50 ANYS D'UN NADAL NEVAT

Per un poble de pescadors, també de gent arrelada a la pagesia, Nadal ha representat, en primer lloc el simbolisme d’una festa excepcional i, després, una implicació amb les diferents maneres de celebrar-ho, sempre segons els costums d’aquesta gent amb dedicació a una i altra activitat. També hi té a veure el marc, l’entorn; el mar, la muntanya, amb les masies disperses pel contorn. Amb les xemeneies fumejant, i nits abraçades a un silenci perdurable, tan sols desbaratat pel lladruc del gos que intueix que quelcom es mou dins la seva zona de vigilància. Entre nits, clares, estelades, però, fredes. I amb el llogaret de Jafre, per exemple, amb la seva senzilla i solitària capella. Vinyes, camps de conreu, horts, adormits. I barques varades a la platja. Carrers que acullen estables, cellers. I les espaioses entrades de les cases dels pescadors, on damunt l’humitat que desprenen les velles rajoles, si apilaven xarxes i nanses, a resguard d’una nit especial.

Quants escenaris per disposar-hi el pessebre, mentre esperem l’hora. Per caminar sota el vel espès d’una vesprada de la vigília, per entre camins amb les herbes gebrades. Abrigats i sense presses ni angoixes. Fins arribar al llogaret d’església senzilla, amb una foguera arrecerada a frec de l’entrada, cremant, amb guspires que espeteguen i salten al seu capritx, com volen fugir de tanta incandescència . Un trajecte que es repetia cada nit de Nadal, degut a la perseverança de gent que han estimat la muntanya, el Garraf i , sobretot, grans entusiastes de les tradicions. Ells en aquest punt d’inici del Nadal, organitzaven la Missa del Gall a Jafre i el resplendor de la foguera es feia notar sota un cel ennegrit, era com la llum de l’estel. Que durava mentre el volum de la llenya alimentava un foc que s’aniria apagant a mesura que els assistents a la Missa anaven emprenent el camí de retorn. Quedava, però, un rostoll que encara espurnejava durant les primeres llums de l’albada, era, ni més ni menys, que el caliu del Nadal, transportat a les llars sitgetanes que flairava a fum durant el dinar, tan carregat de simbolisme i emotivitat.

Arribades aquestes dates, pescadors, gent de la pagesia, menestrals... tots habitants del nostre poble, hem buscat un apropament al paisatge, el més acord possible amb un imaginari pessebre. Fins i tot la Trinitat també ha acollit, esporàdicament, alguna missa acomboiada pel seu significat en un marc muntanyenc, sense pastors, no obstant amb la panoràmica on una nit de lluna pot ajudar a magnificar el contingut.

Precisament els components de la secció gastronòmica del Prado, organitzaven, durant les vigílies de Nadal, un sopar a la Trinitat. Convidaven a compartir taula a una persona, sitgetà o sitgetana, que visqués sola. Un àpat nadalenc, anticipat, en un marc incomparable, i en companyia del convidat que presidia la taula a mena d’homenatge solidari i complaent per a qui havia recaigut l’honor de compartir estovalles en la taula de la sala gran de la casa dels ermitans. La posició enlairada, la solitud en aquelles hores de foscor, ha permès que la companyia, en aquests dies tan especials, pugui haver entusiasmat al protagonista. Gràcies a la idea d’un grup d’amics que, durant l’any, es reuneixen per preparar i degustar tot el millor que saben cuinar.

Cercant aquest ambient camperol i per assistir a la Missa del Gall, ens hem desplaçat fins a les ermites del contorn. Amb especial preferència per l’església d’Olivella. Així en la nit de Nadal de l’any 1962 algunes famílies sitgetans s’hi van apropar. I quina no va ésser la seva sorpresa que al sortir els va sorprendre una copiosa nevada. Hi ha haver les consegüents dificultats per poder tornar, perquè ningú anava preparat per una conducció en aquella circumstància. La neu és molt bonica veure quallar estant a aixopluc i ben climatitzat, altra cosa ben diferent, trobar-te en mig i no poder anar ni endavant ni fer marxa enrere. Sembla ésser que es va poder tornar, amb feines i treballs, i amb l’angoixa que propiciava la situació a una sitgetana embarassada.

La resta ens vam despertar el dia de Nadal amb la sorpresa d’una nevada que havia deixat uns bons gruixos. Es podia qualificar d’una gran nevada en el dia més adient. Deixant cobertes totes les figures dels pessebres a l’aire lliure. Com el que feien al peu del monument al Greco, l’Associació dels Amics dels Jardins, els quals s’implicaven molt en l’ornamentació nadalenca. A més del Foment del Turisme que s’encarregava d’organitzar la resta de la decoració.

La neu va caure, ininterrompudament, durant tot el dia. Fins el punt que amb la inclemència meteorològica van començar a sorgir els problemes, com va ésser el tall del subministrament elèctric i la nul•la viabilitat de poder viatjar amb tren i fins i tot en cotxe. Els propietaris de cases amb teulades i terrats no massa fiables, els hi va assetjar la por a que degut al sobrepès aquests es poguessin enfonsar. Afrontant el temporal, anaven treien amb pales la neu que s’acumulava.

Aquell any el dinar de Nadal va estar acompanyat per una blancor més pròpia d’altres països que del nostre poble. La sobretaula va ésser deliciosa i a mesura que es feia fosc es va haver de recórrer als quinqués i fou el moment més adient per explicar contes a la vora del foc. Van quedar sospesos els balls de tarda i nit de les respectives Societats. En aquelles vesprades, junt amb el Quinto , les ballarugues del dia de Nadal es portaven a terme amb molta concurrència .

Cinquanta anys enrere , tots els de la meva edat érem uns vailets que no havíem vist tanta quantitat de neu, encara no existia la moda d’anar a esquiar. Ni tampoc els més grans recordaven una cosa semblant. L’endemà, el dia de Sant Esteve, va lluir un sol dels més nets, l’acompanyava un cel blau espectacular. Una circumstància ideal per sortir al carrer per gaudir d’aquell Sitges tan engalanat de blanc. La gent acudia a baix a mar i tothom volia plasmar les imatges en les càmeres fotogràfiques, essent un protagonista destacat aquell pi, el més retratat de tots, el qual s’abocava cap el passeig i les seves branques encerclaven, de forma original, la imatge de la Punta. Tant trepitjar neu, tant estar en contacte amb el fred, les galipàndries es generalitzaren i encara recordo les conseqüències.

Després d’aquella data ha nevat altres vegades, però mai més per Nadal, ni tampoc amb tanta intensitat com ho va fer en el de 1962. Que també va coincidir en dimarts.

A mena de felicitació el nostre director, en Josep M. Soler i Soler, va publicar en el setmanari el vers; Nadal, 50 anys desprès em plau copiar les últimes estrofes: ... Si pogués fer ben meu el mot: Nadal!, / i comprendre’l, i veure’l sens temença, / i tenir-lo per escut contra l’asfalt / sens gens d’odi, amb amor... com qui comença.

Bon Nadal!

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de desembre 2012 )

LA LLUM DE LA COVA

La llum és el far de la vida. L’electricitat aplicada en la il•luminació de les llars, dels carrers, ens permet acomodar les vesprades a una panorama d’absoluta normalitat i claredat. Els nostres avis varen ésser testimonis de l’arribada de l’electricitat a les cases i per consegüent el poder prescindir dels llums d’oli, quinqués, espalmatòries i llums de carbur. Ja a l’any 1868 es va canviar l’enllumenat d’oli pel de petroli.. I a l’any 1880 s’instal•la el de gas. Fins que en el transcurs del 1913 l’electricitat arriba al poble. L’espetec de claror marcava una diferencia ostensible a la feble llum que propiciava aquells primitius mitjans.

El invent en qüestió, però, va significar haver de front a una nova despesa, com ho era els rebuts per l’import del consum que a partir de llavors ja mai més no han tingut cap interrupció. Acostumats a poca llum, però a la minsa despesa del carbur o del petroli que podia gastar-se amb la simple i feble il•luminació, l’aplicació d`haver de pagar pel subministrament, va venir de nou a aquella gent d’economies gens folgades. De manera que van començar amb unes bombetes d’una certa potència i al primer pagament van canviar-les per altres de més poc consum. Expliquen les veus presencials que el panorama que oferia aquell avanç, el qual va acabant tenint com a resposta un minsa voltatge que continuava aportant, malgrat el revolucionari invent, poca llum a l’ambient familiar.

Amb aquesta implantació llumínica també va desaparèixer el càrrec de fanaler municipal, el qual l’ostentava el Sr. Antoni Hill que tenia cura d’encendre i apagar l’enllumenat públic, consistent amb uns fanals supeditats al subministrament de gas. Amb el canvi tampoc parlem d’una il•luminació massa espectacular, tot el contrari, els punts de llum es trobaven distanciats l’un de l’altre i un braç amb una pantalla metàl•lica folrada de porcellana blanca encerclava la bombeta per tal que la mica de blancor del contorn servis per fer de reflector a la també minsa claror resultant d’un voltatge tampoc massa generós. Fet que propiciava que a certes hores de la nit, sobretot durant els mesos d’hivern, en els carres predominaven més les ombres que les clarors nítides.

I així va continuar fins que tant a les cases com en les vies públiques el voltatge va a anar pujant a mesura que l’economia de les famílies i els ajuntaments , es consolidaven una mica més generoses. Fins i tot ens podíem permetre el luxe de deixar la llum encesa d’una estança de l’habitatge mentre en freqüentàvem un altre. Aquesta llibertat, però, acostumava a enfrontar-se amb qui es feia càrrec del rebut de la llum. Als més joves ens semblaven exagerades les reprimendes per malbaratar l’energia, quan aquesta la pagaven els nostres familiars i com que això no anava amb nosaltres, no ens venia d’un pam. Curiosament quan ens hem fet càrrec de pagar la nostra particular aportació a la companyia subministradora d’electricitat, ens hem adonat de la raó que fonamentaven aquelles continuades exclamacions, perquè som ara, nosaltres, els recriminadors que apel•lem a fer-ne bon ús, perquè la despesa resulta una càrrega per l’economia familiar.

D’aquí que amb un criteri estalviador una lectora del setmanari, la setmana passada, en una carta dirigida al director, apel•lava a la necessitat d’estalviar llum per part del responsables d’administrar els interessos del poble. Des del seu respectable punt de vista, trobava poc encertada la despesa que s’ha de fer front pel manteniment de les llums de l’ornamentació nadalenca. No soc qui per rebatre o sumar-me a la seves teories i pretensions estalviadores, però sí que em sento facultat, degut al meu entusiasta esperit nadalenc, per poder opinar sobre el tema.

Desconec si la Montserrat disposa el pessebre en aquestes vigílies tan propicies per establir diferencies entres les rutines, avui angoixants, del dia a dia. Si no ho fa li recomano, sense cap apassionament, ni tampoc influencia, que ho tingui en compte. Perquè els preparatius són d’una simplicitat absoluta i, mentre persisteix tot el muntatge, s’estableix una complicitat fàcil de transmetre i d’assumir en un ambient engrescador, tot i tenir consciència plena i solidaria de les dificultats del moment. Contribueix a magnificar aquest ambient nadalenc, que també reconec i respecto que a molts no els hi agrada gens, la fragància de la humitat de la molsa, de les herbes boscanes que li confereixen un esquitx de verdor. Tot s’acobla al guió establert i quan l’entorn està a punt per rebre l’estaticisme de les figures, allà, en el fons de la cova, ben dissimulada en un raconet, s’hi disposa una bombeta que permetrà il•luminar als seus estadants, amb una llum molt dèbil, suficient per guiar la mirada a aquesta interioritat, senzilla però força carregada de simbolisme.

Arribat el dia, durant la sobretaula del sopar de la nit de Nadal, que és curta perquè nosaltres, els catalans, celebrem més el dia que la nit, jo li recomano que apagui totes les llums de la casa i que sols llueixi la llum de la cova. L’efecte és sensacional, les ombres predominen entre l’ambient pessebrístic i la silueta dels estadants del portal, aconsegueix els matisos de la rellevància, a pesar de la feblesa d’una claror somorta que s’escapa a l’encontre dels pastors de l’anunciata i en el camí cada cop va perdent una mica més de la seva ja debilitada intensitat. Sense aquesta llum, única i absoluta, en aquests moments tan íntims, tan intensos, la sensació no seria la mateixa. Mai no és res igual, però aquestes simplicitats tenen el valor que no es paguen amb diners quan, en aquest cas, la despesa és poca.

Si apaguem la llum de la cova, la de les garlandes del carrer. Si ens quedem amb les llums d’un dia qualsevol, de segur que estalviarem diners, però haurem perdut l’oportunitat de sentir dintre nostre la diferencia entre el dia i la nit d’una diada tan especial com ho és la de Nadal. Malgrat que la realitat predominant se’ns presenti tan despietada, tan angoixant, poc adient per a celebracions. Tanmateix en aquests moments difícils, quan patim moltes adversitats, em venen al pensament les paraules que ha escrit el polifacètic escriptor austríac, Peter Handke, quan diu: < ja que no podem canviar la realitat, canviem la manera de mirar-la>.

Avui no hi ha res gratuït, el cost de la il•luminació nadalenca és, sens dubte, discutible, fins i tot pot resultar molesta per a les persones que també celebraran el Nadal si prescindim de les llumetes. Si més no, com he dit, si ho apaguem tot, inclús aquest petit far que posa un ble de llum a la vida, la foscor d’un Nadal atípic, tampoc resultarà gaire edificant per els ànims abaltits, necessitats de detalls externs per tal de recrear la mirada i revifar l’entusiasme. Hi pot contribuir la simple contemplació d’unes llums que s’han convertit en tradició i guia. Com l’estel que va il•luminar el camí a Betlem.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de desembre del 2012 )

EL VI NOVELL

En el transcurs del mes de novembre es produeix un fet destacat que implica als responsables dels cellers. Es presenta en societat el vi novell. No sempre aquest fet va acompanyat d’una solemnitat que magnifiqui el procediment. Seguint el costum que s’ha desenvolupat en les interioritats dels cellers, posar aixeta a la bota es desenvolupa de manera senzilla, íntima. Malgrat que aquesta operació ha anat perdent protagonisme a mesura que han desaparegut, del panorama sitgetà, quasi bé tots els antics cellers.

Deixar rajar el primer rajolí estava envoltat d’incògnites, perquè ningú podia assegurar amb exactitud les particularitats més preuades del vi novell. A diferència d’ara que durant tot el procés el vi està sota “vigilància” controlada. Les noves tècniques posen a l’abast dels enòlegs la possibilitat de fixar, fins i tot, el grau que més els convingui i d’aquí mantenir-lo fins el final. Aquest control aporta la garantia quasi absoluta de que el vi no es tornarà agre. Particularitat que ha estat el malson de la gent de la pagesia que han tingut cura dels seus cellers. D’aquí que quan les pautes ho manaven, cremaven un lluquet de sofre dintre la bota per fer desaparèixer, a mesura que es buidava, l’aire que s’hi emmagatzemava, causant d’una possible agror que espatllava per complert tota la feina i els beneficis que derivaven de la venda al detall.

A Sitges han existit dues maneres d’anunciar l’arribada del vi novell. La més generalitzada i coneguda ha estat penjar una branca de pi damunt la portalada del celler. No obstant com disposàvem de pregoner, en Rupert Roca rebia l’encàrrec de pregonar, a toc de trompeta, que en tal o qual celler havien posat aixeta. L’home es permetia la llibertat d’opinar sobres les seves excel•lències a l’haver estat convidat a un gotet de vi, per tal que l’anunci es fonamentes darrere el testimoni del tastador, el qual el seu càrrec oficial no l’eximia de certificar l’autenticitat i les qualitats d’un producte que, des de sempre, ha tingut molts adeptes.

La veïna població de Vilanova s’ha servit més de la branca de pi que aquí per anunciar la bona nova. Com a curiositat un carrer que honora a l’aigua amb el seu nom, ha exhibit més branques de pi, amb la finalitat d’anunciar que en els cellers del carrer de l’Aigua hi ha més vi que el seu aigualit anunciat del carrer. El mateix emblema s’exhibia a Sant Pere Ribes on la branca del pi, penjada en aquestes, encara avui, peculiars casones, sintonitzaven amb el majestuós pi que s’aboca en un carrer que porta aquest nom en el seu honor.

L’altre dia em va sorprendre una bonica imatge, la de la façana principal de l’edifici de l’Hospital, on hi penjava una branca de pi. Quan hi vaig tornar amb la màquina de fotografiar ja no hi era. Sort que en Josep Manel Palacios va captar la instantània i l’ha cedit per il•lustrar l’article. El detall de la branca significava que havia estat presentat el vi novell elaborat en el celler de la casa. Aquest emblema em va agradar molt. Tornava a coincidir amb la interpretació d’un costum molt enraigat entre els responsables dels cellers. I que avui, quan ens trobem envoltats de tecnologies i altres sofisticacions capdavanteres, és agradable coincidir amb aquest símbol presidint la noble planta d’aquesta institució sitgetana. Una petita lliçó per a molts joves que fins aquest moment, no sabien interpretar aquest missatge.

El Blanc Subur, d’una nova anyada va estar presentat en societat. Si té el mateix buquet de les anteriors, el cronista pot testimoniar i lloar la seva excel•lència. La qual s’afegeix a les joies de la casa, com ho són el moscatell i la malvasia. I en especial la dedicada a la celebració del centenari de l’edifici. Extreta de la bota del racó que de manera fortuïta van trobar, tot i que pugui semblar una llegenda urbana, mig oblidada entre tants suculents xarops i, un cop informades les parts interessades de la troballa, es va optar per guardar-la fins a ésser embotellada, en una edició especial i limitada, i d’aquesta manera contribuir a endolcir la celebració dels 100 anys. La presentació del vi novell es va fer coincidir amb la setmana dedicada a la Malvasia.

Les vinyes de l’Hospital , provinents del llegat del diplomàtic Manel Llopis, han comptat amb la col•laboració de la gent de la pagesia de casa nostra, com el popular pagès ric, en Josep Carbonell i Company, que erra el masover dels Llopis. Passant per en Joan Martí i Romagosa , el qual va ésser un dels últims pagesos que va trafegar en el celler del carrer Sant Bonaventura , abans de fer-se servir l’actual que es troba ubicat en l’entorn de l’edifici.I en Josep Almirall que actualment treballa les vinyes. El conjunt de la feina es veu referendada i controlada per la labor dels enòlegs, entre altres, per l’Antoni Almirall i Andreu, la seva neta Anna Baqués Malivern i pel qui avui és el responsable en Josep Pasqual i Puig.

El celler de l’Hospital és pràcticament l’últim testimoni que sincronitza amb el record de tants cellers que feien, arribades aquestes dates, honor al vi novell i ja fos, amb l’anunci d’en Roca o amb la branca del pi, despertava entusiasme entre la clientela delerosa d’anar a omplir la garrafa. Un esdeveniment que quasi no necessitava presentació perquè la gent ja estava amatent d’aquestes dates.

Benvingut sigui el vi novell i brindem per la seva excel•lent qualitat.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de desembre del 2012 )

DETALLS DE LES TRADICIONS

Les tradicions venen avalades per un devessall de detalls que les fan diferents les unes de les altres. Sempre han estat acaronades entre llegendes, símbols i altres particularitats que hi coincideixen, convertint-les en úniques i rellevants. I festejades segons els costums de cada lloc, fent possible un ambient festiu que es consolida amb una implicació generalitzada.

El passat diumenge, 25 de novembre, l’església va celebrar la festivitat de santa Caterina, la data coincideix amb els 150 aniversari del pessebrisme associatiu a Catalunya. Quan la tradició de fer el pessebre es remunta al segle XII, concretament a l’any 1182, quan sant Francesc d’Assís va fer el primer en el seu poble, Assís. Uns començaments, per tant, que els historiadors situen a Itàlia. Posteriorment la ciutat de Nàpols és coneguda per ser un referent del pessebrisme. S’encarreguen de difondre aquesta representació, franciscans, dominics i jesuïtes. I segons consta en documents, el primer pessebre català es va introduir en el segle XIV.

A partir d’aquí el pessebre ha estat rellevant durant les festes nadalenques, però si fem cas a la tradició, aquesta es regeix en què el pessebre s’ha de posar el dia de santa Caterina i s’ha de treure per la Candelera. Des de l’any 1786, pessebristes i gent de tradició, troben tots els elements imprescindibles en la popular Fira de Santa Llúcia, en el singular i bonic contorn de la Catedral de Barcelona. Parades que han passat de pares a fills, amb la implicació dels artesans de les figures, molts d’ells amb reconeguda solvència artística en aquest camp.

Recentment el Sant Pare, Benet XVI, ha donat a conèixer unes conclusions, les quals fan esment als estadants de la cova. Segons els estudis portats a terme dintre aquesta temàtica, afirma que en el moment transcendental del naixement a Josep i Maria no els acompanyava ni bou ni mula. Mala notícia pels artesans d’aquestes petites obres d’art i perplexitat per tots aquells que no hem concebut el nucli principal de la representació del Naixement sense la presència dels dos animalons. Que vist des d’una perspectiva plàstica, sempre fan de mal col•locar. Sobretot quan el portal és més aviat de mesures reduïdes. No obstant, per no crear més confusió, davant tants canvis, la màxima autoritat eclesiàstica s’ha afanyat a puntualitzar que, sense representar cap mena de sacrilegi, tot el contrari, podem continuar disposant aquests elements tan antagònics en el conjunt de la nostra obra particular. Mal anirem si les veus doctes, en un futur, continuen retallant la presència dels estadants d’aquest símbol simpàtic i creatiu. Ja de per si qüestionat, perquè gent dotats d’una saviesa assenyada difereixen en quant a l’època de l’arribada al món de tan esperada criatura, perquè ells situen l’esdeveniment envoltat d’una climatologia molt més càlida que no pas tan gèlida com la del mes de desembre.

El pessebre recrea moltes singularitats, fins a l’extrem en què hi ha molta gent s’hi implica i desenvolupa la seva preparació durant tot l’any. És el cas dels artistes que confeccionen les figures, en moltes ocasions, atenent encàrrecs de col•leccionistes, comandes que degut a la bona demanda que hi ha, són servides a molts mesos vista. Una altra presentació molt real la trobem en els diorames. En va ser el precursor en Sr. Antoni Moliné i Sibil ( 1880-1963), el qual a l’any 1912 fa servir el guix per crear espais virtuals que ens apropen a un paisatge real i entranyable. En commemoració dels 150 anys d’aquest impuls associatiu i dels 100 anys dels primers diorames, el tradicional pessebre de la Plaça de sant Jaume de Barcelona , està dedicat a aquesta presentació.

La nostra associació de pessebristes locals, sorgida de l’Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Pia i sota l’aixopluc de l’Associació dels Balls Populars, fa anys que ens delecten amb el seus diorames en el bonic marc del Palau del Rei Moro. Moltes hores de treball i un bon doll d’imaginació són necessaris per portar a terme aquestes singulars obres d’art, amb les quals s’impliquen als nostres amics. La seva afició contribueix a engalanar, de manera molt virtual, el nostre particular Nadal. A més de conrear l’afició entre tots els qui fan el seu pessebre i s’inscriuen en el concurs que cada any convoquen. La presència dels membres de jurat, durant la pertinent visita per tal d’establir el corresponent criteri, serveix per a deixar constància que fer el pessebre, a més del simbolisme que representa, equival a mostrar els avals artístics de cada participant.

Curiosament la festa de santa Caterina, a més d’establir la data per tenir enllestit el pessebre, té sota el seu patronatge a les noies solteres. D’aquí que a França els grans modistes per aquesta data han confeccionat originals barrets, verds o grocs, que desprès s’han posat les noies fadrines amb el convenciment que trobarien un pretendent aviat i evitar convertir-se en solterones. Amb aquest convenciment les “Caterinetes” han desfilat pels carrers, dipositant el seu barret al cap de l’imatge amb el desig de veure’s complagudes amb la petició. Com ho demostra, al cap i a la fi, que l’implicació amb la barretada a la santa té per finalitat allunyar el malefici que tant neguiteja a les noies solteres, com és el de quedar-se per vestir sants. Ni que sigui per vestir-la, per sempre més, amb l’atribut d’un barret.

A banda de la relació que s’estableix amb els nostres pessebristes, Santa Caterina dóna nom a una de les portes per les quals s’accedeix al interior del temple parroquial. Portalada que va ésser trasllada des d’un altre enclavament del temple, durant l’ampliació, a l’any 1854, d’una nau lateral on hi ha l’oratori de l’Ecce Homo, la capella del Santíssim i la de la Mare de Déu de Montserrat. La pintura del seu timpà la va realitzar el pintor Arcadi Mas i Fontdevila , a l’any 1913, per encàrrec de Charles Deering. Pintura que degut el pas del temps i a la proximitat amb el mar va anar desapareixent paulatinament. Sent suplantada per restauracions realitzades per pintors locals.

La portalada acostuma a està tancada durant tot l’any, a excepció dels mesos d’estiu, quan durant la celebració de les misses s’obra per facilitar un refrescant corrent d’aire. Vista des de fora competeix, paisatgísticament parlant, amb la de la sagristia. El racó que forma l’escaire és un dels punts més ben situats per guaitar i admirar la bonica panoràmica, si més no quan es deslliurem de les bastides que distorsionen, del conjunt de Maricel i Cau Ferrat.

Santa Caterina aporta moltes implicacions amb la tradició i amb aquesta portalada adossada en un enclavament estratègic, privilegiat, com ho és aquest segon baluard de darrera la rectoria. Allà on l’airet de mar s’hi arremolina, resistint-se a marxar. Cent cinquanta anys dels pessebristes associats, cent dels primers diorames i un gran èxit de públic en una nova edició de la Fira de Santa Llúcia, recent inaugurada. Són els detalls que ens apropen al Nadal i a una tradició que contribueix a conferir un alè d’il•lusió en aquests moments difícils.

J. Y. M.


( Article publicat a l?eco de Sitges el 30 de novembre del 2012 )

AMBIENT DE CARRER

El carrer és l’espai més fidedigne per observar molts aspectes de qualsevol ciutat o poble. Perquè el que succeeix en ell determina unes circumstàncies, marca unes pautes, mostra unes maneres de fer, reflecteix un abans i un després, així com l’actualitat més destacada del dia a dia. En definitiva, és un espai obert on hi podem recrear la historia, fins extreure detalls i seqüències que formen part de l’entorn més proper. És aquí on ens podem adonar millor de quines són les inquietuds, les maneres de ser i comportar-se dels vianants que hi transiten.

Per tant, el carrer és la tribuna oberta a uns neguits, entre un anar i venir de veïns i de gent coneguda i també desconeguda. A mesura que el poble s’ha fet gran, hem anat perdent aquella mena d’intimitat, amb la qual ens escudàvem com per fer-lo més nostre, més acoblat als costums del moment. I això es notava molt durant els anys de la nostra infantesa, quan un dels entreteniments era sortir a jugar al carrer. Si aquesta activitat es portava a terme sense fer-ne un abús, fins i tot servia per enfortir lligams de convivència veïnal en un temps en què, aquesta, es renovava a cada moment. Començant de bon matí, quan les mestresses de casa escombraven el seu tros de carrer i un cop enllestida la feina, tenien per costum agafar-se a l’escombra mentre parlaven entre elles en animada conversa, o amb les amistats que anaven a comprar el pa i la llet. Un seguit de detalls que s’identificaven amb la marca exclusiva de poble. Sortosament encara en queden llocs, o fins i tots carrers del nostre entorn, on alguns dels costums no s’han perdut. Per la qual cosa es converteix en una imatge la qual ens fa reviure les petiteses del viure quotidià.

Els carrers del nostre poble, encara avui, a hora matinera, salvaguarden la tranquil•litat per mostrar-la, en el seu estat més captivador a tots aquells que gaudim del privilegi de transitar pels seus carrers, just en el moment en què presenten una solitud de calma generosa, exclusivament reservada als més matiners. És dels pocs detalls que encara queden per donar testimoni que vivim en un poble. Són els moments previs a la transfiguració, mentre que la claror d’un nou dia empeny a la foscor, fins acabar dominant la situació. En aquesta hora ja coincidim amb gent que venen caminant des de Terramar. Tan sols amb la companyia del remor de les ones que, segons sigui el estat de la mar, seran més o menys sorolloses a l’estendre’s damunt de la sorra. És aquí on hom s’adona que determinats costums o rutines, poden més que la comoditat acaparadora del llit. Mar endins, una filera ben arrenglerada de llums, delaten la presència de les barques dels pescadors que feinegen en aquest llindar que separa la nit i el dia, en línea recta amb un horitzó el qual sembla posar també límits entre el cel i el mar. Sitges, en aquests moments de calma, acarona la bellesa d’un instant i el fa sublim, quasi perfecte, si no fos....

L’ambient del carrer ha evolucionat com la vida mateix, tot i que hi ha moments del dia, com el que em referia, més amunt, que tenen l’exclusivitat de poder oferir una altra visió de la Vila. Molt més encisadora i també íntima i sensitiva. Factors determinants per establir un nexe d’unió entre el passat i el present. Perquè els vilatans encara ens interessem per persones que malgrat els pros i els contres que conflueixen en el nostre entorn, potser també de la simplicitat d’unes maneres d’ésser i de viure, han acabat projectant una bona imatge i deixant la seva identitat cisellada en el record de molts. No obstant el pas del temps, dels anys, va deixant enrere , com una ombra que es va difuminant fins a desaparèixer, el record d’uns personatges que han existit si més no per a les noves generacions, probablement, que no han escoltat referir-s’hi mai a ningú.

Si abans les tertúlies de carrer, les més concorregudes, es repartien entre les quatre cantonades del Cap de la Vila, sobretot al vesprejar, a hores d’ara en qualsevol carrer, davant el portal de casa, pot tenir lloc una trobada fortuïta entre coneguts i amics i aprofitar l’ocasió per fer-la petar.

Va succeir l’altre dia mentre al portal de casa estava enraonant amb un amic, va coincidir que passava en Ramon Artigas, l’arquitecte, i es va interessar per la identitat d’un tal Pere al qual la veu popular el coneixia millor per en Pere puça. Entre les reflexions i divagacions s’escau centrar el mot en la família Mestres. L’endemà la filla de l’Agustí del Coro, la Rosa Bertran me’n va fer cinc cèntims. Resulta ser que els seus avis materns, donada la circumstància que en Pere Mestres -de ben jovenet- s’havia quedat sense pares, opten per afillar-lo i d’aquesta manera s’aconsegueix establir uns lligams familiars més propers. El susdit Pere es dedicà a la pagesia i el seu fill l’Isidre Mestres va fer molts anys la Moixiganga. Aquesta versió també me la va explicar, abastament, la neta del Isidre, la Lydia Mestres Vicente, durant la nostra conversa de Festa Major, la qual va sortir publicada en el programa oficial d’aquest any.

La temàtica de Sitges, la seva gent, sempre desperta curiositat entre nosaltres i és enormement constructiu i satisfactori aquest esporàdic interès el qual, d’una manera fortuïta, en qualsevol moment, pot molt bé servir per fer un repàs a seqüències, moltes d’elles no les hem viscut, on la transmissió oral, també determinades vivències, permet adquirir un coneixement i una proximitat amb el Sitges d’antany i amb la seva gent.

Tamé en aquesta fugaç tertúlia de carrer, va sortir el tema del contraban. Però no exactament el més conegut com és el del tabac, amb el qual n’estaven implicats molta gent i que el fet de desembarcar-lo i guardar la mercaderia en lloc segur, suposava guanyar una llaminera quantitat de diners. Existia una organització quasi modèlica que implicava a algun confident gràcies al qual l’operació es podia portar a terme amb certes garanties d’èxit o al revés, també comptaven els confidents que informaven a les autoritats pertinents el dia i l’hora que es produiria la descarrega i els sorprenien en plena activitat.

Aquest era el contraban més habitual, però ens vam referir a aquell que la mercaderia constava de sedes i perfums i que provenia de llocs més llunyans com l’Alguer de Sardenya. Sembla ésser que hi havia involucrats pescadors i fins i tot hi ha constància que tot sovint venia a Sitges el potentat mallorquí Joan March. Aquesta presència avala l’envergadura dels negocis que es portaven entre mans. O era quan feien bones, o per honorar al senyor March, el cas és que tot sovint “s’entrejaven” i se les veien amb un ranxo de llagostes. A porta tancada i sense la presència de ningú que no formes part d’aquella troica.

En les vesprades d’aquests dies de tardor, l’ambient del carrer mostra la realitat actual: poc entusiasme i una melangia encomanadissa. Sort d’aquestes improvisades tertúlies que, poc o molt, serveixen per parlar de Sitges i de la seva gent.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de novembre del 2012 )

AMB MÚSICA DE FONS

El proper dijous l’església celebra la festivitat de santa Cecília, la qual aglutina el patronatge de la música i del músics. I com que Sitges ha estat, i continua sent, un poble de músiques i músics, la data bé es mereix una atenció. La majoria d’aquests músics havíem aprés de solfa en aquelles càtedres locals on els mestres, Manel Torrens, Gabriel Pallarès, Montserrat Almirall i altres de més actuals, han impartit classe tot i compartint una intimitat que s’afegia als valors docents dels seus responsables. Perquè, en aquests casos, l’alumne ha tingut el privilegi de compartir els costums de la casa , els moments més crucials de la rutina quotidiana.

Aquest apropament, aquest poder guaitar a les simplicitats de la vida familiar, es feien més paleses a casa el Sr. Torrens, quan el mestre impartia lliçó, perquè tenia el piano disposat en una paret del menjador. En aquest enclavament tan estratègic el recital de la lliçó potser tenia lloc en el mateix moment en què la Sra. Esperança estava sargint uns mitjons, entre un escampall, damunt la taula, de rodets de fils, agulles, didal i el singular ou de fusta que la dona sostreia d’aquell ben proveït cabasset de la costura. Quan l’escena aconseguia un caire de familiaritat, amb la música de fons de la corresponent lliçó, la Montserrat irrompia en aquella harmonia , una vista que aconseguia afegir un espurneig de surrealisme, perquè per una banda ens trobem al mestre i a l’alumne entonant les notes de la lliçó, amb acompanyament de piano. I per altra l’esposa del mestre, ella, sense immutar-se de les possibles desafinades i descompassament de l’aprenent de músic, cosint i esgrimint un tic que era característic dels Urgell. Una calma, que hagués estat total i inexorable si no hagués estat per l’acompanyament d’una musica ambiental que la família tenia gravada permanentment en el pensament i els acompanyava per tot el pis, fins a fer-se monòtona però alliçonadora.. Em vinc a referir a que la Montserrat s’afegia a aquella singular ambientació, amb l’exigència de fer plegar a la muller del músic, amb la voluntat de parar la taula per sopar. La cosidora li recriminava que encara era aviat i a partir d’aquí s’establia un frec a frec entre elles dues que quan pujaven el to de veu, el mestre intentava fer callar amb un xiiiiiiis enèrgic però suficientment controlat com per no haver d’aturar la lliçó. La Montserrat tenia la virtut de la dissuasió, amb bones maneres, o apostant per una autoritat que sobrepassava la confiança que li havia atorgat els anys que estava al servei de la família, amb un ordeno y mando molt acusat.

Si més no el Sr. Torrens es mostrava intransigent, fins i tot davant els preparatius i de l’anunci de que la verdura ja estava a punt de servir, s’implicava amb la lliçó i procurava deixar-la ben assumida. La noia insistia: “senyor Manel que a aquest xicot l’esperaran per sopar...”.

Quan en Josep, el fill petit de la casa, tornava de les seves tournes musicals, la seva presencia es feia notar de manera jocosa i participativa. L’home dissertava, animadament, de les seves experiències viscudes. I a les que dedicava més entusiasme era a les de tema manducaria i també amb quefers de llit. Però no vagin a pensar malament, en Josep no l’utilitzava amb altra finalitat que no fos per dormir fins que el cor li deia prou, o simplement per agitar-s’hi mentre deixava escapar el temps, com si fos una cosa recuperable. Tot això entre continuades refregades a la panxa. Vet aquí que la música li oferia temps per poder descansar i per menjar, a cor que vols. Era home de vida i d’escalfar llits. Degut a que les actuacions acostumaven a ocupar l’horari nocturn, disposava de bona part del dia per jeure i menjar. Ho resumia amb aquesta definició: “de campanillas”.

En certa ocasió es va integrar en l’orquestra de Blas Vilson. Un dels components també n’era en Quimet Ràfols. En Josep tenia un tarannà que s’avenia amb tothom i, com ja he dit que li agradava aquesta vida de matar hores, va poder poc o molt, es va redossar en aquella formació orquestral que havia de complir amb una gira per l’Orient Mitjà. Explicava que va ser una experiència molt enriquidora i viscuda amb molta intensitat per les circumstàncies que envoltaven els costums d’aquests llocs i també per la combinació d’excentricitats que caracteritzava als components de la companyia i als músics de l’orquestra. Tenien l’assentament a la capital del Líban, Beirut.

Un dia l’amo del local on actuaven, va proposar a en Josep que si el volia acompanyar en una breu incursió pel desert. El músic va acceptar i va pujar al cotxe, disposat a fer una mica de turisme. Però quina no va ser la seva sorpresa quan l’empresari, només seure davant el volant, va treure un pistolot que el va disposar entre tots dos. A l’acompanyant se li va canviar el color de la cara i sembla ésser que no li sortien les paraules i una suor freda li lliscava pel cos. El silenci era absolut. I en Josep que no havia fet cap mal per tenir al costat seu una amenaça tan aparent, es planyia de la seva mala sort. Estaria cavil•lant que no havia pensat mai que els excessos en el menjar i la passió pel llit li acabarien passant factura. Interiorment es planyia que el responsable de la sala on actuaven, s’havia decantat pel músic que més menjava i dormia per retallar costos, per molt salvatge que la suposició pugui semblar.

En Torrens, amb la parla una mica restablerta, es va decidir a preguntar: “ I aixó?” – senyalant la descomunal arma- . El seu propietari li restava importància : Tu no et preocupis”. Però és que tampoc volia ésser testimoni d’alguna que altra rafega venjativa, essent home de pau com era.

Arribats a un punt, explicava, l’empresari va conduir el cotxe per un camí secundari fins arribar a uns dels tants descampats de la zona. Agafant la pistola li va dir que ja podia baixar, a l’amic li tremolava tot i no precisament degut als nombrosos tics que havia heretat. En aquell moment el pistoler carregà la pistola i va començar a disparar sense un blanc determinat, l’acompanyant a cada xiulet de la bala tenia el convenciment que era la que anava destinada a ell. Així van estar una estona, l’amo disparant a tort i a dret i el músic notant-se més mort que viu. Fins que el va convidar a pujar altra vegada al cotxe i van marxar. Li va comentar que tot sovint anava fins allà per fer pràctiques de tir. En Josep s’anava revifant.

Són les anècdotes que es revivien durant la sobretaula d’aquells jocosos dinars que els músics fèiem per celebrar la festivitat de la patrona i que venien a to quan en Manel Vendrell implicava a en Josep Torrens per a que ens delectés amb les seves vivències: “explica, explica les peripècies de quan anaves a matar l’aranya per aquests mons de Déu”. És un repertori extens , del qual,cada any, em serveixo per honorar a Santa Cecília i en record d’aquells amics i companys músics, amb els quals tantes bones estones havíem compartit. Ve a ser com una música de fons que procuro que mai es faci fonedissa.

J. Y. M.




( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de novembre 2012 )

ELS ALTRES IMMIGRANTS

Marxar del poble, deixar la casa i, amb ella, els records, les vivències, els dies viscuts, comporta una sensació de tristor, la qual es fa més palesa en el moment de la separació de la família. Situacions i sensacions que s’ha repetit infinitat de vegades. Al llarg de la història de l’humanitat es fan palesos uns constants canvis de costums i això també va en consonància l’haver de desplaçar-se d’un lloc a l’altre per fer front a les situacions que la vida en depara. Ja durant la Prehistòria es parla de la població nòmada, de tribus, col•lectius de persones... que disposen els seus campaments en els llocs on els és més factible subsistir. I atenent a aquesta necessitat es desplaçaven sense establir un assentament fixa, ni un temps d’estada massa prolongat.

Sense anar tan lluny a tot arreu ha continuat existint aquesta necessitat migratòria. De casa nostra, en el seu temps, molts van marxar a Cuba, igualment amb la voluntat de millorar les condicions de vida, a la recerca d’una feina estable i, amb sort, es podia aconseguir, fins i tot, una posició acomodada. La cosa va canviar en els anys de la postguerra, quan del país va marxar molta gent cap a l’estranger. Els qui portaven pitjors expectatives, eren aquells que havien de fugir a causa dels seus ideals polítics, el que representava haver d’exiliar-se, amb la incertesa i la pena de no saber quan podrien tornar. França, el país més proper, fou el lloc de destí de molts d’ells. Eren temps molt difícils en tots els aspectes, però no els hi quedava altra opció que la d’espavilar-se, buscar feina i aixopluc per viure amb una certa dignitat. Com la situació es va allargar i pocs podien tornar, arrelaren noves perspectives en un destí circumstancial que, en la majoria dels casos, va acabar per convertir-se en una destinació definitiva. Naixeren els fills, les feines s’estabilitzaren i ja s’establia una estima pel poble, ciutat, que els havien acollit. Desprès d’anys les prohibicions deixaren de ser tan estrictes i aquells exiliats van poder tornar. Massa tard. Aquella gent havien establert uns vincles massa arrelats com per desentendre’s. Venien quan tenien vacances i el retorn al seu lloc de residencia habitual es feia amb tota normalitat, sense recança ni enyorament.

Situació semblant la que va patir molta gent del Sud del país, que van immigrar a Catalunya amb la voluntat de trobar feina estable. Es repetia la típica imatge de les famílies arribant a l’estació, carregats amb aquelles singulars maletes de cartró, lligades amb un cinturó a fi afecte de reforçar la finalitat d’aquelles també originals tanques cromades. De la mateixa manera que molts d’ells es decantaren per emigrar a Alemanya. Encara més difícil, perquè a la llunyania s’hi havia d’afegir el factor de l’idioma. Els relats de les experiències viscudes, per part d’aquests immigrants, han donat fe que la voluntat de la supervivència pot vèncer qualsevol entrebanc per rocambolesc i dificultós que pugui semblar.

Primer acostumava a marxar el cap de família i un cop assumides les prestacions bàsiques i l’aixopluc corresponent, hi acudien l’esposa i els fills. A la fàbrica de Vallcarca els immigrants que hi arribaven amb feina assegurada, tenien també assignada una vivenda. Era un handicap important que garantia una preuada estabilitat. Amb aquesta gent vinguda d’arreu la fàbrica de ciment aconseguí situar-se al capdavant de la producció del país i exportaven a altres països. Tot i que les seves fumejant xemeneies embrutaren el paisatge del Massís.

Amb el treball i l’estalvi aconseguiren desentendre’s de determinades penúries econòmiques que els havien assetjat fins l’extrem haver d’immigrar. Quan l’esposa i els fills col•laboraren també en l’economia familiar, uns i altres van poder començar a pensar en adquirir una propietat. Potser primer va ésser el cotxe, el qual va representar un signe molt incipient de riquesa, o així ho volien aparentar davant de la família. Perquè el primer viatge llarg que feien era per arribar-se fins el poble, del qual havien marxat. La seva presència amb un automòbil nou de trinca, equivalia a mostrar que les coses els hi anaven bé. Aquesta demostració de prosperitat, ampliada per l’exaltació de més d’un sopar de duro, animava als més indecisos a emprendre el mateix camí, el de la immigració a terres més pròsperes.

En quant a la integració la gran majoria s’adaptaren als costums del lloc, i els fills s’educaren amb la nostra llengua. Com la van haver d’aprendre els immigrants que van apostar per destins més llunyans i de parla més complicada. I la bonança, propiciada per la bona marxa de la industria, ha permès conviure mitjanament bé, per no dir bé del tot. Els més grans es van jubilar i com a molt van reformar la casa del poble per anar-hi a passar uns dies de vacances, pocs perquè aquí deixen els fills i els nets, i això enganxa i tira molt.

Fins que la situació ha canviat d’una manera ostensible, alarmant, cada dia es destrueixen infinitat de llocs de treball i se’n creen pocs de nous. Aquesta incertesa laboral ha propiciat que molts joves estiguin emigrant a altres països, on les possibilitats de trobar feina són majors. Si comparem una i altra immigració ens trobem que el jovent que avui se’n va en busca de treball, ho fan avalats per uns estudis universitaris, o amb professions especialitzades, circumstàncies que es diferencien d’altres immigrants, la major part d’ells sols podien aportar mà d’obra per realitzar feines dures que no requerien una determinada professionalitat.

Sigui com sigui resulta decebedor que haguem de prescindir de gent preparada, qualificada, per desenvolupar projectes que podrien repercutir en benefici dels nostres interessos. No tots tornaran, els passarà com aquella gent que va marxar a l’estranger i allà s’arrelaren i venen aquí de visita. La idea i el valor de l’arrelament es va diluint, fins el punt que ens tindrem d’anar a acostumant a viure d’una manera més nòmada. Com fan a Amèrica que estan avesats a desplaçar-se d’un extrem a l’altra per circumstàncies laborals, avenint-se amb les pautes que dicten les empreses per les quals treballen.

Quan als pares ens toca de prop els efectes d’aquesta nova immigració, ni més ni menys que la dels nostres fills, ens dol l’allunyament degut a la manca d’oportunitats en la nostra terra. I emportats per tants ressentiments, desconfiem dels polítics que estan demostrant-nos que no saben per on van i el que han de fer per capgirar la situació. Malgrat noves perspectives, envoltades, també, de grans incerteses i dubtes. Si hem d’ésser coherents el que ara toca és tocar de peus a terra i dedicar tots els esforços a pal•liar aquesta greu situació que deriva a autèntics drames familiars. Tot el demés és fum que tant de bo s’aspergeixi aviat i deixi veure un horitzó més clarificador i, sobretot, més engrescador. Malauradament tinc el pressentiment que al llarg de la campanya electoral que acaba de començar, es parlarà molt d’aquest futur, que sens dubte és interessant, i es passarà de puntetes per sobre el present que és el que, avui per avui, més ens afecta , ens preocupa i ens fa guaitar al demà amb un preocupant pessimisme.

                                                                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de novembre del 2012 )

UNA IMATGE INSÒLITA

                                       

El meu cosí Toni m’ha fet arribar aquesta imatge a través d’aquest gran invent anomenat Internet. No tindria res d’especial, a part de la bellesa del paisatge, si no fos perquè està visualitzada al revés. Acostumats com estem guaitar a aquest emblema en el lloc on el tenim enclavat, imaginem-nos ara que és temps de guarnir realitats amb una certa fantasia portada de l’estranger, durant la nit abans del dia de Tots Sants, capgirar els termes paisatgístics del nostre passeig marítim i situar la imatge de la església parroquial a l’altra banda de la seva originaria situació. Sempre s’ha dit que no hi ha res impossible, però la realitat ens demostra que hi ha moltes excepcions, tot i que amb el trucatge de fotografies es pot arribar a capgirar tots els ordres establerts en un paisatge, per anomenem-lo d’alguna manera, convencional.

Aquesta imatge escurça els límits del passeig i li resta profunditat, com si el poble s’estengués lateralment , cap a la dreta i més enllà res més, perquè no ens dóna cap altra perspectiva. Curiosament la imatge fa possible que la Punta i el seu entorn continuïn quedant ben harmonitzats amb la resta d’edificacions.

Però tornant a la situació del seu enclavament original, la Ribera, la porció de terreny i platja que dóna nom al indret, sempre s’ha destacat per un encant que li proporciona la majestuositat de la parròquia i que quan més ens hi apropem el conjunt se’ns presenta magnífic. Amb tot, l’expansió del Passeig Marítim ha estat un dels encerts més ponderat dels visionaris de l’època. Els quals ens van deixar una joia en brut que s’ha anat polint i si cap millorant, si no fos perquè els temps propiciaren i les persones permeteren que determinades construccions s’enderroquessin per tal de construir edificis moderns. I encara hem de donar gràcies que es respectaren les altures que aporten una certa discreció al paisatge convencional.

La gent de Sitges i d’arreu del món ens hi passegem, mentre gaudim d’aquest enclavament que, a qualsevol hora del dia i de la nit, ofereix un encant molt associat a les predileccions de cadascú. És una alternança constant de gent que hi passeja caminant. Però també per escurçar distàncies i fer més a l’abast de tothom poder anar de la Ribera fins a Terramar, durant la dècada dels 30 del segle passat un vehicle d’un sol cos, destapat pels costats i amb coberta a la part superior, sota la qual s’arrengleraven uns bancs per tal de que els usuaris hi poguessin seure, oferia la possibilitat de cobrir aquest trajecte amb un mitjà molt simple no obstant precursors d’altres projectes que s’hi ha alternat. En tenia cura del comandament en Panxito Mirabent, l’Eixut que el feia circular, segons testimonis i usuaris, de manera molt rudimentària, simplement accionant una mena de palanques, l’home anava dret i , com que no hi havia molt trànsit de vehicles havia d’estar més amatent del comandament que de la via pública. Aquest mitjà de transport va fer possible que els passatgers es poguessin delectar amb els encants d’un entorn que oferia un ambient senyorial, obert a tothom i amb l’al•licient afegit que, sense moure’s del poble, el Passeig Marítim oferia tants encants que no calia moure’s d’aquí per poder admirar una situació privilegiada.

En la dècada dels 60 es va consolidar el projecte de posar en circulació una barca tren que la veu popular li va atorgar el nom de “la barqueta”. La primera constava de dos unitats, amb la particularitat que la part de comandament tenia forma de barca , descoberta i amb rodes dissimulades. Estava pintada de color blau i una sanefa blanca que ressaltava a tot l’entorn de la part superior. Arrastrava una altra unitat , també descoberta pels costats i la part de darrera i tapada amb un tendal de ratlles blanques i blaves.

Va esdevenir una novetat que clamava l’atenció, potser una de les pioneres del litoral Mediterrani. Retratada pels d’aquí i pels estrangers, perquè la novetat ve ho requeria. El cert és que va causar admiració i es va convertir en un motiu de festa que competia amb un altre dels elements que més conjugaven en aquelles tardes dels diumenges d’estiu: els manteacus” , com així anomenàvem aquells refrescants i gustosos entreteniments.

Va comandar la barqueta el senyor Agustí Grau, el qual per estar en consonància, amb tan suggestiva embarcació, portava gorra de patró, hi contribuïa també la seva fisonomia morena i amb semblança d’un vell llop de mar. La barca tren, per a ésser més exactes en la concreció en quant a la seva denominació, ha prevalgut fins a l’actualitat, amb més unitats i amb una cabina que ha guanyat amb comoditat però ha perdut les formes més típiques de la barca. Un mitjà de transport que ha transportat al bo i millor de la colònia d’estiuejants, a les minyones, turistes i gent de casa nostra, durant la temporada estival. A excepció d’un parèntesi que per diferents interessos es va voler imposar un mitjà més modern i aparatós que va fracassar en el intent de suplantar a la barqueta.

Del dret o del revés Sitges ofereix un enquadrament fantàstic.

                                                                                                                            J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de novembre 2012 )

ENTRETENIMENTS

La setmana passada vaig intentar aprofundir en els productes que ens han estat més propers i que han estat crucials per contribuir a l’alimentació, o com a complements d’aquesta. Però com proclama la veu popular, no sols de pa viu l’home. De sempre han existit unes menudeses que, a mena d’entreteniment, han contribuït, amb la seva simplicitat a premiar el paladar, sense resultar res de l’altre món.

Entreteniments o llaminadures que s’havien caracteritzat per ser el complement inseparable de les sessions de cinema. D’aquest avituallament s’encarregaven el populars “cacaueterors”, els quals disposaven la paradeta, ben assortida. davant els locals de projecció. Se’ls anomenava així perquè la seva especialitat més sol•licitada eren els cacauets. Per pocs diners t’omplien les butxaques dels pantalons i tal abundància es feia notar enmig del silenci de la projecció de la pel•lícula , el constant cric-crac es convertia en un permanent rerefons que s’intensificava segons transcorria la trama del film , així si era d’acció o suspens les barres no donaven a l’abast a mastegar i deslliurar les pellofes de l’embolcall del cacauet. Amb aquest detall es podia mesurar el grau de tensió que determinades escenes produïen entre els espectadors.

Aquesta entreteniment havia aconseguit envoltar-se de grans adeptes, com el vell Sou el qual, abans d’entrar a amenitzar el ball, tornava a omplir-se les butxaques de cacauets i, ja a dalt l’escenari, no esperava acabar la interpretació del ballable, quan tenia compassos d’espera aprofitava per omplir-se la boca de tan viciós entreteniment. I com és de suposar la incorporació a la seva aportació musical no suposava haver fet net dels cacaus de la boca, no era un problema imminent, sabia la manera de fer-lis un racó, mentre bufava el instrument. Com és lògic la barreja de pellofes acabava pastant una barreja insòlita que emboçava el pas estret que existeix entre la canya i la “boquilla” del saxo, fins que aquest emmudia per sorpresa de companys d’orquestra i balladors que es quedaven sense escoltar solejar la melodia. Però com que el músic tenia taules i una certa patxoca no s’immutava, es mirava sorprès el saxo, com si es tractés d’un defecte de fabricació, si no hagués estat pel constant moviment de la boca que el delatava i sobretot per ésser reincident en aquest pas de comèdia que tenia com a protagonistes els cacauets, la dissimulada hagués pogut colar, però no el costum, per part del músic, que propiciava l’amuntegament de pellofes que reposaven en les interioritats del instrument, les seves arts no convencien al públic que ja sabien del peu que calçava.

Quan s’acabava la sessió de cinema, el terra de les sales oferien un escampall impressionant de tota mena d’embolcalls, essent els més prolífers els dels cacauets. Sembla ésser que l’entreteniment de les pipes, amb la pellofa exterior coberta d’una gruixuda capa de sal, va ésser posterior. Recordo, sense intenció de desmerèixer l’avituallament de ningú en quant aquest producte, que les millors pipes les despatxaven els germans Ferret, a la botiga dels nois, com s’identificava aquest establiment del carrer Sant Francesc. Eren grosses, plenes i quan les dents oprimien el llom del seu grisos embolcall, el xeric del trencament es feia notar, intuint, pel soroll, una llavor carnosa .

Entreteniments del diumenge a la tarda, per acompanyar les sessions de cinema. Quan un altre acompanyant, aquet més nociu , contribuïa a interposar una cortina de fum entre la pantalla i la sala, era quan estava permès poder fumar en aquests locals tancats, quina barbaritat! No eren de la mateixa opinió els fumadors de cigars havans, els quals desprès de dinar era un plaer asseure’s en la butaca del cinema i consumir, amb pausades pipades, unes tranques impressionats. No es comprèn com no s’adonaven espectadors i responsables de la sala que aquella densa fumera restava nitidesa a les imatges de la pel•lícula que al ser en blanc i negre ja no eren prou perfectes. Va caldre un temps per restringir, abans de les prohibicions, el poder fumar a la sala del cinema. Entre la primera sessió i desprès en el ball de tarda, les robes quedaven impregnades d’un olor de fum que calia airejar-les durant tota la setmana.

Mentrestant per la mainada el nostre proveïdors eren els de can Rabassó. La botiga del carrer Jesús que oferia diversitat d’articles, principalment tota mena de llavors i llegums per coure i per nosaltres, el més interessant, regalèssia, pegadolça i sense menystenir les xufles. Abans de menjar s’havien de posar en remull i el seu gustet era sensacional, diferent.

Durant els anys de la meva escolarització es dedicava a passar per les escoles, en el transcurs del recreo i a la sortida, un senyor al qual anomenàvem “el abuelo”, quan penso que aquell bon home deuria tenir l’edat que ara tenim nosaltres, m’esborrono del ràpid que ha passat el temps. Aquell especialista en arrels, al qual nosaltres li conferíem la categoria d’avi, portava ben disposats en un cistell de vímet, branquillons de regalèssia , d’una qualitat extrema perquè no era gens reseca ni recargolada , podríem parlar del filet d’aquesta arrel. El seu gust encara el recordo ara, així com la negociació que havia d’establir per aconseguir amb poca despesa un bon branquilló.

Començaven a ésser temps d’una certa bonança econòmica, potser perquè no hi havia prima de risc, ja prous que n’havien trampejat la nostra gent. El detall d’aquesta mena de folgança, es notava en els berenars, del qual n’era protagonista el panet de Viena i aquelles reduïdes i primes presses de xocolata Nestlé que es despatxaven a l’entorn d’un embolcall vermell. En començava, també, a ésser un preuat complement d’aquestes entreteniments de tarda, els pernilets i altres delicadeses les quals contribuïen a fer més apetitós i així recalar en els ànims dels més desganats. Aquests eren uns dels primers senyals de prosperitat un indicador que mostrava que la nostra societat ja no passava gana.

I com les nostres mares coneixien sobradament el peu que calçàvem, dosificaven les propines les quals sabien que destinàvem a aquests petiteses i quan ens veien mastegar, amb insistència, la massa rosenca d’aquells populosos xiclets Bazoka que tenien un format rodo i amb unes estries , recomanaven amb raó de causa : “deixa de mastegar que després no tindràs gana”.

Aquesta recomanació es pot aplicar als entreteniments que van sorgir després, com els sofisticats aperitius. Aquests tenen la pega que són devorats amb gana i un entusiasme desmesurat, provocant una certa desgana vers els plats forts de l’àpat que ve a continuació.

Els entreteniments que ens delectaran aquests propers dies, les castanyes i els panellets, s’afegeixen a tradició. La castanyada de la vigília i els panellets com a postra de la diada de Tots Sants. Delicadeses per esperar veure-les venir, quan els entreteniments, d’avui, són molts i no tots tan complaents com els que havíem compartit i gaudit.

                                                                                                                         J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'octubre del 2012 )

ELS NOSTRES PRODUCTES

Les circumstàncies han dificultat, en aquesta era moderna, continuar consumint productes de casa nostra, simplement degut a que les coses han canviat. El consumisme galopant ha ocasionat una àmplia oferta en tots els camps, tanmateix als estaments el qual correspongui la tasca de legislar, han hagut de regular i dictar unes normes amb les quals es garanteixi una qualitat que a la vegada compleixi les normes sanitàries, i també serveixi per tenir al comprador informat de la composició del producte i la data de caducitat, entre altres aspectes. Són algunes de les normes imposades que beneficien als consumidors i, amb elles, s’intenta evitar mals majors. A raó d’aquets preàmbul hauran pogut endevinar que el contingut de l’article es centrarà en els productes més comuns per garantir la subsistència i a la vegada per satisfer el paladar de determinades exquisideses. Matèries habituals en moltes llars sitgetanes que estaven a l’abast només sortir a l’hort.

Atenent-nos a que les característiques d’aquestes cases, permetien acoblar-hi alguns detalls que contribuïen a treure’n més profit. Un element que era molt comú en el si de les famílies, era el galliner. Que situat en aquells patis interiors esdevenia un referent. Tot i que el seu manteniment comportava força feina. Perquè criar l’aviram i els conills, requeria unes determinades atencions. La principal, un lligam que no permetia deixar ni un sol dia el compromís de haver de posar menjar i aigua. Per tant, aquesta obligació, dificultava l’haver d’absentar-se de casa ni que fos, per exemple, tan sols uns tres dies. Hi havia l’avantatge que en aquell temps la gent no sortia, com a molt ho feia per anar a passar el dia a Barcelona. Si pel motiu que fos la durada de l’absència es preveia una mica llarga, algun veí o familiar s’havia de comprometre a garantir el subministrament dels estadants del galliner.

Com que el cens dels galliners era alt, els seus propietaris es podien permetre la llibertat de proveir els veïns que no en disposaven, de la mateixa manera que vendre els ous per dotzenes també formava part d’un costum força generalitzat. Era una formulisme comercial molt d’estar per casa, no obstant comptava a molts adeptes, sobretot quan s’apropaven festes els encàrrecs proliferaven: “per diumenge matem un conill....”. Els pollastres es reservaven per a festivitats més assenyalades.

Així tothom hi estava implicat, uns els criaven per a la seva disponibilitat, altres els compraven matats i plomats, amb la garantia que la bèstia s’havia alimentat amb bona substància. A més dels rosegons de pa que els propis veïns guardaven per tal de contribuir al manteniment. Aquest aspecte em recorda el convent de les monges vetlladores tenien en el carrer Sant Francesc, allà disposaven d’un esplèndid hort, on no hi faltava el galliner. La mainada del veïnat hi acudíem a portar els rosegons, una generositat que ens permetia tenir accés a aquell espai tan ben aprovisionat de tota mena de verdures, aviram i conills. La permissivitat de la superiora s’estenia, sense restriccions, a poder acariciar els tremolosos conills i ens preníem la llibertat d’empaitar a les gallines i els pollastres que campaven al seu aire. Les monges es valien de l’hort i del galliner per a la seva manutenció.

l’Andreu Mirabent i la Remei vivien davant per davant del convent , amb el matxo aposentat a l’estable que tenien en el pati, per arribar-hi tenia de travessar el menjador, i el carro en l’entrada. Al costat hi havia una petita habitació on venien els pèsols, faves, mongetes tendres.... que collien de l’hort i ho pesaven amb aquelles singulars balances de dos plats.

Eren productes d’aquí, cultivats per la gent de la pagesia i per particulars que tenien cura dels seus galliners. Si més no, quan la tardor fresquejava l’ambient, la nostra gent anava a buscar rovellons i si la recollida era bona, també n’hi havia que en venien entre el veïnat. El mateix passava amb els caçadors, sempre tenien alguna que altra perdiu emparaulada. I aquells que anaven als paranys, igual et venien una filera de passerells que et regalaven una cadernera.

En els mesos d’estiu predominava el costum d’anar a fer musclos a la Ferrosa, i com la recerca acostumava a ésser abundosa els venien a una clientela que els era fixa. Això mateix feien els pescadors aficionats i fins i tot els professionals, quan al vesprejar passaven pels carrers oferint el peix acabat de pescar.

Sense oblidar-me dels cellers que elaboraven i venien vi al detall. D’aquí ve que potser el producte més antic que actualment comercialitzem sigui la Malvasia de l’Hospital . L’altre dia, parlant amb el restaurador Valentí Mongay, s’hi referia planyent-se del desinterès que generalment es fa palès per aquesta marca que és exclusiva de Sitges, quan tot sovint ens decantem per altres malvasies que, tot i identificar-se amb una de prou reconeguda, ja no procedeix de les nostres vinyes i s’embotella en altres indrets, això sí, previ haver adquirit la propietat de la marca. I de com per garantir la continuïtat de la Malvasia provinent del llegat Llopis, hauríem de consumir aquesta, que és elaborada de manera artesanal, i seguint el sistema tradicional. Ho avalen el color i, sense cap mena de dubte, el sabor, la qualitat. D’aquesta forma col•laboraríem amb la predisposició que mostra la Fundació de l’Hospital, la qual no regateja esforços, en primer lloc, per treballar les vinyes i en segon per continuar amb el mètode emprat per tants responsables i col•laboradors que ha tingut el celler, que els ha permès treure una Malvasia excel•lent.

L’amic aprofundia en el tema, aportant idees per potenciar la marca de la casa i que millor per fer-ho que en la pròpia mansió dels Llopis, convertida en museu, amb el seu ampli celler, on al visitant se li podria explicar que en aquelles interioritats dormia una malvasia que només es despertava quan es posava aixeta a la bota. I no sols això, aquest comentari de segur ja deu formar part de la visita guiada, sinó que també es podria fer un tast d’aquest xarop, mentre es complementa amb detalls de la seva especial elaboració. Suggeriments que ferien possible un millor apropament a aquest emblema sitgetà, sota el qual hi trobem la dedicació que hi han esmerçat molts vilatans, des de temps immemorials. Atrevint-nos a quasi assegurar que és el producte més antic dels que encara comercialitzem a l’empara el nom de la vila.

Un complement imprescindible quan ben aviat la tradició ens tornarà a delectarà amb les castanyes i panellets. Un producte més, amb rellevant protagonisme en les pastisseries, que ha estat elaborat en moltes llars sitgetanes, seguint receptes de les àvies. Encara avui hi ha qui els prepara de manera casolana i artesana.

Són alguns dels nostres productes que, com la malvasia de l’Hospital, tan ajuden a enaltir el nom de Sitges, motiu pel qual bé es mereixen el nostre recolzament, a part de l’admiració que hi puguem profesar.

                                                                                                                                 J. Y. M.

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'octubre del 2012 )

LA POPULARITAT DE LA GENT DEL POBLE

La fama és sinònim de popularitat. La gent famosa ho són per diferents motius i camps d’acció que s’abracen a una vesant artística, científica, literària, poètica i, fins tot la popularitat, per desgràcia, en més d’una ocasió esquitxa a persones que han fet malifetes i barbaritats que han desestabilitzat normalitats i sentiments.

A aquest impacte social hi ha contribuït els mitjans de comunicació, en un aspecte destacat, la televisió. Tant és així que un personatge que surt repetidament a la pantalla, si la paraula fama és massa exagerada, sí que podem parlar de popularitat. Una definició que aconsegueix convertir les vivències d’un personatge públic, en una pertorbació de la seva intimitat.

Exposada aquesta introducció, podem encaixar aquest grau de coneixença entre uns àmbits molt diferenciat els uns dels altres. Si el personatge aglutina un àmbit de gran extensió , la seva popularitat esdevindrà universal.

Acotant un terme més proper acabarem centrant-nos en la intimitat dels pobles. On el grau de popularitat de la seva gent anirà en consonància amb la seva manera d’actuar i, sobretot d’ésser. Per recavar encara més en la identitat d’aquests habitants, caldrà recórrer als seus mots. Un costum que principalment en els pobles que més han crescut s’ha anat perdent, no podem parlar del mateix en indrets on la població continua sent equiparable a una gran família. I és curiós observar que quasi totes elles tenen un mot assignat que han anat heretant les successives generacions. Entre els més grans s’ha donat el cas que si se’ls pregunta, aportant noms i cognoms i arriben a dubtar de la identitat per la qual ens interessem, perquè sempre s’hi han referit emprant el corresponent mot.

El nostre poble no ha estat una excepció, ens hem valgut d’aquesta identificació tan peculiar fins que el temps i els nou vinguts han acotat una popularitat sorgida de les essències del conviure, per a retornar a una “normalitat”, entre cometes, que prioritza el nom i els cognoms davant qualsevol altra mena de suplantació de la pròpia identitat.

També ens trobem amb mots que hem atribuït a gent vinguda d’altres indrets, com així anomenaven a el Mantecauero degut a que aquell valencià elaborava i venia gelats. Tanmateix alguns mots no han ultrapassat l’àmbit de la convivència veïnal.

Ho puc exemplificar al referir-me a un personatge que va obrir un negoci de bodega i restaurant al carrer Sant Francesc, al costat del forn de can Bosch. L’home es va fer popular per les seves extravagàncies i fins i tot malifetes. Els veïns del carrer l’anomenaven “el Bodeguero”. Faré servir com a única identificació aquest mot tan limitat en quant a la seva divulgació, perquè ningú no ha sabut posar-li nom i cognoms. Entre les seves excentricitats se li atribueix que valorava els preus dels plats que servia a ull. És a dir, hom hi anava hi menjava per dues pessetes i quedava molt satisfet. Aquest ho pregonava a un altre possible client el qual, atret per tan bona propaganda, també hi acudia, però per menjar el mateix li cobrava el doble. Aquesta poca serietat va fer que anés quedant en quadre. Per acabar-ho d’espatllar, exposava uns grans peixos a l’aparador de l’establiment i com no tenia demanda i no existien les sofisticades neveres d’ara, la mirada del peix en qüestió, anava posant ulls de sípia morta fins que el llençava a dintre un cup que tenia l’establiment, a la vegada que la pudor s’anava apoderant de l’ambient de la taverna. Però no va acabar aquí les seves perspicàcies. Aquests episodis transcorrien a cavall de l’any 1933 al 1936. Un període de temps en qué la gent del poble estaven immersos en les repercussions que va comportar que la Laieta hagués repartit, en participacions d’una pesseta, la grossa de la rifa de Nadal del 1933, amb el número 07139. Amb aquest llaminer esquer, la majoria que s’havia vist afavorida amb la sort, volien continuar apostant i aquells que no havien comprat cap participació somiaven ésser afavorits i revenjar-se de la dissort.

El nostre protagonista va veure una oportunitat de fer uns quants diners i es va posar a vendre paperetes d’un número que apuntava en una pissarra ben visible, quan n’havia venut prous, canviava de número i seguia fent el mateix. Això hagués estat molt bé si prèviament hagués comprat els dècims corresponents, però massa espavilat com per fer-ho. Tots eren números que s’inventava sense cap garantia que els recolzés. Fins que un va treure un petit premi, un duro per pesseta, i la gent van anar a cobrar el import de la seva participació, lògicament no va poder fer front a la despesa, per la qual cosa va acabar empresonat.

En aquestes que esclata la guerra i vet aquí que ja tenim el “Bodeguero”, tornant a passejar pels carrers del poble com si res hagués passat. Amb la particularitat que, en aquesta ocasió, ho feia vestit de comissari polític. Davant l’evidència i el moment qualsevol s’atrevia a reclamar-li o retreure-li res. Fins aquí va durar l’extravagant popularitat del personatge, forjada a base de malifetes i pocs escrúpols. Total, l’home va marxar , embafat i envalentint pel càrrec i mai més se’n va saber res més.

Sortosament la popularitat de la qual ha fet gala determinada gent de la vila, s’ha fomentat entre un cúmul de virtuts, o d’anècdotes que han propiciat una popularitat entranyable, la qual ha conviscut, paral•lelament, amb la trajectòria del protagonista. Com és el cas de la Francesca Ferré i Rosés, la seva manera d’ésser, el seu posat característic, la seva particular forma de vestir: amb el seu inseparable davantal, així com també la seva peculiar manera de calçar: espardenyes de betes i mitjons que combinava tan estiu com hivern, la diferència sols es decantava pels llargs mentre duraven els rigors del fred, perquè semblava refusar tota mena de mitges i pantalons.

La Paquita va veure completada la popularitat, icona de la seva manera d’ésser, de vestir i de passejar el seu posat nerviós, amb la identificació del lloc on treballava d’aquí que la veu popular la identifiques com la Paquita de can Muiño. Dedicació que la delatava a cada vesprada quan es dedicava a portar, amb el típic mocador de farcell, la marrada a les maquinistes. La seva imatge, amb el farcell al braç i un mocador al cap l’assimilava al personatge principal d’un popular conte d’infants.

Res, ni tan sols els pas dels anys, van fer canviar la seva peculiar personalitat: un tarannà tan identificatiu, amb una manera de moure’s que li conferia un toc indiscutible de la seva personalitat. Fins que la mort la va sorprendre a redós de la seva casa i ella, amb la senzillesa que la caracteritzava, la va aclucar entre el seu inseparable davantal. Poc a poc anem perdent gent popular que han contribuït a alterar monotonies del viure quotidià, en un temps, els actuals, on la popularitat, per desgràcia, l’acaparen els polítics i gent de malviure.

                                                                                                                                 J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 octubre 2012 )

SETMANA FANTÀSTICA

El cinema aporta a la societat una visió creativa que, depenent del gènere, tindrà un públic per a cada especialitat. Apagant-se el ressò del Festival de Sant Sebastià, s’acaba d’inaugurar una nova edició del Festival de Cinema, ara l’anomenen de Catalunya, quan de Sitges en va sorgir el que es coneixia per: Festival de Cine Fantàstic i de Terror. De fet per a nosaltres l’antic anunciat encara és vàlid, perquè de sempre l’hem anomenat així: “Festival de cine de terror”, un costum amb el qual fins i tot ens oblidem, o releguem, l’adjectiu fantàstic. Amb tot l’abreviatura ha estat vàlida per identificar-nos amb un certamen que va néixer aquí i va propiciar un ambient fantàstic, mai millor dit. El nucli central de la vila es transformava per donar acollida als nombrosos seguidors d’aquest gènere. Quan es va traslladar la seu principal a l’extraradi , es va perdre aquell impacte que originava l’eix principal de l’acció entre l’espai dels cinemes locals, les sales del Prado i del Retiro. Sí, s’assembla però no és el mateix.

Quan la història del cinema local té una llarga trajectòria, de la qual el col•laborador d’aquestes pàgines, en Francesc Borderia i Soler, l’ha escrit en sendes publicacions per a deixar-ne constància. Precisament ara està enllestint la relació de Sitges amb el món, en dèiem, dels “peliculeros” . Empraven aquest terme cada vegada que els vilatans veien arribar una nodrida rua de camions que transportaven tota una aparatosa parafernàlia, amb la finalitat de filmar escenes per a una nova pel•lícula. En Siscu s’endinsa en els detalls més significatius d’un recull de les més de cent pel•lícules que s’han rodat en el poble.

Aquesta implicació del paisatge de la vila amb el món del cinema, ha necessitat de la col•laboració del que en l’argot cinematogràfic anomenen extres. De totes les rodades aquí la més participativa, per part de la nostra gent, va ésser “Rapsodia Real”, amb la parella formada per Errol Flynn i la seva esposa Patrícia Wymore. Imatges immortalitzades també a través de la fotografia i que l’amic Ricard Gassó, no fa gaire, va exposar, en una de les vitrines del seu establiment del Cap de la Vila. Causant l’admiració de tothom i retornant a la memòria detalls del rodatge a tots aquells que van participar en tan espectacular seguici reial, mentre baixava per les engalanades escales de la Punta. El rodatge a Sitges va tenir lloc en la primavera del 1955 i es va passar en el cinema Retiro i Bonaire a l’agost del 1957. En Borderia explica que degut a la massiva participació de la nostra gent, a l’estrena a Sitges hi va acudir pràcticament tots els seus habitants, per tal de veure’s al costat dels protagonistes principals, però quina no en va ésser la seva sorpresa quan van poder comprovar que aquelles imatges que van trigar tan a visionar, van passar en un tres i no res i a prou feines van poder identificar-se en la gran pantalla.

L’afluència de càmeres en aquest entorn, ha propiciat que els artistes, durant els descansos, s’hagin passejat pels carrers de la vila, per admiració i curiositats dels vilatans. Quan el Festival de Cinema tenia la vertebració situada en el centre neuràlgic d’aquest entramat de carrers, tots els artistes que eren convidats al certament freqüentaven els més cèntrics i també entraven als establiments. Amb el trasllat a altres posicions més allunyades, difícilment la crem de la crem, s’apropa fins el centre.

Aquesta implicació amb l’atractiu mon del cinema, ha desencadenat una important correlació d’afinitats que ha fet possible que el cinema local, a més de disposar de bones sales de projecció, hagi tingut protagonisme, pel fet de reafirmar-se com un poble de pel•lícula. A pesar que, curiosament, la major part dels guions transcorren en pobles del sud. Era la blancor que predominava també en el nostre, la singularitat dels carrers i les cases que li conferien un caire especial, tot i que mai el nom de Sitges va servir per relacionar-lo amb el indret. Per suplir aquesta suplantació ha prevalgut, per damunt de qualsevol dubta, la imatge emblemàtica de la nostra església parroquial, la Punta. Davant aquesta identitat tan coneguda arreu, sobren tots els intents per desviar l’atenció en quant a la procedència.

Els músics locals també van actuar d’extres al menys en un parell de pel•lícules. En les dues ocasions dirigits pel mestre Torrens. No obstant l’extra preferit per les productores era el pescador José Moreno Ledesma, qui a més del seu ofici, era geganter, la seva participació en les festes majors d’antany ha servit per deixar-ne testimoni en les fotografies publicades en els programes oficials de l’època.

El Moreno es pot dir que ho era de noms i de fets i la seva complexitat s’avenia amb els requisits que exigien els directors. Aquestes, diguem-ne, aptituds. O més que això, millor parlar d’unes fraccions que serien fotogèniques, el cas és que va ésser bastant sol•licitat com a extra, la qual cosa li va permetre establir un apropament amb els millors artistes del moment. De ben segur, quan els focus s’apagaven i sols l’acompanyava el resplendor esmorteït de les barques de llum, l’artista ocasional, somiava balancejat pel moviment compassat de la barca, que havia equivocat l’ofici. Ell anava per artista, l’oportunitat li va arribar massa tard, o potser abans d’il•lusionar-se va tocar de peus a terra, de totes maneres ho tenia difícil perquè passava més hores a plena mar que a terra pròpiament dit. Ja fos posant el peu damunt la immensitat d’aquest mar, o a terra, abans d’embarcar, el cas és que en José va rebutjar una bona oferta que d’acceptar qui sap si no hagués arribat a tocar les portes de Hollywood . El pescador, el geganter, “l’artista de cine”, retirat de tota activitat, va partir cap al seu poble natal, Roquetes de Mar. Allà explicaria les seves experiències fins el punt que un diari de la comarca li va dedicar un article, explicant a la seva ciutadania que potser mai un dels seus veïns va tenir l’oportunitat que se li va brindar al pescador, poder arribar, si no ben bé a ésser un dandi de la pantalla, potser sí un roquetenc il•lustre. El Moreno va morir en l’anonimat, si més no va deixar un grat record entre la gent de Sitges, al cap i la fi no sols de pa viu l’home.

Aquest entreteniment cinematogràfic ve a tomb pel fet d’haver tingut lloc, com ja he comentat, la posada en marxa d’una nova edició del Festival de Cinema, la inauguració va ser ahir dijous i tindrà continuïtat tota la propera setmana.. Convertint-se, la vila, en una cita obligada per tots els entusiastes del cinema i, de manera especial, pels amants del gènere fantàstic i buscadors de sang i fetge.

Una oportunitat que aprofita el cronista per recavar entre les curiositats que apunten i desvelen entusiastes de l’art cinematogràfic, com en Francesc Borderia, que amb els seus coneixements corrobora a donar testimoni escrit i viscut que Sitges és un poble de pel•lícula. Que ha suscitat admiració quan la seva imatge s’ha vist reflectida damunt la gran pantalla, en els cinemes del territori i més enllà de les fronteres. Perquè és una imatge molt identificadora.

                                                                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'octubre 2012 )