terme d’Olèrdola. En Jacint
hi entaulava interessants converses que desprès transcrivia en la seva secció.
Aquest retrobament tenia lloc cada Nadal i en sorgia un relat molt adient a les
característiques d’un paisatge propi de pessebre, amb un element nou, els
follets del bosc, un en concret, que s’avenia a parlar amb el seu amic sitgetà.
L’evolució de
les tècniques va permetre introduir al setmanari unes portades, amb un paper couché, amb la reproducció de quadres
amb al·legories al portal de Betlem. I en l’interior el Nadal com a
protagonista. Amb articles i inspirades estrofes poètiques, escrites per poetes
i poetesses locals, fins i tot pel poeta Josep Vicenç Foix, el qual també havia
col·laborat en les pàgines del setmanari, gràcies a l’admiració que demostrava
i als amics sitgetans.
En aquest
divendres, abans de Nadal, aquest Eco corresponent a la setmana es pot
qualificar de transitori, perquè dimecres en rebérem un altre que es podrà considerar
l’Eco de Nadal, que sortirà al carrer just a la vigília. Poques hores abans de la
Nit de Nadal.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de desembre de 2014 )