Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

17 de setembre 2017

QUAN EL SETEMBRE FEIA OLOR A MOST

   



    Quan els pobles perden els seus olors més personals o influents, abandonen part de la seva identitat. Un detall, els dels olors, que sense adonar-se'n, contribueixen a personalitzar racons, paratges, carrers que flairegen a aromes diverses sorgides entre  una existència col·lectiva i allunyats de les grans ciutats i, per tant, de les pestilències del progrés.
   N’hi han on només arribar percebies un flaire d'olor de bestiar, degut a que la gent acostumava a tenir, en els baixos de les cases, el matxo i fins i tot la xoll amb el porc, això si no hi disposaven  també alguna que altra vaca. Aquestes olors als habitants  de les ciutats i pobles grans, més que fàstic ens produïa una certa satisfacció, perquè eren olors gens  comunes  a l'entorn habitual. De la mateixa manera que ho és coincidir amb els cagallons de cabra, d'ovella,  o amb una voluminosa tifa de vaca. De sempre els excrements de determinat bestiar han despertat una desmesurada, no diré admiració, però sí curiositat als pixa pins, poc acostumats com estem  a caminar entre les necessitats espargides de besties que pasturen en l'àmbit rural.
   Sense apartar-nos de l'espai camperol, quan deixava de ploure  en aquests paratges  de pagès, l'olor que predomina és la de terra humida i, filant més prim, d'herba molla. La combinació resultant és d'una puresa sensacional, olor de fragància fresca i alhora delatadora de la proximitat de la terra, del sembrat, de les herbes i, si és el cas, de la pinassa del bosc.
    Depenen  si la visita es produeix a l'hivern, a l'ambient si gronxa una altra olor molt característica, és la que desprèn el fum provinent  de la llenya quan es crema en  la llar de foc o en la interioritat de l'estufa i que s'escapa, enjogassat, per la xemeneia. Apreciar, des de la distància,  com fumegen les xemeneies d'un poble, per damunt les teulades, és una imatge delatadora de vida, quan  la sensació és tot el contrari, d'absoluta solitud.
   Una de les olors més gratificants quan passegem per aquests carrers, és el flaire que surt dels forns de pa. Una olor característica quan aquest és cuit amb llenya. I ja no dic quan l'olfacte sap distingir entre l'olor de pa i el de coca.  Un autèntic regal pels qui busquen, en els pobles, olors que fa temps que hem deixat d’ensumar.
   Quan les pedres mil·lenàries basteixen parets ombrívoles, un verdet inquisidor s'aferra entre les juntes i tot plegat deixa escapar una olor d'humitat, de florit. L'olor dels anys segrestats entre les escletxes de les pedres.
    En el nostre habitat més proper, Sitges, bona part d'aquestes olors, per no dir totes, les hem perdut. Sobretot una que era característica d'aquest mes de setembre, l'olor de most que s’escapava dels cellers. A això hi anava associada la presència de les mosques, les quals arribaven a ser emprenyadores i encara més mortificadores pels cavalls, mentre esperaven a la porta del celler que descarreguessin les portadores del carro. La pobre bèstia no parava de moure el cap  per treure-se-les de damunt. La seva batalla era perduda, no li donaven treva , el perseguien allà on anava. I pel camí entraven amb facilitat a les cases, una evidència que la verema ja havia començat, que els cellers eren oberts. Una incursió que les mestresses de casa s'afanyaven a combatre  a cops de matamosques i amb puntuals flitades amb aquella singular manxa. Avui les mosques semblen una espècie en extinció, potser perquè no queden cellers. Però sí que hi han mosquits, de picades persistents i molestes, els quals sembla com si haguessin innovat el seu sistema de vol per a fer-lo més silenciós per tal  de que no tinguem temps de protegir-nos de les seves intencions. O serem nosaltres, que d'orella ja no estem massa fins i no els escoltem apropar-se ?
  El flaire de most era l'olor de la tardor que s'associava a la verema, la mateixa que ara té lloc a les vinyes de Malvasia de l’Hospital. Era i és  garantia que el resultat final serà el vi, després del procés de fermentació. Arribat el moment de posar aixeta a la bota, els hi tornava el protagonisme que els hi corresponia i els seus responsables es mostraven cofois de poder oferir el resultat del seu treball.
      I el vi tenia molts seguidors, els quals freqüentaven les bodegues del poble i que preferien un gotet a aquestes combinacions que ara es fan amb altres licors i begudes refrescants. Tot i que ja se'n feia d’estrambòtiques i potents, com la popular "barreja", una combinació de moscatell i cassalla o anís. Un costum que van portar els emigrants  del Sur que van venir a treballar. S'ho prenien en dejú, com el qui ingereix una medicina,  d’efectes no tan guaridors. A l’esgotar els  cellers les existències del vi, la clientela acudia a les bodegues, com a can Percala. Allà, l’eficient Manolo Reyes, fent honor al cognom, els servia vi del rei i de la reina. Una monarquia, aquesta,  que sí tenia molts adeptes i simpaties, la qual propiciava més alegries que penes. Si se'n abusava massa igual donava per riure com  per plorar. Curiosament el vi, el  costum del tastet, s'ha tornat a posar de moda, com podem comprovar en les freqüentades vinacoteques locals.
   Sitges fa temps que ha perdut quasi totes les bones olors  de poble. Ara les que predominen és el desagradable ferum a orins. I és que a qualsevol lloc i a qualsevol hora es  pixen els gossos i els óssos. Aquests darrers amb unes pixarades que recorden a la dels cavalls. Fins fa un temps quan algú es notava que el neguitejaven els pixats al ventre, i no disposava del lloc adient per alliberar, s'aguantava fins a trobar-lo. Avui la gent no aguanta res de res.
     Tampoc siguem catastrofistes, potser sí que encara queda alguna  que altra  olor impregnada de sitgetanisme. Com se’ns fa perceptible en aquest raconet del carrer d'en Bosc,on hi respira l'obrador de can Sabaté, en el moment en què els pastissers enfornen els muflons... Com sempre dic, no està tot perdut.
                                                                            J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de setembre del 2017 )


12 de setembre 2017

D'HOTEL A CÀTEDRA D'ART





L’hotel Miramar havia estat un establiment de categoria  superior pel que s’estilava en aquella època. Els clients també mostraven una classe  molt en consonància amb tot plegat. Fins i tot els propietaris,  els germans Vidal i Quadres, en Manuel, la Mercedes  i l’Elisa, transmetien una personalitat més d’acord amb els costums i maneres de fer i vestir dels anglesos. Vaig tenir el plaer  de mantenir-hi un tracte molt proper. Ignoro i no giraré la vista més enllà dels tres germans, solters, en quant a altres detalls dels seus avantpassats. El que sí puc donar testimoni  de les maneres de comportar-se  dels descendents, els quals  estaven influenciats per  una educació exquisida, molt respectuosa amb tothom.
     L’últim director va ser en Josep Correa casat amb la Lucia que era gironina i desenvolupava les funcions de   governanta de l’hotel. En Josep era germà d’en Manel Correa, un bon mecànic, que estava casat amb la Caritat Masip la qual encara viu a l’avinguda Artur Carbonell, en el pis de la casa propietat de la família de Joan Duran Ferret, que vivien en els baixos. Aquest va ser el impulsor de la construcció de la  Casa del Poble, la qual es va inaugurar  el 1 de maig de 1912 amb l’assistència de Pablo Iglesias.
   Ara que ve al cas, explicaré una anècdota que exemplifica la picardia que es feia servir, simplement per a sobreviure. En una de les dissertacions que es portaven a terme  en el local del carrer Nou, tenia la paraula en Joan Duran, aquest en un rampell d’exaltació de  la generositat, com a base de  la “repartidora “ ,  s’expressava així: “....el qui té ha de donar al qui no té...”. Una recomanació que no es va voler perdre un assistent  que, mentre l’orador s’omplia la boca de consells solidaris, l’home corria a casa d’en Duran. Li va obrir la porta la seva muller, la Manaleta Capdevila, que despatxava gallina a la plaça. El visitant, persona coneguda per la família, li va comunicar a la dona que el seu marit el feia anar per a que  li lliures els dos pollastres més macos que tingués. La dona , de ben segur coneixent al marit, li manifestava, amb una certa incredulitat: “vols dir, noi,vols dir”, però li va lliurar. Quan va arribar el marit a la Manaleta li va faltar temps per a recriminar-li la seva generositat, per estranyesa de l’home que no sabia de que li parlava. Sentint-se estafat, el líder socialista va córrer a l’encontre  del barrut i aquest  li va recordar que ell només va posar en pràctica  la recomanació que des de la tribuna feia a la gent treballadora que havien acudit  per a ser alliçonats amb seves teories .   Davant la reacció airada de l’orador, es feia palès que moltes vegades es predica el que un mateix no es creu.
    Tornant a l’Hotel Miramar, la distribució de la planta baixa ja delatava que es tractava d’una antiga mansió senyorial. Només entrar per la majestuosa portalada de pedra, hi havia la recepció a l’esquerra i la consergeria a la dreta. A peu d’escalinata hi havia una gran consola isabelina amb el corresponent mirall. En l’avantsala  una silleria  de caoba i des d’aquí s’accedia al bar a mà esquerra i el menjador a la dreta, on avui està situat l’auditori. Però de tot plegat el que sobresortia en aquesta planta baixa era el jardí, amb entrada també per la banda de la Torreta.  Les moreres estaven repartides per l’espai i oferien una ombra sensacional. A sota s’hi disposaven taules i sillonets i la gent s’hi parava a assaborir algun refresc, s’hi estava a la glòria.  No trobo explicació del per què les van treure , deixant l’espai cobert de ciment on hi bat  un sol que no hi pots parar. Avui s’hagués pogut aprofitar per acollir tota mena d’actes sense esperar que el sol  es retiri.
    Amb  l’enunciat he volgut palesar la transformació d’un establiment  hoteler en diferents espais polivalents. La majoria d’ells destinats a sala d’exposicions, les quals  he elevat a la categoria de càtedra. Perquè ve a ser una tribuna oberta als neguits dels artistes, gràcies als quals ens permet aprendre,com si es tractés d’una càtedra il·lustrativa,  els coneixements de l’art.
    Amb la Dolors Luján i la Carme Parellada es dona per acabat el cicle Binomis que com el nom indica ha aglutinat a parelles d’artistes els quals entre pintura, fotografia, joieria creativa i diferents tècniques pictòriques, han estat protagonitzats per artistes locals. Sota coordinació de l’Anna Monzó i Almirall que ha portat a terme una tasca sensacional, amb el suport de la regidoria de Cultura de la qual és responsable la Rosa Tubau i Llorià.
   L’evolució artística a que em referia, és molt representativa en l’obra tant de la Dolors Luján com de la Carme Parellada. També elles, en aquesta exposició conjunta, ens han sorprès a la vegada que es fa latent que l’estil dels artistes evoluciona a mesura que es van avançant etapes de la vida.
     A  la Carme i a mi ens va passar el dia que li vam encarregar un quadre a la Florència Coll, artista sitgetana que també exposa aquests dies al Miramar. El nostre quadre venia limitat per unes mesures concretes per haver d’encaixar entre dos mobles integrats. Anàvem  fixats  amb la pintura que realitzava en aquella època, quan pintava romàtics cafès, amb aquella personalitat que caracteritzava el seu estil. Així li vam exposar i en el moment que anem a buscar-li l’encàrrec quina no va ser la nostra sorpresa al trobar-nos amb un nodrit repartiment de senyores pomposes lluint abrics de solapa ample, un altre element característic de la seva obra. Vam quedar tan sorpresos que ella ho va notar,  ens va aclarir que just poc temps abans del nostre encàrrec havia canviat l’estil. Ens hi hem acostumat i avui és el nostre quadre preferit.
     Entre la Festa Major gran i la petita queda aquest impàs de temps per poder gaudir dels petits grans plaers i que millor que l’obra de les tres artistes sitgetanes, que coincideixen al Miramar, per fer més agradable i profitós el pas del temps.

                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de setembre del 2017 )

03 de setembre 2017

CRÓNICA D'UNA ALTRA FESTA MAJOR





     Tan apassionats com estem amb la nostra Festa Major ja només ens faltaria comptar els anys depenen del nombre de festes majors passades:  “tinc tantes... Festes Majors”, d’aquesta manera potser no es faria tan feixuc el recompte  global d’anys viscuts. O si més no el gruix dels anys no semblaria tan  demolidor arribada l’edat del si no fos. 
    Tots els qui comptem amb un extens currículum de festes majors viscudes, hem estat testimonis de l’evolució de la nostra Festa, de quan aquesta era aprofitada per viure-la d’una manera diferent a ara, quan l’entrada de gralles era acollida amb respecte i no interferia en el significat de la tocada que es feia en honor dels fundadors .  
    Uns actes  relativament nous,  són els dos pregons que marquen el inici: el pregó satíric i el pregó oficial. El primer organitzat per l’Agrupació de balls Populars,  que va comptar, durant unes 23 edicions, amb un pregoner únic , en Jordi Cubillos, a qui aquest llarg recorregut avala la conclusió  que ho feia bé.  El va succeir l’Anton Rafecas i aquest any l’encarregat ha estat en David Lanau, “Ratxu”, el qual ha volgut incidir en el tarannà de la gent de Sitges, amb un detall molt adequat a certes extravagàncies de la nostra personalitat, aportant uns embuts per posar  com a barrets. Aquest detall ja va donar a entendre que el seu pregó seria divertit i desenfrenat. Com així va ser. Un riure continuat, fins acabar fent servir el mateix embut per emular  la gralla i  interpretar la peça que toquen tots els grallers, ens referim al “Gener” que va compondre el músic Manel Rius i Ramos, flabiolaire que va ser de la Cobla Sitgetana. De la mateixa manera que el propi David tocava el tible amb la Cobla Miralpeix i, sigui dit de pas, tenia bona disposició com per haver sobresortit amb aquest instrument.
   Aquell dilluns, degut a la suspensió  per respectar el dol decretat, era atapeït d’actes. Va coincidir el trasllat de la imatge de Sant Bartomeu de l’església a l’Escorxador, lloc triat pel pendonista en Ramon Soler i Fernández. Seguidament la inauguració d’una altra edició dels Binomis, amb la participació de les artistes locals, Dolors Luján i Carme Parellada. A la mateixa hora inici del pregó satíric i tot seguit cantada d’havaneres, per continuar amb el pregó seriós a càrrec de les Veïnes. Elles ens van fer passar una estona molt agradable i van coincidir detalls molt  emotius, el sorgits del seu pregó i quan en Cisco Arbonès, president de la Comissió es, va dirigir als assistents des del balcó d’una veïna que havia esdevingut una institució en aquesta plaça de l’Ajuntament, la Montserrat Ferré que feia pocs dies que ens havia deixat. Amb el balcó tancat se’ns feia més evident que la vida és una successió d’etapes, a ella també el nombre de Festes Majors viscudes li va acabar fent el paquet. A baix, a peu de plaça, un balcó improvisat acollia a les tres protagonistes encarregades de pregonar la Festa. Un balcó que és la talaia  que potser més bé ha representat el tarannà de la dona sitgetana. Quan aquesta tenia cura del seu, disposant cossis amb flors i abocant-se damunt la barana per guaitar  el que passava al carrer. Com que la majoria de cases disposaven de balcó o finestra gran, les sitgetanes tenien per costum dirigir-se, des allà, a les seves veïnes més properes per establir  interessants  converses. Ho han exemplificat,  a la perfecció, les tres protagonistes del pregó, les quals ens han recordat aquesta actitud contemplativa o  comunicativa que es produïa en tots els balcons de les cases sitgetanes i que, quan s’esqueia, també hi penjaven domassos. Fantàstica la  recreació de les tres veïnes, com també l’acompanyament musical.
    I quan al cel feia poc que s’hi havia deixat de projectar un altre espectacular castell de foc, la matinal s’obre pas entre la foscor decadent d’aquest i la feble llum d’un nou dia. És un dels moments en què trobo  que la Festa Major es desperta sense quasi haver anat a dormir i posa a prova aquells que no ens volem perdre res. Perquè s’ha de tenir força de voluntat, després  d’anar a dormir tard, deixar el llit. Allà, en el Racó de la Calma, en la baixada del Cau, l’espectacle és sensacional i el moment, màgic.
     La Festa Major sembla repetitiva però sempre és diferent. Un any passa ràpid si més no poden succeir  moltes coses. Sitges ha perdut en el camí a un sitgetà molt estimat  que vivia la festa del seu poble des de la vesant religiosa. A en Jaume Berdoy com a sacerdot sitgetà li agradava concelebrar l’Ofici,  el qual ofereix la solemnitat pròpia de les grans ocasions. Una absència molt sentida  perquè era de  tarannà senzill,  comprensiu, amable i entusiasta també de la seva Festa Major. 
    La Sortida d’Ofici és  un dels moments més intensos, on tot fa feix i es converteix en un espectacle dels millors que podem lluir, per a admiració nostra i dels  visitants. Com així ha estat en la visita del President de la Generalitat que poc s’imaginava el rebombori que organitzem.
    Arribada la processó a l’església, hi ha a qui l’entrada del Sant la troba més emotiva que la de les gralles. Quan érem  jovenets aquets final de festa ens entristia,  se’ns havia fet curt, passava massa ràpid. Amb el pas dels anys la cloenda se’ns fa més suportable, ja no és el mateix deliri de quan esperàvem la Festa Major, perquè amb ella coincidien molts detalls que la diferenciaven d’altes celebracions. De ben segur, en aquesta era de sofisticats avenços tecnològics, influeix tenir tantes eines a la nostra disposició que permeten estar en contacte amb la  festa si ets lluny de casa i durant tot l’any. Sobretot els més menuts als quals, per a que mengin, els hi posen el DVD que transmet les imatges més influents per a motivar les ganes de menjar. I mentre, als més grans, per si de cas la desgana ens assetja, el testimoni audiovisual manté el fil conductor que ens connectarà, si no passa res, amb la del proper any. Abans, però, celebrarem la de Santa Tecla.
                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de setembre del 2017)


27 d’agost 2017

A LES BOTIGUES TAMBÉ ÉS FESTA MAJOR

      La direcció del setmanari, a l’afrontar la nova singladura, va anunciar que arribaria als lectors totes les setmanes de l’any sense excepció. Un objectiu que s’està complint malgrat que, com aquesta setmana, de Festa Major, es fa difícil anar a la processó i tocar campanes, una conclusió que  avui ve com anell al dit. Prevenint que es solapava la festa amb el compromís de fer sortir al carrer el setmanari, la mateixa redacció va demanar als col·laboradors  avançar el dia de lliurament dels originals. Previsor, vaig enllestir el “tomb” amb prou antelació per així poder gaudir de tots ela actes previs a les intenses 36 hores.
   Malauradament  els fets de la Rambla de Barcelona i els succeïts a  Cambrils,  han colpit els nostres sentiments i principis, de tal manera, que els ànims no estan per a gaire festa. Davant la reacció extraordinària de la gent, de tornar a omplir aquesta universal arteria barcelonina i també els espais públics de Cambrils, com a mostra de normalitat i de no doblegar-se davant les urpes imprevisibles i malèfiques del terror,  he cregut convenient mantenir el contingut  de l’article i la capçalera que vaig deixar enllestit. No ho puc justificar com una mostra de pretesa normalitat, perquè encara tot és molt recent. Deixem-ho en aquest repunt de vida que ressorgeix entre la tristor i que vol ser  una aposta ferma per a  vèncer el terror. Aquesta vegada,  entremig del so de les gralles i l’olor de nards.   
     Avui, l’endemà de la festivitat de Sant Bartomeu, coincideix que la festa es diversifica. La setmana anterior a aquesta, celebraven la seva festa els veïns del poble de Garraf, que es troba dintre el terme de Sitges. Amb dues parts destacades, la banda de mar, amb una costa abrupta que, des del mateix mar, se’ns ofereix una visió molt diferent a la que estem acostumats a veure des de terra,. Amb un conjunt de cales i sobresortits rocosos de gran calat en la toponímia local, que va des del Port Ginesta, el port de Garraf,  al d’Aiguadolç. Enclavaments on el mar  s’entretén entrant i sortint  de entre les formacions rocoses i barrejant-se amb l’aigua dolça de la Falconera.  Amb el record  dels musclos de la Ferrosa, per haver estat els més apreciats d’aquest litoral. Un mar que, entre aquest anar i venir , besa els peus de  l’ermita blanca de la Trinitat.   
      Decantant cap a la muntanya, bordejant les runes d’una antiga fortificació , la ferida que han deixat les pedreres en el terreny és el resultat d’un progrés que ha portat  a no parar de gratar la muntanya. Només aquesta incursió a peu ens permet veure la magnitud d’un desastre del qual no se’n parla gaire. En mig de la devastació arribem a can Lluçà , la masia i vinyes de referència, d’un lloc encara habitat i on la terra es treballa. Des d’aquí ens podem dirigir a qualsevol indret del Massís, sabedors  que no tardarem gaire a  deixar el nostre terme per abraçar-nos al d’Olivella.
    I tornant a la voreta del mar,  a l’última llenca del terme, ajuntant-se ja amb el de Castelldefels, es troben les Botigues de Sitges. Situades just quan s’acaben els revolts de les  Costes  de Garraf. Sobre l’espadat que s’alça damunt de la carretera es troba la masia de Vallbona, que agafa el nom de la riera, una casa que  va fer construir Eusebi Güell, propietari també del celler de Garraf obra d’Antoni Gaudí. De masovers s’hi han alternat la nissaga dels Lloret, els últims, en Miquel Lloret i la seva muller Roser Congost.
     A mesura que es va anar fent assequible poder disposar de cotxe, aquest indret va tenir molt protagonisme, sobretot quan anant de Sitges cap a Barcelona s’havia de passar per aquestes Costes, un suplici per a les persones que es maregen. Arribats a aquest últim tram que acaba en baixada i que ens situa a les Botigues, és un alliberament, el pitjor ja ha passat. La gent que venia de Barcelona, amb la voluntat de passar el dia a la platja, molts feien parada en aquesta platja llarga a frec del túnel del tren. Aquesta afluència va conduir a la família Lloret a disposar un xiringuito a peu de platja. Els va secundar la família d’en Vicenç Lázaro  que van regentar  el Casablanca, un referent en la cuina especialitzada en peix que va tenir continuïtat en El Vivero de Sitges, situat als peus de l’ermita de Sant Sebastià, junt amb l’Alfons Sánchez i la seva família.
     Avui a les Botigues hi viuen un bon nombre de residents , vinguts d’arreu. Són gent amb neguits que mantenen viu l’esperit associatiu a aixopluc de l’Associació Cultural de les Botigues de Sitges , de la qual n’és el president el Sr. Francesc Garcia,  secretària la Sra. Conxita Salvador i president d’honor, el Sr. Llorenç León. Ells, junt amb la resta de components de la junta, organitzen la seva Festa Major i durant tot l’any porten a terme tota mena d’actes culturals i lúdics. Sobresortint el certamen literari que celebren coincidint amb la festivitat de Sant Jordi, el qual ha assolit un bon nivell de participació i de qualitat dels treballs presentats, signats per autors, novells i altres de consolidats.
    Quan el remor de les gralles de la Festa Major de Sitges s’afebleix i queda sospès en l’aire  un flaire decadent de pólvora, a les Botigues de Sitges encenen la metxa que precedeix a un esclat de renovades il·lusions festives, les d’uns veïns que, vet aquí,  han encarregat al Cronista els hi pregoni  la seva festa.  Que té com a base fonamental  la complicitat i l’estar ben avinguts. Només així   ens farà pregonar, a uns i altres, que el sitgetanisme també comença allà on sembla que s’acaba.
     El nostre terme no és gaire gran, però a cada raconet hi germina, com la farigola i el romaní, un rebrot  que  creix fins a donar els seus fruits. Aquests que els vivim amb tota la intensitat . Mimem tots els detalls d’aquesta convivència, gaudim-ne,  i treballem tots plegats per a que aquest mon pugui ser millor, sense els estirabots que, en el moment menys pensat,  tan mal ens fan.


                                                                             J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 d'agost del 2017)

20 d’agost 2017

PETIT SANT BARTOMEU

    



       Un 25 de setembre d’un d’aquests anys passats, ens trobaven de pas per la ciutat de Pamplona i quina no va ser la nostra sorpresa quan vam coincidir amb un seguici festiu, amb gegants i tot el folklore corresponent. Ens afanyarem a preguntar el motiu de la celebració i ens van assabentar del que es tractava: “San Fermín chico”. Commemoren el martiri del Sant  i sembla ser que aprofiten per celebrar la festa petita.
     Això de les mides, quan es tracta de mesurar la magnitud de la festa, és molt relatiu. Perquè no hi ha cap celebració festiva que no sigui magnificada. A nosaltres ens passa, tenim una gran predilecció per la Festa Major, que celebrem en honor de Sant Bartomeu, però només amb un mes de diferencia tornem a estar de celebració, la festivitat de Santa Tecla, amb un seguit d’actes que poc es diferencien  entre una festa  i  l’altra.
     Tornant a les mides, ara ens centrarem en les mesures de la imatgeria. La imatge més alta que es venera a la comarca del Garraf és la de sant Pau, que a Sant Pere de Ribes celebren la seva conversió el 25 de gener i és considerada la festa major petita. Per la corpulència i alçada de l’Apòstol s’ha convertit en un referent, quan ho comparem amb una persona d’alçada  considerable , dient-li: “ets alt com un Sant Pau”.
    Si més no la  que aquests dies s’exposarà  on ha designat el pendonista i  sortirà al carrer en processó, la imatge de Sant Bartomeu, és una bonica talla d’estil barroc que es trobava a Campdàsens per ser propietat de la família Robert, fins que va passar a ser-ho del poble. Les mesures no són gaire grans.
    De les mans del nostre artista, en Daniel Monzó i Bertran, ha sorgit aqueta imatge de Sant Bartomeu, la fotografia de la qual he volgut que il·lustrés el meu article. En Daniel ens ha delectat amb totes les figures del nostre folklore, especialment  les parelles de gegants, el drac i l’àliga... i ara ens sorprèn amb una reproducció exacta d’un  Sant Bartomeu  petit. És una aportació més al conjunt de la seva obra festamajorenca.
    Com ho han fet altres artistes locals els quals han pintat la Festa. Com el propi Felip Masó i Falp amb la seva espectacular i fantasiosa  obra de la Processó de Sant Bartomeu. Un altre ha estat l’Agustí Ferrer Pino, autor del drac que el va pintar amb uns colors que van desaparèixer al repintar-lo de nou. Després dels anys, en Josep Pascual, el va restaurar i li va tornar el colorit original . Com que la moda de la fotografia està tan secundada, he pensat afegir-me a les pinzellades dels pintors/res que han dedicat obra a la nostra Festa. Entre altres el mateix Agustí Ferrer, que  va deixar pintats quadres d’aquesta temàtica, amb preferència pel ball de bastons i del  mític flabiolaire en Pep Capelles. Un altre artista que va pintar la Festa va ser el recordat Salvador Marcet, en”Teio” . També l'Agustí Albors, autor de les esperades i sensacionals portades de l'Eco dedicades a la festa. En  Ramon Cenzano, en Pere Ros . En Rafel Monzó, germà de l’autor d’aquesta petita i extraordinària obra d’art. La Núria Bartés i la Núria Corretgé, la Núria Fortuny. Així com la Blanca Benitez Montané, autora del cartell d’aquest any i el de la Festa Major del 2007. Que ens fa recordar a la seva mare,  la Blanca Montané que havia pintat amb aquarel·la els llocs més significatius de casa nostra. La filla ha superat a la mare, com ha de ser, i ens delecta  pintant  la nostra Festa amb una inspiració sublim.
  El Petit sant Bartomeu, obra d’en Daniel Monzó, el meu veí, és fruit del bon record que va deixar la presència del  gran, quan aquest va estar exposat al taller de casa. Allà on l’ombra dels plataners va acollir a la gent amiga que s’hi va apropar. Entre ells la Rosa, la mare de l’artista, a qui el detall de tenir la imatge tan a prop de casa seva la va fer molt feliç i en va gaudir plenament.  Ha passat un any i ara Sant Bartomeu i després Santa Tecla,  aquesta imatge obra de l’escultor Pere Jou, tornaran a tenir el seu protagonisme. Quan s’escaigui  seran exposades per a complaença i admiració de la gent del poble.  Després  d’intervenir-hi  les bones arts i el gust exquisit  amb el qual ens té acostumats l’amic Esteve Ferré i el seu equip.
   Que tinguem tots, una bona Festa Major.      
                                                                        J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el18 d'agost 2017)


15 d’agost 2017

EN PEPI






      Les persones som fràgils en tots els aspectes, i aquesta fragilitat ja es fa palesa entre el complex procés de gestació dintre el ventre de la mare. Perquè  a la més mínima, un cromosoma de més,  i ja incideix en el resultat final. La vida guarda ombres a les quals l’aciençada  labor dels entesos, poc a poc, van aportant llum que permet avançar  en aquells aspectes que alteren la normalitat.
    En Pepi és un xicot que aporta una lliçó que costa d’aprendre quan les coses no han anat del tot bé. L’enteresa d’uns pares, dels germans i demés família,  la resignació i una comprensió molt ben assolida,  són el far,  la llum a la qual em referia, la mateixa que ha  d’il·luminar un recorregut que tampoc és fàcil. Perquè la normalitat de tot plegat és relativa i imprevisible, només l’amor, el saber interpretar el que volen transmetre, ajuda  a que la convivència sigui la més propera i planera i, fins i tot, gratificant possible. Un somriure, un petó, una carícia, poden arribar a ser tan importants com descobrir i gaudir d’ un petit tresor enmig del no res.
     En Josep Almiñana i Malivern  va néixer el 27 de novembre del 1958. Els seus pares l’Antoni Almiñana i Formento i la Carme Malivern i Sardà. És el petit dels cincs germans: l’Enric, en Toni, la Immaculada, la Carme i ell. El xicot està immers en un mon especial el qual sols ell hi sap trobar el sentit a cada situació, i desenvolupar-se amb una normalitat que és exclusivitat seva. La que ell sap interpretar i amb la qual s’hi troba bé i és feliç. Amb el seu posat de trapella el xicot passeja una popularitat fruit d’una simpatia i espontaneïtat molt seva. Detalls pels quals es fa estimar.   Es passa la major part dels mesos de l’any en una residència especialitzada que es troba a la població de Vilaseca, Villablanca, que depèn de la Fundació Pere Mata de Reus, amb cinc-cents residents i, com altres, treballa en un taller d’ocupació.      
     En el transcurs de festes  importants, alguns caps de setmana i les vacances  es trasllada a casa de la Immaculada, on els dos s’entenen només interpretant una mirada de complicitat. Quan en Pepi torna a casa, potser després de visitar la Carme, la seva altra germana, on sovint hi va  a dinar, el dispeser, tip com un “guitllo” , arriba al pis del carrer Jesús disposat a fer la migdiada, o si més no a estirar-se al llit i escoltar música del seu ídol, el immortal Pavarotti. Abans, però ha d’intercanviar aquell diàleg sorneguer que entaulen els dos germans. La Immaculada el tira de la llengua i si li ha de recriminat alguna actitud ho fa sense miraments, com ha de ser. Ell, que sembla tenir cua de palla, li deix anar la lletania que sempre té a punt  i sempre vol tenir l’última paraula. Així el minyó s’engresca sense adonar-se’n i amb la germana que tampoc es deixa prendre el pel,  el sainet està servit. Fins que el personatge desapareix i es tanca a l’habitació, on no s’adorm sense abans haver deixat tot ben disposat, perquè  ratlla la perfecció en quant a ser una persona molt ordenada.    
    En Pepi no sap interpretar el rellotge, però viu a l’hora, fins i tot al minut. El que fa pensar que el pas del temps el mesura el seu rellotge biològic.  Acompanya a la seva germana Carme i a les amigues d’aquesta a la platja, i quan es cansa de ser-hi, després de manifestar que vol marxar, i d’haver portat a terme totes les seves rutines, monòleg inclòs,  llavors  li fixen una franja horària i vet aquí que quan falten uns minuts es comença a preparar i, amb una exactitud sorprenent a l’hora acordada ja està a punt, per admiració de totes les acompanyantes.
 Aquests dies observa que quelcom d’especial s’està planejant  en el seu entorn. La Immaculada ha estat escollida la pendonista de Santa Tecla i l’Anton, el seu fill, junt amb la Carme els cordonistes. Li expliquen i mostra  aquell posat de desentendre’ns quan sap que la cosa no va per ell. Tot i que guarda un record especial de quan la Loli Suárez va ser la pendonista, sembla ser que el va captivar tant, que des d’aquell dia la Processó de Santa Tecla i tot el que hi està associat,  ho identifica com la processó de la Loli...
  Ara, quan ja es comença a ensumar la Festa Major , en Pepi viu una mica a l’expectativa de tot plegat, intueix que s’està preparant alguna de grossa, però no sap ben bé el que. De segur que la Mare de Déu de la Loli, o “la virgen pequeña”, com també l’anomena,  li farà reviure aquell esdeveniment que tant l’ha marcat. El seu rellotge  interior li marcarà cada instant que ell interpretarà a la seva manera . I és que en Pepi, com tots els de la nostra edat, hem  estat sitgetans que vivim amb un interès especial tots aquests esdeveniments. Com l’arribada de la fira, que significava  l’avantsala de la festa més important del poble. Que per cert, ho continuen vivint amb la mateixa intensitat els veïns dels carrers  de  Gràcia. Per a  ells una altra  Mare de Déu,  la d’agost, coincideix amb  la  festa de la que havia estat una vila. I ho celebren al carrer, engalanant-los i aportant la  seva relació amical,  la més característica i fructífera  del veïnatge ben avingut . Aquest any, les Festes de Gràcia,  compleixen 200 anys, que es diu aviat, i això ens fa adonar-nos que el temps passa  de manera molt ràpida.
    El dia a dia ens porta  a vigílies festives. A coincidir amb amics, com en Pepi, que sembla que visquin en un altre món, i res més lluny de la realitat. El seus sentiments són tan purs i nobles que ens ofereixen una lliçó de com els petits valors fan possible la grandesa d’una existència curiosa però exemplar. Viscuda des d’una altra perspectiva, ni pitjor ni millor, diferent. 
                                                       J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 d'agost del 2017)

      

06 d’agost 2017

LES CAMPANES DEL VINYET TOQUEN A FESTA







    En el campanar del Vinyet hi han disposades quatre campanes i ofereix  la curiositat  d’assentar-se a damunt una biga de fusta de considerables  dimensions, no tant per la seva llargada, sinó per la seva amplada i gruix. Entre els elements curiosos  que es guarden a l’ermita s’hi troba una maqueta en la qual se’ns representa tal com era a l’any 1870, el detall  més destacat el trobem en el campanar que apareix adossat a la banda dreta del la casa dels ermitans. A partir d’aquesta data  es construeix en el lloc on nosaltres sempre l’hem vist.   
    I  posats a buscar coincidències, el campanar del Vinyet es troba situat perpendicularment amb el campanar de la nostra església parroquial, que també és un campanar afegit a l’antiga construcció, quan aquesta constava d’una campanar pla, sense lloc per a les campanes. Si van afegir les arcades corresponents en el transcurs d’un projecte posterior. Fins que  a l’any 1863 es finalitzen les obres d’ampliació  i es col·loca, en la  part superior, una majestuosa imatge de pedra de la Immaculada, a la qual tots coneixem per la Mare de Déu del Campanar.
     Una altra coincidència, el campanar de l’ermita de sant Sebastià es va fer a l’any 1870. Així que quasi a les acaballes del segle XIX , en pocs anys de diferència,  es pot dir que es van vestir els tres campanars que es troben  en línea recta, d’un extrem a l’altre del poble.
    El so de les campanes és majestuós, i ho és més segons siguin les  mesures. Per tant les de més sonoritat són les del campanar de l’església parroquial, detall que podrem comprovar dintre de poc, durant el repic  de la vigília de la Festa Major i en el transcurs del dia de la festivitat de Sant Bartomeu, gràcies a l’equip de campaners que en tenen cura. A mi, en particular, m’agraden tots els tocs, però  sento predilecció pel que acompanya el recorregut  de la processó de Sant Bartomeu. Potser per la sobrietat que el fa elegant i majestuós. Simple, però de molt calat.
     El so de les campanes de l’ermita de Sant Sebastià, és fràgil,  molt de poble, que es fa notar el dia de la festa, quan s’ anuncia  que és a punt de començar l’Ofici.  D’aquest repic en són testimonis, no ens apartem de les curiositats, dues Vinyets que viuen molt a tocar de l’ermita, em refereixo a la Vinyet Ferrer Panyella de “can Terradeu” i a la Vinyet Cuatrecases Tomas de “can Lliberato”. Amb el mar molt proper i amb el lligam familiar que les dues han mantingut amb aquest, quan els seus avantpassats hi feinejaven.
   Més enllà, el senzill campanar de l’ermita de la Trinitat, també aixecat damunt la casa dels ermitans,  acull les dues campanes que repiquen el dia de l’aplec. El bosc no em deix veure més enllà, per poder comprovar si la seva situació està en la mateixa línea dels altres tres campanars. Potser massa obsessionat, com estic, en voler fer-los coincidir. Quan el més important és el motiu pel qual han estat construïts i pel missatge que transmeten els tocs de les seves respectives campanes.
      Demà, festivitat del Vinyet, el seu campanar tornarà a tenir el protagonisme que assoleix en les grans ocasions. El punt de referència que, des de lluny, fa possible la seva ubicació.
    Un fet destacable serà el retorn de l’escolanet centenari al seu lloc habitual, al peu de l’altar. Després que en Josep Pascual hagi enllestit una impecable restauració. La  seva presència fa possible que segueixi sent l’element testimonial més admirat per la mainada. Sobretot  quan, entre el silenci, s’escolta  aquest sorollet metàl·lic que, amb pulcre  nitidesa,  s’escapa des de  l’interior de la caixeta que custodia, cada vegada que s’hi deixa caure  una moneda.
    El Vinyet atresora detalls que, per la seva simplicitat o importància, tot i no ser del tot visibles, ens aporten elements imprescindibles per conèixer millor la part  d’història que li correspon en tots els aspectes. Així com altres detalls més simples, no per això deixen de ser importants, com  pot ser el repic de les campanes per anunciar-nos la joia de seva festa. Aquesta que, cada any, esperem amb renovat i encomanadís entusiasme.

                                                               J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitgesel 4 d'agost del 2017 )

30 de juliol 2017

LA DOCTORA DEL BARRET

    



     Cobrir-se el cap amb un capell ha estat un costum que ha ensenyorit a les persones que l’han portat. I podríem dir que aquest element el feien servir més els homes que les dones. Si aquestes  s’abillaven amb un barret ho feien amb la intenció de complementar l’elegància en el vestir i, sempre, quan l’ocasió ho requeria.
   Al llarg de la vida he coincidit amb gent als quals el barret  ha estat el complement imprescindible de la seva personalitat, sense ell haguéssim trobat incomplerta la seva imatge més familiar. Col·laboradors d’aquestes pàgines han estat usuaris costumistes del barret. Començant pels propis directors del setmanari, el seu fundador i el seu fill. Però a qui el barret mes contribuïa a reblar la seva intel·lectualitat era a l’historiador local, el Sr. Josep Carbonell i Gener, el qual passejava un posat d’autèntic gentlemans anglès. Mes d’una vegada havien coincidit a la redacció amb el seu amic Salvador Soler i Forment, col·laborador de barret ostentós, si més no en Soler mostrava un posat de camperol  benestant .
   De la mateixa manera que el barret formava part de les maneres elegants que mostraven els metges del poble. Com el doctor Benaprés que passejava un estil molt seu. Quan  anaven a passar visita a domicili , a la casa estaven preparats per a tenir a bon recull tots aquests embolcalls sobre posats que el doctor traginava durant els dies de més fred. Totes les cases acostumaven a tenir els típics penja robes de paret i en ells hi disposaven l’abric, la bufanda i el barret del metge, els quals mentre s’anaven deslliurant de les robes d’abric passaven una revista ràpida a l’entorn i mostraven interès quan hi havia quelcom que els motivava: un plat antic, unes rajoles, un quadret. Insinuat el desig encobert per la curiositat mostrada, podia passar que, com agraïment a les atencions i eficiència amb el malalt, li acabessin regalant allò per la qual cosa havia mostrat interès.
      Aquesta generositat de vegades era recíproca per part del metge, era el cas del doctor Rafel Almirall i Carbonell, molt aficionat com era a pintar quadres, sovint es presentava a casa del seus pacients amb una obra seva a sota el braç. Com és de suposar la família s’afanyava a penjar-lo en un lloc  preferent de la casa. D’aquesta manera cada vegada que el doctor hi acudia  s’adonava que la seva obra havia tingut bona acceptació. Encara avui em trobo amb clients que m’ensenyen, cofois, la pintura que els hi havia regalat el doctor Almirall.
   Un metge que portava el barret amb elegància era el doctor Rafel Padrol i Milà. Junt amb la seva família vivien al carrer Bonaire. En els baixos hi tenia la consulta i en el primer pis , en la barana del balcó, si podia veure aquests escuts ovalats identificatius de les ambaixades   La seva era de l’ Uruguai. Transcorregut el temps no m’han sabut informar si era una ambaixada  més de caràcter honorífic que no pas amb la disposició i capacitat operativa per fer les funcions com a tal. Potser té una certa relació pel fet que descendents de la família Batlle de Sitges van arribar a ser Presidents de l’Uruguai.
     A dia d’avui els homes sembla ser que han prescindit del barret i s’han aficionat a ell les senyores. Precisament una doctora especialitzada en dermatologia llueix llampants barrets. La Carmina Garcia Rifa s’acompanya sempre d’uns de molt originals, un detall que li confereix dinamisme i modernitat. Molt en consonància amb el seu tarannà alegre i jovial que fa que resulti un goig coincidir amb ella quan va o ve de passar consulta.  Complementa la seva imatge tan seva, el colorit dels seus llavis, pintats de vermell carmí. La Carmina, al ser una senyora té l’avantatge que està dispensada d’haver de treure`s el barret  per saludar. Fins i tot amb això dels barrets s’ha contemplat un cert protocol. A la doctora, que de protocols no crec que en sigui gaire amant, li facilita una identificació que s’avé  amb la gent de la seva professió dintre el camp de la medicina. I com ells té els barrets que es posa els dies de treball i altres els dies de festa.  Degut a la seva predilecció per la natura, el cap de setmana, canvia els de colorits pels  de palla, és  quan campa pels seus dominis de Tavertet, on el sol bat  damunt les cingleres  d’aquest bonic i espectacular  indret.
     Amb arrels a Vic,  té les mateixes preferències pels barrets que una vigatana il·lustre, la Pilarín Bayés, doctora en l’art del dibuix popular. Ella també es dona  molt aficionada a portar  originals i extremats capells. En una zona on tapar-se el cap si presta, sobretot a l’hivern quan la gebrades matinals emblanquinen el paisatge i enravenen  les crestes fràgils de les orelles.
     Em recorda quan Sitges va tenir un venedor de barrets i gorres, se’l coneixia pel gorrista i tenia el seu establiment al carrer Sant Francesc al costat de cal Xatet. Avui entrant al carrer Major, pel Cap de la Vila, trobem una llarga i estreta barreteria que al no despatxar els voluminosos barrets mexicans, les mesures del local s’adapten prou bé a les proporcions més comunes dels barrets convencionals. D’aquests i altres detalls ens ho pot explicar la Pili que de les joguines ha passat a despatxar  barrets, un producte molt apreciat quan el cap s’ha quedat despoblat. Es dona la coincidència que entre nosaltres ha vingut a viure un barretaire de llarga tradició en el comerç de Barcelona. l’Antoni Obach, copropietari de la prestigiosa sombreria Obach del carrer del Call,  que està aparellat amb la sitgetana Mercé  Suñé de can Pela.
      Han passat els anys i els barrets continuen estant de moda, malgrat que els metges no l’acostumen a fer servir, l’han canviat pel casc de  la moto. S’ha apropiat del costum la Carmina Garcia, que ha esdevingut una doctora de barret que, quan la tractem, si en portéssim , molt gustosament  ens el  trauríem,  per reconèixer-li les moltes virtuts que atresora.       
                                                                         J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juliol del 2017 )

26 de juliol 2017

ELS NOIS DE L'AUTOESCOLA

   Poder anar sobre rodes va ser un somni que es va acabar fent realitat. Però fins que el invent del cotxe va estar a l’abast d’una majoria encara van passar molts anys. I com tot es va haver de regular la conducció mitjançant el permís corresponent, els conductors d’aquell temps l’anomenaven la llicència. Un tràmit que sembla ser era fàcil de superar, influenciava més el valor monetari que altra circumstància, d’aquí que per no pagar el import corresponent, molts conduïen sense cap altre document que l’anomenada cèdula que venia ser l’actual carnet d’identitat. De primer sembla ser que es feia la vista grossa, fins que amb més presència  policial  a les carreteres, es va anar imposant portar els papers en regla. Amb tot, molts conductors, van recórrer la major part de les carreteres, només amb els coneixements adquirits per l’experiència.
     Dels primers a ensenyar a conduir, per poder superar un examen no massa complicat, va ser el Sr.  Campoy que estava casat amb la Carme germana d’en Robert Teixidó. Amb ell van obtenir el carnet  els nostres pares, als quals els va agafar en una edat que ja s’havien apartat  de la seva  joventut, va ser quan el cotxe, monetàriament, estava més al seu abast.
    Mentre tot això succeïa el destí mobilitzava a la gent d’un lloc a l’altre, així va ser quan el 1962 arribava a la vila l’Eugeni Muñoz Garcia procedent de Zamora i destinat a la caserna de la guàrdia civil. On va ocupar la plaça de xofer del capità Antoni Marzoa Dopico. En aquesta destinació hi va estar fins a l’nay 1965 que deixa el cos per entrar a treballar de mecànic amb en Jaume Tort. I després fa de taxista amb en Domènec Pérez.
    A  l’any 1964,  arriben a Sitges els seus pares l’Eugeni Muñoz Bayón i l’Aniana Garcia Riesco que prenen posició de la porteria d’uns apartaments del carrer Socias. Els acompanya el fill de menys edat del matrimoni, en Paco.
    A l’any 1963, amb 17 anys, havia vingut en Josep Lluís, en Pepe com el coneixien familiarment, que havia nascut a Fermoselle , un poble també de la província de Zamora. Aquí entra a treballar com a recepcionista del Park Hotel. Pel tarannà tan proper del germans Muñoz, no tarden gaire a fer amistats i forgen  una popularitat  que mai els ha abandonat.
     A l’any 1966 els sitgetans, Josep Mirabent Calaf i l’Antoni Farreras Sabadell, obren una gestoria en el segon pis de la granja del carrer sant Francesc, propietat de la Teresa Ferré i en Joan Olivé. Paral·lelament a les activitats administratives que desenvolupen, funden l’autoescola Subur  que té com a primer responsable de preparar el futurs conductors al Sr. Joan Caballé, un bon mecànic i també taxista. Poc a poc es van incorporant  els germans Muñoz. l’Eugeni, que és el primer, per tal de poder obtenir el títol de professor, necessita els avals d’uns alumnes. Les primeres sitgetanes a les quals l’Eugeni imparteix les classes pràctiques de conduir són la Montserrat Bartés i la Cati Borràs, muller del Sr. Pros. El seu testimoni li serveix al professor obtenir el títol que l’acredita com a tal. El següent a incorporar-se és en Josep Lluís. Destaca, però, la manera disciplinada del germà gran, particularitat que es fa notar en el moment d’acompanyar al futur conductor, al qual no li deixa passar una, mostrant una meticulosa exigència que recull els resultants quan el interessat es presenta a l’examen que tenien lloc a Montjuïc.
     Entre aquestes la sort somriu a la família Muñoz, a la primera jornada  de la lliga futbolística de l’any  1968, en Paco segella una quiniela familiar, la columna guanyadora dels catorze encerts, però, la va fer la seva mare. Als quatre únics encertants els hi corresponen, a cada un d’ells,  tres milions i escaig de les antigues  pessetes. Diners que, en aquells anys, encara es podia fer alguna cosa.
   A l’any 1969 la societat Mirabent- Farreras es dona per finalitzada i continua en Josep Mirabent  a càrrec de l’autoescola, que estableix l’ensenyament  de les classes de teòrica al carrer de les Ànimes, on havia estat la vivenda familiar. Destaca com a professor el recordat Marcel·lí Almirall. Amb la incorporació posteriorment d’en Paco, els tres germans, es converteixen en els nois de l’autoescola. I els tres han esdevingut una institució a la Vila.
      A l’any 1977 s’estableixen pel seu compte i creen l’Autoescola Sitges que té la seu en el carrer Jesús, en els baixos de la casa dels germans Picas. I són presents fins a l’any 2003 que passen, com es diu en termes comercials, la cartera a una marca dedicada a la mateixa activitat.
     La seva amabilitat, la seva capacitat d’ajudar, la seva integració  a tot el que fa referència al nostre poble, contribueix  que, per exemple, l’Eugeni s’integrés en  la junta del Foment de Turisme. I tant ell com en Paco col·laboren en les tasques que requereix el manteniment de l’entorn de l’ermita de la Trinitat, entre altres.
    El 26 d’octubre del 2016, ens va deixar en Josep Lluís, una absència molt sentida per la unitat  que es professaven els tres germans. De la mà de la Manolita, la seva muller, dels seus fills, nets  i d’en Paco, el proper dijous, tornaran a Fermoselle, per dipositar part de les seves cendres.
    Els conductors tenim el nostre patró, Sant Cristòfol. Fa un parell de setmanes, concretament el 10 de juliol era la seva festivitat. A la veïna població de Vilanova hi ha una bonica ermita dedicada al seu honor. Per sobre  del far marítim , encara en funcionament i integrada a la casa on l’Eugeni d’Ors hi va viure temporades. Cada any s’hi celebra un aplec, amb missa, benedicció de cotxes i  sardanes.
  Gràcies a la professionalitat dels germans Muñoz, ben bé tres generacions de conductors han obtingut el permís de conduir. En un temps on posar els punts sobre les is, en aquesta matèria,  era exclusivitat seva. Perquè als altres, els punts que ara et treuen i et posen, ningú no s’hi referia.
                                                                          J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de juliol del 2017 )


16 de juliol 2017

LA POESIA, LA MÚSICA I EL MAR

  


      Amb els anys la poesia ha canviat, potser perquè  les normes amb les quals es regia la rima i també la mètrica han deixat de ser tan estrictes. Avui és com a més anàrquica, que no vol dir que hagi perdut encant.  
     Com cada any, ja porten 11 edicions, s’acaba  de clausurar una nova edició de la Festa de la Poesia. Un certamen del qual en són els organitzadors en Joan  Duran i Ferrer i la Cèlia Sànchez-Mústich. Això esdevé en el nostre poble, on poetes i poetesses locals passegen els seus neguits i, quan s’escau, els donen a conèixer als seus veïns.
    Però, quan érem a punt de rebre als poetes, tenia lloc en el Racó de la Calma, la presentació de la programació musical d’aquest estiu, que tindrà lloc en aquest mateix espai i en les interioritats del Cau Ferrat. L’entorn, a aquella hora de la tarda,  mostrava la bellesa  pròpies d’un pati del Renaixement, com així ho equiparava, amb total l’encert,  la Vinyet Panyella. No cal dir que l’aportació d’alguns artistes que van participar en quest tastet del que serà la programació,  va contribuir a posar en solfa el nivell amb que comptarà la música, en les diferents vessants. A aquella hora s’ hi afegia l’acompanyament del xiscles dels falziots com si hi volguessin dir la seva.
   L’endemà  amb  els convidats acabats d’arribar a l’estació, eren acompanyats, amb banda de música, pels carrers del poble. Aturant-se  allà on, des dalt un balcó, els hi recitaven versos. El primer, el bonic balcó de la casa de la Gloria Baqués Tutusaus, on  les germanes Alexandre, la Rosa Maria i la Joana, els hi van dispensar una rebuda molt animosa, entre les estrofes del Madrigal a Sitges d’en Carner.  Tot plegat em donava la sensació de participar en aquelles processons cíviques que organitzava  el Senyor del Cau  per a magnificar esdeveniments de rellevant importància.
     Deia que la tradició poètica del poble ve de lluny i ha comptat sempre amb una bona representació  entre sitgetans i sitgetanes. Uns i altres han contribuït, amb el seus versos, a llustrar  el nom de Sitges. Poesia sorgida dels qui podem considerar clàssics, pels anys que fa que els van escriure. Com en Trinitat Catasus i en Salvador soler i Forment, per posar dos exemples. Poetes que també van contribuir a posar lletra a les nostres Caramelles, les quals han acollit les estrofes escrites per enaltir una tradició que encara es manté. Musicades pels mestres de música locals.
     Cada una de les colles ha comptat amb els poetes de la casa. En el cas del Prado, amb versos del propi Soler i Forment, en Joan Puig Mestre, en Rafel Casanova Termes. La llista és molt extensa. El Retiro, amb els d’en Trinitat Catasus, en Josep M. Soler i Soler i Felip Font i Soler. Al Patronat han comptat amb la col·laboració de tots ells, a més de les poetesses:  la Lali Vergés, que compte amb un llarga trajectòria d’inspirades estrofes. I les també sitgetanes  Mª. Dolors Pujades Barceló i la recordada Toni Pañella Camps. El seu net, en Joan Duran Ferrer ha heretat la vena poètica de la seva àvia, si més no ens delecta amb la poesia moderna a la qual em referia. Res a veure amb la de la Toni que, com ella mateix la definia, tenia una influència Verdagueriana. Com la senyora Adela Virella, mare d’en Jordi Pañella, que també  escrivia poesia  amb una sensibilitat exquisida. Continuadora de la seva acurada inspiració ha estat la seva neta Vinyet.  Fins arribar a una poesia més tècnica, influenciada pels càlculs de la física que tan bé domina, una cosa i l’altra, el nostre amic David Jou i Mirabent.
     I arribem a aquest proper cap de setmana, on diumenge celebrem la festivitat de la mare de Déu del Carme, com  Sant Pere, molt relacionada amb el mar. Un mar que ha esdevingut font de inspiració, inesgotable, de poetes i poetesses. Com la Dolors Juan Hill que sempre ha viscut a prop del mar. De joveneta a primera fila, just en el passeig on el seus pares , l’Amadeu i la Lola, regentaven la botiga de queviures  que tots coneixem per la de cal Serio. Quan es va casar amb el Isidre Roset,  va anar a viure a Vilanova i no va deixar de perdre els lligams mariners que la unien,  residint a pocs metres del mateix mar, davant per davant de l’església de mar.
    Una altra poetessa tot terreny ha estat la Maria Salesas, que firmava Maria de Frederic. La seva manera de ser feia que la Maria acompanyés  la seva poesia amb la música que li sabia acoblar. Per tant la seva obra es complementava amb una alegria enjogassada i encomanadissa, la mateixa que sempre l’ha acompanyat.
   No voldria acabar aquest breu apunt de poetes locals sense deixar de fer esment a un poeta que passa desapercebut, si més no  ha resultat guanyador en alguna edició del concurs de poesia  organitzat a Vilanova, per celebrar les seves Festes del Mar. Ell, en Joan Cano Sànchez, pintor de parets, descendent, com la seva germana Maria, de pescadors, ha viscut  embriagat  de  l’olor del mar, sense necessitat d’apropar-s’hi, ni tan sols pujar a la barca. Des del seu carrer Carreta d’adopció ha estat testimoni de les anades i vingudes dels pescadors que vivien en la mateixa casa i a aquelles vivències les va embolcallar de poesia.
    Poesia i música que s’arraulirà aquest estiu a cada raconet  més carismàtic del nostre poble. A prop del mar,com també hi seran els concerts que, des de fa anys, organitza el Port d’Aiguadolç. Una oferta molt variada, on enguany si afegirà una altra esdeveniment musical, aquest en els Jardins de Terramar.
     Tots amb l’acompanyament  del remor del mar, de la calma de la nit, mentre els pescadors esperen que comenci a despuntar el dia per a sortir a pescar. Els mateixos que disposaran la imatge de la Mare de Déu del Carme, damunt la barca i, amb la resta de seguici, la portaran a fer un tomb pel nostre litoral.  Aquest mar que inspira a poetes i poetesses, sense haver de mullar-se els peus. Només sabent de la seva presència i grandiositat.

                                                                                         J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de juliol 2017 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez