Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

26 de juny 2015

SANT PERE DE DALT I DE BAIX

    El mes de juny acumula un santoral important, sobretot amb això que tant ens agrada com són les festes i les tradicions que hi van associades, el que representa dues vessants, una que concerneix al  interès religiós i l’altre al  lúdic. I en aquest hi conflueix la part  de caire monetària amb interessos creats. Perquè ja ho diu la veu popular, quan pregona que els sants no mengen però donen de menjar. Agrada a la gent involucrar-se en els aspectes banals de la vida del poble. Mentre, l’altra  vessant, ben diferent, és quan a Sant Pere se’l representa amb les claus, perquè ell és el pilar de la nostra església i,en el subconscient de la gent, en definitiva, el qui obre i tanca les portes del cel.
     Més a prop nostre, aquí a la terra, en aquest bocínet  de món anomenat Sitges, Sant Pere té un carrer dedicat. Una carrer que fa baixada, dependrà, però, des on es guaiti. Dintre un nomenclàtor ben assortit en quant el nombre de sants/es als quals van dedicats. El de sant Pere aporta al record dos referents,. El que coneixíem pel forn de sant Pere i al davant mateix el celler de can Robert. En poca distància la dolçor era la protagonista destacada. La Raimunda i el seu marit i la resta de la família, junt amb els empleats, van endolcir la vida de la seva clientela. Així el pa, compartia espai amb els dolços, els tortells i tota l’elaboració de productes llaminers. I és que això del postra dels diumenges i festivitats assenyalades, ha involucrat a tota la gent d’una manera tan generalitzada que a ningú li amarga un dolç. En aquest començament de carrer s’havia establert una parcel·la del sitgetanisme, al qual li ha agradat compartir les petiteses que contribueixen a que les millors delícies tinguin la permissivitat que un mateix es concedeix  amb l’excusa  que un dia és un dia. Com totes aquestes festes acostumen a  transcórrer  en un dia i com a molt també durant la vigília a excepció de la Festa Major que sempre s’ha allargat una mica més, hi van aparellades uns elements que les diferencien les unes de les altres. Així, les revetlles de Sant Joan i de sant Pere, la coca és complement per excel·lència.
   Que abans que el cava irrompés amb tant èxit, s’acostumava acompanyar amb un vaset de moscatell o malvasia. I aquesta dormia en les botes del celler de la família Robert que s’arrengleraven entre aquest carrer fins al de Bonaire. En l’espai més ampli, entrant pel carrer Sant Pere, allà embotellaven la Malvasia Robert que era coneguda arreu. En poca distància es concentrava una  dolçor  de primera magnitud.
  I  just al costat del forn de Sant Pere hi vivia la família Barrachina,, precisament en Samuel, durant uns anys, va ser la persona encarregada de presidir la Comissió que feia possible el desenvolupament de la festa gran. Com si s’ho haguessin dit, festa i postra tenien l’epicentre en aquesta  vorera, on els forners sortien a la fresca mentre el forn de llenya daurava i feia cruixent la crosta. I, quan s’esqueia, des del balcó de la casa veïna, s’abocava el penó de sant Bartomeu.
  El Sant Pere d’aquí a baix es complementava amb un raconet enlairat, on hi arribava el flaire del pa de pessic, el de la coca i l’aroma del moscatellet. A la combinació s’hi afegia el repic de castanyoles i selectes melodies per unes ballarugues  que sabien a poc. La terrassa tenia nom de per allà : El Sacromonte.
   Aquets proper diumenge és la revetlla de Sant Pere, festa gran a la veïna població de Sant Pere de Ribes, data que coincidirà amb la clausura de la festa de la Poesia que tanta volada ha aconseguit en una setmana atapeïda d’actes per a tots els gustos i tendències. Sitges és un poble que inspira poesia,sobretot en les primeres hores del dia, quan s’escolta el piular dels ocells i el remor del mar és tan suau que sembla voler respectar el descans dels veïns. Quina diferència entre això i la sorollada que es produeix tan sols unes hores abans, quan el descans d’aquests mateixos veïns, els quals han d’aixecar-se d’hora per anar a treballar, es veu trasbalsat pel xivarri provinent de les terrasses que, fora de tot control, envaeixen l’espai que tenen assignat i també el del veí, amb tot el llibertinatge i la poca consciència dels ocupants de la via pública i d’aquells que han de vetllar per a que es compleixin els límits establerts.  
    Entre Sitges i Sant Pere de Ribes sempre ens ha unit els lligams corresponents a un veïnatge  ben compartit en tots els aspectes. L’art n’ha estat un i també el folklore. Precisament aquest any, en el transcurs de la Pasqua i en homenatge al mestre Jordi Pañella es va tornar a cantar una  sardana que porta per nom Al·leluia, musica del mestre i lletra d’un prohom de Ribes, en Pere Carbonell i Grau.  Persona que va ser molt polifacètica i estudiós del folklore que ens és comú. Ell, juntament amb en Josep M. Ramos, formaven part de la Comissió de Festes que presidia en Joan Baqués i Alsina que van ser els precursors del projecte de construcció del Drac dels tres caps que va dibuixar la recordada Lola Anglada i que es va estrenar per la festa de Sant Pau de l’any 1972.  
    Voldria ser poeta per enaltir en harmonioses rimes aquest Sitges tan  singular Que entre Sant Joan i Sant Pere, concentra la diversitat més clamorosa de tants esdeveniments com tenen lloc en tan curt espai de temps. Em quedo, però, amb el record d’aquell Sitges íntim, que no tornarà, on poetes, escriptors, pintors,  gent de casa, podien gaudir de l’estiu, ni que fos asseguts a la vorera del carrer, contemplant com el temps, envoltat de foscor i de silenci, passava carrer enllà. Fins que un dia, el Sant Pere de dalt, els obria la porta, ell que té les claus, i els feia entrar. De moment tanca i espera, no hi ha pressa. 
                                                                     J. Y. M.
       

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de juny 2015

19 de juny 2015

FLORS I SANT JOAN

     Amb la clausura de l’Exposició de Clavells, es posa punt i final a dos caps de setmana on les flors han estat les principals protagonistes d’aquest poble, el qual es troba dintre de les viles catalogades com a florides. Així mateix a l’estudi Vidal, es va clausurar  una exposició en la qual han participat 15 artistes. El lema de tota l’obra presentada: Pinzellades de Primavera. Una acurada selecció d’obres on la temàtica de les flors ha predominat . La seva beutat  és per si sol la concentració més natural dels tocs de color amb els quals  la natura ens obsequia, Desprès, pintors, fotògrafs, aquarel·listes.... hi posen la seva part creativa, l’ull fotogràfic, la seva particular sensibilitat, en cada traç, fins que en sorgeixen unes vertaderes obres d’art.  
    Això ens apropa a un paisatge sitgetà, on els artistes s’han recreat en detalls tan simples com pot ser la composició que ofereix una finestra decorada amb unes flors, les mateixes que contribueixen a fer d’aquell reduït espai una vertadera i original composició. Com és el cas d’aquesta finestra tan singular, emmarcada de pedra, on sobresurt la vermelló de la flor del gerani. Ens referim a la que es troba en la propietat que en Pere i l’Anna Maria Estampfli   tenen al carrer d’en Bosc, amb les interioritats arrecerades a la muralla i la part exterior lluint la sobrietat que ofereix  la pedra i el blanc de la calç. Tot plegat contribueix a  propiciar una elegància  exquisida.
   Igualment els balcons florits aporten colorit i transmeten els neguits disciplinats i sensitius de les persones que en tenen cura. Perquè el paisatge sitgetà s’ha alternat entre els dos blaus, el del cel i el del mar i, entremig,  aquests esquitxos de color que a cada pas es fan notoris. Fent un recorregut per l’exposició de l’estudi Vidal, ens adonem que determinades florides han desaparegut del paisatge sitgetà. Com l’amic que recrea la seva obra entre l’exuberant buguenvíl·lia que es trobava abocada en el mur del Baluard, tocant a la banda de les escales estretes. La flor penjava d’aquesta barana, oferint una imatge sensacional. Molt a prop d’allà, en el primer replà de la susdita escala, temps fa, hi havia un parell o tres de testos grans, també amb geranis vermells plantats, oferien un efecte sensacional. Moltes postals perpetuaven aquesta imatge. Avui, malauradament no es podrien tenir tan a l’abast, pel perill que suposaria que fossin llençats de dalt a baix. Quina llàstima que no hi pugui haver res salvat
   Però per aquesta raó no trobo que sigui excusa perquè s’hagi deixat perdre l’enjardinat de sota mateix de la Fragata, on lluïa una gespa i altres elements de la vegetació que feien molt bonic i engalanaven el recinte. Actualment si es guaita des del Baluard, la imatge que ofereix és d’un absolut abandó i que diu molt poc a favor de  haver fet mèrits per ser considerada, també, com a Vila Florida.
    A l’Hospital, en aquestes vigílies de Sant Joan, flaireja a alfàbrega que és la planta que, des de fa molts anys, és com una icona de la festa de la casa. Mentre els cossis de clavells que alguns expositors/es, tenen disposats allà, retornen al lloc desprès d’haver estat exposats a l’Exposició. Una acollida que permet suplir la manca d’espai que la gent té en les seves cases. Aquesta solució fa possible poder-ne tenir cura i satisfer les ganes de participació, potser d’una tradició que ha passat de pares a fills i que degut a la remodelació de moltes de les cases es va haver de prescindir del pati on es trobaven disposats. Una circumstància, aquesta, excepcional que fa possible que els clavells, el seu colorit, aportin tan records als estadants de la casa que segueixen l’evolució de la planta, com als qui podem dir que en són els propietaris, o si més no, els responsables d’atendre’ls amb les atencions que són menester en el cultiu d’una planta molt delicada.
   En aquestes vigílies de la festivitat de Sant Joan, les flors  han ocupat l’espai sitgetà i ara deixen pas al brogit de les revetlles . Amb la festa del Poble Sec, on hi havia ubicat un gran espai dedicat al cultiu  de  les flors anomenat, no podia ser d’altra manera,  El Floreal. Avui un carrer el recorda identificant-se amb el nom. I allà en Pepe Cara i la seva muller regentaven una pensió i on també hi viu en Damià Martínez, durant molts anys fotògraf d’en Ricard Gassó. Ell i altres companys, just per aquestes dates començaven la temporada. Nit darrera nit, fins les darreries del mes de setembre, es passaven retratant turistes, els protagonistes d’aquelles pintoresques vetllades sitgetanes. El resplendor dels voluminosos  flash contribuïen a que la fotografia, en blanc i negre, deixes constància gràfica  del seu pas per la Vila. En unes nits on la flaira de les flors es barrejava amb el de la sangria. Les primeres lluint el seus colors naturals. Els segons provocant una vermellor excepcional. Unes transformacions que tenien lloc sota les moreres del jardí del Prado i entre la florida generosa de les buguenvíl·lies que s’emparraven per les harmonioses i irrepetibles  arcades que envoltaven la pista del Retiro.
   Era al finalitzar l’acte de clausura de l’Exposició de Clavells que la família d’en Pepe Cara tornava il·lusionada pel premi obtingut per aquella disposició exuberant  de cossis amb geranis que envoltava totes les àmplies  parets de la façana de la seva propietat. Una florida que feia honor, en majúscules, al Floreal. El repartiment de premis s’acostumava a viure amb una certa tensió entre els expositors de clavells, doncs tanta n’era la rivalitat competitiva  entre ells, que si no aconseguien el primer premi ja hi havia mala maror. Alguna vegada, l’Antoni Mirabent  havia d’intervenir per intentar calmar els ímpetus dels qui es sentien defraudats.
    Comença l’estiu, continua lluint la florida característica de la vila. Mentre una altra  festivitat de Sant Joan s’aplega  a l’Hospital  i s’estén per tot el Poble Sec, amb la participació de tot el poble de Sitges.
                                                                                         J. Y.M.
(Aerticle publicat a l'Eco de Sitges el 19 de juny 2015 )

     

14 de juny 2015

AJUNTAMENT NOU

     Amb el temps que fa que hi treballen, potser sí que el deixaran com a nou. Però no em vull referir a les obres de rehabilitació de la façana, les quals mantenen la part frontal de l’edifici tapada a totes les mirades, sinó a la corporació municipal que sortirà elegida demà dissabte amb l’alcalde corresponent. El qual, juntament amb els regidors, votats per la gent poble, hauran de governar i  tenir cura de l’administració local.
   A mesura que el poble ha crescut, en nombre d’habitants, l’administració  també ho ha fet. Queda lluny quan es pot dir que la funció pública de l’Ajuntament la portava: l’Alcalde, els regidors, el secretari, l’interventor i l’Antoni Mirabent. Ell va saber guiar i ordenar, protocol·làriament, a un bon nombre de corporacions que es van alternar a la Casa de la Vila, i tots van haver d’aprendre, o si més no escoltar, els consells de l’empleat de la casa que pot presumir d’una permanència perllongada, avalada pels seus coneixements i per saber, de manera molt expressiva, aportar la seva experiència al bé de la causa. Al qual només el superava, amb això de l’experiència, el Sr. Josep Matas i Puig. El Sr. Pepe, com popularment el coneixíem, era tan bon funcionari, com expert coneixedor del poble: de tot el terme, els camins, muntanyes, masies, fonts... I a més, tots els seus habitants, sobretot els joves entrats en quintes, amb els quals tenia la responsabilitat de donar ofici a tota la paperassa que era menester, per tal de complir, en deien, el deure amb la pàtria. Degut a questa responsabilitat coneixia tots els destins on havien servit els soldats, circumstancials,  del poble. La seva memòria era prodigiosa i la seva manera de desenvolupar les tasques que li van ser encomanades, amb una professionalitat excel·lent.    
   Una estructura que es completava amb la resta de treballadors, el quals no apuntaré per temor a deixar-me algú. Tampoc eren tants, perquè només  ocupaven les dependències de la Casa de la Vila. I com una casa bona,   fins i tot comptava  amb portera titular. La Lola Ferret Curtiada, germana de dos destacats protagonistes de la nostra Festa Major: en Tolu del gas i l’Antoni el xic de l’Esca. La Lola, amb vivenda en els baixos, va esdevenir una altra institució, que va tenir cura de la part més entranyable de la institució oficial, com el guarnir l’entrada  quan ens visitava una personalitat. Per aquesta ocasió, com ja vaig escriure en aquesta pàgina, recorria a les assutzenes que tenia la seva veïna més propera, la mare de la Pilar Queralt. La beutat de la seva flor i el seu flaire contribuïen a que la Lola quedés bé i, amb ella, l’Ajuntament. Com era del tot normal, trobar a la Lola de bon matí, escombrant la vorera de davant l’entrada. I sobretot la seva vàlua es feia més palesa, quan la vigília de la Festa Major, abans de  la sortida de les dues, tots els despenjats acudien a ella per a que els hi soluciones la papereta: que si el picarol descosit, un botó que penjava... Abans havia d’atendre el suport a les feines de muntatge dels gegants per part d’en Jesús Carbonell i dels pentinats realitzats per en Francesc Esplugues, en Dandi . I és que la Festa Major sorgia d’aquest vestíbul, on la Lola  ho dominava i ho vivia com una continuïtat de casa seva.
    Completava  l’equip  de serveis interns, en Pepe Bosch que feia  d’ordenança. Ell que venia del mon pa, del forn del carrer Sant Francesc en aquella casa de portalada gran i amb una finestreta a sobre. Amb el forn a la part interior de la planta baix i la  fleca a la part del davant. Coneixent  l’ofici de forner com ell el coneixia, de segur que intuïa quan una resolució oficial podia  acabar convertint-se en un pa com unes hòsties. L’home anava uniformat i igual acatava les ordres de l’Alcalde corresponent, com les de l’Antoni Mirabent. I sobretot també coneixia a tota la gent de la vila, un factor important en el moment que el missatge requeria rapidesa i eficàcia.
    Quelcom semblant passava amb la plantilla de la guàrdia urbana. Representava  una tranquil·litat per a la gent del poble, saber que al Cap de la Vila hi podíem trobar, permanentment , com a mínim, a un guàrdia municipal i a la nit a una parella de serenos. Uns i altres eren d’una familiaritat absoluta, com la que desprenia en Rupert Roca, popular per moltes facetes de la seva professió i aficions. I l’Antoni Duran i Almirall, en Raio que quan no, uniformat, amb un altre company,  obrien el seguici de cercaviles i processons, tocava el timbal amb la colla de grallers per la Festa Major.
   A mesura que la gent es va anar motoritzant la cosa ja va començar a canviar. A la Casa de la Vila no van quedar enrere i van adquirir un moto amb sidecar que conduïa el sr. Martos, al qual van equipar amb unes botes altes, detall que la veu popular no va tardar gaire en posar en boca de tots amb una denominació sorgida d’un gat que portava un calçat similar. Era d’una curiositat tan atractiva com natural, coincidir amb l’Alcalde encabit  dintre el sidecar amb el motorista comandant la moto. O al migdia, quan s’acabava la jornada laboral,  amb el Sr. Francesc Gilabert, jefe de la guàrdia urbana, assegut al sidecar  i l’Horaci  Plaza, en el seient de darrera del motorista. Mentre eren conduits a les seves respectives cases. El primer de baixar era el Sr. Gilabert, que vivia a sobre El Monaco, al carrer Parellades i l’últim  el Sr. Plaza que residia al carrer Sant Francesc en un pis de ca la Laieta.
    Demà disposarem d’un nou Ajuntament. Uns repetiran i altres seran noves incorporacions. És desitjar que les decisions que prenguin siguin en benefici del poble i de la seva gent. Només prendre posició, els toca treballar. Perquè,com sempre, què n’hi ha de feina a la Casa de la Vila!
                                                                                   J. Y. M.
  

 ( Aticle publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juny del 2015 ) 

07 de juny 2015

ENTRE GEGANTS I FLORS

    Els menuts de casa esperaven il·lusionats la tarda del passat dissabte. El motiu, sortien  totes les colles de gegants per tal d’acompanyar la celebració dels 50 anys dels gegants Americanos, més popularment coneguts com Els  Cubanitos. Els anys passen per tothom i també per aquests elements tan singulars del folklore. A tots els pobles trobem un parella de gegants presidint les festes més rellevants. Les nostres tres parelles no són cap excepció i quan la mainada observa la seves mesures considerables, el posat seriós, aporten un element de majestuositat que recull totes les mirades, mentre queden bocabadats. La tradició gegantera  del nostre poble és més que centenària i l’encapçala els Gegants de la Vila.
    La mainada el darrer cap de setmana estava amatent a aquesta celebració tan original i els més grans pendents de l’hora de començar el partit de la final de la Copa, com diuen els castellans: “cada loco con su tema”. Uns i altres van arrodonir una tarda folklòrica i “futbolera” envoltada d’èxits. La presència dels gegants de la Vila aconsegueix transmetre majestuositat i les persones que els passegen, els geganters, s’han rellevat entre una alternança que ha reflectit l’esforç i el domini d’equilibrar el pes de tal manera que els permet ja no sols caminar, sinó que també fer-los ballar com aquell que no fa res. Aquests gegants  han comptat amb la col·laboració de la gent de la pagesia i també pescadors, personatges d’un Sitges on la seva gent estava avesada, per exigències dels seus treballs, a fer força i a portar faixa en el transcurs de la jornada laboral i fins i tot els dies de festa.
    Això passava mentre només hi havia una parella de gegants, fins que van acompanyar-los uns altres. La parella de Cubanitos fa 50 anys que conviu entre la plantilla gegantera de la Vila i aporta la nota simpàtica a la capçalera  de processons i cercaviles. Durant uns anys els va acompanyar la no menys singularitat i protagonisme dels seus portadors, en Ciré i en Reina. Ells contribuïren a afegir aquesta dosi d’excentricitat que fa que les coses es moguin per una inèrcia que les fa sobreviure, quan dóna tota la sensació  que d’aquesta manera no és possible que la cosa rutlli.  No obstant, entre continuades explicacions i ordres, com si d’un mosso es tractés, el subordinat carregava amb el pes de la part de la tradició que li pertocava. I en mig de totes aquestes sublimitats, l’home actuava com  si sentís ploure. Mentre el manaire no afluixava.
    Passava quelcom semblant amb els portadors del Drac. Uns personatges singulars, a quin d’ells més surrealista, que es carregaven la fera foguera sense cap  més preàmbul i garantia que la seva voluntat de començar i acabar de la millor manera possible. I això passava per haver de suportar el pes de la bèstia i controlar els efectes d’anar a la vela. En Carlitos Palma, en persona, m’explicava que en una matinal es va haver de carregar ell sol el Drac, començant i acabant tot el recorregut com a únic portant, perquè els socis el “morapiu” els havia fet caure en un son profund.
     Els Americanos han trobat un acompanyament exclusiu de noies i senyores les quals, amb una sensibilitat exquisida, els fan ballar i caminar pels carrers del poble. Uns i altres han fet possible aconseguir una trajectòria que comparteix protagonisme entre els Gegants de La Vila i el Moros. Sense oblidar-nos d’uns gegants de vida efímera que sufragà el Sr. Frederic Montornès. De la seva generositat en va sorgir uns gegantets que esglaiaven no per les seves dimensions sinó tot el contrari, uns gegants que semblaven esgarrifats i als quals la veu popular els coneixia pels “Federicos”. Passaren sense pena ni glòria, engolits per la grandiloqüència  del folklore sitgetà.
   Com mai abans havia passat, en dos caps de setmana seguits, els gegants tornaran a sortir, serà en el transcurs de la seva cita amb la festivitat del Corpus, en el cercavila que precedirà a la lectura del pregó del clavell per part de la nostra Anna Barrachina. El pròleg d’una nova florida que s’exhibirà en una nova edició de l’Exposició de Clavells, en els balcons i en el terra dels carrers, on les artístiques  catifes de flors esperaran el pas de la processó. Una tradició que ha distingit el nostres poble, sobretot quan la festivitat del Corpus se celebrava en dijous, que era quan s’aglutinava tot un seguit de detalls que ho feien únic. Amb l’arribada del tren de les flors i la presència de nombrosos autocars plens de gent que s’apropaven a la Vila per a admirar aquestes obres d’art florals.
  Els preparatius, el separar la flor de Sant Joan de la tija, involucrava a moltes sitgetanes que s’aplegaven dintre les portalades grans de les cases i, en animada tertúlia, es passaven quasi bé una setmana amb flors entre les mans. El seu flaire posava l’olor a una festa de les més importants de l’església i de la Vila, tot i els canvis, ho continua sent ,com també ho és el mèrit que en poques hores s’ha d’enllestir la feina que es feia en diferents etapes.
   Aquest dissabte és repetiran dos esdeveniments, el retrobament amb els gegants i la tornada a una final que val el seu pes en or. Màxima expectació al carrer i la mateixa a la pantalla de la televisió per a seguir en directe la retransmissió, des de Berlin, de la final de la Copa d’Europa. On el Barça és juga acabar una temprada amb tres copes a les seves vitrines. Sigui quin sigui el resultat, el carrer, en aquestes hores de la nit, viurà en temps de descompte de cara  a la festa, és el moment  de posar fil a l’agulla. Si s’ha guanyat la feina es veurà acompanyada per una eufòria generalitzada. Si no és així, muts a la gàbia i a treballar que la nit és molt curteta i s’acosta el matí.  
                                               J. Y. M.
 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de juny del 2015 )

  

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez