El carrer de sant Sebastià llueix una nova imatge, sense perdre el traç de carrer simple, si més no amb la mateixa identitat que caracteritza als carrers que fan baixada cap a mar. I si altres vegades m’he referit a aquells on s’arrengleraven les cases dels pescadors, en aquest la curiositat s’entreté davant l’evidència d’uns veïns que s’han abraçat l’art i han desenvolupat els seus neguits per a complaença de la resta del veïnat que han participat de les seves habilitats i aficions.
A l’altre costat
de la façana lateral de la casa dels Vidal i Quadres, on hi arriben les
bafarades de salabror de mar, en una de
les primeres cases, hi viu en Carles Guillen, casat amb una filla de can Selva,
l’home havia escollit l’art de la fotografia per entaular una comunicació amb
el paisatge que li és proper. En Guillen va formar part d’aquella generació de
fotògrafs que s’agruparen en aquell actiu Sitges Foto-Film.
No gaire més
enllà hi vivia en Joan Roca Solà amb la seva muller la Maria Jacas que a la
vegada era germana de l’Angeleta, la muller d’en Frederic Montornès Pino, ells
vivien una mica més amunt. En Joan popularment conegut per en “Manxet”, tocava el trombó i la flauta a
l’orquestra dels Iberos del Jazz que després d’en Magí Alminyana va dirigir en
Gabriel Pallarès. Els dos eren fills de Valls, si més no cada vegada que en
Roca s’hi referia com el nostre poble, en Pallarès el rectificava: “digués
que és el teu, el meu és aquest”.
Remarcant el nom de Sitges, el poble que tan bé el va acollir .
Quasi davant
per davant del domicili d’en Federico hi havia viscut en Salvador Robert i Raventós, més conegut per
en Tirano. Barber d’ofici i músic,
tocava el violi. Curiosament Santiago Rusiñol el va pintar en un tela que la trobem exposada a la Pinacoteca Local,
hi apareix en posició de descans davant del faristol de fusta.
Al costat de can
Frederic hi va néixer en Francesc Bisbal Domingo, el seu avi se’l coneixia per
en “Tutut” i el seu oncle Joan va
acabar sent un fotògraf professional. En Cisco
va mostrar des de ben jove la seva afició per la música i és va decantar
pel trombó, amb el qual va formar part del grup que dirigia en Josep Vadell i
després amb l’orquestra d’en Janio Marti,
entre altres. Amb un tarannà molt proper en Quico va forjar moltes amistats.
Propera a la
casa de les Tiranes, com es coneixia
a les filles d’en Salvador Robert: la Trini, la Lluïsa, en Jordi i una altra
que era religiosa a l’Argentina, hi tenia el domicili l’artista pintor, en Marià
Carbonell Llopis, casat amb l’Engracieta Martín, en la casa que avui hi viu
l’Emma Garcia Munté i que és on van anar viure el Frederic i l’Angeleta quan es
van casar, mentre no es van construir la casa de més avall. El pintor va disposar el seu estudi en els
racons més emblemàtics del poble. Allà al replà de l’escala del carrer Mossèn
Félix Clarà, a un parell de graons del carrer Major. En Marianet va ser un
artista local dotat d’una gran sensibilitat que va acabar la seva trajectòria
pictòrica a l’estudi del carrer d’en Bosc, arrecerat a les parets del Palau del
Rei Moro. Fins que va perdre la darrera i definitiva partida d’escacs, lliurada
entre la vida i la mort.
Al costat hi vivia en Ferran Sentís Figuerola, conegut popularment pel “Valent”. Sabater d’ofici i músic per afició, va tocar la trompeta i la bateria amb la mateixa orquestra que dirigia en Pallarès. Casat amb la Consol, aquesta formava part del grup de les dones dels músics que cada diumenge a la tarda es trobaven al Retiro, fent companyia a la Lola Carbonell esposa d’en Pallarés.
Al costat hi vivia en Ferran Sentís Figuerola, conegut popularment pel “Valent”. Sabater d’ofici i músic per afició, va tocar la trompeta i la bateria amb la mateixa orquestra que dirigia en Pallarès. Casat amb la Consol, aquesta formava part del grup de les dones dels músics que cada diumenge a la tarda es trobaven al Retiro, fent companyia a la Lola Carbonell esposa d’en Pallarés.
La germana de
la senyora Lola, l’Eusebia, casada amb en Daniel Montané, vivien en aquest
mateix carrer. En Daniel de la carn, junt amb el seu germà Manel, tenien molta
afició pel cant. Havien cantat sota la batuta del mestre Torrents en el cor de
l’església parroquial i en la colla de Caramelles del Prado.
I allà, a mig
carrer, hi havia la manyeria de la família Cenzano. Un referent de la forja
sitgetana per l’ofici que empraven per
treballar el ferro, creant autèntiques
obres d’art. El fill de la casa, en Ramon, és un pintor de quadres que
habitualment exposava la seva obra en la sala d’art que regentava la família de
la seva dona, els de cal “Duro”, en
el carrer Parellades. La pintura d’en Ramon s’ha caracteritzat per un estil
propi i també inspirat en la temàtica de la Festa Major. El seu germà Andreu va
escollir l’art de la fotografia per complementar amb el de la forja.
Tornant a
l’altra vorera, en els baixos de la casa del pintor de parets Joan Carbó, hi va néixer l’Artur Duch. L’artista al qual
l’altre cap de setmana li van col·locar una placa en la plaça dels artistes. Un
dels primers articles que vaig publicar
en aquest setmanari feia referència a una exposició que va fer a
Barcelona, eren els començaments de la seva activitat artística. La vam anar a
veure en Josep, fill del director del setmanari i jo. A partir d’aquell dia he
seguit l’evolució de l’obra d’en Duch, que
transcórrer en paral·lel amb la meva afició literària.
Músics,
pintors de quadres i de parets, han conviscut en aquest carrer de Sant
Sebastià, on hi continua tenint protagonisme l’art i la cultura. En quant a l'art ha agafat el relleu la Núria Corretgé que té el seu taller on hi havia la flor i la nata d'aquests corrents artístics. Ella, amb el domini de bon nombre de técniques, fa possible que el carrer continui sent un referent del món de l'art.
Sense passar per alt els neguits de dues germanes que han fet del sitgetanisme una raó de ser i que reflecteix la senzillesa en la manera de viure de la gent de Sitges. On, com en aquest carrer, a cada casa hi havia un artista. Que pintava, retratava... o feia figueretes per poder arribar a final de mes.
Sense passar per alt els neguits de dues germanes que han fet del sitgetanisme una raó de ser i que reflecteix la senzillesa en la manera de viure de la gent de Sitges. On, com en aquest carrer, a cada casa hi havia un artista. Que pintava, retratava... o feia figueretes per poder arribar a final de mes.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de novembre del 2017 )