L'EVOLUCIÓ DEL CARNAVAL

El carnaval sitgetà ha ballat al compàs que li ha marcat cada època. El Prado i El Retiro han estat les dues Societats que li han donat cobertura en els moments d’esplendor, en els anys de prohibicions i en els del ressorgiment, en deien “el carnaval de la democràcia”. Aquesta implicació de les dues Societats era degut a que en el poble es convivia amb un important tarannà associatiu. I aquesta amplia participació dels socis amb tot el que organitzaven, va permetre poder viure èpoques d’esplendor, degut a la bona predisposició que es dispensava. Una afluència que esperonava a les juntes directives a programar unes cartelleres carnavalesques amb el bo i millor. Sobretot amb les orquestres que amenitzaven els balls, de manera especial el dilluns, el dia del “Panaché”, el Prado organitzava el suggestiu “sopar a l’americana” i el Retiro un lunch. Es convertia en una cita obligada tant per pradistes com retiristes. En aquesta nit les dues sales oferien un aspecte immillorable i es ballava amb les orquestres més punteres del moment. Hi posava la nota de distinció, l’elegància i la cura en el vestir. Les normes ho exigien i els socis ho respectaven. La resta dels dies de disbauxa, no és que el nivell musical baixés, si més no l’ambient era diferent, les disfresses, les comparses, assolien el protagonisme. Però com que era un carnaval familiar, hi havia temps per a tot, de manera que quan acabaven les passades i fet el recompte del nombre de parelles de les comparses que treien al carrer les dues entitats, les entrades a les societats eren espectaculars i aleshores, en aquell replegament de socis, començaven els balls que eren esperats amb un entusiasme especial. Aquest ambient va conviure amb la picaresca, el canvi d’identitat, que forma part del guió d’aquestes diades. El més impensable es vestia de dona, o també la mateixa femella realçava les seves anatomies i transformaven, disfressaven, mai millor dit, la realitat per sobresortir, fins i tot, de la vulgaritat, o de la lletjor predominant durant la resta de l’any. La presència d’aquestes disfresses, causaven una admiració enlluernadora. Avui, acostumats a veure-les de tots colors, no crida gaire l’atenció. En aquells temps on predominaven les simplicitats, tot el que sortia de la normalitat feia aguantar la respiració i l’equilibri per no caure de cul. Era una atracció i, sempre, una novetat, tant pels que s’afanyaven per intentar atraure l’atenció d’aquelles donis que no es podien pas desmerèixer i deixar-les de racó. Com per la resta de públic que, no cal que ballessin, gaudien guaitant des de les llotges o per les butaques de tot el contorn, aquells intriguis que feien anar de bòlit a més d’un. Van seguir uns anys de carnavals reprimits, prohibits, si haguessin d’haver obeït les proclames de les autoritats pertinents. Malgrat tot, el nostre carnaval va gaudir d’una certa permissivitat, en bona part gràcies als alcaldes de torn, els quals s’erigien en responsables de la seva gent. Un fet curiós, el d’aquesta implicació per part de les autoritats locals, obeïa a que els que s’alternaven en l’alcaldia eren socis acèrrims d’una o altra entitat, fins i tot les havien presidit. Ningú com ells sabien el que representava el carnaval per les Societats, d’aquí que remoguessin cel i terra a fi d’aconseguir una mica de màniga ampla per part, també, del governador que manava la província. Amb més o menys advertiments i haver d’assumir difícils compromisos, els alcaldes sempre aconseguien, ni que fos de paraula, un permís a mitges. Sortosament mai va passar res de massa rellevància, com per prohibir-ho definitivament i deixar en entredit les garanties avalades per les autoritats locals. Ens referim a un temps on pràcticament tothom es coneixia i per donar-ne constància, els porters de les respectives societats, havien de mediar entre la disfressa, que volia entrar al local, i la parella de la guàrdia civil que eren, en definitiva, els qui havien de consentir l’entrada, prèvia identificació, per part del porter, que desprès d’aixecar una mica la careta, assentia amb el cap, com volen dir: “el conec” . Avui en coneixerien ben pocs. En certa manera es va passar del carnaval, es pot dir, de l’elegància, al que jo crec que és el genuí, l’autèntic, el carnaval satíric, el de la mofa i la ridiculització. On també hi predominava la inventiva, l’enginy. On es saludava als espectadors amb aquella fórmula tan comuna i que he apuntat, aquí mateix, moltes vegades, tanmateix és una pregunta que també es repetia cada any per aquesta ocasió: “Que me conoces?” Pronunciada amb veu de “fardo” que igualment ha estat un llenguatge molt peculiar i d’acord amb la situació de canvi de personalitat. Va ser a l’any 1976 quan el carnaval sitgetà va ressorgir d’aquella popularitat que el va mantenir mig d’amagat durant tots aquells anys. Va tornar sortir al carrer sota l’organització de les dues Societats, Portant, el primer any de la represa, la davantera els del Retiro. La música al carrer la va posar la banda de músics locals, quasi la majoria components de la Cobla Sitgetana. La qualitat orquestral, en quant a l’intimitat de les dues sales, es va mantenir en els balls de la nit del dilluns, els de la resta ja va començar a notar-se una mica de declivi. Pel carrer a les diferents formacions musicals s’hi afegien les xarangues navarreses. Paral•lelament a aquell ressorgir, van proliferar una corrent gai que s’exhibia amb una indumentària de categoria, que provocava l’admiració i curiositat, principalment, de la gent que ens visitava. S’ha de dir, malgrat no agradi, que molts venien a veure el carnaval amb el morbo afegit, en quant a l’oportunitat de poder veure, de prop, homes vestits de dones. Lluint exuberants atributs de dona, amb “quasi” totes les peces femenines, ben posades, o ben portades, com es vulgui entendre. El carrer sant Bonaventura, indret on hi havia un bon nombre de locals d’aquesta índole, aconseguia atreure una gentada que, encuriosida, seguia l’anar i venir d’elles que eren ells. Als qui els agradava escoltar carantoines que els hi dedicaven tan nodrida concurrència. El carnaval s’ha fent gran, al mateix temps que les músiques i les societats no passen per moments de massa eufòria. Fins l’extrem d’haver de suprimir balls com el “panaché, que semblaven intocables. Discoteca i Disco Marín , són les alternatives a les músiques d’aquelles orquestres de gran celebritat, a les quals els socis rebien amb aquell deliri que es feia encomanadís. Dies abans que comences la Quaresma i amb ella l’ajornament de tota mena de balls, s’havia d’aprofitar.. Avui, tot i tenir-ho més fàcil, s’ha perdut aquella corrent associativa. Amb ella Prado i Retiro, es veien recolzats per un gran nombre de socis/es. Els quals de ben jovenets ja estaven inscrits. I la música els aplegava en totes aquelles ballarugues de grats records. Curiosament a mesura que la música es va anar afeblint, es va anar també retrocedint en el nombre de socis. Evidentment vivim en un altre temps i els costums han canviat. El Carnaval sitgetà gaudeix d’una fama ben guanyada, després de tants anys de ballar-la. J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de de Sitges el 4 de març del 2011 )