Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 de gener 2015

EL PINTOR DE VESTIT BLANC

    És costum en els pintors de brotxa vestir de blanc, una particularitat que a mi sempre m’ha encuriosit, perquè el blanc, per segons quins oficis, és molt delicat, la més mínima taca de seguida ressalta damunt  la blancor. Però els pintors ho prefereixen, potser per distingir-se dels altres oficis. A diferència dels pintors d’altres temps que protegien les seves robes amb unes bates de color gris. Una imatge molt particular i gremial. Els pintors  de quadres també han fet servir una d’aquests uniformes, però molt més curts i més amb aparença d’americana, amb solapes grosses i amples.
    El pintor de l’enunciat va començar des de baix, vull dir amb els pantalons i els jerseis apedaçats  com la majoria de la canalla, i gent  del seu temps.  Un aprenent de pintor que va visionar la llum de Sitges, mentre jugava per entre les barques que estaven varades a la platja de la Fragata, uns dominis que tan sols freqüentaven els pescadors, la mainada i els curiosos. Quan la canalla hi acudia amb molta assiduïtat a aquests indrets, la mateixa veu popular  els hi plantificava la desencertada denominació de:  pillets de platja”. Quan l’únic pecat era molt conciliador amb el tracte que els pescadors els hi dispensaven, en un temps en què la gana els feia córrer. La generositat de la gent del mar no tenia límits, a la més mínima ajuda que rebien, els hi donaven algun peix i s’apressaven per portar-lo a les seves cases, on ja ho esperaven.
     Aquesta imatge de les barques, servia de fil conductor entre baix a mar i els carrers adjacents. Ha estat una visió molt singular d’un Sitges que li donava vida l’activitat dels pescadors, dels pagesos, dels artesans i la de tants artistes. Tots contribuïen a testimoniar que en el poble es vivia d’aquestes activitats i de la industria del calçat. Però és que la llum, aquest blau tan intens, captivava a la gent de l’art. La resta ja tenia prou feina a no treure la vista de la màquina de cosir i de la fulla de tallar pell,  com per a badar a un paisatge el qual tan sols uns quants privilegiats podien seguir contemplant a diari.
   Al vailet de la platja  el que verament l’atreia, més que la llum, eren les formes harmonioses de les barques. La gran quantitat de detalls: el pal, les veles, els rems, les nanses, els doblecs de les cordes.... Anava a casa i ho dibuixava. Primer amb un traç senzill, però força descriptiu i, desprès, amb una meticulositat que ha ratllat la perfecció. Perquè en Bruno ha dibuixat i pintat infinitat de barques.
   Durant un temps l’artista, en plena etapa bohèmia, es va arrecerar en una mena  d’estudi a Sant Miquel d’Olèrdola, allà va fer amistat amb el veïns, L’Agustí Quadras  i la Maria la seva muller. Una etapa de la seva vida que sempre va tenir present i quan tenia oportunitat els anava a visitar per recordar moments sublims. Sovint ho feia acompanyat del matrimoni Peradalta, el Sr. Bartomeu i la Sra. Mercè del Park Hotel, junt amb altres amistats.
    En Francesc Ferret i Farreras va viure al carrer Carreta i en la seva casa hi va pintar uns plats que després va incrustar en la façana del baixos. I com homenatge a un veïnat quasi exclusivament dedicat a la pesca, a l’any 1962, en la paret d’una de les cases més singulars del carrer, amb espectacular portalada, en Bruno hi va plasmar una temàtica de barques i caixes, que encara es pot admirar, al costat on hi havia la vivenda d’en Cañameras, a sota de la de tots aquells populars “cuñaos”.
    A partir d’aquí el pintor sitgetà es va especialitzar amb una pintura surrealista, realitzada amb una meticulositat extraordinària, on les seves esferes transparenten i ofereixen unes perspectives que impressionaven al propi Salvador Dalí, el qual quedava meravellat amb l’obra del pintor sitgetà. Era un temps que a l’artista li agradava compartir els consells del mestre i aquest, en més d’una ocasió, li havia dit: “pintes millor que jo”. Coincidien aquestes anades i vingudes amb la presència d’un altre sitgetà, en Miquel Utrillo i Vidal. Aquest, amb el seu instint oportunista, anava a l’encontre de Dalí per aconseguir algun  autògraf, per a desesperació de la Gala, per a qui  no era sant de la seva devoció.  
      Malgrat la lluminositat de la Vila, a Bruno li agradava pintar de nit, potser perquè el que necessitava, més que llum, era concentració. Dormia poc i quan es despertava agafava la bicicleta i emprenia la ruta de les Costes de Garraf i d’allà es decantava, pel camí de la Trinitat.  Allà dominava l’univers: la calma, el paisatge, el blanc i el blau... De retorn, arribat al poble, passava per la granja de la Tresina de la Sínia Robert i d’en Joan de ca l’Olivé, i  feien petar la xerrada. Quan el sol anava perdent força es vestia d’un blanc immaculat i amb la Dorrit anaven a fer un tomb. I si l’ocasió ho requeria, complementava la indumentària amb l’americana blau marí, cenyida amb gran quantitat de botons daurats i un mocador blanc a la butxaca.
     Aquests dies el Miramar acull l’obra d’en Bruno, des dels primers dibuixos i pintures, fins a una obra inacabada. Va ser quan l’artista, endevinant que el temps se li anava de les mans, decideix pintar les esferes tapades amb uns llençols, com si volgués preservar un dels elements més emprats en la seva obra. Sabedor que el seu viatge seria de llarga durada. L’exposició que  tan bé ha comissionat en Joan Pi  i amb uns racons tan ben escenificats per en Xavi Pasqual,ens recorda, a més de l’obra de l’artista, la personalitat d’un sitgetà que no va abandonar mai la seva senzillesa, ni el tracte afable amb els amics. Un veí del poble al qual li agradava vestir de blanc, un detall que el deslliurava dels pedaços de  la infantesa, fins poder arribar a vestir com un senyor. Per aconseguir-ho va haver de fer-se  un camí, un nom, resultant d’un estil que li ha valgut un reconeixement universal, però sempre amb Sitges com a teló de fons.
                                                                                                               J. Y, M,
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de gener del 2015 ) 

23 de gener 2015

UN CARRER CURT

    Al qual cal afegir-hi, i sense sortida al trànsit rodat. Que forma part del que la gent de Sitges també coneix pel torrent. Les importants riuades que s’hi han abocat, avalen la denominació. El carrer Pau Benazet i Molàs ha estat un referent de la transformació experimentada a la Vila, perquè en aquest carrer, en l’adjacent, Passeig de Vilanova, en  el carrer Joaquim Espalter i començament del carrer Sant Francesc, s’estenien els dominis de la fàbrica de calçat de la família Benazet. Per tant bona part d’aquest indret estava ocupat per les dependències de la fàbrica que, com la de can Termes, per anomenar les més grans, ocupaven a un bon nombre de les famílies sitgetanes. Concretament, on visc, hi havia el garatge i la vivenda del xofer. Amb el tancament de la fàbrica, es van enderrocar les antigues dependències i en el seu lloc s’hi van construir pisos i algun que altre establiment comercial. De la representació dels Benazet, només la va continuar perpetuant la filla del qui ha donat nom al carrer, la  Lluïsa Benazet,. En el local que li va correspondre, hi van construir un edifici de pisos que llogaven, mentre ella, el marit i el fill, ocupaven la vivenda de la planta baixa, que l’habitaven els estius, fins que se’n van anar a residir a Andorra i van vendre tota la casa.
    En la cruïlla de la carretera la família Balcells  tenien el seu taller mecànic. Dos fills de la casa, en Manel i en Pepito, van fer construir les seves respectives vivendes, de tal manera que la d’en Pepito té l’entrada per aquest carrer, en ella hi van viure els seus dos fills, en Josep Lluís i en Pere. Dues maneres de viure i entendre la vida, molt diferenciada  una de l’altra. Primer ens va deixar en Josep Lluís i no fa gaire en Pere. Per tant el carrer i la Vila perdien dos veïns i un referent de suma popularitat, els “Pericos”. Aquests dos germans, no han deixat descendència, però sí que han contribuït a perpetuar el nom de la toponímia local, aquesta en concret, coneguda per tots com:  “el cantó de can Perico”.
      Un carrer on hi ha conviscut dos tallers, el de casa i el de sabates d’en Pablito Garcia que també va ser dels darrers supervivents de la decadent indústria del calçat. A la cantonada, ocupant un bon tros del començament del carrer Espalter hi havia la fàbrica de capses de can Selva. Amb tot, però, un carrer tranquil, ara no ho és tant. I on ara hi viu la Rosa i el seu fill en Daniel Monzó, van viure-hi en Francesc Tormos i la Teresa, la seva muller, que compartien, a més de veïnatge, amistat  amb la família Ramírez i també amb la família Ballester, mare i filla.
     Un carrer on, degut a les contínues riuades, es va anar malmeten el terra i, amb la progressiva implantació del progrés es va anar omplint de cotxes, on els nombrosos gats que hi campaven es refugiaven a sota, a la recerca de l’escalforeta del motor. Fins que, amb bon criteri de l’Ajuntament, el carrer va ser remodelat. El resultat encara llueix ara, convertint-se, malgrat les seves limitacions, en un dels carrers més bonics del centre del poble.
    La darrera setmana el va deixar la última veïna de les anomenades antigues. De les que havien vist passar espectaculars riades, i havien viscut de prop la seva transformació, com el canvi experimentat en les dependències de la fàbrica, que de sabates es va passar a una ocupació massiva de turistes, degut a que la majoria dels pisos que s’hi van construir els llogaven a l’estiu. Ella ha  estat un dels tants  referents del Sitges popular, popularitat aconseguida en vida de la seva mare que es dedicava a deixar diners a canvi d’un interès pactat. I, com fan els bancs, si no els hi retornaven, es quedava amb la propietat que cobria el import.  La Rosa Ballester i Carbonell era filla d’un capità de la marina mercant que havia aconseguit fer-se una posició econòmica estable. La noia havia aprés de costura i cosia  en el quarto de reixa de la casa. Soltera i sense compromís, a la Rosa li va arribar el dia que li va sortir un bon partit, en Josep Gual, qui també arrossegava una solteria crònica. El seu festeig oferia una imatge molt singular, més pròpia dels anys de la picor. Sortien a passejar en comitiva, primer la parella i just darrera les dues mares respectives, també una al costat de l’altra; la de la Rosa i l’Esperança de Miralpeix. Aquesta actitud propiciava tota mena de jocosos comentaris.
    Casats a Montserrat, la paella va iniciar una nova vida, potser massa tard per adaptar-se als tics d’un i l’altre. Amb tot, en Josep va ser més visionari, quan li repetia a la Rosa: “primer gastem el teus i després ja gastarem els meus”. Tot i la benedicció benedictina, per allò que diuen que  si vols estar ben casat has d’anar a Montesrrat, en la seva unió, no va funcionar. El casori va acabar com el rosari de l’aurora.
      La Rosa, com que no s’havia mogut dels seus dominis, va continuar atenent als gats i els gossos que li feien companyia i, si no en tenia prou, també era benefactora de tots els del carrer. Curiosament els veïns del poble sempre l’havia associat a una hipotètica fortuna. Ja se sap, la gent acostumem a portar les comptes de la casa dels altres. Resultat de tot aquest inventari imaginari, la mateixa veu popular no va tardar en apropiar-li la suculent categoria com ho és aquesta generosa  denominació: “la millones”.
     Fos quin fos el seu caché , vivia de manera molt senzilla i discreta, últimament reclosa a casa seva, però els veïns sabíem que hi era. No podem dir que ha deixat un buit, perquè feia molt temps que no es relacionava amb el veïnat, però el carrer i el poble han perdut un referent, una sitgetana de denominació d’origen milionària. A qui, amb raó de causa o per simples suposicions, el cas és que“la millones” li van plantificar.
                                                                                       J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de gener del 2015 )

18 de gener 2015

                                Comentari al pròleg del llibre d’en Borderia en el dia de la presentació
                                                          ( 17 de gener 2015 )
        
       Quan un amic et demana un escrit o , com és el cas, un pròleg per a un llibre, l'encàrrec no et condiciona perquè saps que serà comprensiu amb el resultat. Quan en Cisco em va proposar escriure el pròleg per el seu llibre Sitges Plató de Cinema  la idea em va seduir, perquè va associada amb l’encant que té el nostre poble i amb l'afició que ell, des de ben jove, ha tingut pel cinema.  I si és Sitges és un poble de pel·lícula i també hi ha sitgetans  amb aquest neguit cinèfil, ens trobem amb una combinació encara més seductora. Si més no, paradoxes de la vida, estem presentant un llibre de cinema, quan les dues sales de projecció que actualment tenim estant passant per uns moments de suma dificultat per poder continuar endavant.
    He intentat fer un pròleg original, molt cinematogràfic, on el lector esdevingui al mateix temps espectador d’una fantasiosa projecció, on s’alterna el protagonisme del poble amb els neguits de l’autor del llibre. Que ha viscut de prop l’enrenou que comporta la filmació d’una pel·lícula. I que ara  ha inventariat en aquestes pàgines que avui presentem.
    De totes les enregistrades a la Vila la  que  més expectació va  crear va ser Rapsòdia Real. En aquell temps l’amic era jovenet, anava a col·legi i es delia de no poder anar a tafanejar, fins i tot a participar d’extra, com van tenir l’ocasió d’experimentar molta gent del poble. Quan es va estrenar a la Vila va suscitar molta expectació, no hi van faltar els artistes ocasionals, però el món de la cinematografia ja ho té això, es filmen moltes seqüències  i a l’hora de la veritat es resumeix i d’aquesta manera ni va haver molts que ni tan sols es van reconèixer.
     En Francesc Borderia vivia en un lloc privilegiat on la informació de les coses del poble hi arribava puntualment. Degut a la proximitat amb la redacció de l’Eco sabia quan s’enregistraria una pel·lícula i, sobretot, quines es projectarien en les sales de cinema local. Però estar tan familiaritzat amb l’Eco,  que vol dir amb la família Soler, també  es convertia en una peripècia  en el moment de decidir on anar a veure una pel·lícula. Tots coneixem les simpaties que la família Soler  professa per la Societat el Retiro, d’aquí que quan els dies de festa en Cisco, els comunicava: “me’n vaig al cine...” La resposta era una pregunta: “ I a quin vas?” O ja ho donaven per fet: Deus anar al Retiro?  Diuen que les mentides quan no són mal intencionades o poden comprometre a algú són més perdonables. La concreció d’un sí pronunciat,  sense gaire convenciment, deixava oberts altres interrogants. I la seva família era conscient que no podia posar limitacions a una afició que no estava sotmesa a preferències de caire social. En uns anys que ser independent en la qüestió de Prado i Retiro era una rara excepció.
    En el pròleg i en aquest afegitó a la presentació he intentat donar relleu a una afició, la d’en Francesc Borderia i Soler, que com ell totes les persones podríem fer una pel·lícula de les nostres vides. Un compendi diversificat de moments que acaricien la fibra de l’emotivitat, amb escenes de fer riure i amb altres de fer plorar. Tot forma part d’un cúmul de seqüències viscudes. Avui, en aquests moments, tots els qui som aquí, també els qui no han pogut venir, som protagonistes actius i contemplatius,  i d’això ens hem de congratular i sobretot del nostre poble  que,  per tantes belleses atresorades i tanta moguda cinematogràfica, en Francesc l’ha declarat Sitges Plató de Cinema.
Que sigui per molts anys.   





16 de gener 2015

QUAN LA PARET ÉS UNA OBRA D'ART


Les parets exteriors de les cases de Sitges han experimentat una sèrie de canvis d’acord amb les continuades tendències que marquen els estils arquitectònics. De la més absoluta simplicitat, passant per l’estil modernista fins al disseny més actual.

    En aquests darrers dies, al visitar els museus,  en un dels audiovisuals que es projecten, se’ns ha mostrat l’evolució de tot l’entorn  on  està emplaçat el conjunt museístic, amb la consegüent evolució de les obres i, amb elles, la desaparició de les cases que s’aixecaven en el indret. I que si un cop acabades les obres de Maricel mostrava un conjunt monumental excepcional, quan observem la simplicitat d’aquell racó, en el seu estat pur, també havia d’oferir un encant molt  més associat a la d’un poble de pescadors, on les façanes de les cases lluïen un blanc enlluernador.

    Conclusió, les cases mostraven una construcció molt peculiar de planta baixa i pis, com a molt. Fora d’algunes excepcions que la construcció constava de més pisos, fins que els “Americanos” van fer construir les seves cases senyorials que, per l’estil de l’arquitectura emprada s’han convertit en una joia que es complementa amb la història que identifica als estadants de cada una d’elles. De la mateixa manera que la urbanització de Terramar  va conferir al passeig, que en va sorgir, una categoria que a ajudat a enaltir el nom del poble.

   Això pel que fa al nucli urbá i la corresponent expansió cap als nous indrets urbanitzats. No obstant cap a la banda de muntanya, sobresortien les masies més conegudes del nostre terme, fins ajuntar-se amb les d’Olivella, on destaca el singular edifici de la Plana Novella que en una antiga masia en Pere Domènech i Grau va habilitar aquest Palau que és una icona del Massís del Garraf. Però entre tot això hi cap la modèstia d’unes construccions molt més simples que la gent de la pagesia construïa arrecerades a les seves terres de conreu,  per aixoplugar-se en cas de mal temps i per guardar-hi les eines, són les cabanes de pedra seca. Una construcció que realitzaven els mateixos pagesos, com també estaven experimentats en fer marges de pedra. Tant n’era la seva destresa i la tècnica emprada que encara avui molts marges i cabanes no han sucumbit  al pas dels anys.

     D’aquests exemples es desprèn que la gent que treballava la terra sabia també treballar la pedra, arribem a aquesta conclusió quan observen aquests marges amb una alineació de pedres ben posades, sense que en sobresurti més una que l’altra. D’aquí que tots els germans Montornès disposaven d’un bon coneixement i professionalitat  per treballar amb aquest material. Ho havien après al seu poble d’Ascó, fent i desfent marges i altres construccions.

    Però potser qui més ho dominava era l’Agustí Montornès i Pino, que va realitzar uns treballs en pedra extraordinaris. Segur, però, que la seva obra de més volum ha estat la paret que he volgut sintetitzar en el títol de l’article. Que es troba a Aiguadolç, damunt el port, en el carrer de la Creu de Sant Gregori. Sempre que em trobo per l’entorn aprofito per apropar-m’hi i tornar admirar aquest mur que és una vertadera obra d’art. Guarda una harmonia i una estètica  que la fan única. Es tracta del tancament d’una finca particular, on es fa palesa la destresa i les bones arts de l’Agustí, el qual  amb la col.laboració d’un ajudant, va ser capaç de culminar un treball d’una envergadura  que deixa bocabadat a qui ho contempla. Vam gaudir, com tantes vegades, de la seva companyia mentre es dedicava a posar una pedra damunt de l’altra. Durant aquestes trobades, en el nostre taller, ens explicava l’evolució del treball i ho feia amb el rigor que el caracteritzava i amb poc marge per colar-li alguna  broma. Quan l’Agustí ja arribava al final de la paret, va allisar una pedra, li va gravar un recordatori en llatí: “ fecit, A. Montornès 25-5-1977”  i la va col·locar en un lloc visible. Venia a ser com posar el punt i final a una obra que no l’havia escrit, les úniques paraules eren aquestes, tampoc l’havia pintat, ho havia aixecat i donat forma a cops de tallantó,  amb l’art que portava a dintre i amb la tossuderia del seu tarannà. Quan ho va tenir acabat, quasi  cada dia s’hi apropava per observar els detalls d’un treball del qual n’estava molt cofoi. Qui contempli el conjunt em donarà  la raó.

     També músic, de l’anomenada bateria, component de l’orquestra Mozart, l’amic ens delectava amb el relat de les seves vivències musicals, moltes d’elles compartides amb els de casa. Que per la seva acurada sensibilitat, tot sovint, posava exemples concloents de les dues vessants  de l’activitat musical, l’agradable  i la que no ho és tant. Junt amb la seva muller, la Carme, havíem compartit, amb la resta de companys, aquells peculiars dinars de músics pels voltants de la festivitat de Santa Cecília, els quals es desenvolupaven entre un ambient sensacional, hi contribuïa aquelles excentricitats, les quals tot sovint esmento, dels propis músics.

     Degut a l’amistat amb l’Agustí i sabedor que ens agradava les obres de pedra, un dia ens va convidar a fer una visita a la casa pairal del seu poble, on hi  vivia un germà. Va ser una sortida memorable, on ell i la Carme van exercir d’excel·lents amfitrions i allà vam poder guaitar, amb gran admiració, a la bodega de la casa sota una preciosa volta de pedra que havia construït el seu pare. Un exemple que delatava que la família Montornès feia molts anys que remenaven pedres. I que les treballaven i encaixaven amb una acurada precisió, com es pot admirar, repeteixo, en aquesta paret d’una finca de l’Aiguadolç.  Han passat els anys i llueix com quan la va acabar, es pot dir que la seva vida professional ha quedat perpetuada en aquest testimoni i en el gran ventall de records que els seus amics conservem d’ell.

                                                                                                    J. Y. M.


  

SILENCI, LLUM, CÀMARA ACCIÓ!

Pròleg del llibre Sitges Plató de Cinema de Francesc Borderia i Soler. Presentat al local del Grup d'Estudis Sitgetans, el 17 de gener del 2015

 
    Els  llums de la sala fan pampallugues, fins que ens envaeix una foscor densa, aquesta dura un instant, el temps suficient per acabar d’acomodar-nos a la butaca. La lluminositat de la pantalla és enlluernadora, però el que resulta més espectacular és la portentosa imatge de la Punta, que apareix envaint tota la seva dimensió. La música d’ambientació es complementa amb el títol de la pel·lícula, el qual apareix amb lletres grans: SITGES, PLATÓ DE CINEMA. Segueix a l’anunciat el nom del guionista i director, Francesc Borderia i Soler. I com a productor,  el Grup d’Estudis Sitgetans..   
  En un no res  queda la imatge nítida, esplèndida, mentre la càmera mostra uns primers plans del Racó de la Calma. Ens delecta tot i gaudint de la proximitat i familiaritat amb el lloc. Abans, des del Baluard, la panoràmica del Passeig ha estat sensacional, fins a perdre’s en el infinit. L’admiració serveix per a corroborar que vivim en un poble de pel·lícula. D’aquí que molts directors de cinema s’hagin decantat per la vila en el moment de rodar-hi unes seqüències. Vet aquí l’argument del llargmetratge que ha dirigit el gran apassionat del cinema, en Francesc Borderia: un resum dels fragments més carismàtics que s’han rodat en aquest poble. És un autèntic plaer seguir aquesta trajectòria entre unes imatges que fan un repàs exhaustiu de tota la moguda que comporta el rodatge d’unes escenes que, a part de l’excepcionalitat del marc, hi coincideix el bon art que esmercen  els intèrprets, l’ull crític del director i la professionalitat de tots els qui mouen els fils darrera la càmera. Ens trobem davant la projecció d’una pel·lícula documental, inèdita. On l’autor ha volgut, amb el seu art, aportar a la història local un treball que resulti de gran interès. Des de la nostra butaca, contemplant la blanca pantalla, artistes i extres, desfilen amb la voluntat  de crear un ambient, el dels preparatius, comú en tots els rodatges. Com en aquesta seqüència que ara apareix, on podem  apreciar com la càmera pentina l’exterior de les sales de projecció local, amb les cartelleres col·locades en els llocs més estratègics, amb unes làmines que es converteixen en un avanç, molt representatiu,  de la projecció. També hi podem veure la presència dels cacaueteros, davant la porta d’entrada, oferint tota mena de llaminadures. Així com els mítics porters, col·locats en el lloc estratègic. L’argument va precedit per aquests detalls que, amb anterioritat, l’autor ha recopilat en altres obres que ha presentat en públic. En un moment on entre la foscor de les butaques, en aquest començament de la sessió, s’apercep una escletxa de llum dirigida per l’eficiència del acomodador que acaba d’acompanyar a un espectador a un dels pocs seients que queden lliures.
     Poc a poc ens anem endinsant en les intimitats de l’afició de l’autor, aquesta identificació amb la seva obra, fa possible  veure i recrear-nos en la sala del Retiro, d’on en va ésser responsable de la programació del cinema. Una sala que ha complert cent anys projectant pel·lícules. De la mateixa manera que freqüenta la resta de les sales, Prado,  Rialto i Patronat, per esdevenir un espectador entusiasmat. En el seu treball hi desfilen  moltes cares conegudes, s’hi deixen entreveure tantes complicitats, que les imatges aconsegueixen concentrar, al màxim, l’atenció dels espectadors.  A valorar, amb més solidesa, aquests detalls que tan han contribuït a que el nostre poble hagi aconseguit un glamur ben consolidat a dintre i fora de casa.   
    La pel·lícula aconsegueix implicar-nos, també, entre un clímax de sitgetanisme que ens fa reviure moltes hores viscudes en mig de la foscor de les sales dels cinemes de la vila.  Fins que l’autor s’integra en aquella comitiva de gala que baixa per les escales de la Punta, durant el rodatge  que ha deixat més bon record de tots els que s’han filmat en el nostre plató; “Rapsodia Real”, tot i com explica l’autor, va decebre quan es va projectar a les sales locals, pel poc temps que duren les escenes rodades a la vila. Són les típiques retallades cinematogràfiques que no tenen res a veure amb les que ara ens assetgen. En Francesc, gràcies als avantatges de les tècniques actuals, es mou  entre artistes i extres, envoltat d’una gran satisfacció, la qual no va poder experimentar quan es va rodar, degut a que tenia 12 anys i les obligacions escolars i la disciplina familiar no preveien faltar cap dia a l’escola. Transcorreguts els anys, avui ens ho mostra amb tota mena de detalls, perquè degut a la seva passió per aquest art, ha recavat en les còniques escrites i en multitud de converses entre els testimonis d’aquell esdeveniment, per contrastar els diferents punts de vista  referent als rodatges que tant van alterar la monotonia de la vida quotidiana dels nostres veïns.
     El responsable d’aquest treball cinematogràfic, ha tingut cura de mostrar-nos un Sitges blanc, florit, de carrers ben cuidats. Nosaltres, que ho enyorem, contemplant les imatges, quedem bocabadats de l’entorn. Revivim, amb nostàlgia, la cura que tenien les nostres àvies amb els elements que més ens han distingit, el blanc de la calç i les flors ben disposades en els balcons i, sobretot, el respecte que hi dedicaven, locals i forans, en la seva conservació i, d’una manera especial, en la netedat . Davant aquesta beutat, un bon nombre de directors  van escollir el nostre entorn per gravar imatges que desprès feien passar per un poble de solera andalusa. Això succeïa pels voltants de la dècada dels 50, quan curiosament molts immigrants  andalusos van venir fins aquí a la recerca de treball per millorar la seva qualitat de vida i el seu futur. Per tantes coincidències, el plató de Sitges, a més d’oferir un paisatge privilegiat, s’avenia amb els costums del moment, que consistia en cuidar, al màxim, tot l’entorn  del que se’n podia  anomenar un poble de pel·lícula.
    Curiositats i anècdotes com la que va protagonitzar el nostre amic Joan Sella i Barrachina, quan trobant-se lluny de casa, ni més ni menys que a El Salvador,  un dia entrà casualment a un cinema i quina no en va ser la seva sorpresa quan va aparèixer,  en pantalla, vistes dels carrers del seu poble. Davant l’evidència, les llàgrimes no li deixaven veure amb claredat, l’emoció no es pot descriure amb paraules. Es tractava de la pel·lícula:  El Pasado Amenaza”, rodatge que fins i tot ell havia vist visionar pels carrers de la seva estimada vila. Un poble de cine, on s’hi han rodat moltes pel·lícules, l’autor ens parla d’unes 100, a més de nombrosos espots publicitaris.
      Nosaltres, que som espectadors privilegiats d’aquesta obra d’en Borderia, ens integrem en aquestes seqüències que la història del cinema va reservar al nostre poble. Han passat els anys i, sortosament, alguns dels escenaris encara continuen intactes, o si més no remodelades les seves cases.  La gran majoria de les pel·lícules rodades aquí ja formen part d’un antic arxiu cinematogràfic, no obstant queden els records, els quals ell s’encarrega d’ordenar en aquesta íntima projecció que fa des del nostre plató. El seu treball, n’estic convençut, apassionarà als entusiastes del cinema i també a aquells als qui ens agrada tafanejar entre les curiositats més inèdites, o si més no, més específiques, com ho és la història del cinema local en totes les seves vessants.
      Darrera la pantalla de la sala on es projecta  l’obra d’aquest apassionat director, mentre es van intercalant les seqüències d’aquest interessant recorregut,  hom recorda que just allà, quan s’acabava la sessió de tarda, tenien lloc els populosos balls de tarda. Els mateixos espectadors s’encarregaven de moure les butaques per deixar lliure la pista. Balls amenitzats  pels components de les orquestres Mozart i Iberos del Jazz. Els músics de les dues formacions, sota la direcció del mestre Torrens, van actuar al menys en un parell de pel·lícules. Una d’elles va ser: “Las Travesuras de Moruxa “, rodada l’any 1962, amb alineació orquestral. En una altra ho van fer en formació de banda.  Desfilant pel carrer Fonollar, just iniciada la baixada en direcció a la Torreta a l’Agustí Montornès se li va escapar la caixa de la cintura i va sortir rodolant fins estavellar-se en el mur  del capdavall. Va ésser quan es va escoltar, entre el silenci, el portentós i típic crit  del director: Corten!,  Corten! , per a desesperació del músic. Són una petita mostra de les músiques que s’han enregistrat conjuntament amb les imatges. Melodies que no han tingut res a veure amb les més nostrades, un paral·lelisme que va en consonància, per exemple, amb la realitat del paisatge que ofereix la imatge: escenes rodades a Sitges, però es desdobla com si es tractés d’una altra destinació, com he dit, quasi sempre amb la voluntat de fer-lo passar per un  poble del sud d’Espanya.
         La sessió s’ha iniciat amb la bonica imatge del nostre emblema més destacat i admirat. El responsable, en Francesc Borderia i Soler, amb una precisió de dades excepcional i amb rigorós ordre cronològic, ens ha  delectat, amb tota mena de detalls i anècdotes, amb els quals hem pogut adonar-nos que Sitges, a més d’ésser un poble de pel·lícula, ha aprofitat aquest privilegi per acollir a tots aquells que hi han vingut a rodar la seva pel·lícula. Aquest fet  ha permès que directors i artistes de renom, hagin passejat pels nostres carrers, per admiració i curiositat de la nostra gent.
    I hem arribat al final, l’obra ha aconseguit acaparar la màxima atenció, sense perdre en cap moment el fil de l’argument . L’espetec final de llum a la blanca pantalla i d’escalf popular, dóna pas a una resolució molt entenedora i a la vegada molt cinematogràfica:   The End . Per assimilar-ho a la pompositat de Wolywood  i d’aquesta manera  conferir-li un caire de més essència cinematogràfica 
   Ens disposem a sortir de la sala, amb el consegüent intercanvi d’opinions entre els assistents, on no hi falten els comentaris que la memòria  obsequia a aquells que van ser testimonis directes d’alguna que altra escena: “Jo encara recordo...”.  L’ambient al carrer és de satisfacció generalitzada. Sitges, Plató de Cinema, ens apropa als neguits  d’un cinèfil, que des de les pàgines de l’Eco cada setmana ens sorprèn  i amb aquesta darrera obra ens ha delectat amb una llambregada rere el visó de les càmeres mentre rodaven en aquests exteriors tan representatius. Nosaltres en gaudim i quedarà per a les futures generacions un testimoni molt valuós del cinema local, tant pel que fa al protagonisme de les sales de projecció,  com als sitgetans/es  que s’hi han implicat i al ressò  aconseguit  quan les càmeres han escollit el nostre plató, malgrat que quasi mai ha aparegut el nom del poble per enlloc. Tanmateix la vila  és tan coneguda arreu que no necessita cap mena d’especificació ni presentació.
     Sitges té personalitat pròpia i en Francesc Borderia i Soler, té prous arguments i coneixements com per potenciar aquest interessant i bonic plató, des del qual ha recopilat,  en  una sola projecció, les més de cent pel·lícules rodades.
     Si més no, potser la gran pel·lícula, l’obra mestra que ha de seguir potenciant el plató sitgetà encara s’ha d’acabar de completar. Tampoc està a l’abast ni en l’esperit visionari de cap director. La gran pel·lícula de Sitges, la van començar a escenificar els nostres avantpassats, la trampegem nosaltres i les generacions venidores no es podran dormir en els llorers si volen que aquest indret segueixi sent un poble de pel·lícula. Amb tots els elements i les responsabilitats que cal aportar per tal de que l’obra es trobi sempre entre les millors.
                                                                                                           Joan Yll Martínez
 
 

 

SEGUINT EL CALENDARI


  Encetem any i amb ell el primer full d’aquest nou calendari. Abans, en els darrers dies del mes de desembre, concretament el dia de la rifa, es va tenir lloc la reobertura del Cau Ferrat i el Maricel de mar, després d’uns acurats treballs de restauració i condicionament. I que tothom que ha volgut ha pogut comprovar l’estat de la qüestió en les successives jornades de portes obertes. Abans de tancar les portes se’ns va oferir l’oportunitat de poder visitar-los i a més amb el permís de poder-ho  fotografiar tot.

    L’altra jornada va tenir lloc al mes de juliol, un cop finalitzades les obres. Aquesta va ser una visita molt curiosa, m’atreviria a dir que irrepetible, al menys nosaltres no ho veurem més i que triguin les futures generacions, perquè voldrà dir que l’estat de conservació continuarà inalterable. Contemplar tots els espais buits, solament lluint el resultat dels treballs, va ser una experiència única. I ara, l’altra oportunitat, ens permet recórrer el Cau Ferrat i Maricel al complert. El primer amb tot el contingut col·locat de la mateixa manera que estava abans del tancament, llevat la modificació de l’accés que no s’entra per la porta principal i en el pis superior l’obertura per on es passa a la casa Rocamora que serveix de nexe d’unió entre els dos museus. Però hi trobem a faltar el frondós fullatge que penjava de la copa del brollador i aquell persistent degoteig que al caure en la base es produïa el sorollet tan característic com relaxant.   

    En quant a Maricel, la disposició de les peces i pintures segueix un meticulós ordre, destacant l’obra de la pinacoteca local que s’alterna en els espais i llueix atenent als artistes i a la seva època. Segueix lluint amb tot el seu resplendor la sala gòtica de la planta baixa i aquesta gran obertura al mar, amb les escultures incloses. Destaca la presència, entre altres, de dues noves incorporacions:  l’estàtua original del Greco, col·locada també en un punt estratègic de la visita i el bust de Santiago Rusiñol que havia presidit el Recó de la Calma.    

   Ha estat un treball molt complex i no exempt de polèmiques i discrepàncies que s’ha resolt amb un  resultat que a la vista ha quedat molt digne  i que ha permès l’afegitó d’alguns elements nous, com el vidre que tenca la portalada de Sant Miquel i que contribueix a donar més lluminositat a les pintures de Josep Mª. Sert i estendre l’efecte lumínic més enllà de la sala, i a la vegada des de dintre, mirant cap a l’exterior, la panoràmica és sensacional.

      A les paraules del President Artur Mas, quan ens referia que a la gent de Sitges ens havia tocat la loteria amb aquesta remodelació dels museus, la casualitat feia que una part del cinquè  premi de la rifa de Nadal s’hagués venut a l’Administració del carrer Sant Francesc. Aquesta coincidència es complementa amb una altra també relacionada amb els museus i la loteria. Quan a l’any 1933 es va inaugurar el Cau Ferrat, com a museu, també va tocar la rifa a Sitges, però aquesta vegada una part de la grossa venuda, majoritàriament, en participacions d’una pesseta a la botiga de ca la Laieta, número que havia estat adquirit a l’administració de can Clarà. Sols els separa  la diferència del valor del premi, quan a canvi d’una pesseta se’n rebien 7.500 que donaven per comprar un solar i fer-se una caseta. I ara tot i que parlem d’un quint, un dècim de 20€ dóna per passar unes bones festes i alguna cosa més.

       L’altra notícia que ens afecta a tots els lectors del setmanari, és la  que aportava les pàgines de l’Eco just la vigília del dia de Nadal, en quant  al comiat manifestat pel mateix Vicenç Morando. Una sorpresa que si s’hagués publicat uns quants dies desprès haguéssim pensat que es tractava d’una innocentada. Sí, el trobarem a faltar.

    Per altra banda el dia de Sant Esteve, la Cobla Sitgetana celebrava els seus 50 anys. Ni els propis fundadors, com tampoc el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu, que va ser l’instigador del projecte, la seva filla Alícia que va ser la padrina, s’haguessin imaginat que s’arribaria tan lluny. D’aquells primers músics solament en són testimonis quatre companys. I dels compositors, en Jordi Pañeella i Virella. Del qual aquella dia se sant Esteve del 1964, es va estrenar la sardana Alícia.. A l’audició que va tenir lloc l’endemà, que s’esqueia en diumenge, al Cap de la Vila, van estrenar les sardanes La Sirena de Sitges de l’Antoni Pañella i Montané i La Cobla Nova  de Gabriel Pallarès i Roig.

   El colofó de les celebracions del cinquantenari va tenir lloc al Vinyet, on la Cobla hi ha estat present, cada 5 d’agost gràcies a la fidelitat dels successius administradors. El actuals, Isidre Vivó i Joan Duran, han donat totes les facilitats per poder tornar a l’ermita un dia que no s’esqueia en el calendari de les actuacions. Amb la complicitat del Sr. Rector, el meu benvolgut veí de pàgina, mossèn Josep Pausas, que va pronunciar unes boniques i sentides paraules. Refermades pel Sr. Batlle Miquel Forns, amb la complicitat de tota la Corporació Municipal. I en especial, de la regidora de Cultura, la Sra. Mireia Rossell, com també la Mònica Gallardo. Dues sitgetanes que tenen molts lligams, per descendència familiar, amb la música. Sense oblidar-nos de la Carla Jordà i la Comissió de Festa Major que presideix l’Aroa Llorens.

   Els últims dies del vell calendari han estat atapeïts d’actes amb un protagonisme molt destacat pels interessos de Sitges. El nou, aquest que acabem d’encetar, presenta una correlació de dates de gran interès per a la causa local i  la general. Que puguem arribar a arrancar l’últim full amb salut i bones perspectives de present i futur.   
      ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de gener del 2014 )                                                 

15 de gener 2015

ENTRE EL RELLOTGE I EL CALENDARI


      Les nostres vides depenen de molts detalls, però a banda de la salut que és la base primordial, estem sotmesos al temps. A aquesta  successió d’hores i dies. Que passen sense poder fer res per a retenir-los. És evident que el temps no s’atura i que fins i tot moltes vegades ens fa la sensació que passa massa ràpid.

   El rellotge és el marcador més exacte que ens condiciona la programació del nostre temps d’acord  amb els quefers de cadascú. El invent  ha obrat aquesta dependència que ens serveix per organitzar-nos. Les cases de pagès es valien de la simplicitat dels rellotges de sol, col·locats en la façana principal del mas que resultava de gran utilitat pels qui treballaven en les terres del contorn. Una altra imatge molt singular que anava en consonància amb una concreta manera de vestir, han estat els rellotges que es guardaven en una butxaca exclusiva que disposaven les armilles, de les quals es feia visible la corresponent cadena.

    La feina del rellotgers ha estat sempre d’una meticulositat extrema, degut a que han de manipular peces molt petites que s’encabeixen en espais molt reduïts. Per tal de poder-ho visionar millor es serveixen d’una lent, amb la qual tenen la pràctica de poder-la fixar a l’ull amb una simple opressió.

    Un dels primers  rellotgers establert a Sitges va ser el vilafranquí Joan Francesc Tort i Llucià que tenia la rellotgeria al carrer Parellades. La seva botiga tenia la particularitat afegida que també donava cobertura a una nodrida tertúlia dels intel·lectuals del poble. Cal destacar que el Sr. Tort a més de rellotger era músic. Havia estat mestre del Retiro i dirigia el Sextet Albèniz, com també s’havia dedicat a la composició. Aspecte que rivalitzava amb els altres mestres locals,  com en Gabriel Pallarès. De manera que quan aquest darrer estrenava alguna que altra composició, s’apressava a informar-se per saber de l’opinió dels seus, diguem-ne, competidors. La seva pregunta es movia entre la curiositat per saber de les reaccions de l’altra part: “ Què diu la crítica? Ironitzava. Quan la resposta del interlocutor  no delatava cap comentari, ni a favor ni en contra, el mestre se’n congratulava: “Quan no diuen res, bon senya...l”. Quelcom semblant a aquella altra expressió:  “ Quan el gall no canta....”. És un detall que es pot constatar en determinades ocasions i fets, quan les reaccions de silenci a vegades delaten una aprovació que, degut a un punt d’honor  molt personal, no s’arriba a exterioritzar cap mostra d’admiració o d’acceptació .    

    Pel que fa a la qüestió dels rellotges, quan aquests funcionaven amb corda, ha prevalgut  el costum, de vegades obsessiu, per mantenir una l’exactitud en quant al seu marcatge. I fins a tenir el rellotge ben centrat es passa  per un procés que requereix meticulositat i una paciència de professional. Segons s’avanci o s’atraci la minutera cal trobar el punt exacte en el tornillet de final del pèndul i això no és cosa fàcil, requereix tenir els nervis ben temperats i, si pot ser, que el manipuli sempre la mateixa ma.

   Els rellotges, públics, més comuns a tots els pobles, és el rellotge de l’estació del tren. També quasi tots ells tenen un rellotge ben visible en la façana principal de l’església., a banda del que pugui exhibir-se en altres torreons , com és el cas del rellotge de la casa del Sr. Bartomeu Carbonell en el Cap de la Vila, que és un referent de l’hora local. A més del rellotge de l’església que marca quarts i hores de manera sonora a través de la seva campana.

    Mesurat el temps pel rellotge, el calendari s’encarrega  de classificar els dies en setmanes, mesos i anys. Just encetat el calendari d’aquest 2015, el segon festiu de l’any ha estat el 6 de gener, el dia de Reis. Una data  de les boniques d’un calendari que ara, tot just encetar-lo és imprevisible preveure com seran els esdeveniments que hi coincidiran . Sobretot en el període de temps reglamentaris, en el quals s’hauran de decidir la composició dels governs locals, autonòmics i de l’àmbit general. Mentre, en aquest començament, ens encurioseix anar  passant  els fulls per observar en quin dia de la setmana  s’escauen les festes més rellevants, tan personals, com de caire local i d’àmbit més general. Alguns cerquen la coincidència amb els molts apreciats ponts.

     En temps dels nostres avis, el calendari es convertia també en un element de decoració. Més d’un esperava arribar a arrencar l’últim full per emmarcar la làmina il·lustrativa del capdamunt. Depenia de les preferències, si es tractava d’un paisatge bonic, de la reproducció d’una obra d’art o del quadre que més adeptes ha tingut, l’Angelus  de Millet. Això pel que respecta a la intimitat de les cases familiars, perquè en els diferents tallers ha prevalgut el costum de penjar de les parets el sobrant de les fulles on hi apareixen noies lleugeres de roba.

    Un altre de molt singular és el Calendari del Pagès, que sempre es presenta amb el mateix format de llibret i amb una portada que poc difereix d’un any per l’altre: amb la destacada roda perpetua amb el signes del zodíac. El seu interior exhibeix un ampli manual de curiositats, Dia per dia, amb l’hora de sortida del sol i la de retirar-se. El santoral que hi coincideix i una descripció detallada de la categoria que ostenta el protagonista del dia. També hi podem trobar el llistat de festes majors i fires. I sobretot una curiosa guia dedicada a l’activitat agrícola, com s’extreu de l’enunciat. Fent especial menció a l’època més propícia per a plantar , els cereals, verdures i altres espècies agrícoles i florals.

   Hem estrenat nou calendari, adaptem les agendes a aquest tornar a començar, mentre els sofisticats rellotges, visibles en qualsevol aparell electrònic, segueixen marcant el temps. Que tot i els molts  invents, no n’ha sortit cap amb el qual el puguem aturar.

                                                                                                                       J. Y. M.  
( Article Publicat a l'Eco de Sitges el 9 de gener del 2015 )
  

DIMECRES VIGÍLIA DE NADAL


    Torna l’Eco a les nostres cases. Avui, dimecres, quan mai abans ens havia sorprès un avançament com aquest, al menys amb els dies com ens separen de l’assiduïtat  setmanal. I ho fa quan pel carrer els bons desitjos es tradueixen en una frase explícita: Bon Nadal! 

    Desitjos i felicitacions que tenen també un punt en comú en aquestes pàgines, on des de la direcció, passant pels col·laboradors, els  estadants de la casa del carrer Bonaire, els empleats de l’impremta, hi han estat avesats bastant abans d’aquestes dates, quan els responsables dels tallers, industrials, comerços... encarregaven la impressió de les felicitacions que després farien arribar als seus clients. L’apropament a les festes nadalenques ja es feia palès, quan la Carme, germana d’en Josep, disposava damunt del taulell de la botiga, un acurat escampall de targetes de felicitació; les clàssiques i aquelles de més populars, sorgides de l’art del dibuixant Ferrándiz. Les quals, per la seva senzillesa i de traç característic, il·lustraven el Nadal i tot el seu entorn amb un dibuix que ho deia tot, no hagués calgut escriure res en el seu interior.

    Per tant la gent de Sitges anaven a comprar les targes a la botiga i els més específics les feien imprimir per la gent de la rebotiga. Com a l’inrevés, les amistats de la família, els subscriptors  de l’Eco, enviaven  les seves a la redacció per desitjar el que tothom proclama. Entre aquesta recepció es produïa un fet curiós, el col·laborador Sr. Salvador Soler i Forment que era el responsable de la interessant secció Destellos i que signava amb el pseudònim de Ligh, anava publicant un inventari de totes les felicitacions rebudes a la casa. Aportant el nom i cognoms, si es tractava de particulars, o d’una Societat, un comerç, un taller... i a més descrivia  la portada de la felicitació, hi ho feia apuntant tota mena de detalls. Una curiositat que amb el pas dels anys es pot considerar una de les moltes petiteses que, si aleshores podien semblar insignificants, actualment tenen un notable valor per tractar-se  d’una deferència exclusiva.   

      Era l’època de l’any en què els carters tenien més feina, es movien amb aquelles grosses carteres de pell, penjades en bandolera, amb un contingut tan voluminós  que no permetia poder tancar la solapa. Ells aprofitaven, també, per lliurar la seva, de la mateixa manera que ho feien l’escombriaire, el sereno ... Eren unes felicitacions molt característiques, amb la imatge representativa de l’ofici a la part de davant  i amb les estrofes al·legòriques a l’anvers. La propina estava assegurada. Unes felicitacions que s’han convertit en preuats elements pels col·leccionistes de curiositats. Perquè el costum d’aquesta felicitació, associada als servidors d’uns serveis comuns a tots els pobles i ciutats,  s’ha perdut, tot i que no del tot. Perquè altra vegada ens hem de fixar en el setmanari, on els seus  repartidors continuen amb el costum de lliurar la seva felicitació, vinculada al servei que ofereixen als subscriptors. I és que el repartidor de l’Eco forma part d’aquest engranatge, la seva col·laboració, el detall de felicitar-nos les festes, és rebuda amb satisfacció. Ve a ser com aquella carta que esperes i saps que t’arribarà en aquest dia concret..

    En termes generals, però, el intercanvi  de targetes de felicitació ha minvat considerablement. Van començar les cases comercials a enviar les seves felicitacions acoblades  en les factures per mediació d’una enganxina, amb un motiu nadalenc, dispoada en un extrem superior de la dolorosa. Detall que sempre he trobat de molt  mal gust, per ser un document poc escaient per a desitjar bones festes. Depèn de la quantitat del total, es pot produir l’efecte contrari: “Com voleu que passi bones festes si haig de pagar tan quantiosa suma ?”. Les tecnologies actuals han contribuït a aquesta davallada sigui encara més acusada. Sobretot per l’efecte WhatsApp, on els missatges aconsegueixen que el intercanvi tingui una immediatesa de vertigen.

    Un altre punt de rebuda de felicitacions, però aquestes en forma de presents, es podia veure en determinats enclavaments logístics, allà on la guàrdia urbana de Barcelona tenia distribuïts per aquelles cruïlles, en lloc visible, una elevació circular amb barana inclosa, on es posava el guàrdia urbá a dirigir el trànsit. Doncs en aquestes vigílies al peu de la base de ciment apareixia un considerable escampall de productes, adients a la festa, que els automobilistes els hi deixaven. Aquest costum també es va implantar a Sitges, era quan hi havia un guàrdia urbà permanent al Cap de la Vila, aquest també s’envoltava d’obsequis que els hi portaven principalment els repartidors que circulaven pels carrers del poble.

    Amb el Nadal s’acaronen molts detalls: el pessebre i el seu olor a bosc. Les nadales cantades al punt de les dotze d’aquesta nit, o en el transcurs de la Missa del Gall. Amb el record posat en aquell grup de gent de Sitges que, al vesprejar del dia d’avui s’arribaven fins a Jafra i allà, davant de l’església, encenien una foguera, mentre en el firmament una estrella brillava més que les altres. Sota un sostre desmantellat d’una capella en ruïnes, sense llum, tan sols amb el resplendor de les flames ,la missa aconseguia establir un paral·lelisme amb el  portal de Betlem.        

      Hem arribat a la vigília d’una festa que té una força de convocatòria extraordinària en quant a reunir a les famílies. Aquesta vegada, com un fet excepcional, l’Eco s’ha avançat per tal de compartir el caliu familiar i així sumar-se, també, a la celebració. I els col·laboradors, malgrat les presses per poder arribar a temps, contents de convertir-nos en influents protagonistes d’un altre Nadal, viscut entre aquestes pàgines i per acabar pregonant el mateix desig de sempre: Bona Nadal i bon començament d’Any.

                                                                                               J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de desembre 2014 )
                                                   

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez