Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

27 de març 2011

LA VIDA SOBRE RODES

Una de les coses més complaents en la vida de les persones són les aficions. Tenir quelcom que ens serveixi de distracció en les hores de lleure és molt important, per a poder, en diguem, desconnectar. Les manualitats, en totes les vessants, han estat un entreteniment que tan han practicat homes com dones. Em ve al pensament el Sr. Màxim Pie, cunyat d’en Jaume Sauch, el qual, a estones lliures, confeccionava uns vaixells i barques de mides discretes, que no els hi faltava detall. La seva feina anava més enllà de la d’un maquetista, ja que ell mateix es feia els planells i sobre ells evolucionava l’obra. Una combinació d’enginyer, navilier, calafat i miniaturista. En definitiva l’obra d’un aficionat que treballava aquest art com un professional. Com ell molts altres que també, en diferents camps, han demostrat una sensibilitat exquisida que els ha entretingut, han abrigat i al mateix temps desfullat una cabòria que els ha ocupat moltes hores del dia i de la nit. Tenir una afició d’aquest calat acaba sent relaxant i edificant. Et distreu d’altres amargors quotidianes. Quan fa tot just una setmana que la nostra Vila era l’aparador mundial d’una amplia mostra de manualitats fetes per dones de tot arreu. Per uns dies pels carrers va predominar la presència de dones davant la dels homes. I el seu art es manifestava com un exemple de la perseverança que fa possible que les aficions tinguin, com és el cas, un destí i que aquest porti per nom Sitges. Un poble situat en la riba tranquil•la del Mediterrani, bressol de molts artistes i moltes aficions. He aportat una semblança de l’afició de Sr. Pie per exemplificar una tasca a la qual dedicava, totes les estones que tenia lliure, un home que fruïa amb el que feia i quan ho explicava i raonava sobre les tècniques i detalls emprats, ho feia amb un entusiasme encomanadís. Quelcom semblant han fet elles, la seva presència en aquesta magna exposició, a més del revulsiu que suposa exposar les seves obres, es produeix un intercanvi d’impressions que s’associen amb un moviment social on l’art és el pal de paller. Aquests esdeveniments encara no es programaven en aquells anys en què brodadores com la Fina Mestre, feien del brodat el seu ofici i també el compaginaven amb detalls d’un caire més artístic i original. Quan era per costum que les parelles aportaven al matrimoni tovalloles i llençols brodats amb la inicial dels dos. A banda que les avies poguessin confeccionar unes vànoves de ganxet, en una imatge molt repetida durant tot l’any, a l’hivern paraven el coixí on el sol s’arraulia i mentre feien anar els boixets es tapaven el cap amb un mocador. La Fina va viure en un lloc ombrívol, on el sol hi passa d’esquitllada, potser perquè les pedres de les seves cases conserven millor l’uniformitat del color, més amb l’ombra que no pas amb el sol. D’aquí que un veí seu, en Pere Stämplfi, va voler deixar un senyal testimonial del sol, en una hora concreta, quan aquest il•lumina també d’esquitxell la muralla i en una data tan assenyalada com la del dia de la Festa Major. En el quarto de reixa on treballava, la Fina estava envoltada de penombres, no obstant no era cap impediment per a desenvolupar amb pulcritud els brodats que realitzava. D’entre les ombres de l’habitació, però, en sorgia l’imatge del Drac brodada damunt d’una camiseta. Avui la Fina hagués triomfat en aquestes fires, ho va fer, si més no, en el seu dia, entre tots els qui tenim la sort de poder conservar una d’aquestes petites obres d’art i que guardem amb molta cura i estima. Són, com els deia, aficions que esperonen i fan més agradable la vida. Quan aquesta també s’ha passejat sobre rodes. Curiosament aquesta, la vida, comença i acaba sobre rodes. Quan som nadons ens porten amb cotxet. Al fer-nos més grans existia un mecanisme impulsat per rodes que ens ajudava per aprendre de caminar, en deien caminadors. Després ve l’època de la bicicleta , la de tres i dues rodes. Abans, de canalla, confeccionàvem unes plataformes, on hi acoblàvem uns coixinets i situats al capdamunt d’un carrer que fa baixada, el invent corria que se les pelava. Va venir a ésser el precursor d’això que ara anomenen “monopatí”. I és que les persones hem estat sempre sotmesos a les velocitats i sense deixar les rodes hi hem posat motor, les motos. Amb la proliferació del cotxe, la cosa anava sobre rodes, i mai millor dit. Varem començar amb el 600 i la sofisticació ha assolit cotes impensables de quan la gent anava amb carro, amb el cotxe de línea, amb el tren. Automòbils que poden circular a velocitats de vertigen, però que les normatives els frenen amb les limitacions obligatòries que cada vegada són més restringides. Passen els anys i t’adones que anar sobre rodes ja és quasi una necessitat. Existeixen unes motocicletes elèctriques, fàcils de manejar i dotades d’una gran estabilitat. D’aquesta manera, quan les cames van feixugues, és la solució per desplaçar-se. I vet aquí que tot ho condiciona l’amuntegament dels anys i amb ells les rodes es fan cada cop més imprescindibles, ja es fa servir l’anomenada cadira de rodes. A partir d’aquí difícilment ens podran treure les rodes de sobre, fins i tot en el moment de l’últim passeig anirem sobre rodes. El diumenge tornarà el Ral•li a rodar per la carretera de les Costes, fins arribar a la nostra Vila. Un repte que ha involucrat a nombrosos apassionats d’aquests cotxes, en diguem, antics, ells en diuen d’època. Tan se val el nom, són els testimonis d’un temps on anar sobre rodes no era massa freqüent , tan sols a l’abast d’uns quants privilegiats. Era quan tampoc calia prohibir estacionar ni haver de sancionar per córrer massa, l’únic prohibitiu ho dictava la butxaca, vet aquí les limitacions. Davant aquest panorama els carrers dels pobles estaven buits de cotxes, no hi havia tràfec, els amos i senyors dels carrers era la mainada que jugava a patacons i al ram de la mula, entre altres entreteniments. El cotxe ha estat un invent que s’ha modernitzat, fins a les línees actuals i també ha augmentat la potència dels motors. I davant el considerable increment del transit, s’han hagut de adaptar les carreteres, fer-ne de noves i construir autopistes, el que permet que els trajectes siguin més còmodes de fer i les distàncies no semblin tan llargues. L’altra setmana em referia a en Sadurní Mestre, com un expert en carreteres a qui li agradava conduir. Fins el punt que un dia es va proposar anar a Madrid i tornar el mateix dia, era quan la carretera no estava tan millorada i tampoc existia l’autopista, el cas era que per anar fins a la susdita capital s’empraven de deu a dotze hores per trajecte. L’home va sortir de Ribes a una hora matinera, va arribar al destí, van fer un cafè a la “Puerta del Sol” i tot seguit van marxar altra vegada cap a Sant Pere de Ribes, com aquell que va i ve de la cantonada. Són rampells de conductor delerós de fer quilometres. D’anar sobre rodes. J. Y. M.


(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 de març del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez