GUSTET DE XATÒ

   A banda de la disbauxa d’aquests dies de carnaval, des de temps antics, els costums gastronòmics també han estat ben acollits entre tant rebombori. Ahir, dijous gras, amb l’arribada del Carnestoltes, i el passat  diumenge amb l’espectacular i sensacional escenificació de la presentació de la Reina, un espectacle mai vist,  comença a rodar el carnaval. No obstant, a casa nostra, ja fa uns dies que l’ambient i els actes s’han avançat i fixem-nos que també la part gastronòmica té el seu protagonisme; com l’arrossada  popular organitzada per la colla Aliguinhos que va tenir lloc als jardins del Retiro, amb una participació multitudinària.

  Si més no el plat fort d’aquestes diades és el xató que, amb bona presència de comensals, té lloc a les societats del poble i   en les llars de casa nostra. És una xatonada que sempre s’ha fet en aquest dijous gras i el dimecres de cendra, fins i tot quan en teoria el carnaval estava prohibit. Recordo que als tallers s’acostumava a plegar una mica abans per tal de condimentar el xató, perquè s’havia de menjar no massa tard, amb la intenció de que passessin unes hores abans d’anar a dormir i així donar temps  de pair-lo bé.  Curiosament, i no sabria explicar el motiu, ha estat un plat en què la preparació ha implicat  als  homes. No és per generalitzar, tot i que sembla ser que ens ha agradat tenir-ne, com aquell que diu, l’exclusiva. Dels pocs condiments que les senyores deixen ficar cullerada als marits als qui, sembla ser, els hi agrada preparar la salsa. Prova del que acabo de dir, durant el temps que van tenir lloc els concursos per obtenir el reconeixement  de mestre xatonaire , sovint el nombre d’homes participants superaven al de les dones.

      Era el cas d’en Joan Mellado que tenia cura de la preparació de les xatonades i els ressopons  del Retiro. I al Prado trobàvem a en Joan Ramon Gimeno i la seva muller l’Engracieta Serrano. El xató és el plat que té el privilegi d’encetar i tancar les festes de Carnestoltes, acompanyat de les truites d’escarxofes i botifarra. I de postra la coca de llardons. I a partir d’aquí la festa ha transcendit de manera paral·lela amb l’aspecte gastronòmic. Així, els ressopons eren molt apreciats en els transcurs d’aquells balls de nit i que consistia amb un plat de sípia ofegada o carn amb pèsols. A aquella hora, fregant la matinada, desprès de saltar i ballar, s’agraïen aquets platillos típics d’aquests dies, als quals  s’hi afegia la circumstància que les panxes es mostraven balderes, em refereixo que  no anaven gens sobrades.

   Treure el ventre de pena, ha estat un exercici que no sempre estava a l’abast de les circumstàncies i que s’agreujava amb l’arribada de la quaresma, que mana abstenir-se de menjar carn els divendres. Que no significava haver de passar més gana que la que anava amb consonància amb la butxaca. Les arengades eren part de la solució fàcil, no obstant els plats que s’han preparat per complir amb el precepte, no són per desestimar. Així tenim: patates bullides amb bacallà i all i oli, o ous bullits amb carxofes i pèsols amb un suquet per llepar-se els dits.

    Avui, a les nits carnavalesques, els acompanyen uns altres elements gastronòmics si així es poden definir els apreciats “bocates” . O les patates que fregeixen els populars “patateros”, com la família Castellanos i la gent del que serà sempre “el Sol i Sombra”, la família Pedrosa. Situats un al costat de l’altre, en una cantonada de carrer on això de la patata ja tenia molta influència. perquè a pocs metres, en els baixos de la casa dels Sastre,  hi havia la xurreria “La Violeta”. De cara al públic  hi estaven la Sra. Lola i la Ramona que de per si ja eren un espectacle; amb un prominent pitam i de silueta gruixuda, que dissimulaven amb uns davantals més blancs que la neu.  I si això els hi pot semblar poc, es pintaven els llavis més vermells que la capa d’un torero. En aquestes que va canviar la dependència i el relleu va resultar tot el contrari del d’abans;  eren un parell d’homes més prims que una regalèssia recargolada. A un més que a l’altre, la patata no li feia dir res, preferia la música de “Zarzuela”  que des de que obrien fins que tancaven sonava a tot drap  tot el repertori d’aquest gènere i, quan l’ocasió ho requeria, ho feia la música adient al que es celebrava.  

   Actualment, en aquestes nits de carnaval, potser es beu més que no pas es menja. Els ressopons  es reserven per a la nit del dissabte de Glòria, on curiosament ni així s’hauria d’anomenar, perquè les colles de Caramelles  que antany els seus components esperaven amb deliri aquella hora de la matinada, quan  acabada la cantada de la nit, tenia lloc el ressopó en les respectives societats. Actualment sembla ser que  el fan abans de sortir, quan podríem parlar, doncs, de sopar.

        Així, sense adonar-nos, el carnaval ha anat  perdent una part de l’element gastronòmic que s’hi associava. Sobretot, ja ho he explicat altres vegades, en aquells anys difícils, quan a les interioritats més rebuscades dels budells s’hi teixien  tranyines, degut al poc menjar que hi arribava, la picaresca se les enginyava per modelar un cos de dona que es feia mirar, de manera que als homes els hi entrava una “pirramenta” amb la qual tot era poc. I així, que menys que pagar-li el ressopó a l’acompanyanta.

   El mateix els hi passava a alguns cantaires de les caramelles, que s’hi apuntaven perquè sabien que sota la cistella tenien assegurats, com a mínim, un ressopó i un dinar.

    La pizza les hamburgueses... han rematat la jugada. Sortosament sobreviu el xató que és una exquisida menjada de començament i d’acabament.

    Que com deia l’amic Vicenç Morando, en aquestes pàgines, vostès ja m’entenen.   

                                                                                     J. Y. M.    

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de febrer del 2019 ) 

ESCALFANT MOTORS

   L’evolució del Carnaval ha derivat a una, diguem-ne, professionalitat quasi exclusiva d’aquesta festa, per la qual es treballa pràcticament durant tot l’any. D’aquí que l’ofici de carrossaire s’ha implantat en aquesta nova versió d’un espai laboral: “el carrusodrum” ( nom sorgit quan els tallers de les carrosses estaven a l’Autodrem )  en el qual es treballa per amor a l’art i mai millor dit.

  Tot sembla fàcil, no obstant darrera aquesta exhibició multicolor i d’àmplia  diversitat de carrosses i vestuari,    es necessita una logística que només les persones que belluguen els fils de l’organització i tot el que comporta, saben el que costa tenir cura de tot plegat.

    A la dècada del 1910, les societats locals  ja van  treure al carrer lluïdes carrosses, de temàtica molt adient a la festa i també molt treballades en quant a la realització de l’obra. La curiositat es complementa en què lògicament anaven col·locades damunt un carro tirat per un o més cavalls. Els quals els comandaven aquells coneguts i populars carreters, majoritàriament  pagesos i altres que treballaven per a les agències de transport local. 

    Quan el carnaval  va arribar a estar prohibit d’aquella manera: “ni carn ni peix”,  va prevaldre “el fardo”. I  la feina va recaure exclusivament amb les dones de casa, que es valien de la inventiva, perquè amb quatre robes et feien una disfressa  que acabava sent original.

   Mentrestant va començar a escalfar motors el Ral·li de Cotxes d’Època que va celebrar la seva primera edició, el diumenge 8 de febrer del 1959, que en  aquella i en  altres successives proves es feia coincidir en diumenge de carnaval. D’aquí que la seva desfilada pels carrers de la vila, fos saludada amb llançament de paperets i serpentines. La implicació d’aquest  complement, tan carnavalesc,  va durar poc, perquè  els organitzadors veient que a cada any aquest desplegament de paperets i serpentines anava a més, van decidir acabar-ho. Amb el raonament  que, aquell escampall, deslluïa la desfilada, al restar protagonisme als cotxes participants i als seus ocupants que sempre han vestit d’acord amb l’època dels vehicles.  Fins que, amb bon encert, és va buscar un altre diumenge per tal de que no coincidís el Carnaval i el Ral·li en la mateixa data.

   A l’any 1977,  en el conegut com a Primer Carnaval de la Democràcia, el Retiro,  treu una única carrossa, disposada sobre un camió EBRO. Si no recordo malament , representava un oasis envoltat de palmeres. I a partir d’aquí la trajectòria i l’embranzida que agafa el carnaval és de tots conegut. Però la curiositat es fa palesa quan  a mesura que les carrosses que participen en les rues augmenten en nombre, es requereix altra vegada a la gent de la pagesia per tal de que comandin el seu arrossegament i per això canvien els carros tirats per cavalls, pels tractors. Així tenim; els carrossaires, els tractoristes, que no tots són treballadors del camp, i els de les americanes que passegen un posat interessant de vigilants de categoria, doncs preval l’elegància per sobre de tot .

   A l’entorn de carnaval s’han inventat molt actes, pensats per això: escalfar motors, com l’enunciat que he escrit. Amb aquesta tònica, el passat dissabte va tenir lloc a l’Espai Cultural del Miaramar la inauguració de l’exposició “No et perdis la carrossa”. On hi conflueixen molts detalls de tot aquest procés que ha portat a treure al carrer un nombre molt important de carrosses que han capitanejant Retiro i Prado, però també els altres grups i societats participants. El plat fort de l’exposició , és una simple plataforma on el visitant, pot comprovar (d’una manera una mica exagerada), el moviment que experimenten els qui hi van pujats damunt en el transcurs de les rues.

  L’escalfament dels motors, es repeteix amb aquest esporàdic i simpàtic grupet de “ les Massó de can  Negrita” que van fent la seva parodia i no paren de xerrar. I la cosa no acaba aquí, doncs ha aconseguit gran ressò la notícia  que aquest any, per primera vegada en la història del Carnaval, la reina entrarà al Retiro. Amb aquest detall es trencaran tots els tabús que giraven en torn d’aquest personatge que, des d’un començament, quan el Prado  la va incorporar al seu seguici, van començar les controvèrsies del protocol, per si havia d’anar a davant o darrera i lògicament tenia vetada la seva entrada a la societat rival. I encara que hagués estat convidada, no s’esqueia en els plans que una reina pradista  fes una visita, ni que fos de cortesia, a la gent del Retiro.

    Tot canvia i de més verdes han madurat,  i no se pas per quins set sous,  s’ha orquestrat que aquest any,  la Reina del Carnaval entri i surti del Retiro, com popularment es diu, “como Pedro por su casa” . I és que sembla ser que  té moltes afinitats retiristes. Ara si que veig que les monarquies estan en hores baixes. Ni que aquestes siguin tan singulars i amb una representant que sempre ha causat admiració. I és que el bon  gust no està ha expenses  de  les rivalitats. Sigui com sigui molt han tingut de canviar les coses per poder convèncer als acèrrims del Retiro, que una reina que va sorgir del Prado els visiti. Ara sí que podrem dir que ja ho hem vist tot.  

  Amb la presentació del Programa Oficial a la Biblioteca Santiago Rusiñol i l’original i bonic cartell, obra de l’Adrià Berlan, l’escalfament de l’ambient arriba a un grau  quasi de “bullidura”. L’engrescament és generalitzat i les carns; les tendres, i les que  no ho són tant, van assolint aquest punt  de vistositat que amb la combinació de les  plomes,  sorgeix una obra efímera  però de molt  bon veure.     

   Això ja no hi ha qui ho pari.

                                                                                       J. Y. M. 

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febrer 2019)

LA ROSA, AMB 92 ANYS ANAVA CADA DIA A LA DISCOTECA

A la meitat de la dècada dels seixanta aquells singulars balls de tarda, que tenien lloc, desprès de les sessions de cinema  a les sales del Prado i del Retiro  van passar a millor vida. I amb ells desapareixien dues institucions musicals de la vila; l’orquestra “Mozart”, que dirigia el mestre Torrens i  “els Iberos del Jazz”, de la qual n’era responsable el mestre Pallarès.

  Cal apuntar també que amb aquesta desbandada es trencava el cordó umbilical que unia a les famílies pradistes i retiristes que a cada festa acudien als balls i allà s’establia una  relació fraternal entre els grans i els joves. Això propiciava que tothom es coneixia.

  Els temps canviaven i aquests corrents d’aires  renovats havien començat a bufar des de fora de les nostres fronteres i no van tardar gaire que la seva repercussió es notés  a casa nostra. Hi va influir la irrupció dels conjunts musicals, on hi predominaven les guitarres elèctriques i el seu so era amplificat fins al punt d’ofegar les paraules.

   El jovent, que es feia pas, tenia altra concepte de tot plegat. Fins i tot preferien ballar desenganxats. Res tenia a veure amb aquells  balls melodiosos que propiciaven molts sentiments amorosos.  Està clar que la fiblada de l’amor tampoc necessariament sorgeix donant voltes en una pista de ball.

   I ja tens als pares i les mares tornar cap a casa després de la sessió de cinema, les filles i els fills ja anaven per les seves, al temps que les societats perdien bona part del seu protagonisme; aquell de donar acollida a la seva gent, als quals la música ballable els unia i al compàs de les seves melodies havien ballat tots plegats des de feia moltes generacions

   Els temps també havia passat pels músics, components de les dues formacions orquestrals, cada cosa al seu temps, per tant poc podien fer davant la irrupció d’aquells conjunts musicals, als quals els anomenaven “els guitarreros”.  Va ser l’excusa per plegar, desprès de dècades de fer ballar a la gent de la vila.

   Els Riky’s  es va convertir en el conjunt local de moda, que va abanderar aquell canvi  en quant els costums que feia anys que prevalien i, sobretot, a les músiques que s’interpretaven. En poc espai de temps es va passar dels balls de tarda a les interioritats fosques de les discoteques.

  L’única  mama que va continuant tenint el privilegi de guaitar a aquestes interioritats de l’oci nocturn,  va ser la Rosa Benazet. Quan amb el seu marit el Sr. Ricard Llorià van obrir una discoteca en els baixos de casa seva. Que regentaven junt amb els seus fills, en Ricard, en Jimmy i en Joan , sempre que els bolos del conjunt els hi permetien. I gràcies a aquest contacte tan directe amb el jovent que acudia al seu local, “la mami”, com així la coneixien, va ser l’única persona  que no va perdre el contacte amb la jovenalla  de tot temps, s’hi relacionava i era corresposta amb l’amistat del jovent de casa nostra i els que venien de fora.  I de la relacionar-se amb ells,   li van encomanar l’alegria que sempre ha transmès; el seu estat d’ànim tan jovial a pesar que la vida s’ha abraonat amb ella, patint en pròpia persona la mort de tres fills, que està dit aviat. 

    La vida de la Rosa ha estat condicionada al dia i a la nit. Filla de l’Antoni Benazet i de la Rosa Tutusaus va viure de prop l’auge de la industria del calçat que encarnava el seu pare i els germans d’aquest. La fàbrica dels Benazet, junt amb la d’en Termes, van  aglutinar el major nombre de treballadors/es. Famílies senceres  depenien d’aquella font d’ingrés

    Però van venir anys difícils per les nostres fàbriques de sabates, fins haver de tancar portes i la  Rosa i  també el seu marit, que  era viatjant de calçat, van canviar les sabates, que era una activitat de dia, per buscar, en els encants de la nit, la manera de tirar del carro.

   Des de llavors, fins l’altre dia, la Rosa anava cada dia a la discoteca, com aquell que diu havia de passar per dintre per accedir a la seva vivenda. Fins l’últim moment va estar en contacte amb aquest invent que va canviar la dinàmica de les nits, i la transformà, potser massa; com si fos de dia però a les fosques, a veure com s’entén això.  Tan fàcil com dir que, allà, de la nit se’n fa dia.  

     A la tarda del seu enterrament,  hi vam coincidir varies generacions, per les quals anar al Riky’s és com anar a casa. Aquesta del carrer Sant Pau on l’altre dia, quan la va anar a buscar la seva filla per anar a fer el passeig, va preferir   quedar-se a casa, a  la discoteca, el millor lloc per esperar el que ella intuïa. Allà, en el bressol, també, d’aquells “guitarreros” que tant va estimar i que eren com estrelles caigudes de la nit de veritat, damunt aquell raconet tan ambientat i on sempre lluïen . I la nit discotequera, competeix amb l’altra, la  de dalt: la fosca, la desconeguda  i silenciosa. Tot el contrari de les nits que s’acaronen al Riky’s   i  la Rosa ho sabia, s’hi trobava bé. De ben segur que amb la de sempre, no s’hi trobarà malament,  perquè estava acostumada a bellugar-se entre la foscor. Hi trobarà a faltar, això sí, la música, perquè  la que sona a dalt no és la mateixa que espetega a casa seva. Ells, els Riky’s, ja li cantaran les cançons  que més li agradaven. Però encara li faltarà una cosa, la copa amb gotes de. I és que com les nits de casa seva n’hi ha ben poques. Coneixedora d’aquest detall, ho va celebrar i gaudir fins l’últim moment.  

                                                                J. Y. M.

  

 (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de febrer del 2019)

EL CAP DE LA VILA I LA CASA GARCÍA

Els cognoms no els escollim, sinó que els adoptem del pare i de la mare. I d’un temps cap aquí el que sí es pot fer és invertir l’ordre, si de normal el primer és el del pare i el segon el de la mare, el d’aquesta pot passar a ser el primer .

   Garcia és un cognom molt habitual, com també ho són: López, Martínez, Sánchez... Si més no  s’ajusten a una procedència castellana. En canvi, per exemple: Carbonell, Rius, Obiols.... s’avenen a una identificació catalana.

   Fa pocs dies al Cap de la Vila ha obert un establiment de tapes, esmorzars, cerveseria...i han escollit  el cognom del propietari com enunciat. Crida l’atenció que en el centre mateix del poble la Casa García assoleixi un protagonisme destacat. Que no hi ha res que dir, doncs és un cognom que molts sitgetans/es porten amb molt orgull i, per tant, millor aquest que no un de més rebuscat com, que se jo, podria dir-se: Casa De Dios, amb tots els respectes pels qui aquest és el seu cognom, que aquí Sitges n’hi ha. No per res, només que tal enunciat podria crear confusió, encara més si es tracta d’un establiment de menjar i beure i que no té res a veure amb les finalitats d’un menjador social. Que si fos el cas, aquest providencial enunciat, quedaria molt acord amb la finalitat. 

  Avui dia no és freqüent que  els establiments comercials s’identifiquin amb el cognom del propietari, detall que s’havia fet molt, el meu propi cas és un exemple, però d’un temps cap aquí, observem que als establiments se’ls hi posen uns noms que, molts d’ells, ningú sap pronunciar correctament. Recordo que fa uns anys,  una botiga del carrer Major, portava per nom: “Don Jersey”. Mai aquesta peça de roba havia tingut un tracte tan rellevant. Que el portessin “els dons”, “els senyors”, ja té més argument. Però no  per això, de la categoria, no el poguessin portar “els pelacanyes”. Als quals potser els frenaria el preu, però si el seu era un capritx, res a dir. Els diners tenen el mateix valor estiguin a les mans de qui estiguin.

   Els lectors observaran que, tot sovint, intento fer la gracieta amb un enunciat que es presta a confusió, es tracta de les cases de barrets i que, malícies a part, el mateix nom indica un establiment dedicat a la venda d’aquests peces que són el complement per abrigar o decorar el cap. I que com és sabut al costat de cal Xatet  hi havia l’establiment del gorrista, com se’l coneixia al Sr. Gonzalo. Avui l’home bé podria enunciar el seu establiment amb aquests termes: “Casa de Barrets Gonzalo”. I ràpidament jo mateix o altre col·laborador, àvid de titulars sensacionalistes, escriuria en aquestes pàgines: “El Cap de la Vila i la Casa de Barrets”.

   Casa Garcia no és cap fantasia, ni un titular que es presti a doble intencionalitat. El cognom de la persona que regenta l’establiment es mereix tots els respectes, ja me’n cuidaré prou de faltar-li. A més l’home és de procedència manya, com la Carme. L’altre dia parlant amb ell, referent a on vivia a Saragossa, de seguida li vaig ubicar la situació dels carrers que eren més propers a la seva vivenda. I ell, amb un sentit encara més agut de l’humor, em deia  que per anar i venir de la  casa té dues opcions; o passar per la via de la “ Constitución” o si  per contra es vol posar del  nostre costat, transitar pel Passeig de la Independència. Que si no estic equivocat és l’única avinguda del país dedicada a la Independència.

    La plaça del Cap de la Vila, dels antics establiments que estiguin regentats pels descendents dels propietaris de tota la vida,  en queden tres: la farmàcia Ferret,  la pastisseria Massó, les dues centenàries,  i   a can Gassó. Encara trobo que deunidor els establiments que conserven la seva antiga titularitat i no només això, sinó que darrera el taulell hi trobem una alternança, avui, molt meritosa,  de les mateixes nissagues que en el seu dia van obrir l’establiment.    

   Enunciar un establiment de restauració interposant el detall de “Casa”, és sinònim d’hospitalitat. Aquí a Sitges, quan arribaven el turistes, era freqüent que preguntessin per Casa Julian, on la família Soto oferia bon tracte i bona cuina, de la qual després en va tenir cura el recordat Xavier, fill d’en Pere i la Pepita, un bon cuiner. Al qual sembla que el vegi treien el cap per l’obertura de la cuina, tot guaitant al menjador, amb cara de satisfacció quan veia que els comensal sucaven pa en el plat. Un bon senyal.

     La mateixa internacionalització va fer possible que quasi al final del carrer Parellades un matrimoni  suïs, obris un restaurant que s’enunciava com a Casa Willy, amb una cuina molt acreditada.

      Avui els establiments de menjar d’aquest poble, sembla que hagin optat per separar la susdita denominació i optar pel genèric de restaurant. Només, si no m’equivoco, en queda una, Casa Hidalgo.

   Que guarda relació amb l’enunciat d’altres cases de restauració acreditades com: Casa Leopoldo a Barcelona i Casa Lúcio a Madrid. I ara aquí, Casa Garcia.

  No hi ha res com una casa per aixoplugar el caliu que incentiva els neguits de la vida. Recordo la famosa Casa de les Mantes de Barcelona que tenia un bon prestigi i era sinònim d’escalforeta. Per tant, que a un establiment de restauració l’enunciïn  com a casa és garantia de benestar i  d’escalforeta, la que sobrevé  desprès de menjar i beure.

  A davant de la casa del rellotge del Cap de la Vila, hi ha la Casa Garcia. El pas del temps ens depara aquestes curiositats.

                                                            J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de febrer del 2019 )

TORNEN ELS SERENOS

Els serenos han estat una institució, no només ens els pobles, sinó també en les capitals. Cuidadors de les nits i vetlladors del descans de les persones. Tot i que que quan desenvolupaven aquestes comeses, tots els indrets podien presumir d’una quasi modèlica tranquil·litat. Només desbaratada, de tant en tant, per l’acció maliciosa dels lladregots. Perquè aquesta gent acostumava a fer la seva feina de nit, aprofitant la foscor que n’era la seva aliada i en llocs, cases, poc freqüentats en aquells moments. No com ara que actuen a plena llum del dia i fins i tot entren a les cases mentre els seus estadants estan dormint.

   Resumint, i com acabo de dir, la nit era per dormir, excepte pels vetlladors de l’ordre, els esmentats serenos, els forners, aquells que els hi tocava el torn de la nit en la fàbrica, personal dels hospitals i pocs més. Home, també hi havia qui aprofitava la nit per carregar-se de vi i, sota els efectes del “morapiu” el retorn a casa anava acompanyat d’algun que altre cant, o uns brams fora de to que desbarataven aquell silenci i potser el son de les persones que només amb el vol d’una mosca ja es desvetllen.

     Una de les obligacions dels serenos era persuadir al cridaner “borraxet” que acatés el silenci que imperava. De vegades feina tenia, perquè quan més se li deia, més ganes de cantar tenia. Quasi sempre, però, el vigilant es convertia en el seu confessor, el servidor de l’ordre havia d’aguantar, amb molta paciència, les penúries que li desgranava el bevedor de vi. El tenia d’aconsellar i fins i tot acompanyar-lo fins al portal de casa seva, mentre intuïa  la reprimenda que li esperava. Com aquell que al veure’l arribar la seva muller,  li va retreu el carregat que anava i el marit li va respondre: per no fer dos viatges.    

   A aquella hora als carrers no hi havia malícia, no hi transitava tanta gent i el sereno es limitava a atendre sobretot urgències dels veïns, quan aquests els hi agafava un inoportú mal de panxa i treien el cap per la  finestra i amb un picada de mans que, amb el silenci de la nit, s’amplificava i arribava a orelles dels protagonistes de l’article. Aquests hi acudien  ràpid hi ajudava anar a buscar els serveis d’un metge.

   Això també passava a Sitges, hem de tenir en compte que no tothom disposava de telèfon i el que es feia en un cas d’emergència, era apropar-se fins al Cap de la Vila i allà, a  la parella de serenos que sempre hi havia, demanar que un d’ells acompanyés a la persona que sol·licitava el seus serveis fins a la casa del metge més proper. Amb la presència del representant de  l’autoritat, el doctor s’afanyava per atendre la urgència i els tres es dirigien a la casa del malalt. El sereno s’esperava a la porta  per si calia acompanyar al familiar a despertar al farmacèutic per a que li servis el medicament receptat pel metge. 

   Els pescadors de casa nostra disposaven d’un sistema molt curiós per tal de que el sereno els despertes. Arriaven des de la finestra un cordill on hi entrellaçaven tants nusos com indicador de l’hora. Així si n’hi havia tres, d’espaiats. volia dir que l’havia de cridar a les tres de la matinada. Aquest sistema, però no era massa fiable, doncs ho sabia tothom i per tant s’exposaven a que un, per fer una gracieta, els hi afegís o treies un nus...

   Pel carrer de casa, a prop de les 10 de la nit enfilaven el carrer Sant Francesc els serenos que s’anaven a incorporar al torn de nit. Coincidien amb les monges vetlladores que sortien del convent i agafaven la direcció de les cases dels malats al quals anaven a cuidar. Un dels serenos més popular, pels anys que feia que s’hi dedicava era en Salvador Tudela, “en Totana”, com popularment se’l coneixia per ser oriünd d’aquesta població murciana. També en Pasqual, de la mà petita, degut a que en tenia una més petita que l’altra. El senyor Cortés,  tots feien cap a la Casa de la Vila i d’allà es repartien.

   El retorn dels serenos, ho han anunciat determinades poblacions, degut a que es requereix un reforç de la seguretat  davant l’augment de descontrolats que fan molt insegures les nits.

  Uns serenos que no tindran res a veure amb l’imatge que mostraven els d’antany, que portaven capa, gorra de plat, un bastó llarg al final del qual hi penjava un fanalet i un rastell de claus de les portes d’entrada de l’escala dels veïns del contorn. Al quals sols els calia picar de mans i apareixia i els obria la porta.

    També era costum del servidor de l’ordre anunciar les hores i les condicions meteorològiques a cada franja horària. Ben mirat, tampoc eren tan tranquil·les les nits, doncs curiosament desbarataven la seva calma els propis serenos que, entre el picar de mans dels veïns quan el requerien  i la cantarella anunciant les  hores i l’estat del temps, el silenci no era del tot complert.

  La calma i l’ordre  a més estaven condicionats al grau i a la quantitat del vi que havia engolit el inoportú  desbaratador del silenci, els quals acostumaven a ser sempre els mateixos, tot i que li prometien i perjuraven, al sereno, que no tornarien a beure més. Desprès d’haver-li explicat, infinitat de vegades la vida i miracles i ell haver escoltat tantes confessions sorgides pels efectes del vi que acostuma a desencallar la llengua i provocar una plorera que només el vigilant podia consolar.

   Malauradament avui, el tema és molt més complicat i complex, perquè les nits estan exposades als perills que poden sorgir de gent sense escrúpols i de moltes situacions rocambolesques. Aquells serenos van desenvolupar el seu ofici en unes nits on passaven poques coses. Eren per dormir, ah! I per fer canalla. Que no és poc.       

                                                                               J. Y. M.

  

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de febrer del 2019 )

CALENDARIS

    

    Els fulls del calendari, i no ho sembla, és dels papers més transcendents de la nostra existència. Perquè, junt amb el rellotge,  tots depenem de les  seves maneres de mesurar el temps. I són  les minuteres  les que posen les limitacions. Així a les 12 de la nit del dia 31 de desembre, només són dècimes de segon les que decanten la balança cap un altre any. I amb aquest s’enceta el primer full d’un nou calendari.

    Antigament aquest presidia l’estança principal de la casa, que acostuma a ser el menjador. Tant era el seu protagonisme que fins i tot era aprofitada la lamina, sota la qual, penjava el  gruix de fulls que contenen  la correlació de tots els mesos de l’any. Deia que si la imatge de la làmina era bonica: un paisatge, una marina, un bodegó...,  la  feien emmarcar i, penjada en la paret, servia d’element decoratiu . Fins i tot els de temàtica religiosa també han estat portada.

    La vida de les persones està alineada entre els  fulls de calendari, aquests que  van caient  amb només una bufada. Fins que aquesta, la bufera, es va debilitant, i passa  que  ve que la vida de cadascú s’atura  just en una hora i en un dia dels tres-cents seixanta cinc que, puntualment, apareixen en  el calendari. Com també altres neixen en un dia, d’un mes d’entre els dotze.

    Encara preval el costum que quan  arribem a l’últim full, ens afanyem a demanar o a comprar el calendari de l’any que seguirà. I ve que, sense estrenar,  atrau la curiositat per saber en quin dia de la setmana coincidiran les festes més rellevants de l’any. Per aquesta simple curiositat o per si, segons s’escaigui, aprofitar per fer pont.     

   Un calendari molt curiós és el del pagès. Anomenat així perquè ha estat de molta utilitat per la gent  del camp, doncs pocs com ells depenen, per exemple,  de les fases lunars. Que sembla ser  són una referència per plantar o per collir. Ve a ser com els musclos que, quan se’n podien anar a fer, eren els mesos que no porten r.  I els més plens, s’obtenien  en els dies  d’estiu que hi havia lluna plena.

    A més, aquet calendari en concret, va farcit de moltes curiositats, la qual cosa fa, que no siguin  només els pagesos els qui el consulten, sinó també altres interessats en aprendre detalls de la vida quotidiana, relacionada amb la naturalesa i amb singularitats amb les quals compartim el dia a dia.

   El  recordat amic Lluís Curtiada   es sabia de memòria tot el santoral de l’any, dia per dia, aquest que surt reflectit a sota del número del mes corresponent. Un meritós exercici de memòria.

   D’un temps cap aquí, s’han posat de moda els calendaris solidaris. I d’aquesta manera diferents col·lectius es posen d’acord per cercar una originalitat que  els faci atractius. El mateix passava amb el comerços de tota la vida que regalaven, als seus clients, calendaris, alguns de portada atrevida, com així es poden considerar aquells on surten dones lleugeres de roba i que podien ser motiu de certes controvèrsies en quant la preferència per ocupar un lloc destacat de  la vivenda familiar. Tanmateix, tornant als solidaris, aquesta lleugeresa de roba es pot insinuar, sense arribar a més ..., entre responsables de comerços d’un mateix carrer, cos de  bombers, etcètera. El que es recapta de la  seva venda, es destina a causes solidàries.

   La Núria Llumbart, aquesta senyora amabilíssima i bondadosa que viu a l’Oasis , cada any ens porta el calendari de sobretaula que s’encarreguen d’editar la comunitat religiosa de l’Hospital de Sant Camil, on en cada pàgina hi trobem un vinyeta de caire humorístic que ve a donar entendre que en l’hospital també hi ha lloc pels somriures. La Núria ha estat la continuadora de la Vinyet Marcé, de ca la jardinera, que fins que va estar entre nosaltres, el repartia entre les seves amistats. Ella que tenia cura , cada setmana, de posar flors a la capella d’aquests institució, ubicada  entre Ribes i Puigmoltó.

    Aquest començament d’any, en Josep Surià i Guillaumes, que és component de la colla d’Amics del Gafarró, m’ha fet arribar l’original calendari, també de sobretaula, que fa anys que s’encarrega  d’editar, amb la portada amb un gafarró dibuixat, que és l’ocell que dona nom a aquest racó de la muntanya, realitzat, en el seu dia, per en Lluís Bayot.  El detall que el fa curiós és que tota la numeració apareix en vermell, que és el color que serveix per distingir les festes dels dies de cada dia. Com quasi bé tots els components d’aquest col·lectiu d’excursionistes estan retirats de la vida laboral, l’han passat a anomenar el calendari del jubilat, perquè per a ells tots els dies són festa, d’aquí que tots els números apareguin marcats en  vermell. A excepció d’un de sol que apareix en negre; es tracta del dia 1 de maig, festa del treball i dels treballadors. Però com que coincideix  entre dos dies marcats en vermell, sembla ésser que  opten per fer pont.  

   No els enganya el món, i menys el calendari. Per a la resta; els treballadors en actiu, predominen els dies marcats en negre, mentre que els vermells són escassos. Ja arribarà el dia que es guiaran pel mateix calendari que fan servir els Amics del Gafarró. I potser també els hi agafarà el cigró d’anar a caminar. Una altra activitat que motiva als jubilats, sempre i quan no tinguin l’agenda ocupada per les atencions que han de dispensar als néts. Motiu pel qual, alguns, han de matinar més que quan anaven a treballar.  

   Tant temps esperant poder guiar-se pel calendari en vermell, per tal de poder fer el ronsa, i resulta que pinta més negre que abans.

                                                                                                                                                                         J. Y. M.

     

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de gener del 2019

TORNEN ELS BARBUTS

  Està fent uns dies de fred accentuat, i quan el cel més net està de núvols, sembla com si  li agradés imposar la seva gebro. És el clima característic del mes de gener, que ja ho diu el refrany: “quan el dia creix, el fred neix”. A les terres interiors és al revés, feia dies que no veien el sol, tapat per una espessa capa de boira que, degut a les baixes temperatures,  queda gebrada i el paisatge sembla de postal. Diferent a una nevada, però que és bonic de contemplar per la bellesa que s’abraça  als arbres; despullats de fulles, si més no amb totes les branques com si hi rebrotessin perles cristallines.

    A banda d’aquest aspecte climatològic, retornen  les tradicions, amb la setmana anomenada dels barbuts; comença amb Sant Pau ermità, ( 15 de gener)  Sant Antoni Abat ( 17 de gener). Sant Maür ( 18 de gener )  Sant Vicenç màrtir ( el 22 de gener).  El mateix refranyer popular  hi dedica moltes  mitges sentències quan , per exemple, vaticina: “quan venen el barbuts, venen els freds cascarruts”. “Per la setmana dels barbuts, governen els tres germans: tos, moquina i amagamans “. O també, “La setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”.

      I molts són els pobles que celebren les seves festes majors d’hivern. Sense anar gaire lluny, els nostres veïns de Vilanova, ahir van retornar a les essències  camperoles,  amb una festa que ens remunta als anys dels carros tirats per cavalls. Els quals, no només es feien sevir per les feines del camp, sinó que també oferien com a mitjà  de transport. En arribar a la festivitat de Sant Antoni Abat, la tradició aplega, en els carrers, als animals i els carros  que, desprès de la benedicció, han fet, com mana la tradició, els tres tombs.       

      A  Vilanova no ho han perdut i  cada any les cavalleries surten al carrer  i el seu interès no decreix, tot el contrari, perquè les noves generacions, les que conviuen amb altres de més anteriors,  no han viscut  aquell trafegar de carruatges i per aquest motiu la curiositat és més latent. Pels qui ho hem viscut, els records se’ns fan presents i, amb ells, aquells carreters que comandaven aquests mitjans de transport. Pagesos que arribaven al poble procedents de les masies del Garraf. I els d’aquí que tenien les terres no gaire lluny,  hi anaven i venien amb el carro tirat pel matxo.

       Quan van anar desapareixent, per l’aparició de una progressiva implantació dels mitjans de locomoció, al menys dos veïns de la vila van continuar mantenint aquest lligam amb els carruatges i els animals. Ells van ser: en Tomàs Matas i en Rafel Font. Els dos van participar durant molts anys, en aquests tres tombs de Vilanova. En Tomàs ho feia damunt un carruatge de passeig, mentre en Rafael es decantava pel carro de feinejar i, com a tal, es vestia amb l’indumentària típica de carreter, on no li faltava detall. Han estat la representació sitgetana en aquesta tradició de la qual tan orgullosa n’està  la gent  de Vilanova.

   A casa nostra, passat dema, diumenge, l’ermita de Sant Sebastià tornarà a obrir les seves portes per, en el seu aixopluc, celebrar la seva festa . És de justícia dir que, des de que les obres de la teulada es van acabar, l’ermita s’ha consolidat com un espai que aplega  molts actes religiosos i altres . Això ofereix l’oportunitat de  donar a conèixer una capella que té el seu encant i potser pocs havien visitat les seves interioritats. Ho completa  la proximitat amb el mar, el paisatge que s’hi albira  i, en aquestes d’ates, l’espectacularitat de les postes de sol.

   Fa uns tres anys, al coincidir la festa entre divendres i diumenge, ha permès recuperar  una mica el seu aplec. Que amb el recent de Santa Bàrbara, aquest de Sant Sebastià,  junt amb  l’ermita de la Trinitat i el Vinyet, les quatre ermites sitgetanes assoliran el protagonisme que van tenir fa molts anys enrere. Només es pot dir, que hem perdut aquella bonica imatge dels carruatges disposats en aquesta acollidora platja de Sant Sebastià, en la festivitat de Sant Antoni Abat. Vam canviar els animals per cotxes i aquest tenen un altre patró, el de Sant Cristòfol. Una ermita dedicada al Sant,  la trobem també a Vilanova a prop del  far, on cada any, el 10 de juliol, es procedeix a la benedicció de cotxes i motos i té lloc una audició de sardanes.

    Queda per la propera setmana,  la festivitat de la Conversió de Sant Pau,  Festa Major d’hivern de Sant Pere de Ribes. Amb la pintoresca  pujada a l’ermita en honor al Sant. Que és on la festa s’impregna de la bellesa i simplicitat  camperola i, el conjunt de tot plegat, assoleix un encanteri  que cada any es renova i cada vegada és igual però diferent. Endolcida pels sabres que es desafien en mig del so de les gralles, del folklore i del rebombori d’una Festa Major, amb  pujada i baixada inclosa, i que no ha perdut identitat, malgrat que el poble ha crescut. Si més no, amb aquesta evolució, s’ha anat perdent, això sí,  l’originalitat d’aquella parla, ribetana, tan característica. Ho reflecteix  aquest diàleg que des de ben jove vaig escoltar, per boca d’en Josep Ferret Camps, l’operari de casa , de mare  ribetana,  la qual li va transmetre . El difícil és apuntar-ho al paper,  perquè no se pas com escriure allò que, fonèticament, no es pot agafar per enlloc. La cosa diu així:   -

   “Mara  l’olla bix,  treu la xivatora”.

    - “Calla ruc que si no haguessis xerricat n’haguéssim  casat una, ara no en casarem cap” .

     Tot canvia però, per sort, hi ha festes que, com aquestes, conserven una influència que les fa úniques. I al referir-m’hi, es presta una pinzellada que realci les petiteses de la vida quotidiana.

                                                                                   J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de gener del 2019)

EL PATINET, UN REGAL DE REIS

   Es diu que tot  torna i, tard o d’hora, s’acaba fent realitat aquest pronòstic . Els regals que portaven els Reis Mags de la nostra infantesa eren molt diferents als d’ara, res a veure. Perquè prevalia l’ utilitat per damunt altres excessos ; un plumier de fusta, que va evolucionar en un estoig de cobertes de plàstic que imitava la pell, com també una capça  amb  una àmplia variació  de colors de la marca “Alpino”. Ho completava una cartera per anar a l’escola. A tot això, s’hi alternava algun que altre  detall, pocs, que suplia el desencís de rebre un material  repetitiu  Per tant esperàvem aquests altres complements,   que ajudaven a mantenir vitaminada aquella il·lusió que, dintre de tot,  era de bon conformar. No hi havia més remei.

   Els patinets de fusta van representar un avanç en tots els aspectes, sobretot per disposar d’un element que, aquest sí, era ben rebut. Una oportunitat per anar sobre rodes. I quan ja vam ser més grans, aquesta simple mecanització va estar acompanyada pel desig de construir uns enginys,  molt casolans, que servien per agafar velocitat quan el carrer feia baixada. Es tractava d’una plataforma sobre dos eixos; el de davant, movible i accionat mitjançant una corda, i un altra darrera, en els extrems dels quals s’hi acoblava uns rodets amb coixinets. I que asseguts a sobre, i depenen del desnivell, aconseguiem baixar amb un certa velocitat.

   Les quatre fustes eren fàcils d’aconseguir, però ja no ho eren tant els coixinets en desús, que els proporcionaven els mecànics i sobretot els que tractaven amb  diferents tipus de motors, no necessariament de cotxe. Es realitzaven visites al taller d’en Sebastià Yll i també al d’en Josep Farran. Els primers estaven més especialitzats en la maquinària de les fàbriques de calçat  i amb les màquines de cosir, les quals  les  havia en quasi totes les cases. En Farran es dedicava més a altres motors que li encarregaven  per a diferents usos.

  En Josep, a més, era un gran aficionat a navegar. Ell mateix es construïa unes piragües i uns patins que eren l’admiració de tothom, pel ben fets que estaven i perquè  els hi aconseguia una lleugeresa que no tenien els que es venien al mercat. Una altra particularitat que estava al seu favor, era la seva corpulència i la seva formació atlètica, que feia que a remar pocs el guanyaven i a dominar la vela tampoc.

   En Farran era un personatge singular, que sabia escoltar i mentre  l’interlocutor parlava ell ja anava pensant la manera com  havia de fer l’encàrrec que li proposava. No interrompia mai  i quan li havien exposat tot el plantejament, deixava anar una mirada un xic desafiadora, i tot seguit hi deia la seva. Com si, tractant-se d’un detectiu, hagués resolt el cas.

    Passen els anys i els regals dels Reis han assolit una dimensió que tan il·lusiona a petits com a grans. Els primers perquè el patinet s’ha modernitzat i ara són d’un alumini que no pesa i a més es poden plegar. I Els de més edat, perquè disposen d’un patinet elèctric que aconsegueix una velocitat gens menyspreable. És el que deia, que tot torna i ho fa adaptant-se a la modernitat.

    Desprès de Reis s’apodera la nostàlgia, perquè passem d’una nit i un dia de il·lusió i emocions a un canvi molt dràstic; en quant a l’ambient, l’estat emocional que s’enfronta a la realitat. Més acusat aquest any, quan el dia de tornar a la normalitat ha coincidit en dilluns. Els nostres pares, a aquesta represa, feixuga, en deien : “la cuesta de enero”. Durant   l’any hi ha dues nits  tan diferenciades amb la del dia anterior que sobte de tan diferents com són; una d’elles és la nit del mateix dia de Reis, quan tot s’ha acabat, fins i tot les festes, i l’altra la  del dimecres de cendra. Tant una com l’altra ofereixen una imatge que res té ha veure amb la  del dia abans.   

   L’endemà de la festivitat de l’Epifania, es celebra la de Sant Ramon de Penyafort. Alguns pobles de casa nostra celebren la Festa Major d’hivern. La que tinc més present és la del Pla de Santa Maria,  la de Masllorenç i més propera, a la Ràpita i Santa Margarida i els Monjos. En tots aquests pobles, algun any, l’endemà del dia de Reis, hi havien  anat a amenitzar alguna que altra audició de sardanes.  

    En el transcurs de l’ofici del Vinyet, el dia de Sant Esteve, mossèn Josep Pausas va donar a conèixer un fet curiós. Va informar que l’endemà de la festivitat de Reis, celebrava  l’onomàstica  mossèn Ramon Català Güell , a més del seu 90 aniversari. El 2012 va complir  50 anys de rector a la parròquia d’Olivella. Durant tot aquest temps va estar molt vinculat al nostre volgut Santuari del Vinyet, on ha celebrat no sé quants mils casaments.

    Aquesta llarga trajectòria sacerdotal, i en concret aquesta dilatada permanència  com a rector en el poble d’Olivella, on ha promogut diversos projectes beneficiosos pel llogaret, l’assimilen a determinats rectors de poble que han aconseguit una merescuda popularitat . Com mossèn Ballarín la va tenir.

    Quan mossèn Ramon va complir 40 anys al front de la susdita parròquia, va publicar un llibre, amb detalls i anècdotes de les seves vivències com a rector de poble. Sense oblidar-se d’un aspecte que va repercutir en l’àmbit cultural de la nostra vila, on l’any 1971 va dirigir l’acabada de formar Coral del Patronat. En el 1961, amb motiu dels 25 anys de la Coral, es va publicar un llibret on repassa la trajectòria d’aquesta formació coral, amb el mossèn al capdavant. Llarga i prolífera vida sacerdotal del mossèn d’Olivella, com tots el coneixem.

    Hi ha vida i diversió més enllà de la festa dels Reis, venen dies de celebracions de festes majors d’hivern. La qüestió és no parar.

                                                                                        J. Y. M.

   

       

 (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de gener del 2019)