Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

27 de febrer 2009

EL ROS DE VILANOVA



Entre Sitges i Vilanova, també amb Sant Pere de Ribes, a més dels vincles de veïnatge, existeix, entre la seva gent, una certa confabulació en determinats aspectes, els més destacats els trobem entre les arrels de la tradició. Tanmateix no sempre ha estat així, perquè a voltes ha prevalgut més la rivalitat que altra cosa. Això es manifestava, sobretot, quan la festa decantava cap a l’hora del ball. De ben segur que ni uns ni altres veien amb bons ulls, per exemple, que un sitgetà balles amb una vilanovina, amb una ribetana i al inrevés . I la confrontació quasi sempre es produïa arran d’un suposat cop de colze, una mala mirada, dedicada a qualsevol membre de la parella balladora oriünda del poble. De manera que la batzegada en qüestió, la mala interpretació del cop d’ull, es convertia en una mena d’ofensa, sense saber distingir si havia estat intencionat o fortuït. El cas és que per aquest simple fet se’n armava una de grossa. És clar, també s’ha de dir, que sempre estaven involucrats els més busca-raons de cada indret. Total que d’això a passar als mastegots era el més normal, si entenem aquesta normalitat per un costum que implicava a una minoria, però que aquesta era el suficient influent com per involucrar a altres que estaven sempre disposats. Quan els vilanovins o ribetans tornaven la visita a Sitges, pels d’aquí representava que jugaven a casa i aquesta circumstància propiciava que fossin els locals els qui comencessin el sarau. La revolta pertinent seguida dels corresponents mastegots estava assegurat, pel que hem sentit dir, no s’hi podia fer més.
Sortosament aquestes rivalitats, amb uns resultats tan poc sociables, pràcticament han desaparegut , a no ser quan es tracta de reivindicar la paternitat d’un plat tan saborós com és el xató. Deixem-ho aquí. Més val. Si més no aquest tipus de frec a frec, no arriba a desencadenar cap brot de violència entre veïns. Tal com ha de ser. El pas del temps afebleix els ofuscaments i altres coses.
Un bon ambaixador de Vilanova, n’ha estat en Manel Prats. Una persona discreta, afable i, per sobre de tot, amant del ball en totes les vessants i estils. Quan dic això em refereixo que en Manel igual et ballava a l’”agarrao” que repuntejava una sardana. Era un polivalent de la ballaruca . La seva fal·lera el portava a freqüentar totes les festes dels pobles de la comarca i de manera especial quan es tractava d’una audició de sardanes o d’un ball de nit. També dels preceptius concerts de Festa Major, ja fos amenitzat per orquestra o cobla.
Havia viscut els seus moments més estel·lars en aquells anys de bonança turística, quan a la vila es portaven a terme populosos i internacionals balls de nit, els quals durant els mesos estivals tenien lloc, cada dia, tant en els jardins del Prado com del Retiro. En Prats hi acudia uniformat, em refereixo amb vestimenta elegant, si més no amb americana i corbata, que ja equivalia a anar mudat. Feia unes quantes voltes de circumval·lació per prendre possessió de la situació. Els empleats, els músics, els més assidus, el coneixien i seguien, encuriosits, els seus moviments. Les seves peticions a les balladores de fora del país i de seguit el localitzaven a la pista aferrat, dintre les regles que conformava la postura de la parella, una ma per darrera la cintura i l’altra més enlairada i agafant la ma de la parella, això sí, distanciant l’apropament si el pitam de la propietària que l’ostentava era generós. Davant tal situació, però, ell no s’arronsava, tot el contrari, feia prevaldre el seu peculiar estil, après a base de moltes hores de vol, en aquest cas de ball. De ser persistent davant les carabasses i recorrent al seu instint de galant, quan l’ocasió o l’anatomia de la balladora eren de la seva preferència.
En Prats tenia una altra particularitat que el caracteritzava, el seu cabell que tirava cap a una tonalitat rosa. Una característica per la qual els amics i coneguts el coneixíem pel ros. I quan l’home ensumava festa es feia amb les espardenyes, amb l’americana i cap allà que hi acudia. El mateix entorn de implicats ho manifestaven amb una bona dosis de complicitat: “ja ha arribat el ros”. Com volen dir, ja hi som tots. Home, dintre l’ambient sardanista, aquest ja hi som tots, d’un temps cap aquí, dissortadament ha estat una mitja realitat. I en més d’una audició, ell era qui organitzava la rotllana. I és que en els llocs que no hi ha massa tradició sardanista succeeix que ningú fa el primer pas, per por de fer el ridícul al no dominar massa, o simplement pel fet de no saber comptar les tirades. En aquestes situacions hi han d’haver gent com en Prats que esperonin al personal a ballar.
Des de que fa 44 anys que es va formar la Cobla Sitgetana, el ros n’ha estat un lleial seguidor, un amic que sempre s’ha apartat de la faceta derrotista, quan tan sovint sembla imperar en el desenvolupament de les aficions alienes. Tot el contrari, en ell hi varem trobar sempre paraules d’estímul, les quals ajudaven a prosseguir en el camí que els components de la Cobla havien escollit. Però, que consti per escrit, que no deixava de manifestar la seva opinió, quan una sardana no era del seu gust: “aquesta no val res...”. Ell les volia totes balladores, que en el moment del salt els peus no li toquessin a terra, el seu saltironet, m’atreviria dir que era únic, o al menys molt seu. Veure’l dansar entusiasmava , de tal manera que en Lluís Ràfols, quan el joc de peus era d’una espectacularitat engrescadora , es treia la canya de la tible de la boca i li cridava: “bicicleta”. O aquell altre crit dintre de la mateixa tònica: “arriba Prats! ”. I ell encara li “refotia” amb més entusiasme.
El flabiolaire de la Cobla, el recordat Manel Rius, li va dedicar una sardana amb el títol: “El ros de Vilanova”. Em sembla que li va fer il·lusió . D’aquí que l’hagi fet servir per encapçalar aquestes línees, com un modest homenatge al sardanista que ens acaba de deixar. Entre l’enyorança que produeix un comiat per aquestes raons, les que imposa la fatídica llei de la vida. En Prats no en sabia de lleis, ni falta que li feien, en tenia prou amb l’experiència que li proporcionava els anys viscuts. I amb les ballarugues, resoltes després de tantes refregades de les sabates per les pistes de ball de la comarca i de fora d’ella. D’haver entrellaçat infinitat de vegades les seves mans vers el cel, mentre els peus li saltironaven, compassats de manera precisa, però al mateix temps enjogassada, tot dansant al so de la música de la sardana.
Em retrobo amb una frase que crec resumeix tot el que es pugui dir del vilanoví de l’Atalaia. Sols em preocupa el lèxic de la llengua que faig servir, perquè sóc ben conscient que no seria de la seva preferència. Però més emprenyador que això de morir-se... És clar, doncs ho escric: “Que le quiten lo bailado”.
J. Y. M.

20 de febrer 2009

ENTRE PLOMES I GARROFERS

El carnaval d’aquest any té molts episodis que el fan com a més meritós o, si més no, una mica diferent. El desafiament a la crisis que ens afecta de ple i de la qual aquesta celebració sembla ser que no se’n ha ressentit. El poder trepitjar el nou terra dels carrers Jesús i Cap de la Vila, on el susdit esdeveniment ha marcat el calendari, el termini per tenir-ho quasi tot acabat. En aquest tipus d’obra pública és bo tenir una fita per assolir, del contrari la realització potser s’allargaria més del convingut.
Dintre un àmbit més intimista, destaquen les tradicionals xatonades. Les que tenen lloc en les respectives Societats, però també dintre el caliu de les pròpies cases. On l’olor de la salsa s’escapa fins més enllà de porta que dóna a l’escala , aquest buit delatador d’interioritats culinàries. El qui s’afanya a pujar-hi s’adona que flaireja a xató, a seitons, a truita de botifarra i a coca de llardons. I és normal, en aquestes dates, que en el conjunt de l’edifici, més d’un estadant estigui enfeinat en la seva preparació. D’aquesta manera, qui transita per aquest espai, es converteix en un ocasional flirtejador d’unes xatonades que amb una simple i ràpida ensumada li serà difícil endevinar quina pot resultar la més bona. Queda l’esperança que aquella que millor flaireja, sigui la sorgida de dintre de la teva propietat. Desprès el grau de la combinació resultant, puja d’intensitat amb el vinet que s’hi acompanya, fins l’extrem de que si encenguéssim un llumí podria derivar en greus conseqüències.
Jo m’atreviria a vaticinar que el dijous gras i el dimecres de cendra, són dels pocs dies en què tots els règims queden en suspens per unes hores i de ben segur que malgrat la combinació rocambolesca dels ingredients, les interioritats del cos esdevenen permissives, fan que no noten res al pas de les salabrors i les picantors consegüents. Com per dubtar de la saviesa de la natura, de la complexitat de la nostra anatomia que en aquesta vesprades, la del inici del Carnaval i de la Quaresma, es desentén de sucres, sals i colesterols. Però, ep! No em facin cas, són simplement conjetures meves. No m’agradaria que s’omplissin les sales d’espera dels centres de salut, esgrimint que en Joan havia escrit que per treure el ventre de pena, en les susdites diades, no passava res. Abans d’afartar-se de xató i els seus acompanyaments, jo els recomano, com ens informen els anuncis dels medicaments, que consultin amb el seu metge. Cagada l’“emus”.
Per altra banda aquest setmanari té una complicitat molt carnavalesca. S’ha fet palesa en la seva llarga trajectòria, en el gran nombre de col·laboradors que han escrit sobre el Carnaval. En les opinions de caire partidista de la direcció, que sense una manifesta malícia ha decantat les seves preferències pel Retiro. Mostrant una més prudent imparcialitat amb el Prado a partir de quan, d’una manera més amplia, el setmanari es fa ressò de tots els neguits culturals i artístics, siguin quins siguin els seus avaladors.
Ho han portat les circumstàncies, l’amic va heretar dels seus, la passió retirista, la confabulació amb aquell carnaval de comparsa, on el que comptava era la competivitat entre una societat i l’altra i que es reflectia en el nombre de parelles que desfilaven en cada una. I que per superar el nombre fins i tot els pares d’en Josep l’havien tret literalment del llit, l’havien vestit de comparser i buscat parella. Era quan el carnaval tenia un caire molt més competitiu que ara, sense necessitat d’haver de recórrer a les plomes i a l’exhibició de les llustroses i ben repartides carns. On l’honor pradista o retirista aflorava, entre els seus socis, pels sols fet d’haver superat a la societat rival.
Durant els preparatius, les modistes com la Carme de l’Eco i la Maria, han cosit originals disfresses, o vestits més formals per assistir als “panachés” del dilluns. Entre el anar i venir de lletraferits, d’anunciants, que s’han endinsat cap a les interioritats de la casa del carrer Bonaire. I mentre això passava, en Josep, com aquell qui no vol la cosa, en un raconet de la impremta, damunt el llarg taulell on es pleguen les pàgines del setmanari, ja escrivia les primeres estrofes del vers que havia de musicar el mestre Pallarès, el del vals o l’americana de les Caramelles. I que durant la Quaresma han d’assajar els cantaires. Però la disbauxa carnavalesca imprimeix el seu caràcter, s’interposa a la normalitat del dia a dia i ni de l’inspiració se’n treu res de profit, és com el mon al revés. I el compromís queda aparcat, a l’espera de més tranquil·litat ambiental. Potser ho tenia de deixar en el just moment en què havia escrit sobre la beutat del ametller florit, de la joia de la nit de Pasqua, o fent esment a la bellesa i sensibilitat de la donzella sitgetana que ho estimula tot.
Han estat una successió de carnavals, d’aquells que impregnaven un signe de competivitat. Altres de censurats, on la permissivitat de les autoritats locals permetia apropar-se a la gent del poble per preguntar, amb veu transformada: “que me conoces?”. Dels anys del espectacular ressorgiment, amb aquell “Mazinguer” d’inoblidable record, d’aquell satíric consell de ministres, on el seus components restaven asseguts damunt de les tasses dels vàters. I sorgiren les colles que vestien amb exquisida elegància, a voltes sota un espectacular plomatge, i a les quals l’amic Lluís Massó i Mestre l’altre dia s’hi referia, amb sorna i perspicàcia, raonant que per a ser-ne component s’havia de tenir pedigrí carnavalesc.
En aquests dies, però, el remor del carnaval s’estén per entre vinyes i camps de garrofers, fins als límits camperols de Puigmoltó, de Sant Pere de Ribes. Allà en el Hospital de Sant Camil, l’amic Josep, el nostre director, espera pacient que les exterioritats del seu cor tornin a la normalitat. Massa gatzara per un mal que no vol soroll. La quietud del llogaret, els coneixements aciençats dels metges que l’atenen, ens permet confiar en una millora. Mentre ell, amb la serenitat que el caracteritza, amb un humor fi i brillant, s’abraça al pas de les hores, sabent que un retirista, un sitgetà de soca rel, no pot fer figa sense més ni més. I per distreure la monotonia, ara que s’escau, reviu els moments triomfals de tants carnavals viscuts. De tanta tinta vesada en les pàgines del seu setmanari, fent referència a aquesta disbauxa, a les xatonades i a l’inici de la Quaresma. Quan haurà de donar informació puntual, que l’assaig de les Caramelles ja involucren als cantaires de les diferents colles.
En Josep de l’Eco, guaita a la vida amb ulls de persona experimentada, amb un relatiu ai al cor. Però reconfortat de saber que l’esperen amb els braços oberts. Que esperin, no tinguis pressa.
J. Y. M.

13 de febrer 2009


UN RELLOTGE QUE NO MARCA LES HORES




No sé si seria bo poder aturar el temps. Ho seria potser pel bé personal, és dir quan et trobes en una etapa de la vida, on l’estabilitat emocional i física no repercuteix en problemes importants. En aquest parèntesis és quan la fixació del temps seria una bona proposta per no arribar a situacions més desfavorables, extremes, que condueixen a una certa decadència d’imprevisibles conseqüències. Tanmateix ara no es tracta, ni és la meva intenció, escriure sobre un tema que pot generar opinions favorables i altres d’oposades. També és anar contra lògica , perquè el temps no l’atura ningú.
Aquesta fotografia, de visualització poc usual, l’he trobat genial. El rellotge de la façana de l’església parat pels efectes de la ventada, la qual es va emportar les minuteres, com volent aturar el temps d’un poble que guaita al mar. La perspectiva que es divisa des del seu darrera, dóna talment la sensació que el temps hagi claudicat a la bellesa d’un dia solejat del hivern i per tal ja no cal mesurar el temps, sinó que sigui la llum del dia, la foscor de la nit, la única referència amb la qual es guiïn els seus habitants, nosaltres.
Però amb aquest desgavell també ha emmudit el so nítid de la campana que, amb els seus tocs, anuncia els quarts i les hores. Emmudir de manera tan sobtada, també és una pega afegida a la rutina del sitgetanisme. Les nits han perdut un encant, el poder escoltar, des del llit, que el temps no s’atura malgrat que el son ens permeti despertar desprès d’unes hores d’inactivitat, temps que sembla que hagi volat. No obstant entre una i altra capcinada, ronc i somni, els tocs persistents de la campana del carilló, delata que a fora, entre tenebres i estels, el computo horari no perd el temps.
Curiosament la setmana passada, l’amic Ignasi Mª. Muntaner, entre la seva preocupació pel brandar de la palmera de la rectoria, suggeria que desprès de la desfeta del rellotge de l’església, potser hauria arribat l’hora de canviar el disseny de l’esfera per un de més actual. Però jo, que em tinc per una mica tradicionalista, conservador en aquests aspectes del paisatgisme local, m’angoixa pensar en els canvis per intentar secundar la modernitat. L’atreviment pot resultar un èxit com també un nyap i molt em temo que decantaria més cap aquesta vessant de la fatalitat. La complexitat del disseny modern és molt relatiu, s’ha de saber molt bé interpretar quan es tracta d’adaptar-lo en un espai tan públic com ho és un campanar d’una església, com la nostra, que es caracteritza per la seva singularitat arquitectònica, pels elements que l’acompanyen i, sens dubte, per la seva situació estratègica. El traç d’aquest rellotge la veritat que és d’una simplicitat absoluta, no s’avé amb cap originalitat, si més no compleix amb escreix la seva finalitat. Quelcom semblant ha passat amb els rellotges de polsera, mentre dintre l’esfera hi predominava la simplicitat i l’ordenació necessària, es feien entenedors per tothom. Però vet aquí que la modernitat, tot i no aconseguir retardar el temps, escampa per entre la seva reduïda superfície un bé de déu d’altres rellotgets i minuteres, fins i tot tenyeix l’antiga blancor del fons, amb coloracions diverses. Total, el difícil és concretar, al primer cop d’ull, l’hora que és, hi hem de parar molta més atenció.
Hi han rellotges al món que han aconseguit un prestigi tal, que els ciutadans d’arreu els identifiquem de seguit. Se m’acut l’exemple del Bing Ben de Londres, no me’l imagino amb un altre aspecte. Qui s’atrevís a furgar en el seu disseny, potser s’hauria enfrontar a una revolució social, sense armes però amb molts aldarulls, de caire reivindicatius, per tal de salvaguardar la seva pròpia personalitat, tan anglesa com la també tradicional reialesa.
El rellotge del campanar de la Punta, ha marcat el pas del temps, el del sitgetanisme tradicional, el festiu i el pancaire, les hores de dia i de nit. I també ha marcat hores esperades amb un cert entusiasme “folki”, com les “dues” de la vigília del dia de la Festa Major. Que s’acompanya amb l’esclat dels vint-i-un morterets i el concebut repic de campanes.
I quan anàvem a banyar-nos a la platja de les barques, ha estat el referent consultat abans de posar-nos a l’aigua, per tal de saber si havia transcorregut el temps prudent de la digestió. Ha estat i ho continua sent guia mentre estem amb l’aigua fins el coll per conèixer amb puntualitat el moment de sortir i iniciar el retorn cap a casa.
Ara, desmanegats els seus principals i imprescindibles branquillons horaris, l’eix principal de l’arbre ha quedat com a podat d’arrel. Cal retornar, els elements malmesos, al seu estat original i per això tècnics municipals han visitat les seves interioritats. Un d’ells, en Ramon Fusté i Sitges, ha fotografiat l’obra desmantellada i li ha sortit una autèntica obra d’art. A la qual l’amic Jordi Lostaló m’ha permès accedir-hi i posteriorment la Núria Carbonell, sabent que m’agradaria, també me l’ha enviat per internet. Una visió desconeguda, darrera les senyals horàries, les d’un temps mancat dels seus principals elements de mesura. Tanmateix amb aquesta façana marítima als seus peus, des d’on hi guaitem per saber quina hora és. Però sense arribar a l’extrem que tan molesta als habitants de Sant Pol de Mar, quan se’ls pregunta: “Sant Pol, quina hora és? “. I ells, enfadats, responen: “l’hora de passar els fills de...”.
Veieu, no tots els rellotges són iguals. Ni tampoc la manera d’interpretar les hores.
J. Y. M.

07 de febrer 2009


DESPRÉS DE LA CANDELERA




Mana la tradició que el pessebre s’ha de treure un cop passa la festivitat de la Candelera. De segur que hi ha molts pessebristes que compleixen amb la norma. No obstant potser degut a qüestió d’espai, molts el desmuntem tot just acabades les festes. Ens fa l’afecte que allargar-ho més és com sinònim de deixadesa i no és pas això. Les tradicions tenen les seves regles, es fonamenten en uns principis o unes lògiques i aquesta no és una excepció.
Tenia pensat aquest article per la setmana passada, si més no la excepcional ventada em va fer canviar els plans de l’escriptura. Hi torno avui amb el beneplàcit dels lectors/es, que sabran ser benèvols i guiar-se per la norma que diu que tots els sants tenen vuitada.
En aquest interval de temps ens ha deixat la Conxita Marcet, molt vinculada amb la susdita festivitat, a més de per les seves profundes creences religioses, per estar emparentada amb una amplia família de lampistes, els quals pel símbol de la llum que caracteritza a la festivitat, la van escollir per a celebrar la festa del seu patronatge. La seva botiga del carrer Major, decanta cap el carrer Carreta i al capdamunt, arrecerada a la finestra de la casa de la Feliciana, quan venies de la banda de mar, veies a la Conxita que ressaltava degut a que una llenca de sol la il·luminava. Des d’allà dominava l’entrada del seu negoci, i en aquests temps de fredor, l’escalforeta del sol la revifava del fred dels baixos ombrívols d’aquestes cases.
Tota la seva parentela, des del seu pare, el seu germà Isidre, els oncles i els cosins, havien remenat els ploms de molts comptadors, quan aquests degut a una sobre carga petava el filamentat que unia els dos pols i tot quedava a les fosques. O a voltes per simple precaució, els afluixaven i podien treballar sense perill. Ells van conèixer les beceroles tant de les instal·lacions de la llum, com de l’aigua i del gas. Soldaven les canonades de plom amb estany, amb aquell estri tan peculiar que anomenàvem “soplete”. Una altra feina associada al seu ofici, era la de llauner. Tapaven els forats de cassoles i pots i si convenia sabien preparar un recipient per la utilitat de la llar. La gent al no tenir bany, s’ideaven uns utensilis de zenc, amb la corresponent aixeta, realitzats per aquests professionals. En el seu interior s’hi barrejava aigua calenta i freda i penjat a una certa altura, els permetia dutxar-se. Qui no té pa, moltes se’n ha de pensar. Mai millor dit.
La Conxita va viure bona part de la seva vida remenant pots i cassoles, a voltes tenia la paella pel mànec i potser desprès tenia de canviar la pila d’una llanterna. També ella, des del seu establiment, va seguir l’evolució de la vida, dels estris que han anat fent més còmoda les interioritats de la llar i de manera especial en les cuines i els banys. Però quan no hi havia empentes en el negoci, la dona des del portal del seu establiment, o des del peu de la finestra de la casa de la Falange, com així anomenàvem a aquell casalot, guaitava al bategar del seu poble, feia petar la xerrada amb les dones que anaven o venien de la plaça. I quan s’apropava la festivitat de la Candelera, venia les candeles per portar-les a beneir. Perquè durant dos dies seguits, les benediccions es succeeixen en el si de l’església, el de les susdites candeles i l’endemà, festa de Sant Blai, aquelles llaminadures de com de goma ensucrada que un cop beneïdes, les creences atorguen facultats curatives, o si més no per alleugerir les irritacions de les cavitats del coll i de la gola. També sempre s’ha dit que la fe cura.
l’Anglisani i en Buixens, junt amb el seu gendre, en Rafael Font, eren uns lampistes molt apropats a la nostra casa del carrer Sant Francesc i que en línea recta, abans d’arribar a cal Marcets del carrer Major, hi trobàvem als germans Tomàs i Genís Muntané, també del mateix ram que els anteriors. En una època on la senalla d’eines n’era el complement imprescindible per anar a feinejar per les cases, tant per a lampistes com per fusters.
He deixat pel final, la simbologia de la fotografia que il·lustra l’article. Ve a ser com el fet d’haver tret el pessebre en aquestes dates de desprès de la Candelera, tal com mana la tradició. Tampoc és que el muntatge escenifiqui el naixement tradicional. Però sí que guarda relació amb la festa de Nadal. El diorama el vam poder admirar, conjuntament amb altres obres d’art d’amics pessebristes, els quals cada any exposen el seus diorames en aquest raconet del Palau del Rei Moro. El seu autor és en Llorenç Baqués, emparentat amb aquesta nissaga de pintors, una altra emblema dintre dels oficis dels sitgetans. I que a fora d’hores, quan l’ocasió ho requeria, es carregaven amb els gegants.
L’obra representa una funció dels Pastorets en la sala del Prado. No hi falta detall, fins i tot els músics i en el bombo del jazz s’hi podia llegir: Mozart. Sobren els comentaris davant un anunciat tant relacionat amb aquesta societat. El que també atrau l’atenció és que el públic que assisteix a la representació està format per pastors i gent realment extreta del pessebre. La reproducció exacte del local i l’obra que està en escena, li confereixen al treball l’originalitat de la idea, la qual ens recorda la que en el seu dia va realitzar de l’ermita del Vinyet i que representava la missa del gall.
És l’endemà de la Candelera, en el paisatge camperol els ametllers ja floreixen, també és quan la gent de la pagesia poda els ceps i els del poble s’afanyen a cosir vestits i preparar carrosses pel Carnaval. “Cada loco con su tema”. Que ningú s’ho prengui malament.
J. Y. M.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez