Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 de febrer 2018

L'ELEGÀNCIA DEL SENYOR CATANIA


   L’elegància en el vestir contribueix a destacar una singularitat de la pròpia personalitat, la de ser presumit., o si més no, curos en les formes i en les maneres. I això no es compra ni es ven, va en consonància amb la manera de ser de cadascú. Si més no al col·lectiu de gitanos de casa nostra, una de les virtuts que els ha  distingit ha estat el de vestir de manera  impecable.
   El senyor José Catánia González,  fa quaranta cinc anys que, amb la seva família, van arribar a Sitges procedent de Huelva. L’acompanyava també els costums de la seva gent, sobretot el de vestir amb elegància. Tanmateix quan més evident es feia aquest costum, entre els gitanos vinguts de fora, era precisament en la vigília del dia de Nadal. Així, de bon matí, sortien al carrer rigorosament  mudats, esperant la celebració de la nit. Actualment sembla ser que el costum ha decaigut, doncs  no té comparació. Ho atribueixo a que els gitanos de casa nostra, com els vinguts de fora, s’han fet grans i alguns ens han deixat i passa com tot, els més joves no comparteixen les mateixes preferències i s’han fet a les habituds de la gent d’aquí, que ja no esta avesada a mudar-se gaire.
    El senyor Catánia  ha estat  un referent dintre aquest col·lectiu, com també els seus set fills. Una de les filles, la Dolores, és una eficient professional de la neteja. Ella, de bon matí, es  desplaça pel poble muntada en el vehicle que comanda. Obeeix a la  responsabilitat que té de buidar les papereres distribuïdes pels carrers. De ella, i dels seus companys,  depèn que les persones educades en els principis de la netedat, trobin disponible la paperera quan hi vagin a dipositar el paper que porten entre les mans. Però també ha de fer-se càrrec de la irresponsabilitat dels incívics, aquests que deixen la bossa de la brossa a terra o a sobre, tapant l’obertura. En el seu dia la noia ja va ser entrevistada en la contraportada d’aquest setmanari, detall que explica satisfeta per considerar-se un personatge popular de Sitges.  D’aquells que tampoc surten en els llibres, però que es mereixen ni que siguin unes línees  de reconeixement a la seva tasca.
   Un bon dia, al senyor José, li va somriure la sort i això el va ajudar a perseverar encara més en les seves preferències, el vestir amb un toc de distinció. D’aquí que sigui freqüent veure’l vestit de color blau, de cap a peus , o  també  de color rosat...Uns colors i uns complements amb els quals l’home s’hi troba a gust i  es fa mirar. Perquè avui, que es vesteix de manera informal, quan l’elegància sobresurt per sobre aquesta monotonia, crida l’atenció.
     Els gitanos de casa nostra no han estat una excepció, han vestit de vint-i-un botó.  Hi contribuïa la complexitat física de la persona. En Juanito,  per exemple, era alt i ben plantat, sobre el traje fosc hi disposava un abric llarg i el complement de tot plegat era el barret. Altres, a més d’aquestes peces de vestir, s’acompanyaven d’un bengala, mentre en els dits de les mans els encerclaven gruixuts i ostentosos anells d’or, com també ho era el rellotge i les cadenes que lluïen com a polsera.  
   Cada dia de l’any, quan arribaven del mercat on s’havien desplaçat, es mudaven i acudien al Retiro i ho feien amb totes les seves millors gales, com si anessin a un acte social rellevant. En el cafè de la Societat s’hi reunien tots. Acostumaven a asseure’s sempre en la mateixa taula, de vegades, però, sabent de la seva aprensió que tenien a la mort,  hi havia algun sorneguer que si coincidia amb les esqueles que llavors es repartien, les disposava a damunt la taula. Quan arribaven  i es trobaven amb el missatge mortuori, no s’ho pensaven i canviaven de lloc.
    Cal destacar que la presencia de les seves respectives esposes era més discreta en quant a la manera de vestir. A l’estiu la muller d’en Pepito gitano, l’Antonieta Serra i les seva germana, la Manaleta, es dedicaven a vendre vestits a la platja. M’atreviria a dir que van ser les primeres venedores ambulants que arribaven fins a la voreta del mar. Per tant, les precursores de tot aquest escampall de tot i res, que ara campa per la sorra i pel mateix passeig.
    En Pepito Batista, oncle d’en Juanito, tenia la quadra al Passeig de Vilafranca, davant per davant del guarnicioner al qual em referia la setmana passada. Ell sortia de casa  mudat, impecable. Encara el recordo amb el seu traje de color marró, i curiosament tots els gitanos que hi acudien, vinguts d’altres indrets, a fer negoci amb la compra i venda de cavalls, els caracteritzava la mateixa elegància.
    En Sisquet  Batista, marit de la Maneleta, era home de traje negre. Cantava i tocava la guitarra i cada temporada actuava al Retiro. El seu moment de glòria es trobava en els intervals, quan les components del  ballet de l’Antoni de Ronda s’havien de canviar de vestuari. Mentre això passava, la missió d’en Sisquet era entretenir al públic amb una demostració del seu art que no era poc.
    A més del costum, caracteritzat per les bones maneres de vestir, entre els gitanos de casa nostra, era popular la seva manera de dirigir-se als “paios” : que si nen aquí, nen allà. Sempre amb la més absoluta correcció i interposant  el corresponent aclariment quan es tractava de demanar quelcom. Aquí la frase acostumava a ser sempre la mateixa: “Nen, et voldria demanar un favor, pagant el que sigui, eh...” .  
   Avui, a banda de tots els gitanos de casa nostra, molts dels quals només ens queda el record de la seva distingida presència i una ben entesa convivència, el protagonista de l’article  l’he volgut centrar en el senyor José Catánia González. Un gitano andalús que va arribar a Sitges fent honor a les bones maneres de vestir  i, degut a les circumstàncies de la vida, ara passeja un refinament propi d’un senyor. El senyor que vesteix de blau. I és que, si res s’escau posa-li blau.
                                                                                             J. Y. M.
  
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de febrer del 2018 )

SOROLLET DE MALETES


   




   Preparar la maleta, davant un imminent viatge, és la tasca més feixuga d’aquests preparatius. Potser perquè en poc espai hi volem encabir molts detalls, sobretot peces  de vestir i altres complements que obeeixen a un neguit previsor: “ prenem això, per si de cas...”. D’aquesta manera el moment de tancar-la es converteix en un joc de mans: treure, posar....
   L’evolució de la pròpia maleta ha experimentat una transformació molt significativa. La qual ha anat amb consonància amb l’auge de viatjar que s’ha generalitzat bastant amb el pas del temps. Molts  recordaran aquelles de cartró, com a molt folrades amb una tela que era una mena d’arpillera, on sobresortien unes ratlles amples, de diferent color que l’envoltaven. Amb unes tanques també molt simples però efectives  i una ansa metàl·lica.
     Aquesta simplicitat, però, no alleugeria el pes que s’havia de carregar per a transportar-la. Hem vist moltes imatges que ho mostren, com quan arribaven la gent d’altres punts de la Geografia que venien a treballar aquí o que emigraven a altres països.  De tan pesades que eren se les carregaven a l’esquena i, per tal de que no s’obrissin, les portaven lligades amb un cordill o amb un cinturó dels pantalons. Viatjaven en els cotxes de línia, on l’equipatge  anava disposat a damunt el sostre del vehicle, al qual el conductor hi accedia per una escala que es trobava fixada a la part posterior i ,des d’aquesta, li anaven donant i ell les disposava.
   L’evolució d’aquesta companya de viatge també es va adaptar a nous materials. Del cartró es va passar a la pell, aportant un toc de més elegància. Paral·lelament s’alternava la necessitat de viatjar per motius de supervivència, amb els de plaer.  Ja m’he referit a les que transportaven aquella gent que es movien per motius de feina.  També la maleta va tenir un  protagonisme destacat  per aquells sitgetans que van marxar a Cuba a fer les “Amèriques”. Com és sabut no tots van tenir la mateixa sort i la  majoria van tornar sense haver complert les seves expectatives. Algú es va voler excusar dient que, de tornada,  va perdre la maleta  al passar per l’Estret. La veu popular  es va encarregar convertir-ho en un referent  per concretar, a qui la fortuna no l’havia somrigut, “ un altre que va perdre la maleta  a l’Estret...” .
    Algunes, delataven les estades en les diferents destinacions visitades.  Els hotels disposaven d’unes “enganxines” que els clients distribuïen per les parts més visibles. Quan totes les bandes es mostraven plenes, els propietaris les passejaven cofois com si fos el passaport que avalava l’haver ultrapassat fronteres, per visitar les ciutats més importants. Una de les imatges que més representa el que acabo d’escriure, és la de l’escriptor Josep Pla. Vestit amb la  gavardina, la boina i la seva inseparable maleta.
   En totes  el primer que els fallava eren les tanques, o es descosien els repunts de les costures de  la pell. Quan passava una cosa d’aquestes les portaven a cal baster. En Salvador Bové tenia el seu taller de guarnicioner al Passeig de Vilafranca, entre la botiga de queviures de la Josefa Rufete i la fàbrica de capses de cartró de can Selva. L’home, amb una meticulositat artesanal, arranjava tots aquests imprevistos.
   Aprofitant ara que en parlo, diré que quan van ser assequibles les pilotes de cuir, aquelles que portaven una càmera interior i allà on anava la vàlvula per inflar es tancava amb  un ben disposat trenat de cordó. Eren les mateixes que feien servir en les competicions oficials.  Tot sovint les diferent peces de pell que encerclaven l’esfèric  es descosien . Quan això es produïa,  li portàvem a en Vadoret per a que ho cosís de nou.
   Poc a poc les maletes  les van fabricar més voluminoses i continuava haver d’aixecar-les  a pes. Aquí a Sitges es podien comprar a can Vidiella, a la botiga del carrer Major. Per  alleugerir  una mica  aquest sobrepès, a les estacions importants de trens, existien els mossos que amb uns peculiars carros es trobaven a l’entrada i facilitaven el seu transport fins a peu del corresponent vagó. I als hotels transportar-les fins a l’habitació era comesa dels grums. Actualment acostumen a ser els propis clients els qui les traginen amunt i avall.
    Fins que la modernitat ha fet que les maletes vagin sobre rodes. Un invent que ha alleugerit en gran manera l’esforç que suposava haver-les de carregar. El seu rodar s’ha convertit en un soroll nou en la vida quotidiana. Sobretot en dates, com ara, per Carnaval, en què uns dies abans, pels carrers de la vila, ja es nota un increment d’aquest sorollet i es torna a reprendre  quan ja és tot dat i beneït.
   On es fa més sonor el sorollet  és als  hotels, on bona part del dia és un no parar d’aquest rodatge . Es pot dir que han rellevat als esbufecs produïts  per  l’esforç  del client que hi arribava just de forces.
    Ara, amb la modernització de la maleta, l’esforç  s’ha alleugerit enormement, si més no  la qüestió del pes segueix sent un maldecap, degut a que les companyies aèries posen limitacions al nombre de quilos  permesos. Els usuaris no respiren tranquils fins que no passen pel taulell de control. Però  el patiment tampoc s’acaba aquí, sempre queda el temor que et puguin perdre l’equipatge, amb tota les molèsties  que això comporta.
     Quan fem rodar les nostres, s’acompanya d’una dosis d’il·lusió. Avancem cap a una destinació que, amb la voluntat de desconnectar, no cal que sigui gaire llunyana. Un simple canvi d’aires. Sempre hi quan aquests siguin purs i sans.
     El món va sobre rodes, tot i que a vegades  pugui semblar que no ho són del tot o que grinyolen.   
                                                                               J. Y. M. 

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de febrer del 2018 ) 
  
              


11 de febrer 2018

XATONADA A LA MUNTANYA ABANS DE CARNAVAL


  



     Posats a fer inventari de Carnaval, ens trobem amb que aquesta festa aplega un nombre indeterminat de detalls que hi van associats i cadascun d’ells aporta a la tradició un repunt d’àmplia i generosa complicitat que és la que manté aquesta essència de la qual tant es parla, quan es fan les presentacions de tot plegat.
    Per començar a fer embocadura, el cap de setmana passat, va assolir protagonisme dos esdeveniments de caire “manducaire”. S’oferia a la pista del Retiro una arrosada popular i  prèviament, en el mateix recinte, es celebrava un mercat de segona mà per facilitar, a les persones que tenien vestits i elements de carnavals passats, una sortida dels mateixos.
    A la tarda, al Casino Prado, tenia lloc l’elecció de la Reina del Carnaval, amb la persona d’Adaia Matas . I el diumenge l’elecció de Clara Elías Planas, com a Reina Infantil. I el “Quinto al Retiro. Uns esdeveniments que marquen el punt de sortida. Les societats del  Gra i la Palla, aporten el prestigi de portar molts carnavals a l’esquena. A remolc del temps si ha afegit altres components que han contribuït a que el Carnaval de Sitges aconsegueixi el prestigi que té.
    Entre aquest escalfar de fogons i altres rescalfaments, tenia lloc en un raconet privilegiat del Massís del Garraf, una xatonada que es pot inventarià també en aquest aspecte culinari, post carnaval, al qual feia referència. Organitzada pels Amics del Garraf i celebrada al llogaret de Campdàsens,  la susdita xatonada forma part d’un puntual recorregut que s’avé amb el seguiment d’una ja també tradició  gastronòmica que es celebra sota una ben portada popularitat i per correspondre al que es cuina a cada època. A l’espai de Campdàsens es comença amb aquesta xatonada, aviat serà el torn de la calçotada, també una sardinada i es reserva com a plat fort, l’esmorzar que té lloc a l’esplanada de can Lluçà el primer diumenge de juliol i si no em deixo cap altra  puntual convocatòria manducaire, o capgiro l’ordre d’aquestes, s’acaba amb el tec de productes provinents  de la matança del porc.
      Carnaval, com he dit, aglutina molts aspectes que contribueix a fer que el conjunt de totes aquestes singularitats s’excedeixin d’una normalitat, si és que a la situació que ens toca viure es pot anomenar així, imposant una disbauxa que ha deixat pel record tota mena de sublimitats que ens aboca a diferents maneres d’entendre i viure el Carnaval. A voltes excentricitats que tenien per protagonistes a persones que per aquesta ocasió es transformaven de tal manera que, com s’acostuma a dir, no els coneixia ni la mare que els va parir.
   I vull especificar que amb aquesta transformació tenia que veure la caracterització de la disfressa, que també influïa amb les maneres amb les quals ens tenien acostumats aquests protagonistes. Però sobretot en aquelles persones que durant la resta de l’any mostraven un posat seriós, sopo,  poc habituats a exterioritzar gaires alegries i  per Carnaval no semblaven els mateixos. Fins i tot alguns gaudien d’una certa llibertat, consentida per les seves esposes. Una permissivitat que, vet aquí,  coneixent de sobres l’ensopiment del personatge, la dona li permetia, aquests dies, llibertat de moviments perquè  tenia el convenciment que no arribaria gaire lluny. Si més no les aparences enganyen i aquell  ensopit es transformava de tal manera que no parava tota la nit de ballar amb unes dones de bon veure. Algunes d’elles, en la vida diària, resultaven ser les menys afavorides.
    Va passar una vegada amb un matrimoni, el marit va fer saber  a l’esposa que li agradaria sortir aquella nit de carnaval, a la qual ella li va raonar que preferia quedar-se a casa perquè estava cansada,  tot i  que això no era impediment per a que ell hi pogués anar. Amagada la seva identitat darrera la disfressa, cames ajudeu-me.  Al cap d’una estona d’estar al ball va coincidir amb una disfressa que es feia mirar, li va faltar temps per cortejar-la i van estar ballant molta estona,  mentre el ballador li dedicava boniques paraules. Entre tot això, ell li va demanar de quedar per veure’s un altra dia i la balladora va accedir, però li va proposar, per tal de garantir la trobada, que ell li deixes el rellotge que portava i que li tornaria el dia del retrobament. Una cop aconseguit, la balladora li fa saber que ha de marxar i desapareix. Ell fa el mateix quan li plau. A  l’arribar a casa, la seva dona dormia, tot en ordre, si més no a l’anar a posar-se al llit, oh sorpresa!, descobreix que el seu rellotge estava ben visible damunt de la tauleta... Va ser la vegada que la Festa Major va interrompre en ple carnaval, perquè el ball de bastons va quedar curt amb el que hi va haver en la intimitat d’aquella casa.
   Els protagonistes que han participat i ho continuen fent en la llegendària història del Carnaval, han gaudit transformant-se, no només en l’aspecte exterior, sinó també pel que respecta a la seva personalitat. Aquesta és en síntesis una de les autocràcies de la festa, l’abandó absolut del sentit del ridícul. Com  demostrar a un mateix que, a l’empara  d’aquesta permissivitat, som capaços de sortir al carrer a lluir les carns i altres atributs, sense abans dedicar uns moments a mirar-se  al mirall. 
     El mateix feien aquells homes que es vestien de dones, lluint uns vestits que eren l’admiració de tothom. Va ser en el interval que es va passar del “fardo” al lluïment de cuixa,pit i ploma. Que era quan també venia gent de tot arreu, no per emborratxar-se ni fer malifetes, sinó per gaudir d’un espectacle que s’acompanyava d’una bona dosis de morbositat i que tenia el seu epicentre en el carrer Sant Bonaventura.
    Ara ja estem curats d’espant, en aquest aspecte. I és que  dona la sensació que vivim permanentment en un carnaval...
                                                                                               J. Y. M.
    
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de febrer fel 2018 )

04 de febrer 2018

PARLANT DE CARNAVAL I DE LLIBRES


   






     Quan es parla de carnaval el tema deriva als  vestits que no tenen res a veure amb les vestimentes del dia a dia. Mentre, entre converses i intercanvi d’opinions, l’Angelina Salesas ens mostra a l’espai del Miramar els detalls que conformen un original diccionari carnavalesc que abraça de la C a la L. No hi poden faltar ni les robes ni els fils amb les quals, les persones implicades, tenen bona cura de confeccionar els vestits. Professionals de l’agulla i mestresses de casa. Aquestes últimes han de suportar la pressió dels seus els quals, degut a la confiança que es tenen, els hi transmeten una pressió que les fa decidir opinar que és l’últim any que cusen. Sortosament al proper any ja no se’n recorden de tals exigències. 
     El recorregut de l’original mostra s’acaba en una encertada reproducció de l’anomenada sala d’estar d’una casa sense pretensions. On el visitant es pot acomodar, com si estigués a cal sogre, per seguir la rua que es visualitza a la televisió que es troba en funcionament en un angle  de la improvisada saleta. Una ambientació que ens retorna al seguiment d’aquelles inoblidables retransmissions a través del canal  anomenat Telefot.
    Pocs dies després d’aquest primer contacte carnavalesc, a l’espai de la planta baixa de la casa de can Falç, ha tingut lloc la presentació del programa i el cartell del Carnaval d’aquest any. Els organitzadors han envoltat l’acte d’una certa originalitat. Així, a mesura que anàvem arribant podíem escollir entre una diversitat de complements que serveixen per vestir el nostre particular carnaval. Aquesta implicació va permetre que la susdita presentació estigués del tot ambientada.   Així mentre els  responsables de tot plegat ens anaven informant, els assistents lluíem petits detalls, si més no els suficient identificatius  com per crear el clímax adient  d’una festa amb la qual hi està implicada molta gent de la vila.
   Aquesta insinuació de la disbauxa carnavalesca va remetre , fins a tornar altra vegada a una normalitat dintre l’àmbit sitgetà . I com a proba que a Sitges passem d’un extrem a l’altre,  ens l’ofereix l’aspecte cultural amb el qual va acabar  la setmana. Que es va fer palès amb  la presentació de dos llibres. El primer d’un autor autodidacta, el d’en Josep Maria Tubau i Gallinat. Ell té el privilegi d’estar acompanyat d’un currículum familiar fascinant. Casat amb la Rosa,  la única noia, recordem que la resta eren nois,  del matrimoni Llorià – Benazet, ell, va poder assaborir les inquietuds musicals dels cunyats així com de la marca Rikys que és un referent de l’oci nocturn i per altra banda amb el parentesc de la seva sogra, la Rosa Benazet Tutusaus, filla de l’Antoni Benazet, un dels germans de la nissaga de les més importants de la industria del calçat de la vila.
“Els Lladregots d’Almoines, és el títol del llibre presentat a la Biblioteca Josep Roig i Raventós a càrrec de la bibliotecària Núria Amigó la qual, de manera molt planera i agradable, ens va acompanyar en un recorregutper les pàgines, tenint cura de no desvelar cap secret que fes perdre el interès per la seva lectura.
     La nota simpàtica la va posar l’amic banquer i fotògraf, l’Antoni Corella i Miracle qui en el torn de preguntes ho va aprofitar per fer honor al lema que a mena d’enunciat a l’Eco, on hi va col·laborar amb certa assiduïtat, amb aquell “Sí, però....”. En aquest cas un sí rotund d’admiració a la novel·la d’en Josep Maria, si més no uns quants“peròs” de protesta  que potser incomodaran al màxim representant de l’Ajuntament i a la filla de l’autor, la qual també ostenta un càrrec de responsabilitat dintre el govern de la vila. Tanmateix la  manera sorneguera d’expressar-se de l’Antoni va contribuir a que els problemes exposats no ho semblessin tant.  Com així va ser, després d’escoltar els raonaments i les solucions aportades per la Rosa Tubau qui, sense pensar-s’ho va haver de compartir el rol  de  filla de l’autor i portaveu del consistori que li va sobrevenir per al·lusions, després que en Corella s’espaiés.
    El colofó a una setmana entretinguda va tenir lloc durant la vesprada del dissabte  a l’espai Pere Stämpfli, durant la presentació del llibre:Terra de Masos, Vila de Mar, de la sitgetana i Doctora en Història, la Carme Muntaner i Alsina. Editat pel Grup d’Estudis Sitgetans amb la col·laboració de la Fundació Noguera. L’obra és la recopilació de la tesis doctoral que va exposar l’autora i que tracte sobre el Sitges en els primers anys del domini de la Pia Almoina de Barcelona i que s’estén entre el 1342 i el 1418.
     El treball és el resultat d’una meticulosa recerca a la qual s’ha lliurat la Carme i que significa haver dedicat molt temps a freqüentar els més  prestigiosos arxius, investigant entre pergamins i documents de difícil lectura i per tant d’interpretació. La seva manera de ser, estudiosa, constant i  invertint  molt entusiasme en el tema escollit,  ha fet que sigui més agradable d’assolir el seu objectiu, més quan ha anat posant en ordre els resultants obtinguts.
   La presentació va anar a càrrec de la historiadora i professora d’Universitat la Teresa Vinyoles i Vidal la qual ha dirigit i orientat a la Carme en tot el procés de confecció de la seva tesis. D’una manera molt amena, la Teresa ens va traslladar a un Sitges desconegut que anirem coneixent millor, gràcies a la lectura del llibre de la Carme Muntaner a la qual hem d’agrair la seva perseverança, per tal d’aportar més llum a la Història local.
    Com a curiositat dir que entre els assistents s’hi trobava també en Toni Corella, la casualitat va fer, però, que no es facilités el  torn de paraula als assistents, potser per no donar opcions a en Toni per sortir amb un altre “sí, però...”. Per si a cas, el batlle que també va ser deixeble de la Teresa Vinyoles,  tenia pensat demanar a en Corella que només s’acceptava que els hi busques les pessigolles  als qui manaven el poble per allà al’any 1400. Busca.
                                                                              J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de febrer del 2017 )



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez