Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 d’abril 2016

L'ECO EN TECHNICOLOR

La naturalesa i  per on ens movem habitualment, ens ofereix una amalgama de colors extraordinària. I tenim la sort que quan obrim els ulls a la vida, progressivament anem perceben a més de les formes, els colors de les coses. Curiosament, però, ha estat en  la tècnica on el tema del color s’ha fet esperar. El cas del cinema  és un exemple  del que acabo de dir. Va començar amb el conegut com cine mut i va progressar fins aconseguir la sonoritat. Si més no les pel·lícules es filmaven i projectaven en blanc i negre. Aspecte que no s’avenia amb la realitat. Fins que es va inventar el Technicolor que permetia visualitzar, primer amb un acoloriment que no era del tot  real, i progressivament va anar millorant fins aconseguir els colors tal com són. 
     La fotografia  també se’ns presentava en blanc i negre, fins que la modernitat no va fer possible impressionar-les  en color encara van passar molts  anys. Entremig, els professionals  i els aficionats a la fotografia, havien aconseguit dominar la tècnica del blanc i negre, aconseguint uns resultats que pel meu gust eren molt més artístiques.    
    I si el cinema, la fotografia, van iniciar l’evolució i millora dels mètodes  emprats, el invent que va aconseguir atreure l’atenció de tots plegats, degut a que es  podia visualitzar el que passava més enllà del nostre entorn,  va ser l’aparició de la televisió i, com no podia ser d’altra manera, les imatges que apareixien en la pantalla eren en blanc i negre, succeïa  per la dècada dels cinquanta.  Progressivament la televisió va anar entrant en les cases, ho recordo com una de les il·lusions més esperades fetes realitat. Paulatinament  les taulades s’anaven poblant d’aquest entramat de barnilles metàl·liques,  les antenes. Mentre les xemeneies, fins llavors els únics elements que sobresortien  d’aquelles teulades, seguien fumejant i el núvol de fum es barrejava  per entre la distribució enginyosa d’aquella disposició.
   Asseguraria  que les primeres televisions que es van instal·lar en el poble, va ser a  les Societats. I les botigues que es van especialitzar en la seva venda, la tenien ben disposada en un lloc molt visible i estaven en funcionament durant les hores de programació, que no eren les 24 com ara. Aquest reclam aconseguia aglutinar a un públic esporàdic, de pas, que s’aturava i badava i com més mirava més eren les ganes de voler disposar d’un televisor.
    Aquests comerços especialitzats tenien designades l’exclusiva de les marques  més prestigioses del moment. A cal  Sales, en el carrer Major, a més de ferreteria disposaven de la secció d’imatge i so. Un dels tècnics i encarregat de la instal·lació de tot el parament era en Josep Antoni Bertran de cal Xana,  antics responsables de La Trinitat. L’home, d’estatura baixa, era un bon tècnic. Però abans van haver de poder obtenir el corresponent senyal, cosa que aconseguien allargant el pal de l’antena i buscant la posició exacta al no disposar de cap repetidor per la zona.
    En  Joselito Guirau  era el tècnic de can Pérez que combinaven les bicicletes amb les ràdios i televisions potser perquè el invent venia a representar que una part del món començava  anar sobre rodes, en quant els avenços que propiciava la modernitat , que ja va fer un pas de gegant quan es va inventar la roda.
   En el carrer, ara de la Bassa Rodona, en Carmelo Ruiz tenia el seu taller, porta per porta amb el taller de fusteria d’en Pepet Carbonell de cal pagès ric. El tècnic de televisió també disposava el televisor al costat de la porta i la gent s’hi enganxava com a mosques. Al cap dels anys va obrir botiga al carrer sant Francesc, on després en Jordi Montserrat també es va dedicar  a la venda de televisors .
    L’Albert Solé Baqués, allà en el carrer Jesús, amb la reforma de la casa, va canviar el pa de la fleca que tenien els seus pares, per les televisions. Van fitxar com a tècnic  al mateix  Bertran expandint el negoci cap el Camí dels Capellans.
  La família Ruiz també va combinar la ferreteria amb la venda de televisions i quan es pot dir que tothom tenia el televisor amb retransmissió en blanc i negre, va arribar el color i això ha estat el màxim. Establint-se, en el poble, altres cadenes comercials que ofereixen una àmplia gama de televisors de totes mesures i el màxim de plans.
      Tot això ve a tomb perquè s’anunciava que  totes les pàgines de l’Eco s’imprimiran fent servir la combinació de colors, quan fins ara els mostrava de forma parcial. Tampoc hem d’oblidar que tots  els diaris  s’imprimien en blanc i negre i avui  surten al carrer amb les fotografies amb el seu color original.  Quan  la impressió del setmanari es va digitalitzar, va permetre fer possible que la primera pàgina i la contra portada podien aparèixer en color, tot i que el procés d’impressió que es feia en la impremta del carrer Bonaire era costós en tots els aspectes. Així que només el colorit  apareixia en el número de Carnaval, el Ral·li, Festa Major i Nadal. La segona observació la faig coincidir amb l’encapçalament, perquè la tècnica vàlida per  un diari no és pas la del Technicolor, però ja saben que m’agrada acompanyar el títol amb una certa ficció. I aquesta vegada no ha estat una excepció,  tot i que cada full, abans de ser imprès, és com una petita pantalla, on setmana darrera setmana s’hi projecta, amb la paraula escrita, el bategar del poble, els neguits dels seus habitants. I si tenim en compte la llarga trajectòria d’aquest setmanari, el conjunt de tot plegat és com una gran pel·lícula viscuda i interpretada per molts protagonistes. Des de molt abans que s’inventés el Technicolor , quan tot es veia en color i es plasmava en blanc i negre. Mentre  que el món del cinema també es permetia acolorir la vida, aportant títols tan específics com  el de: “ La vida en color de Rosa. Però de vegades, tot plegat es sembla més al color de gos com fuig.
                                                                                  J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 abril del 2016 )

DEL MAS D'EN LLIRI A CAL LIRI

Potser els lectors trobaran que se’n fa un gra massa d’aquest debat a tres sobre un mas que ens era molt proper, en quant a la seva denominació i ubicació. Els hi demano disculpes per tornar  a treure el tema, si més no m’ha semblat d’un gran interès i molt alliçonador el resultat sobre els dubtes que sembla ser vaig generar amb l’article en qüestió i que m’han estat aclarits, tant per la Noemi com per l’Ignasi Mª. Muntaner.  La confusió m’ha ensenyat, gràcies a la cura que esmerça l’Ignasi en aquests detalls dels  noms dels llocs i que va recollir en un interessant llibre, que el susdit  mas  es pot dir de les dues maneres.  
Un dels motius que la Noemi centrava la denominació, deia que era per la gran quantitat de liris  que arniaven per l’entorn i que l’Ignasi també discrepa , degut que el nom del mas  prové, com ho té documentat,  del nom de qui en va ser propietari. Ell mateix, però, s’estranya de l’existència d’aquest ocell, ja que amb  aquest nom no apareix en cap diccionari. És ben bé cert,  perquè m’hi he referit altres vegades i també ho vaig buscar amb el mateix resultat. Però diré que sempre l’havíem anomenat així, es caracteritza pel seu plomatge, una barreja de tonalitats grogues i barrejat amb altres d’un color més fosc. Val a dir que fa gala d’ un refilar molt apreciat. Eren tres espècies les que predominaven per aquests verals: les caderneres, els gafarrons i els liris, deixant a banda els passerells i altres que els pobres acabaven amb el coll retorçat  i a la paella o dintre l’arròs.  Era un temps en què quasi totes les cases sitgetanes disposaven d’una gàbia amb l’ocellet. Els mateixos que havien estat captivats en els paranys. Cadascú tenia els seus proveïdors, els meus eren en Ginés Rufete  que vivia al Passeig de Vilafranca, on avui hi ha la llibreria de les seves netes, la Yolanda i la Bibi. Filles del  fill de la casa, també gran aficionat al parany, en Josep i la Pilar. L’altre era en Juanillo, en Joan Martínez, que regentava el bar, una mica més enllà, a  l’altra cantó de la pensió  Julian.
   Deixàvem que comences l’època de cacera i els hi portàvem la gàbia per a que quan  captivessin una de les tres especies esmentades ens la guardessin. Aquella gent tenia tantes ganes de quedar bé que no et donaven la primera que s’enredava entre les teles, sinó que les tenien uns dies  a casa per tal d’escoltar els seus cants, l’ocell que mostrava un cert mutisme li obrien la gàbia i el deixaven lliure, et donaven el que el seu refilet era persistent i bonic. Potser els més preferits eren les caderneres, els del cap tacat de vermell i una barreja de tonalitats en les plomes de la cua, i és que  tenien una fama ben guanyada. I potser els que eren més silenciosos eren els gafarrons que són molt similars, en quant a colors, als liris.
I del mas d’en Lliri o d’en Liri, a la família de cal Líri. Em refereixo als descendents i amos del mas i de les terres. Quan van marxar d’allà eren cinc germans, tres van anar a Cuba i no van tornar més, van quedar el Isidre Mestres Baqués, casat amb la Magdalena Vadell Marce. I el seu germà Ramon, casat amb  la Pauleta. El primer es va comprar una casa a la Ribera, es pot dir al costat on avui hi ha el Marenostrum . Però en l’aiguat de Santa Tecla, que va tenir lloc durant la matinada del 23 de setembre de l’any 1874,  li va quedar tot malmès i va decidir canviar de lloc, comprant una propietat  al  carrer d’en Bosc, on últimament hi vivia el doctor Serramalera i la seva família. Van tenir cinc fills: en Joan que va morir als 18 anys, la Catarina , la Lola, la Rosita i la  Cristina.
Aquesta última, la Cristina Mestres Vadell es va casar amb en Francesc Vigó  Vendrell. Van tenir dos fills, la Mª. Dolors i en Joan que va passar part de la seva vida  a Anglaterra on va morir. Quan van vendre la casa, en van comprar una al Passeig de Vilafranca, al costat de la casa dels pobres. Allà hi va anar a viure la Lolita quan es va casar amb l’Antoni Garcia.
El germà de l’Isidre, en Ramon i la Puleta,  van comprar  casa al carrer Sant Bartomeu, al costat de cal carreter. I el matrimoni va tenir dos fills, en Francesc, que va continuar amb l’ofici de pagès i en Josep que va fer de paleta. En Cisco es va casar amb la Dolors Soler Comas de cal  xiulet. Van tenir dos fills, la Carme i en Joan Ramon. I en Pepet  amb la Carme Soca Mur, la seva filla  Olga i el net en Francesc Parra Mestres.
Continuant amb els germans Mestres, la Catarina es va casar amb en Joan  Cañellas Domingo que va enviudar i es va tornar a casa amb l'Agustina Martí Ill,  de l'espardenyeria  carrer Sant Damià 8.  La Lola amb en Francesc Viñola , germà d’en Gumersindo,   treballava a la fàbrica de sabates d’en Julio Martínez Àvila van tenir dues filles, la Lolita i la Mercedes. La Rosa es va casar amb en Manel Farreras, i van tenir també dues filles : la Maria Rosa, casada amb l’Antoni Enríquez  i la Toni, qui damunt la seva bicicleta  passeja una eterna joventut.
Són gent de cal Liri, descendents dels propietaris del mas. I que quan en Pepito Milà i va anar a fer de masover ells ja no n’eren part interessada. És curiós  com ha donat de si un mas que, durant tres setmanes, ha propiciat estires i arronses en les pàgines d’aquest setmanari.    
    Davant les evidències podem dir que, amb tanta terra pel mig, la collita ha estat bona.

                                                                                   J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 d'abril del 2016 )

70 ANYS DE LA VESPA

A l'any 1946  la companyia italiana Piaggio, ubicada a Pontedera, va treure al mercat  la seva primera moto Vespa. Aquesta va significar un nou concepte: de línea moderna i lleugera la qual, indiferentment, ha estat conduïda tant per homes com per dones. Aconseguint una notòria popularitat. Sobretot quan va aparèixer a la gran pantalla transitant pels carrers de Roma i conduïda pels artistes més famosos del moment.
Era un temps en què la conducció de tota mena de vehicles era quasi reservada als homes, les dones acostumaven anar assegudes al darrera, de paquet, com es sols dir. Si més no la manera d’asseure’s d’elles  era d'una forma peculiar, de costat i amb el braç esquerra abraçaven la cintura del conductor. Això es feia d'aquesta manera perquè anava d'acord amb les formes de vestir i com la majoria de senyores vestien amb faldilles si s'asseien com ho feien els homes els era de suma incomoditat. Vist avui la modalitat fa venir esgarrifant-se, degut a la poca seguretat que aquesta assentada  oferia, tant per la posició, com per la manera d'agafar-se, amb una sola mà i sense casc protector. Perquè acostumaven a cobrir-se el cap amb un mocador,  lligat al coll, per tal de que el vent no desbaratés el pentinat.
Per  facilitat  la comoditat de la parella, es va anar  imposant el sidecar, reservat a l’acompanyant. I va ser amb la Vespa quan  les senyores van començar a habituar-se a la conducció i a partir d'aquí es va convertir en un vehicle, en diríem, unisex.
No va tardar gaire que aquesta moto  va aconseguir gran popularitat i igual  la conduïa la Sofia Loren com un rector de poble vestit amb la sotana. Era el cas del pare Ricard Serra, un sacerdot molt avançat al temps i als dictats de l'església. Vivia al carrer Cervantes del barri Sant Crispí i disposava  d’una Vespa i vet aquí que, confiat com estava amb la protecció celestial, degut a la influència que suposadament es creia que tenia,  conduïa de manera temerària. Amb la mala fortuna que sempre hi havia un moment en què els seus deurien estar distrets i el pare Serra anava a parar a terra, quedant trencat per tot arreu. Sortosament es refeia però li quedaven cicatrius i problemes de mobilitat.  I si el reflexes a una certa velocitat li jugaven una mala passada, tenia l'habilitat de canviar del català al castellà i al revés, en el transcurs d'una  mateixa conversa, amb molta facilitat. Sacerdot de la comunitat de les mares Mercedàries, l'home tenia projectes més enllà de la seva vocació sacerdotal, recordo que durant un temps em parlava del seu desig de fer una pel·lícula, amb escenes rodades al mar i damunt una barca.... i sembla ser que volia comptar amb la col·laboració  d’un gran aficionat a la fotografia, el doctor Pere Serramalera Cosp.
    Curiosament ell també es valia de la Vespa per anar a passar consulta per les cases, era quan els metges seguien l’evolució del malalt i acudien al domicili fins que la malaltia anava remetent, com era el cas del Dr. Celis que vivia en aquesta casa ajardinada del carrer Sant Isidre cantonada amb el de Les Ànimes.  El Dr. Serramalera  sortia més airós de la conducció de la moto que no pas d’esquiar, doncs si el pare Serra s’esterrossava pels carrers del poble, el metge es desballestava damunt la neu, mentre tenia la Vespa aparcada en el seu domicili del carrer d’en Bosc.
   Aquesta moto va ser la preferida pels doctors de la medicina i també amb ella es desplaçaven els practicants, que com el Sr. Cruz,  anaven a domicili a posar  injeccions. A la farmàcia de la farmacèutica Irene Montroset, situada al carrer Illa de Cuba en els baixos de la casa de Manuel Planas i Carbonell,  hi treballava en Josep Carbonell Mirabent. En Josep era fill de l’Estanislau  Carbonell i de la   Maria Vinyet Mirabent.  En Lau , com se’l coneixia, era una retirista que es mudava  cada tarda per anar a les tertúlia que tenien establerta darrera el finestral del cafè de la Societat. El matrimoni tenien dos fills, en Josep i en Jordi. Aquest últim va morir d’accident a les Costes de Garraf. En Josep es va emmaridar amb la Juanita Torremorell i Jornet que va fer de llevadora i també posava injeccions com el seu marit. Aquest es desplaçava amb la marca de l’enunciat i quan els malalts el veien se’ls hi passava mitja malaltia, degut al seu tarannà de persona amable i molt prudent.
    Allà on no arribava ell hi arribava ella  i així la Joana compartia la Vespa, era quan ja ens havíem acostumat a veure a les dones conduir bicicletes i motos. I sobretot als responsables de la sanitat local mobilitzar-se amb aquesta marca de moto. La mateixa que utilitzava la Loreto Baylo, també llavadora, que sabia de la importància del temps i de les hores, perquè quan eren requerits els seus serveis, la situació no podia esperar, havia arribat l’hora i els desitjos eren de jugar a favor d’aquesta,  d’aquí que sempre s’ha dit:  “que sigui una hora curta”.
  Tot això passava quan encara no hi havia mòbils ni Internet, i els mitjans més a l’abast era el correu, el telèfon fixa, i el telègraf. Aquest estava ubicat al carrer Major, al costat de la bodega Candelària, i n’era responsable el Sr. Falcato. En les darreries d’aquest servi a la vila un dels responsables de portar a domicili els telegrames era l’Alejandro Suárez Luque. El xicot es desplaçava amb una Vespa i a les nits d’estiu es convertia en un dandi, vestit amb una acurada elegància que triomfava, entre les estrangeres, en els balls del Prado.
   Els carters no ho han tingut tan còmode, han repartit, ho continuen fent, les cartes a peu. Fins que amb l’expansió del nucli del poble molt més enllà del centre, els hi alleugera la caminada aquestes conjuntades Vespes de color groc.
   Hora darrera hora el temps passa i amb ell els anys. Fins que damunt la Vespa s’hi han amuntegat  ni més ni menys que70 . Ja podem dir que és més vella que l’anar a peu. Tot i que els seus usuaris l’han  escollit  perquè  consideren això: que l’anar a peu és més vell que...
                                                                                                                                                                                         J. Y. M.
 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 d'abril del 2016)

09 d’abril 2016

VEHICLES sINGULARS

  


 Passar del carro a la mecanització, abraçada a un progrés sense aturador, va portar als sitgetans a secundar aquest avenç que aconseguia no haver de tirar de carretó.  Fa poques setmanes, amb motiu dels 75 aniversari de la colla de Caramelles Sitgetanes, em referia a l'Esteve Sucarrats que en va ser un component i baix destacat i de qui, a més de la seva apreciada veu de baix, feia esment al mitjà de locomoció amb el qual es desplaçava . Un “carromato” que de ben segur era el resultat de la genialitat del mecànic que el va construir. Estic convençut que avui el seu disseny desentonaria davant de com ha evolucionat la industria de l’automòbil i totes les seves variacions.
   L'Esteve es valia  del vehicle per a transportar la ferralla  que comprava i venia com a part del seu negoci.  Tenia el magatzem allà en el barri de Sant Crispí. La gent del poble s'havia familiaritzat amb l’espetec del motor de tal manera que delatava la seva presència.  Això es produïa en un Sitges poc massificat de vehicles, si més no el constant increment del turisme feia preveure que els cotxes ocuparien carrers i entorns que van perdre part del seu encant. Circumstància que s'ha produït arreu, perquè és molt freqüent anar a visitar un monument, un paratge singular, o simplement passar per un carrer amb encant i ens trobem que la fotografia et queda desvirtuada davant la presència d'un cotxe que es troba aparcat  en el lloc més inoportú
   Els turistes, àvids per retratar les diferències que s'interposen a la normalitat, s'aturaven a fotografiar la raresa del vehicle de l'Esteve. Potser eren els mateixos que entraven a la botiga que regentava la seva muller al començament del carrer Bonaire, dedicada a la venda de records i sobretot d'articles destinats a fer més agradable l'estada a la platja. Ella era dona de temperament, que no tenia pèls a la llengua, com s'acostuma a dir de les persones que diuen les veritats, peti qui peti.
  I si el “carromato” d'en Sucarrats era d'una originalitat atípica més ho era la plataforma que comandava en Francesc Mirabent i Farreras de ca l'Eixut. Una plataforma simple, allargada, instal·lada damunt de quatre rodes, amb un sostre i amb uns vuit seients disposats a cada costat  i amb uns aparells  per conduir-lo d’allò més rudimentari. El invent servia de mitjà de transport  entre Terramar i la Fragata i a la inversa. Sense cap dubte  va ser la predecessora de la popular barqueta.
  En Panxito feia de jardiner als jardins de l'Hotel Terramar i li van oferir si volia conduir la cosa , ell va acceptar i s'alternaven amb un parent de les Borrell, les perruqueres. El  enginy va ser  de gran utilitat, sobretot per l’original  manera d'anar fins a l'Hotel Terramar i els seus jardins. Quan tot per aquell sector era nou i despertava la curiositat de la gent del poble que s'hi apropava caminant o fent ús de la plataforma, en una època de transformació com la que va significar la urbanització d'aquell sector, mentre s'observava  sota una perspectiva d'admiració.  Però si anar a Terramar a peu i  gaudir de l'entorn era un al·licient, m'imagino el que representava fer-ho "acomodat" en el invent  mecanitzat que comandava en Panxito. 
    Curiosament els hotels que hi havia a Sitges en aquells anys incipients del turisme, disposaven d'uns serveis destinats a tenir cura de la comoditat dels clients, molt més amatents dels detalls que ho feien possible que no pas ara. Així el Hotel Terramar posava al servei de la clientela un furgó per traginar passatgers i equipatge de l'estació a l'Hotel i al revés. En l'establiment l''equipatge era traginat per aquesta altra institució que tots els hotels tenien, el del grum, que més familiarment hem conegut per "botones". Segons la categoria de l'hotel anaven uniformats, fins i tot amb el corresponent casquet. Es dóna la paradoxa que ha hagut personatges que van treballar en un hotel portant les maletes i han arribat a ser-ne el director. Però sobretot aquesta activitat havia estat el primer aprenentatge laboral dels noiets que aprofitaven les vacances de l'escola per entrar en contacte directe amb  el públic i de pas fer uns calerons.
   Tornant a l'automoció, altres vegades m'he referit als germans Balcells, els populars Pericos, com a paradigma d’uns dels primers mecànics de cotxes instal·lats en aquell enclavament dels quatre cantons que avui, malgrat  haver estat urbanitzat, encara es coneix per la denominació toponímica popular de la vila. La muller d'un dels germans,  la d'en Pepito, era navarresa i,  com a bona ambaixadora de la seva terra, li agradava xarrupar el vinet, així com altres xarops . A ella , tan implicada com estava amb la denominació  de la família, la veu popular no es va estar de nomenar-la, també, la "Perica". I el que són les coses, no fa gaires dies, fent un tomb per Tamariu, que és un dels llogarets on sembla que un cop de mar l'hagi  deixat arrecerat entre els pins, m'apareix el nom d'un dels seus carrers, ni més ni menys, amb aquest anunciat; " carrer de la Perica". Fins i tot l'escut té una semblança amb el nostre. La coincidència  em va semblar de les més sublims, pel fet de que, en un racó de món, on l'aigua de mar sembla tenyida de  blau, honoren la popularitat d'una altra Perica, quan estàvem convençuts que la de casa nostra era única i poc amiga de l'aigua, ni que aquesta fos de mar.
    Vehicles  i persones de Sitges i vinguts d'altres contrades, que han deixat un record que el pas del temps s'ha encarregat de transformar i facilitar-ne la disponibilitat,  és el cas de la locomoció i de manera especial pel que fa els cotxes. Deixant per a les persones la part de popularitat que els hi correspon i que degut a ella són recordades i mereixedores d’aparèixer mencionades en un espai tan entranyable com són aquestes pàgines. Rellegint-les ens adonem que no sempre la nostra gent ha anat sobre rodes i, amb tot, es mostraven feliços. I és que la felicitat de vegades es troba més còmode anant a peu.

                                                                                                            J. Y. M.

02 d’abril 2016

ELS PROTAGONISTES DE LES CARAMELLES


   

     Hem viscut una altra Pasqua i amb ella ens hem retrobat amb l’antiga tradició de les Caramelles. Durant uns dies més,  ens retornen  melodies i estrofes, cantades per les tres colles. Així com el record dels protagonistes més involucrats en aquesta tradició.
   Amb un record especial pels tres mestres. En Gabriel Pallarès Roig, en Manel Torrens i en Jordi Pañella Virella. El primer arribava a obsessionar-se amb l’encàrrec, fins el punt que exigia a cantaires i músics un símil de perfecció. Tanta era la seva entrega que, arribada l’hora, durant l’últim repàs abans de sortir al carrer, en la pista del jardí de la Societat,  el mestre s’aturava en algun passatge i amb ell començava tot: “Mecagunns” i altres floretes  a quina més excèntrica : “No sortirem fins que no surti com jo ho vull escoltar... “ 
   El mestre Manel Torrens Girona potser era més diplomàtic que músic. Mostrava altres maneres, com a més comunicatiu.  No li calia recórrer a mètodes tan impulsius . Segurament  perquè estava influenciat, com a mestre de capella que era, per altres protocols  apressos  de tant tractar amb els representants de la cort celestial. I aquesta diplomàcia, fins i tot comprensiva, es feia notar en el tracte amb els cantaires, músics i amb la gent de les cases  on anaven a cantar,  als quals corresponia als elogis que li feien, amb aquell somriure tan seu i amb l’elegància personal que mostrava mitjançant  la paraula. Un personatge molt popular de la colla que dirigia era en Rupert Roca, bon puntal també d’aquella Schola Cantorum, la qual s’aplegava en el cor de l’església parroquial. Una de les obres que més interpretaven, en el solemnes oficis religiosos, era la Missa Pontifical de Perosi. D’ella en Roca puntualitzava que hi havia una nota una mica filla de putesca.  
   En Jordi Pañella es pot dir que era de la mateixa escola que el mestre Torrens i a més, acostumat com estava a tractar amb el públic, la seva diplomàcia resultava igualment exquisida. Les seves composicions era com fer una sabata a mida. Sabent el peu que calçaven els cantaires, composava el repertori caramellaire amb el convenciment  que quedarien bé
   Les tres colles, a banda del tarannà dels seus respectius mestres, s’han envoltat d’uns personatges, la majoria d’ells irrepetibles. La fotografia que il·lustra l’article, correspon a la colla de caramelles del Retiro. En primer pla,   l’Agustí Capdet que solejava les estrofes que el mestre havia musicat pensant en els seus solistes. L’Agustí ho brodava amb la seva veu potent i ben timbrada i ho feia amb tota la senzillesa, la mateixa que l’acompanyava en el seu tarannà d’home modest, senzill que, com el seu germà Enric, havien passat moltes hores a la Societat, a més d’haver remenat molts culs, en aquella entrada del carrer Tacó, mentre teixien la reixeta dels culs de les cadires.
    Que la música és universal, es fa palès també en aquesta fotografia, quan a darrera d’en Capdet si veu a un component oriünd  de Jaen, amb barretina i cantant en català. En Miguel Martínez Robles  té bona veu i es va integrar al poble no només pel fet de viure-hi, sinó també perquè  es va abraçar a les  tradicions i en concret a les Caramelles. La seva veu era apreciada pel mestre Pallarès, potser perquè era persona igualment meticulosa com requeria el seu ofici, considerat un art, les arts gràfiques. El mateix que després el va portar a Barcelona com a linotipista  d’un diari de capçalera molt eloqüent, La Solidaridad, amb redacció i tallers al carrer Consell de Cent, i que en va ser director el polifacètic Federico Gallo.
   Al costat d’en Miquel s’hi veu l’Antoni Roig Pañella un personatge molt estimat i bon seguidor de les nostres gresques, amb especial preferència per la música i, per tant, bon col·laborador dels mestres locals als quals, ja fos en cercaviles, processons o caramelles, ell era al seu costat, portant la carpeta  on els directors guardaven les partitures. Si més no la seva preferència eren les Caramelles i tot l’embolcall. Amb predilecció per les mones. Visitant assidu de l’obrador de  l’Estrella, durant les vigílies de Pasqua les seves anades eren més freqüents, sabedor que els pastissers li tenien reservat ous de xocolata i muflons que li sabien, mai millor dit, a glòria. I  ho acabava de rematar  amb el ressopó. La Pasqua se li feia curta, o potser si hagués durat massa...
     L’altre cantaire que apareix en la fotografia és en Llorenç Franco i Pacios, gran retirista i amb un bagatge familiar mot vinculat amb les Caramelles. Casat amb la Toni Magán, per tant cunyat de l’Abdon Vidal. Ell, junt amb en Lluís Curtiada Rosés,  eren uns altres solistes de la colla retirista. Els dos han magnificat el solo de l’emblemàtica americana que porta per nom “Encís Amorós , amb lletra de Felip Font i Soler  i música del mestre. Concretament allà on canta: “de color de rosa, olor de clavell...”.
   Uns i altres, són els personatges  de les nostres Caramelles, les seves veus i també les seves genialitats han fet d’aquesta tradició el pal de paller, definició  que sona a  metàfora, perquè en realitat les tres colles s’apleguen a l’entorn d’un altre pal, el de la cistella.
  Pals i bastons que són el bastió de les nostres tradicions.
                                                                               J. Y. M.
  
  
  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 abril 2016 )

   

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez