EL "SISÍ

La força de l’article masculí o el femení pot tenir una repercussió important en quant al resultat. En aquest cas el masculí determina el nom d’un simple objecte casolà i si li apliquem el femení, la Sisi, estem referint-nos a Isabel de Baviera que al casar-se amb Francesc Josep d’Àustria, es va convertir en emperadriu del país i la veu popular va acabar atorgant-li el sobrenom de Sisi. Guapa i intel·ligent, entre altres virtuts, no va tardar gaire en assolir una reconeguda popularitat, la seva vida va ser portada, nombroses vegades, a la gran pantalla, afegint-li una s a la seva denominació, la Sissi. Una existència, la  de l’emperadriu, que es fa fer famosa arreu, i en concret en el seu país, on els habitants admiraven  les excel·lències  de la seva vida transcorreguda entre luxosos palaus .  

    Però lluny de voler parlar del protagonisme de la Sisi, en femení, em vull centrar en el masculí, el “sisi”. Aquest element tant comú en l’àmbit familiar i que, tot i la seva simplicitat és d’una gran utilitat per servir d’estenedor on s’hi penjar la roba encara humida. Es tracta d’un estenedor mòbil, amb unes ales supletòries abatibles, que igual  es pot disposar en el menjador, al bacó, la terrassa o en l’habitació de planxar...

   La modernitat ens ha portat fins aquest invent que, per posar un exemple, s’ha afegit a una de les botigues actualment més antigues del carrer Major, aquesta que abans regentava la Conxita Marcet i ara la continuadora és la  muller del seu nebot, la Montse. La botiga de la Conxita, els productes que ha exposat per a la venda, ara en diuen parament de la cuina, evidència també el pas del temps, per com han evolucionat els estris que ara es fan servir, a excepció dels plats i les eines bàsiques: forquilles, culleres i gabinets, que poden ser fabricats amb diferents  materials, però les seves formes poc han canviat.

    La  invenció del “sisi” ha restat protagonisme al terrat, que també en va tenir molt. A través d’ell es pot seguir l’evolució  de la vida, els costums i la seva diversa utilitat..

    El principal servei que oferia era per poder estendre-hi la roba. Es distribuïen uns pals, acabats amb una insinuada punxa on, a sota mateix d’aquesta, es feia una regata per les quatre cares i aquesta servia per a que el filferro hi quedes encaixat i així no es desplaçava cap avall.

    La seva distribució també depenia de com era la construcció d’aquelles cases de planta baixa i pis. Alguns quedaven integrats en el pis i altres s’havia de pujar a un nivell superior per accedir-hi. Quan era al mateix nivell del primer pis, s’hi acostumava a disposar-hi un galliner,  ben assortit en aquestes dates, i també  un tendal per a cobrir-ne un tros, sota el qual es disposava una taula i allà sota es dinava i sopava. Els expositors de clavells hi distribuïen els cossis i els qui no, gibrelles  i olles foradades on hi  plantaven flors.

   El terrats també eren molt apreciats pels matalassers, en el moment de refer els matalassos. Com els que treballaven per la família   Gumà i en Peñas. En aquests terrats hi van arribar a estendre  grans quantitats de llana, i amb unes vares de fusta la picaven per tal de retornar-la a la seva flonjor. Desprès, allà mateix, tornaven a omplir  les teles i els cosien.

    Mentre això succeïa, d’extrem a extrem de terrat s’estenia un fil que era l’antena de la ràdio. Sense un terrat una casa no era complerta, doncs la teulada era desaprofitada. I el que dèiem, el progrés també es va notar en els terrats. Poc a poc, en aquells pals de fusta que subjectaven els filferros i les antenes de la  ràdio, si van anar fixant les antenes de la televisió. Un testimoni silenciós, la graella enlairada amb la finalitat de captar les ones de la televisió,  però que delatava  quan a la casa dels veïns del contorn, hi havia entrat la modernitat, això, la televisió. 

   A mesura que es van enderrocar les cases de planta baixa i pis i es va anar enlairant la superfície construïda, el terrats van passar de caire privat a comunitari i aquí la privacitat ha deixat de ser exclusiva de només un usuari. Si més no la  gran majoria de propietaris o llogaters ja no pugen al terrat amb la finalitat d’estendre la roba. Acostumen a tenir la rentadora integrada a la cuina i a fora disposen del “sisi” per estendre la roba. D’aquesta manera els terrats han perdut protagonisme i en ells s’han instal·lat un altre element imposat pel progrés, els aparells complementaris  de l’aire condicionat.

   Només durant el primer confinament aquests espais es van veure molt concorreguts. Els veïns  hi accedien per caminar per ell o practicar taules de gimnàstica, davant l’impediment de no poder sortir de casa per anar a fer la ruta del colesterol.

   El “sisi” i la Sisi, dos protagonistes allunyats en el temps, que haguessin pogut conviure en un mateix palau si no fos que, un objecte tan simple, com el primer,  encara no estava inventat. Una peça que ara forma part de la intimitat de les famílies i que compleix de meravella la seva finalitat. Amb excepció quan truca a la porta una visita, que feina hi ha per retirar-lo de la vista. La seva complexitat, quan està al límit de roba, no ho posa fàcil.

                                                           J.Y.M.

   

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de novembre del 2020)

FRUIT DE L'AMISTAT

                                                 

    Havíem acabat el batxillerat i els qui vam decidir no cursar estudis universitaris  ens vam incorporar al negoci familiar. I tots els caps de setmana, uns i altres, ens trobàvem per anar a fer un tomb. 

    A partir d’aquí, fruit d’aquesta amistat, comença un desencadenant que es complementarà amb relats i historietes, les quals m’acompanyaran per sempre més. Anava a buscar a en Josep a casa seva, a la merceria de la Lucia Izabal, a la qual l’ajudava la Carme, la seva mare. No calia mourem d’aquell reduït espai perquè,  una o l’altra, s’encarregaven d’anunciar la meva presència.  Abans o desprès acabàvem a la casa d’en Jacint Picas Julià. En poc recorregut havia coincidit amb dos referents de l’Eco, la casa del director i la d’en Cinto, que era un dels puntals del setmanari. Començava arrelar una llavor que, sense imaginar-m’ho ha consolidat un relat de cinquanta anys.

    Alguns diumenges pel matí, al Palau de la Música Catalana, l’Orquestra Ciutat de Barcelona,  oferia un concert matinal, amb el qual vitaminava la meva afició musical. Acostumava a dirigir el seu titular, l’Antoni Ros-Marbà, A hora matinera, a l’andana de l’estació, acostumàvem a coincidir: en Josep Mirabent Magrans, Joan Ferret Camps, Sebastià Yll Bagés i tot i que els germans Lluís i Josep Marcet, amb el seu pare, eren més assidus del Liceu, quan s’esqueia també freqüentaven el Palau. Un altre escenari on va començar tot. 

   Un dels concerts va estar dedicat al compositor Johannes Brahms, del qual es va interpretar una obra per a violoncel, violí i orquestra. La part solista va anar a càrrec de Gonçal Comellas al violí i Josep Trotta al violoncel. Sota la direcció d’en Ros-Marbà. Ell i en Comellas eren molt joves i, com a curiositat, el Palau també es va omplir de jovent. Fins el punt  de quedar impressionat.

    D’aquell concert vaig voler deixar-ne constància. Es va presentar l’oportunitat, la qual  va obrir la porta a una altra afició, la “literària”. Però no era prou atrevit com per presentar-me a la redacció de l’Eco amb la meva modesta col·laboració. Veritablement no coneixia prou a en Josep M. Soler que acabaria sent un gran amic i, en els moments d’assolir un determinat protagonisme, sempre em va acompanyar.  Davant el temor a una negativa, em vaig valer de l’amistat del seu fill Josep, al qual li vaig preguntar si el seu pare m’ho publicaria. I així va ser quan el 22 de novembre del 1970, coincidint amb la festivitat de Santa Cecília, sortia publicada la breu ressenya amb el títol: “ La juventud en el Palacio de la Música”. Tanta va ser la il·lusió de veure-ho publicat que aquesta no  m`ha deixat.

    Des d’aquell moment vaig tenir obertes les portes de la casa del carrer Bonaire. De primer m’esperava a la botiga a que la Carme o la Maria anessin  a buscar a en Josep. Potser  ho vaig repetir un parell de vegades més, fins que em va dir que entrés directament a l’impremta. Un món màgic i desconegut per a mi, encara hi vaig aconseguir veure treballar a l’Agustí del Coro entre altres impressors com: l’Ernest Lligadas, en Jordi Raices, en Rafa Delgado, el mateix Josep i els seus fills, en Josep i en Ramon i en Pepe Delgado.  

   I allà vaig coincidir amb les primeres espases del setmanari: en Rafel Casanova Termes, en Ramon Planes Izabal, Salvador Soler i Forment, Rafael Monzó Valiente, Josep Carbonell i Gener, Jacint Picas i Cardó, també amb en Ventura Sella Barrachina... Quin goig poder intercanviar impressions amb ells. Una de les vegades jo sortia i en Ramon Planes entrava, em va fer saber que en el seu “Carnet de Caminant”, feia un comentari dedicat a mi. De tant llegir-lo em va quedar gravat a la memòria: Escrivia sobre un tema que no recordo i al final es llegeix: “...Sense deixar d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys incorporats a la redacció”. Tot un honor. 

    A l’Eco vaig fer amistat amb els col·laboradors esmentats, ells  em van animar a no defallir.  Entremig, es va produir un fet. De retorn del Servei Militar al Sàhara, des on enviava articles, emocionat pel retrobament, em vaig repenjar una mica,  i durant un temps no vaig publicar res. Un dia va venir a casa l’impressor Joan Puig i Mestre i a l’interessar-se per la meva escriptura, i fer-me saber que li agradava molt el que escrivia, hi vaig tornar fins a dia d’avui.   

  Un trajecte que, sense cap mena de dubte, ha estat possible gràcies a la bona acollida que sempre m’ha dispensat la família Soler, en Toni Sella i, actualment, en Magí Fortuny. També els companys/es d’aquestes pàgines, els d’ahir i els actuals. I per descomptat, a les lectores i lectors que sense ells escriure no tindria  sentit.

   Cinquanta anys. Un camí que, vist des d’aquesta perspectiva, sembla llarg però que a mi se m’ha fet curt. Ho atribueixo a que arribo a aquest punt i no em sento cansat. Penso que hi contribueix totes les facilitats i atencions que em dispensen les amigues i amics  que avui conformen la redacció del setmanari i les que en el seu dia, molt recent, també ho van fer. 

    Serà per tot això, que encara em  sento amb molt  ànim per continuar. Si vostès m’acompanyen, em sentiré content, feliç i agraït de seguir fent, cada setmana, un tomb per casa

                                                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de novembre del 2020, per a commemorar els 50 anys de col·laboració al setmanari. El primer article va sortir publicar el 22 de novembre del 1970 )

LA PRIMERA SITGETANA DISCJÒKEI

Són moments molts difícils per a tothom i tots ens queixem del que ens afecta de manera més directa. Però hi ha un col·lectiu, els dels músics, que des de que va començar aquest malson, han vist com se’ls hi cancel·laven moltes actuacions, al suspendre les festes majors que els ocupa tot el calendari de l’estiu i moltes altres repartides al llarg de l’any.

    La feina del músic, d’orquestra de ball professional,  ha estat molt ben considerada. La mateixa arribada dels músics a un poble, per amenitzar la seva festa, formava part d’uns costums que es repetien a cada lloc. Tinguem present que era una època en què no hi havia les distraccions que hi ha ara i qualsevol cosa que alterés la rutina era molt celebrada.          

    Durant aquells anys, les orquestres viatjaven en tren, i allà on aquest no hi arribava llogaven un autocar que els hi apropava. En molts casos l’estació es trobava apartada del poble i llavors els anaven a buscar amb la tartana. Els qui més bé s’ho passaven, en aquesta rebuda, eren els vailets del poble que corrien per anar-los a esperar, junt amb algun representant de l’autoritat  i, per descomptat pels membres de la comissió. El tracte rebut era immillorable. Els aposentaven en la fonda i quan l’actuació era d’un sol dia, les cases amb més rang, els acollien per compartir taula a l’hora de dinar. La que n’acollia més d’un, s’interpretava com un senyal  de ser una casa benestant.

    Tot eren atencions, si més no desprès del ball de nit, cadascú a casa seva. Els senyors professors havien d’esperar fins que arribes el primer tren del matí. Algunes vegades el cafeter del local els permetia que es resguardessin en aquell aixopluc. I sinó, havien de dirigir-se a la sala d’espera de l’estació. A l’estiu no passava res, però en les festes majors d’hivern la situació era diferent, el fred feia eterna l’espera. 

   S’havia donat el cas que els amos de la casa, on el músic havia dinat, disposaven  d’un hort  ben   assortit i els obsequiaven amb diferents varietats de la collita. Però al no existir les bosses de plàstic, els qui ho tenien més bé eren els saxofonistes, perquè l’estoig de l’instrument és gran, i el que feien era treure el saxo, se’l penjaven amb el suport que fan sevir per tocar i omplien tot l’estoig de verdures i altres fruits. I és que de moments difícils, al llarg de la vida, sempre n’hi ha hagut i aquest músics tenien la sort de freqüentar les festes majors, que era garantia de menjar bé.

    A casa els esperava la muller que acostumava a regentar un negoci, els que més predominaven eren les merceries. D’aquesta manera era una ajuda al sou que aportava el marit fent de músic. Perquè si, per les raons que fossin, fallava una mica la temporada, no havien de refiar exclusivament de la música. 

    Atenent que els músics d’orquestra, són com els jugadors de futbol, l’edat els acaba limitant, no perquè professionalment perdin facultats d’interpretació, però no és el mateix pujar a un escenari quan es tenen 20 anys, que quan aquests sumen 60. La presència física no és la mateixa, ni les ganes tampoc i menys haver d’aguantar fins a les tantes de la matinada, dret i bufant. 

    No és fàcil l’ofici del músic que ha de voltar món. Molt més còmode i segura és l’activitat musical que porten a terme els músics que formen part de la plantilla d’una orquestra municipal o simfònica. Perquè tenen  nòmina fixa i  una activitat molt més pausada, que no vol dir això que no tinguin menys responsabilitat a l’hora de treure les castanyes del foc.

     En l’àmbit  local, els músics de casa nostra han aportat una llegendària tradició, pel que fa a la formació de banda i posteriorment d’orquestra. Quan les nostres  orquestres  van començar a posar fi aquella entranyable etapa dels balls de tarda, que tenien lloc al Retiro i al Prado, van anar apareixent  els mal anomenats “guitarreros”. Al mateix temps que obrien portes les discoteques.

   Durant la temporada d’estiu, en el Bar Oliva s’alternaven al piano en Salvador Salesas i el que ell mateix s’anomenava : “el maestro Gullón”. Dintre un ambient sensacional, entre turistes i parelles sitgetanes que eren assidus clients.

   Per a donar descans als pianistes, la senyora Lola Vidal Pons muller d’en Jaume Juan Oliva, que junt amb els seus fills regentaven el bar,  “punxava”  els discos de vinil. La Lola tenia dificultats de visió, tot i amb això encertava a posar el braç, amb l’agulla, en el solc corresponent. D’aquesta manera es va convertir en la primera dona de Sitges que, a la seva ja respectada edat, desenvolupava la llavors recent estrenada activitat  de discjòquei. En aquell local del carrer Parellades. 

   L’ha seguit, amb gran professionalitat, la Núria Escarp. Que s’ha convertit en un referent d’aquesta activitat, que s’acompanya de la seva admirada creativitat artística i amb bones arts pel cant. 

    Aquest article, de caire musical, s’escauria millor la propera setmana, vigílies de la festivitat de Santa Cecília, si més no davant un aniversari molt especial , he considerat que seria millor avançar aquest contingut a dia d’avui. En el proper la lletra prendrà el protagonisme a la música.

                                                      J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de novembre del 2020)

    

 

LA LLUNA QUE NO TORNAREM A VEURE FINS D'AQUÍ 73 ANYS

  La lluna és el satèl·lit que més fascinació desperta. Font de gran inspiració, sobretot de poetes i músics. Com el senyor Beethoven  que va compondre la serenata: “Claro de Luna”. Com ell, quasi tots els compositors clàssics han dedicat composicions a ella.  Molt més contemporani, el gran músic Gleen Miller, li va dedicar una preciosa melodia que es va convertir en un clàssic de la seva orquestra i de totes les altres . Potser va esdevenir la composició preferida, doncs  la  seva orquestra la interpretava amb molt sentiment, em refereixo a la : “ Serenata a la luz de la Luna”. En la dècada dels seixanta, esclata una gran novetat, l’alegre i desenfrenada : “Titntarella di Luna”, la preferida de la cantant italiana Mina Mazzini. 

  La lluna ha estat, i ho continua sent, bressol d’un romanticisme que només ell s’atreveix  a ombrejar la seva claror platejada, sota la qual s’han propiciat declaracions amoroses o, simplement, la seva contemplació ha estat  envoltada per la força enigmàtica que transmet la seva presència. Amb els constant canvis  de cicles  que, amb ells, la fan canviar de formes. És la mateixa lluna que contemplen tots els habitants del món , això sí, en diferents franges horàries. 

    Durant la vigília de la festivitat de Tot Sants, l’home del temps que tenim més proper , en Dani Ramírez, ens informava que aquella nit la lluna mostraria la seva plenitud, mostrant-se plena. Una coincidència que  no forma part d’una normalitat, perquè va dir que no tornarà a mostrar aquesta forma en aquesta nit tan concreta i embolcallada de tradició,  fins d’aquí 73 anys.  Per tant els de la meva edat i fins i tot més joves, no tornarem a repetir nit de Tot Sants, la de la castanyada, amb la companyia de la lluna plena.  Com que tinc costum d’anar a caminar sota la llum de la lluna, encara que moltes vegades els núvols la volen amagar, no m’he volgut perdre  l’oportunitat de fer-ho sota la forma d’aquesta en concret. Tenia recança de deixar-la, perquè, segons en Dani, aquestes condicions llunàtiques no es tornarà a produir fins a la data pronosticada. Hagués passejat més, sinó fos perquè les autoritats en manen tornar a casa a les 22 hores  En les properes caminades  la lluna em continuarà acompanyant, però no serà igual com la d’aquesta vigília tan significativa, pel que representa i pel detall que s’hi ha afegit. 

    Si dintre de 73 anys, algun curiós llegeix aquesta col·laboració, que sàpiga que un tal JYM, també va voler ser testimoni del mateix fet que  a ell  l’ha encuriosit. La lluna suposo que serà la mateixa, si no molt malament hauran anat les coses. I qui no diu que, tal dia com aquesta vigília, hi hagi gent que es passegi, per entre la plenitud de la seva forma, fent el passeig a l’inrevés:  des d’ella contemplant la terra. En broma en broma, potser em convertiré en un visionari, quan es digui: “un tal JYM, mentre contemplava la lluna plena de la nit de la castanyada, ja ho va vaticinar,  que avui seríem aquí a dalt, a la lluna. Bé, si no és per d’aquí 73 anys, quasi segur que ho serà al ple total de desprès d’aquesta encara llunyana cita .

    El que sí és normal que a les acaballes del mes d’octubre la lluna es mostri plena. Un detall que s’aprofita per fer la cursa que porta per nom: “ Cursa de la lluna plena”. Gràcies a la iniciativa  dels pares d’en Pol Lahoz, en Xavi i l’Estela. En Pol  ens va deixar a la plenitud de la seva joventut, des de llavors en una d’aquestes nits de lluna plena, sortim al carrer a córrer o a caminar, acompanyats pel bonic espectacle que ofereix aquest satèl·lit, Quan es travessa la simbòlica línia d’arribada s’aconsegueixen dos objectius: haver acabat la cursa i continuar col·laborant en una que encara  manté allunyada la seva recta final,  pel que fa a la investigació del càncer infantil que porta a terme  l’Hospital de Sant Joan de Déu. On  cada aportació permet que aquesta llarg recorregut vagi reduint distàncies.

    Aquest any, per motiu de la Covid-19, no ha estat possible córrer tots junts, sinó que cada participant ha anat per ell, si més no la finalitat ha estat la mateixa. Una aplicació pel mòbil ha permès poder sumar els quilometres que s’han fet, cada vegada que s’ha sortit a caminar, a córrer o fer camí amb bicicleta  L’objectiu era donar, metafòricament, la volta al satèl·lit . Objectiu que requeria un total de 10.921Km. La suma de tots els participants,  ha aconseguit superar aquest perímetre, ja que s’han assolit 11.828,28 Km.

    A l’espectacularitat de la lluna plena d’aquests darrers dies del mes d’octubre, la contemplació en aquesta vigília de Tots, que ens convoca fins d’aquí 73 anys, s’hi afegeix el mèrit d’elles i ells que han fet la seva cursa particular pensant  en ell, en Pol. No sempre ser una mica llunàtic significa estar a la lluna de València, a vegades el romanticisme que l’envolta, esquitxa el cor i el fa més gran, com a més generós. Misteris d’un satèl·lit  que ens visita cada dia i que l’ésser humà té memòria, ni que sigui en aquests moments tan difícils, quan tenim moltes coses amb les quals pensar.  

   

                                                                      J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges el 6 de novembre del 2020)

150 ANYS I NO SEMBLA AHIR

Actualment no  hi ha cap lector/a que hagi sobreviscut a tants anys com apunto en l’enunciat, per això especifico que no sembla ahir. És el costum que tenim quan han passat alguns anys d’un fet i, mentre ho recordem, se’ns fa tan present que puntualitzem: “sembla que sigui ahir...”.

    Sí que sembla ahir, quan la societat El Retiro va celebrar els 100 anys de la seva fundació que va tenir lloc  el dia  1 de novembre, festivitat de Tots Sants, de l’any 1870. 

      Per aquella efemèride de la celebració dels 100 anys, entre altres actes, el que va tenir més ressò, va ser el concert que va oferir  l’Orfeó Català en l’escenari del saló teatre de la Societat. D’això han passat 50 anys i sí que sembla ahir, perquè ho recordem com si fos ara. Una actuació, tot sigui dit, que va ser possible gràcies a la bona disponibilitat d’un retirista de pro, el Sr. Manel Duran i Capdevila. Com ell, molts benefactors van ajudar en moments delicats. 

   Una Història, la del Retiro, que a la vegada forma part de la del poble. Moltes famílies es pot dir que s’han format en aquesta Societat. Una consolidació la qual, curiosament, ha tingut lloc entre ballarugues. Com en aquells balls de tarda que de sempre s’han celebrat en la seva sala, desprès d’unes llegendàries sessions de cinema. On , un cop acabades, els mateixos espectadors s’encarregaven de retirar, primer les cadires de boga i desprès les butaques de fusta, per tal de deixar la pista lliure. Començava el ball i a mesura que evolucionava, per a moltes parelles representava l’inici d’un festeig que podia acabar en casori. Vet aquí l’impacte social que irradiava en la història  personal de molts matrimonis, que si no hagués estat per freqüentar aquells balls, les seves vides potser haguessin agafat un altre rumb. 

   Gent que es desvivien per la casa, com també  els empleats que l’estimaven com si fos la seva llar, de fet era com una continuació.  Sense desmerèixer la tasca de ningú, els bessons José i Francesc Tomàs, popularment coneguts pels operaris o els “francisquitos”, ho haguessin fet tot  i més, sempre dintre de l’honestedat,  per  tal de deixar en bon lloc el Retiro. 

    Com també els germans Capdet, l’Enric i l’Agustí. El primer n’era el conserge i el segon com a responsable de la porta principal. A més de solista de la Colla de les Caramelles que dirigia el mestre Gabriel Pallarès. També  l’Esteve Miró, conegut per l’Estevet del peix, o en Lluis Curtiada i l’Abdon Vidal entre altres, que sembla ahir que solejaven les estrofes de la poesia, “Encís Amoròs”, de la qual era autor el qui en va ser president, el Sr. Felip Font i Soler, allà on diu: “de color de rosa, olor de clavell...”

     El Retiro tampoc es va deslliurar de patir infortunis, així a la nit del 8 al 9 de març del 1916, desprès del ball de l’extermini, un incendi ho va cremar tot a excepció de l’escenari. Entre els qui l’endemà contemplaven com fumejaven les cendres, un músic, avantpassat d’en Blai Fontanals, es planyia perquè se li havia socarrimat el bombo. Cadascú es queixa de lo seu.  

   Aquest diumenge, festivitat de Tots Sants, el Retiro celebra els 150 anys de la seva fundació. I ho fa de la mà de la presidenta de la Junta Directiva, l’Elena Ferré Ràfols i el de la Consultiva, en Pere Serramalera Fuguet. Que recullen el llegat de tants retiristes que han presidit la casa, així com els neguits dels socis que els hi han fet costat. Quan el sentit associatiu tenia una altra projecció que en els temps actuals. Ja començava pel costum que tenien els homes de, només acabar de dinar, abans de començar una altra vegada a treballar, anar-hi a prendre el cafè i engegar una mica de tertúlia que tenia continuïtat quan hi tornaven desprès de sopar. 

     Aquest ambient associatiu es consolidava , com he dit, durant les festes, quan es projectaven  les sessions de cinema i, en acabar, tenia lloc els balls de tarda i també, quan s’esqueia, els de nit. Retiro i Prado aglutinaven l’esbarjo de la gran majoria de la gent del poble. Només una altra afició acaparava l’atenció dels sitgetans, aquesta era el futbol. El dia que tocava disputar partit al camp de l’Aiguadolç, els aficionats que seguien a l’equip local, desprès de passar a prendre el cafetó,  es dirigien a peu fins el camp, el qual semblava trobar-se molt allunyat. Acabat el partit, el qui eren socis de l’entitat que ens ocupa, hi feien cap on la parella ja els hi havia reservat lloc pel ball de tarda. 

     De tot això sembla ahir. Avui, si el virus ho permet, la intenció es retrobar-nos, passat demà, per celebrar aquests 150 anys tan ben portats. Els més joves, quan la xifra d’anys acumulada s’enfili fins els 200, encara podran dir: sembla ahir de la celebració dels 150. Els de la meva edat, no ens queda més que gaudir d’aquest moment, com ho hem fet en la franja que ens ha correspost. Que per molts anys més el Retiro segueixi sent el referent de moltes histories, socials i familiars,  viscudes al seu redós.

                                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 octubre del 2020)

DE QUAN DINÀVEM I SOPÀVEM A CASA

    Menjar a casa, des de sempre, s’ha entès com una normalitat, d'aquí que a tots, quan n’hem tingut ocasió, ens ha motivat anar a menjar a fora. Aquest detall s'ha observat des de que érem canalla, quan potser no ens agradava un menjar concret   i coincidia que la veïna et convidava i cuinava allò  que defugies i allà no només et menjaves el que et posaven al plat, sinó que repeties, per a desesperació de la mare que manifestava una frase que ho resumia a la perfecció: "si no és que ho veig, no m´ho crec". 

   I una cosa són els costums i les preferències i una altra l'haver de menjar a fora per necessitat. Els obrers de la construcció ho evidenciaven amb un element que els era comú a tots els qui es desplaçaven   del seu lloc de residència al de treball, portant una cistella de vímet, de dimensions no gaire grans, amb tapa del mateix material i una ansa a la part superior. En el seu interior, les carmanyoles de l'esmorzar, del dinar  i la beguda. 

    Qui de bon matí coincidia amb el popular Josep Roca Colet a l'estació del tren, l'home portava sempre la mateixa cartera de pell, el qui no el coneixia es pensaria que en Roca era un influent executiu i res més lluny de la realitat, a dintre aquella cartera viatgera hi portava només l’esmorzar i el dinar. De sopa segur que no, perquè amb les embranzides que li donava, mentre recorria el tren d’una punta a l’altra, no n'hagués quedat ni una gota. Com ell, també eren molts els qui viatjaven a la capital i es portaven el dinar a la feina.

    Em vull referir amb això a que no hi havia el costum d'anar a menjar als restaurant. I molt especialment entre els mateixos habitants dels poble, els quals raonaven: "tenint menjar a casa, com hem d’anar a menjar a fora". La majoria de les vegades pel sols fet “del que diran...". En aquell temps es deixaven de fer moltes coses per aquest motiu. Una raó que els feia sentir-se  incomodes, era estar  entaulats en un restaurant i que els coneguts els veiessin, com si es tractés  d’una malifeta.

    Quan nosaltres érem uns vailets, i a casa no disposàvem de cotxe, anar amb tren a passar el dia a Barcelona, era motiu de satisfacció. La sortida més atractiva era anar al zoològic, tot i que no fèiem servir aquesta definició tan específica, canviant-la per la del "parque". Lògicament portàvem el dinar de casa i, quan era l'hora, asseguts en un banc ens el menjàvem, deixant el plàtan pels micos del cul vermell.

    Fins que va arribar el dia, quan teníem el cotxe a la porta, es va establir el costum d'anar de càmping. No era un mala pràctica, tot el contrari, es gaudia de la natura i amb les taules i cadires plegables, no era la mateixa comoditat de casa, però ho suplia  aquesta novetat tan atractiva, com era poder arribar als llocs que havíem sentit parlar, però que no ho havíem fet abans per no tenir els mitjans per arribar-hi. El menú poques alternatives oferia: una amanida, o “ensaladilla russa” i truites fredes o carn arrebossada. 

    I sortides culturals per anar a veure coses  interessants que, fins llavors, no n'havíem gaudit. Tampoc va tardar gaire a descobrir la variada oferta gastronòmica que se'ns oferia. La llàstima que de vegades es donava més prioritat a la gastronomia que a la vesant cultural. Tot i que amb el temps la cultura gastronòmica forma part d’una no menys interessant projecció. A la qual hi ha contribuït la persistent tasca de divulgació i la feina ben feta dels xef, que han promogut aquest cultura tan suggestiva, la qual  s’ha cuinat en els seus fogons. En aquells començaments, als quals em refereixo,  hi havia viatgers que es desplaçaven d'un lloc a l'altre només prioritzant el tema del menjar per sobre altres detalls. Influïa en aquesta decisió  el que se'n diu el boca a boca. El qui provava les especialitats d'un restaurant i quedava satisfet i, sobretot, tip, ho comentava a les seves amistats i aquestes, quan s'esqueia , hi feien cap. De primer els restaurants oferien el menú de la casa, desprès hi van afegir la carta, va seguir a que el menú del diumenge i festiu era una mica més card que els dels dies de cada dia, fins arribar que el dissabtes,  diumenges i festius  no es serveix menú, solament es pot escollir de la carta. 

    Entremig d’aquests desplaçaments gastronòmics, els restaurants de la vila van començar a ser freqüentats per la gent del poble, deslliurada dels ressentiments  que hi havia, en quant a que els veïns els veiessin asseguts en la  taula que no era la de casa. I no només hi anem  a dinar, sinó que s’ha posat de moda anar-hi a sopar. Abans de fer aquet pas la gent preferia encarregar el que volien per dinar i que els hi portessin a domicili. Per raons alienes a aquelles  rareses, ara s'està tornant al servei a domicili, o es va a buscar al restaurant el menjar per emportar. 

    Aquests dies  es veuen passar safates embolcallades de paper de plata o bosses que els interessats no deixen de treure la vista  de les seves interioritats, mentre que els que són a casa l’espera se’ls hi fa llarga. Als propietaris de restaurants i bars encara més.   

    Tots desitgem que la seva situació torni ben aviat a la normalitat.  

                                                            J.Y.M.

 

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 d'octubre del 2020 )

 

TERRA D'ESCUDELLES

       L’encapçalament d’avui es presta a confusió, quan ho llegeixin potser intuiran que avui, diumenge, desprès d’una nit de dissabte de molta pluja i una nova baixada de temperatures, és un senyal amb el qual es fa evident  que ens hem de tapar i començar a pensar que s’apropa la temporada de l’escudella i la carn d’olla. Una menjada una mica potent, que quan el fred es va apoderant del cos, aquest  agraeix un plat d’aquestes característiques. I que a partir d’ara trobarem anunciat en les cartes dels establiments de restauració, perquè aquí és terra d’escudelles i per allà a Madrid ho és del també popular “Cocido Madrileño”. Les dues menjades tenen una certa similitud. 

     Tot i que no cal anar tant lluny, a les cases de cadascú de nosaltres, l’escudella, d’ara  en endavant s’inclourà en aquest canvi de menjars que  substitueix a les menjades que guardaven  relació amb  als dies calorosos que hem anat deixant enrere. Que, com a curiositat, cada vegada més, en temps d’estiu, anem incloent en les nostres preferències. Es tracta  d’una menjada  típica de la comunitat andalusa, “el gazpacho”. Que, a diferencia de l’escudella barrejada, es serveix fred de la nevera.

   Bé, haig de  canviar de tema perquè no és la meva intenció fer una dissertació culinària, i m’adono que em vaig estenen i acabaré ocupant l’espai que tinc assignat, sense referir-me al tema sobre el qual vull escriure. Que no és ni més ni menys que parlar de la terra d’escudelles com a producte que es feia servir per a netejar la grassa dels utensilis fets servir a la cuina.

   Es tracta d’una mena de sorra fina que es trobava en totes les cuines de les cases. I que  es refregava, amb aquells fregalls d’espart. A falta dels productes de composició química que fem servir, aquesta anomenada terra , es convertia en un desengrasant molt eficient.  S’obtenia en totes  les drogueries i en les botigues de queviures.

   Aquestes també venien a granel “polvos” per a rentar els plats i  posteriorment la roba. Amb la compra dels de rentar els plats, s’acostumava a donar un cupó, la suma de tots els que eren menester, es bescanviaven per coberts, plats... Com que tot el que és regalat ofereix un bon reclam, la mesura dels “polvos” que es tiraven a l’aigüera acostumava a ser generosa, no s’escatimaven per tal d’haver-ne de comprar aviat  i així s’obtenien un o dos cupons més, els quals anaven  sumant, fins aconseguir el nombre  exigit.

     Els detergents en pols destinats a netejar la roba no es van inventar fins que no van parèixer les rentadores elèctriques. Quan es rentava a mà, el lloc per fer-ho era al safareig. Es feien servir uns gruixudes patilles de sabó. La més popular que es comercialitzava era una on sobresortia, en relleu, un llargandaix. Aquest  donava nom a la marca: “Lagarto”. En el safareig,  on hi ha el desnivell,  es disposava duna fusta que feia ondulacions, al seu damunt es refregava la roba amb la pastilla de sabó.

     Les drogueries sitgetanes han estat establiments que han ofert, a més dels estris més comuns per a la nateja, com pot ser l’escombra i les baietes, tota mena de productes en pols, com la pròpia terra d’escudelles, el blanc d’Espanya que ha servit per a netejar metalls, els “polvos” pels plats i  per a les rentadores i les pastilles de blauet.

   A més dels potents lleixius, com la popular “lejía el Guerrero”. Que un personatge molt carismàtic del comerç de Sitges, en José Luís Martínez, que treballava a la drogueria Suburense, quan la clientela li demanava el susdit producte,  amb la seva veu peculiar, a la vegada que penetrant i molt seva, mentre es dirigia a buscar-la, repetia el contingut de l’anunci  que pregonaven  els mitjans de comunicació: “  Lejía el Guerrero, lava la senyora, lava el caballero”. Un anunciat, que en els anys

que s’emetia, em sembla que “los caballeros” poc la feien servir. Perquè la igualtat, en quant a la col·laboració mútua, en les tasques de la llar, no es va  començar a produir fins un anys més tard. 

    He començat referint-me a l’escudella, com a plat de la tardor i, sobretot de l’hivern. I que acompanyada de la carn d’olla, és tradició menjar-la el dia de Nadal. Aquest any, sort en tindrem d’un altre invent, “els tapers” que són la sofisticació de les carmanyoles,   per anar-la a buscar a la cuina de la casa mare, per acabar menjant-la en petit comitè. Degut a les circumstàncies per tots conegudes,  més que mai, es complirà la dita popular que diu: “Per Nadal cada ovella al seu corral”. 

    Quan  de la genuïna terra d’escudelles, només en queda el nom i el record. Han sortit altres desengrasants, tant per a la cuina, com per netejar les grasses acumulades a l’interior del cos. Aquestes són les més preocupants, que no es fa net ni refregant amb els fregalls, que ara són d’alumini. S’ha de recórrer també a la química de la pastilla farmacèutica.

                                                                J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 16 d'octubre de 2020 )

 

     

AQUELLS VIATGES DE FINAL DE TEMPORADA

A l’acabament de la temporada d’estiu se li afegia un al·licient, quan les sitgetanes i sitgetans  sortien a fer el turista per aquests mons. Les seves incursions es limitaven a fer un tomb per Europa, com a molt lluny. En diferents dates s’organitzaven quasi bé tres sortides que corresponien a les que organitzava l’Ecce Homo, l’agència de Viatges Sitges i viatges Platja d’Or. Les dues primeres expedicions, que apunto, comptaven amb l’assessorament  de l’agència de la família Abella – Carbonell  i el xofer era el recordat Jaume Monasterio que a més es convertia en un més de l’expedició, servicial i sempre amatent a qualsevol detall . Als de l’Ecce Homo els acompanyava el gendre del Sr. Abella, en Magí Carbonell, amb la valuosa  col·laboració d’en Jordi Pañella.  Les sortides que feia Viatges Sitges eren conduïdes pel dinàmic i entusiasta, Josep Abella. Els viatgers de l’agència Platja d’Or, comptaven amb el suport d’en Josep M., fill de can Pérez. 

    Els viatgers de l’Ecce Homo eren els habituals de les excursions que, durant tot l’any, organitzaven. Totes les sortides eren interessants, però la més emblemàtica era la que es coneixia com a  rumb desconegut, en la qual   es convocava a la gent a l’hora de sortida i ningú  sabia on els portarien. Oferien unes pistes que  potser despistaven més que no pas ajudaven. Entre els organitzadors, a més d’en Jordi, hi havia en Magí Mirabent, en Gaudenci Mirabent, en Joan Carbonell, que sempre anava carregat de carteres i carpetes a sota el braç. El viatger que més interès mostrava per saber el recorregut, d’un sols dia, era en Peret sagristà  influenciat també per l’Agnès, la seva muller. L’interès es justificava perquè desprès era l’encarregat de fer la crònica de la sortida. Cada any el cronista del rumb desconegut li demanava a en Jordi que li desvetlles el secret més ben guardat, mai ho va aconseguir. El que tenia assegurat era el final de la crònica, perquè sempre succeïa el mateix. Fins el punt que, abans de començar a escriure-la, ja apuntava el final, aquell punt que es repetia a cada edició i que reflectia l’actuació estel·lar d’un peculiar viatger. Es llegia, en castellà: “ de regresso a casa, nuestro compatricio, el joven José Roca i Colet, nos deleitó con un selecto  repertorio de melodies de todos los tiempos...”. En Roca es feia pregar, però quan agafava el micròfon de l’autocar, el seu repertori de cançons era extens. 

    Les sortides de més recorregut tenien uns altres protagonistes, les més peculiars, la Filomena i la Maria de can Mas. Que si de per si, en el dia a dia, ja mostraven unes singularitats sublims, quan sortien de viatge la seva personalitat  superava totes les expectatives. 

   En un d’aquests viatges, la Filomena va propiciar un crit que va esglaiar a la resta de viatgers. La dona tota desconsolada cridava: “Pareu, pareu, que m’he ferit, perquè em rasco la cama i no me  la noto”. Evidentment era un símptoma  que podia ser motiu de preocupació, tanmateix el suposat problema de feridura el va resoldre la seva veïna de seient, la Muller de l'Hermenegild  Sabaté, al fer la reflexió de com volia notar-la si la cama que rascava era la seva.  

     Que la Filo i la Maria eren úniques, ningú en tenia cap mena de dubte. I fora del seu entorn tampoc no sabien dissimular les seves extravagàncies. Quan la jornada de viatge s’acabava, arribats a l’hotel on havien de pernoctar i distribuïdes les habitacions, per a les dues dones tot era pujar i al moment tornar a baixar. I ja les tens desplegant la seva cridòria. Mentre en Jordi havia de fer mans i mànigues per calmar-les : “ ni parlar-ne, nen, en aquesta habitació no hi dormim...”. Els motius, els més dispars. I quan les persuadien, l’endemà grans elogis de la habitació que els hi havia tocat. Tot potser perquè, al primer cop d’ull,  els hi va semblar que l’habitació del costat era més maca que la d’elles.

    Un any van viatjar al Marroc i no es van voler perdre un passeig damunt un camell. Coneixent-les, van intentar dissuadir-les, aquesta vegada no ho van aconseguir , per a sorpresa del camell i del cuidador, atordits per la intensitat dels crits  que propiciaven les dues, mentre hi pujaven. Els habitants de Casablanca van quedar escruixits i temorosos que a aquelles dues turistes, el més lleu que els hi podia passar és que es caguessin a les calces, que deunidor, i els hi embrutessin, per sempre més, el nom de la ciutat.  Finalment el camell es va enlairar, sense més repercussions, tampoc fisiològiques. Això sí,  sense minvar els xiscles que no van parar fins que van baixar. Al final van aconseguir el seu objectiu, que els hi fessin la fotografia de rigor, que desprès van exhibir damunt el moble del menjador i que, amb gran satisfacció, ensenyaven a totes les visites que rebien, com un reconeixement a la seva valentia. 

    El cronista d’aquests viatges era el Sr. Josep Casanova Termes, que amb un estil elegant i moderat, passava per sobre d’aquests detalls amb l’elegància que el distingia. Signava aquestes cròniques, que publicava l’Eco, amb aquesta brevetat: UNO.

                                                              J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 9 d'octubre del 2020 )

 

 

AMB LA MERCÈ S'ACABAVA LA TEMPORADA

He conegut diferents formats de la festivitat de Santa Tecla, de quan de Festa Major, dedicada a Sant Bartomeu, sempre ha estat dia festiu al poble. En canvi la festivitat de la Santa era dia de treball, tot i amb això es van anar alternat diferents programacions, la que no acostumava a fallar  era el  Castell de Foc de la vigília. Durant uns anys, el dia de la festa, al matí es feia ofici i per allà a les set de la tarda, sortia una processó de curt recorregut  i això era pràcticament tot. I cada any s’encenia una certa polèmica que deixava un mal  regust de boca. Els integrants dels balls demanaven que un cop entrada de la imatge de la Santa a l’església poguessin fer una processó cívica per passar pel carrer que porta el seu nom, al final es va aconseguir i durant uns quants anys seguits es baixava per les escales de la Punta fins al susdit carrer i d’allà cap l’Ajuntament.

    Mentre es perfilava aquesta processó cívica, els diables,  algun any, quan s’acabava la processó religiosa, havien anat a fer una passada al carrer, que semblava que s’encengués. Tot quedava il·luminat per la llum encegadora del foc i al mateix temps enterbolit per un fum dens i flairós a forta olor de pólvora. 

    Quan s’acabaven les carratilles, cap a l’infern falta gent. Contents dels poders de Satanàs que els hi havia concedit un permís negociat, que de lluny s’avenia amb les normes establertes per l’autoritat competent, però que vistes les seves bones intencions i, de manera excepcional, podien passejar el foc amunt i avall del carrer, sense sortir dels seus límits.  I així s’acabava aquella festa tan discreta, per arribar a com la coneixíem fins a l’any passat.

   L’endemà, festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, Festa Major de Barcelona, es produïa un fet relativament curiós, a Sitges es donava pràcticament  per acabada la temporada d’estiu. Els senyors de la colònia marxaven a les seves residències habituals. També  els balls de nit, amb espectacle, que es feien al Retiro i al Prado, es convertia en realitat  l’anunci  amb el qual coincidien totes les orquestres: “ i con estas melodías, nos despedimos...” Un comiat que s’allargava fins al proper any, pels voltants de Sant Joan. 

    Mentre Sitges es retrobava  amb una tranquil·litat, desprès d’un estiu alegre, sense gaires incidents remarcables, potser perquè ens visitava un turisme d’una certa categoria, tornàvem a la normalitat amb una mica d’enyorança, perquè l’ambient de l’estiu transmetia aquesta alegria, a la qual em referia i s’aplicava en tots els aspectes. La gent del poble havia fet uns quants calerons; fent d’hoteler, altres llogant les habitacions de casa seva,  També els que feien de cambrers a fora d’hores. I els fotògrafs, com en Damián Martínez, que no fa gaire que ens ha deixat, en Josep Soto, en Joan Domingo, en Tomàs Carbonell...

    L’enyorança es feia encara més  palesa   entre els balladors que aprofitaven la temporada per mostrar les seves aptituds  de galans, quan les noies d’aquí els hi donaven carabasses cada vegada que els hi demanaven per ballar. Per a ells l’estiu era la seva salvació, a la nit es mudaven i feien goig. Es repartien entre el Retiro i el Prado, on les famílies estrangeres hi acudien per gaudir dels balls i els espectacles. Els nostres balladors es trobaven còmodes , cada vegada que anaven a demanar per ballar a la noia que estava asseguda amb els seus pares. I com ningú, d’aquests turistes,  no coneixia el prediguí d’aquests balladors, ni les mares mostraven preferències, les noies accedien a sortir a la pista per ballar. Ells es mostraven feliços i procuraven fer passades  per davant de les balladores que, la resta de l’any, els rebutjaven, mostrant  un somriure picaresc i una expressió que no quedava curta , com volent dir: “què et sembla l’èxit que tinc ?” I a més tenien l’avantatge que aquelles turistes se’n anaven i en venien unes altres i així tenien la qüestió del ball assegurada . Per això dic que quan s’acabava la temporada, esperar la propera els suposava  haver de fer front a una quarantena més llarga que les que  estem passant ara.  

    En la data de l’enunciat, dia més dia menys, igualment  tancaven hotels i  altres negocis dedicats al turisme. Hi havia el costum de pintar els vidres de l’entrada de blanc i penjaven el cartell: “tancat per reformes”, encara que no fessin res.

     Era el moment de passar comptes, de pagar tot el que quedava pendent i de posar en practica el que diuen els castellans: “”borrón y cuenta nueva”. Els qui potser s’havien d’espavilar més eren els proveïdors d’alguns  senyors de la colònia, perquè si no cobraven abans que marxessin, el cobro acostumava a quedar aplaçat fins quan tornaven per Setmana Santa.  I per llavors tot eren dubtes: “vols dir què no t’ho vaig pagar? L’únic que ho recordava molt bé era l’interessat. 

    Temporades com aquelles, poques.  Venien gent d’arreu a treballar a l’hoteleria, el que se’n deia: “anar a fer la temporada” . I se’n tornaven amb alguns calerons estalviats i alguns i algunes amb el que seria l’amor de la seva vida, si per entremig no s’hi cagava la mosca.

                                                                                      J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 2 d'octubre del 2020 ) 

    

    

SENSE DEIXAR LES BOTIGUES

Fa qüestió d'un parell de setmanes vaig deixar l'article en una parcel·la molt limitada del carrer Jesús, no vaig passar de la botiga de la família Rabassó. Aquest impàs m'ha donat temps per pensar en altres costums que practicaven la gent del nostre poble. Sitgetanes que es posaven el davantal, amb peto, per entrar a la cuina i un cop començaven a preparar el dinar o el sopar,  potser s'adonaven  que els hi faltava sal. Si eren molt a prop de la botiga, sense treure's el davantal, hi anaven i en compraven. Si els hi queia més lluny o anaven justes de temps, recorrien a la veïna per a que els hi dones una mica. Aquest era un costum molt generalitzat entre veïns, fins el punt que per segons qui era un fet habitual. El favor es corresponia mútuament, ja que un altre dia era l'altra veïna la qui acudia a la del costat,  per a demanar-li una patata, una ceba...

     A vegades l'entrada per sortida no es produïa amb la mateixa celeritat, doncs es posaven a parlar entre elles i el més calent a l'aigüera. O no, perquè si tenien  alguna cosa al fosc, de massa calent el fum, acompanyat de l'olor  de socarrimat, era un maleit avís. Llavors, correu-hi tots. Això de trucar a la porta del costat per a demanar algun que altre ingredient que faltava, és degut també al que comentava l'altre dia, que com anaven a comprar amb els cabassos de ràfia i, al no poder carregar tant, compraven el just i així dels complements era fàcil que s’oblidessin.

     I encara una altre singularitat, els botiguers aprofitaven els fulls dels diaris per a embolicar segons quins productes. El que sovintejava més era que hi emboliquessin els ous, un material delicat que no es podien tocar massa  si no  et volies  atendre a les conseqüències. Un altre embolcall per excel·lència eren les paperines de paper, jo admirava la pràctica que tenien els botiguers per tancar-les, la seva destresa les deixava tancades hermèticament , fent quasi impossible que pogués  sortir res del seu interior. 

    I em referia també a l'olor característic que desprenien les botigues de queviures, influïa  la presència dels cascos d'arengades que les trobaven ben disposades en el seu interior, d'un color plata de pàtina rovellada. La seva olor anava també associada amb la tardor i amb el flaire que s’escampava de les portadores plenes de raïm,  que transportaven  els carros de camí cap els cellers. 

    Vet aquí que l’arengada era la peça que s'emportaven el veremadors a la vinya, que cuita amb el rostoll que deixaven les vergues, entremig d'un parell de llesques de pa sucades amb tomata  i acompanyada d'uns  gotims  de raïm, era per llepar-se els dits. De fet s'havien de llepar, perquè d'anar -la  espessigant, quedaven oliosos i amb escames enganxades. Que per cert, les arengades les embolicaven amb paper d'estrassa. Una altra menjada que la modernitat ha relegat, doncs és cert que quan es coïen a la casa el fum deixava una olor que ara no és compatible amb el refinats que ens hem tornat. Avui podria ser causa d'una reunió urgent  de la comunitat de veïns per tractar sobre el tema de les males olors. Quan només vivíem en família, aquesta i altres olors només les ensumaven els de casa. I en el cas de l’arengada, com la sardina, la seva exquisidesa  s’ho valia haver de suportar aquesta olor tan forta  que  s’impregna per tota la vivenda. I en aquest relat, on combino matèria i embolcalls, s’escau  referir-me  a que  les peixateres, per embolicar el peix,  acostumaven a fer servir el paper de diari. 

    I no ser que va ser primer si l'ou o la gallina, i és que quan van aparèixer les bosses de plàstic, en detriment de les paperines de paper, va començar a imposar-se per sobre dels altres embolcalls més ecològics i no tan perjudicials pel medi ambient, com desprès s'ha vist. Amb això vull arribar a que abans o desprès dels embolcalls de plàstic es van anar imposant els carros de la compra. Un invent sensacional que ha suposat prescindir de l’haver de carregar amb el pes del cabàs quan era ple. I si s'hi fixeu no especifico si va comprar l'home o la dona, perquè sortosament aquest afer que, antigament, quasi  estava reservat a les mestresses de casa, avui la compra es fa indiscriminadament, igualment veus tirar de carro a la dona que a l’home.  

     El carret en qüestió és d’una perfecció i utilitat sensacional. Que ofereix diferents serveis: per anar a comprar , i si cal haver de transportar alguna que altra cosa, també fa un bon servei. Amb tot això passen els anys i les cames van més feixugues, davant aquest si no fos tan punyet, el carret en qüestió, també serveix per repenjar-s’hi i mig deixar-se portar, cosa que substitueix al bastó i s’estalvien haver de passar pel tràngol del qui és de l’opinió que portar bastó fa vell. 

     Tirant del carret de la compra, ningú sap si vas o vens, si esta ple o buit i si coixeses o ranqueges.  Només el conductor/a és conscient de qui porta a qui. 

                                                    J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, 25 de setembre del 2020 )