Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de desembre 2009

EL PESSEBRE ENTRE COTXES





Nadal acaricia la tradició de les bones intencions. Cada 25 de desembre, però, és diferent, si rebolca la plenitud de les hores viscudes i també la tristor que s’acusa enfront de sentides absències. No obstant la festivitat continua estant associada al fred que glaça els cims de les muntanyes. Com l’altre diumenge, quan caminàvem pels camins de la muntanya de Montserrat, mentre unes enjogassades volves de neu, poc a poc, anaven emblanquinant el paisatge. Tots coincidíem amb la mateixa predicció, quan dèiem: “fa dia de Nadal”. Relacionem aquesta climatologia, freda i d’ambient rúfol, amb la festes nadalenques. Els pastors dels nostres pessebres, porten gruixudes samarres mentre es dirigeixen cap el portal. En el seu interior, sols el protagonista d’aquest dia tan assenyalat , el nen Jesús, és el qui va menys abrigat de tots. Sort que el bou i la mula li proporcionen escalforeta. Així ho hem representat sempre.
L’únic que varia és la creativitat de qui fa el pessebre. He volgut encapçalar l’article amb la imatge d’un de molt curiós. Que a més de la seva originalitat, la disposició artística del seu autor, m’ha complagut i m’ha encuriosit trobar-lo instal·lat en la mateixa entrada del seu taller de reparació de cotxes. Ben pocs tallers, de l’ofici que sigui, deuen quedar per arreu que muntin aquest emblema del Nadal, íntim, dintre l’espai dedicat a l’activitat laboral. En Lucas ens ha sorprès amb aquesta brillant idea, la qual, sense pretendre-ho, assoleix cotes d’un cert surrealisme, si tenim en compte que per aquells temps la invenció dels motors estaven a anys llum. Per altra banda és un exemple, alliçonador, com modernitat i tradició poden conviure sense fer-se nosa. Ni tampoc que els fums rebutjats pels motors, aconsegueixen entelar la simpàtica i ben estructurada imatge d’un naixement envoltat d’eines i olors de benzina.
L’amic Lucas és un dels tants capdavanters de les tradicions sitgetanes, especialment per les de Carnaval, que vetlla per a que el parc mòbil “carrosaire” del Retiro, circuli amb un bon rugir de motors i un rellentir no menys engrescador. Però també sap adaptar-se a les normatives pertinents, com ho demostra el fet d’haver muntat el pessebre al costat mateix d’un apagafocs. Totes les precaucions són poques, quan es vol preservar l’origen i el significat d’aquestes petiteses que tan ajuden a enriquir les nostres tradicions i els nostres sentiments.
La seva genialitat m’ha recordat que en un altre taller de les mateixes característiques, el de Can Selfa, en Vicenç Marrades, disposava el seu peculiar pessebre en aquella finestra del costat del garatge. Quan el tenia acabat, pujava la persianeta i s’ho mirava amb aquell posat peculiar, satisfet de com li havia quedat i complagut de que la gent s’aturés a contemplar-ho.
Però vet aquí que en aquest indret on el mecànic té el seu taller, anteriorment el regentava en Tabueña, gendre d’en Manel Balcells, hi treballava també el nebot de l’antic propietari, en Pere. En front, els germans Balcells tenien el primitiu taller, la veu popular ho coneixia més per a can Perico. La família era entusiasta de les noves tecnologies, a més de les que propiciaven la simplicitat dels motors, els agradava la ràdio. Fins i tot per a festes assenyalades en feien ostentació, instal·laven uns potents altaveus al balcó i les locucions s’escoltaven quasi bé per tot el nucli central del poble. Cada 22 de desembre, dia de la rifa, la cantarella dels nens, desbordava la calma del poble, gràcies a la voluntat participativa dels populars mecànics, les ones aconseguien el màxim de la potència i la sort saltironejava d’aquí cap allà, fins que un dia, en el sorteig de l’any 1933, es va aposentar a la Vila, va recaure en un número que es va vendre a la botiga de queviures de ca la Laieta, en el carrer Sant Francesc. Va ser un dia feliç per a molta gent de Sitges i diuen que es van disparar les vendes de ràdios. Amb una participació d’una pesseta, que era la fracció que despatxava, tocaven set mil cinc-centes. Quantitat que permetia comprar un solaret i aixecar-hi una caseta de planta baixa.
A can Benazet, els mecànics de la fàbrica i els de casa meva, quan s’apropaven aquestes dates eren requerits per la Sra. Manaleta, la muller del Sr. Manel Benazet, per a que es disposés el pessebre en la llar familiar. Sembla ser que era d’una complexitat molt artística i real, perquè l’ofici de tots els que hi intervenien ho garantia. Els aprenents anaven a fer verd i molsa i els oficials es regien per les preferències de la senyora de la casa. Exigent i meticulosa fins els més mínims detalls, el pessebre s’acabava perquè no es podia continuar fent i desfent fins més enllà del dia de Nadal.
I és que el pessebre és cosa seriosa, tot i la popularitat que l’envolta i l’espai on es disposa. El taller d’en Lucas, sense oblidar-nos dels diorames que els pessebristes exposen en el Palau del Rei Moro, el del Vinyet... és un lloc molt afí per ubicar un símbol d’aquestes característiques. Els qui anem i venim per la vorera , som com aquells pastors que es dirigien a aquell pessebre de Betlem. Potser avui Sant Josep seria mecànic i el infantó, fill de Maria, hauria nascut entre cotxes. Deixem-ho aquí, tal com ho hem trobat.
Bon Nadal a tots.
J. Y. M.

( Article Publicat a l'Eco de Sitges el 19 de desembre 2009 )

14 de desembre 2009

CAMINANT PER MONTSERRAT






















El Centre Excursionista de Sitges organitza, en el transcurs de l’any, unes caminades que assoleixen un encant especial, pel fet de poder compartir companyonia amb un grup de persones, als quals ens motiva el caminar, plegats, pels camins de la nostra Geografia. Aquesta activitat et permet també contemplar paratges molt bonics, que si no t’endinses vers les entranyes de la muntanya no hi coincideixes.
Continuant amb el traçat del GR 5, han arribat a Montserrat i com aquesta muntanya és dipositaria d’enormes encants paisatgístics, hi fan una parada abans de continuar i així poder realitzar una caminada per dintre les seves interioritats. Aquest darrer diumenge, festivitat de Santa Llúcia, ha estat el dia escollit per pujar des de l’ermita de Santa Cecília, des de el peu de la carretera a Sant Jeroni i, des d’allà, fins al seu mirador, per a tot seguit baixar, per entre un gran nombre de graons, fins a pocs metres del monestir.
Varem endevinar el dia, es va sortir de Sitges plovisquejant, la qual cosa feia preveure que la jornada seria passada per aigua, amb la consegüent molèstia que suposa caminar per aquells camins estrets amb pluja. Però sortosament no va ser així, arribats al lloc de sortida, no havia plogut ni una sola gota, tot i que el dia estava molt tapat. Només començar l’ascensió, van caure les primeres volves de neu, molt febles i disseminades. La boira dificultava, enormement, la visió del paisatge que, del contrari, havia d’ésser espaterrant. Però al menys es mantenia sense ploure, malgrat les ganes que teníem de delectar-nos amb les vistes, des de la perspectiva d’un dia lluminós. En el pla de la Trinitat, on vam esmorzar , es divisava un bonic espectacle, el cel no estava gaire tapat i les roques que ens envoltaven es distingien amb tota claredat, estàvem per sobre dels núvols, circumstància que es va aprofitar per fer nombroses fotografies.
Continuem camí i quan som quasi a l’ermita de Sant Jeroni, la nevada s’intensifica i poc a poc va quallant. L’espectacle és d’una vellesa sensacional i tots arribem a la conclusió que ha valgut la pena que no tinguéssim sol, perquè l’excursió la podem repetir quan ens plagui i segur que un dia o altra l’endevinarem i podrem gaudir-ne de diferent manera, per contra coincidir en un dia amb neu i que aquesta no es converteixi en un impediment, ja és més difícil.
En l’estació de l’antic aeri la nevada començava a ser important i d’aquí cap avall, ens va acompanyar un paisatge bucòlic, nadalenc, bastant emblanquinat, però sense perill de quedar aïllats. Les fotografies són, ara, el testimoni d’una sortida on, segons les previsions meteorològiques, havia de convertir-se en infructuosa, va esdevenir un gratificant i profitós plaer visual.
Ja en el recinte del monestir, la neu no havia fet acte de presència, tan sols va acariciar als qui caminàvem pels cims.


13 de desembre 2009

ARA TOCA FER EL PESSEBRE



El calendari no sols detalla i classifica, per dies i mesos, el transcórrer del temps, també fa constar les festivitats ordenades en el consegüent calendari litúrgic. Hem arribat a una d’elles, demà, festivitat de Santa Llúcia, coincideix la celebració d’aquesta festivitat entranyable amb el patronatge a les modistes, per considerar que cal tenir la vista fina per poder filar l’agulla de cosir. La tradició convida a elles a apropar-se fins a Barcelona, per fer una visita a la capella dedicada a la Santa que es troba adossada al claustre de la catedral i aquest pretext s’aprofita per a celebrar-ho com cal. Així els establiments de restauració acullen, després de les pregàries pertinents en la reduïda capella, l’esclat de satisfacció d’un col·lectiu que, des de sempre, s’ha caracteritzat per la jovialitat i alegria que es relaciona a les professionals de la costura.
Malgrat que els tallers de modistes, com quasi bé tots els oficis artesanals, al cap dels anys, es veuen reduïts a una presència testimonial, com la de la Irene Torramorell , modista veterana que encara fila l’agulla en l’habitació, on la seva germana Juanita posava injeccions, amb el record del taller que tenia al carrer Joan Tarrida. No vull dir amb això que no continuïn havent tallers que segueixin amb la seva activitat. No obstant s’ha mig perdut, també com totes les activitats, la presència de l’aprenent. En el cas dels tallers de modistes, les noies hi acudien ja no per la voluntat de dedicar-se en exclusiva a aquest ofici, sinó que ho feien impulsades i motivades per les seves famílies, per tal d’aprendre a saber cosir. Ja filant més prim, a dissenyar els patrons, tallar la roba i, en definitiva, confeccionar els seus propis vestits. Arribat el moment, amb tants precisos coneixements, els permetria fer un sargit als mitjons o agafar-se la vora de qualsevol vestit comprat fet.
Aquesta raó, la de preparar-se, en deien, per saber portar un casa, permetia que els tallers de les professionals de l’agulla i el fil, es veiessin molt concorreguts de noietes. La seva presència , curullada de joventut i jovialitat, aportava a aquests llocs una alegria que a voltes fins i tot resultava excessiva per la modista que es tenia que concentrar en la feina. Val a dir, també, que els xicots, sabedors o festejadors d’alguna mossa, no paraven de fer el “cuculot” per les immediateses del taller. Aquest factor ajudava a propiciar altres al·licients afegits, els quals les noies en sabien treure bon partit , al observar les estratègies que feien servir aquells avivats galans, per voler saber de les interioritats del taller en qüestió. Tot servia per fer créixer l’ambient del lloc i l’estímul d’unes aprenentes de modista, les quals, arribada aquesta data, es desplaçaven, en comitiva, fins a la capital. Per a tants motius, des de sempre, ha estat una festa, el que en diguem, simpàtica.
Una altra tradició, la fira del mateix nom, s’estenia per entre les escales per on s’accedeix a la Catedral, ara la trobem al llarg i ample de l’esplanada de davant, dedicada a la venda de figures pel pessebre, molsa i troncs per a fer cagar el tió, quan el costum de guarnir un arbre encara no havia arribat als nostres verals, ni calat en la nostra voluntat. S’obria per aquesta data, que és quan la mateixa tradició mana que s’ha de fer el pessebre i treure’l per la Candelera. D’això en saben els pessebristes que, any darrera any han cercat per la fira, la figura que més s’adapta a la seva composició. Amb preferència per artesans, artistes tan prestigiosos en aquest art, com Muns, Castells, germans Colomer, Delgado...
Anar a fer la molsa pel pessebre, ha estat l’al·licient afegit a tot aquest cúmul de coincidències. Hi continuo anant, malgrat les limitacions que s’han acotat, perquè considero que la que necessito és molt poca i no crec que el meu contacte amb la muntanya, amb aquesta finalitat, pugui malmetre l’eco sistema, com ho estan fent, de manera despietada l’avanç de les pedreres.
No tan sols la presència de la molsa preval en el paisatge pessebrista, per a que flairegi a muntanya, s’esquitxi de verd, és convenient disposar branquillons de romaní , de grèvol i d’altes varietats. Per l’entorn de l’ermita de Sant Pau de la veïna població de Sant Pere de Ribes, hi creixen uns matolls que disposats en el pessebre dóna la sensació que es tracti de les palmeres d’un oasis. No en sé pas el nom d’aquest tendre arbust, si més no la seva configuració estructural m’encanta. Sense desmerèixer un parell o tres de figues de moro collides al peu de l’ermita.
Aquesta vegada ens acompanyava un entusiasta ribetà , en Josep Baqués Quesada, el qual, mentre furgàvem entre la mata de romaní, ens ha conduit a fer un tomb per les llegendes populars ribetanes i des d’allà mateix hem pogut assaborir el contingut de les dolces mels que unten determinats continguts de la vida popular. Resulta que a mig camí de la pujada de Sant Pau, hi trobem una capelleta que els oriünds del lloc la coneixen com la del Sant Pau xic. Aquesta construcció és molt simple i de mesures igualment reduïdes. Però té dues vessants de teulat molt inclinat i llis,aquí rau la dificultat de la llegenda. La qual vaticina que la persona, fadrí o fadrina, que tirin una pedra a la teulada i aquesta s’aguanti, malgrat la inclinació, no tardarà en trobar pretendent/a. No varem entrar en detalls, ni amb exemples de la seva efectivitat, però sí vam poder constatar que les dues teulades estaven ben concorregudes de pedretes. En cas de fer-se efectiu el desig, vaig arribar a ala conclusió que cal que l’aparellament vagi per bon camí, ja que del contrari serà i, mai millor dit, com haver tirat pedres damunt de la pròpia teulada. Com que no és el meu cas, el de provar sort en aquesta eventualitat, no em vaig veure temptat de tirar-hi cap pedreta, no fos que se m’afegís una altra companyia, aquesta, no desitjada.
No obstant la llegenda urbana encara va més enllà. Continuant el camí, deixant enrere l’ermita del sant xic i la del gran, s’arriba a la font d’en Sidro. Un curiós aqüífer amb el qual la natura ens obsequia. En aquestes èpoques contenia poca aigua, si més no la que hi havia era transparent i freda. En Josep ens explica que la parella que beguin els dos de la mateixa aigua, el matrimoni acabarà malament. Per tant un camí amb unes precaucions que s’han adoptar si vols que la felicitat no es vegi malmesa per l’embranzida descontrolada de les pedres damunt de la teulada o pels glopets compartits de l’aigua de la font. Són dos referents de la vida ribetana que junt amb la Cova Negra, que es troba ubicada en el seu terme, i que mana també que per a ser un bon ribetà s’ha d’haver entrat fins a acariciar la foscor de la seva cavitat. Són detalls que conformen el pedregui dels nostres veïns.
Nosaltres continuem amb la recerca del verd i de la molsa, perquè ara toca fer el pessebre.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de desembre 2009 )

09 de desembre 2009

BÀSCULES



Aquests dies ha estat notícia una bàscula que estava ubicada en una cèntrica joieria de Barcelona, concretament en l’establiment el “Regulador de Bagués” de la Rambla, on ha pesat, en aquest enclavament, durant 61 anys, i de manera gratuïta, les encarnadures i l’ossamenta, en definitiva, l’estructura compacta de tota la societat catalana, grassos, prims, amb “mixelins” i sense, també als qui els tenien grossos, els ossos . Ha estat testimoni de satisfaccions i d’esglais quan l’agulla decanta cap un pes que defrauda a qui pujat al seu damunt, apercep que el “regim” no aporta les expectatives que s’havia posat en el seu compliment. Aleshores amb el pes elevat, amb l’agulla quasi doblegada en el cantó del desencís i del sofriment emocional, puja la pressió, s’aixeca tot, menys el que hauria de pujar, l’autoestima.
El seu peculiar color vermell simbolitza el reclam de grans i petits, de gent que hi ha pujat decidida, sense complexes, a fer front a la realitat. Altres, quan hi tenien un peu a sobre es feien enrere, reconeixen la seva indisciplina, la seva tolerància en la qüestió d’un dia és un dia. O, simplement, mostrant un desinterès pel propi pes, per tal de no amargar-se l’existència amb detalls superflus.
En canvi quan tens una edat que no ve d’un pam, quan sortosament no passen pel cap aquestes preocupacions, quan, en definitiva coincideixen aquests factors o estàs “xolis”, “passota”, o ets canalla. Amb aquesta situació, la referent a l’edat, caminàvem per la Rambla i la bàscula vermella, era un al·licient afegit a la ja de per si valuosa satisfacció de poder passejar per Barcelona. Hi corríem i la seva estructura, el seu mecanisme ens captivava. Aleshores la cosa s’aixecava poc, quasi bé no es movia de la seva posició estàtica . Observada, per part nostra, tan poca inclinació de l’agulla mesuradora, animàvem a la família per a que recolzés el peu damunt la plataforma per poder apreciar com la fletxa anava escalant posicions superiors. Ens passaria per la ment que el pes l’estabilitzaríem al nostre plaer, apretant o deixant de fer-ho. Un error de logística que el temps s’ha encarregat de corroborar.
Pel que fa a la bàscula de can Bagués, és notícia aquests dies perquè ha canviat d’emplaçament, ha estat col·locada en un lloc, on, precisament, la mesura del pes és la base fonamental de les transaccions comercials. Em refereixo al prestigiós i popular mercat de la Boqueria. En el seu nou enclavament continuarà amb la mateixa finalitat i sense cap cost addicional al usuari, que el del valor del seu propi pes. Potser perquè sempre, els antics propietaris i, ara, els dipositaris de la deixa, han considerat que ja es suficient tribut la satisfacció, o el desànim que resulta del saber els quilos que un pesa, com per encara haver de mobilitzar la butxaca. Sobretot quan la quantia de pes acumulat no satisfà les perspectives. I és que l’engreixar-se ja té un cost excessiu per a la sensibilitat dels més prims mirats.
A la capital existia unes altres bàscules, aquestes de pagament, recordo la que hi havia a sota les interioritats de la Plaça de Catalunya, de camí cap el metro. De color verd, desprès de posar el dineró en la ranura corresponent, si no vaig mal fixat, s’havia de fer girar un mecanisme, aleshores la bascula marcava el pes i automàticament expedia un cartonet, similar als bitllets de tren d’antany, on hi apareixia el pes apuntat. Per allò de que la memòria pogués acabar decantant cap a la baixa una realitat. D’aquesta manera, per evitar dubtes, existia un testimoni, el comprovant, inamovible, a qualsevol potser...
Les bascules de la Vila han estat ubicades a les farmàcies. Que és un lloc regit per una certa serietat i especialització, em refereixo que des d’allà estant pots demanar ajuda. Si comproves que l’agulla agafa una embranzida que consideres desmesurada. D’aquesta manera, si no estàs conforme, sense baixar de la plataforma, pots requerir la presència del farmacèutic, com a jutge equilibrador entre el que és o hauria de ser el teu pes ideal. I per a que, d’acord, amb els seus coneixements, sabrà orientar que més ens convé, si una pastilleta, o el combinat nutritiu que permeti una rebaixa al més curt termini. La de la Boqueria continua tenint avantatges, perquè abans de comprar et pots pesar. Si el resultat el consideres adient pots tirar de beta, i si no a comprar verdureta i cosa lleugera.
La bàscula de l’antiga farmàcia del Cap de la Vila, del Dr. Ferret, la recordo entrant a la dreta i sempre s’ha caracteritzat per la seva modernitat. S’aixecava per sobre la plataforma, el suport d’una gran esfera, on els números eren entenedors i el fons, com la resta, d’un color absolutament blanc. Vet aquí que de vailets, ens agradava anar a comprar-hi per pesar-nos. Continuàvem amb les mateixes, un pes moderat, més aviat a la baixa, que també, per l’experiència, segur, que és fotut. Ja que, comprovat l’estancament de l’agulla mesuradora, les mares es preocupaven i aprofitaven d’estar on eren per a comprar aquells horribles estimulants de la gana, que pel que sembla ésser vitaminaven les interioritats que tenen a veure amb l’augment de pes, com era l’oli de fetge de bacallà i les injeccions d’aquesta mateixa variació. Arribàvem a la conclusió que l’havíem pifiat en pesar-nos. El mal ja estava fet i el remei era amarg i dolorós a més no poder.
A la del cal Sr. Font, la bàscula es caracteritzava per la precisió que atorga aquest braç, com el de les antigues romanes, per on s’hi fa córrer el consegüent pes, fins que els punts s’equilibren i el pes que marca és el real, no hi caben errors. De cercar la precisió en tenia cura el recordat Pere Sanahuja. De la mateixa manera que a la farmàcia de la Irene Montroset, ubicada en els baixos de can Planas, cantonada de l’Illa de Cuba amb el de Sant Gaudenci, l’encarregat n’era l’auxiliar farmacèutic, en Josep Carbonell, fill d’en Lau.
La modernitat ha arribat fins i tot a les bàscules, i després de pagar un import establert, el teu pes es certificat amb tota mena de detalls, segons sigui l’estatura que també ha estat mesurada i altres factors adjacents que li permet emetre les recomanacions pertinents, per tal de millorar o deixar tal com estar la teva estructura que el pas dels anys s’encarregarà de disposar el que li plagui, quasi sempre decantant cap a l’arronsamenta i la minvada generalitzada.
A la joieria barcelonina, propietària de la susdita bàscula vermella, ara desplaçada del seu lloc habitual, no hi havíem comprat mai cap anell, ni joia, ni simplement un rellotge per mesurar el pas de les hores, en teníem prou de saber el nostre pes. Potser per a constatar aquella equivalència, associada a l’or, que diu: “vals tant com peses”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de desembre 2009 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez