DE L'ESGLÉSIA PARROQUIAL AL VINYET

      Al complir-se els tres-cents cinquanta anys de la que acabaria sent l’església parroquial tal com és actualment, en Blai Fontanals, juntament amb l’equip que hi ha col·laborat, acaben de treure un magnífic llibre, compost de dos volums, on queda explicat i documentat fins el més mínim detall. 

   L’enclavament on està situada,  com la seva forma, l’han convertit en una icona del nostre paisatge. Quants milers de fotografies, repartides per tot el món, donen testimoni d’aquesta ubicació que, al mateix temps, s’associa amb el nom de Sitges.

   I si ens referim al nombre incalculable d’imatges que queden guardades per sempre més. Tampoc ens podem arribar a imaginar el nombre de parenostres que s’han resat dintre de les seves interioritats. S’hi referia mossèn Josep Pausas en el transcurs de la celebració de la Missa Solemne que va presidir, junt amb el vicari mossèn Josep Ramon, el dia de la festivitat de Sant Jaume per commemorar aquests 350 anys. 

   Unes paraules, les seves, que ens han permès no només reflexionar sobre aquestes manifestacions, esporàdiques i íntimes, de  professió de fe, sinó també amb moltíssims altres aspectes que, relacionats  amb l’àmbit parroquial, s’hi han alternat. 

     Centrant-nos només amb el que nosaltres hem viscut, ens adonem de com han canviat molts aspectes i costums. Quan vaig néixer el  rector de la parròquia  era mossèn Pascual Prats Boira,  l’últim rector que va tenir majordoma, l’Amparo. El vicari  Salvador Nonell Bru va ser qui em va batejar. Davant la  presència d’un sacerdot, encara que no coneguéssim, ens afanyàvem per anar  a besar-li  la mà. 

   Les misses  es feien d’esquena als feligresos i en llatí. A la nostra parròquia amb missa diària a les 6 del matí, amb assistència prou participativa on hi predominaven més les dones, amb la preceptiva mantellina que els hi cobria el cap. Malgrat l’hora tan matinera,  no els eximia que els hi  cobressin la cadira per seure. En el moment de la comunió l’escolà, que anava vestit com a tal,  disposava la patena a l’alçada de la barbeta per si queia la Sagrada Forma, que no es podia agafar amb els dits. Arribada la Quaresma, es  tapaven les imatges amb un vel de color morat. Desprès de la Pasqua, en el mes de maig, es celebrava el que es coneix com el mes de Maria, de suma importància per l’església, que agafava protagonisme durant totes les tardes del mes. També era molt  significatiu el primer divendres de cada mes. Com aquests tants altres costums que, si no s’han perdut del tot,  passen desapercebuts. 

      La Missa Solemne, cantada, que és com també les diferenciàvem d’altres misses. Amb olor d’encens que s’afegeix a realçar aquesta solemnitat. Bé pot servir com exemple de les moltes que dintre la nostra parròquia s’han celebrat, la del passat dilluns. I que hi va posar el colofó la Maria Loreto Almirall Malivern, la qual va llegir les  boniques i emotives estrofes, escrites per ella, que sintetitzen tota una trajectòria. Resumint-les en aquesta concreció de temps: “Avui faig 350 anys”.

 “ No cal que bufem espelmes/ n’he cremat tantes.../ No cal compartir pastís, / el pa, fruit del treball de dones i homes,/ ha saciat cors i ànimes./ Brindem amb el vi/ que dona força i sentit a les Benaurances. / No perdem l’Esperança/ mentre la Paraula/ es faci sentir/ dins la meva caixa de ressonància./ No perdem la Fe/ en les mans esteses/ capaces de multiplicar peixos i pans. / No ens espantem/ quan les meves portes s’obren/ a la Babilònia de la diversitat./ 

Bona gent que us arrecereu/ a la meva ombra:/ tant per fer festa,/ per la pregària/ o l’airada  protesta./ Soc la vostra Casa Pairal, / des d’on contemplo:/ dolor, bondat i bellesa.” 

  A l’exterior, amb el campanars dintre de la mateixa coordenada, albirem el del Santuari del Vinyet. L’edifici actual es va construir el 1727, desprès d’enderrocar-ne un altre, per tant cinc anys els separen  per assolir els 300. 

   Avui festivitat de la Mare de Déu del Vinyet,  tornem al seu recer amb la mateixa devoció que va acompanyar a totes les sitgetanes i sitgetans que ens han precedit. I amb la mateixa invocació: “Socorreu-nos, nit i dia, Verge Santa del Vinyet”. 

                                          J.Y.M.

  

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'agost del 2022)

     

DUES GERMANES DEL CARRER ESPANYA

  

   

    Feia molts dies que trobava a faltar la Rosita Puig, aquesta veïna del carrer que ha canviat de nom: d’anomenar-se Espanya a Bassa Rodona. Em ve a la memòria, ara que m’hi refereixo,  que quan es va procedir al susdit canvi , després d’una consulta popular,  va sorgir una anècdota molt curiosa. La va protagonitzar un d’aquests personatge populars del poble, en Luís España. En Lluís és dels timbalers més singulars que hem tingut, component durant molts anys de les colles de grallers i caixista oficial de totes les bandes de música local que s’han organitzat, a més d’un peculiar conversador. 

    Va coincidir aquest canvi de nom del nostre carrer amb la causa per la qual estaven implicats  els anomenats Ducs de Palma. I que degut a aquestes circumstàncies, els hi van despenjar el rètol que els associava amb un de la ciutat de Palma de Mallorca. Llavors en Lluís hi va saber trobar un paral·lelisme, aguditzant el seu enginy en va treure profit, quan deia: “que se fastidien los Duques de Palma si les han quitado el nombre de su calle, a mi también me han quitado la mia y no digo nada”. 

    Tornant a la Rosita, tota la vida va viure en aquest carrer, en una d’aquestes cases tallades pel mateix patró, que són propietat de la família Mestres. I on la dona es va passar bona part de la seva existència asseguda  a la màquina de cosir sabates. Mentre que el seu tarannà, jovial i alegre, li permetia protagonitzar sublims mostres d’afecte i simpatia davant les nombroses amistats. Singularitats amb les quals li havien permès formar part del Sitges íntim. Integrat per personatges que no sortiran mai en els llibres de pronoms il·lustres del poble, però que sense ells/es, que s’han mogut dintre una manera de ser, més o menys discreta, al poble li faltaria quelcom per no ser diferent a tots els altres, on aquests personatges populars contribueixen a ressaltar les diferències que sobresurten per damunt de les monotonies de la vida quotidiana.

    La seva veu potent, més aviat cridanera, que es superava  quan es creia tenir la raó, la feia única. Com en diguem en el llenguatge popular: tal com raja. Va treballar tant que quan es va jubilar no se’n sabia avenir. Tot sovint passava pel carrer de casa i fent us de la potencia de la seva veu, cridava al treballador que era a dintre del taller: “”minyó, quin dia és avui?”. Si et trobaves d’esquena al carrer, la seva veu era inconfundible i la pregunta tampoc et sorprenia. Perquè ho preguntava amb una certa sorna, com per fer-te dentetes perquè tu encara treballaves i ella ja es passejava. Mentre reblava la ironia tot dient: “és que des de que estic jubilada, no se en quin dia visc, per a mi tots són iguals”. Tot i fent una recomanació molt temptadora: “plega, home, plega. No treballis més”. Per la confiança que ens teníem li responia: “fot el camp que t’empaito”. I marxava entre sorolloses  risses que omplien tot el carrer. I ella a viure la vida i el treballador, capcot, reflexionant sobre la recomanació de l’amiga. 

   La Rosita era filla d’en Josep Puig Herrera ( en Xaruc) i de l’Antonia Vela Cortiella, matrimoni que va  tenir dues filles; la pròpia Rosa, soltera i la Motserrat casada amb en Miquel Marrades, recordat i apreciat carter. 

   Es dona la casualitat que una germana del pare de les dues noies, la Cristina Puig i Herrera, és la noia del canti que apareix en el bonic quadre Cala Forn que va pintar el pintor local, Joaquim Sunyer a l’any 1917.

    El  pare de les nostres protagonistes va treballar de sabater i va participar de la Festa Major en la colla, ara anomenada de les gitanes, i també com a Llucifer  dels diables. Durant els seus  últims anys va ser col·laborador del Club de Mar.

    Fa pocs dies em vaig trobar amb en Josep M. Marrades que, junt amb el seu germà Miquel, són els nebots de la Rosita, i li vaig preguntar per aquesta. Informant-me que a l’abril de l’any passat ens havia deixat. En un dia dels tants que li semblaria igual. Si més no va topar amb un que va ser diferent a tots. I obsessionada com estava, d’aquesta igualtat, tampoc  li donaria la sensació  que no fos com els altres. Doncs, no. 

 

                                       J.Y.M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juliol del 2022)

PUNTAL DEL PATRONAT I ARTISTA

   L’article d’avui em porta fins a les Cases Noves, que és on comença quasi tot. Aquelles Cases que van estrenar, com altres veïns, en Fulgenci Diaz Peñas i la Juanita Sarrió Terol, quan es van casar. I on hi van néixer els seus fills, la Carme i en Josep Maria. Que era un lloc apartat del carrer Sant Bonaventura,  on havia nascut la Juanita i viscut la seva infantesa 

    Aquelles cases, les noves, s’havien construït entre camins de terra, garrofers i marges de pedra seca. Orientades a la muntanya i al mar. Un indret on els circs hi aixecaven les lones, en mig dels seus descampats.

      I va voler les coincidència que la Carme Sánchez, que també era veïna  i  trapezista de professió, es va casar amb el pallasso Pepe Ruiz, qui junt amb la seva família es coneixien amb el nom artístic dels Rudi-Llata. El matrimoni va voltar el món fins a fixar la seva residencia en una casa d’aquell indret. Una rajola que llueix un dibuix d’un pallasso, traient la llengua, serveix per identificar-la: “Villa Le Clown”  El matrimoni li va encarregar a en Fulgenci el disseny de la mateixa i és una de les seves obres que encara és manté a la vista de tothom.

     Quan en Fulgenci Diaz, amb el seus pares i germanes, van venir a viure a Sitges, procedents d’una pedania de Lorca, tenia 9 anys i van anar a viure en el pis de sobre on avui hi ha la barberia del carrer Barcelona. Alumne avantatjat del mestre Emili Picó i Bonmatí, de seguit va sobresortir en  les matemàtiques  i l’art: com a dibuixant aquarel·lista i pintor de quadres a l’oli.  Que va combinar amb el seu gran sentit associatiu i sobretot de caire social.

    Les seves aptituds  per saber portar, com en deien abans, els llibres, li va permetre  portar-los en diferents tallers del poble  i sobretot va desenvolupar la seva trajectòria laboral en l’oficina local del Banc Hispà Americà. On al final de la seva també curta vida hi va treballar el fill d’ell i de la Juanita, en Josep Maria Diaz Sarrió. Igualment home de números i acèrrim seguidor del Barça. 

      Durant els dies de festa en Fulgenci va decantar més cap a la muntanya que cap a la platja. Tots els camins i els indrets més rellevants del Massís de Garraf els va recórrer abastament. I va col·laborar en la construcció de la Creu de Sant Isidre, que es va aixecar al Puig d’en Boronet, a l’any 1955, per commemorar l’Any Marià. Una iniciativa que va impulsar l’Agrupació Muntanyenca Amunt, de la qual ell n’era membre. Una de les imatges que encerclen la creu porta la seva signatura .

    I com artista també l’apassionava  el teatre on, sense moure’s del Patronat, embrió -sigui dit de pas- de l’Associació de l’Ecce Homo, de la qual en va ser un membre actiu. Deia, que va participar en algunes de les obres que es representaven en el seu teatre. Fins que va preferir col·laborar a darrera bambolines com a: maquillador, tramoista, apuntador...

    I encara li quedava temps per a muntar el cavallet, on hi disposava les teles que pintava, després de donar forma a les aptituds pictòriques, de les quals m’he referit. Avui els quadres que va pintar en Fulgenci semblen acabats de fer i mostren paisatges i llocs que, de com ha evolucionat la transformació del poble, semblen indrets talment desconeguts. I com a aquarel·lista mostrava un domini extraordinari d’aquesta difícil modalitat.

     Em recorda  l’obra d’un altre gran aquarel·lista i metge, en Joan Hostench. Als dos els unia una gran amistat i una coincidència, trista i molt sentida, va voler que els dos morissin de manera sobtada, en Joan en el 1958. I en Fulgenci el 1962 amb 31 anys, just ara es compleixen seixanta.    

   La vida és com el trapezi on, sense haver de pujar tan amunt, de tamborines també n’hem de fer arran de terra  per poder  seguir endavant. Mentre que la imatge d’un pallasso ens recorda que en aquesta  mateixa vida s’intercalen moments alegres. En Fulgenci ho va deixar pintat i quan els records entristeixen els ànims, com les circumstàncies abans esmentades, ens adonem  que darrera de tot plegat hi ha gent com ell. Que, amb la seva bona disponibilitat, han contribuït a fer un món millor. Encara que a vegades no ens doni la sensació que sigui així.  

                                        J.Y.M.

       ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de juliol del 2022)

ENS HAN VISITAT ELS POETES

  La Festa de la Poesia, que cada any organitza la Cèlia Sánchez i en Joan Duran, concentra un cúmul de detalls, el conjunt dels quals, són d’una sublim excel·lència. Fins el punt que, pel qui no ens sentim colpits per la inspiració poètica, ens queda la nostàlgia de no poder recórrer a aquesta elegància descriptiva que fan servir. Vet aquí on hi trobem l’encanteri de tot plegat.

    En aquesta 14 edició els  poetes convidats han estat: Pere Joan Martorell, Xènia Dyakonova, Àngels Marzo, Biel Mesquida, Esteve Plantada, Josep Piera i Corina Oproae. Que arriben a Sitges a l’estil més característic de les festes que organitzava Santiago Rusiñol. I aquesta rebuda que se’ls hi dispensa els deixa acaparats de satisfacció.

    A poca distància de l’estació, ells i nosaltres, ens hem trobat amb una sorpresa que ens ha agradat molt. Ha estat en el balcó del Prado, on amb l’estil característic  de la companyia de teatre La Cubana, amb el seu director en Jordi Milán, han estat els primers en saludar als poetes i poetesses. I ho han fet amb un muntatge molt seu. La sorpresa ha continuat a l’adonar-nos que  el pal amb la cistella de les Caramelles, de la colla pradista,  s’abocava al carrer. Amb un reduït grup de cantaires que s’han afegit a la veu del solita que han interpretat l’americana que el mestre Jordi Pañella Virella va musicar del conegut “Madrigal a Sitges” del poeta Josep Carner. 

    He trobat exquisit aquest detall perquè, a cada Pasqua, les Caramelles ens retornen a la poesia, acompanyada de música, escrites pel conjunt de poetesses i poetes, amb la col·laboració dels mestres de música. Això ens ha permès  estar en contacte amb els versos inspirats i escrits en aquest poble que, ha comptat i segueix amb aquesta tònica,  de disposar d’uns bons i genuïns representants de la poesia. 

     No fa gaire, escrivia en aquesta mateixa secció que en el nostre carrer Major hi coincidien un bon nombre de poetes, dels quals es pot dir que vivien un al costat de l’altre. El farmacèutic Felip Font Soler, en Josep M. Soler i Soler, en Salvador Soler i Forment. I només  uns metres més enllà, la poetessa Rita Benaprès. Algunes de les seves poesies havien estat musicades per Enric Morera, Amadeu Cuscó i Manuel Torrens. Era en els  anys en què  es va celebrar la primera Festa de la Poesia  (1918).

   També en el començament del mateix carrer, hi vivia la Sra. Adela Virella, una poetessa que va transmetre la seva sensibilitat artística als seus dos fills: en Jordi Pañella, compositor que va posar música a l’obra de molts dels nostres poetes. I l’Isidre Pañella, que no era poeta, però que tenia l’habilitat de dibuixar el cel amb varietat de colors i trons ben compassats, que han esdevingut una obra efímera.  Tanmateix, abans, va meravellar a tots. Qui sí ha heretat les habilitats poètiques de la Sra. Adela, ha estat la seva neta, la Vinyet Panyella Balcells. 

    Totes i tots amb el seu estil, gent coneguda i estimada de casa nostra. Com en Trinitat Catasús i poetesses com la Toni Panyella, àvia d’en Joan, la Lali Vergès, la Mª. Dolors Juan Ill, la Maria Dolors Pujades. Com també poetes ocasionals, com en Joan Cano que ha escrit poesia marinera, de ben segur que influenciat per la seva procedència familiar de gent pescadora. I altres  poetes de vàlua reconeguda, com en David Jou Mirabent i el propi Joan Duran Ferrer. La mateixa Cèlia Sánchez- Mústich, la Lídia Gázquez...

    Tot això ve a tomb, quan fa just uns moments que ens hem acomiadat dels poetes i poetesses que han participat en aquesta edició. 

   I que millor que el taller d’un escultor, el de Pere Jou i Francisco, per fer-ho. Perquè l’obra poètica i la de l’escultor flueix a mesura que es va furgant dintre de les interioritats dels fons, on  uns i altres es nodreixen. El resultat es fa evident quan la seva obra resta acabada. La dels poetes no necessàriament ha de ser així, perquè moltes vegades el final el deixen insinuat i nosaltres l’hem de saber interpretar. En el cas de l’escultor, la seva obra ja ha de lluir quan es dona per  acabada.

   Paraula i pedra, dos elements difícils de modular, només l’art i la creativitat dels qui en saben poden aconseguir  els resultats desitjats.

                                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de juliol del 2022)

  

   

    

CINQUANTA ANYS D'UNA TROBADA

Quatre Joans, dos Joans Yll ( amb i grega) i en Joan Soler-Jové

   Per  una persona que no coneix Sitges,  arribar-hi  en una revetlla de Sant Joan, a tots els encants que hi podem descobrir, s’afegeix a l’encanteri d’una nit  diferent.

 És el que va passar a dos artistes, que hi van fer cap amb la intenció de dirigir-se a la galeria Àgora 3. La qual per aquella data del 1972, feia pocs mesos que havia obert les portes. Dos eren dos: un dibuixant i un pallasso. El primer un artista que escriu el seu nom acompanyant-se d’un guionet, Joan Soler-Jové. El segon, el popular Barea. La raó de la visita era que en Joan exposava en la que era la segona exposició que es feia a l’esmentada galeria,  propietat del matrimoni Joan Pi i Àngels Andreu. 

    Dintre d’aquesta hi lluïa l’obra del dibuixant del guionet, com un dia el vaig anomenar, i a fora una nit desenfrenada i multitudinària. Per aquest motiu la carretera de les Costes de Garraf estava col·lapsada. Fins el punt que uns amics francesos d’en Joan, que venien a la inauguració de l’exposició, havien sortit a les vuit del vespre de Barcelona i van arribar a Sitges a les dues de la matinada. I els van esperar, amb la galeria oberta, fins que van arribar. Amb poc que es van entretenir  se’ls hi van fer les tantes de la matinada. I ja van aprofitar per fer  un tomb per entre la gresca d’una nit de revetlla, que no és poca cosa.   

    I com en un circ, a les primeres llums de l’albada els dos artistes van plegar veles i es van dirigir a l’estació per agafar un dels primers trens  amb direcció a Barcelona, Quan hi van pujar es van asseure en un vagó on només una altra persona el compartia. Parlaven amb la jovialitat i l’eufòria que sorgia d’entre els bons moments que havien viscut a la vila. Van estar tota l’estona fent partícip de les seves converses a aquell senyor desconegut. Arribats al seu destí, uns i altres  es van acomiadar. 

     Van passar unes setmanes, fins que  va parèixer un article a “l’Eco” que feia esment a aquella trobada  i a aquella divertida conversa que van establir un dibuixant i un pallasso. El més curiós de tot va ser que l’article anava signat pel propi director del setmanari, en Josep M. Soler i Soler.  Que va resultar ésser aquell viatger, per a ells,  desconegut  amb el qual compartien el viatge en tren. I el que són les casualitats,  el destí va voler que aquell encontre arribaria a ser la base d’una gran amistat, amb el propi Josep i amb altres col·laboradors de la casa. Com en Rafel Casanova, Cronista Oficial de la Vila, el qual també es va convertir en el cronista particular d’en Joan Soler-Jové, al qual li va dedicar molts articles en aquestes pàgines.

    Gràcies a la seva implicació amb el setmanari,  un servidor  i ell, hem establert una amistat que m’ha permès poder  col·laborar en molts dels llibres que ha publicat. Com  també m’ha apropat a les intimitats del circ, on es mostra la realitat d’aquest espectacle, sobretot pel que fa als pallassos, tractats tal com són, sense la seva característica transfiguració.

      Un bon dia en Joan em comunica que el Club de Clowns m’havia distingit amb un premi. Malament deu estar l’ofici de pallasso, vaig pensar, perquè sense convocar-me a  unes oposicions, ja em premiaven no se quines aptituds que, em vaig suposar, apreciaven en la meva manera de ser. De seguida l’amic  m’aclareix que  el guardó, Premi a la Comunicació, que els pallassos concedeixen cada any, me’l  oferien  a mi pel conjunt d’articles, publicats  a “l’Eco”, que feien referencia a aquest col·lectiu.

    Això em va fer adonar que els artistes i els pallassos, que també ho són, fan coses serioses. Fins i tot en Joan es va prendre en serio establir-se a Sitges, junt amb la Rosa que també va conèixer aquí. I no ha parat d’ampliar  el nombre d’amistats que ha fet des d’aquella revetlla. Vist això, podem reafirmar que la nit de Sant Joan té quelcom especial, com la mateixa màgia amb la qual  els pallassos transformen les penúries amb rialles. En Joan i en Barea, amb la seva desenfrenada alegria, van alegrar el viatge en tren del  company de vagó, aquell desconegut. Cinquanta anys després, tots ens coneixem i ens mostrem feliços  de que sigui així. 

 

                                       J.Y.M.

( Article publicat a leș pagínese de l'Eco el 8 de julio del 2022 )

VEÏNS DE TOTA LA VIDA

                            

            Fotografia d'en Lluís Chacón, que ha captat el moment que resumeix el dia a dia d'en Manel,

         que es desenvolupava entre flora

          

       Entre veïns hi  trobem els qui ho són de tota la vida. En el nostre cas ja ho eren els nostres avis, desprès els nostres pares i al final de la dècada dels quaranta i començament de la del cinquanta vam néixer nosaltres. Entre aquesta successió generacional es fan evident un seguit de detalls: de  com era el poble en aquells anys, els costums i la manera de viure de les famílies, entre altres particularitats.

    Un costum molt matiner, el protagonitzaven les àvies de les dues cases: la Francisca de ca l’Eixut i la meva àvia Consol. Les dues començaven el dia escombrant el seu tros de carrer i, mentre ho feien, intercanviaven les primeres converses del dia.  

     Per raó de l’edat vaig ser amic d’en Toni, el fill petit d’en Ramon Martí  i de la Teresa Mirabent. En Manel era més gran i ell, com és normal, tenia amics de la seva edat. En uns anys on el carrer era la prolongació de les cases. Teníem la sort que no ens havíem de desplaçar gaire, a davant mateix d’elles, en el tros de carrer que ens era comú, en Toni i jo jugàvem a patacons i a “güitos”. Mentre que  en Manel en tenia prou en tombar el carrer, perquè el de Sant Bonaventura es convertia en un improvisat camp de futbol. En l’equip local s’hi alineaven: el propi Manel, en Lanau, en Trino Carbonell... i altres que els venien a reforçar, o a jugar contra ells. Curiosament en Trino, de can “Pagesric”,  i el de ca l’Eixut van néixer a la mateixa setmana, del mateix mes i també del mateix  any. En Trino el 10 de setembre i en Manel el 15 de l’any 1945.  I no només van ser dels veïns de tota la vida, sinó que també han estat amics des de que anaven de quatre grapes. 

     Eren tantes les seves aficions futboleres que res els impedia disputar desenfrenats partits entre les estretes limitacions del carrer. On només s’hi alçaven les veus contraries de les dones de cal Torrat, que patien per la blancor de les parets de la seva casa, a cada  cop de pilota que hi propiciaven. 

      En aquestes incursions, ells ja havien posat en pràctica la frase que, anys desprès, tant s’ha popularitzat, allò de: “els carrers sempre seran nostres”. El del tram de dalt d’aquest carrer ja semblava que talment era d’ells. Fins el punt que si algú, com el popular Antoni Morató, un dia se li va ocórrer estacionar el seu “Biscuter” en aquest carrer, van ser els mateixos jugadors els qui van decidir carregar-se’l a pes i desplaçar-lo a on no fes nosa. Un detall que el propi Morató va aplaudir, perquè va reconèixer que aparcar en un camp de futbol et pots trobar  amb aquesta sorpresa. Això no passa a can Barça, equip del qual en Manel era un acèrrim seguidor. I que patia enormement quan perdia. Últimament potser ja s’hi havia acostumat i no s’ho prenia amb tanta passió.

    Han passat els anys i en Manel i jo hem estat els últims botiguers del nostre carrer, dels de tota la vida,  que a primera hora del matí obrim la botiga. Amb la particularitat  de ser uns veïns molt propers, només ens separa una casa. Sempre amb la complicitat de la Nuri, la seva muller; la Judhit i la Vinyet, les seves filles; amb els gendres i nets. Sense oblidar-nos de la seva tia Paquita Mirabent, que encara és viva, germana de la Teresa. I com no, les flors. Aquestes l’han fet matinar, ja amb vida de la seva mare, per tal de tenir-les fresques a primera hora del matí. I quan les dones de la casa havien confeccionat el ram, ell amb el cos una miqueta decantat cap a davant, amb un pas lleuger, com ja el tenia la seva mare, l’anava a portar a la persona a la qual anava destinat. La seva arribada era corresposta amb la sorpresa i la satisfacció de qui el rebia. 

     Fins que a sota el ram de la cistella de la colla de caramelles del Retiro, que també havia sortit de casa seva, va ser l’última tradició de la qual va participar. I com un presagi, l’encís se li feia fonedís  a dintre del cos. Ell mateix, junt amb els companys, ho van cantar, a ritme de la bonica americana: “Encís amorós“. Precisament allà,  en les seves últimes estrofes,  on diu: “cantant es fa de dia, el cantor s’ha perdut,/ amor que somnies, un jorn ja vindrà./ Caramelles fugen, el dia ja és clar,/ la nit ja s’allunyà, l’encís s’ha romput”. Adeu, Manel!

                                           J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de juliol del 2022)

LES BALLARUGUES EXPLICADES PER EN TUBAU

    

     

    A punt de celebrar la revetlla de Sant Joan, el moment també s’abraça a una de les tradicions més carismàtiques del nostre calendari festiu. Hi coincideix el solstici d’estiu, on el culte al foc ve de molt lluny. Malauradament aquests dies, de tanta calor, cremen boscos propers. Més que mai, hem de fer  nostre allò de: “quan un boc es crema, quelcom nostre es crema”.

    També en aquesta nit, al cim del Canigó, s’encén una flama que arriba a arreu del Països Catalans. Tremolosa i reduïda, però carregada de simbolisme,  que ha substituït aquelles grans fogueres que s’encenien en les places i descampats de tots els pobles. Aixecades amb endimaris  que la gent guardava a l’espera d’aquestes vigílies, que era quan la mainada passava per les cases  a recollir les andròmines. 

    No va tardar gaire que al foc s’hi van incorporar els coets, que de seguit es va convertir en una distracció esperada, menys pels pobres animals domèstics que passen per un autèntic calvari com a conseqüència dels petards. El que passava és que, quan el costum es va anar  imposant, la població canina no era tan nombrosa i tampoc el terrabastall que produïa el tro del coet no era tan potent com ara. Es va començar per les anomenades “martiniques”, que rascant sobre una superfície rasposa,  el pigment de pólvora damunt la tira de cartró, començava a crepitar. Quelcom semblant a l’efecte  que produïa la “pedra foguera” quan la llençàvem al terra. El pet més potent, que s’avenia amb la mainada,  era el que produïa la “piula”.

    Tanmateix no tot ha estat foc, les revetlles s’han convertit en un signe  d’apropament i bona convivència entre els veïns del poble. Amb uns elements destacats i comuns: la coca de Sant Joan, el cava i les corresponents ballarugues en la nit més curta de l’any .

    Un ambient, aquest, i les singularitats del viure quotidià,  han estat recollides en un llibre: “1931-1975, Sitges Indòmit”, del qual n’és autor en Josep Mª. Tubau i Gallinat. L’obra de l’amic esdevé un tractat dels costums, neguits, aspectes culturals, festes i tradicions... que han acompanyat als convilatans durant aquests anys de referència.

    Llegint-lo, s’aprecia la seva capacitat descriptiva per recuperar, per a la memòria, passatges de la vida sitgetana que s’han adaptat als moments i a les circumstàncies que ens ha tocat viure. Com són els moments difícils i tràgics de la guerra i la postguerra. Amb la progressiva tornada a la “normalitat”, de primer sota el règim franquista i posteriorment amb la incorporació de la democràcia.

   Durant tot aquest temps el transcórrer de la vida no s’ha aturat i la gent han alternat el treball amb el lleure. Reservant per a la intimitat, la teoria que resumeix una realitat: “ cada casa és un món”. Un dels molts aspectes que es tracten, fa referència a un detall, aglutinador de la convivència entre les famílies, com han estat els balls. Aquests es van portar a terme en el redós de les dues societats del poble: Prado i Retiro i altres establiments que també disposaven de pista de ball. 

    Amb  la seva lectura, hom s’adona que en Josep Maria té una certa predilecció per a aquesta música de ball. De ben segur que  se’l hi va accentuar  quant els seus cunyats, junt amb altres companys, van formar el conjunt: “Els Ricky`S”. Això va significar tancar una època, la d’aquells balls de tarda que es celebraven en les societats esmentades, amb les orquestres de la casa,   i obrir-ne una altra, on els balls eren amenitzats per  conjunts, a la vila en van sorgir uns quants, als quals la gent de més edat els anomenaven: “els guitarreros”. 

    En Tubau ens explica aquestes ballarugues i altres detalls que han compartit escenari, a davant i a darrera del teló. Aquest que des de que vam néixer tenim aixecat i on anem interactuant I per a donar-ne testimoni, de tot el que explica, uns  sitgetans  aporten -a la publicació- les seves vivències viscudes  en el Sitges d’aquells anys. 

    El llibre serà presentat i comentat al Retiro, a la tarda del proper dijous dia 30. 

    Gaudim-lo, abans que algú ens interrompi amb allò de: “ I amb aquestes melodies...”. Que és com dir: “ Bona nit i tapat”.

                                               J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de juny del 2022)

     

 

LES FLORS DE LA MONTSE

    

       ( Aquest disseny de la Montse Muñoz, de la califa del carrer Bonaire, correspon al Corpus de l'any 2004. S'hi por apreciar el traç característic de les seves flors ) 

    No totes les flors flairegen, perquè n’hi ha que són decoratives. Em refereixo als quadres amb temàtica de flors que han pintat molts pintors. Entre nosaltres va viure el pintor barceloní, Josep Serrano i Serra. En Serrano es va especialitzar a pintar flors, cavalls i galls. Tanmateix  han estat   les flors el motiu que més trobem decorant les parets de moltes llars sitgetanes. Quan tenir un quadre d’en Serrano, a més de decorar, ens semblava que disposàvem d’una cotitzada obra d’art. El temps ens ha demostrat que la seva pintura, avui, ho és molt poc en el mercat de l’art

    Davant les evidències, una cosa no desmereix l’altra, la nostra vila té predilecció per les flors, a més de les pintades damunt de la tela per pintors i pintores, hi trobem: les flors naturals, les que decoren balcons i façanes, els clavells que són una identificació amb la festa de Corpus. Com també ho és la flor de Sant Joan la qual, en el programa d’aquest any, el fotògraf Joan Olivella Carbonell l’ha retratat i ha esdevingut la portada i també la imatge del cartell anunciador. Vet aquí una altra obra d’art on la flor n’és la protagonista. I que aquesta sigui la popular i apreciada flor de Sant Joan, l’autor ha aconseguit transmetre un missatge que ha arrelat dintre el nostre entorn i que, només la seva contemplació, simbolitza la flor que havia estat la protagonista principal quan cobria els nostres carrers. Ara també, però no tant. Amb el seu flaire tan característic  no hi calia cap altra identificació, per associar-la amb la festivitat del Corpus.

    I tornant a tants artistes que adopten la flor per il·lustrar la seva trajectòria pictòrica, hi trobem a  la sitgetana Montse Muñoz i Albors. D’ella  admiro la seva sensibilitat creativa. Però sobretot el seu estil tan particular en el moment de pintar flors. Unes flors senzilles però que impacten: per les seves formes i pel colorit amb que estan pintades. La Montse és filla d’en Bartomeu Muñoz i de la recordada Fina Albors, la qual regentava l’espardenyeria del capdavall del carrer Bonaire. Quan a la filla de la casa se li va despertar el seu neguit artístic, ha sabut mantenir-se fidel a quest estil desenfrenat,  senzill i elegant. Que enllaça la continuïtat del cicle creatiu i floral amb un traç  del pinzell que avança sense interrupció, impossible de reduir  en quadre de no gaires  dimensions. No, les seves flors han de ser lliures, fins  que aconsegueixen una harmonia que, per la seva majestuositat, impacten a la vista. Potser perquè estem  acostumats  a observar detalls més sofisticats,  passa que quan coincidim amb una composició  de traç, tan identificable amb l’estil de la Montse, la vista agraeix aquest regal tan proper. En el qual la natura frondosa no hi és representada, perquè les seves flors són peculiars: elegants i divertides. Úniques.

    L’artista, a davant de la blancor d’una paret, ha de fer esforços per retenir.se, al mateix temps que les seves flors sembla que li floreixin de l’interior de la caixa de les pintures i surtin sense conèixer límits. A la casa del seu Sitges ja no li quedaven parets per impregnar-les del seu art floral. El mateix que va transportar fins a la bonica població italiana d’Asti, on ara resideix. Parets noves i nues que la Montse ha trigat poc a decorar  i la força del seu art esdevé internacional pel fet de travessar fronteres acompanyant-la allà on va.

      Per tantes apreciacions contemplar la seva obra no cansa. Tot el contrari.  I a l’haver nascut a Sitges ha heretat el neguit artístic, amb el qual la seva pròpia família   s’hi ha identificat. Per tant la festivitat del Corpus no li podia passar indiferent. I a l’estar tan relacionada amb les flors, quan ha calgut les ha dibuixat al terra del carrer Bonaire on vivia. I si només dibuixades ja atreuen l’atenció, desprès cobertes de flors, ha resultat una catifa bonica i original. 

    D’aquí que gosi anomenar-la la pintora de les flors. I com totes elles, que captiven la vista i els sentits, les seves, a més, transmeten un missatge  que és correspost  amb una complicitat i un somriure.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges. el 17 de juny del 2022)

           

DE CAN BADIA A LA PARADETA DE LA TRINITAT

 

      

   

   Hi ha molts motius per a pujar a l’ermita de la Trinitat el dia de la seva festa. El principal de tots, per donar continuïtat a la tradició i també per devoció.  No ens podem ni imaginar el nombre de persones que, en aquesta festivitat, s’hi han apropat en el transcurs del anys. Si ens ho mirem des de l’aspecte generacional, ara ens toca a nosaltres donar continuïtat a la tradició, com també ho fan persones més joves  que són els qui agafaran el relleu.

   Tots  hi pugem perquè ens agrada i a més d’una manera o altra hi col·laborem. Així hi pugen les administradores, pel compromís adquirit: la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent i els seus respectius marits, ells són ells els qui obren l’ermita i tenen cura  per tenir-ho tot preparat. Hi puja, també, l’Esteve que posa les flors que tan ajuden a realçar la imatge de la Santíssima Trinitat. Hi fa cap el senyor Rector que ha d’oficiar les misses, l’organista  i el cor que acompanya els cants. També hi estarà representat l’Ajunatment. Mentre que la música la posaran els grallers que acompanyen el ball de les cintes. També els components  de la Cobla Sitgetana que, en els seus 58 anys de la seva fundació, només hi han faltat una sola vegada. Com les sitgetanes que ajudaven a la Remei i la Rosó, durant tot l’any i especialment en aquesta data que ja hi feien cap a la vigília. Hi continuen pujant els de can Sabaté per portar les coques d’arengades. 

   I ho deixo aquí, ja que és impossible anomenar a tots els qui hi fan cap, però abans em vull referir a una veina del Dr. Robert qui, a damunt del seu pedestal, no deixa de guaitar a la porta de la casa on viu la pubilla sitgetana. Els dos comparteixen protagonisme en aquesta plaça de la Vila, on ella és  de les residents més antigues que hi trobem en aquest bocí de Sitges i l’estàtua es va disposar en aquest enclavament per dedicar un  homenatge permanent a la memòria de l’il·lustre Doctor.

    Molt a prop d’allà, un dels comerços més emblemàtics del carrer Major, la botiga de queviures de  can Badia, contribuïa a exemplificar el comerç típic i peculiar de poble, on els dependents – de la mateixa família- vestien amb bata de tresquarts i entre l’obertura del coll s’entreveia la corbata que lluïa el propietari, la qual contribuïa a donar categoria a l’establiment. Menys la Pili Queralt que feia servir bata blanca.  Tot i que fa anys va accedir a la jubilació i la botiga també  va tancar, ella conserva les arts de bona venedora

   Ella, ara que em refereixo a la Trinitat, és una de les senyores de les quals comentava que han col·laborat als neguits i les necessitats manifestades per la recordada Remei Casanova i Rosó Carbonell. Transcorreguts els anys, d’aquell equip d’acció, gairebé només queda l’Angelina (vídua Vergés), la Montserrat Vivó, Montserrat Ferret la Pili Queralt  i para de comptar. La veïna del doctor Robert segueix col·laborant amb les actuals administradores. 

    Quan el dia de la festa neix, per la punta Ferrosa, la Pili  es disposa a muntar la paradeta, a frec de la porta de l’ermita, i els article més sol·licitats són les llànties que la gent encenen  als peus de la imatge de la Santíssima Trinitat. Però també hi despatxa altres detalls, com les alfàbregues  en aquest raconet enlairat i tan bonic de Sitges. No obstant a la també veïna de l’Ajuntament, no li cal vestir amb la bata blanca, i tampoc ha perdut les dots de bona venedora, que desenvolupa acompanyada  del seu tarannà tan jovial i completat per una alegria encomanadissa. La paradeta és modesta, però darrera d’ella hi trobem a la dependenta eficient i l’encarregada del negoci. 

     A més de dependenta qualificada, és una bona comunicadora i assessora. Si visqués a Amèrica, o en segons quins llocs d’Europa, l’anomenarien amb aquesta paraula tan de moda: “coach”. Sortosament la tenim més propera i no ens calen, per referir-nos-hi,  paraules tan complicades de pronunciar i d’entendre. Se li escau millor anomenar-la: “la Pili de can Badia”. D’aquesta manera ja  està  tot dit. 

    

                                             J.Y.M.

/ Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de juny del 2022)

DEL TERRAT A LA TERRASSA

    

   

 

       (Detall d'un moment de l'enderroc de la mítica Pensió Julian, el dijous 16 de juny del 2022. A la tarda del divendres dia 17, el lloc on hi havia hagut la susdita Pensió, era un solar completament net. Només van caldre 48 hores per fer desaparèixer un edifici)

  Quasi totes les cases del poble disposaven d'un terrat. Bé fos al mateix nivell de la planta baixa o del pis. Quan aquestes cases es van transformar, el terrat va passar a estar situat a dalt de tot de l'edifici. I no sols això, sinó que també ha passat a ésser comunitari. 

     Uns terrats, aquells, que assolien un protagonisme significatiu, sobretot durant els mesos d'estiu, perquè sopar en ell era un dels privilegis més comú  dels estadants. Terrats que flairaven a aquesta planta, ara pràcticament desconeguda, anomenada ruda. O a clavells que s'arrengleraven en els testos que, en aquestes dates, rebien les últimes atencions abans de participar en l'Exposició de Clavells. 

    Uns espais, a celobert, que han mostrat l'evolució del pas del temps, que disposaven quasi de tot: galliner, l'antena de la ràdio i, progressivament, les antenes de la televisió que s'anaven  escampant com una gran teranyina metàl·lica. 

   Ben a prop de casa, en el carrer Sant Francesc, hi havia un pati el qual, durant tots els dies de l'estiu era molt freqüentat. Em refereixo al de la casa de la família Perea. Una casa que complia amb tots els requisits d'una casa d'estiueig i que després de la festivitat de la Mercè se la disposava per passar l'hivern. Així es tapava la “silleria” del quarto de reixa i es posaven unes contra portes per preservar la principal. Fora dels mesos estivals, durant la resta de l'any, la solitud n'era l'única companyia. No es podia dir el mateix quan a la casa hi retornava la vida, amb  el generós pati interior que oferia una elegància, amb el qual hi contribuïen molts detalls singulars. Fins i tot la seva il·luminació que realçava la intimitat familiar. Característiques que no deixaven indiferents als qui coneixíem el llinatge familiar dels Perea. Una família nombrosa on predominaven les senyores, ho eren tots els seus membres menys el Sr. Perea i en Pepe, el  fill. La resta tot dones, ben avingudes i de totes les edats i si per això fos poc, entre ells completaven tot l’escalafó familiar existent: mares, filles, àvies, sogres, cunyades, tietes, germanes. Totes elles, a més  dels dos homes, reunits en un pati de caire modernista, on deixaven la porta de l'entrada del carrer oberta,  per tal de potenciar -encara més- la frescor. I amb la tranquil·litat que suposava, sopar sense patir per si algú podia entrar.

     El desencís de la transformació dels patis va començar quan, en pro de la modernitat, es van anar perdent aquests petits privilegis. Sortosament això va coincidir que van anar proliferant els matalassos de molles. I ara es preguntaran què té que veure una cosa amb l'altra?, doncs perquè fins llavors els terrats eren l'espai escollit, pels matalassers, per a recompondre la llana dels matalassos, i que ho aconseguien a cops compassats, propiciats per uns pals llargs, el maneig dels quals dominaven a la perfecció. 

   I van començar els hotels d'una certa categoria a oferir l'oportunitat de sopar a les seves ben disposades terrasses, com les de: l'Hotel Sitges, el Terramar. L'Hotel Miramar..., i si van anar afegint restaurants que, de primer, ajudaven a conferir una categoria al poble, però quan aquestes han proliferat, i ho fa d'una manera desordenada, no ajuden a mantenir una disposició elegant, com quan havien estat dissenyades. 

     De les primeres on el vianant passava a frec dels comensals, era, la fa poc esmentada "Pensión Julian". Que a l'hora del servei del sopar, encenien les lamparetes de damunt de les taules i, aquest detall, contribuïa a fer que, un entorn normal, aconseguís un cert prestigi. Ho havia de transmetre, també, el contingut del plat, tot i que aquest anava amb consonància amb el mòdic preu que es pagava, per a pensió complerta, en els establiments d’aquesta categoria. Així, doncs,  la minuta no podia oferir masses requisits: la típica sopa, o consomé, la truita o un peix arrebossat i una peça de fruita. "Le patron mange ici" - ho anunciava el cartell- sinònim de garantia que s’hi menjava bé. El que no especificava, però, és que si el susdit patró  estava de dieta. Al menys el contingut dels plats, més aviat, així ho insinuaven. 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2022)