Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 d’abril 2018

QUAN EL TREBALL ÉS UNA FESTA


Es diu que el treball dignifica a les persones.  Si més no treballar , amb tot el que es digui, es pot considerar una necessitat. Perquè el treball garanteix, en primer lloc, la subsistència i desprès, si sobren beneficis, aporta alguna que altra comoditat. I si el que es fa es fa a gust, a més, produeix satisfacció
  Amb els anys les feines s’han alleugerit, sobretot perquè la tecnologia s’ha adaptat a les màquines que fan el mateix que abans s’havia de fer manualment. Partint de que  per fer una feina s’havia de suportar un esforç, potser considerable, al cap del temps això passava factura. Tant,  que quan es jubilaven, estaven baldats. Així  les persones, a aquestes edats, semblaven més grans del que eren.
   A casa nostra els oficis que predominaven eren els de pagesos, pescadors i paletes, amb totes les altres activitats  que també  van   associades amb la construcció. Fins que la industria del calçat  va donar feina a molta gent. No només en les fàbriques més importants, sinó també en els  tallers que es van anar obrint.
    Aquesta tradició sabatera de la vila, va suposar una certa estabilitat per a les famílies. L’home treballava a la fàbrica i la dona, des de casa estant, cosia  i enganxava les pells. Va durar fins  que, acabada la guerra, les restriccions de llum, entre altres raons, i també les competències que sorgien per la banda de la zona de Llevant, van anar transmeten avisos que d’empitjorar tot plegat, potser les fàbriques arribaria el moment que tindrien que tancar.
   Com així va succeir, tot i que era una cosa que es veia a venir, va produir un gran impacte i sobretot incertesa. Alguns dels empleats es van recol·locar en aquells “petits” tallers. Com també es van posar de moda les xaquetes de pell, i molta gent va treballar en la seva confecció, igualment amb els bolsos de pell. Es produïa el vaticini  que diu: “quan es tenca una porta, se’n obra una altra”. Va coincidir amb l’arribada del turisme i hi va haver qui es va posar a treballar a l’hostaleria. Era normal coincidir amb sabaters els quals de dia treballaven al taller i, durant la temporada d’estiu, a la nit anaven a fer de cambrer. S’hi afegien els músics. La mateixa història, durant el dia treballaven en els seus oficis respectius i a les nit feien de músic.
   Una altra industria que va desenvolupar una gran activitat, va ser la fabricació de rodets per a la pesca esportiva, la de canya. Que van implantar la família de l'Isidre Llorens Segarra. Ubicada en el carrer conegut pel del gas, per estar situada la fàbrica de can Rigolet, la qual també donava feina a molta gent. Però els carrets Segarra potser la superava, en quant el nombre de treballadors.  
   Els qui potser ho tenien més malament eren els pescadors, que anaven a pescar amb la barca, perquè la seva feina es realitzava en una amplia franja nocturna, per tant no podien compaginar aquesta  tasca  amb cap altra activitat. Arribats a la platja, desprès de descansar una mica, estenien les xarxes a sobre el passeig i, ajudats per les seves esposes, es dedicaven a “remendar-les”. Eren els que més estaven exposats a les inclemències meteorològiques, doncs la mar és imprevisible; en poques hores pot canviar, fent  impossible poder treure la barca. I aquesta irregularitat es traduïa en les privacions que passaven, fins que la sort es posava al seu costat, que era quan coincidia amb una temporada en què la pesca era quantiosa.
   Durant part d’aquest temps, la família Rodríguez es dedicaven a l’ofici de calafat. Feien barques noves i les arreglaven. Tenien el taller a l’aire lliure, al límit entre  la platja i La Fragata. Vivien al carrer Tacó, a quatre gambades. El seu treball sempre estava envoltat de curiosos. Alguns d’ells semblaven de plantilla, doncs no fallaven ni un sol dia. Estic segur que, sense adonar-se’n, havien aprés l’ofici.
   També la gent de la pagesia  estaven exposats a una pedregada, fora de temps, que malmet tot el seu treball. En el seu ofici molta cosa s’havia de fer manualment o, com a molt, amb l’ajut del matxo, que alleugeria sobretot les feines de llaurar i de transportar les portadores plenes de raïm. I s’havien d’ajupir quan feien anar l’aixada.
  Fa pocs dies, va coincidir que en els baixos de can Falç va tenir lloc una classe sobre un aprenentatge, molt curiós,  com ho és  fer una nansa. Un ofici que ha desaparegut de les activitats laborals de casa nostra. Que  recordi, l’últim que en feia era en Jaume Milà, fill d’en Pepito del Mas del Liri.  En Jaume  treballava a Vilanova i quan la feina  li permetia, en els baixos de la seva casa  del carrer sant Josep, les teixia amb un mestratge admirable. Convertint cada nansa en una petita obra d’art. Una peça que trobo difícil de fer. I que ell a més les feia servir quan sortia amb la seva barca  a pescar, doncs era més pescador que pagès.  
   Oncle seu era en Mariano dels pous, que es dedicava a un altra activitat que s’ha perdut, o si més no  es fan servir altres tècniques. L’home agafat a una verga, tenia la virtut de que l’energia del seu cos es transmetia, pels braços, a la branca del cep, fent-la doblegar quan passava per damunt d’una beta d’aigua. Sobre el terreny, en la mateixa posició, l’agafava un altra persona   i la verga no es movia. Facultats ocultes. Com també ho eren els qui tenien la facultat, en deien, de curar d’espatllat. Una curació que tampoc ja no es practica.
   Vallcarca i la “corsetera” van ser dos referents importants de la industria de la vila. I altres que em deixo
    Amb tants canvis obrats en els oficis, els quals han influenciat en la vida dels pobles i ciutats,  una festivitat s’ha mantingut inalterable en el calendari: el primer de maig. Quan la gent treballadora d’arreu ho celebra fent el que toca,  festa. O no ?
                                                                                           J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 d'abril del 2018 )

LLETRES IMPRESES I ROSES






    Comença un cap de setmana que guaita al dilluns, amb la il·lusió que acompanya a les vigílies d’un  gran dia,  la festivitat de Sant Jordi. Aquest dissabte de vigília, doncs, tindrà lloc la presentació del conte: “ La Tecla i el Casinet de Dalt”. Amb il·lustracions de l’artista sitgetana Blanca Benítez Montané i el text a càrrec de l’estudiós sitgetà Francesc Parra Mestres. Que és  una amena història del Prado.
  Precisament, ara que s’escau que les lletres impreses són les protagonistes d’aquests dies,  en Francesc Parra, en el seu curiós bloc: “Retalls de Sitges”, hi té publicat un interessant treball sobre l’impressor Joan Puig i Mestre. Ocasió que aprofita per aportar notícies de la primera publicació on es relaciona el nom de Sitges, en el 1618, sembla ser sobre la influent  Pia Almoina. En Francesc continua informant  que uns dos cents anys després, el 1813, s’imprimeix el primer llibre a la vila, si és que es pot considerar com a tal, un fulletó de vint pàgines amb un contingut que té com a protagonistes dos metges que tracten d’un tema relacionat amb la medicina.  Va ser imprès en la impremta que l’impressor,  Sr. Francesc Vilalta,  tenia al poble.
  La primera publicació periòdica va ser la Revista Suburense que va sortir el 4 de febrer de 1877, segons explica en Pere Ferrando Romeu, en un article publicat a l’Eco de Sitges, el 20 d’abril del 2018, amb motiu de la Festa de Sant Jordi, va ser impresa per en Josep Antoni Milà Artigas, nascut a Vilanova i on tenia la impremta.
   Fina arribar a l’any 1886, data de la fundació del setmanari,  “ El Eco de Sitges”. Del qual n’és l’artífex el Sr. Josep Soler Cartró . Els primers números s’imprimeixen a l’impremta  de la Renaixença, al carrer Xuclà de Barcelona. Per tornar després a ser imprès a la impremta  que en Josep A. Milà té a Vilanova. Fins que aquest, junt amb   en Ramon Raldua, obren una impremta a Sitges. Definitivament arriba el dia que passa a fer- se càrrec de la direcció i la impressió la família Soler.
   Les curiositats moltes vegades coincideixen. Així el Sr. Josep Soler i Cartró, fundador i director de l’Eco, era ebenista i com afició feia de corresponsal del diari “La Reanixença. I el que són les coses, la seva  afició  per  les lletres, influenciat pels amics retiristes, treu al carrer l’Eco i no sols això, sinó que canvia de l’ofici, d’ebenista al d’impressor.
    Una cosa semblant va passar amb el Sr. Joan Puig Mestre. Ell  feia d’aprenent en la fusteria del Sr. Joan Marsal. Quan  just fa  cent anys treballava, ajudant al seu patró, en la construcció del Palau de Maricel. Mentre, s’anava interessant per les noves corrents literàries d’aquell Noucentisme. Cosí d’en Magí Albert Cassanyes  i amic del fill de l’amo, en Salvador Marsal, home de lletres, qui anava per a convertir-se en fuster acaba per fer també d’impressor. Ubicant, a l’any 1927,  la seva impremta en el carrer Santiago Rusiñol 3 amb el nom russinyolià: La Puntual”. En la seva impremta s’imprimeixen:  La Gaseta de Sitges”, “La Punta”, “El Baluard de Sitges”, aquest últim fundat a l’any 1901, amb influència pradista. I a  partir del 1930 es converteix en el principal redactor i director, fins al 1936 que veu frustrada totes les seves aspiracions, però no els seus ideals.
  Recordem a l’impressor a la rebotiga de la papereria que tenien al carrer Sant Francesc, regentada per la seva esposa, la Berta  Canyelles i les seves filles: la Rita, la Montse i la Vinyet. De la botiga a l’impremta era el camí recorregut també pels aficionats a la fotografia, doncs el Sr. Joan va ser un dels fundadors de l’Agrupació Fotogràfica de Sitges.
    I com a darrera curiositat, apuntar que la mare d’en Francesc Parra, l’Olga Mestres, va treballar durant molts anys en la papereria de la família Puig. I que el propi Francesc és un eficient col·laborador de la Biblioteca Santiago Rusiñol que, per a satisfacció de tothom,  obre de nou les portes aquest proper dia de Sant Jordi. Sota la responsabilitat, com a directora, de la Marta Sánchez  que agafa el relleu de les abnegades bibliotecàries, al servei de la nostra biblioteca, com ho han estat :  la Maria Lluïsa Ganzemüller,  la Pilar Casas, la Lolita Mirabent, la Maria Saborit i la Núria Amigó.
   Serà un esdeveniment  important que fa honor a la cultura sitgetana i als habitants del  poble. Els quals estàvem  delerosos  de poder tornar a disposar d’aquest espai. El qual conjuntament amb la Biblioteca Josep Roig i Raventós, estan dotades d’un important fons de lectura i documentació. I també, aquesta, la que havia estat la casa d’en Miquel Utrillo i Morlius,  acariciada per la pàtina de la Història local,   per haver formar  part del conjunt patrimonial de Maricel, que aquest any  està de celebració.
    Les lletres, els llibres i  les roses convergeixen  en aquesta bonica tradició de la diada de Sant Jordi. Els primers temps, molts xicots confiaven en la generositat dels jardiners per poder obtenir una rosa acabada de collir del jardins de per allà Terramar. De vegades coincidia que en algunes d’aquestes cases  hi treballaven aquells galans. Així, arribat el dia,  trucaven a la porta per demanar als amos que els deixessin collir una rosa. I a aquella gent els  hi agradava sentir-se còmplices d’aquella il·lusió,  els hi donaven totes les facilitats.  I potser una rosa acabava formant un petit pomell.
    Generalitzada la tradició, resultava més fàcil anar a comprar-la. Al costat de casa la Teresa Mirabent cossia sabates en el “quarto de reixa” i deixava la màquina quan li entraven per a comprar flors; roses i altres ramets que preparava. De flors que florien de les plantes que el pare de la Teresa i de la Paquita tenia plantades al Ranxo Grande.  Mentre ella atenia a la clientela,  la iaia no deixava d’engomar i enganxar les pells.
   En el Cap de la Vila hi havia la floristeria de l’Enriqueta Sancho. Muller del  jardiner Josep Font que disposaven  de la casa i  el terreny, amb el planter,  que anava des del darrera de can Ferri,  ((Bar Espanyol ),  fins passada la casa dels pobres ( Asil de sant Josep).
    Roses de tija llarga, de flor elegant i vellutada, un acompanyament de luxe a tanta lletra impresa i a moltes  paraules boniques. Immillorable  combinació per a celebrar el dia de Sant Jordi. I el fet de poder entrar i sortir de la Biblioteca quan ens vingui de gust.
                                                                                   J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 d'abril 2018)
         


19 d’abril 2018

LES RIVALITATS


Un dels aspectes  positius que tenen les rivalitats és que influeixen uns neguits de superació, amb els quals poder avantatjar al rival en l’aspecte que sigui. A vegades, però, aquestes rivalitats poden ocasionar enfrontaments de greus conseqüències entre les parts que rivalitzen.
   El futbol és l’esport on més afloren aquestes rivalitats entre els equips i el seguidors respectius. Si més no en el joc de la pilota molt sovint les rivalitats entre les aficions acaben derivant en fanatisme, de mal administrar.
  A nivell del nostre poble les rivalitats també s’han fet evidents. Com que m’he referit al futbol; els aficionats sitgetans que han acudit al camp d’Aiguadolç, quan anar fins allà ja era com una excursió, les  han vist i passat de tots colors. Sobretot perquè alguns aficionats que, en la vida quotidiana, mostraven una manera de ser més aviat pacífica, quan eren el camp es transformaven i només els arbitres sabien com les gastaven.  Més d’una havia de sortir del terreny de joc  per cames. I quan no se les tenien amb l’àrbitre, se les veien amb els buscaraons de l’equip contrari. I aquesta rivalitat  els perseguia, fins i tot, fora del terreny de joc. Quan, per exemple, anaven,  a ballar als pobles veïns. I a raó de les rivalitats existents, quasi bé sempre la ballaruga s’acabava a bufetades. Perquè s’hi barrejaven les rivalitats  per tal de poder ballar amb la més guapa, o si més no amb la mateixa que pretenien els dos rivals. I si la pilota de per si  provoca acaloraments, imaginem-nos quan hi entre en joc qüestions de faldilles.
   Tanmateix les rivalitats més conegudes entre la nostra gent,  han estat les que han existit entre el Prado i el Retiro. Per segons quins aspectes aquesta rivalitat va ser bona, perquè quan es tractava de fer un  acte, del caire que fos,  sempre hi havia per part de la societat rival, una resposta pensada per superar aquella iniciativa.  Sens dubte, d’aquest afany de superació, se’n beneficiaven els respectius socis.
  Una rivalitat, però, que anava molt més enllà; succeïa que hi havia molta gent acèrrima  a una societat que no havien posat mai els peus a la societat rival. I això també tenia repercussions en qüestió de l’amor. Imaginem-nos que a un noi del Prado li agradava una noia que la família era acèrrima del Retiro... El palangre ja estava organitzat.
    L’esdeveniment social que acostumava a aplegar a tota la família en les sales de les dues societats eren els balls de tarda. Els moments que precedien al començament del ball eren sublims. Em referiré al Retiro perquè ho he viscut de ben a prop, degut a que, amb la mare, anàvem  a acompanyar el pare que, junt amb l’oncle, formaven part de l’orquestra Els Iberos del Jazz. Just s’havia acabat la projecció del cinema i com que els espectadors eren quasi els mateixos que es quedaven al ball, uns i altres retiraven les butaques de fusta i deixaven lliure la pista que oferia un escampall on s’hi podia trobar de tot. Llavors entraven en acció els operaris que escombraven i, un cop net, dispersaven pols de Talco per a que la pista rellisqués. Enllestida la feina, prenien possessió els germans bessons, en José i en Francisco Tomás  i tenien bona cura de tenir controlada la canalla que els esquivàvem per tal de córrer i relliscar per aquells pista que semblava  de patinatge.
    I ara ve on volia anar a parar, amb els primers compassos dels ballables, les parelles consolidades i les que  esporàdicament sortien a ballar, omplien la pista. Abans, però, el ballador novell els havia de tenir ben posats, perquè s’havia de  plantar davant de les altes jerarquies familiars. La noia s’asseia al costat de la mare i entre les dues existia una complicitat que es traduïa en un senyal que solament elles sabien interpretar, per tal d’aprovar o reprovar la petició del ballador. Així és que el xicot s’havia de plantificar davant la noia, com qui es presenta davant un tribunal, en aquest cas els components d’aquell petit comitè no sabien de lleis, però en tenien prou amb un cop d’ull per jutjar la personalitat i les pretensions del ballador. El qual es dirigia a la noia, franquejada per la mare, el pare, l’àvia i potser alguna que altra tieta. Segons fos la impressió de la mare la noia sortia a ballar, o no. Si la petició tenia resposta negativa el jove marxava amb la cua entre cames, davant les mirades i comentaris dels més apropats al lloc que es miraven entre ells i es deien: “li ha donat carbassa”. Hi tenien avantatja el que hi posaven una mica de penques, perquè els vergonyosos ho tenien més mal parat.
   Davant aquest panorama, imaginem-nos si el pretendent provenia de la societat contraria,  tenia la partida perduda, al ball segur que no la conquistava . Se les tenia d’enginyar per a que la trobada fos en terreny neutral. I si el festeig tirava endavant, aquest es convertia en clandestí, i quan arribava a orelles de les dues famílies, tenia lloc  un daltabaix. Sempre havia de claudicar el xicot que, si volia ballar, havia d’anar al ball que organitzava la societat de la noia. Tot i amb això el disgust continuava sent gran i els comentaris no quedaven curts: “Ves tota la vida del Retiro i ha anat agafar un del Prado”. Comentari que lògicament es produïa a l’inversa.
    Avui les rivalitats entre les dues societats han quedat diluïdes, degut a que les noves generacions no mostren aquell interès associatiu que caracteritzava als socis de les  entitats. Tot i que, entre els que han sobreviscut a aquell Sitges desaparegut, encara hi ha qui quan es refereix a una de les dues societats ho fa amb aquest terme: “ aquella...” . Per no mencionar el nom.
  Si en són de refotudes les rivalitats.
                                                                                      J. Y. M.

   Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 d'abril del 2018         

  

07 d’abril 2018

EL SITGES QUE VA DESAPAREIXENT


                    
  




  Abraçar-nos a la  modernitat comporta unes renúncies, la més visible  la progressiva pèrdua dels petits detalls que han anat associats a la vida del poble. Petites singularitats, però, que consolidaven unes maneres de ser i de fer, les quals s’avenien amb uns costums que la gent de Sitges havien consolidat  generació darrera generació. A cada una d’aquestes que, com diu la dita popular, a cada bugada es perd un llençol, ha anat desapareixent un bocí de la nostra identitat. Fins fa uns quants anys, aquest progressiu  deixar amar llast a prou feines repercutia en la vida quotidiana. Perquè donava la sensació com si el temps passes molt a poc a poc i els canvis es produïen sense pressa però sense pausa.
   Perquè  aquesta transformació havia iniciat un recorregut que no tenia aturador. La mateixa modernitat que s’hi avenia, va fer que alguns oficis anessin perdent identitat. Així van desaparèixer els boters, els mestres d’aixa. Van passar a millor vida les més importants fàbriques de calçat que hi havia. Queden ben poques modistes. Van tancar els cellers, se’n va anar en orris l’ofici de carreter. Queden molt pocs pescadors d’aquí, i el mateix es pot dir de la gent dedicada a la pagesia. De continuar la llista seria llarga, tant que no li veurem el final.
   Només fa uns quants dies que s’han obert al públic els nous carrers traçats en les terres de l’anomenada zona de La Plana i que s’allargarà fins enllaçar amb el sector de Can Pei, una fase, aquesta última que ja es troba molt avançada. Queda com a testimoni del passat més recent la quasi destruïda torre de la família Novials, que conformava un dels quatre cantons del que ha estat un referent de la vida camperola del poble i que tenia incidència en aquesta cruïlla del Camí dels Capellans amb la carretera de Ribes. L’única que no pertanyia a l’activitat dedicada a la pagesia era aquest referent de construcció, relativament moderna, destinada  a segona residència d’uns senyors de Barcelona tot i que la Gloria, la muller del Sr. Novials, era de procedència andalusa.
     A l’altra costat de can Novials hi havia la sinia Dionisia i, davant per davant, la Sinia Pairet, que limitava  amb el camí d’entrada a les cases de ca l’Antoniet, entre els garrofers de la família Robert que tenien la casa, a can Milà, i les vinyes en aquesta quadratura  d’uns quatre camins, l’últim dels quals a frec de la susdita torre que portava a la vinya d’en Samuel. La resta que li eren properes quasi limitaven amb les terres de la Sinia Robert. D’aquí  als ametllers de ca la Mariana, a la finca de la família Fusté que els seus avantpassats havien etat a can  Lluçà.  Per enllaçar amb el Fondac de baix amb l’hort dels Arbonès , les terres i vinya de la família Malivern, els garrofers de la creu i la masia de Santa Bàrbara, entre altres dominis camperols que, temps fa, havien  estat treballats.
   I ve que aquest bocí de sitges desapareix, no de la toponímia local, sinó que s’abraça a aquesta modernitat atansada a cobrir les terres que havien estat productives, amb la massa uniforme del ciment. En aquests nous carrers s’hi comença a construir nous edificis que no trigaran gaire en ser  ocupats per uns nous sitgetans, alguns d’aquí però també de nouvinguts. 
   Suposarà un creixement important de persones que freqüentaran el centre de la vila. L’ocupació serà tan gran que al transitar-hi serà  difícil coincidir amb algú del Sitges de sempre. Davant aquest panorama pren valor el record del Sitges que poc a poc va desapareixent, suplantat   per un de nou que sorgeix arran d’una pretesa modernitat que sembla tenir totes les benediccions per a que s’imposi als criteris més disposats a no convertir la vila amb un poble sense identitat. Però hem caigut a les mans del progrés i aquest ofereix moltes avantatges, però també moltes insensibilitats.
   Avui, divendres, es presenta al Retiro un llibre que ens mostra la cara contraria, quan la vila encara no havia sucumbit als cants de sirena que li vociferava una modernitat que es presentava com la panacea del futur. Només va caldre deixar passar el temps per a que aquell Sitges, jo el qualificaria de idíl·lic, poc a poc s’anés esfumant. L’autor d’aquesta publicació, en Roland Sierra i Farreras,  de la mà de l’editorial Efadós l’ha titulat:  Sitges Desaparegut” . Un títol que anuncia el que trobarem en el seu interior i que sense voler, de manera instintiva, ens afanyarem a comparar-lo amb el Sitges actual. La nostàlgia tampoc és la millor companyia per a guaitar a un passat, en el qual no tot era millor que ara, toquem també de peus a terra. Hem de reconèixer  que els seus habitants no tenien les comoditats que disposem ara. I sí més penúries i privacions, factors que de vegades faran discutible pensar que tot el d’abans era millor.      
    Un recull d’imatges amb uns breus textos a peu de fotografia escrits per l’autor, que comprèn un espai de temps de quasi cent anys, concretament del 1870 al 1960. Les fotografies han estat obtingudes del fons de l’Abans que estan dipositades a la Biblioteca i de tots els arxius existents en el nostre país. I també dels col·leccionistes locals; en Josep Maria Alegre, en Sebastià Giménez Mirabent i d’en Jordi Mirabent Castiel, aquest darrer fa poc que ens va deixar.
   Amb la desaparició de tants detalls i paisatges de casa nostra, tenim sort de poder comptar amb els neguits dels historiadors locals, com en Roland Sierra que s’obstina a no deixar que aquell Sitges desaparegui i no en quedi cap testimoni on, de tant en tant, poder guaitar i obsequiar al propi record amb unes imatges que fan possible constatar la progressiva desaparició tot i que, gràcies a questa meticulosa feina de recerca, no el podem considerar perdut.
                                                                                         J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 d'abril del 2018)
   
  
    
   

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez