Aficionat com sóc a submergir-me
en historietes del passat, a mi mateix m’ha sobtat l’haver apuntat un títol
incidint en aquesta actualitat. I és que avui, en aquesta hora tardana de la
nit que acomiada la festivitat de Sant Bartomeu, estic a un pas que tal
precisió ho deixi d’ésser i m’hi hagi de
referir emprant el terme d’ahir. Per tant em trobo just en el llindar per escriure, encara, en present, sense haver
de recórrer al passat més proper o, si s’escau, referir-me al demà, amb hipotètiques i simples suposicions. Sigui com
sigui, estic dintre de la franja que limita
el calendari establert i que encabeix els dies designats per a
celebrar la nostra Festa Major.
Encara que no ens ho sembli, hem estrenat aquest avui amb
la mateixa sensació festiva que ahir. Ni ens vam adonar que la vigília es va
acomiadar just les dotze de la nit. Per
tant avui s’ha convertit en un dia molt complert. Els qui ho vam preferir, vam
anar a dormir en plena gatzara i ens hem aixecat en el transcurs del mateix
dia. Aquest detall no ens ve de nou, perquè durant la resta de l’any també acostumem
a anar a dormir i ens aixequem en el
mateix dia. Circumstància que neguiteja als socis de la comunitat Europea que
estan emparrats en fer-nos anar a dormir més aviat, seguint els costums de la
majoria de països, on a les vuit del vespre ja no es veu ningú pel carrer i al
cap d’un parell d’ hores, ja són tots a dormir.
La nostra Festa
Major ni tan sols dorm, es rebolca entre músiques de tota mena i quan encara
sembla que queda nit, la desafia, com pregona el programa,amb una alegre i
festiva matinal. Aquest és el repte que tempteja a la major part dels qui no fa
gaire hem anat a dormir: Aixecar-se o continuar al llit? Si ens decantem per aquesta darrera opció ens
afrontem al remordiment que ens perdrem la Matinal, sent prou conscients que
aquesta sols es produeix una vegada a l’any. Tot dependrà del cansament i, per
descomptat, de l’edat. Perquè aquesta mana davant determinades preferències.
Els anys posen límit, fins i tot a les il·lusions festives i de caire
tradicional, com aquestes que coincideixen amb la Festa Major. Aquesta no es viu amb la
mateixa intensitat quan s’és jove que quan es van acumulant anys. Sembla
estrany, però és així i això es nota en moments puntuals com aquest de la
matinal, quan la mandra s’imposa i per l’interior hom murmura, ja s’ho faran...
Com si es tractés d’ una força major que
t’està aferrant als llençols.
Ahir i avui els protagonistes han estat la nostra gent,
de manera especial aquells que han participat en les continuades evolucions del
nostre folklore. Ho va ser en Cisco Arbonés, responsable de pregonar la festa
amb una originalitat molt d’acord amb el seu tarannà. I malgrat l’universalitat
de la seva persona, guarda un darrera fons camperol, el qual té els orígens en un
dels pocs horts que encara és visible camí de la creu de Ribes, del qual en
tenia cura el seu avi i la seva àvia i després el seu pare i l’oncle Manel, tot
i que aquest últim ha tingut més vincles amb la terra, amb aquest hort tancat
amb típic reixat de fusta, tan comú en els altres horts que han existit.
També ho ha
estat l’Isidre Baqués, el pendonista, que a banda del tema de la pintura que ha
coincidit amb l’historial de la major part dels protagonistes, ho han estat els
gegants, el ball de bastons, els castells.... També les autoritats civils i religioses i la
Comissió de Festes, caracteritzada per la seva joventut, el seu dinamisme i
unes ganes de treball inesgotables en favor de la Festa. I per aconseguir
l’èxit, el seu treball no es limita ni ahir ni avui, fa temps que hi dediquen
hores i il·lusió. Avui la jornada s’ha tancat
amb la solemnitat i gatzara, molt característica,amb la qual es
recull la imatge del Sant a l’església, després del recorregut processional
pels carrers del poble, Amb el
tabernacle una altra vegada a aixopluc, la
festa continua al carrer, amb la darrera encesa de les bèsties de foc, amb
ensurts inclosos, i la darrera ballada
dels gegants. I aquest avui, sense adonar-nos ja ho deixarà d’ésser, perquè la franja horària així ho determina,
Un ahir i un avui, on la festa és la mateixa i continua amb la seva programació
i així fins que s’acabin tots els actes.
A partir d’aquí s’interposarà un impàs curt de temps, perquè el demà ens portarà
a una altra Festa Major, la de Santa Tecla i amb altres protagonistes
destacats. Amb la pendonista Conxi Àlvarez Pérez, filla d’aquell eficient
carter que, com els antics treballadors de correus, coneixia tots els
destinataris de les cartes i la seva eficiència es corresponia amb la
immediatesa del missatge escrit. Era quan les cartes encara tenien uns
destinataris que esperaven la presencia del carter que aportava notícies de
tota mena. Com a curiositat cal fer esment a un altre servidor del correu que
tenia el mateix cognom que l’Alfred, per tant els Àlvarez van compartir, en les
seves respectives èpoques, un
protagonisme destacat en l’estafeta local de correus. I els dos van aportar una
descendència d’exclusivitat femenina. Amb unes quantes més filles l’Isidre l’Àlvarez
que l’Alfred. A les primeres la veu popular les coneixia amb la simpàtica
denominació de les carteres.
M’havia
proposat referir-me a l’avui, és dir,
escriure en temps present, no obstant m’he adonat que
quan vostè tingui el setmanari a les seves mans, aquest serà un article escrit
ahir i ho serà sempre, a no ser que la direcció del diari em permetés allargar
la data del lliurament , que com a molt seria fins ahir, que és quan es tanca
l’edició. I això significa que també
arribaria tard. Buscar la immediatesa tan sols és possible a través de les xarxes
socials. Però ja està bé que aquest avui no
sigui tan fugaç, perquè el pas
del temps no té aturador. Fins demà.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 d'agost del 2014 )