QUI CANTA ELS SEUS MALS ESPANTA

                        

                                   Fotografia de Lluís Ripoll

     Tot just acabem d’escoltar cants els quals, sortosament, no han d’espantar  cap mal, tot el contrari, són cantúries  que sorgeixen d’entre les tradicions de casa nostra i de l’entusiasme dels qui hi participen. En aquesta  Pasqua, que ha estat pràcticament igual que les d’abans de la pandèmia. Tot un regal per a l’oïda i un cant a la vida, desprès de tantes penúries passades i de doloroses absències.

   Uns  dies abans de sortir les Caramelles al carrer, Ràdio Maricel emetia una entrevista a en Pere Camps Muntané, director de les Caramelles del Prado; a Joan Pinós Sariol, director de les Sitgetanes i a en Josep Soler Merce, en representació d’en Jordi Martí Camps, director de les del Retiro. En un moment de l’entrevista, en Joan Pinós va fer el comentari que actualment resulta més difícil modelar les veus degut a que la gent no està acostumada a cantar, detall que va corroborar en Pere. Volia dir amb això que hem deixat de cantar públicament. Si recordem, per exemple,  en les obres, en les feines, en les cuines... la gent cantava i això significava que, sense adonar-se’n, anaven educant la veu i l’orella i quan s’esqueia anar a cantar Caramelles costava molt poc ubicar al cantant a la corda de veu més adient al seu registre.  Quan en Joan va fer aquesta reflexió, ho vaig corroborar de seguida, perquè les actituds cantabiles han minvat molt en els llocs on es comparteixen feines i activitats.

   I ja no parlem dels autèntics aficionats al cant que n’hi havien molts. No em puc estar d’anomenar-ne uns quants, però compte! No necessàriament són cantants de caramelles, perquè la llista de tots els que han passat per les tres colles és interminable. Només apunto una representació d’aquells que, com diguem sovint, se la sentien pel cant: els Marcet, els Capdet, els Roca, els Trull, Sucarrats, Miró (Estevito del peix), Delclós, germans Muntané, Sardà, Jaume Daví, Morató i també sitgetanes com l’Annita Julián, la Mercè Sanabre, Telo Borrell... La majoria  de cantants esmentats eren  components de l’Shcola Cantorum, que cantaven en els oficis religiosos dirigits pel mestre Manuel Torrens. Altres compaginaven els cants litúrgics amb cantar Sarsueles, cuplets i les cançons de moda. 

      Aquesta continuïtat i la successió de cantades, d’una o altra índole, feien que quan començaven els assaig de les caramelles, o just passada la Pasqua, els cantants  es posaven a cantar el repertori escollit. Fins el punt que els companys que treballaven amb ells també se les aprenien i s’afegien a la cantúria. Igual passava amb els cantants d’altres modalitats, així moltes edificacions s’havien aixecat entre cants de tota mena: cantava el paleta, el manobra, cantava el lampista, el fuster i de vegades un o més treballadors s’afegien a la peça escollida per un dels companys i la combinació resultant es feia escoltar.

    Altres com l’Antoni Morató delectava a la clientela que freqüentava el seu establiment, Las  Vegas, amb una potència de veu i estil que ratllava la professionalitat. També en Josep Roca i Colet, fill del nunci, un altre bon cantant que mostrava interès per cantar en totes les misses que assitia. Els seus cants es feien notar i fins i tot oferia variacions sobre el tema. També durant aquells recordats viatges, amb autocar, organitzats per l’Associació de l’Ecce Homo, el trajecte de tornada estava amenitzat per en Roca, amb melodies de tots els temps. En canvi quan viatjava en tren, que era cada dia, canviava els cants per la conversa fluida però monotemàtica.  

    Bona part de la culpa de que la gent no canti, l’atribueixo als mòbils, perquè a més de l’atenció que se li dedica, se’l hi connecten els auriculars a les orelles i desconnectem d’aquest món, mentre altres canten per nosaltres. 

     Encara tenim sort que els cants de les Caramelles es fan escoltar i atrau  aquesta combinació tan ben coordinada de poesia, música i veus. Curiosament són melodies que les noves tecnologies permeten  tornar a recuperar i a través dels auriculars escoltar de nou, on  i quan vulguem. Esperem que mai la modernitat pugui substituir  tradicions, com aquesta de les Caramelles, que ens permeten escoltar a la poca gent de casa nostra que encara canta.    

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'abril de 2022)

  

LES CARAMELLES TORNEN I EL ROY SE'N VA

                     Les Caramelles canten a la rectoria, obra d'en Joan Yll i Zarrán

     

     En l’article de la setmana passada, encara no m’ho explico, van canviar el temps de dos verbs. Vaig escriure que quan s’apropava el diumenge de Rams anàvem a comprar les palmes i els palmons a can Pascaret i a can Vidiella i va sortir,  que quan s’apropa aquest diumenge anem a comprar aquests detalls  a les dues botigues esmentades, com si aquestes encara existissin. Dels dos comerços, primer van tancar a can Pascaret i uns anys desprès a can Vidiella. Aquest és un exemple dels molts que anomenàvem de tota la vida que han abaixant la persiana. 

    A la perfumeria de can “Pascaret”, l’olor del perfum  es complementava amb la música que interpretava el fill de la casa, en Jaume Soler i Milà. En pocs dies de diferència participava de dues tradicions, la que va associada  amb el diumenge de Rams, amb la Pasqua i les Caramelles. 

     Entre palmons i palmes, en Jaume i en José Pérez,  assajaven al violí les partitures de les Caramelles que interpretava la colla del Patronat. Els qui en aquella època hem tingut el goig de participar-hi, hi havia unes cases on s’hi anava a cantar que, per la seva situació, o perquè a la tradició s’hi afegien altres ingredients, pel que fos, derivava a un encanteri que sobresortia per damunt d’altres singularitats. Així, el dissabte a la nit, desprès de l’Ajuntament, s’anava a cantar a la rectoria. I en aquell raconet, tènuement il·luminat pels llums de carbur, com ho il·lustra la pintura del meu oncle Joan Yll Zarrán, les veus i la música, assolien una combinació quasi bé insuperable.

    Anys més tard,  de la Casa de la Vila es va passar directament  a la casa del Doctor Serramalera, a la rectoria s’hi va deixar d’anar des de que les colles fan les seves cantades a l’interior de l’església. Aquest racó del carrer d’en Bosc és un altre espai al qual, en aquelles hores de la nit, no hi falta  ingredient per realçar la bellesa de tot plegat. Transcorregudes  les hores, una altra de les cases que agafava notorietat  era la de la família Jou, en el carrer Joan Tarrida, quan encara disposaven del privilegi d’estar apartats del soroll, tot i que el tenien molt a prop però, a diferencia d’ara, aquest encara els respectava. Aquesta casa era l’última on s’anava a cantar ja de matinada, i això significava encarar el ressopó. Que de primer tenia lloc molt a prop d’allà, a can “Gumersindo”, el Restaurant Bonaire.

    El dilluns al matí s’anava  fins a l’última casa situada en l’últim carrer de Terramar i anàvem baixant fins arribar al poble. A la tarda, després de la típica i tradicional cantada a l’Hospital, es torna al centre del poble i aquí recuperem l’essència. Com passava a davant de la confiteria l’Estrella, un altre lloc emblemàtic, amb un marc extraordinari i encara flairós a pasta de mona. I més tard, o més d’hora, es  feia cap al Roy. Un establiment on hi coincidien moltes singularitats. La més històrica, però, procedeix de quan el Sr. Rafael Comas i Curull  va obrir el cafè Orient  en aquest enclavament del carrer Parellades. Sent un gran aficionat a la música, va ser un dels fundadors del Coro, “La Unió Sitgetana”, que havia tingut la seva seu en diferents establiments. A l’Orient, en Rafel, funda el "Cor Joventut Sitgetana“, del qual en va sortir una colla de Caramelles que ell mateix dirigia.

    Ja amb el nom de cafè Roy, sota la direcció de la família Matas-Arnalot, deia que les colles hi feien les seves cantades. I es podia donar la circumstància, que del seu interior hi sortís en Miquel Utrillo i Vidal. I que ell hagués escrit la lletra, musicada pel mestre Pallarès, que cantava la colla del Retiro. 

      Les caramelles són a punt de sortir al carrer i passa que moltes d’aquelles cases i comerços on s’anava a cantar ja han canviat de propietari o ja no existeixen. Des d’ara cal afegir-hi l’emblemàtic Roy, el que significa que no hi ha res per a tota la vida. Gaudim d’aquests petits privilegis. Tot i donant gràcies que hem estat els darrers  d’haver-nos pogut seure al Roy, mentre erem protagonistes, sense  ser-ne conscients, de la història local. Quedem-nos amb aquest record i gaudim del dia d’avui. I dissabte i dilluns, dels cants de les Caramelles. Bona Pasqua.

     

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'abril del 2022, dijous Sant)

      

DE RAMS A PASQUA

     He llegit en el setmanari de l’Eco, del qual  havia sortit el primer número el 1 de març del 1886 amb una freqüència quinzenal, la crònica d’aquella Setmana Santa, on el diumenge de Rams va coincidir amb el 18 d’abril, dijous Sant el dia 22, el divendres Sant en 23, festivitat de Sant Jordi, sembla ser que amb molt poca repercussió en aquells anys. Al ser una publicació quinzenal, la crònica d’aquella Setmana Santa sortia publicada a l’1 de maig.

    Fer un cop d’ull a aquell número de l’Eco ha estat possible gràcies a l’eina que han posat a les nostres mans l’Associació Digital de Sitges i a la gran tasca  portada a terme per  l’Eduard Tomàs, la Marga Domingo, la Marta Fontanals i el Jordi Milà. Sembla que no pugui ser que, sense moure’ns de casa, podem accedir a totes les publicacions de la premsa local, fotografies, programes , actes dels Plens de l’Ajuntament i moltes coses més dintre aquest Arxiu Digital de Sitges. Que des de un primer moment ha comptat amb el recolzament de l’Ajuntament.

   És curiós quan llegeixes cròniques antigues, a voltes hi trobes un cert paral·lelisme amb l’actualitat. Així passa amb aquella llunyana Setmana Santa: 

    “...Desde   el martes Santo ya comenzó a notarse gran afluencia de forasteros, compuestos en su mayor parte de antiguos vecinos nuestros residentes hoy en Barcelona y que con su presencia daban un aspecto nuevo y más animacion a la población .

    El miercoles por la noche , sobre todo, se veían todas las calles y plazas atestadas de gente que como de costumbre iban a visitar los pasos de la pasión del Señor.

   ... Las procesiones del Jueves i Viernes Santo fueron muy lucidas, viéndose durante estos días gran concurréncia de fieles en los templos y en las visitas de los sagrarios...”.

      Pel que podem comprovar, en aquelles anys, la gent ja omplia els nostres carrers. Mentre que es feien dues processons consecutives, el dijous i la del divendres. Desprès la del dijous es va passar al dimecres, que era dels homes. I la del divendres, de les dones. Fins que, amb bon criteri, es van unificar al divendres. 

    Jo vaig debutar com a músic en la processó del dimecres Sant del 1965, al costat de l’Antoni Pagès Llorens que no feia gaire que també ho havia fet.  El mestre Manuel Torrens feia debutar als seus alumnes en les processons que es celebraven durant l’any. En aquell exercici  era administradora de la Mare de Déu dels Dolors, la senyora Angeleta Jacas esposa d’en Frederic Montornès Pino. Junt amb la resta de components de la banda vam sortir de la seva casa al carrer Sant Sebastià. 

   Cada any hi coincidien moltes curiositats en aquestes processons. A mi, particularment, m’atreia veure a uns   sitgetans que hi  participaven. Acostumats com estàvem a veure’ls vestits de carrer, quan  vestien amb la túnica morada de l’Ecce Homo i la resta de la indumentària negra, donava la sensació que ocupaven  càrrecs de la cúria eclesiàstica. En Jordi Pañella, en Magí Mirabent, en Pere Roig, en  Gaudenci Mirabent, Josep Pagès  ... semblava talment com si tota la vida ho haguessin vestit. Ells mateixos, a l’endemà, es cobrien el cap amb la barretina i anaven a cantar Caramelles. En poques hores passaven del recolliment a les excentricitats que mostraven alguns componentrs de les colles

    Aquest article, com els de la resta de col·laboradors i col·laboradores, gràcies a la facilitat de consulta  que han posat a la nostra disposició   els amics de l’Arxiu Digital de Sitges, igual com he fet jo, ho consultaran les generacions futures  i també a ells hi agradarà saber  que a Sitges, el 2022, continuava omplint-se de gent per Setmana Santa, que es fan processons i que tres colles surten a cantar Caramelles. També  que quan s’apropava el Diumenge de Rams, anàvem a comprar les palmes i els palmons a can Pascaret i  a can Vidiella. Al cap i a la fi la vida s’ha envoltat sempre de rutines, costums, festes i tradicions. Tant de bo que quan les generacions  venideres facin la comparció entre el passat i el temps que els tocarà viure, que determinats aspectes  tampoc difereixin  tant. Això significarà que la vila no ha perdut ni identitat, ni els costums. 

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'abril del 2022)

  

LA MATAFALUGA

   Costums molt habituals en el dia a dia es veien una mica transformats durant les set setmanes que dura la Quaresma. M’hi refereixo en passat perquè avui la mena de penitència que s’observava durant aquest període de temps ha quedat com una mica testimonial. 

     A casa nostra un dels fets que més influïa i repercutia entre la gent, és que durant tot aquest temps no  es feien balls. Tenint en compte que totes les festes i diumenges les dues Societats locals organitzaven populars i exitoses ballarugues, aquesta interrupció aparcava un dels costums més esperats de les tardes dels dies festius. Per la seva banda els músics locals, habituats a no tenir disponible totes les hores dels dies de lleure, se’ls feia estrany anar a passejar amb la família  sense haver d’estar pendents del rellotge. 

      Un altre dels aspectes que també va associat en aquestes influents set setmanes és l’abstinència a menjar carn els divendres. Això contribuïa a que les cases -a l’hora de dinar- assolis protagonisme el bacallà, com element principal d’uns plats condimentats amb un exquisit  sofregit, junt amb escarxofes i ou dur. Però com en quasi tot també existien les excepcions, els qui s’ho podien permetre pagaven el que se’n deia la “bula” i podien menjar carn. Amb aquests detalls es feia encara més evident les diferències de classes que hi havia i també que el diner ho pot “quasi” tot.

     El costum de menjar bacallà els dies d’abstinència no s’ha perdut i el conjunt del plat amb els ingredients que he apuntat, junt amb els pèsols, la menjada resulta exquisida i fa que els divendres no es  trobi a faltar la carn entre les persones que compleixen amb aquesta abstinència. Essent el bacallà el protagonisme, el qual es repartia entre aquests “platillos” i els bunyols corresponents. La bacallaneria més coneguda havia estat a la plaça de l’Ajuntament, cantonada  amb el carrer Major. La Salvadora i la seva filla, la Montserrat Planas, atenien a la clientela, en uns anys en què el bacallà era assequible a totes les butxaques i per tant era present en moltes menjades, que han perdurat fins als nostres dies.

    Es compleixin  o no les predisposicions per secundar l’abstinència, el que agrada a tothom són les postres típiques d’aquest temps: els bunyols de Quaresma. Els quals entre els ingredients hi trobem la matafaluga, aquesta planta que flaireja a anís i contribueix a donar bon gust a aquests bunyols.

   En els anys difícils de la guerra, els més fumadors només pensaven el que podien fumar, i van trobar amb la matafaluga un substitut del tabac, potser més saludable o, si més no, de flaire més agradable.

     Tanmateix és en aquest temps de Quaresma quan  la matafaluga ens retorna a flaires típics i exclusius d’aquests dies i amb ells arribarem a la Pasqua, quan aixecades totes les limitacions manducaries, es sobreposaran altres al·licients molt més dolços,  que els únics que tenen la potestat de prohibir-ho són els metges. Em refereixo a les mones i als muflons, ben assortits de matafaluga que deixen un sabor de boca tan peculiar, fins el punt en què la Pasqua se’ns fa curta. Tot i que una pastisseria local, tots els dissabtes de l’any, n’elaboren i sense haver de passar per les rocambolesques situacions que, cada any, per molt ben organitzat que sembla que ho  tinguin  els susdits pastissers, en un moment donat la situació es descontrola i agafa un caire surrealista.

      Mentre que la matafaluga es converteix en un ingredient  essencial de les pastisseries, un altre ingredient de la Pasqua es fa evident. Em refereixo  als cants de les Caramelles que  les tres colles aquests dies  estan assajant. Aquesta vegada amb l’estímul afegit que els podran oferir tal com estàvem acostumats i no amb les també no menys meritoses demostracions que ens van fer arribar mitjançant les xarxes socials, durant els dos anys de la pandèmia. 

    Només falta aconseguir un altre ingredient molt important, la pau. Que aquesta es restableixi a tot el món. I en concret, en aquesta part que ens és molt propera.

                                          J.Y.M.

    

     ( article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'abril del 2022)