Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

06 de desembre 2016

APRENENT DE MÚSIC

     He tingut la sort de ser sempre aprenent de músic. Em congratulo d’aquesta sort perquè des de l’aprenentatge la música es viu d’una altra manera que des de la professionalitat. L’aficionat,  comparant-lo amb el professional,  té l’avantatge que  la música és una activitat a la qual es dedica  només  els dies de festa i estones de lleure.
      Per altra banda aquesta sort, a la qual em refereixo, també  està associada als anys d’infantessa, quan acompanyava al pare als balls de tarda del Retiro,  em semblava un privilegi poder pujar a l’escenari un cop s’havia acabat el ball. Em trobava tan bé entre aquells músics que inclús m’atrevia a unes certes confiances. Com la que vaig dispensar a en Ferran Sentís que en aquella època tocava la bateria amb els Iberos del Jazz. L’home estava atrafegat  recollint tot aquell escampall de bombos, plats i timbals, era el qui tenia més feina a muntar i desmuntar i guardar en les fundes corresponents. Aquell dia, a la primera que em vaig creuar amb ell, sense pensar-m’ho dues vegades , li dedico la que em semblava una salutació adient: “Hola Valent!”. El músic que anava per feina i amb poques ganes de conversa, va canviar completament la seva actitud i recorrent a la valentia de qui es veu amb l’honor trepitjat, em va recriminar com s’atrevia un marrec a fer servir una malformació de la seva identitat, una llibertat que sols permetia a les seves amistats. Vet aquí el Valent imposant-se al llepa fils que per poc es caga les calces. En mig  d’aquell arravato de recriminació, hi va haver qui em va informar que no era aquest ni el seu nom ni tampoc el cognom, d’aquí que l’home s’exclamava:”que m’ho digui un de gran encara, però que sigui un mocós , això  no ho tolero...Mai més vaig posar a prova la seva valentia.
     A partir d’aquí em vaig adonar  que els qui tocaven el jazz –band estaven dotats d’unes certes genialitats. De la mateixa orquestra n’havia estat el responsable en Pere Molins que venia de Vilanova amb la seva muller la Rosita, el matrimoni regentaven una bodega a la Rambla vilanovina. En Peret disposava d’una extraordinària facilitat de paraula i una patxoca encara més exagerada. Amb aquestes dues virtuts,  muntar la paradeta li costava una eternitat, doncs a cada moment parava i engegava. Aquesta actitud treia de polleguera al mestre Pallarès que sempre manifestava: “un dia no diré res, esperaré que sigui ell que digui per començar...
      Un altra tocador de timbals era l’Agustí Montornès Pino, bateria de l’orquestra Mozart. La seva obsessió era quedar bé, no tan sols ell, que s’esmerçava en el seu paper, sinó el conjunt de tota l’orquestra. No sempre ho aconseguia, perquè les excentricitats d’algun dels companys, s’encarregava, de forma voluntària, treure de polleguera al bateria de la formació. En Manel Vendrell Capdet, al qual se’l coneixia per en Sou, sigui dit que al seu costat  he passat les millors estones que he viscut en el meu aprenentatge, fent honor al seu tarannà del que vulgarment s’anomena “tocar allò que no sona”, esperava una passatge d’un ballable, en el qual ell solejava amb el saxo, i  feia de manera que en el moment més àlgid, el del seu lluïment, la canya li xisclés estrepitosament . Tan era sorgir el xisclet, que  l’Agustí es lliurava a una esbufegada que movia les fulles de les moreres del jardí.  Imaginem-nos fins a quin extrem arribava la punyeteria del músic que permetia quedar malament ell per  tal de fer la guitza al company.
    La gent que són afins a l’Eco, de ben segur que poc sabien d’aquestes altres pàgines musicals protagonitzades pels músics locals. No ens incloguin a tots dintre el mateix compàs, tot i que a l’hora de la feina és aquest, el compàs,  el que ens posa a to. El que passa després n’hi ha per parar un tren. Com quasi va passar un diumenge  quan tornàvem  amb el tren de tocar de Barcelona. En Cristòfol Rubí Aguilera era titular d’una formació de Vilanova, i uns quants de nosaltres  hi havíem anat de bolo. Els que el coneixíem sabíem del seu repertori d’anècdotes  viscudes per ell, llògicament la resta de viatgers del vagó n’estaven al marge. Davant les aventures explicades pel músic, la gent s’hi anava implicant fins acabar tot el vagó rient . Arribats a l’estació de sitges, es va acomiadar un per un de tots els passatgers, mentre aquests li manifestaven que  havien passat un viatge molt divertit.
     El seu aprenentatge  musical van ser una mica interessat, com ho demostra l’experiència viscuda amb el mestre Pallarès. Aquest, apropant-se les Caramelles, va avisar a en Rubí, que  l’anés a veure a casa seva. Un cop allà el mestre li va dir si volia anar-hi a tocar el fiscorn. Contesta del músic: “quan hi ha a guanyar?” . Cap paraula per part del veí del carrer de l’Aigua, només es dirigeix cap a la porta, l’obra i li senyala el carrer. Cop de porta i bolo aigualit.
    Si més no  de les seves excentricitats en treia profit. S’estava fent un casona allà a les cases del Sord. Durant el dia treballava a la Pirelli, després sortia a pescar amb la barca i per la nit a amenitzar el ball del Prado. Per aprofitar encara més el temps, es portava unes quantes rajoles i a l’hora de l’espectacle, a sota l’escenari, les anava escatant. Quan va ser el moment de pintar, en el transcurs del mateix impàs, amb la moto tornava a la casa, es posava una bata damunt l’uniforme i donava capa de pintura, fins quan calculava que s’apropava el moment de reprendre el ball.  
   Davant aquest panorama,  vet aquí uns quants compassos dissonats ,  Però és que entre  tants,  no sé com Santa Cecília, la seva festivitat es celebra el proper dimarts, no ha renunciat al patronatge dels músics. Segurament no ha estat així perquè li queda la música i aquesta bé mereix de la seva protecció. Com m’he referit altres vegades, torno a treure la frase del mestre Pallarés quan deia: “la música és molt maca, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”.

                                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre del 2016 )

Cap comentari:

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez