EL TAPA A TAPA D'EN TRIGUEROS

  

                        

     Els anys de joventut sempre són recordats per uns detalls en què, la majoria de vegades, es basen en el descobriment de noves sensacions. Passar de la infantesa a l’adolescència comporta obrir-se a un aspecte de la vida que ofereix diversitat de particularitats, que fins llavors no teníem a l’abast

    I quan més en allunyem en el temps trobem que les limitacions eren moltes, teníem el que hi havia i ens conformàvem, ves quin remei, davant les evidències. Un detall que ara pot semblar  curiós és el fet de la primera vegada que vam fer un glop de cervesa, el desagradable que va resultar l’experiència, perquè en aquell moment no ens va agradar gens, o poc. El paladar estava més  avesat a ser mimat per líquids més dolços que no pas per l’amargor d’aquesta beguda. Després, es veritat, ens acostumem a quasi tot.

   Tampoc estàvem acostumats a freqüentar cap bar, i ben fet que fèiem, perquè l’edat tampoc no era la propicia per fer-ho. Els nostres costums eren sans, però és clar, coincidia amb l’edat que començàvem a sortir amb els amics. I un dels llocs que més freqüentàvem era el teatre vell del Patronat, que es trobava situat al carrer Sant Gaudenci, on un dels elements que servia d’enllaç  de l’amical convivència era el futbolí que hi havia i amb el qual lliuràvem renyides partides.

   El saló teatre, on es celebraven emblemàtiques representacions teatrals, Pastorets inclosos, estava precedit per un espaiós vestíbul, amb la barra de bar, unes quantes tauletes i el susdit futbolí. En tenia cura de tot plegat en Trigueros; home de tarannà una mica murri, rondinaire  de mena i de mirada desafiant, però de cor bo. La seva afició podia més que el tracte amb la clientela, l’home era feliç quan trobava a un contrincant disposat a desafiar-lo en el joc de les dames. N’era un especialista i els que jugaven amb ell sabíem que probablement teníem la partida perduda, però com és normal no sempre era així, cosa que exasperava al veterà jugador que tenia un mal perdre. Llavors, aquesta mirada desafiant, amb un ull que anava per lliure, venia a exemplificar allò que es diu: “si les mirades matessin...”. en Trigueros jugava amb una avantatja, estava acostumat al  soroll ambiental que propiciàvem els qui jugaven al futbolí, cosa que no succeïa amb el contrincant que quedava atabalat davant la xerinola ambiental. 

    L’home tenia una mica ben assortit el bar, principalment amb begudes de cola i cerveses. Però, a més, oferia als consumidors tres varietats de tapes: olives sense pinyol, el que anomenàvem “berberechos” i “boquerons” amb vinagre. Aquesta última era la tapa preferida per aquell jovent que començàvem a compartir la beguda amb un entreteniment. Per a molts de nosaltres també va ser el primer lloc on els vam provar i com que el gust de la cervesa ja el tenim assimilat, acompanyàvem la tapa amb un quinto.

    Els més delicat de la qüestió era trobar el moment apropiat per a demanar, al responsable del local, que et servis el que volies. Per descomptat que havies d’esperar que acabes la partida de dames i si la guanyava encara, però si la perdia la petició no era massa oportuna, doncs tenia afany per desafiar al contrincant amb una altra partida.

    Per tant els seitons amb vinagre i el quinto de cervessa era la tapa estrella i si algun dia es decidíem a tirar de veta li demanàvem que ens obris una llauna d’escopinyes, això ja era el súmmum.  La tapa la preferíem al migdia dels dies de festa, mentre que a la tarda de qualsevol dia hi compareixíem amb un llonguet de pa i li demanàvem que aquells “boquerons” ens els disposes entremig del pa. Un berenà que venia a substituir la llesca de pa amb vi i sucre.

   Un servidor i els meus amics de joventut el primer Tapa a Tapa que vam fer, es pot dir, va ser  al Patronat Vell i ens ho servia en Trigueros. Quan poc ens imaginàvem que les tapes arribarien a la sofisticació actual, que abans de ser degustades en deixem constància en una fotografia. Ens va faltar això, una càmera fotogràfica, ja no per retratar la tapa que sempre venia a ser la mateixa, sinó per a deixar constància d’escenaris  i escenes diverses, com ara ho fan els participants del  Fotomaig.  

                                                          J.Y.M. 

( Article publicat el 27 de mai del 2022)

AMB LES MANS A DARRERA

 

   

   

    Una de les parts  de més utilitat del cos humà, són les mans. Els primers mesos de vida de la persona, aquestes, formen  part d'una mena  d'entreteniment, el nadó no para d'apropar-se-les a la boca per a satisfer uns instints que són comuns a tots. fins que aquestes mans esdevenen expressives, com quan manifestenles ganes de voler ser agafat en braços. Fins a convertir-se en necessàries, com quan es comença  a fer les primeres passes i l’aprenent de caminant reclama agafar-se de la mà de l'acompanyant.

    Desprès, aquestes, van assolint el protagonisme que cadascú els hi vol donar. I tot sovint es converteixen en l'intermediari d'un apropament, o salutació, que es segella amb una encaixada de mans. Tot sovint hem escoltat explicar que la gent, quan donaven la seva paraula, no calia signar cap paper per a que aquesta es complís. N'hi havia prou amb una encaixada de mans per a mantenir la veracitat del que s'havia acordat.

   Però hi ha moments en què les mans sembla que facin més nosa que servei, això acostuma a passar quan anem mudats i no tenim les mans ocupades. Una solució la trobem en posar-les a la butxaca, però que segons sigui la manera de vestir, recollir-les en aquestes interioritats del pantaló no és, que diguem, sigui massa estètic. Altra cosa diferent és anar vestit informal, llavors no desentona posar- les  a cada butxaca  lateral del pantaló. En aquest aspecte les senyores també ho tenen una mica més fàcil, perquè al portar una bossa de mà al menys una la mantenen ocupada.

   Tanmateix la curiositat que més s'adapta amb els costums de portar les mans recollides, quan no es fan servir, va en consonància amb l'edat. Al revés de com passa davant un pas  enèrgic, on braços i mans es balancegen amb el ritme que marquen les cames.  O  a davant les ganes  de tenir-les ocupades, doncs sempre hi ha  qui prefereix agafar-se a la corretja del gos que passeja. Altres, per les circumstàncies que obeeixen als dictats del si no fos, precisen portar la mà agafada a un bastó, o el que equival a la modernització d'aquest, quan es substitueix pel que coneixem com: "taca-taca".

    Suposant que la cosa sigui suau, a mesura que ens anem fent grans, tenim per costum creuar-les cap a darrera de l'esquena. Una posició instintiva que difícilment s'adopta quan un és  jove, i que sembla que obeeix a les poques disposicions, com pot  ser la de no fer altra cosa que no sigui passejar. És la postura més secundada, aquesta de portar les mans darrera, entre els jubilats mentre contemplen les evolucions de l'obra pública. Una altra curiositat que he observat, és que de senyores en veurem ben poques amb les mans a darrera, de ben segur perquè també, ben poques vegades, no decau el seu ànim de fer coses.

    Mentre em refereixo a aquesta posició tan concreta de les mans, em ve a la memòria un personatge singular  del nostre Sitges. Em refereixo a en Lluís Franco, veí del carrer Sant Isidre i germà de la Pilar, una altra institució de la botiga de queviures de  la Filomena i la Maria de can Mas. Des de  que el vaig conèixer  el seu recorregut es limitava al carrer Francesc Gumà, no es movia des del davant de l'estació del tren fins una mica més enllà del Prado. Amb les mans creuades a darrera no només no sortia d’aquests límits, sinó que no parava de dedicar recargolats renecs a la RENFE, mostrant amb aquesta actitud que la companyia ferroviària  no li influïa cap simpatia. Llavors, els qui en aquells moments portaven les mans a la butxaca, o les movíem amb marcialitat, ens el miràvem estranyats. Ara, quan les nostres també es van replegant  cap aquesta posició, ens adonem que molts dels abruptes  del repertori d'en Lluís encara segueixen tenint raó d'ésser. El que passa que un és prudent. Això afegit a la particularitat que les mans comencen anar cap el darrera, poc a poc entrem en la dinàmica de que una cosa porta a l'altra i que cal confiar amb la generositat de la vida, perquè la de les persones depèn de nosaltres mateixos. Ho diuen també els castellans: “manos que no dais, que esperais”. 

 

                                      J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de maig del 2022)

DE PENSIONS A HOTELS

 

 

                   La terrasses, com la de la Pensión Julian, a la dels  millors hotels 

    Dels meus avis, poques vegades recordo que s’haguessin desplaçat massa lluny com per haver de quedar-se a dormir a fora de casa. Amb l’excepció del final de les seves vides, on un parell d’estius van dedicar una setmaneta a fer una sortida a un balneari amb la intenció, en deien: “d’anar a prendre les aigües”. Un viatge que no obeïa al plaer, pròpiament dit de viatjar, sinó que el motiu  més aviat es centrava  a intentar de trobar alleugeriment als molestos dolors reumàtics que, en edats tampoc gaire longeves, ja apareixien i mortificaven.

    Per tant el fet de viatjar es limitava a raons de feina o de salut. Els que  més es desplaçaven eren  els que anomenàvem “viatjants”. Que dit en paraules més escaients es  coneixen per representants. Eren dels pocs que voltaven en aquells anys, quan el cotxe era un mitjà poc freqüent. I allà on arribava el tren, o els anomenats cotxes de “línia”. no hi  calien altres combinacions.

    Segons quines empreses posaven a disposició del representant un  cotxe, amb el qual sortien a la carretera, en uns anys en què la circulació era molt poca. I més d’un d’aquests conductors no disposaven ni de permís de circulació. I ja no per les proves que havien de superar per obtenir-lo, sinó per la poca voluntat d’haver de satisfer unes poques pessetes que costava la gestió burocràtica, més que per altra cosa. I quan estaven posats en carretera, aquests viatjants, acostumaven a tenir assignada  una ruta llarga i, coneixent-la, sempre feien parada a les mateixes pensions, quan s’havien d’aturar per descansar. La majoria d’aquestes estaven situades en pisos, on prevalia la netedat davant d’altres comoditats, que eren les mínimes. Aquest viatger, per raons de feina, també anava lleuger d’equipatge, una petita maleta que li servia per portar uns quants calçotets i samarretes,  compartint espai amb  el catàleg dels productes que representava.

    Vet aquí, doncs, que la gent no tenien per costum explicar sopars de duro pel que fa als viatges realitzats. Ni tampoc pel que fa als sopars, pròpiament i gastronòmicament parlant. Altra cosa eren els desitjos, compartits amb més d’un, quan parlar de menjar provocava una agradable salivera, davant  alguna suculenta proposta: “no et menjaries ara...?” i a partir d’aquí tots els ingredients i acompanyaments s’anaven alternant com a conseqüència de que el paladar i el desig no s’ajustava prou bé amb la realitat, però que fer volar la imaginació no costava res. El mateix passava amb els viatges: “no aniries ara a fins...? Amb el pensament on fos, però la realitat era la que es trobava més a prop .

   Sempre he dit, i no he fet cap descobriment, que va ser a partir de que vam començar a poder disposar de cotxe particular, que va fer possible que els trajectes  podien arribar a ser més llargs i, segons fossin aquests, de distanciats, els viatgers havien  de parar a fer nit. De primer amb les moltes pensions que es van anar obrint per arreu i desprès freqüentant algun que altre hotel que quasi bé eren d’ús exclusiu dels que també anomenàvem: “senyors”. Fins que va passar que aquesta categoria, els mateixos humans vam desmuntar la teoria, la que s’adaptava a la condició d’aquesta quasi exclusivitat i que s’exemplificava amb aquesta altra expressió : “de porc i de senyor se’n ha de venir de mena”. Sortosament del salt de la condició de pelacanyes a  senyors, ens hi podem referir com a prova superada. Perquè al menys, en  un moment  de les nostres vides, alguna que altra vegada hem tingut l’ocasió de freqüentar un hotel dels més o menys catalogats com a  bons i, per unes hores, també ens hem sentit com a senyors. O el que és igual: hem fet el senyor, perquè a lo bo tothom s’hi acostuma. Ignorant que el pensament davant les genialitats que acostumen a  sorgir del: “quiero y no puedo”, poden derivar a conclusions  que s’apropen molt més a la realitat: “Ens haurien  de veure, demà, quan ens incorporarem a la vida quotidiana”.   

   Resumint, arribat aquest moment, la teoria es recolza amb les conclusions castellanes, que a vegades també les encerten: “que nos quiten lo bailao”.  

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de mai del 2022)

"LA PENSIÓN JULIAN"

     La Història d’aquesta pensió, situada a peu de la  carretera que llavors  portava a Barcelona, va començar la seva singladura el 3 de novembre del 1933, quan l’Alejo Soto Avilés, nascut el 18 de gener del 1902 a la Palma ( Múrcia), va signar contracte d’arrendament davant el propietari de la casa, el Sr. Luís García, al qual se li afegiria el cognom de la seva descendència, Garcia- Mussons. 

     Passava que a l’Alejo a la seva mare no li agradava el nom que li havien posat els padrins i el va canviar  pel de Julian. I amb aquest nom el vam conèixer per sempre més. Casat amb la Maria Palma Correa, van condicionar la pensió i el 9 abril del 1934 rebien al primer client  que es deia Ililo Nerzbach, procedent de París. La guerra va interrompre el negoci familiar, fins que el 1939 la pensió torna a funcionar  amb 15 habitacions.

    Van venir els fills del matrimoni: en Pere, en Julian i en Josep, i les seves vides van transcórrer paral·lelament  a l’actvitat hotelera, fins que es van integrar en el negoci familiar i quan es van casar van incorporar a les respectives mullers. En Julian va anar a fer de cuiner a Canaries i després a Barcelona. En Josep, casat amb la Maria Martínez Blasi, van regentar l’Hotel Lido al carrer Bonaire. Mentre que la Pepita Font Luz van formar tàndem amb el seu marit, en Pere Soto Palma. Sota la supervisió d’en  julian que va enviudar.

    Una de les singularitats que feia molt atractiu l’escaire de la “Pensión Julian” va ser la incorporació d’una marquesina  fixe que ocupava tota la vorera, des de la carretera fins a l’escaire del Passeig de Vilafranca. A sota s’hi van distribuir taules amb  una lampareta i a la nit, quan estaven enceses, els hi propiciaven un toc de romanticisme, mentre la gent sopava a la fresca. 

    Mentre aquests detalls es succeïen, s’havien incorporat al negoci familiar els fills d’en Pere i la Pepita, en Xavier Soto Font  i l’Elena Soto Font. I la vida transcorria sense masses sobresalts. Però  passa que  amb un any de diferència  ens deixen el senyor Julian, en el transcurs del febrer del 1987 als  85 anys. I de manera sobtada el dinàmic, eficient i també regidor de l’Ajuntament, en Pere Soto Palma, el novembre del 1988 a l’edat de 59 anys.

   La seva família segueix amb el negoci i als fogons en Javier esdevé un bon cuiner, mentre que la seva mare la Pepita i l’Elena s’ocupen del menjador i del servei de bar. Tots els qui freqüentàvem l’establiment recordem la imatge de satisfacció que  mostrava el Javi, quan ja tenia enllestit el servei  i guaitava a la sala des d’una obertura de la cuina. El cuiner observava la cara de satisfacció que també mostraven els  comensals els quals,  només amb la mirada i els plats que deixaven nets, ja no calien paraules per entremig. Al final el Javier també ens va deixar, el 20 de setembre del 2004 i d’aquesta manera  es veia reduïda la plantilla de l’establiment. Que de tots els col·laboradors que van ajudar fins l’últim moment ha estat l’Àngel Mata, cuiner durant molts anys de l’establiment i que va comptar amb la Juanita Martínez, la seva muller. Cosa que ha fet que ni la Pepita ni l’Elena es sentissin mai soles, perquè sempre han pogut comptar amb la col·laboració dels dos. 

   Fins que el 9 de setembre del  2005 tanquen les habitacions i el 6 de juliol del 2006, la “Pensión Julian”, amb  la família Soto-Font, giren l’última pàgina dels molts llibres de registre que van omplir,  amb el nom dels milers de turistes que s’han allotjat  en la pensió al llarg de la seva dilatada trajectòria. 

   Es diu que durant aquest mes de maig es faran les obres d’enderrocament de l’última casa que queda de l’emblemàtica cruïlla que tots popularment coneixem per la de can Perico. Amb ella desapareixerà un altre bocí de la història local, que la mateixa pensió va contribuir a posar les bases  que farien  de Sitges una destinació turística de primer ordre. Entre els turistes, gent que any darrera any tornaven a la “Pensió Julian” i més que clients han esdevingut bons amics.

      Fent meu un titular d’una obra de la Cubana, només  resta dir: “Adéu, Julian” .

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de mai del 2022)

EL POBLE VIST DES DE DARRERA L'APARADOR

     

   El comerç local ha evolucionat molt, i aquesta evolució ha deixat pel camí  a botigues emblemàtiques, d’aquelles que sempre havíem vist obertes i amb el mateixos responsables a darrera el taulell. Aquesta transformació s’ha viscut des de dues vessants: els qui s’ho han mirat des de fora i els qui ens ho mirem des de darrera de l’aparador.

     Els que passen pel carrer i guaiten a l’interior de les botigues aprecien com han evolucionat les modes en tots els aspectes i en tots els articles que s’hi exposen. Els qui guaitem des de dintre, observem com evoluciona el poble, com ho ha fet el nostre veïnat més proper i la resta de gent que, de manera habitual o esporàdica, transiten per davant de l’aparador. Han evolucionat les seves maneres de vestir; que si abans les senyores passaven amb cabassos, ara ho fan amb carrets amb rodes; els qui anaven sense bastó ara caminen amb la seva ajuda; els qui passaven peluts ara passen pelats...

    Des de l’aparador del nostre comerç, del carrer Sant Francesc, hem passat de  veure molt poca gent transitar per  aquest darrer tram, a veure’n passar molta . Això es va començar a notar des de que van obrir un ull del pont de la via del tren de la carretera de Ribes, al costat de la  que coneixíem per la casa dels Pobres, per  facilitar el pas dels  vianants que anaven poblant el nucli  de l’altre costat de la via.

    Per darrera el nostre aparador hem vist com el poble es trasnsforma, començant per davant mateix  de la botiga. La casa de la família Bofill i la dels Fontanals va ser enderrocades i en el seu lloc s’hi va construir un hotel. Tot seguit va sucumbir el convent de les monges vetlladores i el seu lloc s’hi va aixecar un bloc de vivendes i locals comercials en els baixos.

    Paral·lelament a aquesta transformació, van anar desapareixent les persones que hi trànsitaven. Entre tants, n’era un assidu en Pau de l’Oca, Pau Benazet Puighibet,  que hi passava quan anava a treballar al museu Romàntic o quan anava i venia de missa. En Pau era un personatge que semblava extret d’una novel·la de suspens, hi contribuïa el seu posat, alt i gros, amb el cos una mica corbat cap endavant, vestia amb indumentària de color negre, com també ho era el seu abric  d’una llargada que s’acostava  a l’exageració. Per tot plegat, i pel seu posat exejaradament  seriós,  l’home s’envoltava d’una aura misteriosa.

    Quan s’apropava a les vuit del matí, per davant de l’aparador hi passaven més homes que dones. Tots es dirigien a la fàbrica de calçat dels germans Benazet o de can Termes. L’afluència es repetia a les hores  de sortida. Avançada la tarda passaven les dones amb grans mocadors de farcell, dels de quadrets marrons i negres, que anaven a portar  “la marrada” i a recollir la feina que havien de cosir l’endemà. I el soroll acompassat de la màquina de cosir s’escoltava des de darrera de l’aparador. També  un  soroll habituals  era el provocat pels  carros que, tirats per cavalls,  sovint transitaven pel carrer. Un dels habituals era el de les escombraries, que a mesura que s’apropava l’home que el comandava, que era borni d’un ull, feina sonar la campaneta i les gent baixaven el cubell de zenc.

    Tot d’una compareixia, a davant de l’aparador, el carter Sr. Estrada. Home baixet d’estatura i que  també anava amb el cos corvat, però en el seu cas era degut a que traginava una gran cartera de pell que portava en bandolera i plena de cartes. 

    Des del mateix enclavament  observàvem les singularitats de la vida quaotidina del poble. Com quan passaven les sitgetanes, amb la bossa de roba del pa i la lletera i es dirigien a la fleca d’en Pablo i la Tresa. I la llet la compraven a davant mateix del forn i la despatxava la Tresina Farré, acabada de munyir  de  les vaques de la sínia Robert. 

    Ara gent coneguda i altres que no hem vist mai, passen mirant el mòbil i no s’adonen de res del seu entorn. I els pocs aparadors que queden, dels comerços de sempre, són com una finestra oberta on hi han guaitat des de fora i des de dintre. I tots podem certificar que el poble ha canviat i nosaltres també. Sitges, sitgetanes i sitgetans, qui ens ha vist i qui ens veu. 

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 d'abril del 2022)