Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 de gener 2012

DUES ERMITES

Les distàncies entre dos pobles veïns, segons siguin aquestes, serveix per consolidar un apropament emparat amb l’amistat. Quan avui ens referim que no hi ha distàncies, que pràcticament tot el mon està al nostre abast, parlar de l’ermita de Sant Pau i la de Sant Sebastià, és recórrer a la distància que les separa, per retrobar el seu protagonisme en aquest mes de gener, amb unes festes que festegem tota la comarca. Fins i tot en això de les dates, la de les seves respectives festivitats, estem molt apropats.
Existeixen, però, dues condicions que les separen, o les diferencien: el mar i la muntanya. Si la nostra ermita es troba situada damunt l’atalaia que guaita a aquesta immensitat blava, la dels ribetans mira als camps i les vinyes, cosa per la qual li atorguen aquest caire camperol, tan acord amb el poble veí, abans de transformar-se, urbanísticament parlant, de la manera que ho ha fet. Entre Sitges i Ribes ha existit més entesa que rivalitats, a diferència de l’altre poble veí, Vilanova. Ribetans i sitgetans han conviscut amb amigable sintonia, potser perquè la distància que ens separa és més curta i ni a uns ni als altres els ha fet mandra, quan ha convingut, posar-nos a caminar per camins i dreceres fins arribar a un dels dos pobles. Em remunto, és clar, als anys en què la locomoció era un bé escàs. Els més mecanitzats anaven i venien amb carro, altres amb bicicleta i els més decidits a peu. Tot i existir el cotxe de línea, molts preferien caminar. Eren anys d’estalvi i privacions, degut a aquestes dues particularitats s’enfortien les cames i s’afavoria l’agilitat del cos. La comoditat hi estava renyida.
I aquesta convivència es feia més palesa quan un dels dos pobles festejava alguna de les seves festes. Sobretot acudien als balls que s’organitzaven per a l’ocasió. I és que anar al ball acompanyat d’un convidat, honorava als amfitrions. Encara que els forasters fossin gent coneguda dels pobles veïns, per la raó fonamentada que entre uns i altres existia bona entesa.
No obstant sempre ha hagut eixelebrats, busca raons, o amb la cua de palla que s’encenen a la més mínima. Passava en els partits de futbol, quan jugaven entre ells. Els busca raons sempre han sobresortit i més d’un àrbitre ha tingut de sortir per cames i alguns aficionats dels dos equips empaitant-se fins a la Creu de Ribes . En aquestes accions era quan el trajecte es feia més curt i, per si fos poc, sota una insistent ràfega de pedres . Aquestes corredisses també venien motivades per raons de la ballaruga , perquè la gelosia sembla que estigui emparentada amb el diable. A la més mínima, si donava la sensació que aquests intrèpids forasters es miraven amb insistència a la xicota, ja la tenien armada. A la revolta si afegien els amics que eren de la mateixa condició, formant-se dos bàndols que batallaven fins que la distància del terme posava límit a tals incursions. Tots els pobles tenien els seus, sortosament eren una minoria, la justa per fer-se notar i per a que fos tema de conversa l’endemà. Acabada la batalleta es tornava a la normalitat, com si res hagués passat. La pau tornava a regnar dintre i fora del terme, tot i que era fràgil, durava fins a la celebració d’un altre esdeveniment. Els anys, però van anar afeblint la intensitat de les conteses, fins que l’edat els hi va afeixugar les cames i no estaven per gaires corredisses. Per sort, el jovent que els va rellevar, ja no s’implicaren en confrontacions arcaiques. La comoditat, les ganes de viure bé, s’anaven imposant a altres circumstàncies, les del pacte veïnal. Curiosament aquestes disputes, sense mastegots, llevat excepcions, ni ràfegues de pedra, han derivat a veïns més propers, aquells que s’agrupen en comunitats, on tot va com una seda fins que un dia hi ha qui es posa travesser i ja tenim la polèmica servida. Això també ho han portat els temps moderns, la formes de vida, una convivència tan apropada. Un tema,si més no, que forma part d’un altra temàtica encara més complexa.
En tots aquests àmbits de tradicions compartides, han tingut un protagonisme especial, sobretot els veïns de tota la demarcació i, entre ells, uns quants personatges que, sense voler, s’havien convertit en una mena d’ambaixadors dels seus respectius llocs de residència. Des de Ribes venien cada dia els germans Albareda i els seus fills, eren recades amb delegació a Sitges i qui millor que ells per portar notícies de Ribes. Quan s’apropava la festivitat de Sant Pau, la seva clientela els hi preguntava per detalls de la mateixa, sobretot el nom de la orquestra que hi actuaria. Eren anys en què la gent valorava molt la categoria de les orquestres, per tant els pobles s’esmeraven per portar les millors formacions del moment. Aquest reclam avivava les ganes d’anar a ballar, però en aquelles hores de la nit quasi estava reservat als més joves, que es podien permetre la frivolitat de tornar a peu ben entrada la matinada i amb fred gebrador. Degut a aquestes extravagàncies, l’aventura estava reservada als xicots, recordem que eren temps de molts miraments i per tant per les noies era impensable aconseguir el permís dels pares per venir de Ribes caminant i a unes hores d’escàndol. El respecte als pares passava també per l’obediència.
De Vilanova venia en Pere Juncosa i el seu fill, recaders de fruites i productes comestibles, entre altres. Am ell passava tres quarts del mateix, a les vigílies de la festa de Sant Antoni Abat, es requeria informació de la titular de la ballaruga. Amb tot, anar a ballar a Vilanova, a la nit, ja era més complicat, era necessari disposar d’un mitjà de transport, degut a que ens separa una mica més de distància. De la veïna Vilanova els Tres Tombs han aportat un reconegut reclam per la gent de la comarca i altres visitants. Sense desmerèixer la benedicció que s’impartia a tots els animals i animalons del nostre poble i que tenia lloc a la platja de Sant Sebastià, parlem d’una època en la qual existien molt carruatges. Em ve a la memòria en Vicenç Sànchez que treballava per l’agencia de can Gori i tenia un fill que de ben jovenet se’n va anar a treballar a Alemanya, l’Antoni Sànchez Pujol. A ell li vull dedicar aquest comentari, en el primer aniversari de la seva mort, ocorreguda en una vesprada del mes de gener, quan més gaudia de la seva jubilació, desprès d’haver estat un bon i reconegut professional en el ram de la restauració d’aquell país i d’haver sabut mantenir, malgrat la distància que ens separava, la penyora de l’amistat.
L’ermita de sant Sebastià i la de Sant Pau, han fet honor a aquest apropament que tan es manifesta durant aquests dies de les acaballes del mes de gener. Amb la particularitat que l’ermita sitgetana ha pogut tornar a obrir les seves portes en un impàs de la seva restauració. Dues ermites que tenen en comú presidir uns indrets molt carismàtics dels respectius pobles.
Perquè som gent compromesa amb la devoció i, també, amb el llegat dels nostres avantpassats. Els costums i les tradicions deixen la porta oberta per on s’hi filtren records viscuts i deixen pas a noves i il•lusionades sensacions. Cada poble ho viu i ho celebra d’acord amb l’arrelament aconseguit. La de Sant Sebastià i la de Sant Pau aporten l’encant del seu entorn i la pàtina de color que l’impregna la llum quan el sol s’ajeu per darrera les Coves. Tot un espectacle.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de gener 2012 )

23 de gener 2012

ELS COLORS DE SITGES

La coneixen per la Blanca Subur, i el nom no havia estat escollit a l’atzar, sinó per la blancor que distingia a les seves cases. Casones de planta baix i pis, que junt amb el blau del mar, un color ajudava a realçar l’altre. I era agradable per la vista passejar pels carrers costeruts, de pujada i de baixada segons la direcció presa, que porten a la platja, perquè entre l’estretor i la blancor el vianant té el privilegi de caminar entre la llum i les ombres que, tot sovint, esbiaixen els dos contrastos, el que fa que la façana quedi dividida en dues parts: sol i ombra. És quan la claror sembla jugar a cuit i amagar i el dia l’empeny, la fa juganera; en el moment que deixa el protagonisme al sol, l’ombra espera, esquitxant un bocí de la seva superfície, al cap de poc es canvien les tornes, el sol es retira i deixa pas a aquesta opacitat grisosa. Amb el sol ixent, el seu resplendor il•lumina una banda de les cases del carrer i a mesura que transcórrer el matí es divideix en dos, fins que arriba un punt que tots aquests carrers queden il•luminats per un igual i el blanc d’una vorera competeix amb l’altra. No obstant a mesura que la tarda avança el color del sol s’engrogueix i imposa la seva pinzellada ocre en la vorera oposada a la del matí. Arriba un punt en què les ombres es fan més persistents i la llum solar es retira fins a desaparèixer i poc a poc s’imposa la foscor.
Aquesta introducció ve a tomb perquè el blanc ha estat un color agraït amb tots aquests capritxos solars. S’ha implicat en la seva aliada, les ombres, i el conjunt ofereix una de les singularitats més valuoses dels pobles que han escollit el blanc, fins a convertir-se en un signe d’identificació. Nosaltres hem estat una mica més avantatjats, o agosarats en qüestió de detalls, varem saber trobar la manera de rematar tanta blancor, l’equilibri perfecte, el límit d’un final que es refrega pel terra del carrer, trencant la monotonia amb una ratlla estreta acolorida amb el blauet de sempre: aquest blau intens, únic, blau de Sitges –com el denominem-. Ve a ésser com la rubrica a l’obra perfecta, o si més no realitzada amb la mateixa cura que van mostrar els nostres avantpassats. Per aquest motiu ens satisfà com encara no s’ha perdut del tot aquest costum. Aquests dies en Carles Sentís, responsable i cuiner del Celler Vell, del carrer Sant Bonaventura, manava repassar la façana amb aquest blanc enlluernador, el viuet blau i una fantasia, també blavosa, a tot l’encaix de la portalada que encara conserva aquelles velles portes, rònecs, de celler que contribueix a convertir-se en un bastió testimonial d’un carrer on predominaven aquestes ermites del vi. De blancs, d’ombres i penombres que s’afegien a aquests canvis predominants amb el pas del temps. I que ara es resisteixen a desaparèixer gràcies a persones com en Carles i la Dolors que prefereixen mantenir la simplicitat d’un blanc elegant, abans de sucumbir a les modes que imposen altres colors.
La modernitat de Sitges ha trasbalsat costums, com aquest, el d’emblanquinar les façanes de les cases, i els ha empastifat de colors que no guarden cap identitat amb el poble, ni queden adients per una vila que guaita al mar. Un espai lluminós i sensible a moltes blancors tan nostrades. Així ho ha entès també un net del doctor Benaprés, en Frederic, qui ha tingut cura de restaurar la casa del carrer Major i, un cop acabada, la façana llueix una blancor insuperable. Amb el detall del ferro de sobre l’esqueixada de la balconada que servia per disposar-hi les lones, amb les quals a l’estiu cobrien aquestes obertures exteriors.
Una mica més enllà, abocada al carrer Nou, la botigueta de sabates, la qual és de les últimes que queden que encara conserva les característiques de les botigues d’antany, regentada per la família Cubillos-Aleacar, llueix un blanc que la realça. Combinat amb tocs de blau que li atorga aquesta pàtina de sitgetanisme, tan compartit per les cases dels carrers que fan baixada. Com ho és el bonic contrast que ofereix la casa de ca l’Oruga que guaita al mar. La única vivenda, de caire mariner, que ha resistit a la transformació d’aquest indret. Les seves característiques l’han convertit en un referent molt en consonància amb l’activitat que es portava a terme en aquest contorn de la vila. La simplicitat de la seva construcció, el blanc i el detall de la línea blava, aporta un ingredient que no s’ha abandonat a les temptadores disposicions de l’especulació. En poques paraules, no ha perdut la seva identitat, motiu de satisfacció pels seus estadants i per a tots els qui ens agrada observar i gaudir d’aquests detalls.
Una altra casa amb aquestes característiques tan pròpies del Sitges d’abans, és la que vivien en Rafael Marcet i la Pepita Soler, en el carrer Jesús. Una de les poques que queden amb aquelles portes grans que a la nit es tancaven i les vidrieres resten protegides. Una casa de planta baixa i pis, de façana de color blanc. La seva antiga personalitat ha prevalgut fins als nostres dies. Ara hi veiem que remenen per entre les seves interioritats, la modernitat ja l’ha assetjat i res d’aquests vestigis tornaran a ésser iguals. Bé prou que ha durat el testimoni de la senzillesa personificada amb el detall d’aquestes portelles que, arribada l’hora, protegien la intimitat silenciosa de la botiga i la dels seus estadants. L’altra la trobem una mica més enllà, a casa de la Glòria i l’Antoni Mirabent, el detall de les portes, que es pleguen a banda i banda de l’entrada, és molt similar a l’anterior, si més no fetes de nou. Les antigues tancaven la vidriera per on s’accedia a la fleca de can Vicenç forner.
Reprenent el fil conductor de l’article, cal dir que cada vegada que el blanc és el color escollit per embellir les exterioritats dels edificis, és motiu de satisfacció. Perquè és com una pinzellada que embelleix la personalitat pròpia, la qual sobresurt per damunt d’altres preferències que no s’escauen amb la línea d’un poble que ha rendit culte al blanc i al blau. Però la blancor no sempre s’escau, en segons quines cases, sobretot les colonials, aquesta blancor no contribueix a fer-la més atractiva, tot el contrari. La varietat d’ornaments fa que amb el blanc no llueixin, cal un color trencat, potser un color palla, un ocre claret.
A banda d’aquests dos colors, el verd també forma part de l’amalgama que conjuga amb les esmentades tonalitats i que tan s’adapten amb el paisatge urbà. Sobretot aquest color ha estat aplicat en les persianes de llibret, les anomenem mallorquines, que tanquen les balconades i que durant un temps igualment s’han complementat amb tot el conjunt.
I tots aquests colors estaven preservats i garantits gràcies a la voluntat generalitzada de preservar, sobretot, el blanc i el blau. I ningú gosava, per vailet i indisciplinat que fos, embrutar les parets de les llars sitgetanes. Com ha canviat tot això. Molt sovint despertem amb les parets guixades i embrutades de mala manera. És la cultura, sota mínims, que mostren uns quants. Capaços de desmuntar el prestigi assolit, gràcies a la perseverança de la nostra gent. Al neguit de mantenir netes les exterioritats de les cases. Aquesta llibertat, la malentesa, resulta deplorable per a la gent a qui agrada conservar un patrimoni que en el seu dia va pregonar i enaltir el qualificatiu que feia honor a la seva condició: “La Blanca Subur”.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2012 )

15 de gener 2012

L'AIGUANAF

En aquestes vigílies de Reis la Vinyet Trull, amiga i molt avesada en temes culinaris i de preparar llaminadures pastisseres, ens va visitar amb una inquietud apressant, necessitava trobar aiguanaf. Sortosament la seva preocupació no obeïa a la necessitat d’aconseguir-la per tal de refer les constants, desprès d’algun que altre desmai. Res més lluny d’això, precisava aquesta mena d’aiguardent, extret de la flor dels tarongers, per afegir als condiments que calen per elaborar el típic tortell de Reis. Ens va agafar en fora de joc, primer perquè desconeixíem que aquesta substància fos un ingredient que ajuda a donar bon gust a aquest tortell, així com també a la coca de Sant Joan. De tot això ens hem assabentat ara, portats per la curiositat que ha despertat la Vinyet en la seva recerca, fins llavors, anfractuosa. L’altra incertesa va correspondre a no saber ni tan sols informar-la on la podia trobar. Perquè han estat productes que quasi bé han deixat de comercialitzar-se, o no han tingut una continuïtat en el consumisme del dia a dia, a excepció dels pastissers, pels quals és un ingredient més de la seva dolça especialització.
Arran d’aquesta anècdota m’he adonat que moltes d’aquestes substàncies, sota la principal denominació d’aigua, han perdut un cert interès, o simplement han caigut en desús. La majoria de les aigües, complementades amb altres substàncies, han servit per revifar desmais i altres inoportunitats puntuals i molestes, com pot ser la febre. Per a fer baixar la temperatura del cos es recorria a l’aigua de sanativa, s’impregnaven unes venes i, a mena d’estrenyecaps, es cobria el front i fins i tots els canells de les mans. Desprenia un olor fort, camforat, la seva efectivitat sembla ésser que era bona, al menys no tenia efectes secundaris, jo que n’he estat usuari ho puc corroborar. Eren “aigües” que es preparaven a les farmàcies i les servien amb botella de vidre transparent, tapades amb tap de suro. Anunciava el contingut una simple etiqueta, molt farmacèutica, amb un text també concís i clar. Quan apareixia imprès en el cartellet una calavera, el contingut no era recomanable d’ingerir en grans dosis. Com l’aigua de Carabanya , tan sols la paraula ja és mal sonant. Té propietats depuratives i com a tal es feia servir com a purga, només apareixien els símptomes d’estranyament. En deien estar enfitats i les avies ho detectaven per la llegua, quan apareixia massa blanquinosa.
A banda d’aquestes aigües, diguem-ne medicinals, n’existeixen unes que s’han fet servir com a licors preferits per les senyores. Aquestes preferències van perdurar fins que elles van provar altres xarops més forts i s’adonaren que no sols d’aigua, ni que sigui del Carme, es viu, o es satisfà el paladar, sinó que fins i tot prefereixen que tinguin una mica més de grau. Van començar provant uns licors, entre tants que n’hi ha, que són dolcets. Amb l’excusa, deien, que ho bevien les majordomes, algú s’havia de carregar la seva gosadia, o el remordiment davant un atreviment que fins llavors havia estat mal vist, quan es va aparcar la discriminació, el grau del xarop no fa distincions entre homes i dones. Com deia aquell:“es el justico que te deja” Però l’aigua del Carme, a més d’ésser el complement, la copeta d’excel•lència de després del cafè, el preferit de les fèmines, ha mantingut inalterables les propietats revifadores quan el decaïment, per les causes que siguin, afebleixen les interioritats anímiques i cal un estimulant i que millor que una aigua amb aromes i gotes de licor.
De visita a Lurdes tenim per costum portar una ampolleta amb aigua que posen a la venda artísticament envasada . Tenim fe en les seves propietats miraculoses. I aquesta sí, és aigua pura, sense cap altre ingredient ni particularitat, que la d’haver estat envasada en la mina que brolla en la cova de l’aparició. Són aigües que no són pròpiament per beure, com no és tampoc l’aigua beneïda que trobem en les piques de les entrades de les esglésies. Més aviat són aigües, com la del baptisme, que reconforten l’esperit. Com dirien els doctors de l’església, són aigües sagrades. O si més no, purificadores de l’ànima.
De més casolana ha estat l’aigua de litines, perquè es disfressava, es manipulava la seva puresa, la seva insipidesa amb uns polvets que s’hi afegien i de la barreja en sorgien unes bombolles enjogassades que feia que en el líquid resultant es fes perceptible un pic molt similar al de la gasosa, però gens dolç, tot el contrari, quan s’esbrava era d’una salubritat acusada. L’aigua de litines es pot afirmar que sols mantenia la seva efectivitat durant les primeres tomes, desprès perdia tots els petits plaers que s’hi pretenien trobar, per enganyar una mica la gargamella, quan encara no estava molt refinada, vull dir, que no havia provat altres aigües més sofisticades.
A partir d’aquí el llistat de les aigües és abundant, moltes agafen la denominació de la font, com l’aigua de la font del ferro, amb aigua de sant Narcís. Medicinals, com les de Vilajuïga, Rocallaura. Les que brollen de les fonts termals, com les existents a Caldes de Malavella i en altres poblacions que disposen de balnearis per aprofitament d’aquestes aigües de composició sulfurosa. Fins i tot, quan les aigües sitgetanes es van espatllar degut a les dosis de clor i a filtrar-se en les seves betes aigua de mar, en aquell moment molts van ésser els qui, aprofitant els dies de festa i una excursió, aprofitaven la sortida per omplir les garrafes. Els havien que eren assidus de les fons de les Dous, de les Deus i de la font del Bosc, en la carretera d’Igualada. Pels qui transitaven pels camins del Garraf, tenien uns punts de referència on podien proveir-se d’aigua. Com la font de la Bassa Rodona, la Montceba, la qual ignoro si encara existeix degut al incongruent avanç de les pedreres. Faig menció a aquest parell de fonts, sabedor que en el Massís n’hi ha moltes més, en algunes encara hi brolla aigua potable i altres s’han assecat o no ofereix garanties de potabilitat.
El qui sabia d’aigües n’era en Marià Milà, conegut per en Marianu dels pous. Disposava d’una força especial, una energia interior que li permetia agafar els dos extrems d’una verga, passar per damunt el terreny i el senyal que sota els seus peus hi havia aigua es delatava amb un moviment intens de les vergues. El mètode no fallava i a en Marià li manaven l’encàrrec de construir un pou fins arribar a trobar la veta. Era germà d’en Pepito del mas d’en Liri, on la seva família havien estat de masovers. Una masia molt apropada al poble, situada en l’entrada de l’actual urbanització de Vallpineda i on ha estat ubicada una reconeguda discoteca. Lloc de pas quan anàvem a fer un passeig per la muntanya .
L’aiguanaf encapçala l’article i d’aquí un breu recorregut per les aigües de més renom i de més propietats, per acabar en les aigües que ha fet brollar en Marià del pous. Que si la veta ha resultat cabalosa i de bona analítica, la seva puresa preval per sobre d’altres de disfressada composició. I sempre s’ha dit que l’aigua fa la vista clara, però també que espatlla els camins.
J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de gener del 2012 )

09 de gener 2012

REI DE REIS

Arriben els tres Reis quan la monarquia passa per moments difícils, degut als tripijocs descoberts a un gendre que moltes mares haguessin sospirat per emmaridar amb les filles. Les presumptes irregularitats ens demostren que la vida dels reis no és pas com els contes de fades, sinó que han de saber trampejar, com qualsevol família, els enrenous que poden sorgir de dintre la seva pròpia convivència. S’ha de matissar, però, que els problemes segons l’esfera per on es desenvolupen són de millor suportar que en altres estaments socials més propers i sense tants recursos.
I en això de la monarquia, com en tot, les preferències estan repartides entre l’opinió pública, els que són favorables i entre aquells que no hi combreguen. No obstant en l’ampli ventall d’actituds que són propícies per a ésser observades, destaca un fet bastant generalitzat, com és el d’anomenar als vailets de la casa, rei o reina. Una qualificació monàrquica, sense cap més atribut que la de la paraula, que fins i tot poden arribar a ostentar els de més edat, succeeix quan en els matrimonis la denominació també es fa servir, com a tractament, més amorós que no pas de caire monàrquic, vers a qualsevol integrant de la parella. Són protocols intimistes que no passa res si transcendeixen a l’àmbit més populista, acostumats, com estem, a navegar entre reis i reines d’estar per casa que, ben mirat, són tan o més respectables que els de debò. O si més no, de tracte més planer i, sobretot, més propers.
La monarquia, diguem-ne popular, ens apropa també a una certa espontaneïtat, majoritàriament es fa palès en els grans mercats. Allà les venedores tenen per costum atraure l’atenció de la clientela amb crits de rang monàrquic, sense elles adonar-se’n. Així les verduleres criden: “Reina, guaita quins pebrots que tinc!” I les peixateres que no queden curtes: “Reina, has vist les polles, que fresques”. Són uns crits que ens són familiars, fins i tot recordo, si no vaig mal fixat, que el mercat de la Boqueria de Barcelona, fa anys, van treure un eslògan de promoció que s’anunciava així: “Reina, vine al mercat”. Reis i reines ha tingut la història, que sumats a tants d’anònims, la llavor monàrquica és fructífera, malgrat que no tots compartim els mateixos ideals. Però és que les denominacions populars no concreten aspectes i afinitats, sinó que sorgeixen d’entre els costum i la convivència del poble, el qual si que sap i transmet mostres d’afecte entre els seus més al•legats.
En el nostre poble, en concret, van regnar entre la popularitat ben portada i ben entesa, la qual sempre sorgeix d’aquesta espontaneïtat quotidiana, a la qual em referia, un rei i una reina: el rei Bamba i la reina de les criades.
Pel que fa al rei, aquest títol l’encarnava en Josep Serra, fabricant de sabates, que mentre va campar la prosperitat en la industria local del calçat, el personatge va fer honor a la generositat en determinats detalls, que tampoc és que sigui una virtut de la reialesa de soca-rel, que es mouen amb les despeses pagades. Detalls que es feien notar sobretot en les interioritats de la Societat del Retiro, sempre que es portaven a terme festes i actes les quals, gràcies a aquests benefactors, el lluïment estava garantit. I els àpats eren copiosos. Menjar com un rei, mai millor dit. El Sr. Serra estava casat amb la Colometa Ciré.
La reina de les criades va protagonitzar un regnat afí a un col•lectiu, el de les criades. Que en aquells anys tenien un protagonisme de rang servidor entre una colònia de gent benestant. I que va ésser la mateixa veu popular qui va arribar a canviar la denominació, de criades van passar a nomenar-les minyones. Moltes d’elles, van trobar aquí al seu príncep i si van casar, tot i no córrer per les seves venes sang blava. Descendent d’aquella singular reina va ser la Carmeta Artigas, la seva filla, la qual va mantenir el mateix rang. Però com el títol era tan honorífic, les rendes del càrrec eren nul•les. La reina de les criades va haver de treballar fins a la seva jubilació, hi ho va fer en la fàbrica de capces de cartró de can Selva. Va ésser una reina volguda pel poble, si més no sense palau, vivia en una casona del correlo, al qual tots hem anomenat el carrer del metro, per enuig de l’Enric Hill, propietari d’aquelles cases, que esgrimia, amb tota la raó, que no era un carrer. Tanmateix quan la mateixa veu popular s’entossudeix, no atent a lògiques ni a altres miraments.
Amb tot, aquesta nit arriben, des d’Orient, tres reis. Coincideix en una nit màgica, plena d’encanteri. Que rememora l’adoració al nen Jesús per part d’aquells tres personatges que li van oferir or, encens i mirra. La tradició s’ha encarregat de recordar aquella generositat, dedicant-li un dia, el 6 de gener, que és quan la Iglesia celebra l’Epifania i nosaltres l’ anomenem el dia de Reis. El rei blanc, Melcior. El ros, Gaspar i el negre, Baltasar. Són els tres reis que apareixen durant aquesta vesprada de la vigília, pels carrers de pobles i ciutats, envoltats pels seus seguicis, davant l’expectació i il•lusió de petits i grans. Fins que per la mateixa màgia de la nit, la foscor els engoleix , en mig del ressò dels timbals que els acompanyen, mentre els seus ajudants es dediquen a la laboriosa tasca de deixar els regals. La seva presència no tornarà a fer-se present fins d’aquí un any. El seu regnat és molt efímer, dura unes hores, no obstant el seu record viu entre nosaltres i es fa més palès a mesura que s’apropen aquestes vigília, quan toca preparar i escriure la carta.
El dia de reis és un dia on regna una monarquia de les més populars que podem trobar arreu, a banda de les casolanes, amb la qual tots hi estem identificats. En aquesta ocasió ens deixem portar per l’encant que saben transmetre els tres reis, vestits amb les corresponents capes i corones, símbol de majestuositat i grandesa. Sortosament no tenen descendència que els posi en compromisos, situacions que acaben aportant inestabilitat. Són eterns, els qui desfilem som els seus representants, que vam començar sent els reis de casa, ens ha tocat fer de rei mag, amb enorme satisfacció, i ens fem grans destituïts del càrrec per raons de descendència.
Ens queda la il•lusió, cada any, de retrobar-nos amb aquests personatges que aporten a aquesta nit la màgia d’un secret ben guardat. Fins que per culpa del pas del temps la innocència desvela molts interrogants, posa al descobert un lligam que s’havia mantingut en secret, fins que per culpa de l’edat es fa palès el primer desengany. Amb tot, encara ara, sabedors de l’entramat, esperem aquests moments, colpits per una innocència renovada que dura mentre els timbals redoblen, ressorgint del silenci de la nit, en aquest impàs mentre esperem trobar el regal ben disposat en la sabata.
Bon any i que els reis d’Orient siguin generosos.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de gener del 2012, nit de Reis )

03 de gener 2012

DETALLS DE NADAL

El 25 de desembre és una data molt significativa, ho canta la cançoneta: al vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum. I tota ella sona millor al voltant del pessebre, o si més no aconsegueix més encanteri. Tot i amb això cada família ho viurà segons els seus costums, respectant que no tothom el gaudirà amb la mateixa intensitat. D’aquí que tot sovint escoltem: “ja voldria que hagués passat”. Un desig que obeeix a diferents circumstàncies, la més punyent quan falta algun familiar. Perquè en aquestes dates afloren els records i, tot sovint, la part sentimental toca la fibra, el voraviu i ens fa posar melancòlics. Atenent que és una ocasió per reunir a la família, per donar sentit a les petiteses. El sols fet de fer el pessebre, de transformar un reduït espai per distribuir unes muntanyes sorgides de la imaginació i un camí principal que condueix a la cova, amb una ben disposada correlació de figures que mostren expressions de joia, de sorpresa davant l’anunci de l’àngel de la bona nova. Tot el contorn escenificat entre un ambient gèlid, on l’infanto necessita de l’escalf del bou i la mula. Els quals jeien en l’estable, distesos, fins que una parella, cansats de buscar aixopluc, s’hi arreceren i allà la dona porta al món una criatura, l’escollida.
Des de llavors fins ara ves si n’han succeït de coses, l’ésser humà ha passat per tot el bo i millor de l’univers i mentrestant s’ha enriquit culturalment i ha aprofundit en temes tan complexes com el de la religió, fins arribar a l’extrem de desmuntar la teoria que aquell naixement va tenir lloc en aquestes fredes nits del mes de desembre. Tot el contrari, raonen que es va produir en un dia calorós per l’estació que corresponia. Aquest és sols un detall, com també desmunten altres teories al respecte. L’afany per saber cada vegada més, aporta noves puntualitzacions que fan trontollar determinats principis.
I el mateix transcórrer del temps ha manllevat costums que aportaven, a les simplicitats del moment, aspectes sensacionals d’una convivència ben entesa i ben portada, la qual tenia el seu punt més àlgid els dies previs a la festa de Nadal. Per exemple quan trucava a la porta l’escombriaire i t’allargava una tarja de felicitació molt peculiar. La seva, la del carter , la del sereno, tenien el mateix format i un colorit molt semblant. Canviava el dibuix i el vers de l’altra cara, però no la finalitat que, a més de desitjar unes bones festes, la més complaent era la de recaptar uns dinerets que van ser el prototip del que anomenem paga extra, avui si no en perill d’extinció, de cobrar-la amb retard i retallada per a més penúria. A partir d’aquí, d’aquestes singulars felicitacions, s’hi van afegir un nombre considerables d’elles, trameses per correu a amics, familiars, clients... En circulaven tantes que els carters no donaven a la bast i aquelles grans carteres de pell, creuades a l’esquena, els feia anar de costat. Eren mals dies per aquest col•lectiu. El costum ha canviat degut a que les noves tecnologies ens han apropat els uns amb els altres, d’una manera molt diversificada i amb aquests nous mètodes el volum de les felicitacions, les de sempre, han registrat una davallada considerable.
La guàrdia urbana es servia d’una altra modalitat per rebre, l’hem anomenat, aguinaldo. Al guàrdia que estava de “puesto”al Cap de la Vila l’envoltaven de tota mena de productes, predominaven les botelles. Regals, la majoria, oferts per transportistes, gent dels negocis que necessitaven circular amb vehicle. Fins el punt que l’estiba feia goig, era una altra detall que feia Nadal. Avui s’hauria d’anar en compte, perquè aquesta voluntat es podria interpretar com una mostra de xantatge vers a l’autoritat. Ben mirat, darrera la bona intenció, una mica de voler quedar bé si que s’hi apreciava en l’acció i a això hi anava aparellada amb la bona intenció de ésser amic de la guàrdia urbana, en unes èpoques en què tots ens coneixíem i depenia que l’autoritat fes la vista grossa quan ens paràvem al mig del carrer per carregar o descarregar, o fèiem alguna que altra malifeta que no estava ben contemplada en les normes de circulació. El que no hi havia costum era regalar trajes a cap dirigent, que se’n fes algun a costa de fer el ronsa, ja era una altra qüestió. I és que encara que no intervinguin les prebendes econòmiques, el favoritisme no morirà mai.
Aquestes matinades del mes de desembre són silencioses, potser amb l’excepció dels caps de setmana. La crisis es nota en un detall, quan ronden les 7 del matí, el carrer, la diguem-ne carretera que és a prop d’on visc, resta poc sorollosa, aquest silenci ambiental és degut que no hi ha gaire transit. Recordo que fa uns anys a aquesta mateixa hora es notava un major moviment, malauradament la gent no es mou tant per anar a treballar. No obstant es fa palès un altre silenci que en l’època de quan jo era un vailet, quan el nou dia començava a despuntar l’anunciaven el cant dels galls. Eren un encreuament continuat de cants, els quals al mateix temps que hom sabia l’hora que era, el detall feia bonic, contribuïa a que el despertar estigués acompanyat pel rebombori que tenia lloc en els galliners. En les vigílies d’aquestes diades, es pot dir que feia Nadal. Curiosament un cop passades aquestes festes, un silenci delatador feia presagiar que havia hagut esbaldida en els galliners. A mesura que s’apropaven les celebracions d’altres festivitats, els galliners tornaven a acollir tan singulars estadants i els seus cants tornaven acompanyar el naixement d’un nou dia. A ells, la celebració d’aquest naixement tan festejat, els hi havia costat el coll. Enyoro els seus cants, perquè quan han emmudit ens hem adonat que hem perdut un altre detall del Nadal i el que és més significatiu, hem abandonat una part d’identitat de poble.
És manté la tradició del “quinto”. Aquesta cantarella que ha passat de generació en generació, gràcies a la perseverança dels “lloros”. Els qual han sabut mantenir la relació dels números amb personatges populars i dates puntuals. La continuïtat ha permès afluir a la memòria el record de personatges que han viscut fa anys, embolcallats per la popularitat que els hi ha pronosticat un record permanent.
Els pastorets recuperen, cada any, la representació d’aquest esdeveniment, amb tots els aspectes íntims i d’un apropament simpàtic al fet. Posat en escena per gent de casa que ajuda a que la familiaritat sigui l’element més destacat.
Per Nadal cadascú aglutina els seus destalls i els comparteix amb els seus familiars. Són els més exclusius, els viscuts amb més intensitat. La resta es gronxen amb detalls més generalitzats. Un altre de molt típic, és el de la rifa. Dintre de poca estona m’aniré a dormir amb la il•lusió d’un somni gratificant, generós. Demà tocaré de peus a terra i quan surti al carrer el setmanari, palat i boig. La sort haurà passat de llarg. Home, en aquests moments que escric encara no està tot perdut, però si perdo bous i esquelles queda, per consol, la resolució més encertada de totes: Salut hi hagi.
És el que els desitjo, a més d’un bon Nadal.
J. Y. M.


( article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de desembre 2011)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez