Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

28 de març 2015

BOTIGUERS I INDUSTRIALS

    Amb encertat criteri, el departament de Comerç de l’Ajuntament, va propiciar  un reconeixement als botiguers i a tots aquells que la seva activitat al front d’una empresa han assolit els 50, 75 i 100 anys de trajectòria.
    Els avantpassats, sobretot aquells que van començar entre els 75 i 100 anys enrere, no ho van tenir fàcil. Ho va complicar l’esclat de la guerra. A la postguerra les coses tampoc van ser fàcils. Fins que, poc a poc, els negocis van anar superant adversitats. Els nostres pares van desenvolupar l’activitat entre dos temps: els difícils i uns anys més bons. Curiosament els de la meva generació, continuadors del negoci familiar, ens hem mogut entre la bonança i aquest temps actual d’una incertesa comercial que fa perillar la viabilitat del comerç, degut a que  existeixen uns compromisos econòmics a fer front, que són molt més elevats que els d’aquells temps: impostos, lloguers, dependència... Tant és així, que només aixecar la persiana  ja equival a una despesa. Treballen amb avantatja  els qui no han de pagar lloguer, o aquells que hi col·labora la família.
     El panorama botiguer de Sitges ha experimentat uns canvis que es fan més evidents en els nostres dies. Enrere hem deixat botigues i establiments mítics, enumerar-los tots seria tan complex que ens faltarien pàgines per a poder dedicar-los l’atenció que es mereixen. N’apunto només uns quants.
   No gaire lluny de la nostra botiga, al començament del carrer, hi havia a Cal Xatet. Es troba a faltar i sobretot el record del Xato, en Salvador Satorra, home de corbatí que celebrava el seu Sant d’una manera molt original, repartint orxata a tots els qui s’hi apropaven, Tanta n’era l’afluència que  havia de fer acte de presència un  municipal, per tal de posar ordre .
   I si observem l’evolució del comerç, ens adonem que certes activitats comercials han desaparegut, com les lleteries que n’hi havia un bon nombre repartides pel poble. Això propiciava que les veïnes  anessin a buscar la llet, amb aquelles lleteres tan característiques.  Es pot dir que l’últim lleter en tenir establiment obert, al carrer Jesús, va ser la família d’en Salvador Jornet Mora, el pare del qual  era mestre d’escola. En Salvador ha estat un personatge popular del poble i de contratemps futbolístics. Que  no suportava que la mainada, al passar per davant de la lleteria, cridessin: “Sandrini!”. Ho considerava una gran ofensa, fins el punt d’abandonar el taulell per  empaitar als qui havien gosat ferir el seu honor, amb una denominació que el  treia de polleguera.
    Em referiré ara a l’Emilia Pla, també venedora de llet, per coincidir amb dues activitats que han desaparegut del poble, la de la llet i el refer els matalassos de llana. El seu fill, Ramon  Gumà, s’havia dedicat a aquesta activitat, com en  Peñas, treballador seu que desprès es va establir pel seu compte. La seva feina despertava una gran curiositat; descosien els matalassos i  abocaven la llana al terra dels terrats i allà, amb unes vares llargues, apallissaven la llana, mentre frisaven les dues vares fent sorgir un soroll molt persistent. Un cop la llana es refeia, la tornaven a introduir a dintre la tela rentada, el cosien i repartien unes llaçades que feia que el matalàs aconseguís un aspecte “capitoné”.Amb la pèrdua de les vaqueries es va acabar la llet, fresca, venuda a granel i amb la progressiva implantació dels matalassos de molles, els de llana van anar desapareixent dels llits  amb somiers de malla metàl·lica i bancades de fusta.
    Em sap greu haver d’interrompre el record a les botigues més emblemàtics del Sitges d’ahir, ho faig amb aquests últims referents. La presència d’en Joan Carbonell, a l’estiu vestit amb aquelles “guayaberas”  blanques, pantalon blanc i sabates a conjunt a l’estil d’americano, segons el costum adquirit a Cuba. Propietari de la botiga de teixits, robes interiors i camises entre altres peces de vestir. A la botiga d’en Carbonell  es respirava un flaire a teixit.
   Més enllà, al Cap de la Vila, hi havia la tocineria de can Xurei, quan fa poc ens ha deixat una filla de la casa, la Teresa Carbonell. El seu germà, en Jaunito passejava una elegància de galant de cinema. La seva presència enamorava a la  clientela, sobretot a aquelles noies que servien a les cases dels estiuejants, que s’afanyaven a freqüentar l’establiment amb la il·lusió de poder-hi coincidir.
    Molts dels establiments dels d’abans han hagut de tancar a falta de relleu generacional. Altres degut a les competències de les grans superfícies. I propietaris que tancant i llogant el local els hi surten millor les comptes que passar les hores darrera el taulell. Vist el panorama comercial amb aquesta alternança d’establiments, alguns d’ells força impersonals, ens fa estar recelosos que dintre de 50 anys més, potser els qui s’adreçaran a recollir el reconeixement d’aquesta continuïtat siguin gent de països llunyans.
   El mateix passa amb les activitats industrials, a no ser que s’arribi a instal·lar una industria  prou important que ocupi a la gent de la vila. El futur en aquest aspecte és imprevisible. La falta d’aprenents i de tallers  que desenvolupin els oficis, s’agreuja amb la dificultat que es troba si un oficial, posem un fuster, un manyà, es vol establir pel seu compte. Aquest es veu obligat a llogar una nau en el polígon industrial, comprar les màquines imprescindibles i adequar-se a les normatives existents. Aconseguir els permisos necessaris i a partir d’aquí començar a treballar.  Quin cost té tot aquest procés?  És assumible per algú que ha de començar des de zero? Doncs els tallers també aniran desapareixent de l’entorn comercial del poble. I  de què podran treballar la gent de Sitges ?  Preguntes que condueixen a un futur comercial incert i a una reflexió que sembla no voler apartar-se del contingut de l’article de la setmana passada: D’on sortiran les misses ?
                                                                                      J. Y. M.
 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març de 2015 )


22 de març 2015

CRÍTIC DE MISSES

   Tinc la satisfacció de poder compartir pàgina amb la màxima autoritat eclesiàstica del poble, com ho és  el Sr. Rector de la nostra parròquia, mossèn Josep Pausas. Coincidint que quan surti al carrer el setmanari tan sols hauran transcorregut unes hores de la festivitat de Sant Josep, els hi vull fer arribar, tan a ell, també  a  elles i  a tots els que s’identifiquen amb el nom, la meva felicitació.
    Amb un record molt especial a un Josep que va tenir molta complicitat amb el Ral·li de cotxes d’època  que tindrà lloc aquest  diumenge, em refereixo al Sr. Josep Casanova i Termes. Eficient secretari del Foment del Turisme de Sitges i persona detallista al cent per cent. Com també una altra de les peces de l’engranatge d’aquesta prova, que té lloc entre Barcelona i Sitges, és l’amic Eduard Carbonell i Targa que sap la vida i miracles del Ral·li, per tants anys com ha col·laborat amb l’organització de la prova.
   Vet aquí, però, que amb les felicitacions  i els records que van associats a l’esdeveniment d’aquest cap de setmana m’he apartat de l’enunciat de l’article. Encapçalament que ha vingut motivat per una crònica que vaig llegir en el diari El Periódico de Catalunya del divendres passat, escrit per Carles Cols, sobre una especialitat molt poc coneguda, com ho és els del crític de missa. Una curiositat que es remunta entre els anys 1983 i 1997, període de temps en què el diari madrileny “ABC” , va estar publicant, cada dilluns, ni més ni menys que la crítica de missa. Escrita per Ricard Herrero que era un sacerdot que es dedicava a visitar esglésies, durant la celebració de l’eucaristia,  amb el més estricte anonimat, per a desprès escriure  la corresponent crítica. Copio textualment  de l’article, unes línees d’aquesta col·laboració: “El salmo lo cantó solo el organista. Al aleluya no contesto casi nadie. Ya digo que es una pena de la que el cura no tiene culpa” . El sacerdot ho escrivia  en les mateixes pàgines del diari entre les crítiques de teatre, cinema, música, de literatura... Obeint  a l’encàrrec de Luís María Ansón, com així ho explica Victor Olmos en el llibre “Historia del Abc“.
     Avui, ens consta imaginar-nos que un diari pugui incloure en les seves pàgines una crítica d’una missa. Altra cosa  és l’opinió que hi pugui expressar el sacerdot, com ho fa el meu company de pàgina, així com arquebisbes i bisbes que escriuen  en altres diaris de prestigioses capçaleres. Per la seva part el crític, o  cronista, Ricard Herrero apuntava, ja fa anys, una crítica de caire generacional: “La misa  de una y media a la que he asistido es una misa pobrecita, de poca gente, de gente mayor y un poco en pelo”.  Un comentari que volia reflectir una realitat que pot semblar anar contra la lògica,  si tenim en compte que, en el seu dia, a les persones de més de 65 anys,  la pròpia església els va eximir del deure d’assistir a missa els diumenges i festes de precepte. De ben segur perquè a partir d’aquesta edat consideraven que sobrevenien desgavells de la salut que podien fer inviable acudir a la celebració religiosa. Sortosament la mitjana de vida s’ha allargat i avui una persona de 65 anys el que acaricia amb més entusiasme i il·lusió és la jubilació i, amb ella el poder fer els que més li plagui. Sense que l’edat sigui un impediment per  assistir a missa. Perquè amb la jubilació hi ha temps per a tot.
    En certa manera la crítica continua vigent,  sense la presència de cap crític especialitzat en el tema, perquè tots ens sentim capacitats per opinar, sobretot quan les paraules del sacerdot aconsegueixen acaparar l’atenció dels feligresos i això és produeix en el moment del sermó, on es fa palesa l’habilitat oratòria del predicador. Antigament en molts pobles els sermons assolien una influència crítica, aquesta vegada, però, per part de l’oficiant, quan aprofitava per posar en evidència determinades actituds que desafiaven la bona entesa entre els veïns del poble i que el Sr. Rector adequava la seva intervenció per a denunciar-ho amb un esperit crític. Algunes vegades aquest  arremetia contra els músics que participaven en la festa major del poble. Com va passar en un de la província de Tarragona. Els components de l’orquestra que participaven en l’acompanyament dels cants litúrgics, escoltaven atònits, des del cor, les paraules del sacerdot, més o menys en aquests termes: “Vosaltres, que digueu que no teniu diners per a fer obres de caritat, per a sufragar les despeses de la parròquia, no us sap greu gastar-vos els diners amb els músics que se’ls emporten a canvi de res de profit.... Mala propaganda pels bufadors d’instruments. Però la cosa no acabava aquí, sinó que continuava a l’hora de dinar, era quan els músics eren repartits per les cases del poble. Tenir assegut a taula un músic representava tot un honor que distingia a la família que l’havia acollit. I si més coincidia amb la presència del Sr. Rector, la veu corria per tot el poble. En aquests dinars, curiosament, el sacerdot, en un moment o altra, feia sortir el tema del poc encaix dels balls amb les coses de l’església.
       Existeixen, però, uns Oficis religiosos que a falta de crític oficial, obtenen una rellevància que distingeix el programa d’actes. Assistir a l’Ofici de Festa Major de casa nostra forma part d’un costum que marca determinades preferències. Quasi sempre per la solemnitat de l’acte. M’ho deia una senyora: “ Fa goig veure l’altar envoltat de tants capellans”. És el mateix referent amb els qual es guiaven els organitzadors de festes passades, quan en el programa, en l’apartat de l’Ofici, hi feien constar: “Glosará la vida del Santo, un eminente orador sagrado”. Un protocol que es repetia cada any.
     A falta de crític de missa, les persones expliquem la missa segons ens va i sempre fem curt. Perquè, segons la veu popular: “de la missa no en sabem ni la meitat”.

                                                                                                     J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de març del 2015 )

14 de març 2015

COSES DE CASA

   Les coses i la gent de casa nostra aconsegueixen una influència que va en consonància amb les preferències de cadascú. Parlar, en aquest cas, escriure del present de Sitges és moure’ns entre una temàtica tan diversa, on l’actualitat segueix important no tan sols a tots els convilatans, sinó també a totes aquelles persones, en són moltes, que se senten atretes per totes les singularitats de la Vila. Gent que ve tot sovint a passejar i aprofita per recrear-se i gaudir dels esdeveniments i d’aquesta oferta cultural tan variada com interessant. Ho demostra el nombre de visitants, més de 20.000, que han passat pel Cau Ferrat i Maricel des de la nova singladura.
    Les noves tecnologies ofereixen i faciliten el poder  estar informats, en tot moment, del que, en aquest cas concret, té lloc a la Vila. I aquest interès es recrea, com he dit, amb l’actualitat del dia a dia i també per saber més del passat. Els nostres museus exposen l’evolució d’una Vila, la projecció de la qual, ja va interessar a artistes i personalitats del món de la cultura. Entre les curiositats, s’exposa en l’espai fronterer que separa el Cau ferrat del Maricel, l’anell que es va trobar enterrat entre la terra del Sitges d’abans, a recer dels fonaments del Palau. Un petit i valuós  testimoni del Sitges del passat.
     Entre aquest ahir i avui, la història del nostre poble s’adequa a totes les situacions que han estat comunes i sobretot a aquesta identitat  tan particular en un poble que marca diferències.
   De les moltes persones que, tot i no haver nascut aquí, han tingut una predilecció especial, destaca la influència d’un amic que ha aportat molts neguits i passió per les coses del Sitges d’abans. En Marcel Maluquer i Barceló, que ens acaba de deixar, va arribar a Sitges de jovenet de la ma dels seus pares. El pare va venir com a director, gerent... d’un espai recreatiu anomenat Oasis Parc, ubicat en uns terrenys de davant de la piscina, amb uns frontons i un reclam molt singular, per a la mainada,  poder passejar amb uns  burrets pel recinte. D’aquest entreteniment en tenia cura l’Enric Ballester  que l’anomenaven en Pocholo . Que desprès va passar a ser porter del local de la piscina i barman.
    El pare d’en Marcel tenia també un local a la platja Sant Sebastià, potser on el Sr. Esteve, en Mamita va tenir després un bar. El Sr. Maluquer  els deixava una part del local als Iberos del Jazz, que va fundar i dirigir en Magí Almiñana, per a que poguessin assajar. Aleshores en Marcel era un xicot molt jove a qui li agradava la música i s’ho passava d’allò més bé en aquells assajos de l’orquestra amb la interpretació dels ballables del moment. Aquells moments viscuts li van quedar gravats a la memòria i tot sovint en feia referència.
   En aquelles estades a Sitges es va aficionar als cotxes antics i a totes les rareses  d’èpoques passades. Així, els diumenges, es passejava per damunt el passeig amb una bicicleta molt singular, amb una roda molt alta a la part de davant i una altra de més petita al darrera. Ell quedava enlairat i oferia una perspectiva d’un Sitges antic. Era una bicicleta igual que l’exposada a l’entrada del museu Romàntic, sembla ser que el fons del museus en té inventariades dues, una d’elles va ser donada pel Sr. Joan Gené i Recasens de cal Carreter. I ara als fills els agradaria saber, amb exactitud, quina és la del seu pare.
     Entre aquestes en Marcel es va aficionar als cotxes antics i era un clàssic  en la prova del Ral·li de cotxes d’època Barcelona – Sitges. La seva indumentària era sempre la mateixa: gavardina de l’època i gorra a l’estil Sherloch Holmes. Un cotxe que un dia, durant una visita a la província de Sòria, a l’entrar en el local del poble, el nom del qual no recordo, vam veure reflectit en un pasquí emmarcat, amb una nota que feia referència al seu propietari, en Marcel Maluquer, amb motiu d’una adhesió del poble als amics dels cotxes antics. Va seu una coincidència que em va satisfer molt per la troballa en si i per l’amistat amb el propietari del cotxe en qüestió.
    En Marcel ens ha deixat  a les portes d’una nova edició del Ral·li, ell que era un apassionat i conservador de les coses antigues. Just ara quan les tecnologies més avançades de la telefonia s’han reunit, un any més, a Barcelona amb un èxit de participació i novetats que ens deixen meravellats. Ell que va viure de prop els començaments dels Iberos del Jazz, quan la seva cantant, la Beatriu Álvarez, es valia d’aquells embuts tan peculiars que van ser els predecessors dels micròfons. I que per no haver-hi, no estava a l’abast de tothom poder fer gravacions.
     Aquesta manca de tecnologia era suplantada  per l’enginy de la gent. El mateix Magí es valia de la capacitat de captació i retentiva que tenia en Quimet Bielsa. El qual, abans de fer de cambrer al Prado es va dedicar a l’ofici de recader, com la seva família. Cada vegada que l’Almiñana necessitava determinades partitures de ballables, requeria la presència d’en Quimet i, sense més preparació, li tatarejava la melodia de la cançó i després d’un parell de vegades li feia repetir i de seguida es quedava amb la melodia. Sense cap altra referència es dirigia a la casa Beethoven i allà a la servicial Sra. Antonia li cantava la melodia i la gent de la casa que l’escoltaven  de seguida li treien, d’aquelles grosses carpetes, les partitures del ballable que sol·licitava. Fins i tot algunes vegades havien complimentat al recader amb el testimoni sonor que l’empleat li dedicava al piano que hi ha en l’estreta botiga adossada al Palau de la Virreina de les  Rambles.
        Són les coses de casa de les quals n’han tingut i en tenen cura, la nostra gent. En Marcel Maluquer era un conservador i entusiasta de les coses antigues. I a alguns de nosaltres, com un servidor, ens agrada donar tombs per un  Sitges íntim i portar fins aquestes pàgines fets, protagonistes i detalls de tots els temps.     
                                                                                           J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març del 2015 )

12 de març 2015

SITGETANA, 50 ANYS

              
   Aquest és el títol de la sardana que el mestre Jordi Paulí va compondre per encàrrec de la Cobla,  per tal de deixar constància musical dels 50 aniversari de la formació.
   Va ser estrenada el dia de la Festa de la Trinitat, el 16 de juny del 2014. Els components van voler estrenar-la en aquest indret tan bonic del Massís a mena d’homenatge a l’administració de l’ermita, que des de la seva fundació han comptat sempre amb la Cobla per amenitzar la ballada en la seva era. Per aquesta ocasió també vam comptar amb l’autor i les autoritats de la Vila.
   No obstant la presentació oficial es va fer, gràcies a la complicitat de la Comissió de Festa Major que presideix l’Aroa  Llorens, al Saló d’Or del Palau de Maricel també amb motiu de la presentació del Programa Oficial. Les dues presentacions van comptar amb la presència de moltes sitgetanes i sitgetans, els quals van gaudir de la prèvia de la Festa Major entre la programació d’actes a celebrar i una breu pàgina musical, a càrrec de la Cobla,  que va servir per amplificar el ressò de la sardana que va ser interpretada, per primera vegada, dintre aquest marc privilegiat com ho és tot el conjunt de l’ermita que guaita al mar.
   A partir d’aquí l’hem interpretat en  totes les audicions que hem realitzat per arreu. Mentre en Jordi la presentava a la convocatòria de la Sardana de l’Any. D’aquesta manera començava una nova motivació i a la vegada un nou repte per a una sardana que havia estat composta per homenatjar els 50 anys d’una trajectòria, iniciada per uns músics amics i bons companys.
    Durant aquest període de selecció ha anat passant eliminatòries, fins a quedar finalista, junt amb altres de diferents autors. En certa manera ens sentim protagonistes d’aquest periple, tot i que el mèrit és per a en Jordi Paulí que és el pare de la criatura.  La final de la Sardana de l’Any tindrà lloc a la ciutat de Figueres el 16 de maig. Sigui quina sigui la sort que li espera a la Sitgetana, 50 anys, arribar fins aquest punt ja és tot un repte que ens fa molt feliços. Alegria que volem compartir amb tot l’àmbit sardanista que, d’una manera o altra, sempre ens han donat suport.
    A tots moltes gràcies. Crits i amunt!

   

07 de març 2015

ELS MÚSICS EN TEMPS DE QUARESMA

   Els costums dels músics tenen, socialment parlant, la virtut de coincidir en molts aspectes. En quant a la part musical bàsicament i necessàriament han de quadrar el  valor de les notes atenent al compàs que marca el seu desenvolupament. És un art que a banda de la bellesa de la melodia no  s’interposen paraules, sinó les habilitats i el bon gust  durant la interpretació. No existeix cap més secret, simplement la bona lectura de la partitura i sobretot aquesta quadratura a la qual em referia. D’aquí que les persones de diferent procedència i llengües  es poden entendre perfectament mitjançant la música.
    Els del nostre àmbit també coincideixen en un costum que encara preval, com ho és el de limitar l’any musical entre una Quaresma i la següent. Vull dir amb això que els músics aprofiten aquest temps per a fer les renovacions en les formacions orquestrals. Els components, amb intencions de canviar d’aires anuncien que després de Carnaval ho deixaran. I aquesta pràctica s’atribueix al fet que durant la Quaresma estava prohibida qualsevol ballaruga i aquest parèntesis de  set setmanes l’aprofitaven per a fer les remodelacions i per a descansar.
    Quan els músics es dediquen a altres activitats durant la setmana i  a les hores lliures i sobretot els dies de festa fan de músic, representa un cert sacrifici. Per a comprendre-ho millor ens hem de situar quan la gent treballava  fins a la tarda del dissabte. Per tant solament disposaven del diumenge per a descansar. El qui a més era músic quan més festa pitjor, perquè havia d’atendre el compromís adquirit amb la formació orquestral. Això equivalia a que pràcticament la festa es limitava al diumenge al matí, perquè a la tarda, després de la migdiada, s’havia de preparar per acudir a aquells populosos balls de tarda que tenien lloc en les dues societats. Així durant totes les festes de l’any i entre els mesos de juny a setembre a diari en aquells singulars balls de nit als respectius jardins.
    L’amic Francesc Borderia assimila la Quaresma als records cinematogràfics, perquè el cinema suplantava el temps que es destinava al ball. Això equivalia a unes llargues sessions, on es podien veure fins a tres vegades la mateixa pel·lícula. Per la seva part els músics podien sortir a passejar amb les seves famílies i, acostumats com estaven a la rutina del ball de tarda, fins i tot  trobaven a faltar aquell ambient.
    Va coincidir aquesta activitat en uns anys que no existien gaires distraccions, o si més no, els mitjans per poder desplaçar-se d’un lloc a l’altre eren els que eren i tampoc s’havia inventat això del cap de setmana. Un diumenge, un dia de festa, donava per molt poc. Tan sols la missa de dotze, el tortell, sessió de cinema i ball de tarda. Els petits plaers.
     Quan van deixar d’existir les orquestres locals, els músics que les formaven ja havien deixat enrere els anys més entranyables de la vida familiar i els seus fills havien crescut. Tot i amb això encara van tenir l’oportunitat de pujar al tren de la modernitat, més que aquest als cotxes que començaven a ser assequibles a les economies familiars. Aquell buit deixat en quant a l’obligació, ben portada, d’anar amenitzar els balls, el van suplir amb viatges i visites a llocs que fins llavors no havien pogut realitzar. I va arribar el dia que els semblava que mai no havien fet de músic, si no hagués estat pels records i les hores viscudes al compàs de la música.
     La majoria  d’ells es van mantenir, per sempre més, al marge de la música en quant a la faceta d’intèrprets, llevat excepcions. Com en Josep Vadell que va seguir  interpretant al piano de casa seva escollides partitures de música de jazz. Desenvolupant sensacionals improvisacions, sense ser component de cap formació estable, i que oferia esporàdicament en alguna que altra actuació en públic. La seva afició al jazz l’ha mantingut en contacte directe amb les novetats d’aquest gènere i poder interpretar sense necessitar a ningú és un altre plaer.
   Un altre músic que ha continuat amb la seva vessant de cantant, però des de la intimitat de casa seva, és en Francesc Freixas, Qui desprès del seu pas per conjunts tan diversos com: Los Chicos de Sitges”, “Suburs Combo” i “Iberos del Jazz”, aprofita la seva capacitat i bon gust interpretatiu per a enregistrar cançons i peces de caire més líric, en el seu improvisat estudi de gravació. Els resultats obtinguts després els deixa escoltar a les seves amistats. Una afició que ha tingut continuïtat més enllà dels escenaris i dels anys de joventut.
  Un company seu, en Josep Nebleza, va tocar els últims acords amb l’acordió amb el grup d’Havaneres de casa nostra: Platja d’Or. I potser ha continuat  desplegant els seus plecs també en la intimitat de la llar. No obstant amb el que ara ocupa el temps en Pepe és amb la pintura, aconseguint una acurada tècnica tant en l’especialitat de l’oli com en l’aquarel·la.  Dues arts, la música i la pintura que es complementen i mostren la sensibilitat d’un músic que ha passejat pels escenaris el seu domini del instrument  i un tarannà que connecta amb la gent.  Fins que  ara sobresurt en la presentació d’una obra pictòrica que l’apropa a la tècnica dels artistes professionals dels pinzells. Ja diuen que on n’hi ha  hagut sempre en queda.
    Quan els músics de casa nostra es van retirar de la seva altra activitat musical, van haver d’aprendre una cosa tan simple com és anar a passejar, perquè no n’estaven acostumats. El temps que dura la Quaresma era insuficient per habituar-se a la vida familiar dels dies de festa. Un dia, però, amb el comiat tan característic, aquell que el vocalista anuncia:  “I amb aquestes melodies...”, van ser els músics que no hi van tornar més. Els uns han  passejat i voltat món, altres han descobert noves aficions i així poder continuar satisfent els seus neguits artístics.
   Amb aquests detalls ens adonem  que la Quaresma, en alguns aspectes,  ja no és el que era.
                                                                                                                      J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de març del 2015)

01 de març 2015

ELS GUARDES DEL CAU

   Santiago Rusiñol  va concebre el Cau Ferrat amb una distribució molt peculiar. Pensat com a vivenda, però sobretot per disposar-hi les seves col·leccions de ferro forjat, ceràmica, vidre, pintura... Per tant no es podia plantejar com una casa convencional. No obstant el que més si assembla  és la planta baixa, amb l’entrada, el menjador amb la cuina incorporada i la llar de foc, la seva habitació, el despatx i la sala del brollador abocada al mar.
    Mestre Rusiñol porta una vida social molt intensa i s’envolta dels artistes de més anomenada del moment i també fa amistats aquí. Entre elles amb el Sr. Genís Muntané i Barnils, a raó d’aquesta amistat esdevé l’home de confiança de l’artista i prova d’això és que li deixa les claus perquè durant les seves llargues absències en Genís tingui cura de la seva propietat. Aquest fet, el de guardar les claus, obeïa a un costum que tenien les famílies que no vivien aquí de forma permanent, es valien de veïns i coneguts per a que els hi guardessin les claus de les seves propietats. I aquesta condició, la de guarda, es considerava un honor per part del qui tenia a salvaguarda no solament unes claus, sinó tota una propietat. És tanta la lleialtat d’en Genís que fins i tot se’l considera el seu secretari.
    L’home va fer honor a la confiança que un dia li va posar el Sr. del Cau. I que aquest n’estava agraït ho palesa la implicació mútua i també l’estar convidat a participar en moltes d’aquelles tertúlies i àpats que tenien lloc a la casa de l’artista i fins i tot l’acompanya en alguns dels seus viatges. Naturalment aquesta amistat abraça a la resta de membres de la família Muntané. La seva neta Rosa, tot sovint ens ha explicat, en aquestes pàgines, les seves estades al Cau, quan era una nena. La seva presència fascinava a l’artista. Mentre, a la Rosa, li feia respecte i fins i tot li havia arrancat algun ploricó.
     Amb la mort de Rusiñol  i consolidat el llegat del seu Cau ferrat al poble de Sitges , la seva casa passaria a ser destinada a museu. I en aquesta nova etapa la família Muntané segueix tenint la consideració dels nous administradors. Però aquesta obertura al públic requereix un reforç dels responsables de vetllar per a la integritat de tot el que hi ha exposat. D’aquí que la presència d’aquests serveix per a mantenir en bon estat de revista tots els objectes i a més per guiar al visitants  per les dependències de la casa, explicant tot el més rellevant.
   S’incorporen a la plantilla gent de casa que aporten coneixement de causa i estima per tot el contingut del llegat. Formen un equip tan entregat, que fa possible que durant tots els dies de l’any i totes les hores del dia el Cau Ferrat no es quedi sense ningú que resti amatent a qualsevol circumstància. De manera que fan torns per anar a dinar i a las nits també mantenen aquesta tònica. Consideren el Cau com la seva segona casa i la mimen amb tota mena d’atencions. Formen aquell primer equip de guardes, els Sr. Paco Ribas, en Félix Hernández i en Josep Vidal Navarro. A partir d’aquí la nova etapa del Cau té uns altres servidors. Als quals la participació de les seves respectives famílies,  guarden unes coincidències comunes a la vida íntima del Cau.
    Les filles d’en Paco Ribas, l’Elisabeth i la Montse, tot sovint hi van de visita amb l’esposa i mare, la Pepa Freixas. Allà si trobaven com en un conte de fades. Tota aquella ben ordenada disposició les fascinava, mentre corren d’un cantó a l’altra però ben conscients que la mirada del pare les retenia de tocar res, ho tenien ben assolit. També hi acudia l’Amàlia, filla del Sr. Vidal amb la neta d’aquest la Lídia Escámez,  també una nena la qual, degut a l’assiduïtat en quan a freqüentar el Cau i a conèixer tots els seus racons, havia arribat a pensar que tot allò era patrimoni de la família. Aquestes petiteses, com aquesta presència familiar, feia del Cau Ferrat un lloc on el visitant s’hi trobava bé, mai millor dit, com a casa.
    Perquè els cuidadors s’ho estimaven d’una manera especial i ho encomanaven. I totes les hores que es passaven allà era com un plaer correspost per tota mena  d’atencions i d’admiració per part dels visitants. Entre tot això,  quan tenien la feina enllestida, en quant a les tasques elementals de conservació, abans d’obrir les portes, s’asseien a l’entorn d’aquesta tauleta i sillonets que encara es conserva, tot i que pinades de nou, en la sala del brollador i allà llegien La Vanguardia de la qual s’anaven passant els fulls i, el que és més curiós, feien el mateix amb les ulleres. La Bet Ribas em comentava que quan s’arribava a l’alçada del brollador l’espai desprenia olor a tinta, de tant refregar el paper del diari  per damunt el sobre de la tauleta, a la qual ja no li quedaven restes de vernís i aquell flaire s’hi havia impregnat per sempre més. 
    A aquesta plantilla s’hi va afegir la del Sr. Josep Vidal Botella que era nebot del propi Sr. Vidal, el qual  va passar a ser el sereno de nit. A partir d’aquí es van anar incorporant nous guardes, tots amb la mateixa dedicació i estima. Els últims coneguts que s’hi han passat també molts anys i hores: En Fermí Martínez, l’Ollé, en Daniel Monzó. En Joan Serra, responsable també de tenir cura de l’ordre a seguir del Ram de tot l’Any, ajudat per en Josep Jara . I durant molts anys guarda de nit, en Sergi Matías. Sent el coordinador i encarregat de tots ells el net del Sr Genís, en Genís Muntané i Estivill. I si el seu avi va ser un gran amic de Rusiñol ell ho ha estat del Dr. Jesús Pérez Rosales.
    Avui nous guardes vigilen, conjuntament, el Cau i el Maricel, Entre uns i altres han donat mostres que, des de sempre, el llegat de Santiago  Rusiñol i del metge ginecòleg  ha estat en bones mans

                                                                                             J. Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de febrer del 2015 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez