BLANC I BLAU, ELS COLORS DE LA TRINITAT

       

   L'any passat, en ple confinament, les actuals administradores de la Trinitat, la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent, tenien pensat  anar a la casa de la Rosó per fer-li saber que degut a les circumstàncies no es celebraria el tradicional aplec a l'ermita. Mesos abans, quan ja li van insinuar que segurament no es podria portar a terme la festa, la Rosó s'hi va mostrar incrèdula. Amb l'entusiasme que ella vivia els preparatius i el conjunt de tot plegat, no entrava en la seva lògica que s'hagués de suspendre l’aplec per culpa d'un virus. 

     A mesura que passaven el dies  i la virulència d'aquest anava en augment. I com si presentis que es complirien els mals vaticinis, la Rosó es va asseure a la butaca del menjador, es va adormir i ja no es va despertar. Succeïa moments abans que la Núria i la Blanca truquessin a la  seva porta. Malauradament no es va donar  l'ocasió d'haver d’explicar  a l'administradora emèrita que havent consensuat la decisió amb el senyor rector i les autoritats locals, la celebració de la festa quedava definitivament suspesa. Una mala notícia que anava acompanyada del consegüent desencís de totes i tots que hi pugem cada any.

     Entre els més assidus hi ha els músics, els quals des de que es va fundar la Cobla no hi vam fallar mai. Millor dit, només en una ocasió i degut a un malentès. Durant tots aquests anys hem estat testimonis de la transformació que la pròpia vida influeix en les persones i també en l'entorn. Quan el soroll de la fàbrica de ciment de Vallcarca s’interposava en el silenci d'aquest indret i les famílies que residien en les cases de la colònia, aquest dia emprenien el costerut camí que, quasi al peu de les seves cases, s'enfila fins allà. 

    A cada festa, però, apreciàvem canvis. Alguns  eren promoguts pel progrés, com quan el peatge d'una nova autopista coincidia amb la gran esplanada que s'estén als peus de l'ermita. El soroll del trànsit rodat ha anat augmentant a mesura que disminuïa el soroll de la fàbrica, ja despoblada de residents, la majoria d'ells s'havien traslladat al nucli de les Roquetes, i tot i amb això els més assidus  hi van continuar venint. 

    En l'aspecte personal el pas dels anys va deixant pel camí a molta gent de casa nostra, pels quals la Trinitat era com la seva segona casa. Com ho va ser per aquells administradors :  la Remei Casanova Giner, en Joan Martí Rumagosa i la Rosó Carbonell Ripoll,  que s'hi van dedicar en cos i ànima.  Fins aconseguir que els hi cimentessin el camí que puja des de les Costes de Garraf, així com que l'ermita pogués disposar de llum elèctrica. Una tasca que va ser continuadora de la que van realitzar les administradores que les van precedir, la Bàrbara Lahoz l l'Eulalia Sánchez. Sense anar més lluny.

     Allà coincidíem amb en Jordi Ferret, que en el seu moment li vaig atorgar la distinció del xef de la Trinitat, perquè era l'encarregat de preparar la paella. Amb col·laboració de les sitgetanes que es repartien la feina en la cuina de la casa. Entre altres: la Carme Raventós, la Consol Núñez, la Rosa Ballester, l'Emilia Vergés, la Pilar Lanau, Montserrat Vivó, l'Angelina Dorca...  Algunes d'elles  acompanyaven a la Rosó cada quart diumenge de mes, que era quan hi pujaven i es dedicaven a  les tasques de neteja i conservació. I en el transcurs del dia de la festa estaven ubicades en els llocs més estratègics per tal d'atendre les necessitats de cada moment. Com la Pili Queralt, encarregada de vendre les llànties, la Vinyet Carbonell i el seu germà Joan, en el lloc que havien compartit amb la seva mare, la Rosita, en la venda de les coques d'arengades. 

     Mentre que en Pere Cosialls es va guanyar el títol de fotògraf oficial de la Trinitat, perquè cada any era l'encarregat de fer la fotografia de la Cobla. Unes imatges que mostren com en  aquest transcórrer de la vida hem perdut a molts companys, que també acompanyaven els cants de l'ofici religiós. I pels quals en Manel Vendrell hi mostrava molta curiositat, perquè només  baixar del jeep de l'Ajuntament que ens pujava, s'afanyava per anar a guaitar al cor de la capella i allà quedava sorprès amb l'estil que mostrava en Josep Torrens. Els qui coneixíem els seus incessants tics,  podem imaginar la manera com tocava el violí. Completava la plantilla, els germans Ràfols, en José Pérez, en Jaume Soler Milà i a l'orgue en Josep Pagès. 

   Aquest diumenge és la festa de la Santíssima Trinitat i tot i que es fa evident una millora en el tema de la pandèmia, la prudència aconsella que encara hem d'esperar  per celebrar-ho com estàvem acostumats. Els records de festes passades perduren entre el contrast que ofereix el blau del cel, del mar i el blanc de l’ermita que, malgrat tot, no s’han afeblit.

 

                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de maig del 2021)

DIFERENTS MANERES DE VIURE LA NIT

   

    Les nits semblen diferents segons sigui el lloc  i el moment en què  les compartim, perquè no és el mateix abraçar-la en un poblet allunyat del bullici que en un on predomina aquest. Recentment s’ha aixecat el toc de queda i els entesos diuen que hem recuperat la llibertat i  alguns joves, emparant-se amb aquesta, ho celebren  ingerint grans quantitats d’alcohol. M’ha semblat una incoherència amb nefastes repercussions pera a tots els que han confós la recuperació de la llibertat amb el descontrol dels impulsos que els avoquen a situacions de nefastes conseqüències.

    Aquests dies el nostre poble és notícia perquè ahir dijous ha tingut lloc un assaig clínic, m’ha encuriosit molt el terme que es fa servir per qualificar l’obertura de cinc locals d’oci nocturn del carrer 1r de maig, amb l’assistència de 400 persones, que prèviament s’han fet un test d’antígens per tal de certificar que no són positius en Covid. L’experiència  està pensada per demostrar que l’oci nocturn és segur. I si el resultat és satisfactori,  demanar a les autoritats implicades que facin possible la reobertura dels locals destinats a l’oci nocturn. Establiments que la pandèmia els ha castigat durament, degut a que porten molts mesos tancats i d’aquesta activitat econòmicament en depenen moltes famílies: propietaris, treballadors i tots els serveis que hi van associats. Tant de bo que l’assaig clínic  resulti  un èxit, el qual  podrà servir per a certificar que la covid durant les nits d’oci està dormida. Cosa que fins ara no descansava ni de nit ni de dia i que tant mal ha causat a milions de persones a tot el món i molts encara estan patint les seves conseqüències, com  tantes altres que malauradament  no les han pogut superar.

   El que sí que podem considerar un bon assaig clínic és el que han desenvolupat els científics, que en relativament  poc temps han aconseguit treure unes vacunes que cada dia que passa fa possible que un nombre més gran de persones quedem immunitzats. Tots recordarem el dia en què vam estar citats per a rebre una dosi d’alguna d’elles, per a ser completada amb una segona que ens aparta, de moment, dels atacs d’aquest malvat virus que ha trastocat la manera de viure  i ha interferit en els costums dels habitants de l’univers.

     Aquest temps en què ens toca viure, cada dia dona la sensació que ens reinventem. Perquè anem recuperant, amb totes les mesures i precaucions necessàries,  esdeveniments que fa un any s’havien hagut de suspendre. Un d’aquest és el Dia Internacional dels Museus. A casa nostra que tenim la sort de comptar amb uns més que interessants temples de l’art, entre els actes programats es troba el que per mi té un encant especial. Es tracta de la visita nocturna al Cau Ferrat i al Maricel, que si la visita diürna ja resulta molt interessant, la de la nit és especial. Em representa traslladar-me als anys en què aquests llocs eren habitats pels seus respectius propietaris, en Santiago Rusiñol i Mr. Deering i la seva família. M’imagino al senyor del Cau assegut a la sala del brollador, amb els finestral oberts per on hi penetrava la llum de la lluna i aquesta tenyia de plata els seus peus, mentre l’acompanyava el degoteig de l’aigua del brollador i el remor del mar. És una sensació que a l’igual que ell, nosaltres hem pogut gaudir abans d’anar a dormir. Perquè  quan la son ens venç és igual dormir al Cau Ferrat que a casa nostra, però només un dia a l’any podem recórrer la casa  aliena en l’hora més intima. Com també passava quan l’amo i els seus convidats, no els calia fer assajos clínics, perquè també sabien dels efectes que produïa  la graduació de determinats xarops i no sols això, sinó el gaudi que els produïa aquelles tertúlies i festes que es prolongaven fins que es feia de dia. I és que veure sortir el sol des del Cau o des de la sala-mirador  del Maricel  ha de ser d’una bellesa indescriptible. M’atreviria a demanar que a l’igual que es programa una visita nocturna s’organitzés una visita matinera, a fi de contemplar la sortida del sol. El mal seria que el dia escollit s’aixequés ennuvolat.

    En quant a la visita nocturna al Maricel de Mar,  ens permet imaginar la nocturnitat de la família propietària del Palau. Que quan la nit era estelada i lluïa una esplendorosa lluna plena, no trobarien el moment de deixar el lloc per retirar-se a descansar. Perquè, com ens passa a nosaltres, els sabria greu deixar de contemplar com la nit jeu a sobre el mar enjogassat. 

   Aquestes són nits amb encant, quan hom se’n va adormir satisfet d’haver aprofitat la seva alliçonadora nocturnitat. Esperar la nit  per sortir a emborratxar-se, l’assaig clínic resultant  esdevindrà un fracàs per la salut de qui ho practica, sota el pretext de celebrar la llibertat. 

    Hi ha maneres i maneres de viure la nit, cal buscar la millor. Per poder anar a dormir sentint-nos lliures de debò.  

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de maig del 2021)

      

EL SILENCI D'ABANS I EL D'ARA

        Davant la que sembla una evolució positiva en aquesta lluita contra la pandèmia, degut a que la vacunació s'està  portant a terme a bon ritme i els efectes de prevenció també sembla  que són els desitjats, les autoritats  han cregut convenient aixecar l'estat d'alarma i amb ell el toc de queda. És una mesura que agraeixen el personal de la restauració que els permet tornar a servir sopars. 

    Mentre han tingut lloc les limitacions horàries de les nits, he coincidit amb vàries persones que han  opinat que aquesta situació els recordava el Sitges d'abans, quan la gent es recollia aviat a casa i a la nit regnava un silenci absolut. 

   L'arribada del turisme va propiciar que s’alteressin els costums de la nostra gent que  a l'estiu sortien a prendre la fresca al carrer, fins que a hora prudencial es retiraven amb el raonament que s'havien d'aixecar aviat. Per tant només feien vida de nit: els forners, els serenos i els pescadors. A cap hora de la  nit, quan ja eren de tornada els socis del Retiro i del Prado que havien anat a fer el cafè,  no es veia ningú pel carrer. A excepció d'un grup d'amics als quals els hi agradava xarrupar el vinet i altres licors, els anomenaven: “els del carro del vi” i altres que estaven especialitzats en el consum d'un determinat licor i que se'ls coneixia pels del "Piconet". Potser eren als únics que la gent identificava pels noms i cognoms quan, d'entre el silenci, s'escapava algunes rialles i  alguna veu pujada de to, que podria arribar a molestar si es paraven  a sota la finestra del dormitori. Als estadants, no els calia aixecar la persiana de corda per identificar-los, sinó que quasi des del llit estant els cridaven pel seu nom i els convidaven a callar. 

      Un dels carrers que primer va perdre el silenci, i que no s'havia recuperat mai més  fins els mesos del confinament i en aquests que ha durat el toc de queda, ha estat  el que coneixíem pel 2 de maig. Que després se li va acoblar l'afegitó de "carrer del pecat". El significat del qual  ja vaig explicar en una primera  versió,  quan  recordaran que va ser el senyor rector qui no va aconsellar el pas de la processó de Setmana Santa per aquest carrer, raonant que a l'haver-hi tants bars era pecat. S'hi va afegir una altra versió que van protagonitzar un grup d'amics que, al migdia d'un dia de festa, estaven reunits a l'entorn d'una taula al carrer davant del bar Las Vegas, amb el seu propietari l'Antoni Morató, en Josep de l'Eco, en Miquel Utrillo, en Pepito Mora, entre altres, i en animada tertúlia amb les corresponents risses i pujades de to de la veu. Fins que  des de darrera una finestra veïna es va escoltar un potent “psssssst!”. Amb la intenció de fer-los abaixar el volum de tot plegat. Davant aquesta interpel·lació s'hi va revelar en Miquel Utrillo, exclamant: " a veure si parlar també serà pecat".   A partir d'aquí el propi Utrillo s'encarregaria de promocionar una denominació que feia ostentació del pecat en detriment de la vida ordenada d'aquells antics veïns, pagesos i pescadors, que veien atònits com el silenci s'esvaïa del seu carrer i s’imposava un soroll, que es resignaven a suportar a canvi de rebre un bon lloguer, el que els hi pagaven pel local on fins llavors hi guardaven la barca o s'hi aixoplugava el matxo.

     Així és que l'arribada del turisme va trencar per sempre més el silenci del poble, això afegit a que a la gent li agrada sortir de nit per anar a sopar, o de copes. Sense oblidar-nos que els de la Mediterrània som de costums noctàmbules, que es diferencien de moltes altres ciutats i pobles d'Europa, on quan són les deu de la nit poca gent et trobes  pel carrer, amb restaurants tancats o a punt de fer-ho. I amb les terrasses recollides.

    Aquí es pot dir que els primers que van oferir servei de terrasses van ser: el Xatet, el Roy i en el carrer Sant Francesc, la bodega d'en Juan Ramón i La Viña que estaven una al costat de l'altra. A les nits d'estiu eren freqüentades majoritàriament per turistes, que quan se'ls hi pujava la graduació al cap feina hi havia a fer-los callar. 

    El qui tenia una terrassa particular, a pocs metres de les dues bodegues, era en Joan Olivé que a l'hora de sopar  parava la taula arrecerada a la vorera de davant de la granja que regentava la seva muller, la Tresina de la sínia Robert. L'home es treia el jersei de llana que portava durant els dies sufocants de l'estiu i es quedava amb samarreta i pantalons curts i allà sopava acompanyat del porró amb el vi fresc. L'Olivé va ser l'últim veí que va gaudir del privilegi de poder sopar al carrer, a davant mateix de casa seva. Fins que  es va haver de recollir perquè la gent que caminava distreta se li tirava a damunt. El mateix que va passar amb la resta de veïns que sortien a prendre la fresca i que van quedar engolits entre la multitud. 

      Hem gaudit del silenci, com el d'abans, fins a la matinada del dissabte.  I malgrat que pugui semblar una metàfora, ha tornat el soroll nocturn. Diuen, com un nou senyal de normalitat. I és que el nostre poble sense l'ambient de la nit tindria un futur molt incert. Tot i que per a molts de nosaltres el nostre mal, i tots fossin com aquest, no vol soroll.  

 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de maig del 2021)

DE QUAN SITGES ERA PLA

  

        Es trobaven un grup d’amics sitgetans en animada tertúlia, quan un d’ells va irrompre  amb una pregunta curiosa: “us recordeu de quan Sitges era pla?” . Per un moment tots van quedar intrigats del perquè de la pregunta i va haver d’ésser el propi interessat de fer-la qui també va haver d’aclarir a que es referia.

    El cas és que tots es van interessar per la resposta. Aquesta tenia molt a veure amb el pas dels anys, que no fan més que posar limitacions a determinades normalitats, que ho eren quan un era jove i per tant les cames anaven lleugeres i no notaven si un carrer feia una mica de pujada, detall que ara raonava que per poc que sigui aquesta, les cames de seguida ho noten.

    No podem dir que Sitges sigui un poble pla davant l’evidència de les pujades i baixades -segons sigui la direcció que prenem- si ens trobem a davant del  carrer: Nou, Tacó, Carreta, Sant Pau Sant Pere, Bonaire... Tots aquests presenten la seva pujada si hi transitem des del Passeig. Essent el de la Carreta el més costerut de tots. Totes aquestes pujades donava la sensació  que no ho eren tant quan les empreníem en una edat en què tot anava lleuger, fins que el pas dels anys aquests es fan notar, d’una manera més punyent, a les cames. Fent-les més pesaroses i que per poca pujada que hi hagi ja ho noten. Com el carrer Sant Francesc que a partir del cantó dels quatre pilons de pedra, fins al Cap de la Vila aquest tram de carrer fa una mica de pujada, característica que mai abans havíem notat. 

   De jovenets no ens espantaven les pujades, però ja preferíem les baixades, perquè ens entusiasmava la velocitat. Així ens posàvem al capdamunt del carrer Carreta i el baixàvem a tota pastilla amb bicicleta o amb aquelles plataformes que ens preparàvem que consistia en  això, una simple plataforma amb unes travesses  -la de davant movible mitjançant una corda- on als extrems hi anaven fixats uns coixinets i -com si  tractés d’un bòlid-  ens deixàvem anar fins arribar al capdavall i tornàvem a pujar. Trajecte que repetíem en tots els carrers que feien baixada que ara, transcorreguts uns quants anys, baixats a peu la sensació encara és bona i no diguem el mateix quan s’han de pujar.

    Escrivint sobre les feixugues que es fan les pujades, quan els anys s’acumulen, he trobat una curiositat que també resulta interessant d’explicar. Quasi al capdamunt del carrer Nou hi havia l’obrador de ca la Pepita del forn. En tenia cura el seu marit en Mariano Camps i en Carles que era el fill del matrimoni. En Mariano havia col·laborat en aquestes pagines i era un entusiasta aficionat a la fotografia, en el seu obrador s’intercalava la dolçor i l’art. Quan pare i fill estaven més atrafegats preparant les mones de Pasqua, hi apareixien uns quant components de les caramelles del Patronat i els hi portaven els cants de la Pasqua.

   Al capdamunt d’una altra pujada, la de l’Ajuntament, hi ha la pastisseria de la família Sabaté. Un col·laborador d’excepció era en Toni Roig, que ha estat el xicot més ben relacionat amb la pastisseria local. En Toni ajudava a l’Hermenegild quan ell i la seva muller, la Carmeta, totes les tardes dels dies de festa, tenien cura de la barra del cinema Rialto. Per a l’ocasió en Toni es vestia de reglament:  pantaló negre, americana blanca i corbatí negre. Però quan campava per l’Estrella es posava el “guardapolvo” de color marró claret. I amb tot encara li quedava temps per a fer un tomb per la botiga de  la Maria i la Filomena de can Mas. Per a l’ocasió es posava aquesta mateixa bata tres quarts, però de color blau marí.

    Al capdamunt del carrer Carreta hi havia l’escola que regentava el mestre Sebastià Cabestany. Precisament en el transcurs de l’àpat anual que celebren els seus antic alumnes, és on va sorgir la pregunta que m’ha inspirat l’article.

   I quasi també al capdamunt del carrer Sant Pere hi havia el forn que portava el seu nom. Amb la Raimunda darrera el taulell, el marit a l’obrador i la filla del matrimoni ajudant a la mare. Precisament fa pocs dies que ella, la filla, ens ha deixat. 

    Quan també guardem en la memòria el record d’aquestes pastisseries que es trobaven al capdamunt de tres carrers que fan pujada, Al quals caldria afegir, des de que hem notat que el carrer Sant Francesc també en fa, la pastisseria Massó. 

     Pastisseries emblemàtiques de la vila, que ja sigui de pujada o de baixada, els clients els dia de festa en sortien amb les postres embolicades i lligades amb aquelles singulars cintes estretes i de fàcil desfilar, amb les quals les dependentes en un tres i no res en feien una lligada i ho remataven amb una vaga per on poder-hi passar un parell de dits.

       Sitges no ha estat mai un poble pla, una altra cosa és que a certa edat ens ho semblés.  És el mateix com quan  es  diu que hi han coses que penjades semblen bosses i si les tombes, bosses al revés. 

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de mai del 2021 )

VEURE SORTIR EL SOL

  

    El nostre Passeig és el mirador privilegiat, des d’on al mateix temps en què les mirades queden anestesiades davant d’un paisatge extraordinari que convida a caminar  a qualsevol hora del dia. Els més matiners ens podem obsequiar amb l’espectacle que ofereix el naixement d’un nou dia, amb unes sortides de sol que dona la sensació com si aquest durant la nit jeies darrera la punta Ferrosa i es despertés lleganyós i mandrós, fins que a poc a poc s’aixeca i tenyeix d’or les platges, les mateixes  que en el seu moment van inspirar  un encertat eslògan: “Sitges Platja d’Or”.

      Una sortida de sol que ha estat un referent en els costums de la gent de la pagesia i dels pescadors. Aquests últims, desprès d’hores trafegant a plena nit, quan es començava a fer de dia, els motors de les barques el saludaven amb els seus espetecs, mentre s’apropaven a la platja. Al mateix temps que la gent de pagès començaven el seu horari laboral que anava  de sol a sol, des de que sortia fins que es ponia. No els calia portar el rellotge, doncs només se’l posaven els dies de festa. Tenien unes referències que no els fallava, així quan aquest acariciava o ombrejava un determinat espai de la vinya sabien l’hora que era.

     La gent de casa nostra ha matinat, un exemple el tenim quan els carros  que, carregats de verdures, enfilaven el camí  de la plaça i el seu pas desbaratava el silenci. On tampoc hi calia el despertador, la seva presència es produïa amb una puntualitat meticulosa, quan el sol començava a despuntar.  Entre uns i altres es feia evident el modest pas d’un burret el qual, sense fer tant soroll, també arribava al seu destí, era el burret de la Quimeta que venia de Puigmoltó. Ella mateixa, ben abrigada, anava asseguda al costat del qui comandava el petit carro. Per tot plegat,  tothom sabia, sense necessitat de guaitar a la finestra, que la Quimeta feia via cap a la plaça.

     Encara era fosca nit quan hi havia treballadors de la fàbrica de Vallcarca que enfilaven la carretera de les Costes asseguts damunt de la bicicleta, com el Sr. Villarroya que anava i venia de Vallcarca amb bicicleta o caminant per la via del tren.

   Els qui també matinaven molt eren els venedors de premsa. Sempre he tingut una especial admiració per aquesta gent que treballen tots els dies de l’any a excepció de només un parell. Quan passava el primer tren ja eren a l’estació per a recollir els diaris que  venien de Barcelona i al mateix temps tornar aquells que els hi havien sobrat. Es tractava de no perdre temps, a fi de tenir-los disposats també a primera hora, quan ja hi havia clients que  els esperaven que arribessin a la porta del quiosc i com aquell que diu  els hi prenien de les mans.

    En Jornet estava casat amb la Beatriu Álvarez, una de les sis filles del carter Isidre Álvarez i de la Pilar Escoin. D’aquí que la veu popular les coneixes per les carteres. Ella i la seva germana Maria Lluïsa havien estat fundadores de “Los Iberos del Jazz”, com fa poc vaig explicar en aquesta mateixa secció. En Josep Maria havia començat a vendre novel·les de petit format els dies de festa, que era quan el seu ofici li permetia. Fins que es va dedicar de ple i va arribar a tenir tres quioscs. Un a la pujada de l’Ajuntament del qual en tenia cura el seu fill Roman, un altre al carrer Sant Francesc on hi era ell i també hi va treballar uns quants anys l’Agustí Carbonell i el tercer estava situat a la variant de la carretera, davant de la Creu Roja, amb la Vinyet Carreró darrera el taulell.

    El quiosquer havia nascut a la Torre de l’Espanyol i, com tants altres, el nostre poble el va captivar i aquets atractiu es va materialitzar amb la seva gran afició per la fotografia, quan aquesta encara era en blanc i negre. Recordo que tots els aficionats a aquest art es sentien atrets pel cel blau i pel gruix d’uns núvols blancs. El contrast es reflectia en la fotografia i el resultat era molt atractiu. Si més no fotografiar una sortida de sol, o una posta, amb aquelles màquines poc sofisticades, no era fàcil perquè és tracta  d’un contrallum rabiós.   El juliol del 2020, editat per l’Ajuntament, es va publicar el llibre d’en Josep M. Jornet: “Recull fotogràfic 1950-2007”, que havia d’haver sortit el 2019 coincidint amb el 10e aniversari de la seva mort. 

    Des de que surt el sol fins que es pon a la vila passen moltes coses. La primera, aquesta sortida  que se’ns presenta envoltada d’una bellesa extraordinària i que no té cap cost afegit, sinó que està inclòs en l’import de la que anomenem, “contribució”. Contemplar el naixement d’un nou dia és un privilegi reservat a la gent matinera. Aprofitant l’oportunitat que m’ho ofereixen les pàgines de l’Eco, apunto aquesta notícia la qual  -per la seva normalitat- no se’n fan ressò els diaris que coincideixen també amb la seva sortida al carrer. La gent paga per venir a Sitges, nosaltres que ja hi som ho hem d’aprofitar, gaudint d’aquests detalls impagables que ja són protagonistes des de bon matí.

                                                J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 30 d'abril del 2021) 

     

      

NAS DE BARRACA, SANT BOI!

   

    Tornen les festes i les anem rebent amb les portes mig obertes, a diferència de l'any passat que les teníem totes tancades. Així hem arribat fins avui, festivitat de Sant Jordi, un dia entranyable on portes i finestres, com a cas excepcional, són obertes de bat a bat per a que hi entri el flaire de les roses i les excel·lències  dels llibres. En una diada especial, diferent, on es torna a reinventar la llegenda: amb el cavaller, la princesa, el drac, el castell...

    Sempre he admirat aquests castells de portes grans, una fascinació que de ben segur obeeix al instint professional que es recrea en valorar el treball dels artesans que van  confeccionar unes portes de fusta de similars mesures. I posant una mica de fantasia, el pensar com ho havia de fer el visitant a l'arribar al castell i trobar-se les portes tancades i no li quedava altre que trucar  si volia entrar. Quan aquests castells estaven en actiu, les portes estaven permanentment vigilades i es prenien totes les precaucions abans d'obrir-les. Però alguns d'aquests  van passar a mans privades i tenir de picar, amb els nusos dels dits que es fan visibles quan  la mà està tancada, el peculiar pic, repic i repicó, s'intueix com una comesa difícil i quasi impossible de ser escoltat.  

    Al llarg del temps aquesta acció, la de trucar a la porta, s'ha realitzat a través  de diferents mitjans. El més comú consistia en la representació  d'una mà de ferro agafant una bola, que quan s'accionava picava contra el sobresortit  també metàl·lic, i amb poc que es picava el soroll era potent. Aquesta manera de picar  fins i tot va aconseguir un toc característic, una mica prolongat que es va arribar a generalitzar. Un repic, doncs, que té lletra: "Nas de barraca, Sant Boi", que li dona una mica més d'identitat.

    Les cases del nostre poble acostumaven a tenir dues portes, la que donava al carrer, que generalment eren de dos fulles i unes passes més cap endins es trobava la porta d'entrada a la casa. En segons quines, les més benestants, en l'espai que quedava entre porta i porta hi havia disposada una peça de ferro que sobresortia del terra i que tenia per finalitat poder-hi refregar les soles de les sabates per a que s'hi deixés anar el fang que quan plovia, els carrers que eren de terra, s'hi enganxava. A les de la banda de fora, hi acostumava haver una anella de ferro que servia per poder acompanyar el full de la porta i també per poder picar per anunciar la visita. I en la del cancell, en el centre o en un costat, una mena de timbre com de bicicleta que s'accionava mitjançant una palometa. A una alçada de la vista existia un simple muntatge rodó de llautó que per la part de dintre s'accionava i deixava al descobert una mena de reixeta, a través de la qual veies a la persona que  trucava. El que ara anomenem la “mirilla”, que veus i no et veuen. 

    La curiositat de tot plegat es feia evident quan s'acostumava a deixar la clau posada al pany i les persones que tenien l'absoluta confiança dels estadants de la casa ni els hi calia trucar, donaven tomb a la clau i entraven directament, tot cridant el nom de la mestressa. Un detall, el de la clau posada al pany, que demostrava  poc temor a que algun desconegut desbaratés la  intimitat de la llar.

    Ha passat el temps i el primer que s'ha fet és treure la clau del pany, per si a cas. Mentre fa temps que aquells picadors de ferro han passat a millor vida i de primer es va substituir per un timbre electrificat, mostrant que la sofisticació havia substituït els repics. Perquè  les trucades mitjançant la lletra abans esmentada, ja no s'hi escauen, doncs pot semblar una impertinència, perquè la persistència de la timbrada exaspera a la persona que l’ha d'atendre. Aquesta modernització va coincidir just quan érem uns vailets i un dels entreteniments consistia en trucar el timbre i apretar a córrer, per a desesperació de la mestressa de casa que acudia a la trucada, quan aquesta potser s'havia  produït en el moment menys oportú, quan tenia les mans mullades o estava pendent del moment clau per atendre la paella que tenia al foc. Mentre s'apropava a la porta no deixava de cridar: "ja vaig, ja vaig".  I la gràcia que li feia obrir i no trobar a ningú esperant, sabent que no gaire lluny d'allà  hi havia el gamberret que es mofava  de la seva gracieta. 

     Amb la implantació de més modernitat, s'han imposat els anomenats porters electrònics, arribant  a l'extrem  que la persona que atén la trucada pot veure al qui la fa. Amb tot això la trucada s'ha convertit en una cosa impersonal, monòtona,  a diferència del "nas de barraca, Sant Boi" que es prestava a conferir-li un estil propi, que moltes vegades permetia  al  receptor saber  qui trucava a la seva porta. 

    

                                                  J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 23 d'abril del 2021)

GANES DE SORTIR DE CASA

  Els dies festius de la Setmana Santa hem viscut una mena d’invasió de personal. Els qui ens ho miràvem atordits, ho justificàvem dient: “la gent té ganes de sortir de casa”. Una conclusió que es produeix després d’haver passat mesos confinats i també molts caps de setmana sense pràcticament poder anar enlloc. Des de que va començar aquest malson estem a l’expectativa de l’aspecte sanitari i l’econòmic. Potser amb la vacunació que ja és una realitat que avança, s’ha volgut injectar, per una banda la vacuna i per l’altra vitamines que han agraït els comerços, bars i restaurants. I que davant aquesta allau que ha col·lapsat el poble i sobretot la restauració, ens permet arribar a la conclusió que l’economia potser no està tan malament, perquè la butxaca encara permet tirar de veta.

   Quan jo era jovenet no hi havia aquest costum generalitzat de sortir de casa, em refereixo que poques vegades ens movíem del poble. Hi influïa que les economies familiars no estaven com per estirar més el braç que la màniga. Un altre aspecte que hi influïa era que no disposàvem de mitjans, com el cotxe, per a desplaçar-nos. I la veritat és que tampoc passava res, sortíem mai millor dit, a fer un tomb per casa. De vegades decantàvem cap el passeig i altres cap a la muntanya. Només pujant cap a la Creu de Ribes hi havia el mas d’en Liri i allà començava la muntanya. Endinsar-nos per entre els pins, triscar com a cabretes,  era un petit  plaer que et feia feliç. I fins i tot ens podíem permetre el luxe de menjar-nos una arengada, cuita desprès d’haver encès un petit foc, el just per coure la susdita  arengada, que menjada en aquell àmbit sabia a glòria.

    Una de les sortides més celebrades era anar a passar el dia a Barcelona, el sols fet de pujar a  aquells trens amb màquina de vapor ja representava un extraordinari, que es complementava amb la visita a la capital amb un dels atractius més apreciats, el Parc Zoològic. Un espai gran amb molts al·licients i que a l’hora de dinar aquest transcorria asseguts en un banc i menjant el que ens havíem portat de casa. Quedava el retorn, que representava tornar a pujar al tren, en aquells vagons de bancs de fusta que havíem vist a les pel·lícules de “cowvois”  i més feliços que unes pasqües.  

    La paraula vacances es feia més evident en les escoles que en les cases particulars. Doncs poca gent les gaudia i ja no dic  amb la dèria de sortit de casa, com a molt a unes destinacions que eren aprofitades per anar a visitar a la família que vivia en altres poblacions.  

    Veïns de casa nostra eren la família Benazet, en Manel Benazet i la seva esposa la Maneleta Lluís i els seus fills. A l’estiu, com feien altres famílies benestants, tenien per costum anar,  el que en deien, a prendre les aigües en algun dels balnearis de Catalunya. La família esmentada anaven a Vallfogona de Riucorp. Amb el cotxe i el xofer de la fàbrica a la porta de la seva casa, era un no parar de carregar equipatge a dintre el vehicle. El veïnat s’ho mirava amb curiositat i amb un certa admiració i a la vegada amb ganes de poder imitar aquell privilegi. Els preparatius requerien un temps bastant prolongat. I una vegada tot era enllestit, el matrimoni aixecava les mans en senyal de comiat. Adreçat a tot el veïnat que havia sortit a les finestres o que ho contemplaven des de la porta de les seves respectives cases.

     Quan ja vaig ser més gran els avis, sense tanta pompositat , em sembla recordar que van anar un parell d’anys a un balneari de Caldes de Montbui. Si desplaçaven uns mesos abans per  tal de fer els tractes i en un d’aquests viatges jo els vaig acompanyar. Un cop ja estava tot lligat l’àvia li va preguntar a l’home que quant els hi cobraria si em portaven a mi. Abans de deixar que el responsable taxes l’import, recordo que li va fer la reflexió: “el nen menja molt poc”. L’hostaler que d’això ja en tenia experiència va estibar una sentència: “Ai! Senyora tothom diu el mateix i quan són aquí mengen més que els grans”. Per si de cas em van deixar a casa.

    Altres sortides obeïen a prescripcions mèdiques, quan el facultatiu aconsellava un canvi d’aires. Ja sigui a conseqüència de dolors reumàtics o per problemes pulmonars. La tuberculosi va ser una malaltia que requeria moltes precaucions i sobretot freqüentar indrets amb poca humitat ambiental, quan més sec fos millor. Les persones que patien les seves conseqüències en deien que “estaven tocats dels pulmons” i la destinació més propera que complia amb tots els requisits esmentats era el poble de Begues, fins allà s’hi havia desplaçat sitgetans i sitgetanes els quals hi passaven llargues temporades.

  En les circumstàncies actuals els metges aconsellen no moure’s de casa, i n’hi ha prou amb aquesta recomanació per a que la gent tingui més ganes de sortir que mai. Deu ser per prevenir que no et caigui la casa a sobre, que ja seria el súmmum de la desgràcia.

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 d'abril del 2021)