Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 de maig 2017

EL NOI DE CAL CARRETER

    Començar i acabar un carro és una labor minuciosa. Una especialització desenvolupada en una  època on els carreters tenien molts encàrrecs.
   Quan a la vila una de les activitats era  la pagesia, els  pagesos per anar i venir del tros, de la vinya, de la xermada, es valien del carro. Com també la gent que es dedicaven a fer els transport pels seus convilatans  i entre els pobles més propers. D’aquí que moltes cases donessin prioritat a la presència del matxo, fins el punt que alguns d’ells havien de travessar l’entrada i fins i tot el menjador per poder arribar  a l’estable.
    Procedent d’Albinyana va arribar a Sitges en Joan Gené i Pascual, d’ofici carreter, en el sentit de constructor de carros. Aquí es va casar amb la Mercè  Recasens Carbonell i es van establir al carrer Sant Bartomeu. En els baixos de la casa hi va posar  el taller. Com a curiositat, en un apartat d’aquest espai,  disposava d’un aparcament destinat als cavalls. I és que no només es dedicava a fer carros, sinó  també  reparacions,  doncs era freqüent que es tranqués algun dels braços o un dels descans, que consistia en dos muntants , a sota cada braç  que els desplegaven quan el carro havia d’estar una estona parat, una posició que  contribuïa al descans del cavall al no haver de suportar tant  pes. Al mateix temps que a l’animal li posaven el morral amb un contingut barreja d’alfals i garrofes. Sembla ser que en aquell exclusiu aparcament sempre hi havia cavalls arrenglerats  esperant que el carreter acabés la  feina. Els matxos compartien plaça  amb el burret que tenia l’amo.
   El fill del matrimoni, en Joan Gené i Recasens, també es va dedicar a l’ofici del pare. I com era el jove de la casa, la gent del poble, fins que ens va deixar, el coneixien pel noi de cal carreter. Acostumat a fer carros es va abraçar, però, a la locomoció, doncs era una gran aficionat a la bicicleta i a les motos. Tant amb un mitjà com l’altre participava en curses. Havia corregut en les pistes de l’Autòdrom i també era  popular per disposar d’una BSA, quan en el poble eren comptats els veïns que presumien  d’aquesta marca de moto.
   El noi de cal carreter es va casar amb l’Àngels Milà Marcer, de Sant Pere de Ribes. El matrimoni va tenir quatre fills; en Salvador, Joan, Josep i en Jordi. Mentre, l’avi i el pare continuaven amb la mateixa activitat, si  més no aquesta modernitat, que va permetre al noi de la casa disposar d’una motocicleta, era l’avís que anunciava una mecanització a tots nivells. Com la pròpia família ho va experimentar, ja que en Joan i els seus amics, van construir un cotxe amb motor de moto i van fer la cabina de fusta . Un cop acabat van anar fins a Montserrat. L’anada va  transcórrer sense incidents però la tornada no va ser tan exitosa, a partir de punxar una roda  tot va ser un cúmul de circumstàncies que van fer que arribessin al poble com si haguessin participat en una batalla campal. Al vehicle en qüestió el coneixien  per  “La Estrella Errante “. A aquestes singularitats s’hi afegien els passejos que  feia el de cal carreter muntat en una bicicleta antiga, d’aquelles que es componen d’una roda gran davant  i una de petita a darrera  , amb una antiguitat del 1870.
   Si em referia a la implantació progressiva de la mecanització, amb ella s’intuïa  que els carros tenien els dies comptats. I ells ho van viure en pròpia pell i el que esdevé curió, van deixar de fer carros per dedicar-se a la fabricació d’un article destinat a calçar els peus. Ells que sabien quan un cavall necessitava que el ferressin, van apostar per una base de fusta on s’hi acoblaria les diferents formes i textures de l’empenya. Van fabricar talons i les plataformes de fusta que els anomenaven “topolinos “. En el taller hi van arribar a treballar uns 20 operaris i la producció l’enviaven per arreu. Un dels fills, en Josep, feia de representant de la casa.
    Fins que va arribar el dia que la competència va fer que anés minvant la producció. Elda, Inca... van irrompre fort al mercat i va ser així com van introduir altres modes en el calçat.
    I com van fer molts sabaters, que van canviar d’activitat per dedicar-se a l’hostaleria que emergia, ells van decidir enderrocar la casa, aixecar-la de nou i condicionar-la com una residència i la van llogar com annex de l’Hotel Galeon, fins que aquests van acabar comprant l’edifici, que continua amb la mateixa activitat.  Durant aquesta nova singladura, es va formar un grup de joves sitgetans al  qual van  posar per nom els Stones. En Jordi n’era component i ocupaven  el primer pis. Un grup polivalent que es dedicava a organitzar festivals a fer teatre i altres activitats culturals. Per la seva complexitat i pel gran nombre de protagonistes, aglutina prou material per a dedicar un  article.
     Degut a aquesta  vena artística, que influïa en alguns dels germans Gené, la música va influir en les seves aficions. Així en Josep tocava el clarinet  i  en Salvador  l’harmònica, com si es tractés d’un professional. Tant era així que un dia va ser convidat per l’emissora Ràdio Nacional a fer una demostració. El veïnat del carrer va estar amatent de la transmissió, fins el punt d’apujar el volum de les ràdios, amb una potencia tal que es pogués escoltar per tot el carrer. Quan això succeïa la Tomasa, que era la més expressiva ambaixadora del carrer , anava amunt i avall enaltint les excel·lències del Salvador. En Jordi ha estat captivat per la pintura i, un cop alliberat de les seves obligacions, es dedica a transportar a les teles els llocs més emblemàtics de la vila.
    El noi de cal carreter va arribar a ser una mena d’institució a la Vila i la seva muller l’Angeleta una ribetana que portava Sitges al cor, al qual li havia de fer un raconet perquè la seva bondat el desbordava . A la recta final de les seves vides van anar a viure a Rubí, per tornar a Sitges que era on els de cal carreter s’havien guanyat l’estima i la consideració de tothom.

                                                                                                            J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de maig del 2017 )

23 de maig 2017

RETRATAR SITGES

He heretat dels de casa l’afició a la fotografia, degut a la complicitat adquirida m’ha permès seguir de prop l’evolució d’aquest art en tots els seus vessants. He perdut hores de dormir acompanyant al pare en aquell quarto fosc, on de la foscor, només rebaixada per un feble resplendor vermell, sorgia de entre els líquids  les imatges en blanc i negre.
    El procés era més o menys llarg, si comptem des de que es comença per captar  la imatge amb la màquina. Aquest primer pas  mantenia en suspens als autors, els quals només pensaven en  l’angle que seria el més adequat per fer la fotografia, com així l’hora del dia, per a combinar llum i ombres.
   Els aficionats disposaven d’una bona temàtica allà a la platja de les barques.  Valoraven molt els dies de sol, amb el cel blau, però tacat de núvols blancs. Una combinació que s’acompanyava de l’obsessió  per a que  el blanc de la nuvolada ressaltés  damunt el gris clar del cel en aquelles fotografies en blanc i negre.  Contribuïa la presència de les barques de llum i de fons l’església. El conjunt oferia una combinació sensacional.
   En un temps em què  per a fer fotografies havies de recórrer a les màquines més o menys sofisticades  i  si volies fer una trucada telefònica, havies de despenjar l’auricular del telèfon fixat a la paret  i esperar que l’operadora et demanés el número de l’abonat amb el qual volies parlar : “ posem amb el 53”. Un temps d’espera i la veu a l’altre costat. Succeïa això  en el transcórrer de  la dècada dels cinquanta.
   Uns cinquanta anys i escaig després, el telèfon va amb nosaltres allà on anem. Un invent sensacional que a més ens permet fer fotografies i si s’escau les podem enviar-les  per tot el món. O simplement les guardem, en diuen, a la memòria.
   l’Anna Monzó, coneixedora de les arts que esmercen  dos sitgetans, en quant  aquesta modalitat de retratar amb el telèfons per a després “penjar” les fotografies a la xarxa, amb el mètode anomenat “Instagram”, l’artista sitgetana va considerar que era el duo perfecte per integrar-los en la sèrie d’exposicions iniciada sota el títol de “Binomis” i que té lloc al Miramar. El passat divendres en Vicenç Morando i l’ Àlex Ferret inauguraven la seva exposició de fotografies realitzades amb el telèfon mòbil.
   Un esclat de llum i una variada mostra  de formes i colors, amb el testimoni de la gent de Sitges, és el que ens ofereix l’Àlex , fotografies fetes a amb l’ajut d’aquest invent tan simple però tan suggestiu com és el pal  amb el qual es val per a realitzar-les i que d’aquesta manera  pot sobresortir per damunt els caps de la gent. Quan d’aquest mètode en diguem fer un “selfi” ,  una paraula nova en el vocabulari fotogràfic , amb el qual no ens cal parar el trípode convencional.
   En Vicenç de les paraules passa a la imatge i entre les dues coses entaula una harmonia ben relacionada. Des del micròfon, amb el seu estil tan seu, ens explica el que passa al poble i parla amb els seus protagonistes. Quan, deixa l’estudi de la ràdio i passeja pels carrers, es dedica a retratar Sitges. Sap trobar el moment oportú, l’evolució del paisatge, la instantània que se li interposa al seu pas. I estic convençut que feta la fotografia li agrada perquè no hi té d’afegir cap paraula i això per un professional de la parla, trobo que és molt relaxant. És quan verament  es  fa palès allò que diguem que “una imatge val més que mil paraules” .
   El cap de setmana passat va coincidir també  amb la inauguració de la catorzena edició del Fotomaig, que organitzen els fotògrafs del GES, successors de l’emblemàtic Sitges Foto Film. Aquells aficionats que passejaven els neguits que els hi comentava. Quan avui existeixen moltes eines informàtiques que permeten millorar la qualitat de les fotografies i poder treure  tot allò que fa nosa, fins el punt que, realitzat el treball,  no sabem apreciar on comença i acaba el procés, perquè  només se’ns mostren resultats quasi bé immillorables , això fa que una fotografia, a simple vista mediocre, la podem transformar en quasi una obra d’art. Només es tracta d’estar avesat amb el domini de les noves tecnologies. Hem aprés, i permeteu-me l’expressió, a ser tramposos, ni que sigui per millorar la qualitat de les nostres fotografies. No sé si això  és bo o dolent, però sí que, davant una fotografia, al menys a mi em passa,  afloren  els dubtes en quant a l’autèntica originalitat d’aquesta.   
En Morando i l’Alex a cada “ retratu” que fan, com així ho pronunciàvem,  aporten el testimoni gràfic dels llocs del poble: festes, tradicions i la seva gent. Ara, amb tantes facilitats per fer fotografies, tots retratem Sitges. I quan l’ocasió ho requereix, aprofitant aquest marc únic, ens hem fet el nostre “retratu” familiar, només allargant el braç.
  Aquest dies al Miramar s’exposa una breu història del poble en imatges, realitzades amb el telèfon. I a les sales on s’exposa l’obra del Fotomaig, se’ns mostra  l’art que sorgeix entre tantes fotografies com es fan ara, ja sigui amb les càmeres  digitals o amb el mòbil. Són tantes les imatges que cada dia queden  immortalitzades que les generacions futures podran seguir l’evolució del poble pràcticament al minut . Això farà que la gent no notaran tan la transformació, com ens passa ara al veure una fotografia antiga si la comparem amb la transformació que s’ha obrat  amb el  pas del temps.
Altra cosa és la nostra pròpia imatge que cada dia que passa es va transformant una mica. Per a dissimular les seqüeles del pas del temps, també es poden aplicar les tècniques actuals i fer els retocs pertinents a la fotografia. .Però el que aniria bé, per a la pròpia imatge, seria una màquina de treure anys.
 De moment hem quedat, el que se’n diu, ben retratats.
                                                                                    J. Y. M.

   
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de maig del 2017) 

13 de maig 2017

EN CAVERDÓS, UN PAGÈS SITGETÀ QUE PORTAVA FAIXA

   La gent de la pagesia s’ha caracteritzat, a més de la seva feina, per vestir amb  espardenyes de betes i faixa negra cenyida a la cintura. 
   l’Antoni Caverdós i Caverdós  ha estat un sitgetà que ha acabat estimant la terra que treballava, perquè el que ell verament  volia era ser fuster. Les circumstàncies, però, el van fer canviar d’ofici. Va néixer el mateix dia de la Festa Major de l’any 1924 i els seus pares eren: l’Antoni Caverdos Ferret  i la Josefa Caverdos Llosas. El pare feia de  pagès i també de carreter.  El matrimoni va tenir tres nois i una noia, un dels xicots va morir jove i l’Antoni va anar a escola amb el mestre Sr. Emili Picó Bonmatí  i després  a Vilanova. Estava molt capacitat pels estudis, sobretot per les matemàtiques i la geometria. Aquesta disponibilitat el va fer pensar que, com tenia facilitat per les dues assignatures,  li podia servir  per estudiar arquitectura que també li agradava.
   En mig d’aquestes cavil·lacions esclata la guerra i tot queda en suspens. Quan s’acaba la confrontació, l’economia familiar  està molt ressentida, fins el punt que els seus pares no li poden costejar la carrera, d’aquí que es trobi amb la necessitat d’ajudar al pare per poder contribuir a que no sigui tan feixuga la càrrega. Fa de pagès, ofici que alterna   amb les feines de transport amb el carro.  Quan es queda sense el matxo,  deixa aquesta última activitat,  degut a que considera que els cavalls sempre van ser com una pedra a la sabata que feia la guitza a les finances familiars. I es dedica  només a la pagesia  com a jornaler i parcer. Quan necessita el matxo  li deixa el seu cosí llunyà, en Jaumet de ca l’Estellà, en Jaume Artigas Cavedrós.
  l’Antoni treballa de sol a sol en  les terres de les quals era jornaler i en aquelles que anava a parts amb l’amo. D’aquestes, de la part de la collita que li corresponia a ell, ho venien a l’entrada de casa seva, en el carrer de les Ànimes. Comptava amb la col·laboració de la seva esposa, Joaquima Puiggros Matas, que va néixer a la vila, Els seus pares eren en Manel Puiggrós Soler, vingut de Torredembarra,  i la sitgetana Rosa Matas Rovira . L’home va fer de sabater i també  era músic, tocava el contrabaix i la flauta.
   El Sr. Robert, propietari de can Milà i de les terres adjacents, pel que fa a  la part de raïm que li pertocava a l’Antoni, li deixava elaborar el vi en el celler que tenien al carrer Sant Pere i desprès el despatxaven a la botigueta. Quan posaven l’aixeta a la bota, seguint el costum dels vinicultors de  casa nostra, disposaven una cadira petita just  a l’entrada, era una identificació dels cellers sitgetans, als de Vilanova hi penjaven una branca de pi. En aquell temps, entre aquest tram de carrer i el de Sant Sebastià es podien comptar unes quatre cadires anunciadores de l’arribada del vi novell. Ells només despatxaven vi negre, sumoll.
El matrimoni Caverdós – Puiggros van tenir tres fills, la Rosalia, l’Antoni i en Josep. Els nois ajudaven al pare en les terres que cuidava que estaven repartides per Vallcarca, l’hort de l’Ave Maria, Aiguadolç, les terres que el Dr. Benaprés tenia als Molins i les del lloc anomenat Sant Quintí. Les del  pla de can Milà de la família Robert i també l’antiga sínia de can Lluçà  que l’havia comprat en Josep Mª. Tutusaus. Al camí pla, per allà les Pruelles, tenien un tros de terra de la seva propietat.   Aviat el fill petit  va  decidir  deixar la feina de pagès per dedicar-se a l’ofici de serraller. Així van quedar els dos Antonis sols   treballant les terres. A la botiga hi despatxaven els espigalls i espinacs, les especialitats de la casa, conjuntament amb les tomates, patates i tota mena de verdures, avui les anomenaríem del Km0. La Joaquima va comptar  amb l’ajuda de la seva jove, la muller de l’Antoni, la Guillermina Artigas Alsina. 
   Va arribar un temps, però, en què que quasi totes aquestes terres  van deixar de ser productives, degut a la modernitat. I aquesta eina malvada s’ha dedicat a transformar el paisatge,  a gratar la terra fins a  deixar-les ermes i recobertes de ciment,  relegant  al pagès, fins a quedar  la seva feina  molt limitada. D’altra banda la mecanització ha alleugerit el seu esforç i això fa que avui els pocs pagesos que queden, vagin al tros sense la ronyonada protegida per la faixa. Van vestits com tothom, amb  la roba dels diumenges, doncs després de portar-la unes quantes temporades, ens la posem per treballar.
   L’Antoni va fer just, aquesta transformació  ja el va agafar gran i l’obligava una mica a gaudir de les comoditats de la llar. Continuava, però,  sent el sitgetà que vestia amb la faixa,  espardenyes i la boina. Oferia una imatge d’Homenot, dels qui  tan li agradava descriure a en Josep Pla, que igualment provenia de casa de pagès, com ell.
     El testimoni d’en Caverdós, home de moltes vivències i una vida dedicada a la pagesia, va fer que els components del  jurat del Premi a les Tradicions Sitgetanes de l’any 2005,  ens  fixéssim  en aquest sitgetà, el qual  aglutinava el mèrits de ser un dels últims testimonis de la pagesia  que encara vetllava per la terra. Una valoració per  la qual vam considerar que fos distingit amb el premi. Un reconeixement que, ens consta, li va fer molta il·lusió, la mateixa que el va acompanyar fins que al cap de poc temps ens va deixar. Darrera quedava  la mirada profunda  d’un home culte  i meticulós. Perquè tan aficionat com era a la geometria, ho demostrava quan plantava. Hi esmerçava una l’alineació  tan simètrica que feia goig de contemplar.
    L’obra efímera d’un sitgetà que volia ser fuster, però que de la pagesia en va fer el seu art particular. Vet aquí un art que dona de menjar, gràcies a la feina del pagès i a la complicitat  de la natura.
                                                                                         J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de maig del 2017 )
  


    

11 de maig 2017

EN PAPALLONA, UN PESCADOR DE CASA NOSTRA

   Un dels molts detalls que van desapareixent del viure quotidià dels pobles, són els motius de la gent que hi habita. El nostre poble no ha estat una excepció, avui aporto un motiu que està en fase d’extinció.
     En Salvador Urgellés Badia era pescador que desenvolupava el seu ofici  en la barca de l'Americano. I ell, com el seu patró, també passejava el mot pel qual se’l coneixia,  en Papallona. Estava casat amb la lVentureta Portas Vendrell i vivien al carrer Bonaire 9, en una casa propietat de la família Robert.
  El matrimoni va tenir dos fills, en Manuel i la Sara Urgellés Portas. El transcórrer de la vida familiar dels pescadors estava supeditada als canvis que es produïen en l’estat de la mar, sobretot a les inclemències que s'hi rebolcaven degut als vents que en determinat moment bufaven. Ningú com ells coneixen , només amb a insinuació d'una esbufegada de vent, com la calma del mar pot canviar en qüestió de minuts. Si els temporals, o la mala mar, duraven masses dies, com passava molt sovint, no podien sortir a pescar i  aquesta circumstància influïa en les seves economies.
  A causa d'aquestes situacions de perill i inestabilitat econòmica, els fills potser no decidien continuar amb l'ofici del pare. Com així ho va decidir en Manel Urgellés Portas , que es ca casar amb la Remei Micó. Ell no va heretar l'ofici del pare, però sí els seu motiu. L'home  va escollir l'ofici de paleta, dedicació que el va convertir en un bon oficial. I a hores lliures va estudiar solfeig i es va decantar per aprendre a tocar el saxo tenor.
  Fins arribar a formar part també en aquella orquestra, a la qual moltes vegades m'he referit, els Iberos del Jazz. En aquesta singladura orquestral  no va tardar gaire que el so que treia del seu tenor, deixés bocabadat a qui l'escoltava. Per aquella època, a l'estiu, l'orquestra repartia les seves actuacions entre l'Hotel Terramar i la Piscina. Quan ho feien en aquest local, ja entrada la vesprada, la gent que passejava pel passeig, s'aturaven per escoltar la smúsica i sobretot quan solejava en Manel. Hi contribuïen els ballables que interpretaven i ell s'havia especialitzat potser en els més melodiosos, com aquell, “ Beguin de Beguin”,” musica y lagrimas...”  que meravellaven  a tothom. A la susdita sonoritat s'hi afegia la seva elegància: era alt , ben plantat, tot li era favorable. Encara avui, gent del nostre entorn, recorden aquelles bones maneres de fer sonar el saxo tenor . Amb un estil propi caracteritzat per un gust acurat en la manera de dir. Perquè interpretar la música no sols consisteix en llegir el paper, sinó fer-ho amb un sentiment especial, l'anomenem  estil.  El qual  cada artista li sap aportar una barreja de sentiment i bon gust .
   La direcció dels dos establiments estava a càrrec de la companyia hotelera HUSA, de la qual n'era el cap visible el Sr. Gaspar, avi de l'actual Joan Gaspar Solves. La companyia regentava diferents hotels i la direcció va proposar a l'orquestra convertir-se en la oficial de la companyia, i així a l'hivern actuarien en un hotel a Màlaga i a l'estiu tornarien a Sitges. Era l'any 1940 i per tant temps molt difícils, doncs  d’acord amb  la situació, qui tenia un ofici i feina no estava per embarrancar-se en aventures de incert futur. Tocar de peus a terra, en aquells moments, era essencial. Així que els músics optaren per continuar amb  la música com una afició.
  A en Manel li passava que tenia la sensibilitat molt a flor de pell, d'aquí potser el secret del seu art, però també l’explicació a alguna de les excentricitats que el posava en evidència. Com passava quan assajaven, si es trobava amb algun  ballable on coincidia amb un  passatge que li representava alguna dificultat d'execució, després d'algunes vegades de intentar-ho,  i no sortir-li com ell volia , agafava la partitura i l'estripava a trossets  Mentre raonava: "aquesta ja no la tocarem més ".
  La germana d'en Manel,  la Sara Urgellés Portas,  en el transcurs d'una Festa Major va conèixer al qui seria el seu marit, l’Antoni Viñals Bon, el qual  va venir a jugar un partit de futbol, com era costum programar entre els actes de diversa índole, tan esportius com lúdics. l'Antoni  tenia un germà, en Francesc Viñals que va arribar a ser internacional com a jugador del F. C. Barcelona.
   El matrimoni va tenir una filla, la Sara Viñals Urgellés, que es va casar amb en Jaume Blasco i Mateu i van fixar el domicili a Barcelona. La Sara va entrar a treballar a les oficines de l'empresa especialitzada en impartir cursos per correspondència, Agfha. Allà va donar la coincidència que alguns dels seus veïns de Sitges s'apuntaven a aquesta modalitat,  que per aquell temps es considerava innovadora. Entre  els usuaris del servei es trobaven el meu pare i l'oncle, en l'apartat de fotografia. M'ho explicava ella mateixa, quan cada vegada que el nom dels dos alumnes del curs apareixia en la documentació que tramitava, li recordava gratament la seva vinculació amb la vila i la complicitat  dels dos germans  amb el seu oncle Manel, per  la qüestió de la música . El matrimoni Viñals – Blasco va tenir dos fills, l’Eva i en Jaume. Aquest gran expert en fotografia.
  Vet aquí un breu apunt sobre el pescador Salvador Urgellès, que era més conegut pel seu motiu, el mateix que va heretar el seu fill. Una herència d’aquelles que no aporten cap benefici a qui hereta. Tot el contrari, perquè hi ha qui els molesta que els anomenin pel mot. Altres no els hi fa res, perquè el consideren  com a part del patrimoni familiar i, fins i tot,  els hi sap greu que es perdi. Sigui com sigui la música era l’aportació més ben apreciada per a tots els qui es delectaven amb la sonoritat que sorgia del saxo tenor d’en Manel Urgellès Portas, de can Papallona..
                                                                                 J. Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges 5 de maig del 2017)

02 de maig 2017

ELS ARTISTES DEL MIRAMAR

Admiro als artistes, de qualsevol modalitat, per la seva dedicació i perseverança, perquè considero que   no poden defallir, doncs arribar a un cert nivell requereix molta dedicació i més que un superat fracàs. Si ens centrem en els pintors, la seva tècnica i especialització s’aconsegueix després de molt treball per acabar assolint un estil propi.
   La Vila de Sitges ha estat, i ho continua sent, bressol de molts pintors. No a tots la seva pintura els ha permès aconseguir fer-se un nom entre els més reconeguts,  però sí que el seu treball els ha premiat  amb el  reconeixement de la gent del poble que segueix la seva evolució i fins i tot han  penjat obres seves en les parets de la casa.
   Del 24 de març  fins el 7 de maig  a l’edifici del Miramar té lloc la primera exposició del cicle que porta per nom genèric, “Binomis” . Un anunciat que servirà de presentació, a cada convocatòria, de dos artistes locals. N’és la coordinadora la també artista sitgetana l’Anna Monzó i Almirall, la qual, des de que va néixer va estar en contacte amb la música, o millor dit, amb l’aprenentatge d’aquesta que la seva mare, la recordada i estimada, Montserrat Almirall, impartia en els baixos de la casa Antoni Carreras i Robert.
  l’Anna, que té un estil propi molt identificatiu en tota la seva obra, viu de molt a prop els enigmes que amaguen les teles dels pintors que s’exposen en el Cau Ferrat i en les sales de la  lluïda pinacoteca local. En Pep Pascual Peris, el seu home,  sap arribar fins quasi al límit de la pintura, allà on s’endevina que ja es troba la blancor de la tela original. El seu ofici de restaurador de pintura, li reserva el privilegi de radiografiar les interioritats de qualsevol obre pictòrica. El seu ofici li impregna una meticulositat potser més primmirada que el rellotger. Quan netejar capes de pintura les quals, en determinats moments s’han aplicat , ofereix la garantia de poder arribar fins a la capa original, és a dir, com la va deixar l’artista en el moment que va donar per acabada l’obra.
   Art crida art, aquesta conclusió la materialitzo davant aquesta implicació dels artistes locals que exposen aquests dies a la sala del Miramar. En Genís Hernández i en Robert Franco, fan honor al seu art. Millor l’art els ha transformat en uns personatges molt peculiars. Que es reconverteixen  i passegen abraçats a una aparent bohèmia ben entesa i ben portada.
   Degut a aquesta transformació tan influent,  en Genís igual pot posar-se a la pell d’un personatge d’una obra teatral  i pujar a representar-lo a l’escenari o davant les càmeres.  Un art que potser ha heretat del seu recordat pare el qual, per Carnaval, es transformava de tal manera, que la gent de Sitges esperava la seva presència  al Cap de la Vila per gaudir de les seves genialitats. 
   En Genís té l’avantatge que quan baixa el taló i les llums  de la sala s’apaguen, una lluminositat interior se li revela i l’empeny a agafar els pinzells. Dibuixa i pinta i el seu estil també aconsegueix fugir dels tòpics de l’obre purament figurativa.
    El mateix li passa a en Robert Franco, més conegut per en Roby, un artista que l’art pictòric l’acompanyat sempre. De ben jovenet, a l’escola, aprofitava qualsevol descuit del mestre per dibuixar damunt la blancor de la llibreta dels apunts. Aquesta obsessió l’ha transformat i abraçat a les excentricitats dels genis, doncs passeja un posat dalinià que s’encomana en la seva manera de pintar. En Roby, un artista que pinta el que li dicta el cor. Aquest que sempre se li mostra generós i ell s’hi aboca, és quan pinta sense esperar res a canvi, simplement per la satisfacció de poder contemplar l’obra acabada.
    I ara exposada en aquesta sala  que en el seu dia formava part de les dependències de l’Hotel Miramar, per on hi van desfilar gran nombre de turistes que vestien de manera elegant. Res a veure amb les preferències dels dos artistes. I de la mateixa manera que un hotel és una casa hospitalària  oberta a tothom,  es pot dir que el Miramar actual no ha perdut aquesta característica, ni la influència. Ens ho demostra   la acollida que dispensa als artistes que hi exposen  i a tots el qui hi anem de visita per contemplar el que pinten, esculpeixen o retraten.
    Va coincidir el dia de la inauguració d’aquest primer “Binomi”, amb l’aniversari d’en Genís Hernández, que va comptar amb la dolça companyia d’en Cristian Escriba i d’en Xavi Marco. Quan tothom recorda la implicació de la família Escriba amb Sitges. Com a estiuejants que habitaven uns baixos d’una casa situada a la platja Sant Sebastià, on tot sovint sortia l’avi d’en Cristian amb la canya i el sarró de vímet  per anar a pescar. Cada  treball dels xocolaters de la nissaga Escriba és també una obra d’art, que sap greu  desbaratar per degustar la xocolata.  I com a curiositat luctuosa, ja que més apunt he apuntat paral·lelismes amb el geni de Portlligat, dir que el pare d’en Cristian va perdre la vida, degut a un accident fortuït que es va produir mentre visitava la casa – taller de Dalí a Portlligat
   Com una obra daliniana semblava el quadre que els  artistes van realitzar, amb merenga, a tall  de celebració de l’aniversari d’en Genís i per recordar  la col·laboració d’en Roby amb la xocolateria dels Escriba. Un pastís d’aniversari res convencional en una sala on s’exposa  l’obra de dos artistes sitgetans que mostren unes  bones maneres de fer i aquelles genialitats que tan m’agraden apuntar i de la qual en són protagonistes alguna gent de la Vila.
   Felicitats als dos amics i restarem amatents a la progressiva participació dels “Binomis” . en els baixos d’una casa noble, en el seu temps convertida en hotel, amb uns finestrals oberts a la Mediterrània, on  el blau del mar s’ajunta amb el cel i els pintors queden captivats d’aquesta lluminositat que és la mare més guapa de totes les llums.

                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 d'abril del 2017)

26 d’abril 2017

DE PASQUA A SANT JORDI






Amb la Pasqua  van associades  algunes tradicions : la Mona, les Caramelles i aprofitar  per fer una sortida al camp per anar a menjar la mona i tornar amb un pomell de farigola.
    Tot es desenvolupa amb absoluta normalitat, inclús  a can Sabaté l’organització ben entesa ha primat per posar ordre a aquella mena de confrontació endolcida que es produïa  per tal d’obtenir la recompensa d’uns suculents muflons. El pas del temps també serveix per a que l’experiència de tot plegat posi ordre a les simplicitats del viure quotidià. Tot i que el desig del mufló es pot considerar que s’escapa de les rutines del dia a dia. Començant perquè la Pasqua Florida no forma part d’una rutina diària, sinó que es centra en una celebració on hi coincideix tot el que abans he enumerat. Com a conseqüència d’aquesta sortida de la normalitat,   el costum mana  que els padrins obsequiïn  als seus fillols , obligacions que són ateses  pels pastissers. Això representa un increment de la seva feina que posa a prova la paciència dels professionals. Que porten moltes hores de treball i poques de descans. El transcórrer del temps ha obrat molts canvis en tot plegat. Quan poder obtenir  uns quants muflons a can Sabaté equivalia a una odissea no exempta de confrontacions verbals. I quan els tenies  equivalia a  poder gaudir de la satisfacció d’haver guanyat la dolça i exquisida batalla. Ara amb tanta ordre, assolit  a raó d’una ben portada organització, sorprèn  el fet que els muflons es puguin aconseguir tan fàcilment, sense nervis, ni excentricitats.
   De la mateixa manera que han desaparegut les genialitats de la qual feien honor els portants dels pals de les cistelles de les Colles de Caramelles, com també les sublimitats que oferien alguns dels seus components. Jo que havia participant, durant molts anys, de la llavors anomenada Colla del Patronat, feia talment la sensació com si la plaça de portador del pal de la cistella hagués estat guanyada  a raó  d’unes renyides  oposicions. Un cop aconseguit l’objectiu,  l’escollit havia d’atendre les ordres i indicacions de l’eficient Antoni Ciré. L’home coneixedor com ningú d’aquesta pràctica, volia que els qui tenia a les seves ordres fossin curosos dels més mínims  detalls els quals, a simple vista, no s’endevinen però que obeeixen  a plantar el pal en  unes posicions estratègiques  i a uns moviments, pocs, però que han de ser precisos. En Ciré tenia per costum posicionar el portador del pal a poca distància  del mestre Jordi Panyella, aquesta proximitat feia que, més d’una vegada, el mestre tingués d’estar més pendent del seu acompanyant  que no pas dels músics i cantaires.
    Desapareguts d’escena aquests irrepetibles personatges,  queda l’agradable record  d’en Toni Roig ,que sentia  passió, i mai millor dit per la Setmana Santa. Aficionat com era a totes les músiques tradicionals que sonaven a la Vila, el xicot començava com un component més de la banda de música que acompanyava a la Mare de Déu dels Dolors, en les dues processons que es feien, al costat del mestre Manuel Torrens   a qui ajudava a portar la carpeta de les partitures. Li encantava fer tremolar la pell de bombo i mirant al cel exclamava: “tona, tona”  I així fins arribar a les Caramelles que es convertia amb l’ajudant del mestre Pallarés, també de portador de la carpeta i de reclamar atenció a músics i cantaires abans de començar. Però on feia un bon paper, era en el ressopó i en el de degustador de mones de l’Estrella. A cada Setmana Santa el recordo i el trobo a faltar. La seva manera de ser, la seva bondat i aquella picardia de la qual es servia per beneficiar-se de certes  avantatges que sobresortien entre el recolliment d’una setmana que s’anomena Santa.
    En tot aquest recorregut   hem perdut un reguitzell de genialitats  a quina més jocosa . D’aquesta manera els components de les avui anomenades  Caramelles Sitgetanes i amb elles totes les altres colles,  han assolit un alt nivell de serietat i responsabilitat.  Que resulta molt bo i gratificant de cara a la bona la imatge de la colla ,  però que, amb tanta “formalitat”,  s’ha perdut el pedregui de  personatges que si en solitari oferien bones garanties d’èxit,  agrupats podien haver guanyat la més renyida competició.
    La normalitat,doncs, sembla ser que s’ha instal·lat en el si de les Caramelles, això no se si és del tot bo, segurament que sí, però pels qui vam viure de prop aquelles genialitats les trobem a faltar.
     Aquest proper diumenge l’anomenàvem de Pasquetes  i a Vilanova hi havia el costum  de  portar la comunió als malalts. A les 8 en punt del matí s’obrien les portes de l’església de Sant Antoni i el sacerdot apareixia amb les Sagrades formes, acompanyat per vilanovins portadors de ciri i per la banda de música de Sitges . El seguici processional  s’aturava allà on el malalt havia demanat la comunió. Passant també per les clíniques, una de les quals era  la que estava sota la direcció del doctor Magriñà, germà del cèlebre ballarí,  situada en un cantó de la plaça de la Vila. L’altre puntal d’aquest acte  era el Sr. Serra, el  “Lalo”, el popular personatge del qual es valia com a protagonista del programa radiofònic del que n’era responsable.

   Passat demà coincidirà diumenge amb la festa de Sant Jordi. De les festes de més contingut popular: roses,  llibrers,  sardanes, castells...  omplen els carrers i places dels pobles de gent que van i venen abraçats a una tradició de les més boniques i festives de casa nostra. Influenciat encara per les Caramelles, em ve al pensament un Jordi molt vinculat a la colla i a aquest setmanari, en Jordi de l’Eco. Un bon representant dels Jordis de casa nostra i un excel·lent amic. Ell, juntament amb en Josep Matas, havien de tenir  sota control tot el  que era controlable. Tot era millorable,  menys la ben guanyada fama que, portats per les genialitats a les quals em referia, canviaren  l’enunciat que els identificava de Schola Cantorum” per la de “Fartorum”. Les seves ben guanyades raons tenien.  
                                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 abril del 2017)

15 d’abril 2017

LES LLETRES D'EN JOSEP






      En Josep M. Soler i Soler era home de lletres, cada dia les treia, ordenava els cíceros i després, un cop la feina estava feta, les  tornava a posar  en els calaixos . He sentit una gran admiració per l’ofici d’impressor i és curiós perquè sembla que a la Vila els ebenistes han tingut predilecció per les arts gràfiques. Ens ho demostra el fet que el fundador de l’Eco el Sr. Josep Soler i Cartró era ebenista i va deixar l’ofici per fer d’impressor. Tenia el taller d’ebenisteria en el carrer Sant Pau 8 i va ser allà mateix on va disposar la impremta.
   Un altre impressor sitgetà, el Sr. Joan Puig i Mestre va estar també relacionat amb la fusta. Feia d’aprenent al taller fusteria del Sr. Joan Marsal i va tenir el privilegi de col·laborar en els  treballs de fusteria durant la construcció  del Palau de Maricel. Fins que també, amb més predilecció per l’ebenisteria que per la fusteria, va deixar -ho per dedicar-se a l’ofici d’impressor. Establint la impremta en el carrer Santiago Rusiñol 3, amb l’enunciat de Impremta la Puntual. On es van imprimir els setmanaris locals: La Gaseta de Sitges, La Punta i el Baluard de Sitges, del qual en va ser també redactor i director. I ara que s’escau, autor de lletres de la colla de Caramelles  del Prado .
   El primer de març de l’any 1886 surt al carrer el primer número de l’Eco, que tenia la redacció a l’adreça del carrer Sant Pau 8, si més no s’imprimia als tallers de la Renaixença del carrer Xuclà 13 de Barcelona. A partir del número 99, amb data 11 de març del 1888, l’Eco l’imprimeix el Sr. Soler.
  Al fundador de l’Eco el relleva el seu fill Josep Soler Tasis . Fins que es fa càrrec el net i fill en Jose M. Soler i Soler. La família Soler fa honor   a una àmplia  tasca  literària. I és aquest darrer qui també escriu  poesia, faceta que es fa evident en les lletres de les Caramelles. En Josep aporta la seva poesia per enaltir la joia de la Pasqua, la beutat de la primavera i per magnificar la bellesa de  les donzelles sitgetanes. Curiosament m’havia explicat que en  la poesia l’havia iniciat  el farmacèutic  Sr. Felip Font i Soler, el qual acabaria sent el seu veí més proper.
   La primera lletra de caramelles que va escriure en Josep, per la Pasqua de l’any 1943,  va ser la que porta per títol Primaveral i que comença: “De nou ressonen alegres cantúries...”. Amb música d’en Gabriel Pallarès i cantada en la represa de la tradició de les Caramelles, per part de la Colla del  Retiro, interrompuda a conseqüència de la confrontació bèl·lica.
      Poetes i poetesses han escrit  unes estrofes on  el seu missatge encara és vigent. I la música que hi acoblava el mestre tenia tanta força melòdica que el conjunt de tot plegat ha quedat, per sempre més, acaronat en el record de la gent de la Vila. Perquè en Pallarès per les Caramelles hi tenia la mà trencada . En totes les composicions es nota el seu traç. Al solistes de la colla els hi feia l’advertiment: “aquest any us faré una americana a mida, curteta i bonica, com les que  es porten ara”. Tenia tanta facilitat que esperava fins a l’últim moment, quan sopava, abans d’anar a  l’assaig , disposava la llibreta al seu costat i anava escrivint compassos, fins que considerava que ja en tenia prou. Era exigent i sobretot abans de sortir la nit del dissabte. Allà mostrava el seu temperament més agre, amb el qual no coneixia ni amics ni parents. Era quan oferia el pitjor de la seva imatge, fins el punt que la gent s’acollonia. Res més lluny de la realitat, perquè el mestre era una persona la qual,  tractada,  disposava d’una sorna i un humor fi i brillant que no s’avenia amb el seu posat murri.
    Les lletres d’en Josep es prestaven a una música especial, no qualsevol hi encaixava,  I aquesta combinació de poesia i música, l’emotivitat que transmetia,  el mestre alliçonava a cantaires i músics, amb dosis  d’un romanticisme amanyagat  per a l’ocasió . Quan els hi deia” això ho heu de cantar com si estiguéssiu abraçats a la xicota .. Altres vegades es passava  a l’altre bàndol: “aquest passatge l’ heu  d’interpretar  de manera afeminada...”. I tanta era la seva exigència que faltaven poques cases per acabar i encara insistia: “no se el que és,  però no ho sento com  jo ho he escrit”. Els músics, aquells que li tenien més confiança, li replicaven sense embuts: “ sap a que es degut això?, que està carregat de punyetes”. I llavors li sortia aquella ironia tan seva: “doncs potser deu ser això, collonades i res més”.
   Aquest any, quan no tenim en Josep entre nosaltres, les tres Colles han inclòs en les seves cantades lletres que ell va escriure. Cal remarcar que la colla del Retiro cantarà el vals Sitges, encant de Pasqua. Amb música del també recordat Jànio Marti que es va estrenar a l’any 2009 i que va ser l’última lletra de Caramelles que va escriure. Vet aquí que tampoc hi serà en aquell balcó del carrer Major, on a la tarda del dilluns de Pasqua el raconet acull velles i noves cantúries. En un espai on curiosament hi coincidien tres autors de lletres: ell, en Felip Font i Soler i en Salvador Soler i Forment, aquest últim lletrista de les del Prado. Com ho eren els músics, “els Percales”, els Antonets Pagés, pare fill i net, que vivien al davant. I on també s’hi abocava el balcó on hi donava el despatx del mestre Torrens.
    I ve que la “Vela Blanca”, torna a donar embranzida a la barca. Aquesta vegada, però, no hi ha el patró, hi som els qui hi naveguem seguint les seves senyes, que no són altres que els vincles de l’ amistat. Amb ells  ens apropem a  la Pasqua. La que ell  magnificava,  ja fos  quan hi posava lletra, o quan  participava, amb la humilitat que el caracteritzava, de la seva ensenyança.   
   Bona Pasqua a tothom.
                                                                                                                                                                         J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 abril del 2017)

09 d’abril 2017

EL PRADO I EL RETIRO PORTEN LA CREU

He començat ha escriure sense haver obeït a cap preferència, doncs aquesta setmana tant Retiro com Prado han estat guardonats amb la Creu de Sant Jordi, atorgada pel Govern de la Generalitat. Un merescut reconeixement a la seva més que centenària trajectòria de les dues Societats.  Uns nomenaments que han tingut lloc quan tenia en ment fer un article dedicat a unes pradistes. Al rebre la notícia he cregut oportú apuntar una crònica per  a cada Societat.
    No  pretenc aportar  un treball exhaustiu, on s’aglutinin i es detallin dates i noms de les persones que ho han fet possible, des de la seva fundació  fins arribar al nostres dies. Per tant, com que ara el Prado està immers en l’obra de renovar la teulada, m’ha afegeixo al sentit  d’aquesta millora i per tal de ser més coherent amb el propòsit,  com es sols dir, començaré la casa per la teulada. Però sense ometre els seus inicis que van ser a l’any 1877. Per tant la trajectòria és llarga i complexa. No exempta de rivalitats entre Prado i Retiro. Fins a l’extrem que hi havia, encara en trobaríem ara, que mai han entrat a la societat rival i fins i tot procuraven escollir un altre càrrec abans d’haver de passar per davant.
   El Prado s’ha caracteritzat per ser la Societat de la gent benestant que la veu popular les ordenava entre dretes i esquerres. La  societat del gall era qualificada més del corrent de les dretes que de les esquerres. Tot i que aquesta classificació tampoc és del tot exacta si considerem que  han hagut simpatitzants  que es consideren neutrals i fins i tot amb ideologies més esquerranes, el que sí és cert que de la ideologia no en feien distinció i els socis han estat  sempre respectats i ben acollits .
   En aquest ambient es va desenvolupar un seguit d’activitats  teatrals i musicals que va posar en escena l’Artur Carbonell i Carbonell, del qual passat demà dissabte es compliran 44 anys de la seva mor . Un polifacètic sitgetà que va destacar en el camp de la pintura i el teatre, fins el punt de ser considerat una personalitat tant l’apartat de l’escenificació com en l’important d’obra pictòrica que va realitzar durant la seva carrera artística. En l’escenari del Prado van  ser interpretades clamoroses obres de teatre, d’autors de renom i interpretades per actors  i actrius professionals i per un bon nombre d’amateurs. Entre ells: la Mercè Sanabre, l’Anita Julian, l’Eulàlia Torrens, la Consol Borrell, en Josep Mirabent Magrans, l’Antoni Vigó en Josep Puighibet... Destacant d’una manera molt notable  quan va combinar la musica i l’acurat estil dels intèrprets, tots gent de la vila, sota la direcció musical del mestre Manel Torrens i Girona. Eren arranjaments de cuples, passatges de sarsuela..... en els quals s’afegiren altres artistes locals, com l’Antoni Sardà, en Jaume Daví, la Carme Borrell, la Maria Rosa Serra, la Rosa Solé, l’Agustí Amell, en Manuel Benazet, la Tecla Caudet.  
   Per a la vesant musical comptaven amb  el mestre Torrens que dirigia l’Orquestra Mozart, la qual amenitzava aquells populars balls de tarda i nit.  Alguns dels  components, a  més de fer de músics, havien tingut responsabilitats dintre de les successives  juntes directives com era el cas d’en Clarà, els germans Pagès, un d’ells, en Panchito va arribar a ser President i altres.   
     Ara, quan la Pasqua és a prop, no puc deixar de referir-me a les Caramelles. La colla del Prado ha comptat amb uns puntals, dels quals només apuntaré tres noms, en homenatge a la resta. Es tracta del germans Montané Soler, en Manel i en Daniel de la carn per la seva professió de carnissers. Un altre cantaire  molt popular era en Rupert Roca i Armengol, el qual tenia l’especialitat de solejar en els popurris que la Colla tenia per costum incloure en les cantades, amb lletra de l’Enric Almiñana, que venien a ser una crítica del que succeïa de jocós en aquell moment. I la música, arranjaments que feia el mestre Torrens dels antics cuples. Ell dirigia i també comptava amb l’ajut del recordat Rafael Marcet Almirall, que va esdevenir una institució.   
    Un apartat apart mereixerien els empleats de la Societat. La llista és llarga i sense restar mèrits a ningú apunto el nom d’en Juanito Bartés, un cognom de molt pes en la història del Prado, un sitgetà que fins al final de la seva vida el trobàvem a la porta. I cafeters com el pare del mestre Torrrens que era barber  i el coneixien pel “Piloto”. Potser un dels qui va fer més anys al comandament de la cantina va ser en Joan Ramon Gimeno Puig i la seva muller, als quals va ajudar el seu fill Joan Manel Gimeno Serrano. Cambrers com en Quimet Bielsa. A l’estiu ajudaven al jardí els germans Sanahuja en Tiago i en Guillem i en Narvàvez. Ho coordinava tot l’eficient Josep Montserrat i Torralbas.
    Una de les curiositats del Prado la trobem en la predilecció que hi tenien una colla de sitgetanes que cada tarda freqüentaven el cafè. Tenien per costum asseure’s a les primeres taules que donen al primer finestral i allà es succeïen les partides de domino. Quan es cansaven posicionaven les cadires mirant cap al carrer. Era un detall extremadament curiós que feia poble. Són les petiteses d’una quotidianitat que llanguia en la Societat.
Recordem a la Mercè Bartés i la seva germana Antonieta. La Lola Vidal de ca l’Oliva, l’Amparo Milán. Eren les sòcies més veteranes, les quals s’acompanyaven d’altres que no sumaven tants anys com : la popular Fuensanta, la Mª. Àngels, esposa de l’aparellador Torrellas.
Les filles de can Bosch, la Lali i la Mª. Teresa, la Sra. Mompel vídua de l’Antoni Bielsa entre altres. Aquesta presència sitgetana  en un enclavament tan ben posicionat, com són els finestrals de la planta baixa del Prado, havia pensat que podia ser tema d’un article.
     La importància de la  distinció rebuda, es presta a ensenyar la cara i la creu, quan aquesta és, ni més ni menys,  la de Sant Jordi.    
                                                                                
                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 de març del 2017)


L'ALTRA CARA DE LA MATEIXA CREU

  La setmana passada escrivia referint-me al Prado, mentre deixava entreveure que per la propera seria el Retiro. Els més primmirats s’han estranyat que, considerant-me retirista, suposo que  per vincles familiars, hagi començat parlant del Prado.  Opinions  que potser encara són conseqüència de les rivalitats que explicava.
   Si vaig començar per la Societat Pradista ho vaig fer mogut per una certa ètica i per coincidir en un fet  important que tindria lloc poques hores després de sortir el setmanari al carrer, quan seria escollida presidenta  la Carme Artigas Ojeda, filla del qui també va ser president en Ramon Artigas  Ferrer. La primera Reina del Carnaval, passa a dirigir la Societat, convertint-se també en la primera sòcia que arriba  presidir-la. Per tant, per deferència a la Carme, era de justícia dedicar el primer article del binomi, com ara esta de moda anomenar una participació conjunta de dos artistes, al Prado. Aquest detall ens permet constatar  que al front de les dues Societats, actualment  hi ha dues sitgetanes, doncs al Retiro presideix la M.Elena Ferré Ràfols.
      Les meva afinitat retirista em ve de lluny; el meu avi patern, l’avi Joan,  va ser component de l’Orquestrina Pallarès i el matern, l’avi Martínez, va ser secretari de la junta directiva. I si això fos poc, el meu oncle i el pare van continuar integrats a la trajectòria musical de la Societat, també sota la direcció del mestre Pallarès que va acabar dirigint els Iberos del Jazz.
    Casualitats de la vida,  vaig tenir la sort de familiaritzar-me amb els dos mestres, en Manel Torrens i en Gabriel Pallarès i no només degut al meu aprenentatge musical, sinó perquè tant en una casa com en l’altra em van acollir com a un més de la família.
    El Retiro pels Ylls ha estat com la segona casa, hi van  passar moltes hores i per aquest motiu m’hi puc referir amb més coneixement de causa. Durant la trajectòria  retirista, iniciada el 1870, com s’acostuma a dir,  n’han passat també de tots colors.
    Igualment robaríem  personatges que haguessin donat el millor que tenien en defensa d’una o altra Societat. Em ve a la memòria el germans  l’Enric i l’Agustí Capdet Fontfria i els eficients germans bessons, en Francesc Tomàs i en José Tomàs. Gent que no escatimaven hores per complir amb les seves obligacions al servei del Retiro. Era una complicitat ben entesa.
   La mateixa que el mestre Pallarès tenia amb els seus músics, fins el punt que un dia els va desafiar. Feia una eternitat que no cobraven un bolo que havien fet per amenitzar una corrida de braus, la qual va tenir lloc en una improvisada plaça que havien disposat en els terrenys on hi construirien l’escola Esteve Barrachina. Sembla ser que l’empresari taurí hi va perdre bous i esquelles i s’ho va carregar la música que, un cop interpretada, com deia el mestre, no queda  res. Ja ho donaven per perdut, fins que ja transcorregut molt temps   van cobrar. Al mestre se li va ocórrer que, perdut per perdut, podien provar la sort a les cartetes. Tant va insistir que els va formar i amb pas militar van pujar fins on hi havia l’amagatall dels jugadors del bacarrà i altres modalitats. Per  ells jugava el mestre i explicaven que va ser vist i no vist, només dipositar els diners damunt el “tapete”, l’ungla llarga que tenia el “cupier”  va refregar la verdor del mateix, produint un  sorollet esgarrifós, i els hi va polir tot el que havien dipositat. Tots van abandonar, entre planys de  desencís,  davant la sorna mofeta del mestre.
    Els balls de tarda eren la càtedra on més s’aprenia del pas del temps, doncs ens hi portàvem  als pocs mesos de néixer i alguns es feien tan grans, en quant a l’edat,  que ja hi portaven també a les  filles amb edat de trobar pretendent.  L’epicentre de tot plegat estava  a la pista de ball, els xicots anaven a demanar per ballar a les noies, fins que l’assiduïtat  acabava primer en festeig i després en casori. No obstant això no era de franc, l’Enric Capdet s’encarregava de cobrar a les parelles que ballaven. El responsable havia de ser més àgil i astut que aquestes,  ja que algunes feien tot el possible per esquivar-lo, però en Capdet era gat vell i acabaven sota les seves urpes. La primera parella que acostumava a iniciar el ball era en Jaume Fontfria, en Mec i la seva muller l'Avelina Bustíns. Un costum que era respectat per les parelles i quan el matrimoni sortia a ballar  eren rebuts amb sonors aplaudiments.  
    Era quan els socis tenien per costum acudir al cafè de la Societat dues vegades al dia. Després de dinar, amb el temps junts per tornar anar a treballar, i després de sopar quan ja no venia de cinc minuts.  I si al Prado hi havia molta afició a jugar als escacs, la Penya que tenen formada continua participant en campionats. Al Retiro ha hagut molta afició al billar, fins organitzar campionats , de la mateixa manera que fan amb el joc de la  botifarra.
    Escrivia, la setmana passada,  que al Prado les dones ocupaven posicions molt properes al primer finestral. El Retiro aquest costum estava reservat als homes. Allà, darrera  el finestral del costat de l’entrada, s’hi asseien  en Felip Font que va  ser durant uns quants anys, president. Com un altre president, en Llorenç Barnés. El propi mestre Gabriel Pallarès, en Lluís Pàcios, l’Estanislau Carbonell en Rodrigo Hill, en Josep Lluís Torralbas. I els Peres : en Pere Camps, en Pere Fuster, en Pere Plana.  De manera espontània, quan es trobava a Sitges, en Manel Duran i Capdevila. En Manel Ferrer Hill...  Quan s’esqueia també s’hi asseien els que ells anomenaven el joves com: en Lluís Curtiada, que va ser president, l’Abdon Vidal, en Tomàs Junyent... A tots ells servia el cafè en Salvador Serra, un altre eficient empleat.
    Aquesta assiduïtat a darrera el finestral dels retiristes esmentats i tants i tants altres,  va durar fins que  es va enderrocar l’edifici on havia l’antic cafè. A la represa molts dels assidus s’havien quedat pel camí. A ells també els hi pertany un bocinet d’aquesta merescuda Creu de Sant Jordi.
                                                                                                             J. Y. M.
   

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2017 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez