L'ÒPTICA BIOSCA

   Quin gran invent això de les ulleres, que permet millorar, i molt, la visió de les persones que pateixen algun que altre problema visual. El més freqüent, el que anomenem vista cansada i que és manifesta quan hem d’estirar els braços per poder llegir amb una certa eficàcia. Però arriba un moment en què ens falta braç i ja se’ns fa imprescindible recórrer a les ulleres. La seva incorporació ofereix una ostensible millora . Fins el punt que la vista s’hi acostuma de seguida i sense elles ja mai més ets capaç de llegir res que tingui una mida de lletra semblant a la dels diaris.

     De vegades m’he preguntat on es graduaven la vista els sitgetans/es quan a Sitges no hi havia cap òptica? Pot ser que algun dia de la setmana apareixia un òptic de Barcelona o de Vilanova i realitzava aquestes comprovacions...

    El cas és que un bon dia va aparèixer el Sr. Marcel·lí Biosca Gili que era oriünd  d’Almacelles. L’home era fill de casa de pagès i estava predestinat a treballar la terra, com havien fet sempre la seva família. Un recurs que va descartar des de que va ser el moment d’escollir ofici. I com feien altres descendents de la gent de pagès, que van optar per no seguir treballant al camp, va marxar a  Barcelona, on va entrar a treballar en una òptica i en ella va aprendre l’ofici.

     Circumstàncies de la vida va propiciar que conegués a la Francisca Robert Carbonell, amb la qual s’hi va casar i van anar a viure al carrer Sant Sebastià. No va tardar gaire que en Marcel·lí es va establir pel seu compte, obrint una òptica al carrer Jesús, enfront mateix del carrer Francesc Gumà. 

     L’home va continuar fent el que havia après a Barcelona, graduar la vista amb el sistema que encara es fa servir ara, anar posant i traient lents fins que el client hi veu bé en els dos ulls. Aleshores l’òptic apuntava la graduació i a Barcelona li feien i  adaptaven els vidres a la muntura.

Les úniques ulleres que ell tallava  els vidres, eren les de sol sense graduació. 

   A mi que, en aquells anys era extremadament jove i sortosament no necessitava ulleres, em fascinava uns elements que exposava en el seu aparador, en el llenguatge més descriptiu que ortodox, els anomenàvem “llarga vistes”, els correctament coneguts com a prismàtics. Als de la nostra edat ens encuriosia poder guaitar-hi i observar, amb expectant curiositat, com el paisatge  se’ns  apropava. En Biosca  disposava entre, els diguem-ne convencionals,  uns altres de més refinats o  millor catalogats , els quals no els teníem tan contemplats. Em refereixo als anomenats prismàtics de teatre, destinats als espectadors que estan més allunyats de l’escenari i, en moments determinat de la representació de l’obra, els permet no perdre detall d’aquesta. O també en les  funcions del gran Teatre del Liceu, a la gent benestant, els permetia xafardejar als del mateix estatus socials que ocupaven llotges més allunyades. 

    A l’òptica del carrer Jesús també s’hi podien trobar màquines fotogràfiques i els respectius carrets, oferint un servei de laboratori per a revelar les fotografies. Curiosament l’altre setmana en Josep M. Alegre, explicava a les xarxes socials, que li atreia una màquina que estava exposada a l’aparador i quan va tenir recollits els diners i la va anar a comprar, un altre se li havia avançat. Com que l’amo havia d’anar aquella mateixa tarda a Barcelona, en qüestió d’hores en Josep Maria la va tenir disponible. Una màquina amb la qual es va iniciar en el món de la fotografia i ara ves-li al darrera. 

    Un altre element no estable del susdit aparador era un llustrós gat blanc, que es passava hores immòbil contemplant l’anar i venir de la gent. Un atractiu per la mainada, a la qual no els hi interessava res més del que estava exposat que la mixina que, davant les mirades, presumia del blanc impol·lut  del seu pel i si algú que passava li veia gris, l’amo li feia unes ulleres que, fins i tot, arribaria a veure alguna pedra d’encenedor perduda en el terra del carrer.

    El matrimoni va tenir dues filles l’Emilia que és religiosa i resident a l’Hospital de Sant Joan i la Magdalena que es va cassar amb en Magí Olivella. D’aquest matrimoni va néixer la Vinyet Olivella Biosca que és una incansable seguidora del bategar cultural  que sorgeix a la vila i fora d’ella.

    Quan va tancar portes l’òptica d’en Marcel·lí Biosca, les va obrir en Jordi Cuesta al carrer Sant Francesc, a la casa d’en Rafel Villardaga que era pintor de bata, tocava el clarinet i la seva muller feia de planxadora. Curiosament en aquest tros de carrer n’hi havia dues, ella i la Maria Dolors Arnabat.

     En Jordi va representar la modernitat, oferint muntures de disseny encara que els vidres són els que són, depenen de la graduació que necessita cadascú.  

   Per a donar més uniformitat al seu ofici, vestia amb una bata tres quarts blanca. I va continuar posant solució a aquella premonició que feia servir la gent, davant qui es mirava les coses de manera obsessiva, per si hi trobava algun defecte. Aleshores  la veu popular sentenciava: “a mitja edat no hi veuràs”. Sense ser tan prim mirats, quan arribem a certa edat, sense les ulleres no veiem tres en un burro. 

  

                                                                    J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de gener del 2021 )

PERSONES DE RISC

     Des de que naixem i a mesura que passa el temps, anem assolint unes determinades categories, les quals s’avenen amb uns costums generalitzats. Així de ben jovenets ens identifiquen amb una casolana  monarquia, al ser tractats, si som nens, amb el títol   de rei, reiet de casa. En cas de ser mossa, el diminutiu no està contemplat, directament, reina o princesa. Així mateix en el tracte que  es dispensa es va servir  una entonació de veu molt melosa i pausada: “Joan, rei, portat bé”. Curiosament aquest tracte tan melós es repeteix quan un s’ha fet gran i ja és un rei destronat. El lloc on més s’aprecia  és a les consultes mediques, sempre en el supòsit que la infermera faci servir un tracte similar; comprensiu, amb acurada sensibilitat professional. Hom arriba a aquestes consultes i desprès de fer els tràmits preceptius , la infermera, emprant aquest procediment que esmento, convida al pacient a asseure’s a la sala d’espera, amb l’expressió que els comentava, amb veu pausada i melosa  i potser una mica pujada de to perquè saben que a determinades edats l’audició no és massa bona: “Senyor Joan, segui aquí que ja l’avisarem” . Depèn de com sigui el criteri de la infermera,  aquesta pot avançar aquest peculiar tracte, quan encara el pacient se sent jove i al ser tractat amb aquestes carantoines, en lloc de sentir-se ben acollit, pot ser que sigui de l’opinió de que encara no es mereix tanta delicadesa. 

     Els anys es van alternant i amb ells la persona va assolint noves categories, nous tractaments en quan a la personalitat assolida. En Josep Solé Arumí, que regentava el magatzem de begudes del costat del garatge mecànic dels Perico, quan rebia la visita d’un menor d’edat, la seva salutació era: “Què diu el senyor petit? “. El mateix succeïa quan formava part de la Cobla, en Manel Vendrell, en “Sou”, per la curiositat que mostren tots els nens i nenes per la música, quan a davant seu s’hi quedava embadalit un d’ells, en Manel els saluda amb un: “Qui sou vos ?”. Un tractament que no corresponia a la seva edat, però que trencava les oracions dels més petits.

      Quan es deixa de ser nen, es diu que  ja és un jove, categoria que s’assimila amb la que anomenem, “edat del pavo” . Amb la qual hi van associades algunes excentricitats. Un tractament, el de jove, que es perpetua amb les persones grans, quan aquestes ha de tractar a una altra de menys edat que ells, però que potser que ja han ultrapassat, de bon tros, la barrera de la joventut: “Què diu aquest jove?”.

     Segons l’edat hi van associats diferents estatus familiars. Aquell rei o reina amb el transcurs dels anys, en molts dels casos, segueixen conservant el rang, sobretot quan l’amor neix entre una parella que continua fent servir, entre ells, aquest tractament. Altres queden destronats i perden per complert l’estatus, ni tan sols són reconeguts com emèrits. El que sí pot passar  que la parella contragui matrimoni i de la unió  en pot sorgir una altre categoria, la de pares. Aquesta seguirà així durant bastants anys, fins que els fills et fan avis. I podria ser que la categoria s’allargui fins a arribar a besavis. Que és quan la bava cau a la més mínima, degut a una extrema admiració o perquè s’acompanya de la poca disposició per aguantar-se els pets.

    Són alguns dels símptomes que apareixen quan s’arriba  a gran, abans com que les deixaven anar tal com raja, la denominació, més entenedora era la de vell. També s’ha volgut disfressar amb un tractament que es concreta en l’anomenada tercera edat.

   I resulta molt curiós que fins i tot una entitat d’estalvis es va fundar amb enunciat que es basa amb les pensions que van relacionades amb la vellesa: “Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya”. Tanta era la seva relació amb la susdita vellesa que organitzava la Festa de la Vellesa. On les noies de les escoles acompanyaven als protagonistes, amb banda de música inclosa, a missa i desprès els seguici seguia fins al Retiro o el Prado, on eren obsequiats amb un entreteniment. Una caixa d’estalvis que d’aquella vellesa n’ha sorgit la modernitat, La Caixa. La primera va canalitzar les pensions del jubilats que hi van domiciliar els imports que apercebien i cada mes acudien a la finestreta a treure el que necessitaven. Fins que ara, amb tanta modernitat, les persones grans han de fer seva l’expressió, davant els empleats: “escolti, jove, què m’ajudaria a treure  diners del caixer...?”. No disposen d’altra alternativa.

    Degut a la situació que ens toca viure, tots els qui es movem entre les denominacions: vells, grans, de la tercera edat, hem quedat integrats en una que ho aglutina tot: “persones de risc”. Amb això ja està tot dit. Les amistats es preocupen tant per tu, que et deixen anar: “cuidat que tu ets una persona de ric”, una manera elegant de dir-te que ets vell. Ens hem de cuidar tots, sortir poc de casa... Fins fa un temps les persones grans podien gaudir del privilegi de poder anar a fer la partideta al cafè. I homes i dones, indistintament, anaven a ballar o a jugar al bingo al Casal. Això passava quan érem grans, ara que som de risc, fes-te un nus a la cua.

                                                        J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el dia 15 de gener del 2021)

FESTES SOTA LES ESTRELLES

   En un període de temps curt s’alternen tres nits especials, diferents a totes les altres: la nit de Nadal, la de Cap d’Any i la de Reis. Tot i les diferències que caracteritzen una de l’altra, les tres guarden en comú el mateix simbolisme. 

    Degut a que les fetes han coincidit en uns dies que  fa difícil la compaginació del setmanari, la direcció va creure oportú donar-nos descans, pel que fa a l’últim exemplar de l’any,  als col·laboradors “fixes” i tornar en aquesta nova cita, quan ja han passat els Reis. He volgut, però acabar l’any escrivint l’últim article del 2020 que serà el primer del 2021. L’escric  en el dia de l’home dels nassos,  a poques hores d’aquesta nit que també és diferent a les altres, de moment  predomina el silenci. Mentre avanço, em ve al pensament la solitud del llogaret de Campdàsens,  la calma que plana per la Trinitat,  i pel Puig d’en Boronet, la que embolcalla el raconet entranyable del Gafarró. Tot sota aquestes nits estelades i fredes. 

     Allà, als peus de la Creu de Sant Isidre, els amics del recordat Ramonet Duran Ossó, com havia fet ell, van fer  el camí  per a deixar-hi la cova del naixement. El mateix que fan els amics del Gafarró, i els de Campdàsens que també hi van disposar l’essència pessebre. I quan cada dia la nit ressorgeix misteriosa, aquests llocs aconsegueixen tenir el privilegi de ser dipositaris d’una tradició que forma part dels petits detalls de les festes de Nadal. I també en les intimitats del Palau del Rei Moro, on el grup local de pessebristes, com cada any, hi han disposat  els seus artístics  diorames. Dies desprès que un dels seus puntals, en Josep Aleacar Casanovas hagi rebut un merescut  homenatge, amb la col·locació   d’una placa a la Plaça dels Artistes. 

     La passada nit de Nadal, aquests llocs de la nostra muntanya més propera,  han assolit el protagonisme que tant associem amb el paisatge de Nadal. Abans, durant la nit del 21 de desembre es va produir un fenomen remarcable, Júpiter i Saturn van estar tan a prop un de l’altre, que els seus respectius punts lluminós va produir la sensació que la seva brillantor només sembles una. De seguida va ser nomenada l’estrella de Nadal, feia ni més ni menys que 400 anys que els dos planetes no havien estat tan junts. Tot un privilegi haver pogut gaudir de la seva contemplació.

        La nit de Cap d’Any era bulliciosa, de gresca, amb el pretext d’acomiadar un any i donar la benvinguda a un altre. Un traspàs que es fa just quan són les dotze i les campanades s’acompanyen amb els gotims de raïm. Om el primer repte consisteix en acabar-los d’engolir quan sona l’última campanada. 

     El Retiro i el Prado han estat les dues Societats que han acollit, al llarg dels anys, a un bon nombre de socis que, ben mudats, han participat de les festa que tenia lloc després de les campanades. També s’hi van anar afegint restaurants i hotels. I és va posar de moda un senzills complements, el cotilló, que contribueixen a aportar un toc simpàtic, distès, a tanta elegància. Una peça que no hi falta és l’espanta sogres, que és  més antic que les pròpies sogres que, avui, ja estan curades d’espant. Aquí a Sitges gosaria dir que la botiga que ho va promocionar, va ser una que es trobava al carrer Sant Gaudenci i la regentava la família Ibáñez. Es deia Paperplast. Durant tot l’any venien complements  per la celebració de festes.

     Aquest any no podem parlar de raïm de la sort, doncs el que vam engolir en  fa just un de bona sort no en va aportar gens. O va ser amb el brindis que alguna cosa vàrem fer malament   per acabar com hem acabat.

   Quan escric, les notícies que van arribant no són gens esperançadores. Es pot dir que hem celebrat Nadal en la intimitat com ens han aconsellat. Els qui ens sembla que som responsables, ho repetirem durant  la celebració d’aquesta nit de Cap d’any i el dia d’Any Nou. Que estic segur endevinar els desitjos de tots, que l’any que comença aquesta mitjanit sigui completament diferent al que acabem de deixar. Serà el millor regal que ens poden portar els Reis, que se les han vist i desitjar    per arribar a temps. Fer la seva feina i tornar a marxar de matinada per on han vingut, en mig del toc de queda, en el transcurs d’una  altra nit màgica, silenciosa,  per retornar-nos, per uns moments, al resplendor de  l’estrella que els van guiar fins a Betlem. Les mateixes que brillen del Gafarró fins a la Creu de Sant Isidre i la Trinitat i molt més enllà del Massís.

     Quan avui  rebin  el setmanari, amb les festes just acabades de passar, i abocats de  nou  amb el  dia a dia de sempre,  ens queda  l’esperança posada amb la vacuna que s’ha començat a administrar , per tal de que les properes festes de Nadal les  puguem celebrar com sempre ho havíem  fet.  El camí encara es preveu llarg i també complicat, d’aquí que, en aquests moments,  desitjar un Bon Any és, més que mai, un desig autèntic, si més no pronunciat amb  el cor encongit. Un desig que acompanyem amb aquell pressentiment que va sorgir al començament de la pandèmia i que, fins el moment, no ha resultat massa convincent: Tot anirà bé.  

                                                           J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de gener del 2021 )

SEMBLA NADAL

   Una sensació estranya ens assetja en aquests dies, a mesura que ens anem apropant  al Nadal.  Aquella joia que ens produïa al preparar-nos per a la seva celebració s’ha afeblit. A hores d’ara, moltes famílies ploren l’absència d’un familiar a causa d’aquest maleit virus. Vet aquí un Nadal diferent.

    Els de la meva generació no hem viscut mai abans una situació com aquesta. Sí els nostres avis i pares, els quals els tres Nadals que es van alternar durant els anys de la guerra, van representar també un malson. Pel que fa al quart, la guerra s’havia  acabat a l’octubre, també amb moltes famílies desmembrades i amb altres que havien  hagut de fugir a l’exili; economies malmeses, gana, repressió i totes les conseqüències que comporta una guerra. En aquell Nadal en concret, el de desprès, els ànims tampoc estaven per a gaires celebracions. Poc a poc les festes nadalenques, com altres tradicions, es van anar sobreposant a una desfeta que no s’oblidava.

     Nosaltres vam néixer desprès de la postguerra, que aquest període de temps  tampoc va ser fàcil en tots els aspectes. Si més no en aquells primers anys de la nostra existència, quan ens començàvem a assabentar-nos de tot el que passava en el nostre entorn,  encara no hi havia els avanços, ni les tecnologies actuals. Tot ho havíem de viure en directe, doncs ni la televisió havia entrat en les nostres vides. Només la ràdio, la qual, aquestes dates, es posava en  antena un programa emblemàtic, “la Campaña Benéfica” que conduïen els populars senyors Dalmau i Viñas. Amb el tarannà diplomàtic del Sr. Viñas i amb la poca paciència que mostrava el Sr. Dalmau que només apropar-se al micròfon el vailet que aportava un donatiu, l’home ja li estenia la mà i demanava, amb insistència: “el dinerito, el dinerito”, quan el que volia el vailet  era saludar als seus pares i avis que l’estaven escoltant. 

     Al poble, encara no s’havia establert la moda de posar un arbre al Cap de la vila, ni les garlandes lluminoses pels carrers. Algun comerç decorava  els seus aparadors amb aquestes garlandes fetes amb retalls de tiretes de colors brillants i combinats. Encara avui, junt amb els espanta sogres i el barret cònic, és el penjoll per excel·lència de les bosses de “cotilló”.

     Els més jovenets ens agradava guaitar a la parador de la botiga de joguines que regentava la família del Sr. Masip en el carrer Parellades. En aquests dies als pares els demanàvem  que ens compressis alguna que altra figura de pessebre. I en pocs dies, un cop passat  Nadal, en les vigílies de la festa  de Reis, la temàtica era completament diferent. Passàvem de la bucòlica imatge del pessebre, als personatges que protagonitzaven les constants batalletes entre els “cowboys”  i els indis. Enlluernats per aquell escampall, en  l`aparador de l’establiment, on es passava de la cova al “fuerte” i dels pastors que anaven a adorar,  als indis i als soldats americans.  

    Tampoc en la interioritats de les cases, els arbres no tenien lloc, sí el pessebre, que  requeria uns preparatius, com era anar a buscar molsa a la muntanya  i una mica de verd per completar la seva decoració. Només aquest fet ja ens motivava i desprès la inspiració agafava forma amb la disposició de la cova, les muntanyes i les figures. La primera nadala que hi cantàvem era el popular. “ al vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum... “. Uns simples, importants, detalls que feien Nadal. Amb jocs florals inclosos, quan a l’hora dels torrons, pujats a la cadira, recitàvem el vers que ens ensenyàvem a l’escola. O el que  va ensenyar, als nostres fills, la senyora Adela Virella, poetessa i esposa dels sabater Isidre Pañella Comas que diu: “Si fos angelet aletes tindria i anar adorar el nen Jesuset volant hi aniria.  Les festes s’acompanyaven d’uns valors  transmesos de pares  a fills. Existia tan poca cosa a l’abast de tothom,  que qualsevol extraordinari era considerat un regal del Nadal.

    Fins que ens assetja un virus que fa trontollar la seva celebració i ens preocupa no poder-nos reunir tots els que som. Per a molts aquestes dates ja no les passaven a casa, dispersos pel món com estaven, aprofitant els dies de vacances. Ha tingut de ser la pandèmia que ens faci adonar que no moure’ns  de casa per Nadal, és la millor opció, però passa que tots asseguts a la mateixa taula potser no podrà ser. La solució més raonable, cadascú a casa seva. Tornar als valors als quals em referia. Un Nadal íntim.

    També trobem a faltar  les nadales que enviàvem als nostres familiars i amics i que tanta il·lusió feia rebre-les, si es vol amb un text molt abreviat i poc original: Bon Nadal i Feliç Any Nou, el mateix que ara ho escrivim i enviem per WhatsApp. No és el mateix, encara que la intenció ho sigui  

     Aquestes  pàgines de l’Eco, que guarden la solera i les felicitacions de tants Nadals passats amb els col·laboradors i els lectors, les tornem acaronar en aquesta vigília. Demà és Nadal, podem estar contents de poder-lo celebrar a casa, amb responsabilitat, i sense oblidar-nos dels qui no hi són.           

     Tornaran a venir altres Nadals, que no ho semblaran, perquè seran com sempre els hem conegut, i hi volem ser-hi. 

    Bon Nadal! I una forta abraçada a totes i a tots.

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2020)