Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

24 de novembre 2013

EL SOROLL DELS MÚSICS


   Aquests dies seguim, amb curiositat, el litigi que mantenen una pianista i la seva veïna, interposat per aquesta per la molèstia que li causa l’estudi persistent de la concertista.  Com a músic em posicionaria a favor de la pianista, perquè sé que per dominar bé un  instrument són necessàries moltes hores d’estudi i a més, si no es vol perdre agilitat, embocadura... els mestres aconsellen estudiar cada dia.  Dependrà de l’estridència de cada instrument  per a que sigui més o menys suportable.

     Sitges ha estat una vila amb un creixent nombre de músics, o si més no d’aprenents d’aquest art. I per sort seva, el veïnat ha estat condescendent amb els seus estudis i posteriors assajos amb les formacions orquestrals amb les quals han actuat. Així a cal mestre Torrens i en els baixos de la casa on vivia el mestre Pallarès no sols s’impartien classes de solfeig i de piano, sinó que també hi assajaven les orquestres Mozart i la dels Iberos del Jazz respectivament. Encabir tots els components en aquelles reduïdes habitacions, ja era de per si una odissea i si a més el sons dels instruments irrompien a la vegada, en una hora de la nit que ja hi ha de regnar el silenci, com  és la franja de desprès de sopar, ens podem imaginar la sorollada que es produïa, la qual ressonava per entre la resta de les vivendes del bloc. I malgrat aquest molest soroll els veïns ho tenien assimilat i ningú es queixava. Formava part de les normalitats de la convivència amb uns mestres de música i mai se’ls va passar pel cap denunciar-ho com una irregularitat. Segurament perquè els veïns de les dues cases,  ho eren des de feia molts anys, s’havien acostumat a conviure amb els sons dels diferents instruments que ensenyaven, o simplement amb la cantarella inacabable, amb acompanyament  de piano, que desgranaven els alumnes durant les classes de solfeig.

   A casa del mestre Pallarès el so s’escampava pel redós de la Vall, el quarto del piano limitava amb  aquesta exterioritat. I de la seva bona convivència veïnal en donava bona mostra la relació que tenia la Sra. Lola amb les seves veïnes, perquè es podia donar el cas que hi arribessis a classe i a l’obrir-te la porta la Lola aprofités per afegir-se a la singular tertúlia  que tenien formada, a la tribuna d’aquella portalada gran de l’entrada, les dones més properes a aquells baixos. Com les anomenades Civades, la Rosa Ferret i una de les seves filles l’Enriqueta ,  la Conxita Virgili i potser alguna de les cosines, la Ramona Ferret Arnabat, la Ramona Ferret Paretas i la Maria Ferret Gol, que era tia de les dues, les tres vivien  en la casa que era a tocar amb la del mestre. Aquesta ha estat una de les tantes tertúlies peculiars del poble, a la qual cada tarda hi acudien  i, ara una ara l’altra, es retrobaven, a peu dret, en aquell espai i feien la xerradeta. S’havia donat el cas que quan sortia de donar la lliçó la Sra. Lola encara estava  entretinguda en el curiós conclave de dones i ella mateixa es planyia del temps transcorregut.

       Al pis del mestre Torrens la contesa musical es repartia entre dues estàncies, el menjador i l’habitació del despatx, perquè en cada un dels llocs hi tenien un piano. En el menjador impartien classe el propi Sr. Torrrens i la seva esposa, la Sra. Esperança i ocasionalment  en Manel. A la del despatx donava classe en Josep. Qui a més de solfeig se les veia amb lliçons de clarinet,  saxo i de caixa. Els redobles de la qual s’escoltaven des del  carrer Major, així com les indicacions pertinent del seu mestre, entre algun que altre badall escandalós que en Josep, amb tota  normalitat, emetia i que tan entenedors es feien des del  mateix carrer. Aquells que n’estaven més familiaritzats, és a dir els veïns que eren més a prop del balcó,  quan escoltaven el potent senyal de mandra, vaticinaven que l’hora de berenar s’apropava i el udol del mestre anunciava, sense cap mena de dubte, l’eminent irrupció en la classe per part de l’eficient Montserrat, qui li acostava un got ple de llet on hi havia barrejat  cacau en pols. El metre no interrompia l’ensenyament però fins que no s’acabava el contingut allò era un pas de comèdia, perquè no deixava de dedicar les refregades pertinents al seu cos i havia de  tenir cura, també, de l’equilibri mentre bevia, per no abocar el contingut. I quan ja no quedava ni una gota de la combinació, estirava la llengua al màxim i  la refregava per les parets del vas, fins a deixar-lo relativament net

      Molt a prop d’allà, a l’altra cantonada del  Cap de la Vila, a la perfumeria de can Pascaret, alguna vesprada en Jaume muntava una audició de música, entre els seus amics músics i un auditori privilegiat que gaudia amb les diferents modalitats de la música. Prèviament a aquesta audició els músics participants, havíem assajat les obres que s’interpretarien. Els assaigs   tenien lloc desprès de sopar, per tant en un temps reservat al silenci. I tampoc mai aquella tribuna d’interpretació no va rebre el desacord dels veïns. Això ve a refermar quan deia  que tots els vilatans que compartien veïnatge amb  músics, tenien assumit que aquests havien d’estudiar i respectaven el temps que hi dedicaven.

     Els més privilegiats eren els que vivien a les afores del poble. En Magí Almiñana, trombonista, director fundador dels Iberos del Jazz, hi va haver un temps que estudiava en una  masia a tocar l’ermita del Vinyet, de la qual en tenien cura  familiars. Comentava que la seva  satisfacció era sortir a la nit i posar-se a tocar sota la figuera  i a la llum de la lluna. Una marc i una franja horària  sensacional per acomboiar la pastosa sonoritat del trombó amb el bon gust i la tècnica interpretativa de la qual estava dotat en Magí.   

       A l’altra banda de la via del tren, dintre el mateix perímetre d’ubicació, la família Montané estava acostumada a estudiar a frec de les vinyes i en les interioritats de la masia de can Pei, de la qual ells n’eren el masovers. Un espai envaït per les olors del camp i per les notes musicals que desgranaven en Joan amb el trombó, el violí i el fiscorn, junt amb el seus dos fills, en Salvador que tocava la trompeta i el seu germà Joan que a més del clarinet i saxo  tocava la tenora, ell i el seu pare van ser  músics fundadors de la Cobla Sitgetana.

   Es pot  demostrar que els músics sitgetans  mai no van haver de fer front  a cap denúncia. I perquè també ho certifica  la conclusió que diu que  de músic no n’agafen mai cap. Tot i que més d’una vegada , per motius d’interpretació, de raons no en faltarien.

    Avui,festivitat de Santa Cecília,com cada any,he volgut que els músics siguin els protagonistes de l’article. Amb el record posat amb la Montserrat Almirall que allà on vivia  el so del piano, la cantarella dels estudiants de solfeig, formava part de l’entorn i, durant molts anys, van acompanyar als vianants que transitàvem pels carrer limítrofes amb  la casa. Quan aquesta música de fons va emmudir, amb ella va desaparèixer un bocí del Sitges musical.  

                                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de noviembre del 2013 )
 

17 de novembre 2013

HOTELS TANCATS


    Davant del nostre comerç  hi ha un hotel que ens serveix com a indicador de com transcórrer la temporada turística i som  testimonis, de primera fila, en el  moment d’abaixar la persiana. Just aquests dies s’ha produït aquest fet  i, com cada any, la persiana arriada ens produeix una mica de nostàlgia, perquè trobem a faltar el seu bategar, l’entrada i sortida dels seus clients, algun dels quals, degut a que la seva presència es repeteix cada temporada, ens ha permès  familiriaritzar-nos  amb les seves fisonomies i  ells també amb la nostra ubicació.  Un anar i venir que traspua vida, perquè un hotel, a banda dels qui s’hostegen mer motius de feina, és l’embolcall escollit per portar a terme  unes vacances planejades, d’acord amb un destí que atrau. I l’arribada està envoltada de curiositat per a saber de la seva situació i de les característiques  per les quals l’han escollit.

     Aquest tancament temporal és ben cert que cada vegada és menys distanciat amb la data d’obertura, perquè s’allarga la baixada de  la persiana fins per Tots Sants i es torna a obrir per les vigílies  de carnaval  i ja enllaça amb la temporada. Aquest dilluns coincideix  que el carrer Sant Francesc, sobretot al vesprejar, s’ha notat una davallada important de gent que hi transita. I és que en pocs dies s’ha diluït l’ambient que comporta el flux de turistes i ha tornat la calma d’aquesta tardor, quan el clima encara és molt benèvol, massa, per l’època  que ens trobem.

   L’oferta hotelera de Sitges és molt diversa i s’observa una tendència a tenir l’establiment obert durant tot l’any. O si més no amb un tancament el suficient ajustat com  per fer una posada  apunt i prou. Per atendre aquesta diversitat d’opcions hotelera ha calgut l’aportació de molta gent implicada en el sector. Aquesta necessitat de cobrir els llocs de treball consegüents ha estat atesa per personal d’aquí i també d’altres vinguts de fora, se’n ha dit: venir a fer la temporada.  I ha passat com tot, alguns que en el seu dia van venir per ocupar un lloc de responsabilitat en un hotel o establiment de restauració, s’han quedat entre nosaltres per sempre més. Altres, de més visionaris, es van establir pel seu compte i, entre ells,  els qui anaven i venien perquè en els seus llocs d’origen tenien altres obligacions que atendre, i aprofitaven un cop s’acabava la temporada,

     En el seu dia van arribar a Sitges l’Enric Ballasté i la seva muller Elvira, l’home va entrar a treballar en un negoci de lleure que havien muntat el Sr. Maluquer i altres socis dintre el perímetre territorial dels voltants de la piscina, consistent en una zona d’esbarjo on hi havia ubicades pistes de tenis, frontó.... i també l’al·licient afegit, per als més menuts, de poder fer una passejada als lloms d’un burret. Del comandament de la petita  tropa  de cavalleria, en tenia cura l’Enric, al qual la veu popular no var trigar gaire a rebatejar-lo com en Poxolo.  Home eficient, de tarannà molt agradable i de tracte simpàtic i xerraire. Les seves bones maneres, les aspiracions que hi tenen molt a veure, van permetre a l’Enric escalar posicions i aconseguir objectius de més categoria, o si més no, de més professionalitat que era el que ell pretenia.

     De cavalleria va passar a infanteria i en la seva nova destinació se li va encomanar ser el porter de la piscina, quan el local estava regentat per la companyia HUSA, la mateixa que regentava  l’Hotel Terramar, alternant amb les feines del magatzem. La piscina era un  lloc freqüentat per la colònia d’estiuejants i on si feien lluïts balls i festes de categoria. En aquesta posició, tan a l’avantsala, entre el passeig i el local, va tenir l’oportunitat de tractar amb el bo i millor d’aquell nodrit grup de l’alta societat.

     Fins que de la porta va passar a tenir un lloc de barman en la barra. Allà va aprendre els secrets de les combinacions i s’especialitzà amb el servei de begudes de sabors exòtics, tan apreciats en aquells anys quan imperava la simplicitat en quasi totes les coses. En aquells moment  n’era encarregat el Sr. Jansana, aquest es valia  d’un mètode que li aportava molts bons resultats. Quan s’havia d’absentar, amb tota discreció, ho comunicava a l’altre cambrer Sr. Piqué i li feia l’encàrrec que vigilés a l’Enric. I la mateixa tàctica emprava de cara l’Enric: “vigila a en Piqué que haig de sortir”. I se’n anava amb el ple convenciment que l’un per l’altre la barra estava blindada a qualsevol genialitat dels seus responsables.

    Deia que eren uns anys, els de després de la guerra, de dificultats però també d’un ressorgiment de la fama del poble, el qual era considerat com una destinació de categoria. Establiments hotelers com l’esmentat disposaven d’un servei especialitzat, molt d’acord amb la categoria del local. La professionalitat del personal s’aconseguia passant per un aprenentatge meticulós i alliçonador i d’aquesta manera persones com l’Enric van començar en enclavaments estratègics però d’un compromís relatiu, fins aconseguir superar els barems exigits pels responsables de la direcció i així poder accedir a llocs de més responsabilitat  on es requeria, sobretot, professionalitat.

    l’Enric i l’Elvira van fixar, al cap del temps,  la seva residència en el  barri de Sant Crispí i, sense deixar la vivenda, un bon dia  es van traslladar a les Canàries i l’ofici li va permetre ocupar llocs de prestigi dintre l’ampli entramat de l’hostaleria d’aquestes illes. Malgrat la distància  mai van deixar de freqüentar la vila  que tan bé els havia acollit. Allà hi deixaven al fill, que és cuiner, i aquí els agradava retrobar-se amb les amistats que havien fet al llarg de la seva convivència sitgetana. Explicaven els seus avenços i amb el seu posat característic, contribuïa a que la trobada aconseguís un interès recíproc.

     Ara, mentre alguns establiments hotelers abaixaven la persiana, el poble acollia als responsables d’escollir la millor tapa de Catalunya, honor que va recaure a la gent del Cable. A aquest esdeveniment hi anava aparellat una degustació de les tapes preparades pels establiments participants, aconseguint un èxit de seguidors. Un tast que va estar acompanyat de molt bons comentaris. Si tenim en compte que les tapes han aconseguit calar en les preferències de la gent, aquesta possibilitat de degustació ha contribuït a expansionar, encara més, la seva popularitat.

     Els anys també han dotat  a aquests entreteniments una sofisticació que es fa evident en la complexitat de la seva elaboració. Hem passat de les olives sense pinyol i de les patates de xurreria a unes tapes  que aporten innovació a l’aperitiu. En el transcurs d’aquests dies les   elaborades per establiments sitgetans, han despertat la curiositat dels nombrosos seguidors que s’han proposat tastar-les totes. Això passava mentre alguns  hotels abaixaven la persiana a l’espera de la cita carnavalesca. Ara, en aquest impàs, el poble està immers en una calma que tan agrada als qui hi vivim tot l’any. És com l’aperitiu quan s’assaboreix d’una manera relaxant, entre amics.
 
                                                                                                            J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de novembre del 2013 )
                                                                          

11 de novembre 2013

ENS HA DEIXAT EL XEF


  La fatalitat per a un establiment de restauració i també per a un hotel, és que plegui el xef just quan la sala del menjador és plena de gom a gom . I és que una característica molt a tenir en compte en  els cuiners, són les seves supremes genialitats. Posades a la pràctica tant en el moment de demostrar la seva vàlua davant els fogons  i de manera semblant, però diferent per les conseqüències que en deriven, quan s’alteren de forma ostensible els seus ànims tan sensibles. La seva feina suporta una pressió que va en augment a mesura que les peticions van arribant a la cuina de forma massiva i exigent per part dels responsables de la sala. Són moments d’un gran nerviosisme perquè s’ha d’atendre amb la màxima celeritat un nombre important de comensals que donen mostres d’un estat d’ànim famolenc. Aquest grau de responsabilitat pot provocar tensions de nefastes conseqüències, la més greu que el cuiner es descordi el davantal, el deixi abandonat  i marxi per la porta, com més d’una vegada ha passat. Perdre el xef en aquests moments tan delicats, amb el menjador a vesar de comensals que es comencen a neguitejar per la demora, equival a un desastre de magnituds imprevisibles. Perquè no hi ha més desesperació que quan arriba l’hora de menjar i,  per les raons que siguin, et fan esperar. Ho haurem viscut en pròpia persona quan arribats a un establiment de restauració has d’esperar perquè totes les taules estan ocupades, sembla estrany però se t’apodera una mala llet impressionant. Doncs imaginem-nos que desprès d’una espera una mica llarga, ja havent conquerit un lloc, el xef ens deixa plantats, ja és tenir mala sort.

    Amb la marxa de qui un dia li vaig atorgar, no sense abans haver assolit prous mèrits per ostentar tal denominació, la categoria de xef de la Trinitat, la seva família perd, per sobre de tot, al ésser estimat, l’espòs i el pare que ha guiat la nau com ell ho sabia fer per ser home de mar.    A ell, en el seu dia, li va complaure el títol atorgat, per  un servidor,  en  l’encapçalament i l’article corresponent que li vaig dedicar per estar al capdavant dels fogons de la Trinitat. Quan el dia de la festivitat en Jordi Ferret, de can Quadrats, el seu pare havia estat Llucifer de la Colla de Diables,  acompanyat dels seus, prenia possessió d’un enclavament estratègic,  en la talaia de l’ermita,  des d’on dominava les barbacoes. En la cuina de la casa les sitgetanes que cada quart diumenge de  mes fan un xafarranxo  de neteja i condicionament de l’entorn, guiades per l’administradora Rosó Carbonell, s’encarregaven de preparar els ingredients de l’arròs. Uns i altres pendents de l’hora. Curiosament a aquest arròs es pot dir que, a més d’en Jordi, que  el dirigia estant-hi present i actiu,  els estols celestials també hi ficaven cullerada. Es dóna  la circumstància que el Senyor Rector i altres sacerdots de l’entorn més proper, són convidats al dinar que té lloc al menjador de la sala gran de la casa dels ermitans. Tenint en compte  que els sacerdots prèviament han d’atendre les seves obligacions, sotmeses a l’horari de les misses, mana la cortesia d’esperar-los per a començar a dinar. I en Jordi, com a bon xef, havia de calcular que tots els preparatius  s’havien de fer entre una franja horària el suficient exacte per a que els comensals no haguessin d’esperar un cop els sacerdots arribaven  a l’ermita. El sofregit flairejava amb el punt exacte de cocció, tot calculant el moment oportú  per abocar l’arròs.

  Aquest xef ocasional, format en aquells fogonets de pedra que es feien servir damunt les barques, condimentant uns ranxos de peix , on els propis mariners es  llepaven els dits, posava en pràctica els seus coneixements culinaris en aquest indret enlairat de les Costes de Garraf, on fins i tot el fum era bo. Lluny de la barca, però presidint el paisatge la blavor del mar, sota la capa immensa  del cel.  El nostre xef  ha aportat al seu currículum, del qual mai n’ha fet estufera, haver cuinat per autoritats, administradors/es, jerarquia  eclesiàstica:  arquebisbes, bisbes, senyors rectors, vicaris, diaques, sagristans  i escolans, comptant, per descomptat,   que els angelets també hi sucaven pa. I en definitiva per a sitgetans i sitgetanes, gent del poble, que han tingut el goig de compartir taula.

    Quan dels obradors de les pastisseries  i dels forns de les cases particulars s’escapava aquesta oloreta tan sensorial  de panellet, quan als fogons  es coïen moniatos i unes poques patates per fer-ne la massa, en Jordi renunciava a totes les atribucions que la vida li havia atorgat. Ens deixava entre l’ambient d’una tradició que té connotacions dolces i amargues: els panellets, les castanyes  i el costum de fer una visita al cementiri.

     D’uns anys cap aquí en Jordi dirigia els fogons de la Trinitat amb el dictat dels seus coneixements, no pas com a exclusiu remenador  de la paella. Al seu costat han aprés, o han perfeccionat la tècnica culinària, expertes en la matèria que s’encarreguen de preparar el dinar que es serveix a la taula gran el dia de la festa. Els seus consells han aportat al bé comú, uns ensenyaments dels quals han après, també, tots els cuiners ocasionals els quals, en la diada  de la Trinitat, han deixat que les dones parin  la taula sota els pins i ells s’encarreguen de coure les costelletes i altres delicadeses. Aquestes activitats culinàries a l’aire lliure s’han portat a terme mentre estava permès encendre foc a les barbacoes. I quan la prohibició ha desbaratat aquestes preferències per a en Jordi també li ha representat, degut a les seves dificultats de mobilitat, una mena de jubilació anticipada. Si més no els seus mètodes, els secrets i les seves receptes, havien estat ben assimilades per les persones que, durant tants anys de quefers al front dels fogons de la Trinitat , l’han acompanyat i ajudat, en tot moment, com els millors pinxes.

    Pescador d’ofici com el seu germà  Providenci, en xito, tenien en el Cap de la Vila un referent dels sitgetanisme ben entès i ben portat, el lloc on pescadors, gent de la pagesia,  menestrals i obrers d’arts i oficis hi han fet cap per parlar de Sitges i de la seva gent,  com ell feia cada dia en aquesta  tertúlia que presideix l’estàtua d’en Rusiñol. Però en aquell biaix del centre del poble, els dos pescadors hi tenien a la germana, la Pepeta casada amb l’Antoni Sintes, el Conco. El matrimoni,  junt amb el seu fill Josep, han estat un referent dels costums de la vida sitgetana. Tan associada als petits detalls, com la presència, en aquestes dates, d’en Ramonet torrant castanyes, quasi davant del petit taller d’ataconador del qual en tenien cura el matrimoni i el fill. 

    Perdre el xef de la Trinitat, és comparable quan el cuiner abandona els seus comensals a la sort i bona voluntat dels qui  precipitadament s’han de fer càrrec de la situació.  Ens ha deixat, però, sabent que els de dalt en tenen bones referències i els de baix ens hem de conformar amb el seu record. Com ho és el d’home mesurat,  prudent i cuiner de molts plats que no sols es condimenten en els fogons, sinó que  sorgeixen  de  la convivència de cada dia   i s’assaboreixen a la taula on hi preval l’amistat i la predisposició per menjar poc i pair bé. 

                                                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de noviembre 2013 )

 

01 de novembre 2013

SITGETANS EN EL MÓN


      Gent de Sitges que per diferents circumstàncies han marxat de la vila  per establir les seves residències en altres països, on han desenvolupat , ho continuen fent, el seus coneixements i oficis. Ja abans la gent de Sitges va sortir del seu poble i es va establir, majoritàriament,  a Cuba.  Bé perquè hi tenien familiars o altres contactes que els facilitava l’oportunitat de millorar. Alguns van tornar havent aconseguit una situació estable, altres no van tenir la mateixa sort. I els més irònics afirmaven que havien perdut la maleta durant la travessia . Fins en trobaríem que van morir en aquelles destinacions. Per a tots la  determinació, la de marxar del  poble, representava un gran esforç emocional.

   També  les  circumstàncies van capgirar els destins de moltes famílies, quan per exemple, en els transcurs de la trista retirada, després de la confrontació bèl·lica,  molts van ser els qui van anar a parar més enllà de la frontera amb França. La majoria va poder tornar. Altres van preferir quedar-se al país veí perquè van intuir que allà els seria més factible refer les seves vides.  Havia també els qui no podien tornar degut als seus ideals, els quals no s’avenien amb els del regim imperant. Per a tots la nova singladura havia de ser difícil i complicada. Sense saber on anar a trucar, sense noció de l’ idioma  i amb una mà davant i l’altra a darrera. Poc a poc es van anar aposentant i amb el temps van arrelar en aquelles terres estrangeres. Ni joves ni grans van perdre mai l’estima pel seu Sitges, no obstant ja tenien la vida encarrilada en altres latituds. Allà  formaren les seves famílies i a partir d’aquí el cor  quedà dividit per sempre més. Han tornat al seu poble, primer quan ho van poder  fer i després  han distribuït les seves estades d’acord amb les seves obligacions i preferències. La festa major ha estat un motiu amb el suficient atractiu per visitar la vila i retrobar-se amb familiars i amics. Tots ells han intentat transmetre als seus fills l’estima als orígens, alguns ho hauran aconseguit amb més encert que altres, perquè   també els haurà que s’han anat distanciant.

    Entre el col·lectiu sitgetà és dóna el cas que n’hi va haver que van marxar a l’Argentina, com en Pere Mestre de can Rampí , fuster d’ofici, el qual es va establir en aquest destí tan allunyat de Sitges. Avui diguem que no hi ha distàncies, la velocitat i la comoditat dels avions permeten fer més atractiu i ràpid el trajecte que ens separa. Tanmateix en aquells anys a la distància s’hi havia d’afegir els cost econòmic del viatge el qual, si avui és important, imaginem-nos en aquells anys quan la despesa feia inviable venir massa sovint. En Pere potser va tornar en un parell d’ocasions i parar de comptar. Sí que ho fa la seva descendència, però els lligams es van distanciant,  perquè aquests són nascuts allà i la seva terra, en definitiva, és aquella.

   Però no tota la gent de Sitges que per diferents circumstàncies han marxat ho han fet en destinacions estrangeres, sinó que alguns s’han quedat a la península. Curiosament escollint els destí de les illes Canàries. Com és el cas del matrimoni Josep Andreu i Antonia Collado els quals van anar a fer-se  càrrec d’un edifici de pisos que tenia allà l’industrial del tèxtil el Sr. Antoni Costa, propietari de la casa senyorial del costat mateix del restaurant Marenostrum, al Passeig de la Ribera,  que si avui veiés l’aspecte que ofereix l’edifici quedaria més mort del que està. I és que el seu ordre obeïa a una meticulositat mil·limètrica, cada cap de setmana quan, arribava de Barcelona, el primer que feia era passar revista a tots els detalls decoratius i de mobiliari i s’entretenia  a re ubicar potser una cadira que la Matilde, la portera,  en el moment de netejar, no l’havia tornat a posar exactament en el seu lloc, ho delatava la marca de la catifa.  Establerts  a les illes insulars, allà  va néixer un dels seus quatre  fills. Si més no  a tots sense excepció, quan van tornar, la veu popular els coneixia   pels canaris.

       Un sitgetà il·lustre, en Josep Mª. Massip i Izabal, al llarg de la seva vida va tombar per el món  exercint  de polític i de periodista. Fins a establir la seva residència definitiva a Washington, prèviament havia residit en algunes de les principals capitals europees, on havia estat destinat com a corresponsal dels diaris més influents de l’època. Recordo que la seva muller enviava a l’Eco unes cròniques molt interessants, les signava  amb el nom de Ramona T. Massip. El periodista sitgetà va morir a Washington el 9 de març del 1973 i va ser enterrat al cementiri de Sitges, la seva vídua es va quedar a viure aquí en una de les dues cases que hi ha a la carretera just en la cantonada  del carrer Sant Crispí, la qual ja compartien en vida dels seus espòs durant les seves visites a Sitges.

    Joves  sitgetans que en el seu dia van marxar a l’estranger, com torna a succeir ara, gent preparada,  i allà van aconseguir feina, com és el cas de l’Antoni Sànchez i Pujol, el seu pare era carreter de can Gori i la seva mare una excel·lent cuinera que es dedicava anar a cuinar per les cases, se les anomenava la coquessa. En Toni va escollir Alemanya i allà es va obrir camí en l’àmbit de la restauració. Va marxar emmirallant-se amb aquells mestres locals de l’ofici que s’exigien i es superaven fins i tot en els detalls més insignificants.  Va treballar en els millors locals i va aprendre, a més dels idiomes que dominava a la perfecció, a secundar la professionalitat d’aquella gent que treballava en l’hostaleria local  . Quan tenia uns dies tornava al seu poble, però s’adonava que aquell  prestigi que caracteritzava als hotels i restaurants de categoria, anava decaient cada vegada una mica més. Quan es va jubilar  fixà  la seva residència definitiva aquí. Sempre ens comentava que res a veure amb aquella època que ell havia viscut, quan la professionalitat era sinònim de categoria.

    Les germanes Caritat i Montserrat Correa, filles del matrimoni format per Manel Correa i Caritat Masip, de ben joves van marxar a l’estranger, la Cari des de que els país va entrar a formar part de la Comunitat Europea treballava en un departament de responsabilitat a la seu  de Luxemburg. Actualment està a Cuba realitzant uns treballs de suport a uns companys de la feina. La Montserrat va anar a parar a un destí molt més llunyà, a pocs quilometres de Nova York. Les dues, quan tenen ocasió, tornen a Sitges i reviuen, al costat de la seva mare i demés família, els moments més fascinants del conviure sitgetà.

    Sóc plenament conscient que em deixo en l’anonimat  a un nombre  important de gent de Sitges  que resideix repartits per tot el món.  La llista és tan extensa que fa impossible detallar-la en aquest espai i dedicar-les-hi  l’atenció que cada un d’ells es mereix. A tots ells els hi dedico l’article, admirant la seva predisposició en el moment de prendre la important decisió d’allunyar-se de Sitges, per anar a viure en llocs dispars, on han de conviure amb altres cultures, trampejar les rigorositats del clima i entendres amb l’ idioma del país. D’aquí la importància de dominar-ne quants més millors, perquè amb el nostre  no ens podem allunyar gaire.

                                                                                                              J. Y. M.

                                                                                    
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de noviembre 2013 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez