VILA DE BARRETS

Sempre per carnaval proliferen un bon nombre d’originals i vistosos barrets. Si així es pot anomenar aquests casquets engalanats amb multicolors plomatges i altres elements decoratius que són el complement a la resta del vestit. Aquesta ocasional mostra de barrets els quals, de normal no es passegen pel carrer, formen part d’unes tradicions puntuals. Guaitant a l’historia del poble a través dels barrets, una manera original i atractiva de furgar en el costums, ens trobem amb un barrets que són van relacionats amb unes activitats, com els barrets que feien servir els pagesos, de viscera ampla i de palla. Com també ho eren els capells dels americanos, si més no aquests caracteritzats per les seves elegants formes i per les teles de color clar que anaven amb consonància amb el traje . Aquesta indumentària marcava un abans i un desprès, en quant a gent que havien marxat a fer les Amèriques i tornaven havent amassat una fortuna, o amb una mà a davant i l’altra al darrera. Tant en una situació com l’altra, però, no era cap impediment vestir segons els costums d’aquelles llunyanes terres i que tant enseyorejaven aquests verals. Uns barrets que, com he dit, van marcar una època. Quan el més comú eren les gorres de treballadors, com les que apareixen en les pel•lícules i reportatges de les revoltes de les masses treballadores. Unes gorres amb una mica de viscera i que tan predominaven entre aquell anar i venir dels integrants de les fàbriques de calçat, en els moments previs d’entrar i en les sortides. Es barrejaven amb les boines que n’era un altra element pel cap força comú. Com a curiositat en un enterrament d’aquella època, hi coincidien al menys tres barrets diferents, com el del senyor Rector que presidia el dol i que es descobria el cap en aquell biaix del Cap de la Vila, a frec de la botiga de la Maria i la Filomena de can Mas, en el moment de cantar les exhortes. Destacava, també, en el seguici funerari, el barret de copa, d’un negre rigorós, que portava el Sr. Raventós , de can Sofia, el qual comandava el carro mortuori tirat per cavalls. El moment més delicat per a fer aguantar el barret damunt el cap del cotxer, era quan el carruatge decantava des de l’església cap a la porta de santa Caterina, en aquest tram rara és la vegada que no hi bufa el vent. De la seva intensitat depenia l’arravato. Si el cotxer badava degut a la maniobra amb les rendes del comandament, podia passar que el barret volés pels aires i , en els pitjors dels casos, anés a parar a mar, com havia passat en més d’una ocasió. L’altre era la boina que feia servir en Pere Mestre, conegut més popularment per en Rampí, per provenir de la sínia, l’home ajudava a en Jesús Carbonell que era l’enterra morts, cada vegada que hi havia un d’aquests “bolos”de mal rollo. En el trajecte acostumava a portar posada la boina, si més no en arribar a l’església, amb un gest calculat, per les vegades que l’havia fet, agafava la boina , la plegava pel mig i la guardava en la butxaca de l’americana. Era un senyal, inequívoc, de respecte. Era quan hi havia, al menys, un guardià urbà permanent en el Cap de la Vila, el qual quan passava pel seu costat tan luctuosa comitiva, es quadrava i saludava militarment, amb la mà dreta tocant la viscera de la gorra de plat. Per cert, són altres capells, aquest dintre l’apartat de les gorres, que han conviscut, encara ara, amb la diversitat de barrets, boines i gorres de tota mena. Sense passar per alt el típic salacot blanc, de caire colonial, que feien servir els guàrdies quan dirigien el transit, detall que completaven amb una singular casaca, amb cinturó inclòs, d’un blanc enlluernador i botons platejats. Durant uns anys, en els actes que revestien una certa solemnitat, els barrets de la guàrdia urbana estaven farcits de plomes blanques. A Sitges també, com a tots els pobles, hi van coincidir les gorres militars. Era quan tocava incorporar-se a files, el que es coneixia com “la mili” I cada vegada que els soldats sitgetans arribaven per gaudir d’un permís, o marxaven, se’ls veia vestits amb uniforme caqui i aquella gorra peculiar, allargada. Excepte aquells que feien, en deien, milícies universitàries, que per no interrompre els estudis a la universitat, aprofitaven les vacances per servir a la “Pàtria”, però aquets tenien el rang d’alferes i per tant portaven gorra de plat. Per la Festa Major, curiosament, tancava la comitiva dels balls populars, de la processó de Sant Bartomeu, un bon nombre de gorres. N’eren la dels integrants de la banda militar que acostumava a venir cada any i, deixant de banda l’aspecte militar, aquesta formació conferia una categoria rellevant en l’apartat musical. Es va donar el cas que alguns dels “adocandos” que integraven la banda, eren xicots d’aquí, com l’Antoni Pages Vias, l’Antoni Olivé Ràfols, en Josep Torrens Urgell, els qual sentien una gran satisfacció poder venir amb la banda al seu poble. Els músics de la banda del poble no feien servir gorra de plat, no obstant en les actuacions on regnava una certa frescor ambiental, acostumaven a portar boina. Al capdavant dels “emboinats” i anava el mestre Pallarès, en Torrens era home de capell de roba, en el trio de ritme hi destacava l’Agustí Montornés, amb boina, comtambé la portava en Ricard Escobosa, que tocava el bombo A mesura que el turisme va arrelar, els cuiners d’hotels i restaurants es cobrien el cap, amb aquests singulars barrets blancs que segons la mesura de l’altura indiquen el grau de la categoria. Nosaltres, que érem canalla, acostumats al passa-muntanyes, que sols ens deixava al descobert els ulls, ens encuriosia aquells barrets tan originals i quan passaven per davant d’aquests establiments, ens afanyàvem per poder veure els cuiners i els seus barrets . La trajectòria barretaire va continuar oferint unes evolucions que s’adaptaven als costums que en tenia la gent de portar algun barret, com el que feien servir aquells peculiars xurrers, responsables de la xurreria que es trobava en el carrer Parellades que lluïa per nom: “ La Violeta”. Eren uns gorres, allargades, tipus militar, però blanques. Els seus portadors, els qui preparaven els xurros, eren uns personatges com extrets d’un llibre de cavalleries. Però pel que s’observava, instruïts en la música de Sarsuela, per la seva dependència en escoltar aquest gènere en la gramola i fer-lo arribar fins al bulliciós carrer. I d’aquells barrets de roba, elegants, senyorials com els que feien servir els gitanos d’aquí, com en Juanito que el portava amb una acurada elegància que feia goig. Als mocadors amb els quals es tapen el cap les dones i noies de la franja musulmana. Entre costums i tradicions, Sitges és pot dir que ha estat una vila de barrets. J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de març del 2011 )