Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

27 de març 2011

LA VIDA SOBRE RODES

Una de les coses més complaents en la vida de les persones són les aficions. Tenir quelcom que ens serveixi de distracció en les hores de lleure és molt important, per a poder, en diguem, desconnectar. Les manualitats, en totes les vessants, han estat un entreteniment que tan han practicat homes com dones. Em ve al pensament el Sr. Màxim Pie, cunyat d’en Jaume Sauch, el qual, a estones lliures, confeccionava uns vaixells i barques de mides discretes, que no els hi faltava detall. La seva feina anava més enllà de la d’un maquetista, ja que ell mateix es feia els planells i sobre ells evolucionava l’obra. Una combinació d’enginyer, navilier, calafat i miniaturista. En definitiva l’obra d’un aficionat que treballava aquest art com un professional. Com ell molts altres que també, en diferents camps, han demostrat una sensibilitat exquisida que els ha entretingut, han abrigat i al mateix temps desfullat una cabòria que els ha ocupat moltes hores del dia i de la nit. Tenir una afició d’aquest calat acaba sent relaxant i edificant. Et distreu d’altres amargors quotidianes. Quan fa tot just una setmana que la nostra Vila era l’aparador mundial d’una amplia mostra de manualitats fetes per dones de tot arreu. Per uns dies pels carrers va predominar la presència de dones davant la dels homes. I el seu art es manifestava com un exemple de la perseverança que fa possible que les aficions tinguin, com és el cas, un destí i que aquest porti per nom Sitges. Un poble situat en la riba tranquil•la del Mediterrani, bressol de molts artistes i moltes aficions. He aportat una semblança de l’afició de Sr. Pie per exemplificar una tasca a la qual dedicava, totes les estones que tenia lliure, un home que fruïa amb el que feia i quan ho explicava i raonava sobre les tècniques i detalls emprats, ho feia amb un entusiasme encomanadís. Quelcom semblant han fet elles, la seva presència en aquesta magna exposició, a més del revulsiu que suposa exposar les seves obres, es produeix un intercanvi d’impressions que s’associen amb un moviment social on l’art és el pal de paller. Aquests esdeveniments encara no es programaven en aquells anys en què brodadores com la Fina Mestre, feien del brodat el seu ofici i també el compaginaven amb detalls d’un caire més artístic i original. Quan era per costum que les parelles aportaven al matrimoni tovalloles i llençols brodats amb la inicial dels dos. A banda que les avies poguessin confeccionar unes vànoves de ganxet, en una imatge molt repetida durant tot l’any, a l’hivern paraven el coixí on el sol s’arraulia i mentre feien anar els boixets es tapaven el cap amb un mocador. La Fina va viure en un lloc ombrívol, on el sol hi passa d’esquitllada, potser perquè les pedres de les seves cases conserven millor l’uniformitat del color, més amb l’ombra que no pas amb el sol. D’aquí que un veí seu, en Pere Stämplfi, va voler deixar un senyal testimonial del sol, en una hora concreta, quan aquest il•lumina també d’esquitxell la muralla i en una data tan assenyalada com la del dia de la Festa Major. En el quarto de reixa on treballava, la Fina estava envoltada de penombres, no obstant no era cap impediment per a desenvolupar amb pulcritud els brodats que realitzava. D’entre les ombres de l’habitació, però, en sorgia l’imatge del Drac brodada damunt d’una camiseta. Avui la Fina hagués triomfat en aquestes fires, ho va fer, si més no, en el seu dia, entre tots els qui tenim la sort de poder conservar una d’aquestes petites obres d’art i que guardem amb molta cura i estima. Són, com els deia, aficions que esperonen i fan més agradable la vida. Quan aquesta també s’ha passejat sobre rodes. Curiosament aquesta, la vida, comença i acaba sobre rodes. Quan som nadons ens porten amb cotxet. Al fer-nos més grans existia un mecanisme impulsat per rodes que ens ajudava per aprendre de caminar, en deien caminadors. Després ve l’època de la bicicleta , la de tres i dues rodes. Abans, de canalla, confeccionàvem unes plataformes, on hi acoblàvem uns coixinets i situats al capdamunt d’un carrer que fa baixada, el invent corria que se les pelava. Va venir a ésser el precursor d’això que ara anomenen “monopatí”. I és que les persones hem estat sempre sotmesos a les velocitats i sense deixar les rodes hi hem posat motor, les motos. Amb la proliferació del cotxe, la cosa anava sobre rodes, i mai millor dit. Varem començar amb el 600 i la sofisticació ha assolit cotes impensables de quan la gent anava amb carro, amb el cotxe de línea, amb el tren. Automòbils que poden circular a velocitats de vertigen, però que les normatives els frenen amb les limitacions obligatòries que cada vegada són més restringides. Passen els anys i t’adones que anar sobre rodes ja és quasi una necessitat. Existeixen unes motocicletes elèctriques, fàcils de manejar i dotades d’una gran estabilitat. D’aquesta manera, quan les cames van feixugues, és la solució per desplaçar-se. I vet aquí que tot ho condiciona l’amuntegament dels anys i amb ells les rodes es fan cada cop més imprescindibles, ja es fa servir l’anomenada cadira de rodes. A partir d’aquí difícilment ens podran treure les rodes de sobre, fins i tot en el moment de l’últim passeig anirem sobre rodes. El diumenge tornarà el Ral•li a rodar per la carretera de les Costes, fins arribar a la nostra Vila. Un repte que ha involucrat a nombrosos apassionats d’aquests cotxes, en diguem, antics, ells en diuen d’època. Tan se val el nom, són els testimonis d’un temps on anar sobre rodes no era massa freqüent , tan sols a l’abast d’uns quants privilegiats. Era quan tampoc calia prohibir estacionar ni haver de sancionar per córrer massa, l’únic prohibitiu ho dictava la butxaca, vet aquí les limitacions. Davant aquest panorama els carrers dels pobles estaven buits de cotxes, no hi havia tràfec, els amos i senyors dels carrers era la mainada que jugava a patacons i al ram de la mula, entre altres entreteniments. El cotxe ha estat un invent que s’ha modernitzat, fins a les línees actuals i també ha augmentat la potència dels motors. I davant el considerable increment del transit, s’han hagut de adaptar les carreteres, fer-ne de noves i construir autopistes, el que permet que els trajectes siguin més còmodes de fer i les distàncies no semblin tan llargues. L’altra setmana em referia a en Sadurní Mestre, com un expert en carreteres a qui li agradava conduir. Fins el punt que un dia es va proposar anar a Madrid i tornar el mateix dia, era quan la carretera no estava tan millorada i tampoc existia l’autopista, el cas era que per anar fins a la susdita capital s’empraven de deu a dotze hores per trajecte. L’home va sortir de Ribes a una hora matinera, va arribar al destí, van fer un cafè a la “Puerta del Sol” i tot seguit van marxar altra vegada cap a Sant Pere de Ribes, com aquell que va i ve de la cantonada. Són rampells de conductor delerós de fer quilometres. D’anar sobre rodes. J. Y. M.


(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 de març del 2011 )

El BADALL D'UN RIBETÀ


Les persones tenim associades un nombre indeterminat de, diguem-ne, sacsejades, encara que està mal dit, que quan menys t’ho esperes et causen unes alteracions que no es poden dissimular. El badall és una d’elles, ja que ens fa obrir la boca sense que el puguem preveure ni aturar-ne l’obertura. És un senyal de mandra, de son enrederida, però també pot ser un avís de gana. D’aquí que després d’un badall s’acostuma a fer la pregunta: “son o gana?”. Podria ésser una mica de tot. És cap a la vesprada quan els badalls més sovintegen. Les normes d’urbanitat manen que davant un badall tenim d’apropar la mà a la boca i tapar-la per tal de que no quedin al descobert tan descarades interioritats. El mateix gest s’ha de fer quan es produeix un esternut, que per cert hi ha per costum saludar-lo amb un “Jesús” . No obstant com que s’aprecien corrents d’un cert laïcisme, ara també hi val l’exclamació de “salut”. Segurament amb la voluntat de desitjar que la cosa, símptoma de refredat, no vagi a més. Una altra incidència que es pot presentar en qualsevol moment, és la tos. On també cal dirigir la mà a davant la boca, encara que no existeix, com amb l’esternut, una elocució de cortesia que el precedeixi. Millor dit, davant la tos de la mainada, es solia magnificar de manera carinyosa, amb els següents termes: “Sant Josep gloriós, cureu la tos d’aquest nen tan ermós”. També distorsiona la normalitat corporal el sanglot . Aquest ja és més complicat de controlar, fa vibrar tot el cos i emet un sorollet com una mena d’esglai. Existeix la creença que propiciant un absurd a qui el pateix, desapareix . No se si serà perquè coneixent el mètode, ens posem en guàrdia i no ens espantem. Així és que el sanglot s’acaba quan menys t’ho penses. I arribem a irrupcions més grolleres, com ho és el rot. Aquest és més fàcil de dissimular, si més no alguna vegada s’escapa i produeix un efecte molt desagradable. Igualment trobem les paraules escaients: “Bon profit”. I si la confiança ens permet ampliar la recomanació, hi afegim: “Bon profit, porc fotut”. On no hi ha paraules per respondre, és pel soroll que prové de la part del darrera , la de la cara tapada. No hi calen paraules, sols gestos, els d’aguantar la respiració, o fer pinça amb dots dits de la mà, pressionant els orificis del nas, per tal d’evitar-ne el flaire. Dit tot això, inspirat amb un badall d’un contrabaixista ribetà, em plau comentar la gran satisfacció que m’ha produït veure publicada en aquestes pàgines la fotografia, feta per l’Andreu Cenzano, on hi apareix el recordat amic Sadurní Mestre, oriünd de Sant Pere de Ribes, el qual va tocar el contrabaix, durant mots anys, desprès d’haver-ho fet amb el trombó, amb la nostra Cobla Sitgetana. El músic espera, repenjat a les portes del Vinyet, i amb un badall de reglament, d’aquells que no es sap si es promogut per la son, per la gana, o per avorriment, a què s’acabi la missa del dilluns de Pasqua, per poder entrar amb la colla de Caramelles del Patronat, per d’oferir la cantada. És una instantània molt adient a la tradició caramellaire i també ha coincidit, la publicació, en aquest començament de la Quaresma, quan les colles es disposen a preparar els assajos de les peces que es cantaran amb l’arribada de la Pasqua. A en Sadurní, la gent de Ribes, el coneixien més popularment per en “Paf”. Ell i la Montserrat, la seva esposa, viatjaven per aquestes carreteres, anaven i venien, del poble on la Cobla actuava, junt amb un viatger que no deia res, però que ocupava tot la interioritat del vehicle, deixant l’espai just per a que s’acomodessin el conductor i l’acompanyant i interposant-se entre els dos, el mànec del contrabaix, amb el capçal de les claus per tibar les cordes. Era quan encara no s’havien inventat el GPS i per arribar fins els llocs més llunyans, s’havia de consultar els mapes. En Sadurní era un expert en carreteres, les coneixia totes. A diferència de l’altre músic, en Cristòfol Rubí que es planyia de la proliferació de tantes vies de comunicació, quan abans, deia, sols hi havia dues carreteres, una per anar i una altra per tornar. Però en Manel Vendrell tenia el convenciment que en qüestió d’orientació guanyava al contrabaixista. Com que en Sadurní no viatjava amb la resta dels músics, ell ja hi feia cap. Només arribar al lloc, en Manel encuriosit, li preguntava per on havia passat, en Sadurní li explicava amb tota mena de detalls i tot seguit en Vendrell li rebatia: “cagada...”. A partir d’aquell moment s’establia una discussió magistral de geografia i carreteres. Els dos volien tenir raó i n’hi havia per llogar cadires. Entre sardana i sardana, només els veies amb els braços aixecats i senyalant direccions. Fins i tot en Manel que ja dic, era expert en orientació, entre altres genialitats, sempre buscava la direcció per on sortia el sol i a partir d’aquí l’home es sentia segur de la seva posició i estenen els braços es situava: “Cap a la dreta hi trobem..., a l’esquena...” . I per reblar les seves conclusions afegia, convençut: “Sentit de l’orientació”. Al final, desprès d’haver dirigit i voltat per tots els tombants, havia un dels dos que ho acabava: “Saps que et dic, passa per allà on vulguis”. Haver començat per aquí. A la fotografia, en Sadurní Mestre badalla, li falta l’ambient que li propiciava en Sou, però és que per arribar a Sitges, des de Sant Pere de Ribes, no cal menester gaire sentit de l’orientació. J. Y. M.


( Article publica a l'Eco de Sitges , el 18 de març del 2011 )

VILA DE BARRETS

Sempre per carnaval proliferen un bon nombre d’originals i vistosos barrets. Si així es pot anomenar aquests casquets engalanats amb multicolors plomatges i altres elements decoratius que són el complement a la resta del vestit. Aquesta ocasional mostra de barrets els quals, de normal no es passegen pel carrer, formen part d’unes tradicions puntuals. Guaitant a l’historia del poble a través dels barrets, una manera original i atractiva de furgar en el costums, ens trobem amb un barrets que són van relacionats amb unes activitats, com els barrets que feien servir els pagesos, de viscera ampla i de palla. Com també ho eren els capells dels americanos, si més no aquests caracteritzats per les seves elegants formes i per les teles de color clar que anaven amb consonància amb el traje . Aquesta indumentària marcava un abans i un desprès, en quant a gent que havien marxat a fer les Amèriques i tornaven havent amassat una fortuna, o amb una mà a davant i l’altra al darrera. Tant en una situació com l’altra, però, no era cap impediment vestir segons els costums d’aquelles llunyanes terres i que tant enseyorejaven aquests verals. Uns barrets que, com he dit, van marcar una època. Quan el més comú eren les gorres de treballadors, com les que apareixen en les pel•lícules i reportatges de les revoltes de les masses treballadores. Unes gorres amb una mica de viscera i que tan predominaven entre aquell anar i venir dels integrants de les fàbriques de calçat, en els moments previs d’entrar i en les sortides. Es barrejaven amb les boines que n’era un altra element pel cap força comú. Com a curiositat en un enterrament d’aquella època, hi coincidien al menys tres barrets diferents, com el del senyor Rector que presidia el dol i que es descobria el cap en aquell biaix del Cap de la Vila, a frec de la botiga de la Maria i la Filomena de can Mas, en el moment de cantar les exhortes. Destacava, també, en el seguici funerari, el barret de copa, d’un negre rigorós, que portava el Sr. Raventós , de can Sofia, el qual comandava el carro mortuori tirat per cavalls. El moment més delicat per a fer aguantar el barret damunt el cap del cotxer, era quan el carruatge decantava des de l’església cap a la porta de santa Caterina, en aquest tram rara és la vegada que no hi bufa el vent. De la seva intensitat depenia l’arravato. Si el cotxer badava degut a la maniobra amb les rendes del comandament, podia passar que el barret volés pels aires i , en els pitjors dels casos, anés a parar a mar, com havia passat en més d’una ocasió. L’altre era la boina que feia servir en Pere Mestre, conegut més popularment per en Rampí, per provenir de la sínia, l’home ajudava a en Jesús Carbonell que era l’enterra morts, cada vegada que hi havia un d’aquests “bolos”de mal rollo. En el trajecte acostumava a portar posada la boina, si més no en arribar a l’església, amb un gest calculat, per les vegades que l’havia fet, agafava la boina , la plegava pel mig i la guardava en la butxaca de l’americana. Era un senyal, inequívoc, de respecte. Era quan hi havia, al menys, un guardià urbà permanent en el Cap de la Vila, el qual quan passava pel seu costat tan luctuosa comitiva, es quadrava i saludava militarment, amb la mà dreta tocant la viscera de la gorra de plat. Per cert, són altres capells, aquest dintre l’apartat de les gorres, que han conviscut, encara ara, amb la diversitat de barrets, boines i gorres de tota mena. Sense passar per alt el típic salacot blanc, de caire colonial, que feien servir els guàrdies quan dirigien el transit, detall que completaven amb una singular casaca, amb cinturó inclòs, d’un blanc enlluernador i botons platejats. Durant uns anys, en els actes que revestien una certa solemnitat, els barrets de la guàrdia urbana estaven farcits de plomes blanques. A Sitges també, com a tots els pobles, hi van coincidir les gorres militars. Era quan tocava incorporar-se a files, el que es coneixia com “la mili” I cada vegada que els soldats sitgetans arribaven per gaudir d’un permís, o marxaven, se’ls veia vestits amb uniforme caqui i aquella gorra peculiar, allargada. Excepte aquells que feien, en deien, milícies universitàries, que per no interrompre els estudis a la universitat, aprofitaven les vacances per servir a la “Pàtria”, però aquets tenien el rang d’alferes i per tant portaven gorra de plat. Per la Festa Major, curiosament, tancava la comitiva dels balls populars, de la processó de Sant Bartomeu, un bon nombre de gorres. N’eren la dels integrants de la banda militar que acostumava a venir cada any i, deixant de banda l’aspecte militar, aquesta formació conferia una categoria rellevant en l’apartat musical. Es va donar el cas que alguns dels “adocandos” que integraven la banda, eren xicots d’aquí, com l’Antoni Pages Vias, l’Antoni Olivé Ràfols, en Josep Torrens Urgell, els qual sentien una gran satisfacció poder venir amb la banda al seu poble. Els músics de la banda del poble no feien servir gorra de plat, no obstant en les actuacions on regnava una certa frescor ambiental, acostumaven a portar boina. Al capdavant dels “emboinats” i anava el mestre Pallarès, en Torrens era home de capell de roba, en el trio de ritme hi destacava l’Agustí Montornés, amb boina, comtambé la portava en Ricard Escobosa, que tocava el bombo A mesura que el turisme va arrelar, els cuiners d’hotels i restaurants es cobrien el cap, amb aquests singulars barrets blancs que segons la mesura de l’altura indiquen el grau de la categoria. Nosaltres, que érem canalla, acostumats al passa-muntanyes, que sols ens deixava al descobert els ulls, ens encuriosia aquells barrets tan originals i quan passaven per davant d’aquests establiments, ens afanyàvem per poder veure els cuiners i els seus barrets . La trajectòria barretaire va continuar oferint unes evolucions que s’adaptaven als costums que en tenia la gent de portar algun barret, com el que feien servir aquells peculiars xurrers, responsables de la xurreria que es trobava en el carrer Parellades que lluïa per nom: “ La Violeta”. Eren uns gorres, allargades, tipus militar, però blanques. Els seus portadors, els qui preparaven els xurros, eren uns personatges com extrets d’un llibre de cavalleries. Però pel que s’observava, instruïts en la música de Sarsuela, per la seva dependència en escoltar aquest gènere en la gramola i fer-lo arribar fins al bulliciós carrer. I d’aquells barrets de roba, elegants, senyorials com els que feien servir els gitanos d’aquí, com en Juanito que el portava amb una acurada elegància que feia goig. Als mocadors amb els quals es tapen el cap les dones i noies de la franja musulmana. Entre costums i tradicions, Sitges és pot dir que ha estat una vila de barrets. J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de març del 2011 )

L'EVOLUCIÓ DEL CARNAVAL

El carnaval sitgetà ha ballat al compàs que li ha marcat cada època. El Prado i El Retiro han estat les dues Societats que li han donat cobertura en els moments d’esplendor, en els anys de prohibicions i en els del ressorgiment, en deien “el carnaval de la democràcia”. Aquesta implicació de les dues Societats era degut a que en el poble es convivia amb un important tarannà associatiu. I aquesta amplia participació dels socis amb tot el que organitzaven, va permetre poder viure èpoques d’esplendor, degut a la bona predisposició que es dispensava. Una afluència que esperonava a les juntes directives a programar unes cartelleres carnavalesques amb el bo i millor. Sobretot amb les orquestres que amenitzaven els balls, de manera especial el dilluns, el dia del “Panaché”, el Prado organitzava el suggestiu “sopar a l’americana” i el Retiro un lunch. Es convertia en una cita obligada tant per pradistes com retiristes. En aquesta nit les dues sales oferien un aspecte immillorable i es ballava amb les orquestres més punteres del moment. Hi posava la nota de distinció, l’elegància i la cura en el vestir. Les normes ho exigien i els socis ho respectaven. La resta dels dies de disbauxa, no és que el nivell musical baixés, si més no l’ambient era diferent, les disfresses, les comparses, assolien el protagonisme. Però com que era un carnaval familiar, hi havia temps per a tot, de manera que quan acabaven les passades i fet el recompte del nombre de parelles de les comparses que treien al carrer les dues entitats, les entrades a les societats eren espectaculars i aleshores, en aquell replegament de socis, començaven els balls que eren esperats amb un entusiasme especial. Aquest ambient va conviure amb la picaresca, el canvi d’identitat, que forma part del guió d’aquestes diades. El més impensable es vestia de dona, o també la mateixa femella realçava les seves anatomies i transformaven, disfressaven, mai millor dit, la realitat per sobresortir, fins i tot, de la vulgaritat, o de la lletjor predominant durant la resta de l’any. La presència d’aquestes disfresses, causaven una admiració enlluernadora. Avui, acostumats a veure-les de tots colors, no crida gaire l’atenció. En aquells temps on predominaven les simplicitats, tot el que sortia de la normalitat feia aguantar la respiració i l’equilibri per no caure de cul. Era una atracció i, sempre, una novetat, tant pels que s’afanyaven per intentar atraure l’atenció d’aquelles donis que no es podien pas desmerèixer i deixar-les de racó. Com per la resta de públic que, no cal que ballessin, gaudien guaitant des de les llotges o per les butaques de tot el contorn, aquells intriguis que feien anar de bòlit a més d’un. Van seguir uns anys de carnavals reprimits, prohibits, si haguessin d’haver obeït les proclames de les autoritats pertinents. Malgrat tot, el nostre carnaval va gaudir d’una certa permissivitat, en bona part gràcies als alcaldes de torn, els quals s’erigien en responsables de la seva gent. Un fet curiós, el d’aquesta implicació per part de les autoritats locals, obeïa a que els que s’alternaven en l’alcaldia eren socis acèrrims d’una o altra entitat, fins i tot les havien presidit. Ningú com ells sabien el que representava el carnaval per les Societats, d’aquí que remoguessin cel i terra a fi d’aconseguir una mica de màniga ampla per part, també, del governador que manava la província. Amb més o menys advertiments i haver d’assumir difícils compromisos, els alcaldes sempre aconseguien, ni que fos de paraula, un permís a mitges. Sortosament mai va passar res de massa rellevància, com per prohibir-ho definitivament i deixar en entredit les garanties avalades per les autoritats locals. Ens referim a un temps on pràcticament tothom es coneixia i per donar-ne constància, els porters de les respectives societats, havien de mediar entre la disfressa, que volia entrar al local, i la parella de la guàrdia civil que eren, en definitiva, els qui havien de consentir l’entrada, prèvia identificació, per part del porter, que desprès d’aixecar una mica la careta, assentia amb el cap, com volen dir: “el conec” . Avui en coneixerien ben pocs. En certa manera es va passar del carnaval, es pot dir, de l’elegància, al que jo crec que és el genuí, l’autèntic, el carnaval satíric, el de la mofa i la ridiculització. On també hi predominava la inventiva, l’enginy. On es saludava als espectadors amb aquella fórmula tan comuna i que he apuntat, aquí mateix, moltes vegades, tanmateix és una pregunta que també es repetia cada any per aquesta ocasió: “Que me conoces?” Pronunciada amb veu de “fardo” que igualment ha estat un llenguatge molt peculiar i d’acord amb la situació de canvi de personalitat. Va ser a l’any 1976 quan el carnaval sitgetà va ressorgir d’aquella popularitat que el va mantenir mig d’amagat durant tots aquells anys. Va tornar sortir al carrer sota l’organització de les dues Societats, Portant, el primer any de la represa, la davantera els del Retiro. La música al carrer la va posar la banda de músics locals, quasi la majoria components de la Cobla Sitgetana. La qualitat orquestral, en quant a l’intimitat de les dues sales, es va mantenir en els balls de la nit del dilluns, els de la resta ja va començar a notar-se una mica de declivi. Pel carrer a les diferents formacions musicals s’hi afegien les xarangues navarreses. Paral•lelament a aquell ressorgir, van proliferar una corrent gai que s’exhibia amb una indumentària de categoria, que provocava l’admiració i curiositat, principalment, de la gent que ens visitava. S’ha de dir, malgrat no agradi, que molts venien a veure el carnaval amb el morbo afegit, en quant a l’oportunitat de poder veure, de prop, homes vestits de dones. Lluint exuberants atributs de dona, amb “quasi” totes les peces femenines, ben posades, o ben portades, com es vulgui entendre. El carrer sant Bonaventura, indret on hi havia un bon nombre de locals d’aquesta índole, aconseguia atreure una gentada que, encuriosida, seguia l’anar i venir d’elles que eren ells. Als qui els agradava escoltar carantoines que els hi dedicaven tan nodrida concurrència. El carnaval s’ha fent gran, al mateix temps que les músiques i les societats no passen per moments de massa eufòria. Fins l’extrem d’haver de suprimir balls com el “panaché, que semblaven intocables. Discoteca i Disco Marín , són les alternatives a les músiques d’aquelles orquestres de gran celebritat, a les quals els socis rebien amb aquell deliri que es feia encomanadís. Dies abans que comences la Quaresma i amb ella l’ajornament de tota mena de balls, s’havia d’aprofitar.. Avui, tot i tenir-ho més fàcil, s’ha perdut aquella corrent associativa. Amb ella Prado i Retiro, es veien recolzats per un gran nombre de socis/es. Els quals de ben jovenets ja estaven inscrits. I la música els aplegava en totes aquelles ballarugues de grats records. Curiosament a mesura que la música es va anar afeblint, es va anar també retrocedint en el nombre de socis. Evidentment vivim en un altre temps i els costums han canviat. El Carnaval sitgetà gaudeix d’una fama ben guanyada, després de tants anys de ballar-la. J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de de Sitges el 4 de març del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez