Sento una certa admiració pels alcaldes de poble, perquè han de desenvolupar els seus mandats molt en contacte amb els ciutadans, amb tot el que això comporta. En canvi els alcaldes de les grans ciutats no guarden una relació tan directe, fins el punt que més d’un ciutadà no haurà coincidit amb ell en cap ocasió. És així com el compromís, al ser més generalitzat, més complex, no comporta l’afegit de l’amistat, del retrobament continuat.
Aquest apropament, entre alcalde i vilatà, és bo per a qualsevol ciutadà que es plantegi un interès per les coses del poble. D’acord amb aquest neguit i degut que la majoria d’aquests alcaldes són persones properes, disposades a escoltar, resulta habitual que hom pugui parar a la màxima autoritat del poble al mig del carrer per plantejar-li alguna que altre opinió, petició, com la cosa més normal. Aquesta bona accessibilitat pot esdevenir un destorb, una incomoditat pel batlle, més quan els plantejaments poden abordar temes escabrosos, o pretenen treure privilegis personals. A voltes potser a la recerca d’una mediació, també es pot donar el cas que es vulgui influir per algun familiar proper, amb el convenciment que l’alcalde el pot fer accedir a un lloc de l’administració local, o de qualsevol àrea de la xarxa municipal. És un dels tributs que ha de saber trampejar el polític que accedeix a la poltrona de la casa de la vila d’un poble. I com que la relació a voltes és amical, a l’alcalde se’l posa, com s’acostuma dir, entre l’espasa i la paret. Tot ve a tomb amb una argumentació que és força comuna: “et voldria demanar un favor...”. Desprès d’escoltar a l’interessat , ha saber raonar de manera diplomàtica, quan s’escau, la negativa a les pretensions, sense haver de perdre l’amistat. Una papereta difícil.
L’altre tribut escabrós és l’haver de trampejar l’aspecte econòmic, la patata calenta que ha d’intentar refredar a tota costa . I en aquest tema, per a que minvi la calentor, ha de procurar que les arques municipals puguin fer front a les despeses, intentant, per a tal menester, no posar en perill l’economia municipal. Si tinguéssim en les nostres mans l’oportunitat de poder passar comptes municipi per municipi, que pocs trobaríem amb l’economia sanejada i amb les arques ben posicionades, crec que tots estan endeutats i aquestes deutes fan esborronar, fins i tot, als més valents, o optimistes, en qüestió de finances.
Segons referències el primer gran endeutament que va suportar el nostre poble, va ser quan es va planificar i portar a terme la construcció del Passeig Marítim. Projecte iniciat per l’alcalde Bonaventura Julià i continuat pel Sr. Pau Berrabeig. Sota el seu mandat el 1926, s’inaugurava el tram de Passeig entre l’avinguda Sofia i la del doctor Benaprés. Segons les llegendes urbans, per portar a terme aquesta obra, l’Ajuntament va contraure un deute d’un milió de les antigues pessetes. Tant greixada van trobar la xifra, que molts ciutadans posaren el crit al cel, davant el que semblava un gran disbarat. Fins l’extrem que amb motiu de la visita del Rei Alfons XIII, l’any 1930, per inaugurar l’Exposició de Clavells, la qual va tenir lloc en el recinte de La Vall. Un cop acabats els actes protocol•laris, l’augusta comitiva va guaitar des del Baluard, on els detractors del cost d’aquella obra, els va faltar temps per a informar al Rei de tal majúscul endeutament, creient que davant les xifres al Rei li agafaria un treball. Per sorpresa de tots els presents, els hi va venir a dir que l’endeutament havia valgut la pena, ja que aquell passeig representava el futur del poble. Va tenir bon ull.
Suposo que a partir d’aquesta gesta financera, els sitgetans van quedar curats d’espant per sempre més. Ben poques vegades la caixa de la casa de la Vila s’haurà vist arrebossada de virolles. Passa com en les millors cases, on per a portar a terme projectes d’una certa consideració, mai es disposa de prou liquidat i per consegüent s’ha de recórrer a les entitats bancàries. O també, fa anys, als anomenats prestamistes que actuaven com un banc. Deixaven els diners, els quals s’havien de tornar amb interessos, però amb el compromís per escrit que de no fer-ho, el usurer es quedava amb la propietat acordada.
A aquestes modalitats els nostres avis no n’estaven gaire avesats, perquè si no disposaven dels diners, esperaven a tenir-los estalviats. Com les coses no resultaven tan cares, la majoria de les vegades ho aconseguien, sense haver de contraure deutes amb els bancs. Com a mal menor, els diners que havien de demanar tampoc eren una gran quantitat per no poder fer front als venciments dels terminis. Davant aquesta situació de restricció generalitzada, les entitats bancàries tampoc anaven tan grasses, ja que no cobraven gaires interessos.
Un ajuntament, sigui del poble que sigui, per molt que ho retardi, s’ha d’acabar endeutant de grans quantitats, per poder fer coses en benefici de la ciutadania, fins i tot en tasques de conservació per a que l’entorn no es degradi. De cap manera ho podria portar a terme si esperés tenir els diners del cost real. És quelcom semblant a una parella que es vol comprar una vivenda, indiscutiblement s’ha d’hipotecar per poder-hi accedir. De no fer-ho amb aquest sistema mai en tindria prous.
Si més no quan els resums de les comptes de l’ajuntament s’eleven a milions d’euros, que no són de pessetes, el deute acumulat, esdevé considerable. No contribueix gens a alleugerir la càrrega, quan també les coses van maldades per a societats, clubs i altres morts que van a parar a la teulada de la casa del poble i aquesta ha d’acabar fent-se càrrec de deutes que no ha generat. Un ajuntament ha de resoldre paperetes molt difícils que generalment tenen un cost elevat.
I un servidor, que no sóc entès en aquets temes d’economia, em faig creus com els bancs van concedint prestem sobre prestem a estaments oficials i d’aquesta forma es tapa un forat però es va fent més grossa la pilota. Resumint, com i de quina manera es podrà pagar? Què pot passar? Malauradament, està a l’ordre del dia, quan una d’aquestes parelles, que ha fet una hipoteca sobre la vivenda, deixa de pagar ix terminis, perden bous i esquelles.
Deuen diners els ajuntaments, deu la Generalitat, deu el govern central, milions i milions d’euros, quantitats esgarrifoses. Admiro també, davant aquest panorama de fallida encoberta, l’optimisme que mostren els governants que no s’acoquinen. Home, un detall que en certa manera se’ls ha d’agrair, perquè si es posessin a plorar, el drama s’hauria consumat de la manera més natural entre els humans, però, també sigui dit, de la forma més poruga i més erràtica per a crear confiança.
Confiem amb els entesos, de la seva saviesa dependrà poder posar una mica d’ordre a uns deutes de vertigen. Sense que ens hagi de tocar el rebre a nosaltres. Això ja són figues d’un altre paner. Amb tals perspectives, haurem de treballar, mai millor dit, fins que el cor ens digui prou.
J. Y. M.
Aquest apropament, entre alcalde i vilatà, és bo per a qualsevol ciutadà que es plantegi un interès per les coses del poble. D’acord amb aquest neguit i degut que la majoria d’aquests alcaldes són persones properes, disposades a escoltar, resulta habitual que hom pugui parar a la màxima autoritat del poble al mig del carrer per plantejar-li alguna que altre opinió, petició, com la cosa més normal. Aquesta bona accessibilitat pot esdevenir un destorb, una incomoditat pel batlle, més quan els plantejaments poden abordar temes escabrosos, o pretenen treure privilegis personals. A voltes potser a la recerca d’una mediació, també es pot donar el cas que es vulgui influir per algun familiar proper, amb el convenciment que l’alcalde el pot fer accedir a un lloc de l’administració local, o de qualsevol àrea de la xarxa municipal. És un dels tributs que ha de saber trampejar el polític que accedeix a la poltrona de la casa de la vila d’un poble. I com que la relació a voltes és amical, a l’alcalde se’l posa, com s’acostuma dir, entre l’espasa i la paret. Tot ve a tomb amb una argumentació que és força comuna: “et voldria demanar un favor...”. Desprès d’escoltar a l’interessat , ha saber raonar de manera diplomàtica, quan s’escau, la negativa a les pretensions, sense haver de perdre l’amistat. Una papereta difícil.
L’altre tribut escabrós és l’haver de trampejar l’aspecte econòmic, la patata calenta que ha d’intentar refredar a tota costa . I en aquest tema, per a que minvi la calentor, ha de procurar que les arques municipals puguin fer front a les despeses, intentant, per a tal menester, no posar en perill l’economia municipal. Si tinguéssim en les nostres mans l’oportunitat de poder passar comptes municipi per municipi, que pocs trobaríem amb l’economia sanejada i amb les arques ben posicionades, crec que tots estan endeutats i aquestes deutes fan esborronar, fins i tot, als més valents, o optimistes, en qüestió de finances.
Segons referències el primer gran endeutament que va suportar el nostre poble, va ser quan es va planificar i portar a terme la construcció del Passeig Marítim. Projecte iniciat per l’alcalde Bonaventura Julià i continuat pel Sr. Pau Berrabeig. Sota el seu mandat el 1926, s’inaugurava el tram de Passeig entre l’avinguda Sofia i la del doctor Benaprés. Segons les llegendes urbans, per portar a terme aquesta obra, l’Ajuntament va contraure un deute d’un milió de les antigues pessetes. Tant greixada van trobar la xifra, que molts ciutadans posaren el crit al cel, davant el que semblava un gran disbarat. Fins l’extrem que amb motiu de la visita del Rei Alfons XIII, l’any 1930, per inaugurar l’Exposició de Clavells, la qual va tenir lloc en el recinte de La Vall. Un cop acabats els actes protocol•laris, l’augusta comitiva va guaitar des del Baluard, on els detractors del cost d’aquella obra, els va faltar temps per a informar al Rei de tal majúscul endeutament, creient que davant les xifres al Rei li agafaria un treball. Per sorpresa de tots els presents, els hi va venir a dir que l’endeutament havia valgut la pena, ja que aquell passeig representava el futur del poble. Va tenir bon ull.
Suposo que a partir d’aquesta gesta financera, els sitgetans van quedar curats d’espant per sempre més. Ben poques vegades la caixa de la casa de la Vila s’haurà vist arrebossada de virolles. Passa com en les millors cases, on per a portar a terme projectes d’una certa consideració, mai es disposa de prou liquidat i per consegüent s’ha de recórrer a les entitats bancàries. O també, fa anys, als anomenats prestamistes que actuaven com un banc. Deixaven els diners, els quals s’havien de tornar amb interessos, però amb el compromís per escrit que de no fer-ho, el usurer es quedava amb la propietat acordada.
A aquestes modalitats els nostres avis no n’estaven gaire avesats, perquè si no disposaven dels diners, esperaven a tenir-los estalviats. Com les coses no resultaven tan cares, la majoria de les vegades ho aconseguien, sense haver de contraure deutes amb els bancs. Com a mal menor, els diners que havien de demanar tampoc eren una gran quantitat per no poder fer front als venciments dels terminis. Davant aquesta situació de restricció generalitzada, les entitats bancàries tampoc anaven tan grasses, ja que no cobraven gaires interessos.
Un ajuntament, sigui del poble que sigui, per molt que ho retardi, s’ha d’acabar endeutant de grans quantitats, per poder fer coses en benefici de la ciutadania, fins i tot en tasques de conservació per a que l’entorn no es degradi. De cap manera ho podria portar a terme si esperés tenir els diners del cost real. És quelcom semblant a una parella que es vol comprar una vivenda, indiscutiblement s’ha d’hipotecar per poder-hi accedir. De no fer-ho amb aquest sistema mai en tindria prous.
Si més no quan els resums de les comptes de l’ajuntament s’eleven a milions d’euros, que no són de pessetes, el deute acumulat, esdevé considerable. No contribueix gens a alleugerir la càrrega, quan també les coses van maldades per a societats, clubs i altres morts que van a parar a la teulada de la casa del poble i aquesta ha d’acabar fent-se càrrec de deutes que no ha generat. Un ajuntament ha de resoldre paperetes molt difícils que generalment tenen un cost elevat.
I un servidor, que no sóc entès en aquets temes d’economia, em faig creus com els bancs van concedint prestem sobre prestem a estaments oficials i d’aquesta forma es tapa un forat però es va fent més grossa la pilota. Resumint, com i de quina manera es podrà pagar? Què pot passar? Malauradament, està a l’ordre del dia, quan una d’aquestes parelles, que ha fet una hipoteca sobre la vivenda, deixa de pagar ix terminis, perden bous i esquelles.
Deuen diners els ajuntaments, deu la Generalitat, deu el govern central, milions i milions d’euros, quantitats esgarrifoses. Admiro també, davant aquest panorama de fallida encoberta, l’optimisme que mostren els governants que no s’acoquinen. Home, un detall que en certa manera se’ls ha d’agrair, perquè si es posessin a plorar, el drama s’hauria consumat de la manera més natural entre els humans, però, també sigui dit, de la forma més poruga i més erràtica per a crear confiança.
Confiem amb els entesos, de la seva saviesa dependrà poder posar una mica d’ordre a uns deutes de vertigen. Sense que ens hagi de tocar el rebre a nosaltres. Això ja són figues d’un altre paner. Amb tals perspectives, haurem de treballar, mai millor dit, fins que el cor ens digui prou.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de febrer del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada