UN CARRER DE MÚSICS I PINTORS

  

       El carrer de sant Sebastià llueix una nova imatge, sense perdre el  traç de carrer simple, si més no amb la mateixa identitat que caracteritza als carrers que  fan baixada cap a mar. I si altres vegades m’he referit a aquells on s’arrengleraven les cases dels pescadors, en aquest la curiositat s’entreté davant l’evidència d’uns veïns que s’han abraçat  l’art  i  han desenvolupat els seus neguits per a complaença de la resta del veïnat que han participat de les seves habilitats i aficions.

   A l’altre costat de la façana lateral de la casa dels Vidal i Quadres, on hi arriben les bafarades de salabror de mar,  en una de les primeres cases, hi viu en Carles Guillen, casat amb una filla de can Selva, l’home havia escollit l’art de la fotografia per entaular una comunicació amb el paisatge que li és proper. En Guillen va formar part d’aquella generació de fotògrafs que s’agruparen en aquell actiu Sitges Foto-Film.

    No gaire més enllà hi vivia en Joan Roca Solà amb la seva muller la Maria Jacas que a la vegada era germana de l’Angeleta, la muller d’en Frederic Montornès Pino, ells vivien una mica més amunt. En Joan popularment conegut per en “Manxet”, tocava el trombó i la flauta a l’orquestra dels Iberos del Jazz que després d’en Magí Alminyana va dirigir en Gabriel Pallarès. Els dos eren fills de Valls, si més no cada vegada que en Roca s’hi referia com el nostre poble, en Pallarès el rectificava:  “digués que és el teu, el meu és aquest”.  Remarcant el nom de Sitges, el poble que tan bé el va acollir .

    Quasi davant per davant del domicili d’en Federico hi havia viscut  en Salvador Robert i Raventós, més conegut per en Tirano. Barber d’ofici i músic, tocava el violi. Curiosament Santiago Rusiñol el va pintar en un tela  que la trobem exposada a la Pinacoteca Local, hi apareix en posició de descans davant del faristol de fusta.

   Al costat de can Frederic hi va néixer en Francesc Bisbal Domingo, el seu avi se’l coneixia per en “Tutut” i el seu oncle Joan va acabar sent un fotògraf professional. En Cisco  va mostrar des de ben jove la seva afició per la música i és va decantar pel trombó, amb el qual va formar part del grup que dirigia en Josep Vadell i després amb l’orquestra d’en  Janio Marti, entre altres. Amb un tarannà molt proper en Quico va forjar moltes amistats.

      Propera a la casa de les Tiranes, com es coneixia a les filles d’en Salvador Robert: la Trini, la Lluïsa, en Jordi i una altra que era religiosa a l’Argentina, hi tenia el domicili l’artista pintor, en Marià Carbonell Llopis, casat amb l’Engracieta Martín, en la casa que avui hi viu l’Emma Garcia Munté i que és on van anar viure el Frederic i l’Angeleta quan es van casar, mentre no es van construir la casa de més avall.  El pintor va disposar el seu estudi en els racons més emblemàtics del poble. Allà al replà de l’escala del carrer Mossèn Félix Clarà, a un parell de graons del carrer Major. En Marianet va ser un artista local dotat d’una gran sensibilitat que va acabar la seva trajectòria pictòrica a l’estudi del carrer d’en Bosc, arrecerat a les parets del Palau del Rei Moro. Fins que va perdre la darrera i definitiva partida d’escacs, lliurada entre la vida i la mort.
  Al costat hi vivia en Ferran Sentís Figuerola, conegut popularment pel “Valent”. Sabater d’ofici i músic per afició, va tocar la trompeta i la bateria amb la mateixa orquestra que dirigia en Pallarès. Casat amb la Consol, aquesta formava part del grup de les dones dels músics que cada diumenge a la tarda es trobaven al Retiro, fent companyia a la Lola Carbonell esposa d’en Pallarés.

      La germana de la senyora Lola, l’Eusebia, casada amb en Daniel Montané, vivien en aquest mateix carrer. En Daniel de la carn, junt amb el seu germà Manel, tenien molta afició pel cant. Havien cantat sota la batuta del mestre Torrents en el cor de l’església parroquial i en la colla de Caramelles del Prado.

    I allà, a mig carrer, hi havia la manyeria de la família Cenzano. Un referent de la forja sitgetana per l’ofici que empraven  per treballar el ferro, creant  autèntiques obres d’art. El fill de la casa, en Ramon, és un pintor de quadres que habitualment exposava la seva obra en la sala d’art que regentava la família de la seva dona, els de cal “Duro”, en el carrer Parellades. La pintura d’en Ramon s’ha caracteritzat per un estil propi i també inspirat en la temàtica de la Festa Major. El seu germà Andreu va escollir l’art de la fotografia per complementar amb el de la forja.

    Tornant a l’altra vorera, en els baixos de la casa del pintor de parets Joan Carbó,  hi va néixer l’Artur Duch. L’artista al qual l’altre cap de setmana li van col·locar una placa en la plaça dels artistes. Un dels primers articles que vaig publicar  en aquest setmanari feia referència a una exposició que va fer a Barcelona, eren els començaments de la seva activitat artística. La vam anar a veure en Josep, fill del director del setmanari i jo. A partir d’aquell dia he seguit l’evolució de l’obra d’en Duch, que  transcórrer en paral·lel  amb  la meva afició literària.

      Músics, pintors de quadres i de parets, han conviscut en aquest carrer de Sant Sebastià, on hi continua tenint  protagonisme l’art i la cultura. En quant a l'art ha agafat el relleu  la Núria Corretgé que té el seu taller on hi havia la flor i la nata d'aquests corrents artístics. Ella, amb el domini de bon nombre de técniques, fa possible que el carrer continui sent un referent del món de l'art.
       Sense passar per alt els neguits de dues germanes  que han fet del sitgetanisme  una raó de ser  i que reflecteix la senzillesa en la manera de viure de la gent de Sitges. On, com en aquest carrer, a cada casa hi havia un artista. Que pintava, retratava... o feia figueretes per poder arribar a final de mes.

                                                                                          J. Y. M.

  

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de novembre del 2017 )

140 ANYS AL COMPÁS DE LA MÚSICA

  

    El proper dimecres dia 22 és la festivitat de santa Cecília, patrona de la música  i dels músics. Com cada any  aprofito aquestes vigílies per posar en solfa un article relacionat amb els músics locals. Aquesta vegada coincideix amb un altre fet destacable i  molt vinculat també amb la música. La Societat el Casino Prado Suburense celebra 140 any de la seva existència i ho aprofita per compartir, amb el seus socis i amb la gent de casa nostra, la satisfacció  que comporta haver assolit una edat tan respectable. Celebració que  coincideix amb la finalització de les obres de la teulada, la restauració de la sala teatre i s’aprofita per celebrar la distinció que  l’honora amb  la Creu de Sant Jordi. Per tot plegat la gent del Prado ens convoquen aquest dissabte a una gala que aglutinarà totes aquestes celebracions.

     Es pot dir que l’activitat musical de la vila, en aquests darrers cent anys i escaig,  ha transcorregut a aixopluc del Prado i del Retiro. Com que avui el protagonisme el té la societat del gall, em referiré una mica a la vesant musical d’aquesta casa. Quan hem de tenir en compte que tant una Societat com l’altra es van fundar motivats per un rerefons  musical. Doncs tot va venir degut a les discrepàncies entre dos músics, en  Joaquim Oller i Fontanet i el seu deixeble Josep Carbonell i Vidal, conegut popularment per “En Senalla”. Fins l’extrem que es van formar dues bandes de música. La Banda del Pensil era la que dirigia el mestre Carbonell. Als seus components els va dibuixar Santiago Rusiñol i es poden veure  exposats a l’entrada del Cau Ferrat.

   Fins que a l’any 1913 es produeix un fet insòlit, en Manel Torrents i Girona que era el metre de música del Retiro, degut a una revolta dels seus músics, passa a ser mestre del Prado i en Josep Carbonell, en “Senalla”, per desavinences , ocupa la plaça que deixa bacant en Torrens al Retiro. Uns canvis, sobretot el del mestre Carbonell, que ningú hagués pronosticat.

   Vaig  gaudir del privilegi de participar de la intimitat familiar de can Torrents. Això succeïa quan de ben jovent hi acudia  per a rebre classes de solfeig. Allà m’hi vaig trobar com a casa, influïa l’estima amb la qual tots els alumnes érem acollits per part del matrimoni, els seus dos fills i la Montserrat, aquella noia de Sant Pere Molanta que manava més que la gent de la casa.

    El Sr. Torrens va arribar a tenir una gran estima  pel Prado.  El músic es va casar amb la filla dels propietaris de l’Hotel Subur, l’Esperança Urgell. Dona d’unes grans virtuts que es va adaptar molt bé a les tasques musicals de l’espòs. La recordo asseguda a la taula del menjador copiant  a ploma, amb una rapidesa i pulcritud  admirable, un gran nombre de pàgines musicals. I quan calia es posava al piano per impartir lliçó. I fins i tot era l’organista de la parròquia sempre que el seu marit no podia atendre aquesta obligació.

       L’aspecte  musical del Prado tenia com a eix vertebrador  l’Orquestra Mozart, formació on van participar una nissaga completa de músics de la mateixa família, com els germans Pagès- Gustems. Els “Percala”, com popularment se’ls coneixia. La seva presència influïa en les decisions del mestre, al qual respectaven però quan calia la seva opinió, aquesta era atesa. L’Antonet de primer tocava la trompeta i després va passar al contrabaix, el seu fill, l’Antoni Pagès Vias, va formar part de l’orquestra també amb la trompeta.  En Panxito que tocava el trombó i el fiscorn, arribant a presidir la junta directiva, com també en va  ser president un altre músic, en Josep Vadell Milà. En Pepet tocava el saxo. Un altre músic amb influència de decisió era en Josep Clarà que tocava el violoncel, el saxo, clarinet i cantava.

    Cantant com ho va ser en Josep, fill del mestre, que per  les seves excentricitats no era sant de devoció  de la resta de components. Sobretot quan en plena temporada d’estiu compareixia amb el cap pelat al zero, situació a la qual  arribava després d’haver tret de polleguera al capità de la banda de música del Regiment de Jaen 25, on complia el servei militar. A en Josep només li faltava aquella rapada, avui aniria a la moda,  per enfurismar  als companys que eren reticents a la presència del fill de l’amo a primera fila de l’orquestra. Perquè consideraven que el lloc requeria una elegància i un comportament modèlic. En Josep d’elegant no en tenia res, si més no ha estat un personatge únic i irrepetible. Molt bon músic, no obstant mesurava la bufera per tal de no cansar-se gaire. Amb tot,  un excel·lent company amb el qual vam compartir moments estel·lars entre la vesant  musical i la convivència que ens acompanyava al llarg de  les moltes hores i viatges que junts vam realitzar..  

     I parlant de músics peculiars  és obligat fer menció a en Manel Vendrell Capdet en “Sou”. L’home gaudia fent la guitza a qui fos. Amb preferència a aquells que s’havia que s’enfadaven amb facilitat. Abans de començar el ball ja se les carregava en Quimet Bielsa, eficient cambrer de la Societat, a qui en Manel li demanava un cafè i després li pagava el import tot en monedes de cèntim,  fins que en Quimet les rebotia per terra, davant aquella rialla sorneguera del músic. Ja en plena actuació se les carregava l’Agustí Montornès Pino  que tocava la bateria i era molt sensible emocionalment. En Manel, dirigint la mirada cap a ell, deixant entreveure que li transmetia comentaris a cau d’orella  al company que tenia al costat, per a desesperació de l’Agustí el qual descarregava la seva ira amb els timbals que l’envoltaven. Seguirà un altre dia. 

    Avui, sent presidenta de l’entitat la Carme Artigas Ojeda, filla d’en Ramon que en el seu dia també es va posar al capdavant de la Societat, som a punt de celebrar moltes coses. Just en  aquestes vigílies, quan la música serà la protagonista,  els músics ens congratulem que en aquesta llarga trajectòria l’aspecte musical  hagi contribuït a enaltir  la història del Casino Prado Suburense.  

                                                                                   J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de novembre del 2017 )

  

CINC ANYS DE TITELLES

  

    
L’origen de les titelles és antiquíssim, ja formaven  part de les tradicions de les primeres civilitzacions i, curiosament, malgrat que el món ha evolucionat, sobretot en la vesant tecnològica, les titelles conserven l’originalitat de sempre. Les formes primitives, les quals delaten la creativitat i la manera de confeccionar-les que manté intacte aquest repunt artesanal que encara les fa més atractives.

    Aquests dies tenim l’oportunitat de tornar a delectar-nos amb la recreació artística que porta a terme el grup sitgetà La Tija. Ells, aprofitant la celebració dels primers cinc anys de trajectòria, ens ofereixen poder entrar en contacte en aquest suggestiu món de les titelles. Ho fan exposant,a la sala de l’Escorxador, els muntatges més carismàtics d’aquesta encara curta però prometedora trajectòria. I també ho acompanyen amb puntuals representacions de tots els fils, mai millor dit, que hàbilment mouen.  De les tres representacions programades queda l’última que tindrà lloc el diumenge 19 de novembre amb la participació d’unes titelles dissenyades per la Pilar Mena.

   Una dels mèrits afegits és que ells mateixos ho fan tot, seguint els dissenys de diferents artistes. Aquesta implicació en un projecte, al qual se’l hi escau la resolució castellana que diu: “yo me lo guiso, yo me lo como”. A l’hora de la veritat, però,  han de comptar amb la participació de molts col·laboradors, els noms dels quals es fan constar en el programa  que es troba a disposició del visitant. Tots ells de la mà d’en Josep Milán, la Montse Gu, la Bel Suñé i en Florenci Salesas. Que són els que es poden considerar els caps visibles de la companyia.

   Tots els participants aporten les seves habilitats que tenen una base consolidada en l’arrelament al teatre, perquè jo que no soc cap entès dintre de  l’àmbit teatral, considero que les titelles formen part d’aquest món tan complex com ho és la mateixa posada en escena. Quan potser els neòfits considerem les titelles com un espectacle destinat només als infants i sí que en certa manera ho és,  potser perquè les temàtiques escollides són més pensades pel públic infantil, no obstant   aquests encara són massa joves  per saber valorar el treball i les tècniques que fan servir els responsables de moure els fils al mateix temps de donar veu i vida als personatges que dominen amb l’acció dels dits. Reconèixer aquest mèrit és, sens dubte,  més propi dels més grans.

    Com per exemple el saber donar projecció  a través de les ombres, com la sessió  amb qual es van delectar el darrer diumenge. Els artistes de La Tija, com deia, s’han especialitzat en molts aspectes d’aquest teatre tan proper. Diferent. A simple vista sembla envoltat d’una senzillesa de caire didàctic però que aconsegueix uns resultats sorprenents. Són els que  ens fa adonar-nos que les aparences enganyen. Conclusions a que arriba   l’espectador d’una certa edat que li permet valorar l’art i la perícia  que és menester  per a desenvolupar  tot plegat.

  Entre els detalls i vivències viscudes en aquestes representacions també hi són presents   les habilitats d’en Florenci Salesas. Ell,  amb un instrument molt simple, el Theremin,  aporta uns efectes sonors sorprenents, sorgits de l’esteròfon inventat per un rus, Léon Theremin . Un instrument que es fa sonar sense contacte físic i d’una simplicitat sorprenen, només consta d’una vareta col·locada en posició vertical a la banda dreta i una mena de simple graella a l’esquerra. Amb la mà dreta, una mica en la distància, davant la vareta, es modela  el so i amb la mà esquerra, apropada a la graella, es controla el volum. En Florenci, que és un mestre de tot, hi aporta un gran domini  i juga amb les ondes fins aconseguir sorprenents melodies. Segons ens explica és un instrument que es fa servir sobretot en el cinema per aconseguir efectes de so especials i per crear el clímax de suspens que moltes pel·lícules requereixen.

    Quan jo era un vailet a casa disposàvem  d’un curiós teatret de guinyol, que ja havia sigut del pare i de l’oncle.  Els dies de festa, allà al terrat, l’aprenent del taller, en Carlitos Palma, ens delectava amb una sessió de putxinel·lis a la qual hi acudia tots els amics del veïnat. Un d’ells era en Jordi Milán, director de La Cubana, que ja llavors mostrava moltes inquietuds teatrals. Sempre que entro en contacte en aquest món de les titelles em ve a la memòria aquells records d’infantessa a l’entorn d’aquests suggestius apunts teatrals, als quals en Jordi hi fantasiejava projectes, il·lusions i multitud d’idees. Uns periples teatrals que el pare i l’oncle ja havien experimentat en el mateix recinte del terrat, a prop del galliner,amb la participació dels  amics i amigues del mateix carrer.

   La gent de  La Tija han fet possible el seu somni i gràcies a la seva meritosa tasca, ens apropen al complex i fascinant món de les titelles. Amb en Josep Milán que ha begut del mateix elixir teatral que el seu cosí Jordi. I que ha mamat l’art al mateix temps que es nodria  entre l’obra pictòrica que sorgia de la mà de la seva mare la Carme Parellada.

    Si ho analitzem tot té un rerefons. I de titelles n’hi ha per tot arreu. Però com aquestes, fetes amb tanta delicadesa i accionades amb la destresa sorgida de les mans i la intel·ligència dels nostres artistes, d’aquestes, escassegen. La més sincera felicitació a totes i a tots.

                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de novembre del 2017 )

DIUEN QUE HI HA TERRES A L'EST

   

  Amb aquest enunciat, extret de les estrofes d’una cançó  interpretada pel cantautor aragonès Jose Antonio Labordeta, en el bonic marc del  Palau de Sástago de Saragossa, resta oberta una interessant exposició sota el subtítol: “Vínculos Históricos entre Aragón i Cataluña . Siglos XVIII al XX”.Molt vàlida en aquests moments dominats per passions de tota índole que busquen obrir-se pas entre una pluralitat que cadascú defensa i raona segons siguin les seves conviccions.

   Quan hem de tenir molt present que Catalunya ha estat terra de acollida: murcians, andalusos extremenys també aragonesos i d’altres regions, que en el seu dia van venir a la recerca de feina, quan Catalunya necessitava mà d’obra. Gent que va treballar molt i amb feines dures, majoritàriament  amb treballs que no volien fer els d’aquí.  Amb molt sacrifici, tant els vinguts de fora com els de casa,  van tirar endavant les seves famílies que de seguit s’adonaren que, poc a poc, les seves condicions de vida milloraven. I si l’adaptació lingüística els costava no podem dir el mateix en quant a la integració en altres aspectes de la nostra  cultura i tradicions que sí mostraven interès i implicació. Tot i que  amb les excepcions corresponents.

     A Catalunya van néixer els seus fills, un vincle essencial per a un bon arrelament. També ho són els estudis realitzats en centres educatius i universitaris.  Fins que tot plegat   es va anar consolidant, també, a mesura que aquests joves es van  emmaridar  amb gent de casa nostra. Tot plegat  ha contribuït a que aquests altres catalans ho siguin per mèrits propis i que la gran majoria d’ells es sentin més d’aquí  que del lloc on van néixer, tot i no haver perdut els lligams que els uneix. Perquè molts encara conserven alguna que altra propietat, un motiu   que els hi serveix per anar a passar uns dies al “pueblo” , per a tot seguit tornar al que consideren la seva casa.  Doncs hi ha que quan són allà, que enyoren aquest raconet de món i ja tornarien a l’endemà d’haver arribat al seu poble de procedència.

     L’exposició a la qual faig esment és un retrat del que acabo d’escriure. En aquest cas els protagonistes són el aragonesos els quals, segons estadístiques, entre 1880 i 1980 van emigrar a Catalunya mig milió d’ells. Més de 200.000 resideixen a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Fins el punt que es van aplegar en la “Unión Regionalista Aragonesa”, de on va sorgir la revista “El Ebro” on hi col·laboraven prestigioses plomes tant d’aquí com d’allà. I on van fundar el Centre Aragonès, ubicat a la part superior de l’edifici del teatre Goya que es troba a tocar la Ronda de Sant Antoni de Barcelona.

    Aspectes, tots ells,  que es recullen en la interessant exposició. On hi trobem, entre moltes curiositats, una pinzellada simpàtica del qui va ser tants anys massatgista del Barça, el Sr. Àngel Mur Navarro, nascut a Selgua Osca i que arribà a Barcelona per a fer el servei militar i aquí es va quedar per desenvolupar la seva trajectòria dintre el món de l’atletisme. Ell i un altre aragonès, l’encarregat del material, Marià Pellegero Gasca, van evitar quan la guerra que el sindicat de la CNT s’incautés  el F.C. Barcelona, constituint un comitè de treballadors que va estar en funcions fins que es va constituir una nova junta directiva.

    La relació entre Catalunya i Aragó, en aquest període de temps que abraça la mostra, es reflecteix davant la col·laboració que s’estableix en el marc industrial, sobretot en la industria tèxtil que dona feina a molts d’aquest immigrants aragonesos. Ho il·lustra un bonic quadre d’en Santiago Rusiñol que porta per nom “La Fàbrica” i que forma part de la col·lecció del Foment del Treball de Barcelona. I on l’artista pinta damunt la tela l’aspecte d’una fàbrica tèxtil, activitat molt vinculada a la seva família.

   Art també d’influència sitgetana  que se’ns mostra a través  de dues pintures a l’oli del pintor nascut a Sitges de forma casual, en Joaquim Espalter Rull  i que el poble li va dedicar un carrer. Les dues obres són dos paisatges del Monestir de Pedra. Que per cert el propietari d’aquest monestir la va ostentar un català, el Sr. Joan Frederic Muntades Jornet ( Barcelona 1826 – Nuévalos 1912) ell va ser l’artífex del singular parc que l’envolta tal com avui es coneix en aquest municipi on va morir.

   Per continuar amb un cartell d’una exposició organitzada pel grup logicofobista, immersos en l’art d’avantguarda  català, del qual en formen part en Magí Albert Cassanyes , l’Artur Carbonell i el poeta aragonès José Viola Gamón, entre altres. Al cartell exposat, que en el seu dia el va presentar en Viola, l’acompanya un escrit d’en  Cassanyes i una relació de tots els artistes participants, entre ells el sitgetà Artur Carbonell.

      Ha resultat molt interessant la visita, a la capital aragonesa,  de l’exposició on s’enalteixen, amb testimonis gràfics i pictòrics, literaris... els vincles entre la gent d’Aragó i la de Catalunya. També amb una aportació fotogràfica del Centre Excursionista de Catalunya, d’excursions realitzades  a les muntanyes i paratges de l’Aragó.

     I el que reclama l’atenció són els detalls que ens són tan propers, aquests protagonistes sitgetans que, pels destins de la vida, formen part d’aquesta mostra. Que és quan hom s’adona, tampoc calia anar-ho ha palpar,  que entre els sitgetans i els “maños” sempre ha existit una cohabitació que s’ha caracteritzat per una convivència on ha primat les bones maneres de fer d’uns i altres. Això que fa que un es trobi bé a la cassa dels altres i al revés.

      En aquest món no hi ha ningú imprescindible però tots som necessaris.

                                                                                    J. Y. M.

    

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de novembre del 2017)

   

     

   

   

     

ELS ARTISTES I ELS SEUS AMBIENTS

    

  El cap de setmana passat celebràvem el dia de l’artista, que sempre té lloc per les vigílies del 23 d’octubre, per tal de commemorar l’arribada a la  vila de Santiago Rusiñol, que va tenir lloc aquest dia d’octubre de l’any 1891. Els artistes locals, a més dels neguits que mostren per l’art en totes les facetes, alguns d’ells obren els seus estudis per a que es puguin visitar. Entrar en contacte amb aquesta intimitat tan amarada d’inspiració produeix una curiositat que deriva quasi en xafarderia. Perquè els llocs  de treball de: pintors, escultors, il·lustradors, orfebres  i fins i tots músics, és un parcel·la  important, que forma part del seu món i que és cabdal  per portar a terme la seva creació artística. Poder disposar d’un espai que inspiri a l’artista, que s’hi trobi bé, també ha de despendre, el que se’n diu : “ bones vibracions”.

    Aglutinar els mèrits en un homenatge que té per durada un cap de setmana és un detall que queda curt, però com s’acostuma a dir: més val això que res. Sortosament l’art actualment té molts seguidors, perquè molta gent, en la intimitat de la seva llar,  sense donar-se a conèixer, realitzen activitats artístiques  que no pretenen  cap altra finalitat  que la  d’aprofitar les aptituds creatives que surten del seu interior i que serveixen per posar en pràctica una raó de pes, que actualment s’ha posat molt de moda, o si més no s’ha convertit quasi en una necessitat, se’n diu: “desconnectar”. Són tantes les preocupacions que ens assetgen, els neguits per tot plegat, que és bo que a l’arribar a casa, hom pugui deixar aparcats tots el “marrons” acumulats per dedicar-se a una activitat que t’alliçona i et distreu.  Altra cosa és trobar el moment, si tenim en compte que realitzar la feina quotidiana  sota un plus de pressió provoca un cansament físic i sobretot psicològic que fa que augmenti aquesta sensació de deixadesa.

     Són els artistes anònims, dones i homes, que s’abracen a l’art, sense la pretensió  d’assolir una fita  que comporti un  reconeixement, sinó tan sols pel simple plaer de fer una activitat complementària que t’omple, d’això també se’n diu: “sentir-se realitzat”. D’aquí bé que l’art, realitzat per artistes circumstancials, aconsegueixi un protagonisme molt particular. Quan en alguna ocasió ho descobrim ens quedem sorpresos: “Mai hagués dit que feies això....”.

        Em ve a la memòria un artista local que va passar de puntetes pel panorama artístic de la vila, potser perquè els seus neguits creatius no els va desenvolupar amb massa projecció . Em refereixo a en Salvador Marcet i Ferrer. En Bado va néixer al carrer Sant Gaudenci 17. Els seus pares eren en Ferran Marcet i Banús i la Llúcia Ferrer i Barreda, el pare era sastre, amb sastreria en el mateix lloc. El matrimoni tenien un altre fill que havia sigut una icona de l’elegància sitgetana, que es dedicava a fer de model per sastreries de renom de Barcelona.  Fins que en “Teio”, així també se’l coneixia, degut a circumstàncies mai aclarides,  va acabar parlant sol. Ara aquesta circumstància no és  considerada cap raresa, doncs coincideixes amb molta gent que, tan capficats estan que  parlen i gesticulen sense  adonar-se’n que els observen. Abans d’això se’n deia perdre “l’oremus”. Però és que en “Teio” el va perdre completament i amb ell se’n va anar també en orris aquella elegància impecable  que el distingia.

      En Salvador era pintor d’ofici  i treballava de manteniment a l’Hotel Subur. La seva capacitat pel dibuix, havia estudiat amb el catedràtic de perspectiva el Sr. Josep Vidal i Vidal,   el va portar a realitzar un bon nombre d’obres pictòriques amb la temàtica més  carismàtica  del nostre poble. Obres que exposava en el seu estudi ubicat darrera la finestra, en un dels baixos del llavors encara nomenat carrer d’Espanya. Cases propietat de la família Mestres. Component de la colla del ball de diables, també va pintar sobre la temàtica de la Festa Major. Les seva especialització en sanefes i sostres artístics el va portar a realitzar l’encàrrec de restaurar els nombrosos elements pictòrics que es troben en les parets i sostres del museu Romàtic.

    En Salvador, encomanat per les bones maneres dels artistes de renom, quan deixava de pintar vestia amb elegància. Pantalons i camisa blanca i mocador de color al coll. Una indumentària d’artista amb tots els ets i uts, però que en el fons potser volia emular l’estil de vestir del seu germà presumit. S’hi assemblava,  però l’anatomia física no era la mateixa, en “Teio”, el germà elegant,  tenia el “porte” de  qui aglutina totes les qualitats que coincideixen en una persona que no només aparenta elegància, sinó que la sap emmotllar a les seva capacitat de lluir-la i  a més la passeja amb la categoria que es requereix.

    En Salvador Marcet , l’artista, potser no reunia totes les condicions que tenia el germà, però la seva vessant artística s’adaptava  amb escreix a la seva personalitat: la de pintor especialista de brotxa gorda i dels pinzells per pintar quadres.

    Els artistes locals tenen un dia assignat per a celebrar la seva implicació en el món de l’art, però com la mateixa  paraula  ho indica,  aquest en particular, és molt ampli i molts dels artistes locals resten en l’anonimat. Per a ells  cada dia tenen el  moment reservat per a dedicar-li l’estona que els hi propicia una satisfacció molt personal. I per trobar en l’art el refugi que els aparta dels sobresalts quotidians. Dissortadament en el transcórrer d’aquests dies, molt forta ha de ser la influència de l’art per poder distreure i pair els efectes de tot el que està succeint.   

                                                                                                                                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 d'octubre del 2017)