Des de ben jove que he notat una certa facilitat per l’escriptura. I era per les vacances de Nadal, colpit per l’encant d’aquestes dies, quan més em lliurava a escriure breus contes. Recordo, com si fos ara, aquell Nadal del 1962, quan la neu havia contribuït a engalanar, amb un blanc singular i flonjo, la diada. Fins el punt que va ser un dia de Nadal com mai l’he viscut. Aquella vegada després de dinar, la tarda s’emmirallava en les nadales més típiques, com la del “desembre congelat “ . Va ser un dia també sense llum elèctrica, de manera que al fosquejar el feble i tremolós ble dels quinqués i les espelmes, s’afegia al caliu d’un festa diferent a les altres. Aquella situació va sacsejar, amb generositat, la inspiració, fins el punt que vaig escriure uns quants contes, llàstima que no els vaig guardar o es van extraviar amb els canvis obrats a la casa. Aquell moment creatiu coincidia amb l’espera del pare, que ja es trobava mudat per anar a amenitzar el ball de tarda al Retiro, si més no els músics restaven pendents de si tornava o no la llum. Com que la situació anava per llarg, van suspendre la ballaruga, la de tarda i també la de la nit. Em penso que músics i empleats en general, van agrair la decisió, perquè en una diada com aquesta tothom prefereix romandre al caliu de la llar.
A la casa vella les festes nadalenques tenien uns incentius que s’afegien als propis al•licients. Disposàvem de dos menjadors, l’un el van habilitar quan jo vaig néixer, perquè es trobava més a prop de les habitacions i per tant escoltaven amb més facilitat quan plorava, que deuria ser sovint. El de sempre es trobava situat al final de la casa, en la part del darrera. Però tenia la particularitat de disposar d’una llar de foc. Doncs bé, les úniques vesprades que hi sopàvem era per la nit de Nadal i la nit vella. Per la del 24 hi érem tots, per la del 31 hi faltava el pare, pel mateix motiu, el d’haver d’amenitzar, junt amb la resta de companys, la ballaruga retirista. Que per cert, l’encarregat de marcar les campanades era en Peret Molins, veí de Vilanova, que tocava el que ara s’anomena la bateria. Amb la baqueta feia dringuejar el plat gran i cada cop equivalia a un gotim de raïm. Però vet aquí que els companys li desbarataven l’ordre de tal manera que, per exemple, quan en portava tres, els altres li cridaven quatre i així successivament, fins arribat el punt que el músic del jazz perdia l’oremus i quedava completament descol•locat davant una mètrica que havia de quadrar amb l’exactitud de la dotzena, ni més ni menys. Sort que el públic comptava, al mateix temps que engolia el raïm i arribats als dotze, una gran xerinola delatava que el recompte s’havia completat i al músic li treien un pes de sobre.
Anar a passar aquelles dues nits a l’escalforeta del foc a terra, equivalia que amb una prudent antel•lació es tenien de fer diverses sortides a la muntanya per buscar llenya i ramatge de pi i aquell bruc d’hivern que els comentava no fa gaire, l’espanta criades, com l’anomenàvem i que tan ens agradava escoltar aquell enjogassat espetec que desprenia mentre calava. Durant els dies que durava l’acumulació de reserves, aquell menjador flairava a muntanya, una olor que tanco els ulls i encara sembla que l’ensumi. Arrecerada en un racó hi havia una taula de despatx, al seu damunt hi disposàvem el pessebre.
En una nit de revetlla de Cap d’Any, ja havia mort l’avi, sols sèiem a taula l’avia Consol, la mare i jo. En el moment de marxar el pare va tancar, com tenien per costum, la porta de la cuina amb un baldó, com que per sortir d’aquell menjador havíem de passar per la cuina, en el moment de la recollida ens varem trobar amb la porta tancada i va predominar un acusat atabalament. A la cuina hi havia una vidriera que donava al pati. Sort, no tot estava perdut. I com l’avia tenia una veu potent, la coneixia tot el veïnat, quan des del balcó cridava als seus per a que tornessin a casa. Va pensar que amb la potència del seu crit, es faria escoltar als veïns del costat. Una gent que això dels crits n’era la seva especialitat. Els coneixíem pels senyors Muñoz, ell era mestre d’escola i la seva muller era mestressa de casa i d’armes tomar. El malson d’aquell bon home i de la minyona que es deia Cecília, la seva neboda, era la fúria amb la qual arremetia la Muñoz quan les coses no es feien com ella volia. Fins el punt que tan estomacava a la noia com al marit, els mastegots en aquella casa no coneixien ni amics ni parents. I a l’home, que era poca cosa, les clatellades sembla ésser que el deixaven baldat, o al menys així s’endevinava pels seus crits, angoixants, que repetia a cada ventallot: “ socorro, vecinos, que me mata”. També, tot sigui dit, es revifava de seguit i al cap d’una estona els veies sortir al carrer agafats de bracet, com si res hagués passat. Doncs aquella nit els crits de l’avia, demanant auxili, no van trobar resposta, sembla ésser que n’estaven tan acostumats a la cridòria particular que fins i tot la somiaven . Total, que sense ajuda de ningú, van haver de trencar un vidre de la vidriera que donava a l’altre menjador, per poder dormir al llit. Són maneres curioses de començar l’any i que recordes sempre.
Durant aquelles festes, com quasi bé la resta de diumenges, ens visitava la tia Mariona que, junt amb l’oncle José, ho eren dels meus familiars, feien de porters en la torre de can Josep Freixa, situada en el Passeig Marítim 69-70. La Mariona, a més de xerrairota, era molt xafarderota i tenia per costum, abans de marxar anar al lavabo que es trobava també al final de la casa, com que tenia de travessar la cuina, o bé a l’anada o a la tornada, la dona no podia per més que aixecar la tapadora de la cassola que hi havia al foc, el sorollet la delatava. Prèviament, com tenia una conversa fluida i sempre trobava tema, el temps no comptava i jo esperava el senyal dels meus i sols amb una mirada de complicitat, corria a posar l’escombra cap per munt, aquest detall em fascinava. Un costum que s’ha perdut, i que amb aquest capgirament de l’escombra es tenia el convenciment que les visites se’n anaven ràpid.
Recordo que una d’aquelles visites va coincidir amb el dia dels Sants Innocents. El meu cosí i jo l’esperàvem amb la llufa de reglament. El seu abric era llarg de tela gruixuda , de color negre i d’esquena ampla. Ideal per penjar-li l’innocentada. Tan planejat ho teníem, tan n’era el nostre interès que quan va agafar l’abric per marxar, la bona dona deuria intuir uns moviments estranys, fos el que fos, el cas que ens va enxampar just en el moment que li penjàvem la llufa. De veritat que va ser la frustració d’uns innocentots que no varem saber dissimular les nostres intencions. La Mariona, amb la seva perspicàcia, ens va alliçonar que amb l’edat s’aconsegueix l’experiència del gat vell. No ho he oblidat.
He començat l’any escrivint vivències de joventut, motivat per aquest ambient nadalenc que, ara com abans, noto que m’arriba a l’ànima. Tant de bo que m’acompanyi durant tot l’any, per així poder explicar-lis detalls, vivències, opinions, cada vegada que faci un tomb per casa.
J.Y.M.
A la casa vella les festes nadalenques tenien uns incentius que s’afegien als propis al•licients. Disposàvem de dos menjadors, l’un el van habilitar quan jo vaig néixer, perquè es trobava més a prop de les habitacions i per tant escoltaven amb més facilitat quan plorava, que deuria ser sovint. El de sempre es trobava situat al final de la casa, en la part del darrera. Però tenia la particularitat de disposar d’una llar de foc. Doncs bé, les úniques vesprades que hi sopàvem era per la nit de Nadal i la nit vella. Per la del 24 hi érem tots, per la del 31 hi faltava el pare, pel mateix motiu, el d’haver d’amenitzar, junt amb la resta de companys, la ballaruga retirista. Que per cert, l’encarregat de marcar les campanades era en Peret Molins, veí de Vilanova, que tocava el que ara s’anomena la bateria. Amb la baqueta feia dringuejar el plat gran i cada cop equivalia a un gotim de raïm. Però vet aquí que els companys li desbarataven l’ordre de tal manera que, per exemple, quan en portava tres, els altres li cridaven quatre i així successivament, fins arribat el punt que el músic del jazz perdia l’oremus i quedava completament descol•locat davant una mètrica que havia de quadrar amb l’exactitud de la dotzena, ni més ni menys. Sort que el públic comptava, al mateix temps que engolia el raïm i arribats als dotze, una gran xerinola delatava que el recompte s’havia completat i al músic li treien un pes de sobre.
Anar a passar aquelles dues nits a l’escalforeta del foc a terra, equivalia que amb una prudent antel•lació es tenien de fer diverses sortides a la muntanya per buscar llenya i ramatge de pi i aquell bruc d’hivern que els comentava no fa gaire, l’espanta criades, com l’anomenàvem i que tan ens agradava escoltar aquell enjogassat espetec que desprenia mentre calava. Durant els dies que durava l’acumulació de reserves, aquell menjador flairava a muntanya, una olor que tanco els ulls i encara sembla que l’ensumi. Arrecerada en un racó hi havia una taula de despatx, al seu damunt hi disposàvem el pessebre.
En una nit de revetlla de Cap d’Any, ja havia mort l’avi, sols sèiem a taula l’avia Consol, la mare i jo. En el moment de marxar el pare va tancar, com tenien per costum, la porta de la cuina amb un baldó, com que per sortir d’aquell menjador havíem de passar per la cuina, en el moment de la recollida ens varem trobar amb la porta tancada i va predominar un acusat atabalament. A la cuina hi havia una vidriera que donava al pati. Sort, no tot estava perdut. I com l’avia tenia una veu potent, la coneixia tot el veïnat, quan des del balcó cridava als seus per a que tornessin a casa. Va pensar que amb la potència del seu crit, es faria escoltar als veïns del costat. Una gent que això dels crits n’era la seva especialitat. Els coneixíem pels senyors Muñoz, ell era mestre d’escola i la seva muller era mestressa de casa i d’armes tomar. El malson d’aquell bon home i de la minyona que es deia Cecília, la seva neboda, era la fúria amb la qual arremetia la Muñoz quan les coses no es feien com ella volia. Fins el punt que tan estomacava a la noia com al marit, els mastegots en aquella casa no coneixien ni amics ni parents. I a l’home, que era poca cosa, les clatellades sembla ésser que el deixaven baldat, o al menys així s’endevinava pels seus crits, angoixants, que repetia a cada ventallot: “ socorro, vecinos, que me mata”. També, tot sigui dit, es revifava de seguit i al cap d’una estona els veies sortir al carrer agafats de bracet, com si res hagués passat. Doncs aquella nit els crits de l’avia, demanant auxili, no van trobar resposta, sembla ésser que n’estaven tan acostumats a la cridòria particular que fins i tot la somiaven . Total, que sense ajuda de ningú, van haver de trencar un vidre de la vidriera que donava a l’altre menjador, per poder dormir al llit. Són maneres curioses de començar l’any i que recordes sempre.
Durant aquelles festes, com quasi bé la resta de diumenges, ens visitava la tia Mariona que, junt amb l’oncle José, ho eren dels meus familiars, feien de porters en la torre de can Josep Freixa, situada en el Passeig Marítim 69-70. La Mariona, a més de xerrairota, era molt xafarderota i tenia per costum, abans de marxar anar al lavabo que es trobava també al final de la casa, com que tenia de travessar la cuina, o bé a l’anada o a la tornada, la dona no podia per més que aixecar la tapadora de la cassola que hi havia al foc, el sorollet la delatava. Prèviament, com tenia una conversa fluida i sempre trobava tema, el temps no comptava i jo esperava el senyal dels meus i sols amb una mirada de complicitat, corria a posar l’escombra cap per munt, aquest detall em fascinava. Un costum que s’ha perdut, i que amb aquest capgirament de l’escombra es tenia el convenciment que les visites se’n anaven ràpid.
Recordo que una d’aquelles visites va coincidir amb el dia dels Sants Innocents. El meu cosí i jo l’esperàvem amb la llufa de reglament. El seu abric era llarg de tela gruixuda , de color negre i d’esquena ampla. Ideal per penjar-li l’innocentada. Tan planejat ho teníem, tan n’era el nostre interès que quan va agafar l’abric per marxar, la bona dona deuria intuir uns moviments estranys, fos el que fos, el cas que ens va enxampar just en el moment que li penjàvem la llufa. De veritat que va ser la frustració d’uns innocentots que no varem saber dissimular les nostres intencions. La Mariona, amb la seva perspicàcia, ens va alliçonar que amb l’edat s’aconsegueix l’experiència del gat vell. No ho he oblidat.
He començat l’any escrivint vivències de joventut, motivat per aquest ambient nadalenc que, ara com abans, noto que m’arriba a l’ànima. Tant de bo que m’acompanyi durant tot l’any, per així poder explicar-lis detalls, vivències, opinions, cada vegada que faci un tomb per casa.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de gener del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada