UN PERSONATGE ANOMENAT NOVA YORK

      Amèrica es converteix en un somni per a la gent que tendeix a magnificar i voler  emmirallar-se en la seva grandesa i en la seva manera de viure. Això potser era més accentuat quant aquell continent enlluernava a la resta dels humans. Han transcorregut els anys i ens hem adonat d’allò que diuen els castellans: “ en todos los sitios se cuecen habas “. Perquè arribem a la conclusió que no n’hi ha per tant. El mateix poble americà, aquells que han perdut o no han tingut mai la sensació de superioritat, reflexionen i troben que a Europa no s’hi hi viu gens malament. Sobretot en segons quins països.

    Ja fa uns anys ens ho deia un ciutadà americà als de casa, fent comparacions amb la nostra terra. Elogiava el nostre sistema sanitari, es vanagloriava de la gastronomia, del clima, del poble tan bonic que tenim... Per arribar a la conclusió: “vostès es refereixen a Amèrica com si fos un paradís. Aquesta, “l’Amèrica” que tant idealitzen es troba aquí. Donc viuen molt bé, millor que nosaltres”. Si ho diu un americà...

       De totes maneres seguim enlluernats en aspectes que ens atrauen, un d’ells, hi contribueix  sentir-ne parlar tant, la ciutat de Nova York. Molts s’escandalitzaran de que hagi apuntat  aquesta bulliciosa ciutat, caòtica i amb uns edificis sota els quals les persones queden reduïdes a la mínima expressió, com un referent d’admiració. Precisament per això, per ser tant diferent a moltes altres, diuen els qui hi han estat, que resulta  curiós  visitar-la, ni quer sigui una vegada a la vida. Altra cosa diferent és haver de viure-hi. Deu ser com tot, quan vas de visita a un lloc, fins i tot a casa aliena, tot sembla molt maco... Perquè no hi estem el suficient temps, com per adonar-nos dels inconvenients.

    L’altre dia parlant amb en Joan Yll i Fontanals, el Yll mecànic, amb qui no ens uneix cap lligam familiar però sí una bona amistat, es va referir a un personatge singular: un tal Domingo, parent dels “Tutut” del carrer Sant Sebastià.

    M’explicava d’ell que havia anat a Cuba, mogut pels mateixos neguits que va mobilitzar a molta gent a prendre la mateixa decisió. Allà hi va estar el temps que fos, treballant, subsistint i poca cosa més. Fins que va arribar el dia en què va decidir a tornar. En Joan no sabia ni com ni el perquè, que el tal Domingo va anar a parar a Nova York. I per les raons que fossin s’hi va haver d’estar uns dies. Com és d’imaginar a aquell ocasional visitant, el qual només tenia assumit l’exemple de gran ciutat, la de Barcelona, la impressió que li produiria la ciutat novaiorquesa, va ser de sorpresa majúscula. 

     El va captivar tant que, per sempre més, la va tenir com un referent. L’home cada dia anava a prendre el cafè al Prado i participava de les tertúlies que s’organitzaven amb els companys  de taula. I sembla ser que a cada tema que es tractava, li sabia trobar un paral·lelisme amb el que havia vist i viscut a la ciutat americana: “Sí perquè a Nova York...”. I tornem-hi...  Fins el punt que als companys els hi va ser fàcil trobar-li el sobrenom, un costum molt arrelat, amb el quals es distingia a la gent del poble que se’l feien mereixedor. Amb el seu ho van tenir clar, ell mateix els hi va servir amb safata: “en Nova York” A América hi havia la genuïna, l’autèntica i a Sitges el representant de la marca.

     Fins que un dia, també per motius desconeguts, en Nova YorK, se’n va anar a viure a un lloc distant de la vila. Mentrestant aquí es va produir un fet que va arrelar  amb la nostra tradició. En la Festa Major de l’any 1944 es va introduir, en el Programa Oficial, l’entrada de gralles.

     Continuant amb la conversa mantinguda amb el Joan, em deia que a la mateixa vigília: el seu pare, en Sebastià Yll i Bàges, ell i l’operari, tenien per costum emblanquinar la façana del taller. I vestits amb les robes de treballar, esquitxades de calç, s’apropaven fins al Cap de la Vila per trobar-se amb els grallers. Allà en total eren, m`ho va recalcar varies vegades, només disset persones, i entre les quals, fins que va poder, no hi faltava en Nova York. Una premonició de que aquesta entrada agafaria embranzida internacional. Que és el mateix  que dir, multitudinària.

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 d'octubre del 2022 )                                                                                          

ETAPES DE LA VIDA

 

   

  Néixer i morir, un fet porta a l’altre. Els de la meva generació vam néixer uns dotze anys desprès d’acabada la guerra civil, per tant ens vam deslliurar d`haver viure entre penúries de tota índole. La primera etapa de la vida, que comença en la infantessa, acostuma  a ser una etapa gairebé de felicitat. Tanmateix no es pot generalitzar perquè, malauradament, molts infants, des de que neixen no ho tenen gens fàcil. Tornant als de la meva generació i centrant-nos en els Sitges d’aquells anys, on es pot dir que tothom ens coneixíem, no havíem escoltat dir mai que la nostra felicitat estigués en dubte. 

    Ens trobem, doncs, en la primera etapa a la qual segueix la de l’escolarització i tot seguit l’etapa dels estudis superiors o universitaris. Però és en aquest punt on no sempre aquesta etapa aglutina a totes i a tots, perquè no tothom opta per continuar estudiant, sinó que mentre uns i unes es decanten per aquest camí, altres decideixen centrar-se en el món laboral.

   El temps passa ràpid però ara, que mitjançant l’escriptura, dona la sensació  de poder-lo aturar a plaer. I no  sols això, sinó que retrocedir al passat, em vull recrear en la meva època d’escolarització. Que va transcórrer en l’Escola Pia de la vila, en aquell bonic i malaguanyat xalet on es trobava ubicada i regentada pels pares escolapis que s’hi anaven alternant. Que per cert, alguns d’ells, no tots, quan et mereixies un clatellot te’l plantificaven i ves a reclamar, com també es deia llavors: “al maestro armero” .  Un dels qui picava amb el puny lancet damunt la closca era el pare Marín

     L’etapa de l’escola és el primer lloc on els amics són majoritaris, perquè tots els companys de classe ho són, sí que també és cert que amb uns et relaciones més que amb altres. Però quan et fas gran sempre  aflora el record dels anys de convivència escolar i sorgeix la mateixa pregunta: “te’n recordes de quan anàvem a escola?

      Amb alguns hi vam coincidir des de pàrvuls, amb la recordada senyoreta Rosita, que era de Reus, com “Doña” Maria i per això eren amigues i les dues vivien en aquells baixos de la casa de la platja de Sant Sebastià. Amb molts d’ells vam continuar sent companys de classe fins que vam acabar el batxillerat. Altres es van incorporar als escolapis desprès d’haver fet les primeres incursions escolars al col·legi de les Mares Mercedàries. Vist tot això que explico, em sento temptat d’apuntar el nom de la major part de tots els que vam compartir tants dies d’aprenentatge escolar dintre la mateixa aula, que anava canviant a mesura que accedíem a un curs superior. Temptació la d’aquest apuntador que dubto en portar-ho a terme, perquè soc conscient que, involuntàriament, em deixaré en l’oblit a alguns d’ells. Ho intento.

  Bonaventura Muntaner Jornet, Andrés Abellán , Jacint Sastre Tutusaus, Josep Sales Climent, Joan Rossell Plana, Joan Clofent Gumà, Toni Candel Carbonell, Jacint Picas Julià, Isidre Junyent Sabaté, Jaume Junyent Dolcet, David Jou Mirabent, Vicenç Riambau Sisniega, Rafael Nicolás Belda, Josep Maria Almiñana Verdejo, Ricard Gassó Aranda, Josep Matas Martín, Ramon Martín Villar, Carles Martínez Mendoza, Andrés Navas, Albert Paco Vidal, Josep Soler Fernández, Josep Maria Lluís, Antoni Morató Mora,  Robert Martínez Vide, José Egea Martínez, Francesc Almirall Viñola, Ramon Almirall Soler, Samuel Barrachina Escoda...

     Encara quedava una mica lluny el fet de compartir classes noies i nois, d’aquí que aquest llistat sigui exclusivament d’identitat masculina. En una etapa de la vida on començava a assumir una responsabilitat, en aquest cas la d’estudiar per aprendre, en deien: per a ser una persona de profit.  I per acostumar-te, això ja costava més, a no fer el que t’ho volies, sinó l’haver de assimilar la disciplina que marcava l’escola i els mestres corresponents. Aquest fet, el no poder fer el que et donava la gana,  anhelaves poder ser gran. Inconscients del que això representava, perquè quan hi hem arribat ara voldrien tornar enrere i a més puntualitzem: “si tornès enrere i amb l’experiència que ara tinc...”. 

     La vida continua, i els emplaço, per a una altra setmana, fer un altre tomb per aquestes etapes de la vida. En mans d’una existència que té la paella pel mànec.

 

                                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de novembre del 2022)

DEL CINEMA DELS DIUMENGES AL FESTIVAL

       

      L’invent del cinema va ser acollit amb molt entusiasme per tots els qui van ser testimoni de la seva implantació. Els nostres avis el van gaudir molt, perquè va representar una gran novetat amb la qual es deslliuraven de la monotonia que acompanyava les tardes dels dies de festa. Sobretot pel que fa a les sitgetanes, perquè els seus marits, quan acabaven de dinar, anaven a prendre cafè, al Prado o al Retiro. Alguns s’hi quedaven tota la tarda, mentre que altres,  els dies que hi havia partit, es dirigien fins el camp de l’Aiguadolç, per veure a jugar el Sitges. Equip que està celebrant els 75 anys d’existència. Això va ser possible desprès de que el mes de març del 1946 es fusionessin el Club Esportiu Sitges  i el Club Maricel. 

    En els primers anys el cinema era mut, s’acostumava acompanyar amb música d’instruments de corda o piano. La gent acudien a les sales de projecció per tal de secundar aquella modernitat. Fins que va aparèixer el cinema sonor, tot i que les pel·lícules eren en blanc i negre. A partir d’aquell moment sorgeixen títols de pel·lícules que han esdevinguts mítics, així com els artistes que les han protagonitzat. 

     Les famílies dinaven aviat i s’afanyaven a rentar els plats per no fer tard i arribar amb la pel·lícula començada. Aconseguint amb això la distracció esmentada i, a l’hivern, beneficiar-se de l’escalfor provinent de la calefacció de la sala, cosa que contribuïa a economitzar la llenya de l’estufa o de la llar de foc. Escalforeta i foscor, una combinació que (desprès de dinar), per alguns,  es convertia en el somnífer més eficient, on inclús  la sonoritat d’uns roncs acreditaven  les excel·lències de tot plegat. 

     Les sales del Retiro, Prado i Rialto i a l’estiu les dels jardins del carrer Bonaire i del Patronat, van ser les dipositàries d’aquest lleure cinematogràfic que omplia aquests espais. Els espectadors eren principals protagonistes, desprès dels artistes que apareixien en pantalla. Però per a que això fos possibles, a darrera de tot plegat hi havia els altres sitgetans/es que treballaven en els seus respectius llocs de responsabilitat: taquillers, porters, acomodadors, responsables i operadors de la cabina, “cacahueteros”, els repartidors dels programes de mà, les impremtes que els imprimien, aquells que realitzaven les artístiques cartelleres que desprès, els operaris de cada Societat, penjaven en punts estratègics del Cap de la Vila. També les persones que tenien cura dels lavabos i  fins i tot els recaders que transportaven les saques amb les bobines que recollien de les distribuïdores i desprès els hi retornaven... També al Bonaire i al Patronat a l’estiu hi havia servei de bar i al Rialto també.  A les altres dues Societats sempre hi ha hagut els respectius cafès. Fixem-nos si hi havia gent implicada. Desprès dels anys, en plena era digital, quan han tancat moltes sales, les que queden, quasi bé una persona sola fa tot el que abans feien un bon nombre d’empleats. 

    I ve que arriba la televisió, la meva àvia li treia del cap a l’avi la idea de comprar-ne un, argumentant que ja no anirien més al cine i aquest deixaria de ser l’excusa per sortir de casa els dies de festa. Com així va ser quan l’aparell va entrar a casa.

    Aquests dies a Sitges estem celebrant la 55a edició del Festival, que per a nosaltres serà sempre: el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, malgrat els canvis de denominacions i les expropiacions en quant, identitat i procedència, que pel camí, s’han anat succeint. Un Festival nascut a la Vila i de la mà d’uns entusiastes components d’aquella Agrupació Fotográfica de Sitges, que va derivar en  Sitges Foto-Film. Dels quals va sorgir la idea d’organitzar  un festival d’aquest gènere tan específic i que tan ressò ha aconseguit 

     El Festival s’ha fet gran, ja s’intuïa en les primeres edicions que seria així, per la resposta del públic que hi acudia. Quan era més íntim també ens agradava, donava la sensació que era més nostre. Tanmateix com som un poble obert i hospitalari, ens toca compartir èxits, glamur... Per sort, encara queda  la fotografia que dona testimoni de la seva ubicació. Això  que ara s’anomena photocall.       

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'octubre del 2022)