Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

31 de gener 2011

ENTRE CAMINS

Només començar la setmana, el camí entre vinyes ha conduit a la gent de la veïna població de Sant Pere de Ribes, fins a l’ermita de Sant Pau. Un any més la tradició s’ha arraulit a l’entorn d’una festa, amb paisatge camperol, que ofereix uns estampa bucòlica, la qual es desenvolupa entre el progrés urbanístic del poble i entre aquests camins de terra, costeruts, que encara queden sense que la fal•lera urbanitzadora els hagi convertit en carrers asfaltats i amb l’elegant i atractiva denominació que hi va aparellada de zona residencial.
A diferencia dels sitgetans que anem al Vinyet travessant dominis senyorials, els ribetans van i venen de Sant Pau per entre garrofers i vinyes, limitades per aquests marges de pedra seca. Uns i altres hem aportat, quan cal, l’esperit festiu que permet gaudir de les nostres ensenyes més representatives. Com també ho han viscut la nostra gent al recer de l’ermita de Sant Sebastià que, junt amb l’església parroquial, guaiten al mar des d’un turonet privilegiat, en el dia dedicat al Sant. Amb un record especial, a mena d’homenatge, a la Sra. Enriqueta Pujades que va ser, durant molts anys, la seva amatent i eficient administradora.
Ribetans i sitgetans tenim, en comú, una vegada apartades i superades aquelles frenètiques rivalitats, a més del veïnatge, les icones de la tradició i la devoció, representats per l’ermita de Sant Pau, l’església vella, que s’arrecera amb el castell de Sota-Ribes. Per la nostra part, el Vinyet, l’ermita de Sant Sebastià, la Trinitat i la bonica capella del llogaret de Campdàsens, sense oblidar-nos de les malmeses ermites de la Mare de Déu de Gràcia i Santa Bàrbara. Compartim, també, camins veïnals, alguns urbanitzats i altres que, sortosament, encara podem dir que són camins explícitament de muntanya. Molt transitats els dies de les seves respectives festes i, amb no tanta afluència, durant la resta de l’any. No obstant un bon nombre d’excursionistes els transiten de pas cap a altres indrets més llunyans, o com a punt de destí, per a gaudir de la natura.
Aquest apropament als nostres camins, als llogarets més comuns, influeix en aquest ànim i afició que ens mou a caminar per altres senders més allunyats dels nostres respectius termes els quals, com es sols dir, ja els tenim massa apamats. Per una banda proliferen les anomenades caminades populars que s’organitzen per arreu. Les quals aconsegueixen aglutinar a gent que els agrada caminar, però que per decidir-se se’ls hi fa imprescindible la companyia i guia dels més avesats en aquesta activitat. Això repercuteix a que molts dels qui comparteixen aquests encontres, les caminades conjuntes, els aporta un desig de voler continuar caminant i com que es dóna la circumstància que l’organització d’aquestes caminades, generalment, procedeix de llurs centres excursionistes, aquests estaments porten a terme, durant tot l’any, un seguit de atractives activitats muntanyenques, on trobarem sempre la sortida que més s’adapti a les nostres preferències i a les limitacions que, qui més qui menys, sap reconèixer i per tant s’és conscient fins on es pot arribar sense haver de fer figa.
El nostre centre excursionista fa això, organitzar caminades aptes per a tots els qui estimen la natura i ens plau transitar pels camins de la terra. Cada més ens reservem un diumenge per continuar el camí allà on l’havíem deixat el mes anterior. Amb aquesta assiduïtat, i sense adonar-nos, resulta que al maig de l’any que hem deixat, iniciàvem el camí al Refugi del Caro, per allà els Ports de Beset i al dia d’avui ja ens trobem a les portes del Priorat. Mes darrere mes el tram recorregut ja comença a ésser considerable, malgrat que encara queda per completar un bon tram d’aquest GR 171 que ens ha de portar fins al Santuari de Pinós, en el Solsonès, al centre geogràfic de Catalunya.
Gent de Sitges, veïns de les poblacions amb les quals compartim terme, excursionistes de la capital, tots ens retrobem per, junts, practicar l’activitat més comuna de totes, com ho és la de caminar. I d’aquesta manera, a més d’avançar per aquests paratges, arriba un punt que coincidim amb la gent que és oriünda del lloc i de seguit s’interessen per la nostra procedència. El que no és gaire freqüent és trobar gent del terronet que a més es pot dir que també són de Sitges, degut als anys que són entre nosaltres i a l’arrelament conjuntural que els converteix en uns sitgetans més.
Durant unes tres etapes hem acabat el trajecte, pam més pam menys, pels tombants de Benissanet i els organitzadors ho han apanyat de forma per a que, a l’hora de dinar, tinguéssim taula parada en el bar, restaurant Solé, d’aquesta localitat. Un lloc que serva la solera, l’encant, dels cafès de poble. On la direcció del local ofereix un tracte familiar, amical. En una paraula, exquisit. Però tot això seria relatiu si un cop asseguts a taula la cosa anés prima, en aquells hora, desprès d’haver caminat uns 16 Km., ens cruspiríem Sant Telm i la barca. I si la relació entre excursionistes i fondistes, ha esdevingut complaent, no menys gratificant ha estat el que ens han cuinat durant aquestes visites. Fins el punt de fer sortir la cuinera de la cuina per a rebre l’aplaudiment dels comensals. Quan el clímax d’eufòria aconsegueix retre un esporàdic, com simpàtic homenatge a la responsable dels fogons, no és res més que fer justícia, avalada per la satisfacció produïda, com diria l’amic Joan Sella, per haver menjat com un rei.
Vet aquí, però, que a Benissanet no el recordem exclusivament per l’aspecte gastronòmic, sinó que també pels lligams establerts entre alguns dels seus veïns que són d’allà i viuen, des de fa molts anys, aquí.
A en Llorenç Bladé, que té casa parada al costat del restaurant, li plau venir-nos a saludar quan arribem a la fonda i departeix entre els comensals. Un cop comencen a servir el dinar, l’home es retira del primer pla, per a reaparèixer a l’hora del postres. Se’n representa a l’ambaixador de Benissanet que ve a retre cortesia als ambaixadors sitgetans per a desprès, al cap de poques hores, retrobar-se en el mateix replà de l’escala de la casa de Sitges, en Llorenç i en Rafael Fraguas . Els camins apropen a les persones.
Parent d’en Llorenç, del mateix poble i sitgetà d’adopció, ho és també en Rafael Bladé, com les senyores respectives i la Carme, la muller d’en Pere Junyent. Amb en Rafael no hi hem coincidit mai, delega la seva representació en el seu cosí. Sabedor que Benissanet i Sitges són dos destins que comparteixen i on han arrelat estrets lligams. Dominis que de forma casual nosaltres també hem tingut el goig de compartir, ni que hagi estat durant unes hores. Les més suculentes, sigui dit de pas, desprès d’haver-nos apartat dels camins de les muntanyes. I és que a peu pla també si està molt bé.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de gener del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez