Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

16 de juliol 2017

LA POESIA, LA MÚSICA I EL MAR

  


      Amb els anys la poesia ha canviat, potser perquè  les normes amb les quals es regia la rima i també la mètrica han deixat de ser tan estrictes. Avui és com a més anàrquica, que no vol dir que hagi perdut encant.  
     Com cada any, ja porten 11 edicions, s’acaba  de clausurar una nova edició de la Festa de la Poesia. Un certamen del qual en són els organitzadors en Joan  Duran i Ferrer i la Cèlia Sànchez-Mústich. Això esdevé en el nostre poble, on poetes i poetesses locals passegen els seus neguits i, quan s’escau, els donen a conèixer als seus veïns.
    Però, quan érem a punt de rebre als poetes, tenia lloc en el Racó de la Calma, la presentació de la programació musical d’aquest estiu, que tindrà lloc en aquest mateix espai i en les interioritats del Cau Ferrat. L’entorn, a aquella hora de la tarda,  mostrava la bellesa  pròpies d’un pati del Renaixement, com així ho equiparava, amb total l’encert,  la Vinyet Panyella. No cal dir que l’aportació d’alguns artistes que van participar en quest tastet del que serà la programació,  va contribuir a posar en solfa el nivell amb que comptarà la música, en les diferents vessants. A aquella hora s’ hi afegia l’acompanyament del xiscles dels falziots com si hi volguessin dir la seva.
   L’endemà  amb  els convidats acabats d’arribar a l’estació, eren acompanyats, amb banda de música, pels carrers del poble. Aturant-se  allà on, des dalt un balcó, els hi recitaven versos. El primer, el bonic balcó de la casa de la Gloria Baqués Tutusaus, on  les germanes Alexandre, la Rosa Maria i la Joana, els hi van dispensar una rebuda molt animosa, entre les estrofes del Madrigal a Sitges d’en Carner.  Tot plegat em donava la sensació de participar en aquelles processons cíviques que organitzava  el Senyor del Cau  per a magnificar esdeveniments de rellevant importància.
     Deia que la tradició poètica del poble ve de lluny i ha comptat sempre amb una bona representació  entre sitgetans i sitgetanes. Uns i altres han contribuït, amb el seus versos, a llustrar  el nom de Sitges. Poesia sorgida dels qui podem considerar clàssics, pels anys que fa que els van escriure. Com en Trinitat Catasus i en Salvador soler i Forment, per posar dos exemples. Poetes que també van contribuir a posar lletra a les nostres Caramelles, les quals han acollit les estrofes escrites per enaltir una tradició que encara es manté. Musicades pels mestres de música locals.
     Cada una de les colles ha comptat amb els poetes de la casa. En el cas del Prado, amb versos del propi Soler i Forment, en Joan Puig Mestre, en Rafel Casanova Termes. La llista és molt extensa. El Retiro, amb els d’en Trinitat Catasus, en Josep M. Soler i Soler i Felip Font i Soler. Al Patronat han comptat amb la col·laboració de tots ells, a més de les poetesses:  la Lali Vergés, que compte amb un llarga trajectòria d’inspirades estrofes. I les també sitgetanes  Mª. Dolors Pujades Barceló i la recordada Toni Pañella Camps. El seu net, en Joan Duran Ferrer ha heretat la vena poètica de la seva àvia, si més no ens delecta amb la poesia moderna a la qual em referia. Res a veure amb la de la Toni que, com ella mateix la definia, tenia una influència Verdagueriana. Com la senyora Adela Virella, mare d’en Jordi Pañella, que també  escrivia poesia  amb una sensibilitat exquisida. Continuadora de la seva acurada inspiració ha estat la seva neta Vinyet.  Fins arribar a una poesia més tècnica, influenciada pels càlculs de la física que tan bé domina, una cosa i l’altra, el nostre amic David Jou i Mirabent.
     I arribem a aquest proper cap de setmana, on diumenge celebrem la festivitat de la mare de Déu del Carme, com  Sant Pere, molt relacionada amb el mar. Un mar que ha esdevingut font de inspiració, inesgotable, de poetes i poetesses. Com la Dolors Juan Hill que sempre ha viscut a prop del mar. De joveneta a primera fila, just en el passeig on el seus pares , l’Amadeu i la Lola, regentaven la botiga de queviures  que tots coneixem per la de cal Serio. Quan es va casar amb el Isidre Roset,  va anar a viure a Vilanova i no va deixar de perdre els lligams mariners que la unien,  residint a pocs metres del mateix mar, davant per davant de l’església de mar.
    Una altra poetessa tot terreny ha estat la Maria Salesas, que firmava Maria de Frederic. La seva manera de ser feia que la Maria acompanyés  la seva poesia amb la música que li sabia acoblar. Per tant la seva obra es complementava amb una alegria enjogassada i encomanadissa, la mateixa que sempre l’ha acompanyat.
   No voldria acabar aquest breu apunt de poetes locals sense deixar de fer esment a un poeta que passa desapercebut, si més no  ha resultat guanyador en alguna edició del concurs de poesia  organitzat a Vilanova, per celebrar les seves Festes del Mar. Ell, en Joan Cano Sànchez, pintor de parets, descendent, com la seva germana Maria, de pescadors, ha viscut  embriagat  de  l’olor del mar, sense necessitat d’apropar-s’hi, ni tan sols pujar a la barca. Des del seu carrer Carreta d’adopció ha estat testimoni de les anades i vingudes dels pescadors que vivien en la mateixa casa i a aquelles vivències les va embolcallar de poesia.
    Poesia i música que s’arraulirà aquest estiu a cada raconet  més carismàtic del nostre poble. A prop del mar,com també hi seran els concerts que, des de fa anys, organitza el Port d’Aiguadolç. Una oferta molt variada, on enguany si afegirà una altra esdeveniment musical, aquest en els Jardins de Terramar.
     Tots amb l’acompanyament  del remor del mar, de la calma de la nit, mentre els pescadors esperen que comenci a despuntar el dia per a sortir a pescar. Els mateixos que disposaran la imatge de la Mare de Déu del Carme, damunt la barca i, amb la resta de seguici, la portaran a fer un tomb pel nostre litoral.  Aquest mar que inspira a poetes i poetesses, sense haver de mullar-se els peus. Només sabent de la seva presència i grandiositat.

                                                                                         J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de juliol 2017 )

09 de juliol 2017

JOIES I SOMRIURES

    




    La joia és un element seriós, i  aquesta serietat a la qual em refereixo, involuntàriament,  la dec relacionar amb el seu valor, el qual es reflecteix en el preu que cal pagar per obtenir-la. A banda d’aquesta taxació econòmica a les joies acostumen associar-s’hi  un valor sentimental, degut a que procedeixen d’un ésser estimat que l’ha regalat o s’han heretat d’un avantpassat.
   Estaran d’acord amb mi que les joies les llueixen més les dones que els homes i d’aquí que algunes disposin  d’un variat assortit que pot arribar a satisfer els gustos més selectes. Dependrà, esclar, de  la disponibilitat de la butxaca. En un temps, però, hi va haver una certa tendència a que alguns homes es pengessin del coll gruixudes cadenes d’or i ostentoses medalles. Altres lluïen similars cadenes però envoltant el canell de la mà se’ls anomenava un no m’oblidis. De ben segur que a qui li corresponia fer el gest, no se’n oblidava així com així.
    I el fet que la joia és més de tendència femenina ho demostra el costum  que quan una mossa arriba al món l’engalanen amb unes arracades i a partir d’aquí les joies compartiran protagonisme.  I això em recorda un protocol  que si no s’ha perdut del tot poc li falta. Em refereixo al que es coneix com a petició de mà. Un tràmit entre famílies que estava molt consolidat  quan  el festeig d’una parella  era o és  d’una seriositat tal que condueix a  projectes de casori. Arribat a un punt,  s’havia d’oficialitzar el compromís i aquest pas es feia acudint el nuvi i els pares d’aquest a la casa de la núvia, on els primers s’avenien al costum  de demanar la mà de la filla als pares d’aquesta. Un formulisme social que  anava seguit del lliurament del corresponent anell de compromís i segons fos la posició  de la família l’empedrat decoratiu  de l’entorn brillava més o menys. I vet aquí que aquestes mateixes pàgines del setmanari se’n feien ressò  i empraven també un redactat que  tot i ser repetitiu sempre despertava la curiositat de qui ho llegia. Notícia on la  protagonista era tractada de: “gentil señorita “ . A l’hora de la veritat, davant l’altar, o del representant de l’estament oficial,  l’altra joia escollida són les aliances  que s’intercanvien els nuvis. Són joies que testimonien les diferents etapes de la vida de les persones.
     Tota joia va acompanyada d’un somriure de complicitat. Un somriure darrera el qual s’amaguen moltes sensacions: amor, estima, admiració... Somriures que afloren entre la persona que la regala i aquella  que la rep i que si ho associem als sentiments, el valor de tot plegat supera el  del valor material de la peça.
     Respecte i admiració per totes aquelles persones a les quals una joia els fa feliços.  La mateixa admiració que experimentem tots els qui ens apropem al Miramar per a contemplar  l’obra de dues sitgetanes, la Montse Curtiada i la Cristina López, on el seu art supera la definició de joia com l’entenem i valorem. Són les joies sorgides de la imaginació de cadascuna i exposades també d’una manera molt original. Una disposició  que genera somriures.
   La Cristina recrea el seu art entre un entorn molt sitgetà, prioritzant el blau de Sitges. Les finestres on hi guaiten esbossos de senyores lluint originals i pomposos collarets. Mentre restava embadocat davant aquestes finestres, m’ha vingut al pensament el record de “la Cartrona”. Quan l’Antonieta Cartró passejava  una exagerada combinació de collarets, arracades i braçalets, oferint una imatge molt avantguardista pel seu temps.
   La nota simpàtica la posen el retrats, quasi de mida  natural, de populars i recordades sitgetanes, a les quals no els hi  falta el seu pompós  collaret. Aquesta combinació d’imatges integrades amb  la seva obra, condueix a un apropament entre les protagonistes i nosaltres que guaitem a les interioritats de les finestres, on hi descobrim art, originalitat  i moltes essències sitgetanes.
   La Montse Curtiada López, reviu records d’infantesa,  quan els somriures són diferents, rialles associades a l’edat  i als  moments viscuts. Com quan anava a dormir a casa dels seus avis, allà a la fàbrica del gel del carrer Espalter, de la qual el seu avi Ramon era l’encarregat de fabricar el gel. Allà, la nena, buscava la complicitat de la iaia Pepa per a que li expliqués contes quan s’anava a dormir i a canvi ella li explicava un que portava a sota el braç, regal del seus pares, i que tant la va influenciar per iniciar la seva afició a la lectura. “Alícia en el país de las maravillas”. Un conte   que, al pas del temps, li serveix de vincle amb els pares, els avis i amb l’art de la joieria, fins el punt de dedicar al contingut un variat recull de petites obres d’art realitzades en plata. “De la que caga la gata”, com li agrada fer servir aquesta expressió  popular.
    A mi com a altres que vam visitar l’exposició, ens pensàvem trobar una mostra exhaustiva de les peces d’orfebreria que crea la Montse: arracades, penjolls, anells...La sorpresa va ser majúscula al veure la seva obra emmarcada, oferint un concepte molt original del seu acurat treball, el qual ens fa adonar-nos que no només les joies serveixen per lluir-les potades a damunt, sinó que les podem penjar en el saló de casa al costat d’algun que altre Picasso o simplement entre  una pintura a oli, molt digne,  d’en Serrano. És la grandesa de la seva petita obra que la fa diferent, propera i elegant.
     Les joies exposades al Miramar , obra de les protagonistes d’aquest Binomi tan ben entès, ens ensenyen que quan l’originalitat s’associa amb l’art, els somriures que arrenquen,  defineixen un sentiment d’admiració, davant un conjunt d’obres de diferent calat, res convencional.
    Que millor que una rialla per acompanyar, un procés seriós però que porta el segell d’un sitgetanisme innovador. Més en relació amb el Sitges d’avui i el del futur.
                                                                                          
                                                                                 J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de juliol del 2017 )
   
       

       

02 de juliol 2017

SE'NS FARÀ DE NIT A LES CASES NOVES I DE DIA A CAMPDÀSENS






     Amb una setmana de diferència anem del Poble Sec a les Cases Noves, on  l’altre barri de la vila celebra la seva festa. Els dos nuclis que semblaven  allunyats del centre, han aconseguit reduir distàncies. I quan estan de festa encara més.
    Les festivitats de Sant Joan i de Sant Pere són un referent en el transcórrer de la vida i en els costums de la gent de Sitges. La primera aplega un seguit de tradicions que la fa diferent a les altres. Amb el nostre Hospital, on els residents esperen aquesta festivitat perquè les famílies, les seves amistats, els hi van a fer una visita. Sobretot amb l’assistència  a la missa que es celebra en la seva bonica capella. Perquè  l’Hospital té les portes obertes i acull cada sospir de vida en el moment adequat, de joves i de grans. Quan hi ha festa al seu entorn i el dia a dia d’un intens bategar que fa possible que els dies i les hores conservin el caliu del seu aixopluc.
     La festivitat de Sant Pere, té una influència més  marinera. Des de les Cases Noves el mar sembla més a prop. També hi té a veure les cases dels pescadors que han cohabitat amb les que s’han anomenat noves i altres cases amb estadants amb la responsabilitat de transmetre els seus coneixements alliçonadors, les cases dels mestres.. Unes i altres han format part d’un barri del poble que participa de tot el que es fa més allà de la via del tren. Ara, quan són a punt de celebrar la seva festa la participació és recíproca entre la gent de les Cases Noves, les del Poble Sec i les del centre de la vila. Tots som poble i a cada festa aquest veïnatge es fa notar.Com antigament els veïns s’ajudaven els uns als altres i durant l’estiu, al fer-se fosc, sortien a la fresca de la nit i els carrer esdevenien una tribuna oberta a  les explicacions de les seves coses.
    Les nits d’estiu, i de manera especial quan les revetlles aconsegueixen la popularitat que les fa diferents i bullicioses, acaben perdent intensitat  quan la llum de l’albada es va imposant, agafant per sorpresa als més noctàmbuls. No així als més matiners que esperen el moment per emprendre el camí que ens porta a Campdàsens. Un llogaret que sortosament conserva les reminiscències dels seus vertígens camperols. Em sento seduït per tanta simplicitat enmig d’un paisatge de color verd i dels colors canviants de la terra. Fidel testimoni del Massís que es resisteix a sucumbir davant l’abandonament progressiu de les masies.
    Durant la festa de l’any passat, en el transcurs de la lectura del pregó a càrrec de la Núria Aixa i Casas, hereva, com la seva germana la Maria Rosa,  dels antics propietaris del lloc, ens va delectar amb un resum molt entenedor de la història i dels protagonistes que, emparentats entre si, han estat propietaris de la Plana Novella i de les masies de  Campdàsens i can Lluçà. Desprès de passar de transcendir d’hereu a hereu, arriba a l’insigne  Dr. Robert, besavi de la Núria. La qual explica que degut a les moltes ocupacions  del seu avantpassat, aquest li delega l’administració d’aquestes propietats al seu germà Panxo, qui pels anys 1800 havia fet les amèriques. Es donava la coincidència que tant ell com l’altre indiano, el Sr. Pere Domènec, es van casar amb les germanes Vilanova. La casada amb el Sr. Domènec li va fer construir el Palau de la Plana Novella, dotant-lo de tota mena de detalls i luxes i on es celebraven bon nombre de festes i recepcions. Cridava l’atenció, ens deia, l’espectacularitat   del Palau, sobretot per la seva ubicació, en un lloc tan apartat de la civilització.
    Més modest ha estat l’entorn de Campdàsens i de can Lluçà que ha mantingut part de la propietat gràcies al bon afer dels descendents, com la mare de les actuals hereves, la Sra. Pilar Casas i Robert. No podem dir el mateix de la Plana Novella que, després de passar per diferents propietaris, actualment és un monestir Budista.
      Entre Campdàsens i la Plana Novella, a banda dels lligams familiars  que hi coincidien, han estat dos enclavaments importants de la toponímia del Massís del Garraf. Quan arribar fins a la Plana a peu era una de les excursions preferides pels caminants que des de Sitges s’hi apropaven. Si més no el llogaret que avui ens ocupa s’ha vist influenciat per l’encant de la seva festa que si bé va passar per uns anys d’oblit, quan es va reprendre, fins a dia d’avui, ha consolidat la seva categoria de festa camperola amb encant. I això es déu als neguits dels organitzadors, en aquest cas, els Amics del Garraf, que van fundar insignes sitgetans, i a les facilitats rebudes per part de la propietat. A mi m’encanta aquella hora del matí, quan la capella té les portes obertes i la claror hi entra de puntetes, sense mostrar la seva excelsa lluminositat. Fins el punt que l’altar resta  entre penombres  per falta de l’enllumenat elèctric. Poc abans de començar la missa, la masovera, la Nieves Reintero, amb el davantal de trafegar ben visible, s’encarrega de que el tremolós  ble de la candela passi als ciris que estan disposats a l’altar.  
       Altre moment amb carisma propi és la ballada del ball de bastons a la placeta, quan s’ha acabat la missa. I l’esmorzar a can Lluçà, on la Maria, la masovera es nota satisfeta de tenir l’entrada plena de visites. Del ball de bastons i el de les Cintes de l’Agrupació, amb les respectives colles de grallers que li ballen davant  la porta de la masia i el pregoner i la poetessa que ens delecten amb el pregó i la poesia inspirada en aquestes contrades.
       Foscor de la nit a la festa de les  Cases Noves i llum de dia a la de Campdàsens. Dos detalls que les fa diferents. Una a la vigília i l’altra  en aquest primer diumenge de juliol, festivitat de la Preciosíssima Sang de Jesús. Quantes sensacions en tan poques hores de diferència.
                                                                                     J. Y. M.

   
 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de juny del 2017)

24 de juny 2017

DE CA L'ANTONIET AL POBLE SEC

   




      Dos camins per a un mateix destí, el camí de ca l’Antoniet i el de la Fita conflueixen  a can Bricullé, ca la Blanca i la casa Pletada. Tres vertígens de la pagesia de casa nostra que encara es conserven tot i la transformació que han tingut lloc entre el Poble Sec i les cases de ca l’Antoniet.
   Deixant a un costat la sínia Robert i la de la Dionísia, el camí decantava, bordejant la sínia de can Pairet cap a la masia de  l’Antoniet. I a recer de la masia un nucli de cases van compartir espai i  on hi han viscut unes famílies sitgetanes que, per la seva situació, freqüentaven un entorn camperol tot i que no precisament totes les famílies que les habitaven  es dedicaven a les feines del camp.
Però sí que algun d’ells han participat amb les nostres tradicions, com en Magí Mestres que deixava ca l’Antoniet, cada vigília de la Festa Major, vestit de bastoner. Anava i venia , però la tornada, després de la processó, era diferent, la suor havia calat en la camisa, mentre l’acompanyava  un cansament que feia que el camí de retorn  a casa fos més carregós. El suau repic dels picarols, compassats darrera el pas lent i cansat, així com el decadent flaire del brot d’alfàbrega que encara s’aguantava en la comissura de l’orella, delataven un final de festa.
    Component de la Colla Vella de Bastons,  com en Josep Roig, de ca la Pepa Sorda. Aquest es retirava pel Camí de la Fita. Només els separava la franja de la vinya de la família de l’Antoni Reyes i  terres de conreu, doncs ca la Pepa Sorda es troba just darrera can Bricullé.
   Quan el veí de ca l’Antoniet i el del Poble Sec,  es van adonar que saltar i córrer, tot picant els bastons, podien acabar fent figa, van acordar participar de la Festa Major d’una manera més relaxada, acompanyaven als grallers en la seva entrada de gralles, vestits igualment de blanc,  i en les seves mans en lloc dels bastons hi portaven brots d’aufàbrega. En Magí, però, continuava participant de les musiques nostrades, les pròpies de la Festa Major i també les del cant de les Caramelles. Una tradició que  s’havia aixoplugat a  l’era de ca l’Antoniet quan hi acudia la Colla de Caramelles de Retiro, després van anar a l’era dels Molins.
  De  la masia de ca l’Antoniet ja se’n té cosntància a l’any 1773. Els propietaris van ser la família Almirall, el Sr. Antoni Almirall i Carbonell. I els últims masovers, que ho van ser durant molts anys,  la família Catasús, amb en Miquel Catasús Amigó i després el seu fill en Miquel Catasús Roig que es va casar amb la Celia Pacios Camps i van tenir un fill, en Miquel.  
    En el mateix lloc es van  construir cases i la masia va quedar darrera, s’hi accedia per un porxo on en el seu  interior  hi havia unes vivendes. En una  vivien el matrimoni Magí Mestres i Vicenta Zarzuela  que van tenir un fill , en Magí Mestres Zarzuela, el bastoner, al qual em referia, que es va casar amb la Teresa Mirabent  i van tenir tres fills, la Carme en Toni i la Vinyet.
  A l’altra costat del porxo la família Marrades, En Salvador Marrades i la seva muller la Clotilde Mascarell,  amb els quatre fills: en Salvador, en Miquel, Vicenç i en Jaume.
   En una altra casa  l’Agustí Roig, oncle d’en Pepa Sorda,  i la Pilar Colau els quals, al no tenir fills els va venir a fer companyia una neboda, la Pilar Mongay Colau. Aquesta noia va aprendre de costura i anava a cosir al taller de la Carme de l’Eco. Degut a una apendicitis va morir jove. Els seus oncles van quedar molt desconsolats i per alleugerir la seva pena va venir a viure amb ells el germà de la noia, en Valentí Mongay Colau, provinent del poble de  Castigaleu Aquí es va casar amb l'Emilia Castro i al cap del temps es va establir de barber al carrer Sant Pau on avui hi ha un acreditat establiment de restauració que el regenten els seus dos fills.  
  La  família Carbonell, en Magí Carbonell i la Rosalia Roig, van tenir dos fills, en Magí i la Montserrat, casada amb en Manel Domingo amb dos fills, en Manel i en Josep.   
  A frec de l’era hi vivia  el matrimoni format per en Joan Fullera i l’Annita Sotorra. Amb les seves filles: la Victoria, l’Eulalia i l’Anna.
  I la família Vicente, el matrimoni format per en Jaume Vicente i la Carme Fusté que van tenir dos fills,  en Jaume Vicente “Tente” i en Ferran.
  Ja al capdamunt del camí el Sr. Josep Nebleza i la seva muller, la Josefina Paco,  li van comprar un tros de terra al Sr. Almirall i s’hi va construir una casa, curiosament és l’única que segueix en peu. Allà s’hi van traslladar a viure amb el seu fill Pepito que havia nascut a   ca l’Artur Carbonell. Degut aquesta complicitat, l’artista  tot sovint acudia a ca l’Antoniet, sobretot el dia de la Festa Major, per a compartir taula amb la família Nebleza . Allà el xicot de la casa s’havia avantatjat en el domini de l’acordió i el piano, d’aquesta manera noves melodies s’alternaven amb el piular dels ocells,
      Avui, les cases de ca l’Antoniet han sucumbit a la modernitat. Queden, però, les tres icones: la casa Pletada , ca la Blanca i can Briculé, integrades .al Poble Sec. Quan just  són a punt de celebrar la seva festa coincidint amb la festivitat de Sant Joan. En pocs dies de diferència dues nits molt significatives: la de la revetlla d’avui i la  del dissabte passat, vigília de Corpus, que també ens reserva moltes sensacions. Quan els veïns dels carrers surten a dibuixar i a tallar flor. M’encanta l’agrupament de sitgetanes que s’apleguen davant la casa de la Glòria Baqués. Ella és el pal de paller  de tot plegat, que vetlla i estima les tradicions les quals al carrer Jesús, gràcies a persones com la Glòria, es fan notar.
    Poble Sec i poble de Sitges, una altra festa ens agermana.

                                                       
                                                          J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juny del 2017 )

22 de juny 2017

CORPUS DOCUMENTAT



     La nostra vila dispensa una abraçada àmplia i generosa a les tradicions.  Sempre ha estat així  i comptant  amb la col·laboració de la gent del poble i,a mesura que aquest s’ha fet gran, amb els nouvinguts que s’hi han sentit ben acollits i disposats a participar d’aquestes inquietuds.
   I si les tradicions han estat el nexe, la raó principal de tot plegat, els costums que hi han anat associats també són un element identificador. Com les flors, les mateixes que floreixen dintre dels cossis dels balcons. Mentre escric  em ve al record el flaire que desprenien les assutzenes que disposava la Mª. Dolors Arnabat en el balcó de la seva casa que donava al carrer Sant Francesc i que tenia l’entrada pel de Sant Gaudenci. Olors com la de la flor de sant Joan, que pregonaven  el Corpus.
    L’altre dia l’Andreu Camps Oller, nebot de l’Angeleta Camps Soler, que és una de les noies, la que va vestida de negre, de la  contemplada obra de Joaquim Sunyer, titulada Cala Forn, que aquests dies s’exhibeix al Maricel,  l’Andreu que vivien en la masia del Fondat, com tota la seva família, m’explicava que  en aquella faixa de baix de Santa Bàrbara hi floria  molta flor de Sant Joan. Un detall que ens fa adonar-nos que la susdita flor es trobava relativament a prop del poble, quan ara més aviat escasseja.
     Una flor que es convertia en un altre nexe de complicitat entre la gent del poble, quan el veïnat dels carrers que feien catifes, quedaven per trobar-se i l’anaven a buscar a la muntanya mentre altres l’encarregaven a persones que s’hi dedicaven com en Joan Ossó del Bar Espanyol i en  Salvador Tudela Hernández, “en Totana”, entre altres. Durant aquestes vigílies, tots els carrers disposaven d’unes entrades on a les tardes s’hi aplegaven les veïnes  i es dedicaven a separar la flor de la tija. La portalada més propera que tenia era la del costat de l’estanc de la tia Lola, curiosament a la Lola Raventós de l’estanc tothom l’anomenava la tia Lola, potser per la influència que exercien les nebodes que com és lògic així l’anomenaven. 
    Al carrer Jesús, el veïnat tenia a disposició diferents portalades, com la de la Maria Matas, a can Marcet i la de les germanes Casacuberta que havien venut  “tebeos”  i altres publicacions juvenils, fins anar parar al forn del Royal. Al carrer Parellades era molt concorreguda la portalada del local de la Creu Roja. I al carrer Major, entre el veïnat de la família Font, que reunien una nodrida colla.
   En el  primer tram  del carrer Jesús  hi ha germinat l’afició de l’estudiós de la festa del Corpus, l'Eduard Tomàs i Sanahuja. Net de la Ramona Vendrell i en Pere Sanahuja, l’Eduard, junt amb la Montse Marcet Soler col·laboren,  amb la resta de veïns, des de fa molts anys en la implicació de la confecció de la catifa d’aquest tram, com en Miky Marsal té complicitat amb el tram que segueix .
    La implicació de l’Eduard Tomas ha estat tan intensa que l’ha motivat a ampliar els seus coneixements sobre tot el que guarda relació amb el Corpus, fins el punt que n’ha esdevingut un estudiós que li ha permès reunir tot el que ha anat recopilant en un interessant  llibre  que és l’obra imprescindible per ampliar els coneixements que tots tenim d’una de les festes, quan s’esqueia la seva celebració en dijous,  un dels tres que lluïen més que el sol. Però ja se sap no sempre el sol se’ns presenta tan radiant, sinó que les nuvolades, tot sovint, enteranyinen tant resplendor. Amb la festivitat del Corpus ha passat el mateix , després d’un  protagonisme destacat va passar per uns moments d’una certa decadència, jo sóc de l’opinió que va influir el canvi de dia.
    D’uns anys cap aquí, gràcies a les diferents comissions organitzadores que s’han alternat, Corpus torna a lluir el seu resplendor i no sol això , sinó que l’Exposició de Clavells, la mostra de bonsais i l’ornamentació floral de balcons i façanes, passen per  uns bons moments. Tot i que el veïnat dels principals carrers de la vila han canviat, en bona part,  per nous vinguts. De la mateixa manera que ben pocs establiments comercials segueixen sota la responsabilitat dels descendents d’aquells primers botiguers. Aquesta alternança, sense cap lligam familiar i aliens a les nostres tradicions, fa que alguns, per sort no tots, es queixin de l’ocupació dels carrers per les catifes, perquè,  segons raonen,  dificulten l’entrada a l’establiment de possibles compradors.
    Som a punt per assistir a la inauguració de l’Exposició de Clavells, i al pregó que pronunciarà el periodista Jaume Freixes i  Graells, amb el qual s’iniciarà una nova edició de la festa de Corpus, prèvia desfilada de les parelles de gegants pels carrers de la Vila. Un acte, aquest, que revesteix un encant especial tant per a petits com per a grans.
   El Corpus de Sitges és conegut internacionalment i ara, gràcies a la tasca de l’Eduard Tomàs i Sanahuja,  la festa està documentada.  En un Sitges on encara queden algunes sitgetanes, com la Maria Matas i la Ramona Vendrell, que fa molts anys que  hi participen, ara com a testimonis. Elles que són veïnes quasi de porta  del mateix carrer Jesús i que encara fan seu el costum d’escombrar i regar el seus tros de carrer. Amb  la seva actitud  honoren a un eslògan que s’anunciaven amb unes rajoles incrustades en algunes façanes de les cases i que si ara  es respectés altra cosa seria: “No embruteu les parets, la netedat  és un gran senyal de civilització”. I un altre de molt adient per a l’ocasió: “Respecteu les plantes, els ocells i les flors alegren la vida”.
                                                                                     J. Y. M.
    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de juny del 2017 )   


12 de juny 2017

LA ROSÓ I LA TRINITAT







       Els camins del nostre terme són molt transitats. Els més singulars han estat els anomenats camins de carro que apropaven  els camps i  les vinyes i que eren freqüentats per la gent de la pagesia , mentre   els  dies de festa hi caminaven la gent del poble. De tots, però, el més proper era el  camí fondo, transitat per  la gent de la vila quan es dirigien a  l’ermita del Vinyet.
    Una de les sitgetanes que ha caminat, amb assiduïtat, pels camins del poble és la Rosó Carbonell i Ripoll. Sitgetana que va  néixer al carrer Sant Bonaventura 28 el 27 de juny de l’any 1925. Els seus pares,  en Pere Carbonell i Gavaldà  i la Rosa Ripoll i Bertran, regentaven una petita botiga de queviures i a darrera la casa hi tenien les vaques  i l’estable del cavall, amb el qual es desplaçaven fins a la sínia que disposaven  per  allà el camí fondo. La Rosó  compartia la vida familiar amb el seus sis  germans, tot i que una noia va morir jove. Influenciats pels seus pares,  a tots els motivava els neguits camperols. Tot i que ella, quan va tenir edat de treballar, es va dedicar a les sabates, cosia  en la fabrica de la família Muiño.
   Però mai ha abandonat la seva afició a freqüentar els camins que ens apropen a les muntanyes, les del Massís  i les de més enllà, com a component que era de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, de grat record. D’ells va sorgir la iniciativa, coincidint amb l’Any Marià del 1954, de aixecar una creu, la de Sant Isidre, al cim del Puig d’en Boronet. Tots els qui van participar en aquest projecte hi van dedicar temps i esforç.  La feina va ser molta i feixuga, sobretot per poder pujar els materials. Va tenir un paper destacat en la direcció, el Sr. Vicenç Casanova i tota la seva família, amb el mateix mossèn Santiago coordinador de la imatgeria que si representa.
    Amb aquest arrelament a la terra, a la natura, va germinar l’entusiasme de la Rosó, dona de neguits i projectes. Com ho ha demostrat des d’aquell dia de l’any 1970, quan el Sr. Rector, mossèn Pascual Prats i Boira, li demana si es voldria fer càrrec de l’ermita de la Trinitat, administració de la qual havien deixat bacant les senyores Bàrbara Lahoz, esposa del manyà Sr. Manel Fontanals, i la Eulàlia Sánchez, esposa d’en Magí Carbonell, més conegut popularment per en Maginet del Prado.
     La Rosó li comenta a la Remei Casanova i Giner i les dues accepten fer-se càrrec de la seva administració, acompanyades   d’en Joan  Martí Romagosa i en Francesc Planas, en Cisco del forn, tot i que aquest últim no va tardar  gaire a renunciar, malgrat que sempre van comptar amb la seva col·laboració.
    Començava aquí un llarg camí, una complicitat que les va portar a trucar a totes les portes. Les de casa nostra i la dels estaments oficials i totes se’ls hi van obrir de bat a bat. Amb la seva perseverança  i la col·laboració de la família Fradera, van aconseguir cimentar el camí, el mateix que va anar obrint en Manel Bertran en Xana, i que després es va anar eixamplant, convertint-se en un camí de carro i que gràcies a les millores aconseguides avui és un camí fins i tot transitable pels cotxes. Van trucar també a la porta del comandament  de l’Aviació de Saragossa, els quals són els responsables de l’antena que s’aixeca en les immediacions de l’ermita i d’ells van aconseguir els pals per penjar-hi el cablejat elèctric i els Amics de la Trinitat els van fixar a terra. Entre uns i altres van fer possible que a l’aplec de l’any 1981 la celebració de la missa es fes amb il·luminació elèctrica.
   Ja portaven un bon camí recorregut, quan la Remei, a l’agost del 1995, ens deixa i la responsabilitat recau a la Rosó i a en Joan Martí Romagosa . Però continuen sense estar sols, un grup de dones sitgetanes els hi fan costat i cada quart diumenge de mes s’apropen a l’ermita i es dediquen a,el que s’anomena,  fer dissabte. La seva és una feina discreta però molt efectiva i a la vegada agraïda. D’un temps cap aquí també compten amb la col·laboració de la Colla dels Pasarells.
   Quan som a punt de celebrar un nou aplec, aquest té un significat especial per a la Rosó, serà l’últim que celebrarà ja com a única administradora i quan només  li falten 3 anys per haver complert els 50 al capdavant d’aquesta responsabilitat. Quant camí recorregut per aquesta sitgetana que desafia els anys darrera l’abnegat servei de preservar i tenir cura de l’ermita que és el lloc de trobada a mig camí d’un altre de més  llarg, el del cel.
    Pels mèrits que atresora, durant els actes de celebració de la festivitat de Santa Tecla del 2016, per unanimitat de tots els membres del Consistori, se li reconeix la seva tasca nomenant-la Filla Predilecta de Sitges. Un bon reconeixement  per part de la seva gent que troba amb la Rosó a la sitgetana senzilla i sempre disposada a perseverar amb la tasca que té encomanada. Aquest diumenge la gent de la vila l’acompanyarem i tots junts compartirem la gatzara d’un nou aplec.                   
      Després, quan  l’any avanci cap el seu ocàs, la Rosó traspassarà les responsabilitats  d’un càrrec que ha portat a terme de manera exemplar i guiada per la mà de la Providència. A partir d’aquí, cada  vegada que torni a la Trinitat, podrà permetre’s el simple fet de poder  seure i contemplar la bellesa de tot plegat. Un privilegi del qual no havia pogut gaudir, perquè era tant el seu neguit de conservació, de fer feina, que ni l’edat li era un impediment per agafar l’escombreta i repassar de calç allà on hi veia una emmascarada, o amb traç  ferm  pintar el viuet blau del final de la paret per a realçar el  blanc i blau de Sitges
    Que la Santíssima Trinitat et mantingui aquesta eterna joventut,   perquè és i serà la raó que fa que el camí no resulti tan feixuc. Deixa’ns caminar al teu costat i la teva joia serà la nostra satisfacció.
                                                               J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de juny del 2017 )
            

03 de juny 2017

UN COP D'ULL AL CAU ABANS D'ANAR A DORMIR






    Em costa sortir de nit, potser perquè a una certa edat, el cos et demana tranquil·litat que, en aquest cas, és sinònim  de comoditat Després de sopar a mi em motiva posar-me a escriure i l’altra tranquil·litat la que  campa en el transcurs de la nit, és la meva aliada .
     Sortir de casa, a determinades hores de la nit, sovint hem dit que produeix una certa recança. És quan diguem: “sortir després de sopar em fa mandra “. Vet aquí les repercussions  col·laterals  que sorgeixen després de deixar-te mimar per la comoditat. Una mandra puntual, perquè quan som al carrer ja ens abandona i l’encís de la nit ens  rejoveneix .
   Succeeix que al menys una vegada a l’any, el Cau Ferrat torna a obrir la seves portes en el transcurs d’una limitada franja horària nocturna. Donar un cop d’ull al Cau de dia o de nit no té res a veure i si he d’escollir entre un horari o l’altre, m’encanta fer la visita en aquests impàs de temps, quan la nit encara és jove . Potser perquè al Cau sembla ser que es feia més vida de nit que de dia. L’amo de la casa organitzava les seves festes amb la complicitat de les moltes nits que s’han succeït i cap ha estat igual que l’altra. Com a molt, semblant. Nits clares, amb la lluna que va  alternant  totes les seves fases, amb l’acompanyament de les estrelles. Altres de fosques i enrevessades, i fins i tot nits de llamps i trons.
   Al cap del dia, un cop van minvant les energies, visitar el Cau Ferrat abans d’anar a dormir, ve a ser com dedicar-se a fer un repàs a casa per comprovar que tot està en ordre. En aquest cas concret, l’ordre i la pulcritud predominen a la casa del veí, a la qual som convidats per aprofitar les darreres hores del dia i a partir d’aquí una nova matinada anirà agafant embranzida, fins acompanyar a la llum de l’albada que, tímidament, es voldrà colar pels finestrals de la sala del brollador. L’espectacle ha de ser també  sensacional. Penso no cometre cap disbarat al proposar que alguna vegada fóssim convidats al privilegi de poder donar la benvinguda a un nou dia des de darrera aquest finestral del Cau.  El  procés vindria a  ser el mateix que quan Santiago Rusiñol i les seves amistats, la nit els traïa i se’ls hi escapava mentre estaven ocupats en les seves tertúlies i, al revés que nosaltres,  a ells els hi feia mandra el dia.
    Tot sembla igual pel visitant, sí però no. Les hores de  foscor, com em passa a mi quan escric, se’ns mostren com a més relaxants, més inspiradores o si més no embolcallen un esquitx de romanticisme. Tot influïa en aquella visita nocturna que ens apropava a la nocturnitat del Sr. del Cau, el coincidir a cada espai amb els seus objectes, els quadres i també amb aquest  ram de flors  que durant tots els dies de l’any ve a retre homenatge a l’amo de la casa. Davant el colorit senzill i concentrat de les flors, em ve el record de la Rosa Muntané Estivill la nena que dels braços del seu avi i del seu pare havia entrat a la casa de l’amic de la família, de l’artista,  que de ben segur la incomodava la seva frondosa barba. La Sita es va anar fent gran i havia sentit  parlar tant del Cau Ferrat, del seu amo, que de ben segur se’n anava a dormir, entre uns records difuminats, però satisfeta perquè el seu amic tenia, en lloc destacat, un pomell de fresques flors, el qual ve a ser  l’enllaç entre ell  i tots els qui, quan visitem la casa, sabem del  seu  significat. Ella que havia entrat al Cau a totes hores, com en Genís, el seu germà, se’n va anar compungida, perquè la nit, quan la salut trontolla, esdevé respectuosa, ens fa por no poder-la superar. I aquell somriure tan seu, la va desafiar i va marxar satisfeta perquè en el gerro hi havien  les flors per al seu amic.
    Aquella nit, la de la visita al Cau, va donar molt de si i vet aquí que encara la feia més màgica la foscor que imperava per tota la quadrícula. I els avanços de la tecnologia ens permetia guaitar a les façanes més properes on unes projeccions de llum ens delectaven amb un espectacle molt atractiu, diferent.
   Vam anar a dormir satisfets d’haver aprofitat les últimes hores del dia, les que són fosques i decisives per a que, si no hi ha altra causa, la mandra ens segresti.
   Però només han passat un  dies,  quan tornem a estar convocats al Palau de Maricel,  per assistir a un tastet de sitgetanisme, aquest promogut per la presència de quatre obres del pintor sitgetà Joaquim Sunyer i Miró. El més representatiu de la pagesia i la toponímia sitgetana és el titulat Cala Forn, que compleix 100 anys, on els personatges que hi apareixen són gent del poble, entre un paisatge camperol i representatiu dels llocs del terme. Els responsables, la mateixa gerent del Patrimoni, la Vinyet Panyella, ho descriuen com una instal·lació. Quatre teles que s’han instal·lat en aquest suggestiu embolcall  annex del Cau, que ens apropa encara més a l’estil del pintor sitgetà que tenia l’estudi costat per costat amb el de l’escultor Pere Jou.
     Quants cops d’ull donats abans d’anar a dormir, fins que arriba un moment de la nit on el cop  de gràcia ens el dona ella. Amb tanta eficàcia que feina hi ha, quan és de dia,  per  poder-los tornar a obrir.   
   Si més no hi han cops d’ull, com el que hem fet al Cau Ferrat, abans d’anar a dormir, que et relaxant i et deixen com a nou. O al menys a un li dona aquesta sensació.
   I pensar que em feia mandra sortir.... Encara que de tots és conegut , i potser anhelat, el desig : “feina fuig, mandra no em deixis”.
                                                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de juny del 2017 )

  

  

     

29 de maig 2017

EL NOI DE CAL CARRETER

    Començar i acabar un carro és una labor minuciosa. Una especialització desenvolupada en una  època on els carreters tenien molts encàrrecs.
   Quan a la vila una de les activitats era  la pagesia, els  pagesos per anar i venir del tros, de la vinya, de la xermada, es valien del carro. Com també la gent que es dedicaven a fer els transport pels seus convilatans  i entre els pobles més propers. D’aquí que moltes cases donessin prioritat a la presència del matxo, fins el punt que alguns d’ells havien de travessar l’entrada i fins i tot el menjador per poder arribar  a l’estable.
    Procedent d’Albinyana va arribar a Sitges en Joan Gené i Pascual, d’ofici carreter, en el sentit de constructor de carros. Aquí es va casar amb la Mercè  Recasens Carbonell i es van establir al carrer Sant Bartomeu. En els baixos de la casa hi va posar  el taller. Com a curiositat, en un apartat d’aquest espai,  disposava d’un aparcament destinat als cavalls. I és que no només es dedicava a fer carros, sinó  també  reparacions,  doncs era freqüent que es tranqués algun dels braços o un dels descans, que consistia en dos muntants , a sota cada braç  que els desplegaven quan el carro havia d’estar una estona parat, una posició que  contribuïa al descans del cavall al no haver de suportar tant  pes. Al mateix temps que a l’animal li posaven el morral amb un contingut barreja d’alfals i garrofes. Sembla ser que en aquell exclusiu aparcament sempre hi havia cavalls arrenglerats  esperant que el carreter acabés la  feina. Els matxos compartien plaça  amb el burret que tenia l’amo.
   El fill del matrimoni, en Joan Gené i Recasens, també es va dedicar a l’ofici del pare. I com era el jove de la casa, la gent del poble, fins que ens va deixar, el coneixien pel noi de cal carreter. Acostumat a fer carros es va abraçar, però, a la locomoció, doncs era una gran aficionat a la bicicleta i a les motos. Tant amb un mitjà com l’altre participava en curses. Havia corregut en les pistes de l’Autòdrom i també era  popular per disposar d’una BSA, quan en el poble eren comptats els veïns que presumien  d’aquesta marca de moto.
   El noi de cal carreter es va casar amb l’Àngels Milà Marcer, de Sant Pere de Ribes. El matrimoni va tenir quatre fills; en Salvador, Joan, Josep i en Jordi. Mentre, l’avi i el pare continuaven amb la mateixa activitat, si  més no aquesta modernitat, que va permetre al noi de la casa disposar d’una motocicleta, era l’avís que anunciava una mecanització a tots nivells. Com la pròpia família ho va experimentar, ja que en Joan i els seus amics, van construir un cotxe amb motor de moto i van fer la cabina de fusta . Un cop acabat van anar fins a Montserrat. L’anada va  transcórrer sense incidents però la tornada no va ser tan exitosa, a partir de punxar una roda  tot va ser un cúmul de circumstàncies que van fer que arribessin al poble com si haguessin participat en una batalla campal. Al vehicle en qüestió el coneixien  per  “La Estrella Errante “. A aquestes singularitats s’hi afegien els passejos que  feia el de cal carreter muntat en una bicicleta antiga, d’aquelles que es componen d’una roda gran davant  i una de petita a darrera  , amb una antiguitat del 1870.
   Si em referia a la implantació progressiva de la mecanització, amb ella s’intuïa  que els carros tenien els dies comptats. I ells ho van viure en pròpia pell i el que esdevé curió, van deixar de fer carros per dedicar-se a la fabricació d’un article destinat a calçar els peus. Ells que sabien quan un cavall necessitava que el ferressin, van apostar per una base de fusta on s’hi acoblaria les diferents formes i textures de l’empenya. Van fabricar talons i les plataformes de fusta que els anomenaven “topolinos “. En el taller hi van arribar a treballar uns 20 operaris i la producció l’enviaven per arreu. Un dels fills, en Josep, feia de representant de la casa.
    Fins que va arribar el dia que la competència va fer que anés minvant la producció. Elda, Inca... van irrompre fort al mercat i va ser així com van introduir altres modes en el calçat.
    I com van fer molts sabaters, que van canviar d’activitat per dedicar-se a l’hostaleria que emergia, ells van decidir enderrocar la casa, aixecar-la de nou i condicionar-la com una residència i la van llogar com annex de l’Hotel Galeon, fins que aquests van acabar comprant l’edifici, que continua amb la mateixa activitat.  Durant aquesta nova singladura, es va formar un grup de joves sitgetans al  qual van  posar per nom els Stones. En Jordi n’era component i ocupaven  el primer pis. Un grup polivalent que es dedicava a organitzar festivals a fer teatre i altres activitats culturals. Per la seva complexitat i pel gran nombre de protagonistes, aglutina prou material per a dedicar un  article.
     Degut a aquesta  vena artística, que influïa en alguns dels germans Gené, la música va influir en les seves aficions. Així en Josep tocava el clarinet  i  en Salvador  l’harmònica, com si es tractés d’un professional. Tant era així que un dia va ser convidat per l’emissora Ràdio Nacional a fer una demostració. El veïnat del carrer va estar amatent de la transmissió, fins el punt d’apujar el volum de les ràdios, amb una potencia tal que es pogués escoltar per tot el carrer. Quan això succeïa la Tomasa, que era la més expressiva ambaixadora del carrer , anava amunt i avall enaltint les excel·lències del Salvador. En Jordi ha estat captivat per la pintura i, un cop alliberat de les seves obligacions, es dedica a transportar a les teles els llocs més emblemàtics de la vila.
    El noi de cal carreter va arribar a ser una mena d’institució a la Vila i la seva muller l’Angeleta una ribetana que portava Sitges al cor, al qual li havia de fer un raconet perquè la seva bondat el desbordava . A la recta final de les seves vides van anar a viure a Rubí, per tornar a Sitges que era on els de cal carreter s’havien guanyat l’estima i la consideració de tothom.

                                                                                                            J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de maig del 2017 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez