Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

21 d’abril 2013

El REI DE LES SANDÀLIES

Actualment parlar de reialeses resulta un tema delicat, o si més no compromès. No obstant quan a algú li atorguem la categoria de rei, amb la finalitat de realçar la tasca a la qual es dedica, malgrat que la seves idees no estiguin encotillades en una addicció monàrquica, es pot interpretar com un cert honor. El qual, habitualment, s’acluca en l’àmbit familiar, per ultrapassar el límits de la intimitat. Malgrat que avui carregar amb un títol reial, ni que aquest sigui del tot significatiu i de caire afectiu, pot semblar una raresa.

D’aquí que l’encapçalament, tot i tenir denominacions reials, no vol anar més enllà de portar a aquesta secció la tasca d’una empresa familiar que posa continuïtat a la labor iniciada a començaments del XX , en la Vila de Sitges i que aconsegueix crear una industria important del calçat, la qual dóna feina a una àmplia majoria de la població, fins que es produeix el tancament de les dues últimes fàbriques importants, can Benazet i can Termes. Amb tot molts tallers van continuar donant feina a la gent de l’ofici. Aquesta continuïtat de la tradició sabatera del poble va durar fins que van anar desapareixent paulatinament tot i cada un dels tallers. Eren tallers molt coneguts i, alguns prou importants, com la fàbrica d’en Francesc i en Joan Guirro que tenien a frec de les Cases Noves i comptava com a clients més destacats als americans. La seva indústria va aconseguir obrir-se camí exportant, majoritàriament sabates a un altre continent, quan no ho feia tothom.

Entre aquesta activitat sabatera, la família Puighibet va ésser un referent important de la industria del calçat a Sitges, la seva influència es remota a l’any 1920. van tenir una fàbrica que estava ubicada al carrer Parellades, la seva especialitat eren les sabates de senyora. Decantant-se, amb els anys, cap a les sandàlies amb uns models que causaven admiració entre la clientela que els hi era addicte i altres que les compraven perquè el seu disseny era molt avançat i distingit. Aviat les dependències del carrer Parellades, que compartien veïnatge amb la carboneria dels Guirro, van traslladar la fàbrica al carrer dels Germans Maristes. En unes instal•lacions modernes i donaven feina a un bon nombre de treballadors. Sense desmerèixer el mèrit de ningú, cal atribuir-hi una labor destacada a la Toni López esposa d’en Josep, el fill de la casa. Ella amb la preuada col•laboració del modelistes, hi posava el toc femení i la senzillesa del seu tarannà, alegre jovial i amb molta visió d’allò que més agradava al marcat . Les sandàlies de can Puighibet tenien el toc d’una distinció que les feia úniques, emmirallades amb la moda italiana que amb això del calçat, ja sigui d’home o de dona, ha marcat un estil on hi preval l’elegància, la qualitat i el disseny.

Un d’aquells modelistes, home de visió i una peça clau de la fàbrica de can Puighibet ha estat l’Abdon Vidal, el qual va entrar a treballar a la casa el 1953. Quan en Josep Puighibet es va jubilar a l’any 1989, ell i el recordat Jaume Vicente van continuar el negoci amb l’emblema de la casa: Sitges Sandàlies. Ara té el mèrit, o si més no, l’honor d’ésser l’últim taller que resta obert al poble, amb una plantilla d’unes 16 persones, en una de les dependències de les que va ocupar l’empresa de la família Puighibet . Els moments són difícils per a tothom i han buscat sortida, a més del mercat interior, on tenen per clients sabateries de renom, l’expansió mira cap a l’estranger. Per aquest ambiciós projecte compta amb la seva filla l’Isabel Vidal Magán.

l’Abdon, a banda de convertir-se, sense adonar-se’n, en un dels últims representants de l’industria del calçat del poble, porta associat un altre neguit molt sitgetà com és el d’estar vinculat a una de les dues Societats de casa nostra. Com ho eren la majoria dels treballadors del ram del calçat del poble. Ell ho és del Retiro, com també ho era el seu soci i recordat amic, en Jaume Vicente. L’implicació dels dos, amb la societat retirista, ha estat absoluta. Disposats a estar en el lloc on es requereix posar voluntat i interès per a que qualsevol dels actes programats tingui l’escalf necessari . De la mateixa manera que la seva implicació passa pel Carnaval, sobretot durant aquella represa, que és quan la festa va decantar cap un lluïment que ha derivat més en un espectacle de carrer que en l’essència del que significa i representa el rerefons carnavalesc. L’home de les sandàlies, junt amb altres col•laboradors, va impulsar la ploma i les fantasies, com els detalls i la pedreria amb que guarneix la producció que surt del taller. Un estil, una manera d’entendre el Carnaval que sembla ésser que és el que, majoritàriament, volen els participants.

De la mateixa manera que ha estat un puntal en les Caramelles. Quan s’escau l’Abdon encara soleja aquelles sensacionals estrofes escrites pel Sr. Felip Font amb aquell: “De color de rosa, d’olor de clavell ...”, que durant tantes nits de Pasqua han sobresortit d’entre el silenci, fent aflorar la pell de gallina als més sensibles. Solejades que s’alternaven amb en Lluís Curtiada, l’Agustí Capdet, , entre tants altres cantaires coneguts que han format part de la Colla retirista. Després de moltes cantades viscudes, tant ell com en Lluís, coneixen les vivències i les anècdotes, que en són moltes, resultants de la convivència amb el mestre Pallarès que tantes hores es passava en el Retiro i el gran nombre de Caramelles que havia musicat, si fa o no fa, les mateixes que ells han cantat.

Tanmateix el que avui anuncia el títol de l’article es refereix a un rei, el qual ha tingut la sort de no compartir prebendes amb cap mena de monarquia ni casa reial, però sí que amb el treball, l’entusiasme i l’esforç conjunt, ha consolidat un segell: Sitges Sandàlies, una marca que porta el nom de la Vila i que acaricia la planta del peu de la clientela, deixant al descobert l’enginy i la creativitat dels seus fabricants, com un exemple més de la sensibilitat de la gent de Sitges.

I tot això ve a tomb perquè el passat dissabte La Vanguardia, publicava en una de les seves pàgines dedicades a l’economia, un breu reportatge de les sandàlies que fabrica l’Abdon. Remarcant que és l’últim taller dedicat a la fabricació de calçat a Sitges. La llàstima que en la secció dels populars semàfors de la segona pàgina, apareixia en verd la informació de la secció corresponent, on s’explicava l’exemple d’empresa emprenedora, que aporta l’Abdon i la Isabel a la industria del calçat. Però una relliscada, i grossa, era que hi apareixia la fotografia d’un destacat líder del partit Popular de Catalunya. Rei, però no polític, aquest és el títol que li atorgo. Perquè se’l ha guanyat en aquest complex món de la competència, fent-se un nom i un prestigi, el qual per a mantenir-lo intacte, o si més no, superar-lo, han d’estar en constant evolució creativa. Així és que si la qualificació de rei la trobeu massa extravagant, fora de lloc, poc adaptada als temps moderns, deixem-ho en, l’Abdon, l’amo de les sandàlies sitgetanes que t’han agraden a les reines de casa. La denominació canvia de protagonista, no així el prestigi aconseguit pel sabater.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 d'abril del 2013 )



14 d’abril 2013

L'HOSPITAL

L’hospital som tots, aquesta conclusió es va pronunciar durant la tanda de parlaments que van tenir lloc al jardí de la casa amb motiu de l’acte institucional celebrat l’endemà del dia de la Festa Major del 2012, per tal de donar oficialitat a la celebració dels 100 anys de l’edifici actual. És una frase que resumeix a la perfecció els lligams que ens uneixen amb aquesta institució sitgetana. La qual acull neguits, preocupacions, alegries, tristeses i moltes esperances.

Transcorreguts els anys el sentit, la raó d’ésser, continua sent el mateix. Tot i que hem de deslligar l’apartat sanitari que s’involucra amb la paraula hospital. Quan va ser erigit en aquests terrenys de l’anomenada cantera d’en Sans es va fer apostant per construir un centre modern, dotant-lo d’un quiròfan que superava les expectatives de qualsevol altre poble amb el més o menys mateix nombre d’habitants. Traslladar l’antic Hospital situat en aquest indret tan emblemàtic de Sitges que s’aboca al mar, va obeir a l’oferta que proposà Mr. Charles Deering per la qual aportava una bona compensació econòmica per la compra de l’antic Hospital. Amb la venda es va poder fer front a bona part de la despesa que representava la construcció del nou edifici, la resta va ser en part sufragada mitjançant subscripció popular. Aquesta operació va permetre adequar millor unes instal•lacions, més espaioses i dotades de noves tecnologies i millorar un aspecte que també es va tenir molt en compte en el moment de l’elecció del lloc. Perquè ja ens podem imaginar la vistositat de l’antic hospital, abocat completament al mar. Les vistes sensacionals que oferia, on el sol no hauria topat mai amb cap entrebanc que desviés la seva lluminositat, la seva força, si més no fer estada tan a frec de mar té els seus inconvenients que els acusen més els qui pateixen dolors reumàtics i altres dolences que aconsellen no estar tan en contacte amb humitats constants. El nou enclavament, ens podem imaginar aquest indret cent anys enrere, estava més en contacte amb la muntanya, amb les vinyes, però sense deixar de perdre de vista el mar, oferia quasi els mateixos ingredients però amb més comoditats i una tranquil•litat absoluta, perquè quan el mar està enfurismat, estar tan a prop, també ofereix l’incomoditat del soroll que desferma la natura embogida.

Sota les atencions de benefactors i l’abnegada tasca de les monges Concepcionistes, l’Hospital de Sitges ha esdevingut una institució al servei del poble. Que la gent de la vila hi hem acudit quan algun que altre desgavell ens ha mortificat. Abans que la Seguretat Social implantés aquests centres d’assistència anomenats CAP.

L’havíem freqüentat molt, de jovenalla, després que una inoportuna i important refregada , ens havia produït una ferida amb mala jeia. La destresa de sor Assumpció hi aplicava un treballat sargit i la temuda punxada de la injecció antitetànica. La religiosa oferia un aspecte seriós i respectuós, si més no el seu tracte era molt cordial. Estava avesada als plors i esglais d’una mainada atrevida, però que es cagava les calces quan la monja ensenyava l’eina més temuda, una portentosa xeringa. Aquest, malgrat tot el devessall de llàgrimes, era relativament un mal menor. Coses de més envergadura es van desenvolupar a la sala del quiròfan. Allà el doctor Benaprés una institució dintre un altra, va intervenir quan la vida depenia d’un fil, després d’un diagnòstic extrem, tant que no s’aconsellava un trasllat fins a Barcelona. El doctor era una eminència que superava els coneixements que es requerien a un metge de poble. D’aquí la seva capacitat d’operar i enfrontar-se a situacions crítiques.

Això va seguir així fins arribar a un canvi d’orientació, es van condicionar les seves instal•lacions a l’ús exclusiu de residència. Progressivament també les persones hem evolucionat en la manera de pensar i actuar. Veníem d’un entorn familiar on els avis es cuidaven a casa i potser morien en el mateix llit on havien vingut al món. Els canvis socials obrats en aquests anys, han modificat els costums bàsics de vida i convivència. Sortosament la dona ha pogut desenvolupar-se i obrir-se camí en el món laboral. Prèviament ha gaudit d’igualtat de condicions per poder realitzar estudis que li han aportat les mateixes opcions per aconseguir posicions de prestigi en tots els àmbits. Aquesta sortida endavant ha repercutit, però, en la vida familiar i ja no sols en l’entorn de les persones grans, sinó entre els més menuts, als quals els veus desfilar, de bon matí cap a les escoles bressoles i no tornen a retrobar-se amb els pares fins a la tarda. Aquí és a l’inrevés els avis n’han de tenir cura quan es presenta una indisposició que requereix quedar-se a casa. Una situació que trenca el cor.

Volia comentar que anys enrere portar els avis a l’Hospital era com a mal vist, fins i tot els propis protagonistes hi anaven amb molt recel i tristesa. Actualment l’estada en aquest recer és equiparable a una mena d’hotelet, amb bones atencions i en un entorn molt digne. Altra cantar pot ser la cançó de la convivència, per naturalesa quan ens fem grans canviem el tarannà, som més exigents i potser una mica malhumorats, depèn de la persona. En aquesta vesant és admirable la disposició de les persones que tenen cura dels residents. No tothom serveix per aquesta dedicació que requereix de molta abnegació. I si important, necessària és l’evolució del personal envers un tracte humanitari, cal molta comprensió i paciència. D’aquí que l’Hospital necessita de personal especialitzat. També al haver de fer front a moltes despeses que es gasten per mantenir el nivell exigit en un centre que fa les funcions de residència geriàtrica. I aquí entraríem en el terreny dels honoraris que els residents satisfan en concepte de la seva estada. Quasi sempre a l’hora de pagar una quantitat, sigui la que sigui, ens sembla inadequada. Els honoraris, no sols de l’Hospital, sinó de qualsevol centre d’aquestes característiques malmet les economies familiars, amb més causa si l’usuari cobra una pensió a la baixa. I amb més raó si són dos els usuaris d’una mateix família. Aquest és i serà l’etern problema, amb mires en el dia de demà, no gaire llunyà i de la manera que van les coses, ens preguntem si podrem assumir els costos. Amb un sistema social de dependència en fallida i abocant-se, tot ell, al pedregar.

L’altre aspecte d’exemplaritat que trobem a l’Hospital de Sant Joan Baptista és la dedicació del voluntariat. Unes persones que dediquen moltes hores a ajudar en molts aspectes. El més destacat, la companyia que dispensen als residents. El seu tracte planer i amical envers una causa tan entranyable els honora i contribueix a fer més agradable la vida dels nostres avis.

La labor social, d’entrega, ha prevalgut per sobre altres raons i això ha estat així des de fa molts anys. Per això quan ens arriben rumors de controvèrsies que es susciten en la intimitat de la casa, neguitegen a la gent de Sitges. Perquè l’Hospital som tots.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 abril 2013 )

07 d’abril 2013

L'ÚLTIMA CASA

La setmana ha començat diversificant la celebració de la Pasqua, entre mones, l’ofici al Vinyet i els cants de les Caramelles. Un dilluns festiu que allarga el simbolisme d’una setmana que manté les influències dels aspectes tradicionals que li atorga l’atribut de Santa. Rellevant, si cap, és la vesprada d’aquest dilluns, quan les tres colles de Caramelles es van apropant al final de la cantada. Durant els transcurs de la tarda el carrer Major, en concret en el tram comprés entre a can Font i l’Estrella, la poesia, la música i la sublimitat dels cantaires, m’atreviria a comparar-lo amb l’escenari més representatiu de les cantades en aquesta tarda del dilluns, després de la no menys entranyable visita a l’Hospital.

És en aquella hora, ja acariciant les acaballes d’un dia molt intens, si es vol acudir a menjar la mona i assistir a la recta final de les cantades. És en aquest moment sublim del dia, quan en aquest sacsó del carrer s’aconseguia un clímax especial que es recolza amb l’implicació d’uns veïns molt identificats amb aquesta tradició. Començant pel Sr. Felip Font, autor de la poesia d’alguna de les Caramelles més representatives de la colla del Retiro. Uns cants que es colaven a l’interior d’aquell ben decorat saló del costat de la farmàcia i on en fruïen tota la seva família. Des de l’exterior s’hi abocava la permanent curiositat de la Montserrat de can Torrens que guaitava en el final d’aquest llarg balcó que va des de la tribuna de la casa del rellotge fins a tocar la paret mitgera de can Font on , en els baixos, hi tenia l’estudi l’arquitecte i aquarel•lista en Josep Mª. Miralles. Un balcó pel qual s’han escapat intensos redobles de caixa i aquells uuuunn que en Josep Torrens perllongava quan impartia classes de solfeig, i ho feia amb fermesa i sonoritat per tal d’aconseguir el valor exacte del silenci de negra amb la finalitat que l’alumne no es precipités i desbaratés la mètrica del compàs.

Davant per davant la bodega de ca la Candelària, on els homes de la casa havien estat músics de la colla del Prado. En pocs metres coincidien un ambient extraordinari que propicien els seguidors, a més de l’implicació dels veïns en aquesta tradició i la plasticitat d’un altre balcó molt apropat al costum i a la bellesa que ofereix l’imatge de la cistella arrecerada a la barana, quan ja queden poques cases que el balcó dels qui va dirigida la cantada pugui estar tan en contacte amb el ram i la cistella. Allà on en Josep i la Carme es reclinaven sobre la barra de ferro. O aquella altra imatge del propi Josep, el nostre volgut director i també poeta caramellaire, que apareix en aquest moment previ de la cantada, mentre espera la disposició de cantaires i músics, una imatge que ha servit de portada per il•lustrar els moments més carismàtics i que, al mateix temps, sintetitza l’entorn d’aquest bocí de carrer. L’immersió de l’apropament veïnal amb les colles de Caramelles. Allà, en pocs metres es passava dels flaires medicinals al del licors i vins amb denominació reial, com del rei i de la reina, de la bodega Candelària. També amb l’olor dels perfums que s’escapaven per la porta de la perfumeria de la Magdalena Costa. passant pel ressò de la noticia de la cantada que es publicava a les pàgines de l’Eco. Al flaire de la pasta de mona que sortia de la pastisseria de l’Estrella, amb la Sra. Conxita esperant l’avenç de la cistella, fins a situar-se en l’escaire de la porta de l’establiment. En aquell moment coincidien dues tradicions, la de les Caramelles i la mona. Poesia i dolçor que la mestressa de la casa valorava amb mostres d’admiració exultant, acompanyada dels seus fills i de la Carme, la seva jove, i junts seguien els cants amb les lletres, aquests plecs de paper amb les poesies impreses que també forma part del conjunt de detalls de l’aglomerat de les Caramelles. Lletres que en Rafael Casanova es dedicava a col•leccionar.

Contemplava l’escena, a més d’en Jordi Planas i la seva família. I aquell home, envaït per la curiositat que el caracteritzava, el popular Eduard Roca, barber d’ofici i perspicaç observador de tot el que succeïa en el carrer i que, fins i tot, quan estava en acció, es podia permetre la llibertat de aixecar la navalla de les galtes del client, el qual restava immòbil, contenint la respiració per por a un inoportú tremolor del pols d’en Roca. En el moment més crítics, ho deixava en un impàs, a mena de respir a qui tenia les galtes ensabonades, simplement per convidar al turista que guaitava a l’interior de la barberia a passar per a tot seguit fer-lo seure en un dels sillons lliures, amb la intenció d’aplicar-li una esquilada, una afaitada o el servei complert. Abans, però, havia d’acabar amb el client que havia deixat a mitges i ho feia sense treure la mirada al turista que tenia com a segrestat en l’altre seient, dedicant-li somriures, per temor a que en un descuit el passerell li marxés sense haver tingut l’oportunitat de començar la feina.

Completaven els honors a la causa caramellaire, en tan curt espai del carrer, la casa d’un altra prolífic autor de lletres de Caramelles, el poeta Salvador Soler i Forment, germà de la mare d’en Felip Font i autor de predilecció pradista. Flaires, poesia, cants i música en aquesta tarda del dilluns, en un espai on l’harmonia aconseguia quasi assolir la perfecció.

Igual com passava el dissabte a la nit, desprès d’haver cantat a l’ajuntament, que al meu parer és on més mal sonen les cantades, degut a que l’espai és més obert i es nota la tensió per ser la primera casa. S’escoltava diferent al carrer d’en Bosc, on l’espai s’eixampla, davant de la casa on va viure i passava consulta el doctor Pere Sarramalera i ara hi continua residint la seva vídua, la Sra. Lola. En una hora de la nit, amb la feble llum que ombreja les juntes de les pedres del Palau, de l’estudi del Sr. Josep Vidal, un lloc on els cants i la música aconsegueixen un acoblament, ajudat per l’acústica que acarona aquest racó i per la beutat que transmet l’imatge del replegament de les Caramelles en un indret tan suggestiu, artístic i recreatiu del paisatge sitgetà, presidit pel majestuós arc de pedra de la casa del metge, a frec les parets de la casa on vivien els Fontfria, en Mec. Allà on si de normal el carrer aglutina els encants de poble, el cant de les Caramelles, la vermelló de les barretines, matisada per la foscor de la nit, quan des de l’obrador de ca l’Avellaneta, s’escapa l’olor irresistible, única, dels muflons. La cistella balancejant, donava la sensació que tots els mals fugien, claudicant davant tanta bellesa, tanta serenor, tot tan perfecte que ni el propi Senyor Doctor, com, aquesta vegada amb raó de causa, el denominava l’amic Roca, tenia prous receptes per millorar la situació. S’insinuava la glòria en plena nit d’un Dissabte de Glòria.

Arribem a l’ultima casa de la cantada, darrera queden hores d’assaig, moltes estones d’amical convivència, música i poesia. Quan s’escau el desig del retrobament, serà durant els preparatius d’una nova Pasqua. Ara ho deixo aquí, entre aquest ressò que pretén ser el resum de moltes coses. També com un gest de satisfacció davant de tants detalls, els quals sobresurten entre moltes adversitats i són un esquitx d’il•lusió per esperar el demà.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'abril del 2013 )


01 d’abril 2013

DIA MUNDIAL DE LES CARAMELLES


S’estén el costum de dedicar un dia de l’any a una causa determinada. Aquesta iniciativa permet fixar l’atenció en temes diversos, i també amb problemàtiques, que ens són molt propers. Dedicar-hi un dia equival a que l’atenció del món desenvolupat es fixi i prengui consciència de tants assumptes que formen part de l’actualitat mundial i als quals hi cal dedicar atenció o simplement a mena d’homenatge. A vegades aquestes vint-i-quatre hores d’atenció exclusiva ens agafa per sorpresa, perquè no recordem si ja s’hi venia dedicant en anys anteriors o es tracta d’una novetat. Amb tants pèls i senyals que cal atendre cada dia la implantació d’una dedicatòria en exclusiva, pot acabar amb tots els dies del calendari i encara deixar en llista d’espera algun que altre tema mereixedor d’atenció. I que caldrà mantenir en cartera fins arribar a un any de traspàs, en el qual el calendari ens obsequia amb un dia mes ja en les acaballes del mes de febrer.

Motivat davant la proliferació de tants dies reservats per apropar a l’opinió pública a una bona causa, m’he pres la llibertat de promoure, ni que sigui en la intimitat i exclusivitat d’aquestes pàgines, per què no?, el dia mundial de les Caramelles. Tot i que l’universalitat d’aquesta temàtica es concentra en l’àmbit de la geografia catalana. Fora d’aquí, però, es produeixen unes altres manifestacions que en certa manera guarden una certa similitud. Ho anomenen Rondes, pensades per anar a cantar, amb acompanyament de guitarres, bandúrries i altres instruments, a mena de rondalles, a les noies del poble. En certa manera les Caramelles, a més d’estar pensades per enaltir la joia de la Pasqua, antigament també servien per obsequiar a les donzelles.

En aquest homenatge de projecció mundial que faig evident en aquest enunciat, guarda també una complexitat que implica a moltes persones que fan possible la cantada. De manera especial els poetes/ses , inspiradors de les lletres, els mestres de música que les harmonitzen i als cantaires i músics que ho interpreten . Reduint tal pretesa universalitat a l’àmbit local, la combinació és extraordinària. Meritosa, pels anys que fa que la tradició de les Caramelles continua sent pol d’atracció i seguiment.

Entre aquesta llarga trajectòria s’ha portat a terme un admirable relleu generacional. Els mestres de sempre, els més propers a nosaltres durant els anys de joventut, eren garantia de continuïtat i a mesura que passaven els anys creixia una certa desconfiança que es traduïa en una opinió quasi generalitzada: “Quan aquests mestres ho deixin, les Caramelles s’hauran acabat”. Fixem-nos que condicionàvem la continuïtat depenen de la capacitat dels autors de la música i a més responsables dels assajos i de dirigir. Mai es va dubtar que la cosa fallaria per part de la vesant poètica, a ben segur perquè confiàvem en què personal predisposat per la poesia n’hi hauria sempre, així com de cantaires i músics. Donava la sensació com si garantir la seva supervivència depengués exclusivament dels mestres. No es preveia que algú fos capaç de mostrar prou voluntat i coneixements directius com per rellevar a uns directors que durant molts anys ens van delectar amb el bonic i exemplar compliment de posar música a aquests dies de Pasqua. Sortosament quan els responsables de l‘apartat musical ho van anar deixant, els van rellevar joves valors, els quals s’han acoblat, de manera progressiva, en el relleu de la part musical de les Caramelles. I també han contribuït a engrandir el seu repertori.

El pas mateix del temps s’ha encarregat de matissar els valors de les pròpies Caramelles, quan cal fer referència que durant els anys difícils de la postguerra, les penúries empenyien a abraçar-se a les tradicions i a qualsevol aspecte on una de les compensacions més valorada era l’aspecte de la subsistència alimentària. La gent s’apuntava a la causa on sabien que el colofó seria un bon àpat. Naturalment aquesta no era la principal raó per formar part d’una colla de Caramelles, influïa molt l’aspecte associatiu, la majoria dels vilatans eren del Prado o del Retiro i aquesta integració es feia palesa en la participació en tots els actes que organitzaven les respectives Societats. Una d’elles les Caramelles. Els participants s’hi apuntaven, a banda de les implicacions socials, també perquè eren conscients que després hi hauria un bon ressopó i un no menys suculent dinar.

I mentre el Prado s’especialitzava, a més del vals i l’americana, amb uns sensacionals i agosarats popurris, de les lletres dels quals n’eren especialistes els Almiñana i també en Rafael Casanova i ho solejava el popular Rupert Roca. La gent del Retiro se les veien amb les exigències del mestre Pallarès, que no deixava passar-ne una, la seva perfecció arribava a l’extrem que s’estava acabant la cantada i encara es planyia: “No, no ho sento com jo ho he escrit....”. Tal meticulositat l’havia portat fins l’extrem de desafiar a la junta de la colla, quan en l’últim assaig, allà en la pista d’estiu, moments abans de sortir, dirigint-se sense assenyalar-lo a un cantaire que mostrava dificultats en la parla, en els termes de tot o res: “o ell, o jo”. Davant els intents de persuasió dels responsables: “Home, mestre...”. Difícil i compromesa aquesta papereta que sols ells van haver de trampejar per tal de satisfer les exigències d’en Pallarès i intentar ferir el menys possible la sensibilitat de qui anava dirigit l’ultimàtum.

La colla del Patronat estava formada majoritàriament per cantaires que tenien preferència per l’afició pel cant. I aquesta singularitat s’observa amb les precaucions que prenien els cantaires que es tapaven el coll amb gruixudes bufandes i preservaven la gola amb pastilles de potassa. Era tal el seu grau d’exigència davant el solo que prenien totes les precaucions hagudes i per haver. I si la cosa començava amb tan bona predisposició, no podia acabar de millor manera a l’hora del ressopó i en les posteriors costellades, dinars i fartaroles varies, que han portat a terme. Entre els mateixos components, admirats per tan bones predisposicions pel menjar, van arribar a fer broma amb la identificació de la procedència, canviant el terme Escola Canthorum del Patronat, per la de “Fartorum”. Que no fa altra cosa que reafirmar un al•licient que durant aquells anys difícils, entaular-se per degustar un bon dinar bé valien uns cants primaverals i que a mesura que les privacions anaven desapareixent ,igualment s’ha fet un bon paper a la taula, amb la consegüent alegria que aporta el vinet, i que decanta a un ambient que propicia altres cants , els quals també eren esperats durant les divertides i participatives sobretaules.

Així, doncs, les nostres Caramelles, com la mona i l’arengada que quan es podia encendre foc a la muntanya, durant aquets dies, era una altra protagonista d’excepció. Com per les responsables d’engalanar les respectives cistelles i els qui confeccionen el ram que corona el pal o per aquells que el porten... Tan variat espectre de detalls, bé es mereixen fer-se un lloc entre el reconeixement mundial, i també per projectar la manera d’esser i de viure dels veïns del poble de Sitges, com a ciutadans del món que som.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de març del 2013, Setmana Santa )



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez